Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March

dilluns, 28 d’octubre del 2013

L'últim adéu al cinema de l'Avinguda de la Llum

El cinema Avenida de la Luz
el dia de la inauguració,
l'1 de gener de 1943


El dia 1 de gener de 1943 va ser inaugurat el cinema Avenida de la Luz i va fer la darrera sessió el 22 de novembre de 1992, després de vuit anys de reconversió en sala X. Fins aquest 2013, la sala del cinema a restat tancada en el vestíbul de l’entrada de Balmes i Bergara dels Ferrocarrils de la Generalitat. La platea, la pantalla, la cambra del projector (on Joan Kleber va fer de projeccionista durant 40 anys) i d’altres dependències del cinema han guardat silenci, intactes, fins que l’espai va ser reformat com a sala d’exposicions del 150 aniversari del tren de Sarrià.


Joan Kleber amb el projector, l'any 1960


D’aquell somni de Ciutat de la Llum que havia d’ocupar tot el subsòl de la plaça Catalunya, Pelayo, Bergara, rambla Catalunya, Fontanella i Gran Via entre passeig de Gràcia i Balmes ja només en queda una part de l’avinguda central no ocupada per la perfumeria Sephora, alguns locals laterals, els lavabos i la sala de billars i futbolins, tot tancat a l’esmentat vestíbul de Balmes i Bergara.



Mariano Fernández Pellicer (a dalt)
i José Vázquez de Novoa (a baix),
acomodadors del cinema de
l'Avinguda de la Llum, l'any 1973
(Font: Joan Kleber)


Taquillera del cinema


El record va agafant el color sèpia de les fotografies i recupera l’olor de neules, de bar i del zotal dels lavabos. Tanquem els ulls i sentim les caramboles i el soroll dels futbolins; ressonen les veus dels actors rere la cortina de vellut.


La platea del cinema fins el 2012
Fotomuntatge de © Paula Bruna

Des del 2013, sala d'exposicions


[+]

La asombrosa historia del cine Avenida (2012), de Paula Pruna
Cine Avenida de la Luz (2012), de Paula Pruna [vídeo]

[++ En el cinema i la música]

Bilbao (1978), de Bigas Luna [pel·lícula]
Sinatra (1988), de Francesc Betriu [pel·lícula]
Avenida de la Luz (1998), de Loquillo y los Trogloditas [videoclip]





[+++]

Les ombres de l'Avinguda de la Llum
Roda el món i torna el BON


"Matinal", de Julio Vivas. Catalunya vista desde el exterior
.Catálogo 30 ilustradores 1982.
Barcelona: Banco Exterior de España

dimarts, 22 d’octubre del 2013

Xarlatans i baladrers de Barcelona

Baladrers de Barcelona,
d'Aureli Capmany.
Barcelona, 1946
Amb auques i notació
musical de les veus


Auca dels Baladrers de Barcelona
Barcelona: Antoni Bosch (1865)
Biblioteca-Arxiu Joan Amades


La calle sin sol (1948), de Rafael Gil
Rambla-Portal de la Pau-Caspolino



"Vendedores callejeros. El charlatán, comerciante
de menor cuantía", Félix Centeno
Exposición de Barcelona 1930.
Diario oficial, 50, 15 de febrer de 1930
Localització: Portal de la Pau-Rambla
Gentilesa de Francisco Arauz



divendres, 11 d’octubre del 2013

L'últim viatge a Icària (1987)

 L'avinguda Icària (passeig del Cementiri)
a principis del segle XX


Aquest apunt no hauria estat possible sense la complicitat de l'estimat amic
Àngel Duarte, antic veí del barri d'Icària, amb qui tantes converses i
confidències vaig compartir, que ens va deixar el 15 d'abril de 2021
per anar per sempre a Icària.


Entre els anys 1774 i 1775, en un indret aleshores situat al nord dels baluards de la Ciutadella i el fortí de Don Carles, el bisbe Climent hi va fer construir un cementiri aprofitant uns terrenys que havien estat un carner de bèsties mortes. La intenció era donar descans als ossos escurats dels cementiris parroquials urbans, dels claustres i dels convents de Barcelona, necròpolis que que serien desamortitzades anys més tard (1787) per raons, sobretot, de salubritat pública i que avui identifiquem amb les places al costat de les esglésies de Ciutat Vella.

