El nostre lloc en l'Univers

La nostra capacitat d'orientació respecte el lloc que ocupem en l'espai físic és limitada. Controlem els espais més immediats i habituals: la llar, el barri, el lloc de treball; a partir de la ciutat comencem a tenir problemes i hem de recórrer a guies i plànols perquè l'estructura urbana és, per al nostre cervell, més caòtica que racional; i el mateix es pot dir de les infraestructures del transport: bus, metro, tren, carreteres. La mobilitat per territoris més grans que el d'una localitat ja precisa d'un nou element, el mapa; tant pel que fa a relacions interurbanes com de situació en un context més ampli: país, continent, la Terra.

Situar la Terra en un lloc de l'Univers no arriba, per a la majoria dels mortals, més enllà de la localització del planeta en el Sistema Solar. I a partir d'aquí, tot intent de situació provoca, si no desinterès, problemes gairebé metafísics perquè abastar i comprendre un mapa de l'Univers té més de fe que de constatació empírica, a banda que ningú necessita aquest coneixement per desplaçar-se pel seu món.

Tot i així, si algú està interessat a saber en quin punt i en quin moment la Terra deixa de tenir interès pels àtoms que governen el conjunt de les coses existents, aquí us deixo aquesta il·lustració (encara no arriba a mapa perquè ningú s'ha trobat en la necessitat d'anar tan lluny) que permet situar-nos en un lloc que cada cop es fa tan petit que s'acosta al no res, que és el que som quan deixem de pensar-nos.

[Font: Reddit via VisualLoop]

Els incestos reials

CarlesII, d'Alberto Gironella

No seré jo qui digui qui se n'ha d'anar al llit amb qui mentre hi hagi acord entre els interessats en edat legal de prendre decisions, però sí que tenim alguna cosa a dir si els fills de la consanguinitat acaben governant els nostres interessos, més que res perquè és més que provable que, després de diverses generacions, els gens recessius hagin actuat com una càries que haurà malmès la salut física i psíquica dels seus descendents.

Les monarquies europees (de fet hauríem de dir "la monarquia", perquè totes estan emparentades") són un exemple d'aquest desori genètic (com les monarquies egípcia, hawaiana, inca...). La família dels Habsburg, els Àustria que van governar els regnes de Castella i Aragó durant dos segles, n'ésun de paradigmàtic. El 1700 es va posar fi a una dinastia que, amb Carles II, va donar un rei al límit de les funcions fisiològiques i mentals; tan malmès que no va parlar fins als quatre anys, no va caminar fins els vuit, tenia problemes per mastegar i era incapaç d'engendrar un fill (la natura és sàvia).

Un bon esquema ens servirà per tenir una visió de conjunt i entendre les relacions en l'esquifit arbre genealògic dels Habsburg (a la imatge hi ha una falta d'ortografia, que deu ser deguda a les mateixes tares genètiques). Si us hi fixeu, veureu que des de l'arribada de Felip I cap altre estrany a la família s'hi emparenta.

L'altre dia celebràvem els 80 anys de la II República i, home, posats a triar entre La parada de los monstruos i un meló, que mai saps si et sortirà bo fins que l'obres...

Aquí tenim els Borbons, que van succeir el fotogènic Carles II. No tinc un arbre geneològic a mà, però prometo buscar-lo. Com que ara ja no som de tallar caps, si no podem triar el cap d'estat, bé s'haurà de promocionar l'ús del preservatiu per evitar mals majors.

Primavera a Montjuïc

"...el vaivén de las rosas de la pérgola

parpadea en la sombra..."

Albert Oliveras, 1943. AFCEC

Barcelona ja no és bona, 
o mi paseo solitario en primavera

Jaime Gil de Biedma

En los meses de aquella primavera
pasaron por aquí seguramente
más de una vez.
Entonces, los dos eran muy jóvenes
y tenían el Chrysler amarillo y negro.
Los imagino al mediodía, por la avenida de los tilos,
la capota del coche salpicada de sol,
o quizá en Miramar, llegando a los jardines,
mientras que sobre el fondo del puerto y la ciudad
se mecen las sombrillas del restaurante al aire libre,
y las conversaciones, y la música,
fundiéndose al rumor de los neumáticos
sobre la grava del paseo.
Sólo por un instante
se destacan los dos a pleno sol
con los trajes que he visto en las fotografías:
él examina un coche muchísimo más caro
-un Duesemberg  sport con doble parabrisas,
bello como una máquina de guerra-
y ella se vuelve a mí, quizá esperándome,
y el vaivén de las rosas de la pérgola
parpadea en la sombra
de sus pacientes ojos de embarazada.
Era en el año de la Exposición.

