Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March

divendres, 21 d’agost del 2015

Els carrers Tripó de Barcelona

La resta del carrer Tripó al costat del solar on hi havia la Casa Segura
i s'hi construirà el Banc d'Espanya, amb Santa
Anna al mig de la imatge (1935)



Article dedicat a Barcelona i el meu Racó, de la Maite Mar, i als seus lectors, que em van demanar saber alguna cosa d'aquest carreró del Portal de l'Àngel, i de torna en parlarem de quatre més que en semblen només un



Els Tripó

Segurament, algun cop ens haurem fixat en el petit carreró sense sortida que hi ha en el Portal de l’Àngel. A la cantonada de muntanya acaba l’edifici del Banc d’Espanya i a la de mar hi ha una de les botigues de torrons, orxates i gelats de la família Planelles Donat. Al fons de l’atzucac es veu l’església de Santa Anna.

Aquestes irregularitats urbanístiques solen ser relíquies d’un passat que hem oblidat i sempre amaguen històries i curiositats. Si volem saber-ne l’origen, només cal buscar en la cartografia històrica i recular fins a trobar-hi alguna cosa diferent de l’actual. I, efectivament, en el plànol un 1858 trobem el carrer d’en Tripó i en un de 1860 ja no hi és, i en resta només el cul-de-sac actual.

Tant en el plànol esmentat com en els quarterons de Garriga i Roca descobrim un carrer que fent un angle de 90º anava del Portal de l'Àngel per darrere de l'església de Santa Anna fins al carrer del mateix nom, i que era conegut, des del segle XIV, com a Tripó de Santa Anna o de l’Àngel. També havia dut el nom de carrer dels Orbs pels cecs que rondaven Santa Anna i el portal, que abans de prendre el nom de l’Àngel va ser conegut com Portal dels Orbs. Ens podríem aturar aquí i pensar que és un més dels molts carrers de la Barcelona antiga desapareguts a causa de la pressió urbanística. Però no. Anirem més enllà.


 El carrer Tripó fent angle de 90º, darrere de Santa Anna
Plànol de reforma de la plaça de Santa Anna (1858)
Arxiu Històric de Barcelona


1, 2, 3, 4 i 5

A més del Tripó de Santa Anna, el carrer Nou de Sant Francesc, que va de la plaça del Duc de Medinaceli (espai abans ocupat pel convent de Sant Francesc i la platja de les Barques) fins al carrer d’en Rull, havia dut també el nom de Tripó i a finals del segle XVIII Nou d’Escudellers quan aquest indret, ocupat només d’horts i de casetes rústiques de pagesos, va ser reurbanitzat. En l’extrem de mar del carrer, i a tocar del convent, hi va haver un famós prostíbul, que alguns creuen anterior a la construcció de la muralla (segle XIII), que es deia Ca la Tripona.


El carrer Nou de Sant Francesc, l'any 1977 (AFB)


El carrer de Manresa, que va d’Argenteria fins a la Via Laietana i que rep aquest nom perquè hi va haver un hostal on s’hostatjaven els comerciants de manresans que visitaven la ciutat, havia dut abans els noms de Jordi Gras i Tripó. Per diferenciar-lo del de Santa Anna era conegut com a Tripó de Mar.


Carrer d'e Manresa, el 1908, abans de desaparèixer durant la Reforma
Josep Pons Escrigas (AFB)


Un quart carrer amb el mateix nom és el Tripó de Rere Palau, un cul-de-sac situat davant de la plaça de les Olles, i que actualment és l’únic que manté el nom sense cap afegit que el diferenciï perquè dels altres carrers tres han canviat el nom i l’altre ja no en té. És també l’únic que menciona Víctor Balaguer a Las calles de Barcelona (1865) i en desconeix el seu origen perquè només diu que abans havia dut el nom d’en Salcet (Salzet) i creu que havia estat un passatge o carrer particular perquè, segons consta en els Acords de l’Ajuntament de 1757, tenia una tanca de fusta que tancava l’entrada.