Aquest cementiri va ser enderrocat l’any 1813 per les tropes napoleòniques, que temien que des dels seus murs es pogués fer foc sobre la Ciutadella. Fins al 1816 no s’hi va construir el cementiri que avui coneixem com de l’Est, del Poblenou o cementiri Vell, per ser el més antic dels cementiris generals de Barcelona.

El 1818 es va començar a construir el camí que uniria el cementiri amb les muralles de la ciutat, tot i que són aturades les obres per manca de mitjans econòmics i no es reprendrà la construcció fins 1839. El cementiri i el camí es van fer en terrenys annexionats al municipi de Sant Martí de Provençals. Un lloc aïllat i solitari, del qual Carreras Candi comentava que “tal solitud regnava entorn del nou cementiri de la Ciutat, en l’arenal de la platja, que en 1822 se prengueren precaucions per preservar-lo dels llops”.


El barri d'Icària, sobre un plànol de 1933


El primer nom va ser passeig de Don Carles, pel fortí. Un primer tram amb un ample camí de quatre fileres d’arbres, passeig central i dues calçades laterals per als carruatges, que es convertia en un passeig de dues fileres arbrades en el tram final: “[...] un agradable paseo, en el que se goza de la vista del mar y de una campiña la más extensa, variada y amena”, en paraules de Pascual Madoz (Diccionario geográfico, 1846).

Immediatament, el vial va rebre el nom popular de passeig o camí del Cementiri, fins que l’any 1916 pren el nom oficial d’avinguda Icària en record de la Icària dels socialistes utòpics d’Étienne Cabet que suposadament van viure al Poblenou mitjan segle XIX. L’any 1949 s’imposa el nom de Capitán López Varela, un militar insurrecte de la guarnició de la caserna dels Docks situada en aquest mateix carrer, i mort durant la Guerra Civil. I no serà fins l’any 1978 que no recuperarà el nom d’avinguda Icària.


El pont de l'avinguda Icària, des de la Barceloneta
Foto: Martí Llorens, 1986


Amb les annexions dels municipis del Pla de Barcelona, l’any 1897, i el creixement industrial, la imatge idíl·lica descrita per Madoz es va anar transformant fins que el traçat del ferrocarril, les fàbriques (Can Folch, Foret, Ebro...), una adoberia, els dipòsits del gas de l’Arenal, els magatzems, els burots que controlaven l’entrada i el pagament d’impostos de mercaderies i ramats de bestiar (l’últim, actiu fins l’any 1962, a tocar del Bogatell, on poc després s’hi instal·là la coral La Moderna), els passos a nivell dels carrers del Gas i Don Carlos i l’Hospital d’Infecciosos van barrar la platja, que es convertiria en residència dels barris de barraques del Somorrostro i del Bogatell (a tocar de les barraques del Transcementiri, entre el cementiri i la platja), i en abocador de runa i escombraries. Al Somorrostro s’hi accedia pel carrer del Gas, que estava on ara hi ha les torres bessones del Port Olímpic.


El carrer Ciervo, l'any 1977


A la banda de mar hi havia la coral esmentada; a principis del segle XX, un centre artístic, i alguns habitatges que inicialment eren residència de treballadors de les fàbriques allà instal·lades. També hi havia alguns bars de cuina casolana i econòmica, com Los Maños; La Carolina; Los Pajaritos, freqüentat pels estudiants de medicina de l'hospital del Mar; o cal Juanito, que va subsistir fins l’any 1989, quan van acabar els enderrocs, molt a prop de l’estació de metro de la Ribera de la línia 4, que és l’actual Ciutadella-Vila Olímpica. A la terrassa de cal Juanito vam acomiadar amb un esmorzar de forquilla les últimes hores d’aquell conjunt fabril i humà que conformava el barri d’Icària. El testimoni de Josep Avilés, que va viure de jove al carrer Sant Pol, recupera aquest perfil humà del barri recordant els comerços que donaven vida a l’indret més enllà de l’ambient fabril que es percebia des de fora:

“Recordo perfectament el barri. El bar La Carolina, que estava just a la cantonada de l’avinguda Icària amb carrer Ciervo i tenia dues portes d'entrada una per cada carrer. També recordo a l'altra cantonada entre aquests dos carrers la fàbrica d'olis Basseda, just al costat d'un quiosc de premsa abandonat. Ja dins dels carrer Vallgorguina, molt a prop del carrer Ciervo, hi havia un bar del qual només recordo el nom del propietari, que crec que es deia Julián, i un parell de botigues més al mateix carrer Vallgorguina. Una de queviures i una altra de productes de neteja (d'una veïna amb qui encara tinc contacte perquè viu a l’escala on actualment viu la meva mare).