Así yo estuve aquí
dentro del vientre de mi madre,
y es verdad que algo oscuro, que algo anterior me trae
por estos sitios destartalados.
Más aún que los árboles y la naturaleza
o que el susurro del agua corriente
furtiva, reflejándose en las hojas
-y eso que ya a mis años
se empieza a agradecer la primavera-,
yo busco en mis paseos los tristes edificios,
las estatuas manchadas con lápiz de labios,
los rincones del parque pasados de moda
en donde, por la noche, se hacen el amor...
Y a la nostalgia de una edad feliz
y de dinero fácil, tal como la contaban,
se mezcla un sentimiento bien distinto
que aprendí de mayor,
este resentimiento
contra la clase en que nací,
y que se complace también al ver mordida,
ensuciada la feria de sus vanidades
por el tiempo y las manos del resto de los hombres.

Oh mundo de mi infancia, cuya mitología
se asocia -bien lo veo-
con el capitalismo de empresa familiar!
Era ya un poco tarde
incluso en Cataluña, pero la pax burguesa
reinaba en los hogares y en las fábricas,
sobre todo en las fábricas - Rusia estaba muy lejos
y muy lejos Detroit.
Algo de aquel momento queda en estos palacios
y en estas perspectivas desiertas bajo el sol,
cuyo destino ya nadie recuerda.
Todo fue una ilusión, envejecida
como la maquinaria de sus fábricas,
o como la casa en Sitges, o en Caldetas,
heredada también por el hijo mayor.

Sólo montaña arriba, cerca ya del castillo,
de sus fosos quemados por los fusilamientos,
dan señales de vida los murcianos.
Y yo subo despacio por las escalinatas
sintiéndome observado, tropezando en las piedras
en donde las higueras agarran sus raíces,
mientras oigo a estos chavas nacidos en el Sur
hablarse en catalán, y pienso, a un mismo tiempo,
en mi pasado y en su porvenir.

Sean ellos sin más preparación
que su instinto de vida
más fuertes al final que el patrón que les paga
y que el salta-taulells que les desprecia:
que la ciudad les pertenezca un día.
Como les pertenece esta montaña,
este despedazado anfiteatro
de las nostalgias de una burguesía.

Collita de blat a les Planes d'en Lledó

Montjuïc, 1915. La Il·lustració Catalana

La primavera portarà a l'estiu i els pagesos colliran el blat a Montjuïc, a les Planes d'en Lledó, on avui hi ha l'anella olímpica. I farem la verema a les vinyes del vessant de la Marina, com feien ibers i romans. I veurem passar la vida. A voltes tan de pressa que n'oblidarem els dies i el temps en què la muntanya floria, i el vaivén de las rosas de la pérgola serà només poesia.

Història de la impremta i la tipografia

La història de la impremta i de la tipografia resumides en dues infografies que reprodueixen esquemàticament i visualment les fites més importants.

La tipografia no està considerada una de les arts, sinó només una tècnica. Però des del moment que per ella mateixa es capaç de comunicar sensacions que van més enllà dels textos escrits (reconeixem un estil abans d'haver llegit el text), és evident que el medi és, també, el missatge.

[Font: VisualLoop via @JordiJubany]

Erotisme i política [02]: 22M Menorca

Les passades eleccions catalanes del 28N van obrir el foc del joc polític amb reclams eròtics [Erotisme i política [01]: 28 N]. Les eleccions municipals de maig es presenten... calentes. Costarà superar els arguments electorals del Partit Democràtic de Menorca i de la seva candidata per Ciutadella, Sole Sánchez Mohamed. No entraré en detalls de tipus polític (ni de cap altra mena). Jo, com que voto a Barcelona, prou feina tindré amb l'eròtica de la meva ciutat i hauré d'imaginar-me uns bons arguments per votar un candidat o un altre.

Llibres com roses, com llavis

 Dona asseguda (1917), Egon Schiele

 Mann mit Spazierstock © Quint Buchholz

Noia despullada amb les cames obertes (1914), Egon Schiele

Daniel Thomàs

Dona amb mitges negres (1913), Egon Schiele

Si la despullava
oh, la meva amor!
un botó que queia
ja em donava goig
-ara la bruseta
i el cinyell tot pret
mel rosada i fresca
la sina després:

al mig de la toia
clavellets vermells.

Del Poema de la rosa als llavis (1923)
Joan Salvat-Papasseit

Dia del Llibre, abril de 2011

[Com pètals de rosa, abril de 2010]

Treballa com un suec encara que siguis de l'Hospitalet

L'empresa Orangina-Shweppes retirarà la campanya publicitària d'una beguda energètica que diu "Treballa com un suec encara que siguis de l'Hospitalet", després que l'Ajuntament de la ciutat se n'ha queixat. L'empresa ha demanat disculpes, ha dit que no pretenia ofendre i s'ha compromès a retirar tots els cartells publicitaris de la campanya on apareix la referència a l'Hospitalet [Font: 3cat24].

