Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March

diumenge, 28 de febrer de 2021

Dones barbudes: de la cort a la fira

 Gravat amb la imatge de Wilgefortir


Múnia de Barcelona

Segons ens explica Joan Amades en el Costumari català (1950; vol. 1, pp. 417-418), el dia 28 de febrer se celebrava a Barcelona la festivitat de Santa Múnia, un personatge llegendari de creació popular com d'altres que fins i tot podem trobar en el santoral i dels quals no n'hi ha cap documentació de la seva existència.

Sempre segons Amades, Múnia era una jove de gran bellesa que havia nascut al carrer de la Basea, desaparegut en part amb la construcció de la Via Laietana, en part transformat en el del Sots-tinent Navarro, i del qual en sobreviu un tram perpendicular al carrer de l'Argenteria, l'antiga Via del Mar d'origen romà que porta a Santa Maria.


El carrer de la Basea amb el desaparegut
palau gòtic conegut com a Casa Serrallonga
perquè la tradició diu que hi va viure el
bandoler Joan Sala, conegut com a Serrallonga


Per evitar les propostes de matrimoni i consagrar-se a Déu, li va pregar que la "fes tornar ben lletja i repulsiva", i atenent el seu prec ls pell de Múnia es va transformar "d’un color tan bru que gairebé era negra, li cresqué la barba fins als genolls i tota ella es féu tan peluda que semblava més una bèstia que una persona”. Diuen que els pretendents, horroritzats pel seu aspecte, i probablement confonent-la amb un dimoni, la van clavar en una creu on va morir màrtir i verge com era el seu propòsit.

Tot i que no se'n preserva cap imatge, la representació iconogràfica era com la d'un Crist en majestat: crucificada, amb túnica i una llarga barba fins als peus, com, curiosament, també eren presentades altres santes europees llegendàries com la lusitana (actual Portugal) Wilgefortis (literalment, "verge forta"), suposadament enterrada a la catedral de Sigüenza (Guadalajara)

L'explicació més o menys oficial d'aquestes representacions artístiques s'expliquen pels canvis que la imatge de Crist crucificat pateix a partir del romànic, primer vestit amb túnica i mant i en una actitud serena i triomfant sobre la mort, i després substituïda pel Crist despullat i sofrent. Aquesta transformació estilística hauria provocat que popularment s'interpretessin els Crist en majestat com a dones amb barba, i la imaginació popular va propiciar les llegendes per interpretar-ne l'origen.

Rere les llegendes de preservació de la virginitat per amor a Déu, però, s'hi amaguen, probablement, casos d'hermafroditisme o transgènere, i això ens porta a portar la qüestió molt més enllà, com podrem veure a continuació.



Dona barbuda de la col·lecció Roca, que s'exhibia a
Barcelona durant les dècades de 1920 i 1930
Leo Coolen (Anvers)


Dones barbudes, de la cort a les barraques de fira

Tant en català com en castellà és molt escassa la literatura i l’assaig que tractin l’origen i l’evolució dels espectacles de fenòmens de fira. El coneixement popular d’aquelles atraccions de fira que mostraven individus amb malformacions, reals o fictícies, en circs i d’altres espectacles itinerants no va més enllà del cinema: L’home elefant (1980), dirigida per David Lynch, que explica la història real de Joseph Merrick, un home amb la síndrome de Proteus, que va viure a Anglaterra el segle XIX i que conegut popularment com "l'home elefant", va ser exhibit en un circ com el de la pel·lícula Freaks (1932; La parada de los monstruos), que el director Tod Browning va rodar fent servir actors de circ reals. La dona barbuda, siamesos, gegants i nans, hermafrodites, l’esquelet humà, amputats, la dona ocell... Fenòmens com aquells que va viure el Paral·lel d’entre segles.

La realitat, però, anava molt més enllà d’aquestes impactants històries. Durant el segle XIX i principis dels XX l’exhibició de rareses, fenòmens i zoos humans que mostraven indígenes portats de les colònies europees van formar part de l’oci. L’antecedent de l’espectacle públic (que va començar en l’àmbit aristocràtic de la cort abans d’esdevenir burgès i acabar com atracció popular) són les cambres de meravelles, col·leccions particulars de membres de la noblesa i de la burgesia, que sorgeixen a partir dels segles XVI i XVII, impulsades per la curiositat que desperten les novetats naturals, biològiques i artístiques, i els objectes rars i exòtics de les regions de les grans exploracions i descobriments, i que en ocasions podien anar acompanyades d’exhibicions humanes amb individus dissecats o vius.