També recordo al meu carrer, el carrer Sant Pol cantonada amb Ciervo, una empresa de detergents; una altra d'envasar sucs, on abans va haver-hi una fusteria on es va calar foc una nit; una lleteria, la propietària de la qual era molt gran i tenia dificultats d'oïda; una mena de magatzem, on de tant en tant assajava un grup musical que miràvem des de les finestres; un garatge, on el meu pare aparcava el cotxe i que tenia el cap d'un cavall dalt de la porta; i tocant la paret de Sant Pol amb Pirineus, un col·lector d’aigües: des del balcó de casa meva veia com passava l'aigua per dins. Va ser construït per evitar les inundacions que patien l'avinguda Icària i els carrers on jo vivia.”

Bar Juanito, avinguda Icària, 1989


L’any 1987 van començar les obres de la Vila Olímpica, que transformarien el carrer en l’avinguda que coneixem ara i que del vell camí del Cementiri només conserva tres o quatre magatzems a la banda de muntanya, a tocar d’on reposen els morts. Amb els enderrocs i la reurbanització van desaparèixer catorze carrers: Gasòmetre, Don Carlos, Torrevieja, Drumen (nom d’una propietària de terrenys), Pirineus, Hortolans, Gas, Vallgorguina, Sant Pol i Ciervo (nom també d’un propietari), la plaça del Doctor Pont Freixas, i els passatges Gasòmetre, Sicília, Pirineus, Vieta i de l’Adoberia, més dues carreteres: la del Bisbe, que feia referència al bisbe Climent i que seguia un vell camí rural del segle XVIII, i la de l’Estació, que portava a l’estació de tren del Bogatell passant sobre les vies del tren i seguint la claveguera a cel obert en què s’havia convertit l’antiga riera d’en Malla. A les ruïnes del pont de la carretera del Bogatell, en el tram sobre la platja, als anys 80. envaïda de contenidors i gent que hi passejava el gos i l’ànima assedegada de plaers, hi vivia l’Antonio, un home que es passejava mig nu i que feia escultures amb les deixalles que s’abocaven a la platja, com anunciava un cartell fet a mà per l’artista: “Obra de arte”.


El Bogatell vist des de la platja
Foto: Martí Llorens, 1985


En una de les parets del camí lateral del Bogatell, que passava sota les vies del tren per un pas de poc més d’un metre d’alçada, s’hi conservaven diverses pintades de quan la Guerra Civil, fetes per soldats de les Brigades Internacionals. Una d’elles. un filior rus; un “delator” que evidenciava clarament que aquell mur va ser l’últim lloc que va visitar el traïdor que hi va deixar la vida executat. Temps convulsos. I més a les clavegueres de tota guerra.

L’avinguda Icària, un erm els caps de setmana, l’hem coneguda com un lloc freqüentat per treballadors, pel trànsit de mercaderies rodat i ferroviari, i pel moviment funerari cap el cementiri o de l’Hospital d’Infecciosos, l’antic llatzeret situat on avui hi ha l’Hospital del Mar. Un lloc cada cop més degradat que guardava la fisonomia del Sant Martí de Provençals industrial, aquella Manchester catalana que es resistia a abandonar el món dels vius.

I ara que ens hem situat amb el record en aquell escenari desaparegut (resta la xemeneia de Can Folch, fàbrica de farines, gel i destil·leria, a Icària amb Ramon Trias Fargas) farem el darrer viatge, en cotxe, sortint des de la porta del cementiri i deixant enrere l’avinguda d’una Icària que només va ser un somni. Ho farem dins d’un turisme, com fugint després d’un atracament. Veurem per darrer cop els magatzems i les fàbriques hores abans de ser enderrocats, l’entrada del Bogatell, els vells carrers, la carretera del Bisbe, l’estació de metro i desapareixerem sota el pont de la Barceloneta per sempre més.



Rafa Moreno, cap a l'any 1958, amb el seu avi (a dalt), en el pas a nivell
en el qual feia de guarda, i amb el seu oncle a l'avinguda Icària (a baix)
Fotos cedides per Rafa Moreno




Fotografies del barri d'Icària de l'Arxiu Històric del Poblenou

Més informació a Projecte Icària, de Marta Sensada






Aquesta història i altres relats sobre Barcelona els trobareu en el meu llibre
Barcelona, ciutat de vestigis,(Ajuntament de Barcelona, 2017)