Com que els hospitalencs estan en el seu dret que no s'utilitzi el nom de la seva ciutat sense permís, no tinc res a dir. Els tòpics són un recurs senzill quan el coneixement de la realitat és pobre o quan la falta d'enginy és nul. Estic convençut que els publicistes no tenien cap intenció més enllà de la rima fàcil. No se m'acut quina idea preestablerta es té sobre la capacitat laboral dels ciutadans de l'Hospitalet perquè no es fa referència a cap qualitat humana en el segon terme de la comparació, com si la tindria un eslògan del tipus "Treballa com un xinès encara que siguis burgès" (que no s'ofengui cap burgès: també és... una rima fàcil; aquella, assonant, la meva, consonant). Però jo voldria cridar l'atenció en un petit detall: el tòpic és doble perquè els suecs també hi són esmentats. Què en deuen pensar aquests escandinaus que busquen les platges mediterrànies per fugir de l'esperit glacial, disciplinat i racional necessari per construir un Volvo? Per qui ens han pres?

El text més antic d'Europa

Una tauleta d'argila cuita de més de 3.000 anys d'antiguitat, considerada el text escrit (i desxifrable) més antic d'Europa, ha estat trobada a Grècia en un jaciment arqueològic del Peloponès. Es tracta d’un document financer que prové de l’antiga ciutat de Messènia, i que ha estat trobat en les excavacions que es duen a terme al turó de Iklaina, a 300 km al sud-oest d'Atenes. La tauleta és un segle més antiga que les similars descobertes fins ara.

Segons Michael Cosmoupolos, professor d’Arqueologia de la Universitat de Missouri, en una de les cares de la tauleta hi figuren noms i xifres i en l'altra un verb que fa referència al terme “confeccionar”. La inscripció està escrita en lineal B, una escriptura utilitzada pels micènics de l'edat de bronze (1600 a.e.c.), l'època de la guerra de Troia descrita a la Ilíada d'Homer.

Les excavacions, supervisades per l'Escola d'Arqueologia d'Atenes, van començar el 2006 i fins ara havien permès treure a la llum les ruïnes d'una gran estructura amb grans muralles del 1550-1440 a.e.c. Segons Cosmopoulos, el lloc va ser destruït probablement cap a l'any 1400 a.e.c., i envaït després per la ciutat de Pilos, de la qual Néstor, esmentat a la Ilíada, en va ser rei.

[Font: Agència France-Presse via Bloc de Lletres]

Un lloc on viure

Tota una vida passejant pels seus carrers, admirant les seves llars, l'arquitectura, saludant els veïns, escoltant les seves vides, sentint-se acompanyat, sentint-se sol (a voltes massa sol), creixent, vivint, morint, espiant finestres, dormitoris, desitjant la dona del veí, desitjant ser feliç, desitjant que no s'acabi mai...

This Is Where We Live from 4th Estate on Vimeo

 [Vist a FLUX, de Jaume Subirana]

Viatge a l'Orient Bíblic [2]

Viatge a l'Orient Bíblic [1]

[Font del vídeo: YouTube via Diari d'un llibre vell]

Ensenyar inventant?

És qüestió de posar-hi una mica d'enginy i ganes. Els alumnes no tenen cap interès en les matèries que ensenyem a l'aula: I això, per a què serveix? No utilitzen la memòria perquè, en un món on tot és immediat, recordar no serveix de res: Si no ho recordo, ho busco a Internet o li envio un sms a un company. Han perdut la capacitat d'escoltar i atendre; tenen mil coses urgents i "vitals" al cap i les importants les deixen per al final: M'ho empollaré el dia abans de l'examen. Hem perdut tanta autoritat com ells han guanyat capacitat d'opinar; tot és opinable: Doncs jo penso que... Xerren i xerren, i la meitat del nostre temps de classe es perd fent-los callar. Vol dir això que no tenen interès per a res; que ja saben tot el que volen saber? No. Estan plens de dubtes com tothom. El problema és que les seves preguntes, els seus dubtes no són pertinents: s'escapen al motiu de la matèria i de la classe. Segur? Per què no intentem guanyar autoritat resolent els seus dubtes tot aplicant els nostres coneixements en la matèria que impartim?

Jordi Mazon, professor de física en un institut i a la universitat (UPC) ha publicat un llibre on resolt els dubtes que els seus alumnes han anat plantejant al llarg de la seva vida acadèmica, aplicats a la física: 100 preguntes de física. Per què volen els avions de paper i per què els de debò (Valls: Cossetània Edicions, 2011). Llegiu com ho explica a El Peródico.

Els alumnes, com qualsevol altra persona, volen saber. Que nosaltres siguem competents en les nostres matèries no els ajuda a resoldre els seus problemes ni els seus dubtes perquè som fora del seu món real i d'interessos. Potser hauríem de convertir la nostra disciplina en una metàfora de la seva realitat.

Em direu que l'educació i la disciplina implica que han de ser els alumnes els qui s'adaptin a nosaltres i no nosaltres a ells. És clar; no ho nego. Però enganyem-los. Com? Això no ho penso dir: no sóc pedagog, només un professor supervivent, dia a dia, com tots vosaltres. Em direu que quan s'han de fer 5 i 6 hores diàries de classe no hi ha temps per inventar. Potser no. Però si tampoc hi ha temps per fer una classe com cal i d'impartir la matèria prevista, alguna cosa caldrà fer. És qüestió d'estar una mica atent. Cada classe, amb la seva problemàtica particular, proposa la solució al conflicte. Observem: potser serem capaços de veure una escletxa per on hi passa una llum esperançadora.