 El carrer Tripó de Rere Palau, davant de la plaça de les Olles, el 1962
Arxiu d'Enric H. March


De fet, aquest carrer va dur d’altres noms: d’en Roca, de na Martina, de les Tripes i Pou d’en Dusai (Dusay o Dursay). En el cas del pou la referència és múltiple perquè els carrers paral·lels duen els noms de Pou de l’Estanc i Pou de l’Estany, tots ells relacionats amb el nom de la plaça de les Olles, que res té a veure amb els recipients de terrissa sinó amb la bassa on antigament s’estancaven les aigües dels torrents abans d’arribar a mar. Dusai era el cognom d’una família que va tenir dos carrers just darrere d’aquest carreró: el carrer de Montserrat Dusai i el de Lladó Dusai, desapareguts quan l’enderroc parcial del barri de la Ribera per construir-hi la Ciutadella militar. Ara hi ha el carrer de la Pescateria.

Al carrer del Tripó de Rere Palau (o Tras Palacio), en el número 2, hi havia la impremta de la Fraternidad de José Pont y Campins, on es va imprimir la Guia de Barcelona para 1847, de Miguel Dubá y Navas. També hi va haver un teatre d’aficionats i a principis del segle XIX un teatret d’ombres xineses que era conegut com Teatre dels Capellans (perquè s’hi representaven funcions de caire religiós) o de Rere Palau. L’ombrista, segons Josep Coroleu (Memorias de un menestral de Barcelona, 1792-1864), era l’italià Chiarini. Els espectacles es feien amb l’autorització de la Junta de l’Hospital de la Santa Creu, que tenia el privilegi reial de ser l’únic autoritzat per oferir teatre a la ciutat en el Teatre de la Santa Creu (des de 1587, quan encara era un corral de comèdies de fusta a l’Horta de Trentaclaus al final de la Rambla). Avui el coneixem com a Teatre Principal per distingir-lo del Liceu, creat inicialment al convent de Montsió, l’any 1937, quan la revolució lliberal de 1833 va acabar (temporalment) amb els privilegis de l’Església.

Hi ha encara un cinquè carrer Tripó que és el nom que duia antigament el carrer Montjuïc. Així consta en la documentació del prevere Josep Claris conservada a l’Arxiu Històric de l’Hospital de Sant Pau (1). Datada entre 1701 i 1867, no esmenta de quin dels tres carrers Montjuïc coneguts es tracta: Montjuïc del Bisbe, Montjuïc del Carme o Montjuïc de Sant Pere (avui Verdaguer i Callís). Els dos últims fan referència a un llinatge Montjuïc i no pas a un cementiri jueu com sí podria ser el cas de Montjuïc del Bisbe. De cap d’ells no en coneixem noms anteriors, però sí que Montjuïc del Carme apareix antigament només com a Montjuïc.


L’origen del nom

El nomenclàtor de Barcelona identifica el nom Tripó amb el cognom d’una família barcelonina i esmenta que el nom del carrer ja apareix en un document de 1316.

Hi ha constància del llinatge Tripó a Barcelona. El barceloní Pere Tripó va ser tresorer de la reina Maria de Xipre (1279-1319), tercera muller del compte rei Jaume II; Francesc Tripó (s. XIV) era propietari de cases, obradors i vinyes; el 1313, el barceloní Berenguer Tripó és cònsol de Messina; el 1328, s’esmenta Jaume Tripó com a funcionari reial a la ciutat.

Amades també diu que Tripó és un cognom d’un personatge de Barcelona que, segons una llegenda, es va fer ric venent julivert. Sense negar l’origen antroponímic, és evident que no se li pot donar gaire credibilitat a la notícia d’Amades, i més tenint en compte que l’expressió “fer com en Tripó”, que encara hem sentit als avis, es fa servir quan es dubta que algú hagi tret profit d’alguna cosa que en dóna poc. Víctor Balaguer també pensa, quan descriu el carrer Nou de Sant Francesc, que en Tripó podia haver estat un ric personatge de la ciutat, propietari de les casetes que hi havia abans que s’urbanitzés el carrer tal i com el coneixem avui.

