Els més vells potser recorden encara el xarlatà que durant la postguerra, i fins ben entrats els anys 60, muntava la seva paradeta ambulant a la placeta de Sant Cugat, prop del mercat de Santa Caterina, per vendre un altre emplastre que es deia Serptuga. La gràcia del firaire era que per atraure la gent tenia una tortuga i una serp vius i una mona que saltava i corria al voltant de la parada i era l’atracció de grans i menuts.
Han estat segurament els darrers testimonis d’aquells xarlatans que aprofitaven els mercats i les fires per anunciar i vendre els seus productes a l’encant, o per arrencar queixals, envoltats d’atraccions, mags i fenòmens. Ara només ens queda el cinema per recuperar aquell món. Potser The Medicine Man (1930), de Scott Pembroke, és la pel·lícula que millor retrata aquells escenaris: ambientada als anys 20, la filla d'un botiguer s’enamora d’un metge itinerant, que arriba a un poblet amb la seva caravana conduïda per indis americans. El show per vendre un tònic meravellós que ho cura tot va acompanyat d’espectacles de varietats amb actors amb la cara pintada de negre, ballarines hawaianes i còmics, en un escenari decorat amb làmines d'anatomia.
En la filmografia espanyola podem trobar exemples a La calle sin sol (1948), de Rafael Gil, rodada a Barcelona i amb Manolo Morán fent de xarlatà; Angelitos del trapecio (1959), d’Agustín P. Delgado; i Edgar Neville amb Verbena (1941) i Domingo de Carnaval (1945), on Neville fa un homenatge a dos pintors del Madrid popular: Goya i José Gutiérrez Solana. Prenent com a excusa argumental un crim en el barri de Lavapiés, en el Rastro i el Madrid de 1917, Neville pinta tipus i ambients d'aquells anys. Una xarlatana canta les virtuts de la seva medicina:
“Miren, ¿saben lo que voy a regalarles? Un artículo que sirve para este público que tiene que estar la mayoría del tiempo que en vez de pensar en otra cosa tiene que estar tocando la guitarra por los picores y las erupciones. ¿Quieren ver cómo se quita esto? Muy fácil. Escuchen, que escuchando se aprende y el saber no estorba. Aunque soy una charlatana en estos momentos, termino mi trabajo y soy una persona decente. Y si no supiera que esto era bueno para ustedes, me pondría a arrancar piedras con los dientes en un camino. Porque tengo amor a mi trabajo lo mismo que un hijo a una madre pueda tener. ¿Tiene usted niños con costras? ¿Con pupas? Público culto que me está escuchando…” (1)
Aquestes escenes costumistes exposen la persistència d'una pràctica que es manté des dels inicis de la modernitat. Però el xarlatà és una figura que malgrat les aparences no forma part del folklore popular, sinó que forma part d’una tradició més antiga que lliga la medicina i les curacions al viatge i al poder de la paraula. Irina Podgorny explica (2) que en els diccionaris de la llengua toscana de finals del segle XVI el xarlatà apareix com un practicant pobre de la medicina, un traficant ambulant d'ungüents i altres remeis, que treia dents i publicitava els seus productes a la plaça, apel·lant a l'acrobàcia, la recitació, els jocs de màgia, la retòrica, el cant i la comicitat. Els seus productes no feien créixer el pèl ni tornaven els morts a la vida; no proporcionaven la joventut eterna ni d’altres miracles que eren pregonats per atraure un públic ignorant però necessitat d’esperança en una mesura pel cap baix igual a la necessitat de guarir malalties reals, sense importar quantes vegades s'hagués denunciat que els venedors de secrets venien, en realitat, mentides.
Arrencaqueixals ambulant, d'Isidre Nonell (1909)
MNAC
Però la mentida també forma part de l’espectacle, de la posada en escena. Els espectacles dels xarlatans tenen moltes semblances amb el teatre popular: els xarlatans i els actors portaven el mateix tipus de vida errant i el seu èxit es vinculava a la capacitat de parlar en públic, a l’escenificació, al gest, a l’astúcia i als jocs de paraules, i sobretot a fer versemblant una bona història.
Tampoc tenen una base científica els refranys i en canvi han gaudit d’un prestigi que arriba als nostres dies encara que sigui de forma fossilitzada en el llenguatge. I això és així perquè darrere d’allò que és pintoresc i popular s’hi amaga un fenomen perfectament imbricat amb la realitat des de fa segles. Els xarlatans, a vegades per atzar i a vegades per la capacitat per predir les expectatives dels pacients, van saber sobreviure en el temps i adaptar-se a les geografies humanes més diverses.