Un exemple. Tinc autèntics problemes perquè els meus alumnes redactin correctament. És clar, no llegeixen, per tant no han adquirit la destresa narrativa que s'adquireix amb la pràctica lectora i amb l'escriptura. Textos desordenats, connectors mal utilitzats, faltes d'ortografia, idees mal expressades. Però, oh, sorpresa! Les seves redaccions canvien totalment si han de redactar un text de ficció. Com de la nit al dia! I això per què? Doncs perquè no llegeixen però es fan un fart de mirar sèries a la televisió. Quina pèrdua de temps, oi? Doncs per a algunes coses, sí. Però resulta que entenen perfectament com funciona l'esquema narratiu d'un guió televisiu o cinematogràfic. L'han interioritzat com interioritzem l'estructura profunda d'una llengua sentint només la veu de la nostra mare. Saben plantejar una situació, controlen la veu, el temps narratiu, la tensió narrativa, les el·lipsis... No sabrien fer un resum d'una pel·lícula ni explicar quines emocions els ha produït, però es poden inventar una història durant un examen i escriure-la prou correctament.

I com que es tracta que escriguin, doncs que ho facin inventant. Els demanem que facin resums i que donin la seva opinió sobre un escrit quan, en realitat, no tenen ni idea de quina és la matèria de què estan fets els seus sentiments: són adolescent... Literalment: pateixen d'alguna cosa que desconeixen i de la que nosaltres n'hauríem de tenir una mínima idea.

Sembla que els trobi a faltar. Dimarts 26, quan torni a classe, deixaré de ser tan optimista.

Bergfilme: l'encís de la muntanya; l'atracció de l'abisme

"El setè art també ha quedat encisat per la muntanya. Al llarg de la història fílmica han aparegut un bon nombre de pel·lícules on la muntanya ha tingut un paper més o menys predominant. Fins i tot, se'n pot parlar de l'existència d'un gènere propi, l'anomenat Bergfilme.

El Bergfilme va aparèixer a l'Alemanya de la República de Weimar dels anys 20, a una època que es va fer popular el muntanyisme, i més específicament, l'alpinisme. Associat a aquest esport hi havia certs valors socialment respectats en aquells moments, com la resistència, el coratge o la determinació. En aquestes pel·lícules, les grans muntanyes posseïen un enorme atractiu estètic que constituïa la base on es desenvolupaven trames poc elaborades, sovint ingènues, on es donava importància a un cert dramatisme molt típic. Al llarg de la dècada dels anys 20 i sobretot, dels anys 30, va anar imbuint-se d'un indissimulat patriotisme i d'unes connotacions quasi mítiques, paral·leles a la situació històrica que va esdevenir: l'apogeu i triomf del nazisme. El règim de Hitler es va voler apropiar d'un gènere que li podia servir de propaganda dels seus valors, però alguns directors es van desmarcar del moviment. D'altres no. [...]"

"El Bergfilme o cinema de muntanya"

Aurora

Esplèndid apunt, el del bloc Aurora sobre les Bergfilme! Llegiu-lo, però deixeu-me fer una reflexió personal.

Les imatges, l'estètica, l'èpica... és tot molt "germànic". Com tot el material recreatiu i propagandístic alemany, ja sigui de la República de Weimar o del III Reich, em produeix una sensació ambigua d'atracció i rebuig: l'atracció de l'abisme, que en el cas dels Bergfilme deixa de ser metafòric per convertir-se en real.

La freda estètica de Leni Riefenstahl, la freda explosió de la natura, la freda exhibició de cossos nus imitant els déus, l'harmonia, l'ordre, la pulcritud, la sincronia i la simetria de peus i braços, els símbols i les al·legories, Nurenberg, Munic...

El triomf de la voluntat. (la pel·lícula sencera subtitulada en anglès, aquí). Quina paradoxa! Davant de la hipnosi col·lectiva, em pregunto: la voluntat de qui?

Ja sé que no és això el que es vol transmetre en les Bergfilme de l'article. Però tampoc ho és el que tramet Wagner i Nietzsche... Només parlo d'un esperit que transversalment recorre l'estètica germànica, i l'ètica, i l'ànima. Cal que la follia trasbalsi la raó perquè déu esdevingui de carn i os i un führer passi a dirigir el destí d'un poble. Però a l'Europa judeocristiana (malgrat els grecs) són molts segles d'espera d'una primera o una segona arribada d'un messies, i la incertesa i la impaciència acaba creant éssers inquiets i perduts, i la neurosi crea monstres. I no és el mostre qui fa por, sinó les masses cegues necessitades d'un pastor.

No us produeix un calfred adonar-vos que durant uns segons la vostra raó ha deixat de funcionar davant d'una imatge, com si s'hagués produït un buit temporal, abduïts per l'abisme immaterial que s'amaga darrere del símbol?