El tripó (Verbascum thapsus; en castellà, “gordolobo”) és també una herba remeiera que s’ha fet servir contra l’asma i la bronquitis; també és el nom d'algunes fruites, com prunes o raïm, amb forma de testicle o panxudes. No seria estrany que un carrer en portés el nom d'una herba: el carrer Timó (“farigola”; en castellà, “tomillo”), un cul-de-sac del carrer d’Ataülf que podria ser un vestigi del desaparegut Palau Reial Menor o de la Comtessa, n’és un exemple.

Amades suggereix que el de Santa Anna pren el nom del “tripó” o massís de la muralla perquè el carrer tenia sortida prop del parament de la fortificació.

El Diccionari català-valencià-balear d’A. M. Alcover i F. de B. Moll identifica tripó com a “testicle”. L’etimologia és aparentment clara: ve de tripa, originalment en el sentit de “budell”, però que en el cas que ens ocupa haurà derivat cap a “estómac”, “panxa” i, en sentit figurat, qualsevol convexitat que sobresurti d’un lloc aproximadament pla.

Si hem seguit el relat fins aquí veurem que no és tan evident que cinc carrers de Barcelona hagin dut el nom de Tripó fent referència a un llinatge. Si fem cas de les etimologies i dels significats del mot, veurem que apareixen altres possibilitats.

Tripó de Rere Palau s’havia dit carrer de les Tripes, probablement per la proximitat del mercat de carn que hi va haver a la plaça de les Olles i per la possibilitat que en el pou s’hi rentessin les tripes que s’havien de posar a la venda, com ja s’esqueia al carrer dels Ventres i el Rec Comtal (es conserva un tram del carrer en el jaciment del Born), o amb el carrer de les Freixures i el mercat de Santa Caterina.

En el cas de Tripó de Santa Anna, la proposta d’Amades identificant el tripó amb el massís de la muralla, un contrafort panxut, no sembla forassenyada. I el que després es va anomenar Montjuïc del Carme havia estat un carreró que accedia als horts del convent del Carme, i tots sabem que en els horts dels monestirs s’hi cultivaven, a més de verdures i hortalisses, herbes remeieres.

A falta d’altres explicacions, deixarem els Tripó de Nou de Sant Francesc i del carrer Manresa a la nissaga barcelonina. Només Sant Pere, amb set carrers i places, i Santa Eulàlia, barcelonina romana i màrtir cristiana, amb sis més una font i el monument més antic de la ciutat (a la plaça del Pedró), tenen el privilegi (advocacions de la Marededéu a banda) d’acaparar el nomenclàtor de Barcelona.


*

Notes:

(1) Referència topogràfica: AHSCSP Herències, llegats. Vol. VIII. Inv. 1. Carpeta 15/12


*

Podeu trobar aquest article en un dels capítols del llibre Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat (Viena Edicions, 2018), que es presenta el dijous 13 de desembre fr 2018, a les 19h, a la llibreria La Capell del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, de la plaça Noca, 5. Hi esteu tots convidats!



divendres, 7 d’agost del 2015

Carrers amagats dels mercats medievals de Barchinona

El mercat de la Boqueria l'any 1874, amb coberts de fusta i veles
Joan Martí, Bellezas de Barcelona


El mercat plega veles

Els que plegaven veles eren els mariners i els pescadors un cop acabada la feina i les barques eren a port. D’aquí ve el mot “plegar” en el sentit d’acabar una feina. Els mercats medievals i antics també feien servir veles. Cobrien les parades amb teles i lones per protegir la mercaderia del sol i la pluja.