Aquests gabinets privats aniran desapareixent durant el segle XIX i nodriran els nous museus nacionals naturals i d’art que comencen a aparèixer a les grans ciutats d’Europa i Amèrica. Alhora, mentre creixen les masses obreres i populars de les grans ciutat pel creixement de la indústria, creix també la necessitat de noves formes d’oci del qual hi participa el circ, les fires ambulants amb els fenòmens humans, i que acabarà trobant en el cinema la més gran expressió de diversió popular. Avui, segurament, ja no queda ningú que hagués viscut aquell món tan excèntric. Només queden les velles pel·lícules i els papers grocs de les hemeroteques

De tots aquest fenòmens, la dona barbuda és el personatge amb més interès des del punt de vista antropològic. Primer perquè és dona i segon perquè el pèl és un element de l’anatomia humana que té un llarg recorregut dins la història de la percepció del gènere. No se li escapa a ningú que el cabell, el pèl corporal i el púbic formen part de modes i tendències socials i religioses que distorsionen la percepció de la realitat.




Viejo san Pedro, he apostado 50 francos a que no hay
una barba tan hermosa como la mía en tu paraíso.
Para este último viaje, ¿me vestiré de hombre o de mujer?
Se dice que las mujeres no entran fácilmente
en ese lugar bienaventurado

Clementine Delait, mujer barbuda


En el seu moment ja vam parlar del pèl púbic a De pops i pubis: la representació del plaer, i ara ens acostarem a la construcció i la reconstrucció de la feminitat a través de la pilositat de la mà de Pilar Pedraza i de l’assaig Venus barbuda y el eslabón perdido (1).

Els integrismes religiosos de tot pelatge tendeixen a fer desaparèixer el cabell de les dones sota vels, però també mantellines i mocadors com els que feien servir les nostres mares i àvies, ben el contrari dels pentinats i els barrets profans occidentals que ressalten una certa idea de bellesa. Un rostre de dona sense el cabell que l’emmarqui és un rostre asexuat. Però el pèl ha d'estar al seu lloc: un rostre femení pelut recorda el d’un animal, valor que socialment només s’accepta en l’home. Aquesta imatge salvatge no és, però, ni una constant universal ni abasta totes les cultures. Hi ha, fins i tot, comportaments subjectes a les modes i a la indústria que les promou, fins al punt que avui la bellesa masculina, sota la dictadura d’un hedonisme que prové de la pràctica esportiva, ven cossos depilats com estàtues gregues.

Pilar Pedraza ens porta a fer un recorregut històric sobre l’acceptació, el rebuig i l’ús interessat que s’ha fet de la imatge de la dona barbuda. Deesses, reines i santes lluint barbes fàl·liques associades al poder o mostrant una aparença dissuasòria davant de pretendents no desitjats (2). El pèl és tant símbol sexual com de poder, raó per la qual la seva supressió intenta subratllar una diferència de gènere que des d'aquest punt de vista no és biològic (no ho era a la prehistòria) sinó social i debilitador de la imatge femenina tant en quant es canvien uns atributs per uns altres. No hi ha en aquesta exposició dels fets la defensa o l'atac a una estètica o a una altra, sinó un intent de deixar clar què s'amaga darrera dels costums humans que volen identificar (com passa amb la vestimenta) unes determinades característiques externes (mutables al llarg del temps) amb atributs de gènere.

A les corts europees dels segles XVI i XVII destaquen diverses figures de salvatges, dones barbudes, éssers anòmals, bojos, “bestioles i musaranyes de l'arca de Noè”, com se les anomenava, molt abundants a l'Espanya dels Àustria, que van decaure quan els Borbons es van fer amb la Corona (potser perquè amb els de casa ja en tenien prou), i durant la Il·lustració. Eren un divertiment palatí, personal del servei domèstic. Els prínceps es regalaven i intercanviaven tant els “monstres” reals com els seus retrats, amb un gust manierista i una sensibilitat diferent del sentimentalisme humanitari i hipòcrita de la burgesia del segle XIX (actitud que no només no hem abandonat, sinó que s’ha estès), que no contenta amb l'exhibició de peculiaritats i anomalies en els museus de cera i anatòmics, va practicar el tràfic de comunitats senceres en els anomenats zoos humans (3), i van fomentar el col·leccionisme de targeta postals fotogràfiques de freaks, més assequibles que els quadres de segles enrere, part integrant del material publicitari dels freaks shows i objecte d'un col·leccionisme popular més amic de les rareses que de l’art, com es mostra a la col·lecció fotogràfica d’Akimitsu Naruyama (4) o a la pàgina web The Human Marbels (5).