Rams, Pasqua i Péssah

Diumenge de Rams als Josepets de Gràcia, el 1911

Foto: Brangulí. Arxiu Nacional de Catalunya

Amb el Diumenge de Rams es dóna per acabat el dejuni hivernal de la Quaresma i s'obre pas a la Setmana Santa, que commemora la passió i mort de Crist, i que s'acaba amb la resurrecció Diumenge de Pasqua.

Com passa en totes les festivitats religioses, el Péssah jueu i la Pasqua cristiana tenen un origen agrícola i ramader i, per tant, pagà. La utilitat d'aquestes festes és la d'establir el calendari del cicle anual de les feines del camp, i com que aquestes festes sempre han estat regides per les forces naturals i els déus benefactors, les religions del Llibre les han solapat per evitar les pràctiques paganes i dirigir totes les ofrenes a Jahvé o Déu.

La festa jueva commemora l'alliberament d'Egipte (que recull el llibre de l'Èxode), unida a la festa dels àzims (pa sense llevat). L'origen del Péssah és ramader, d'oferiment dels primogènits dels ramats, mentre que la dels àzims es remunta, segurament, als cananeus, poble semita, sedentari i agrícola, que habitava la franja costanera de la Terra Promesa. La Bíblia les presenta ja unides, de manera que el Péssah coincidia amb el primer dia dels àzims, és adir, el 14-15 de Nissan, mes lunar entre març i abril (el 2021 del 27 de març al 4 d'abril). Els textos de l'Èxode fan referència encara a una festa de pastors: el cap de família sacrificava l'anyell i amb la sang untava els muntants de les portes; després l'anyell era menjat ritualment (com es continua fent avui entre jueus i cristians). La nova ordenació de Josies (setzè rei de Judà, entre 639 i 608 aec) prescrivia el sacrifici i l'àpat a Jerusalem, santuari central del poble.

Actualment, la festivitat dura set dies (vuit a la Diàspora), i durant aquests dies no es consumeixen aliments derivats de cereals (blat, ordi, sègol, civada...) fermentats, anomenats en hebreu khamets. En el seu lloc, durant la festivitat s'acostuma a menjar matsà, o pa àzim. Segons la tradició, el poble jueu va sortir d'Egipte amb molta pressa, de manera que no hi va haver temps per deixar fermentar el pa per al camí.

Hagadà de Barcelona

Durant la primera nit de la festivitat (les dues primeres a la Diàspora) s'acostuma a dur a terme un tradicional sopar, anomenat séder (el Sant Sopar de Jesús era el séder de Péssah), durant el qual es llegeix la Hagadà, llibre on es relata la història de la sortida d'Egipte.

La Pasqua cristiana, que correspon a la Pasqua jueva i celebra igualment el pas de l'hivern a la primavera, celebra la mort i la resurrecció de Crist. És anomenada també Pasqua de Resurrecció, Pasqua Florida i primera Pasqua. Encara que el mot grec páskha (assimilat a páskhein, 'patir') s'aplicà en un primer moment a la commemoració de la passió, però ben aviat (segle IV) va incloure la vetlla nocturna del dissabte al diumenge i, el segle V, va passar a anomenar només el Diumenge de Resurrecció.

La celebració de la mort i resurrecció fou anomenada tridu pasqual, que al començament incloïa només el Divendres Sant, el Dissabte Sant i la vetlla pasqual, com a aspectes diversos d'un únic misteri (ritus religiós). Avui el tridu inclou també la missa vespertina del Dijous Sant. Ja des del segle III la festa es prolonga durant cinquanta dies (la Pentecosta, que commemora el descens de l'Esperit Sant sobre els apòstols i l'inici de l'activitat evangelitzadora) i és precedida i preparada per uns dies de dejuni (els quaranta dies de la Quaresma, que es compten des del Dimecres de Cendra), de manera que al voltant de la Pasqua s'organitzà tot l'any litúrgic. La vetlla pasqual se centrà en els dos grans sagraments d'iniciació: el baptisme i l'eucaristia.

L'Església, seguint l'esquema del memorial jueu i actualitzant-lo, celebra el misteri pasqual, no pas com un fet del passat, sinó com una actualitat viva, mentre espera el retorn de Crist. La fixació de la data comportà al principi serioses dificultats i malentesos, i el concili de Nicea (325) decidí que fos el diumenge que segueix el pleniluni posterior a l'equinocci de primavera (21 de març). La data, doncs, pot variar entre el 22 de març i el 25 d'abril. L'adopció del calendari gregorià fa que la data difícilment es correspongui a Occident i a Orient, que ha continuat seguint el calendari julià. La determinació de la data de la Pasqua d'un any concret es basa en el coneixement de l'epacta (edat de la Lluna el primer dia de gener) i el nombre auri (càlcul que determina els moments en què els cicles lunar i solar poden coincidir).