Arriba el migdia. L’hora de l’Angelus. S’aturen momentàniament les feines del camp i els pagesos s’encomanen a Maria per agrair que el treball de sol a sol encara no els ha convertit en pols. Als mercats recullen les taules i les veles després d’haver vist sortir el sol camí de la ciutat murallada. Si el dia ha estat bo, tornaran menys carregats i amb algunes monedes a la bossa. De les places del Blat, Nova, del Pi, del Born, Sant Agustí, del Regomir o del Pla de la Boqueria, ara silencioses, homes i dones tornen a l’hort i als corrals. Alguns només hauran de creuar la Rambla, d’altres sortiran pel Portal Nou, els menys afortunats hauran d’anar a l’altra banda del Raval, encara sense emmurallar, a Montjuïc o al pla que s’estén sota Collserola. Mentrestant, les naus del bon rei Jaume ja arriben fins l’Orient. Després d’uns temps foscos, Barchinona aixeca el cap, creix més enllà de les muralles romanes i trena el seu imperi mediterrani.

Excepte els que venien de lluny, que potser menaven la mercaderia amb carro o a l’esquena d’una mula, els pagesos feien el camí a peu, la qual cosa impedia carregar les taules i els estris per muntar la parada al mercat. Calia trobar un lloc on endreçar-ho d’un dia per l’altre.

Heu estat algun cop al Mercat de Sant Antoni quan les parades exterior donaven per acabada la jornada de treball? Les de roba i parament de la llar, dilluns, dimecres, divendres i dissabte; les de llibres, diumenge. Heu seguit algun cop els carretons de fusta que vetllen la mercaderia com en un cofre enfilar les voreres com una caravana?

Com en els vells temps, els venedors del Mercat de Sant Antoni guarden els estris. En aquest cas, en uns magatzems en els carrers que envolten el mercat, als quals s’accedeix a través d’uns estrets passadissos invisibles de dia i coves il·luminades durant uns minuts al capvespre.

Els mercats de la Barcelona medieval van haver de trobar una solució semblant que va durar fins que van ser bandejats de les places durant el segle XIX per ocupar edificis moderns i centralitzats: l’esmentat Sant Antoni, ara remodelat i amb un subsòl ple d’història (muralla, baluard, camí romà...); el de Sant Josep o de la Boqueria, que aplega la història dels vells mercats medievals; Santa Caterina, que absorbeix l’activitat que des del Mercadal (avui plaça de l’Àngel) s’estengué nord enllà cap el Rec Comtal, entre els segles X i XIX; i el del Born, que de centre neuràlgic dels barris de Santa Maria del Mar i de la Ribera va esdevenir mercat central fins 1971, any en que va ser traslladat a Mercabarna.

Quatre mercats moderns que es reparteixen gairebé simètricament sobre l’entramat de la Ciutat Vella i que substitueixen els antics mercats dels segles X al XV, que foren places i places són encara avui. D’ells en parlarem en un proper capítol per posar a lloc no només l’activitat econòmica de la Barcelona naixent, sinó la seva estructura urbana.

Però abans parlarem d’on guardaven els estris els pagesos i comerciants ambulants dels vells mercats de les places del Blat, Nova, del Pi, Pla de la Boqueria, Sant Agustí Vell, Born i també els de les Voltes dels Encants, i veurem quins rastres en queden. I volem aprofitar, de passada, per recomanar-vos l’exposició El barri perdut. La plaça Nova i el barri de la Catedral, que el dia13 d’agost de 2015 enceta les festes de Sant Roc de la plaça Nova, que es mantenen vives ininterrompudament des de 1589 (1). Nosaltres hi volem col·laborar amb la descoberta d’un carrer perdut d’aquest barri, com veureu més endavant.

Carrer de la Figuera (Boqueria)

Els venedors del Pla de la Boqueria guardaven els estris en el carreró de la Figuera, un petit lloc de pas que anava del carrer Hospital al de la Petxina. Segons Amades, rebia aquest nom per la figuera que sobresortia de la tàpia d’un hort veí. El carreró va ser tapat per una espardenyeria, la Sileta, en el número sis, durant la primera meitat del segle XIX i més tard va quedar absorbit pels nous edificis, però encara és possible intuir-lo des de l’aire.