Els xarlatans, unint les innovacions tècniques de la seva època amb savieses d’un suposat origen ancestral, es van enfrontar a problemes de salut reals i van ajudar indirectament a l’evolució de la indústria farmacològica. Molts productes de farmàcia tenen un origen popular: bàlsams i ungüents com el liniment Sloan (que funcionava com el Reflex d'ara), els Parches Sor Virginia, Melisana, Agua del Carmen, les pastilles Juanola o el Vicks VapoRub tenen orígens semblants als de la Serp o el del Tigre, però amb un èxit comercial diferent. La farmàcia ha format part de l’espectacle com molts invents del segle XIX: l’electricitat, la fotografia, el cinema, els raigs X, les projeccions lluminoses o el gas hilarant, i han acompanyat exhibicions de tota mena de museus, figures de cera i anatòmiques, autòmats, fantasmagories, espiritisme o magnetisme animal, que es barregen a la plaça, al mercat i a la fira amb acròbates africans, indis del far west, faquirs “hindús” i mags “orientals”. I, en fer-ho, posaven la “ciència” al costat de la pietat cristiana, que col·locava l'esperança de salvació en els pobres. El xarlatà exerceix de profeta posant natura i ciència a l’abast dels desposseïts i busca, alhora, el benefici propi, com ho feia Francesc Roca a Barcelona amb el Museu Anatòmic Roca: en una època, les dues primeres dècades del segle XX, en que les malalties de transmissió sexual segaven vides a milers, Roca mostrava reproduccions de malalties mentre comercialitzava productes per combatre la sífilis i la blennorràgia.
No és fàcil rastrejar les notícies sobre xarlatans i exhibidors de rareses: la seva “vulgaritat” els va apartar de diaris i revistes i dels entorns il·lustrats. No hi ha tampoc al país gaires especialistes que s’hagin ocupat del tema, ni en llengua catalana ni castellana.
L’obra es llegeix gairebé com un llibre de relats que, per ser sud-americà, algú no iniciat podria pensar que es tracta d’històries de realisme màgic pel seu caràcter excèntric. Precisament, García Márquez, a Cien años de soledad, parla del retorn en dates concretes del calendari dels gitanos amb els últims invents de la ciència. Entre ells n’hi ha un que sap tornar de la mort i que visita llocs desconeguts i llunyans. García Márquez defineix el xarlatà clàssic, el personatge itinerant que fa viatges estacionals i que apel·la a un coneixement suposadament adquirit en llocs llunyans, i que comercia i fa circular objectes i sabers obtinguts en altres contextos. A Macondo, un poble on els seus habitants desconeixen els camins per sortir o arribar-hi, són els gitanos els qui porten les novetats de la ciència i de la tècnica, i fan servir els imants i les lupes com a atraccions per atraure l’atenció de la gent. I vist així, és curiós adonar-se que la “màgia” dels gitanos beu d’una tradició totalment europea, que als europeus no ens arriba com a tal perquè hem trencat la tradició que ens lliga als xarlatans: uns “farsants” que no poden competir amb la “veritat” de la ciència quan, en veritat, el seu relat enllaça amb la circulació del coneixement de què hem parlat abans quan esmentàvem la farmacologia. Curiosament, hem convertit en llegendaris o en personatges de conte uns individus a quals neguem l’estatus social (com als mateixos gitanos o als venedors ambulants).
Però que els textos seleccionats per Podgorny pertanyin a l’àmbit argentí no ens els fa gens llunyans ni estranys a la nostra cultura perquè els venedors de remeis, els fenòmens de la naturalesa, les fires i els museus de cera i anatòmics que descriu han passat per Europa i alguns per Barcelona. La majoria de relats són traslladables a aquest costat de l’Atlàntic. Però malgrat això, és necessari recuperar aquest món des d’aquí perquè potser hi sabrem reconèixer els venedors de fum que ens assetgen des del món de la política, de la televisió o de la publicitat.
¡Señores, pasen y vean en este libro al gran Doctor Meraulyock extrayendo una muela mientras, para distraer al paciente o tapar sus gritos, dispara con su pistola, el broche de la capa de Yocasta con que se sacó Edipo los ojos, una fotografía del alma humana tomada al microscopio! Descendientes de la bruja de Michelet, de los chamanes homeópatas de América, pioneros del médico trucho contemporáneo y de la sociedad del espectáculo, los charlatanes que han arrastrado sus gabinetes y museos por nuestras tierras son y no son culpables. Por eso aquí no hay una denuncia, mucho menos una sentencia: se registra cuánto hay en el charlatán viajero del saber laico y del empirismo triunfantes (claro que fundados a menudo en un tendal de cobayos humanos estafados, exhibidos o finados). Y se invita a sospechar cuánto de charlatana tiene la ciencia de un José Ingenieros o un José María Ramos Mejía: ¿acaso la revista dirigida por el primero, Archivos de Psiquiatría y Criminología, no contiene un artículo titulado ¿Cómo blanquear a un negro? y otro ¿Infanticidio entre los pájaros? Y al contrario, ¿no son los maestros charlatanes expertos en el uso de lo que los serios psicoanalistas contemporáneos llaman transferencia? (3)
*
Notes:
(1) Circo Méliès, Verbena (1941)
(2) Irina Podgorny, “Origen y apogeu del charlatán”, Revista de cultura, Clarín, 18 d’abril de 2013.
(3) Text de la contraportada de Charlatanes, d'Irina Podgorny.