En el món cristià, la festivitat s'inicia amb el Diumenge de Rams (el diumenge anterior al de Pasqua), que recorda l'entrada de Jesús a Jerusalem amb els seus deixebles, a l'inici del Péssah jueu (no oblidem que, com a jueus, era aquesta festa la que celebraven Jesús i els deixebles), festa que se celebra amb la benedicció de palmes i palmons i rams de llorer, elements típics que s'utilitzaven durant la Pasqua a Israel. El dia de la Pasqua de Resurrecció (diumenge de Setmana Santa) és tradició que el padrí o la padrina regali al seu fillol una mona de Pasqua que tradicionalment es menja a l'endemà, el Dilluns de Pasqua, darrer dia del cicle pasqual cristià.

La mona de Pasqua té un origen incert. El nom podria provenir de munus, que significa "regal" en grec, o de l'àrab munna, que significa "provisió de la boca", regal que els moriscs feien als seus senyors. Per altra banda, en el diccionari GazophylacivumCatalano-Latinum, de Joan Lacavallería (Barcelona 1696), mona té una definició purament zoològica, mentre que l’Enciclopèdia només en dóna una definició descriptiva. En canvi, el Diccionario de la Lengua Española, en l'edició de 1783, diu que a Catalunya, València i Múrcia és una coca o rosca que es cou al forn i s'adorna amb ous durs amb closca, que es menja per Pasqua Florida, i que en altres parts de la península Ibèrica rep el nom d'hornazo.

L'elaboració de la mona parteix, doncs, d'un pastís molt senzill, un tortell o un pa de pessic, que arriba a la sofisticació moderna de les mones catalanes de forma tardana, segurament del segle XVIII, i probablement per influència francesa. Els ous de Pasqua (Easter) són tradicionals a tota Europa com a símbol de resurrecció primaveral, i en molts casos van acompanyats de la també tradicional figura de la llebre, símbol de fertilitat.

Biblioteques per dins [13]

Sospito que "the library" deu ser un eufemisme com ho són "sauna" i "massatge", i que no es tracta d'una biblioteca amb problemes de productivitat (?) que ofereix serveis extres als usuaris.

Però el que crida més l'atenció d'aquest anunci, publicat pels vols de 1975, és que si el reclam és una bibliotecària (set en aquest cas), vol dir que hi ha un mercat, que hi ha oferta perquè hi ha demanda. No sé si els clients d'aquests serveis són gaire sofisticats, intel·lectualment parlant, però ara em ve al cap el conte "La puta de Mensa", del llibre de Woody Allen Sense plomes. Crec recordar que la història també apareix en una de les seves pel·lícules, però no recordo quina. En tot cas, reprodueixo un fragment del text (és una versió abreujada i lliure de l'original), on el protagonista contracta els serveis d'una "prostituta". Un diàleg delirant si ens posem en situació i assumim la paròdia.

[...] Vaig agafar el telèfon i segons més tard una veu vellutada em va contestar.
—Tinc entès que vostè proporciona una hora de bona xerrada.
—És clar, amor. Què tens al cap?
—M 'agradaria discutir sobre Melville.
—Moby Dick o novel·les més curtes?
—Quina és la diferència?
—El preu. Això és tot. El simbolisme té un cost extra. Cinquanta, potser uns cent per Moby Dick. Li agradaria una discussió comparada... Melville i Hawthrone? Ho podríem arreglar per uns cent. Vol una rossa o una morena?
—L'espero al Plaza. Sorprengui'm —vaig dir i vaig penjar.

[...] No havia passat una hora quan van sonar uns cops a la porta. Vaig obrir, i en el llindar s'erigia una jove pel-roja ficada dins d'uns ample pantalons com dues cullerades grans de gelat de vainilla.
—Hola, sóc Sherry.
Sabia realment com satisfer les meves fantasies. Pèl llarg solt, bossa de cuir, arracades de plata, sense maquillar.
—Em sorprèn que ningú t'hagi aturat vestida així. El conserge sol detectar amb facilitat les intel·lectuals.
—Amb un bitllet de cinc no distingeix res.
—Bé, comencem? —vaig dir, i la vaig dur cap a la butaca.
Ella va encendre una cigarreta i va dir:
—Crec que podríem començar encarant Billy Budd com la justificació de Melville a la creença en Déu, n'est-ce pas?
—Interessant-vaig dir. Encara que no en el més pur estil miltonià.
Era una finta, m'interessava veure si valia per a l'ofici.
—No. El paradís perdut no té subestructura de pessimisme.
Valia.
—És cert! Déu! Tens raó —vaig murmurar.
—Crec que Melville reafirma les virtuts de la innocència d'una forma ingènua i alhora sofisticada. Hi estàs d'acord?
Jo vaig deixar que ella seguís. Tot just tenia dinou anys, però ja havia adquirit aquella ductilitat endurida d'una pseudointel·lectual. Tirava idees, però tot era mecànic. Cada vegada que jo li brindava una intuïció, ella simulava plaer.
—Oh, sí! Sí amor, això sí que és profund. Una platònica comprensió del cristianisme. Com és que no ho havia pensat abans?
Gemegava plena de satisfacció. Van conversar durant una hora i després va dir que havia de marxar. Quan es va aixecar, li vaig allargar un bitllet de cent. [...]