Les restes del carrer de la Figuera, convertides en patí interior
Quarterons (1856-1862) de Garriga i Roca
Arxiu Històric de Barcelona


Carrer de les Sarrianeses (Santa Maria del Pi)

Els pagesos que venien de Sarrià i de les Corts de Sarrià tenien parades tant al Pla de la Boqueria com a Santa Maria del Pi, però no guardaven els estris al carreró de la Figuera, sinó en un altre sense sortida que hi havia a la Riera del Pi (avui Cardenal Casañas), entre la Rambla i el carrer d’en Roca. En els quarterons de Garriga i Roca (1856) encara hi és, però va ser aprofitat per instal·lar-hi una lleteria a finals del segle XIX i avui, amb la construcció d’un hotel, ja no en queda cap rastre. Amades explica que no compartien el carreró de la Figuera perquè hi havia rivalitat entre els hortolans del Raval i els dels pobles del Pla de Barcelona.


 El carreró de les Sarrianeses quan encara era obert
Quarterons (1856-1862) de Garriga i Roca
Arxiu Històric de Barcelona


Carrer de les Mosques (Born)

Quan el mercat del Born es feia al passeig a l’aire lliure les taules dels venedors es guardaven al carrer de les Mosques, famós perquè passa per ser el més estret de la Barcelona murallada i és un dels carrers més antics del Born perquè ja està documentat a l’Edat Mitjana. S'havia dit carrer d'en Rotxa, però l'any 1441 ja rebia el sobrenom de carrer de les Mosques. Neix a la placeta de Montcada (al carrer del mateix nom) i arriba fins a Flassaders. Expliquen que el nom li ve de la quantitat de mosques que generaven les restes de menjar que hi deixaven els venedors del mercat.


El carrer de les Mosques a principis del segle XX
Arxiu Mas


Carrer dels Orgues (Voltes dels Encants)

El carrer dels Orgues o Òrguens es troba sota les Voltes dels Encants que encara subsisteixen en el carrer del Consolat del Mar, al costat de la Llotja. Les Voltes anaven des del carrer de la Fusteria fins el de les Trompetes, travessant la plaça de Sant Sebastià o dels Encants (actualment, l’edifici de Correus), el convent de Sant Sebastià (avui plaça d’Antonio López, tot i que el nom té els dies comptats) i el lateral de la Llotja. Van desaparèixer amb l’obertura de la Via Laietana (1908), i de les dotze voltes que queden només dues en fan la funció perquè les altres han estat transformades en botigues. Sota d’una d’aquestes dues voltes hi ha el carreró dels Orgues, un cul-de-sac encara empedrat amb grans llambordes i tancat amb una reixa.


Les Voltes dels Encants, entre la plaça d'Antonio López i Consulat del Mar,
a principis del segle XX. L'entrada al carrer dels Orgues és per la penúltima volta


Explica el Nomenclàtor que el mot correcte hauria de ser àrguens, que ve del grec arganon, que significa “instrument”. L’argue era un cabrestant, una màquina per moure o alçar grans pesos, consistent en un torn de tambor vertical sobre el qual s'enrotlla una corda o un cable. Segons la Història dels carrers de la Barcelona Vella, de Lluís Almerich (Barcelona, 1949), els camàlics de la Llotja de Mar feien servir un magatzem proper a aquest carrer com a dipòsit de les mercaderies.

Víctor Balaguer en desconeix el nom, però segons una altra font, el carrer s’havia dit antigament d’en Fondet i va canviar el nom per l’actual, el segle XVIII. Com els carrers que hem vist fins ara, el feien servir els venedors dels Encants per guardar-hi les taules i els estris de les parades, tot tan desendreçat que prengué el nou nom  del sentit de “desordre” de la paraula orgue.