Freaks. La collezione Akimitsu Naruyama


A partir del segle XVIII, les dones barbudes desapareixen de la cort i conquereixen, de la mà d’empresaris oportunistes, la plaça pública barrejades amb d’altres anomalies, aquelles que no havien tingut lloc a les cases nobles. Els seus propietaris (eren una mercaderia) van coquetejar en més d’un cas amb la ciència afavorits per un segle que feia servir els avenços tècnics que mostraven les exposicions universals com a part dels espectacles d’entreteniment de masses: fotografia, llum elèctrica, cinematògraf, raigs X...

En el cas de la dona barbuda, els circs i les fires itinerants la mostraven en qualitat de fals híbrid d'animal i humà o de representant de la baula perduda del darwinisme, en relació amb la pretesa major proximitat de les dones amb la natura, consagrada pels filòsofs de la Il·lustració i combatuda per les primeres feministes com Mary Wollstonecraft. Al final del llibre, aquesta relació de la dona i la natura ens l’explica Pedraza en la relació que literatura i cinema han establert amb alguns personatges de la cultura popular, sobretot la gata i la lloba, en el capítol “Zoología perversa y fantasía misógina, la bella es la bestia”.




A Mujeres barbudas. Cuerpos singulares (6), María José Galé Moyano, doctora per la Universitat de Saragossa, amb estudis que abasten el feminisme, els cossos, la filosofia contemporània, la literatura i l'art, presenta les biografies de setanta dones barbudes i critica la persistència d'una concepció del cos –entès com a part física que ens pertany de manera íntima i inqüestionable– com un àmbit delimitat per unes estètiques i uns cànons socials i polítics que permeten crear un determinat discurs de poder (què és i de qui és el cos) i que alhora el fa terriblement vulnerable tant en quant deixem de tenir-hi el control absolut. El cos es converteix en un aparador de tendències estètiques i deixem de mirar-los, i mirar-nos, amb els nostres ulls per fer-ho sota el prisma de convencions dictades per modes que tenen una indústria al darrere.

L'anàlisi que fa Galé Moyano té com a propòsit essencial ampliar els límits de la nostra mirada sobre la multiplicitat de configuracions corporals i fer llegibles totes les possibilitats diferents a les categoritzades com a normals. El discurs és, fins i tot, una crítica a la frontera d'allò que és humà o no, en la mateixa mesura que es planteja quan parlem de qüestions racials per diferenciar uns grups humans d'uns altres, atribuint-los a uns un estatus més elevat pel seu aspecte o pel color de la seva pell.

Es posa en qüestió, també, la convenció de gènere, perfectament representada en algunes cultures que reconeixen, a més del femení i el masculí, un tercer gènere, com per exemple els guevedoche dominicans i els kwolu-aatmwol de Nova Guinea, als quals hi podem afegir els hijras de l'Índia, els fa'afafine de Samoa, les yimpinnini (també anomenades sistergirls) de les Illes Tiwi, o les virgjeneshtë d'Albània.


Galeria de barbudes


 Jennifer Miller (1996, Annie Leibowitz)

 Priscilla o Pescilla Bejano (ca, 1940)

 Madame Delait (1910)

 Krao (principis S. XX)

 Annie Jones (1886)

 Julia Pastrana (ca. 1850)

 Barbara Urselin (ca. 1650)

Magdalena Ventura (1631),
José de Ribera (Museo del Prado)

Antonietta Gonsalvus (1593),
Lavinia Fontana (atrib.)
Castell de Blois (França)

Brígida del Río, la Barbuda de Peñaranda (1590)
Juan Sánchez Cotán (Museo del Prado)

Santa Starosta. Església de Loreta (Praga)


*

Notes i bibliografia:

(1) Pedraza, Pilar. Venus barbuda y el eslabón perdido. Madrid: Siruela, 2009.

(2) Per a exemples de santes barbudes vegeu els articles de Leopold Estapé "Santos intersexuales" (15 de setembre de 2010) i "Wilgefortis o la intersexualidad en el santoral cristiano" (6 de febrer de 2017), tots dos en el blog L'armari obert.

(3) Blanchar, Pascal; Boëtsch, Gilles; Snoep, Nanette Jacomijn (eds.). Human Zoos: The Invention of the Savage. Paris: Actes Sud - Musée du Quai Branly, 2011.

(4) Ito Toshiharu. Freaks. La collezione Akimitsu Naruyama. Modena: Logos Art, 1999. Ressenya a En la lista negra.

(5) Pednaud , J. Tithonus. The Human Marbels.

(6) Galé Moyano, María José. Mujeres barbudas. Cuerpos singulares. Barcelona: Edicions Bellaterra, 2017. Entrevista d'Alfons Zarzoso a Anatomías urbanas.