I una cosa em du a una altra. Ara se m'acudia que la relació entre prostituta i client té molt de literària. La prostituta és la protagonista d'un relat en què ella és, alhora, narradora i personatge d'una història de sexe que vol sentir i viure el client. La prostituta és un transsumpte del veritable objecte del desig, i el preu que el client paga són els drets d'autor pel relat, la interpretació, l'atrezzo i el vestuari. De fet, tota relació sexual de parella que vulgui ser estable s'ha de sustentar en alguna cosa més que l'amor (concepte difícil de definir i poc aprehensible) i la passió (concepte amb data de caducitat). S'ha de sustentar en un relat en què els dos protagonistes, com a mínim, se sentin prou identificats i atrapats com per voler donar-li continuïtat. El sexe ha de ser un pacte amb contrapartides prou suggeridores, tantes com n'ofereix la literatura.

S'ha d'haver viscut l'experiència per entendre-ho veritablement. Vinc d'un temps en què anar de putes era tan habitual com devorar llibres d'aventures, i en què era fàcil fer convergir la imaginació amb la realitat utilitzant un intermediari. Igual que en els contes orals, on la mare narradora feia d'intermediària entre la realitat vital i la realitat simbòlica. I és aquí on radica el complex d'Èdip: en confondre les dues realitats i entendre que el símbol és la realitat carnal. Per això es diu que el pare és qui marca el principi de realitat i qui ha de permetre desprendre's de la mare com a principi carnal i objecte de desig.

Gira al voltant de la bibliotecària un imaginari seductor com a vigilant que guarda la porta del paradís literari: la biblioteca. Eva ens va expulsar a tots del paradís perquè ens va donar accés a la cultura menjant el fruit de l'arbre del coneixement. Eva va ser la primera bibliotecària, i el seu coneixement i la seva nuesa se'ns presenten amb la mateixa força que atrau l'abisme del relat, el pou de la lectura.

En aquest cas no hi ha principi de realitat que valgui, com no n'hi va haver, tampoc, en moltes infanteses de pares perduts entre fum de bar. Continuem sent part d'aquell nen que es deixa anar febrilment entre les pàgines dels llibres, i som l'adult que es deixa atraure per la nuesa d'Eva i la seva biblioteca; pel relat nu de la mare que s'allargà febrilment, també, fins l'edat en què construïm les nostres pròpies històries.

Pista d'atletisme [07] aèria [2]: Barcelona

L'hotel Helix d'Abu Dhabi ja no està sol amb la seva pista aèria. La singularitat de l'edifici de Les Arenes no ha passat desapercebuda als amants i promotors de l'esport a la ciutat, i sota la cúpula s'ha instal·lat un centre esportiu, gestionat per Metropolitan, amb una pista d'atletisme circular exterior de 300 metres, amb dos carrers, que se situa sobre la façana rehabilitada.

Potser ha influït en aquesta proposta que la Marató de Barcelona celebri la seva sortida a escassos 100 metres de l'edifici o l'afició dels arquitectes Alonso-Balaguer. I no deixa de ser curiós que es dediqui aquest passadís circular elevat per córrer sobre l'arena que, fa uns anys, hi corrien els toros de lídia. El destí és capriciós.

14 d'abril de 1931

Col·lecció de 30 cromos emesos per Chocolates Guillén, l'any 1931, amb escenes de la Història de la Revolució i Proclamació de la República. Els dibuixos són de Tínez (Juan Martínez Buendía, 2 d'octubre de 1893 - 17 d'abril de 1957), col·laborador habitual del TBO.

Retallable de la Proclamació de la República Catalana

Font: & piscolabis librorum

Francesc Macià. Proclamació de la República
Catalana dins de la Federació Ibèrica

E=mc2

 Einstein... a la platja!

Com que he fet tard al centenari, la data de l'aniversari és relativament rodona. Un dia com avui, fa 106 anys, Albert Einstein anunciava públicament la fórmula de la teoria de la relativitat. Escoltem-lo.

Barcelona, plató de còmic

El invierno del dibujante, Paco Roca

No hi ha cap dubte que Barcelona s'ha convertit en aquests darrers anys en protagonista del món del còmic. No pel seu Saló del Còmic, que se celebra aquest cap de setmana, ni perquè sigui la capital de la indústria de la historieta il·lustrada, sinó perquè ella mateixa s'ha convertit en escenari i personatge de moltes de les darreres novetats editorials. Caldrà preguntar-se el perquè. I potser ens equivocaríem si penséssim que és la projecció internacional de la ciutat, amb la seva imatge de modernitat, allò que l'ha fet interessant a guionistes i dibuixants. Això ajuda a l'edició, però potser hauríem de buscar en la Barcelona que ja no és l'autèntic motiu d'aquest interès. Per a més d'una generació de barcelonins, Barcelona és la ciutat perduda amb els Jocs Olímpics del 92. És la ciutat de la memòria. I si m'equivoco, el temps ho dirà.