El carreró dels Orgues actualment


Carrer de les Taules (Sant Agustí Vell)

El carrer de les Taules ha desaparegut del nomenclàtor de la ciutat, però així com el de la Figuera i el de les Sarranieses han quedat absorbits pels edificis contigus, el de les Taules continua existint tot i que tancat per una porta i convertit en entrada de la casa del fons. Està situat en el número 8 del carrer de les Basses de San Pere, just on el pas s’estreny entre la placeta d’en Marquilles (avui molt desdibuixada, quedava darrere del molí de Sant Pere) i la plaça de Sant Agustí Vell. A l’esquerra del carreró hi ha una casa del segle XIV del gòtic civil català, amb torre i galeria de guaita.


El carrer de les Taules i la casa gòtica del segle XIV,
a les Basses de Sant Pere, a principis del segle XX


Aquest era el carreró que els venedors del mercat de la plaça de Sant Agustí Vell feien servir per guardar els estris de parar. El mercat d’aquesta plaça era el del raval de Sant Pere i quedava més proper que els dels Born i de la plaça del Blat (avui plaça de l’Àngel).

També havia portat el nom de carreró del Portal Nou perquè els veïns l’havien fet servir de passadís entre les Basses i el carrer del Portal Nou, tot passant pel patí d’una antiga ferreria.


Les voltes de la plaça de Sant Agustí Vell
en un gravat de principis del segle XIX


Carrer de na Salabardenya (Placeta de Santa Anna)

La placeta de davant de l'església de Santa Anna (mitjan segle XII), havia estat una plaça oberta i no com ara que té accés des d'una volta del carrer de Santa Anna, i era l'espai central del burg medieval que es va formar a l'entorn del monestir. Entre la placeta i la Rambla tot eren horts i documents del segle XVII ens parlen de la presència de molins de vent. També se la coneixia com a placeta del Safareig , nom que prenia de la bassa alimentada per una sínia dels horts del monestir.


El carrer de na Salabardenya dins del requadre vermell
Quarterons (1856-1862) de Garriga i Roca
Arxiu Històric de Barcelona


Entre la Rambla i els horts de Santa Anna hi havia el carrer de na Salabardenya, que baixava des de la plaça de Catalunya i va desaparèixer quan el 1926 es va construir el cinema Capitol. En aquest carreró sense sortida tancat amb una reixa s'hi guardaven les taules i els estris dels venedors del mercat de fruita que es feia a la placeta, on també hi va haver unes carnisseries que despatxaven en barraques de fusta.


Carrer d’en Fiveller (Plaça del Blat)

Els Fiveller van ser una nissaga de prohoms, que des del segle XIII i al llarg dels segles els trobem ocupant càrrecs de consellers del govern de la ciutat. La història del nom del carrer és ben trista. Avui du el nom de Segòvia, la ciutat castellana, perquè durant la República Fiveller va ser el nom del carrer Ferran. Acabada la guerra, Ferran va recuperar la primitiva denominació i Fiveller va desaparèixer del nomenclàtor fins que l'any 2008 la plaça del Parlament, al Parc de la Ciutadella, va ser batejada amb el nom de Joan Fiveller.


 El carrer de Fiveller, entre Freneria i Veguer
Quarterons (1856-1862) de Garriga i Roca
Arxiu Històric de Barcelona


L’antic carrer duia aquest nom perquè es creu que els Fiveller hi tenien propietats. Però amb el pas del temps i les remodelacions urbanes es va convertir en un carreró de mala mort que va de la Baixada de Santa Clara al carrer de Brocaters i que no té cap habitatge, només els darreres de les cases del carrer del Veguer (abans continuació de la plaça del Rei i en el segle XIV de la Corretgeria) i de Freneria. Avui està tancat per dues reixes i usurpat per un comerç veí.

No tenim la seguretat que aquest fos el carrer on guardaven les fustes i els estris els venedors de la plaça del Blat (abans dita del Mercadal, el mercat medieval més antic, i avui plaça de l’Àngel), però és l’únic carrer que compleix les condicions per ser-ho. A més, fins el segle XIX, a l’alçada de Fiveller i on avui hi passa el carrer de Jaume I, hi havia la plaça de les Cols (de la Llet el segle XV). Sembla que tot lliga prou bé.


Plànol de les reformes de la plaça de l'Àngel durant el segle XIX
Francesc Carreras Candi, Geografia general de Catalunya (1908-1918)


Carrer de les Cols (Plaça Nova)

El mercat de la plaça Nova era, després del Mercadal del Portal Major, el més antic de la Barchinona medieval (segle X). Abans que plaça va ser mercat, nascuda de la urbanització de la Vilanova dels Arcs (raval fora muralles a recer dels arcs del vell aqüeducte romà) i avui gairebé no és plaça des que els bombardeigs de l’aviació italiana l’any 1938 van malmetre el barri de la Catedral i va servir d’excusa per obrir l’avinguda del mateix nom. Entre 1940 i 1958 desapareixerien els carrers del Bou de la plaça Nova, Corríbia i Sallent, i es veurien afectats Boters, Arcs, Capellans, Ripoll i la plaça de Santa Anna.

El barri ja havia patit una gran transformació amb l'obertura de la Via Laietana (1908-1913), quan van ser enderrocades 2.199 cases i es van veure afectades 10.000 persones. Aquesta reurbanització va suposar la desaparició de més de trenta carrers, molts d'ells del barri de la Catedral: Riera de Sant Joan, Sac, Infern, Sant Llorenç, Sant Crist, Arc de la Glòria, Bon Déu, Tres Voltes, Donzelles, Vidal, Graciamat, Filatres i la plaça de l'Oli. I es van veure afectats Copons, Misser Ferrer, Ripoll i Tapineria.

Abans que això passes ja havia desaparegut el carrer de les Cols quan mitjan segle XIX es van reedificar les finques de l’illa delimitada pels carrers dels Boters, Cucurulla i Arcs. El carrer tenia entrada per Cucurulla, sortida per Arcs (on el 1936 hi havia l’establiment i l’aparador d’un pintor retratista) i continuava en direcció a Capellans sense acabar d’arribar-hi, formant un atzucac que va continuar existint fins que es va construir la seu del Col·legi d’Arquitectes de Barcelona, entre els anys 1958 i 1962.


L'espai de separació entre les mitgeres dels dos edificis
han preservat on tram del carrer de les Cols
Foto: Google Maps


Malgrat tot, aquest cul-de-sac entre els carrers dels Arcs i de Capellans no ha desaparegut del tot perquè les mitgeres d’aquest edifici nou i de la finca del número 6 estan separades i permeten intuir el vell carreró, l’entrada del qual està barrada per una petita botiga.

Aquest carrer de les Cols, com els altres que hem vist, era el que feien servir els venedors del mercat de la plaça Nova per guardar-hi els estris i les verdures sobreres, raó per la qual era conegut per carrer de les Cols.

Hi ha hagut altres mercats i molts més carrers i carrerons resten amagats a la mirada del vianants o han perdut la seva condició de carrer. Hem volgut, però, moure’ns només per les places i els mercats que tenen un origen medieval. En el proper apunt parlarem d’aquests mercats (i també del Call) i, més enllà de la seva funció, veurem la importància que van tenir en la construcció de la ciutat i de la seva trama urbana.


 Els dos trams del carrer de les Cols encara oberts
Quarterons (1856-1862) de Garriga i Roca
Arxiu Històric de Barcelona


*


(1) Cordomí, Xavier. 4 ¼. 425 anys de Festes de Sant Roc a Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2014.






El descobriment del carrer de les Cols a l'article de la
Cristina Savall a El Periódico del 14 d'agost de 2015