De moment, amb el Saló a les portes, dilluns 11 d'abril, a les 19 h., se celebrarà a l'Fnac de l'Illa Diagonal la taula rodona Barcelona, plató de còmic, dins les VII Jornades Comiqueres, amb els autors Raule, Roger, Paco Roca, Alfons Font i  Jordi Pastor. Barcelona i el còmic s'uneixen a  través de les mirades de cinc autors, separats per  generacions, estils i inquietuds, però agermanats irremeiablement per  la fascinació cap a la nostra ciutat i les infinites  possibilitats que ofereix  com a escenari. La Barcelona de El invierno del dibujante, on Paco Roca passeja les glòries i les misèries dels dibuixants de Bruguera. El Raval canalla de la sèrie Jazz Maynard, de Raule & Roger; i la Rambla de Jordi Pastor. O la  Barcelona més negra, de la mà d'Alfons Font a Barcelona a trenc d'alba.

Biblioteques per dins [12]

La setmana passada proposava al Biblioteques per dins [11] la possibilitat de visitar la Biblioteca Strahov de Praga sense sortir de casa: una magnifica fotografia que permet girar 360º per poder veure una de les sales íntegrament.

Vaig esmentar que faltaven les bibliotecàries i, fent broma, vaig suggerir que com que la República Txeca i Praga són les capitals del cinema... del cinema per adults, s'estarien canviant de roba a Brno. Era una broma a mitges, perquè la roba no se l'estaven canviant, sinó traient per fer les fotos que podeu veure a sota.

El grup Guerrilla Readers, un grup d'estudiants de biblioteconomia, es van despullar a la biblioteca de la Universitat Masaryk de Brno per fer un calendari amb fotografies de Miroslav Pospíšil: "Només volem mostrar que la biblioteca no és un lloc avorrit, tot i que molta gent ho cregui, i que els bibliotecaris són persones que tampoc ho són. Amb aquest calendari volem demostrar que la biblioteca és un lloc divertit i atractiu", diuen els bibliotecaris i les bibliotecàries del Knihovna je sexy! (La biblioteca és sexi!), que és el nom del calendari, i que duen els cosos nus pintats amb informació bibliogràfica i codis ISBN.

En fi... és una idea que deixo anar a les bibliotecàries i bibliotecaris del país!

Library is Sexy!

DocuNight 2011

El passat divendres 18 de març Josep Cots, de la Llibreria Documenta, ens va convidar a la segona edició del DocuNight, una festa de portes obertes a la llibreria, a partir de les 12 de la nit. Una oportunitat de gaudir dels llibres en companyia i amb una copa. Xerrar, fullejar (a Can Cots els llibres sempre s'han pogut fullejar tranquil·lament assegut en una butaca) i, evidentment, comprar: es fa molt difícil sortir d'una llibreria sense algun llibre sota el braç. Més de 300 persones. Una nit diferent que caldrà repetir l'any vinent. Hi esteu convidats. Només hi ha un requisit: escriure un text literari breu, propi o aliè, en uns post-it que acaben entapissant els vidres de l'aparador.

DocuNight from Josep Cots on Vimeo

Fotografies © Alexandra Hernández Lorés
Nana-no-Kona

Els estils d'enquadernació al llarg del temps

Aquesta aplicació creada i desenvolupada per Rodipity (Rodrigo Ortega) ens permet fer un repàs a la història de l'enquadernació, presentant els diferents estils, esdeveniments i les imatges dels llibres sobre una línia de temps, amb una successió de diapositives, en una llista d'esdeveniments i amb la situació geogràfica d'aquestes fites en un mapa. Podeu triar clicant a la barra del menú.

© Dipity

Tothom que vulgui pot registrar-se a la web de Dipity i crear una línia del temps dels esdeveniments que prefereixi, ja sigui per a ús professional, acadèmic o personal.

Eichman i Allen: tragèdia i humor

Passaport argentí de Ricardo Klement (Adolf Eichman)

Aquest abril fa 50 anys del judici a Eichmann, l'oficial nazi encarregat de la logística de dur les víctimes als lager, els camps d'extermini nazi. Després del judici col·lectiu de Nuremgerg contra l'aparell d'Estat (Govern i Exèrcit) i les organitzacions paral·leles (Gestapo, SS, Partit Nazi), Adolf Eichmann, que havia escapat a la detenció fugint amb passaport fals a l'Argentina amb el nom de Ricardo Klement fins que va ser segrestat pel Mossad, es convertia en la viva imatge del mal, aquell mal que Hannah Arendt va veure banalitzat perquè Eichmann no podia encarnar un concepte tan abstracte (el mal absolut) que escapa a la representació (Hannah Arendt. Eichmann en Jerusalén. Barcelona: Lumen, 1999). Podem eliminar de la capa de la Terra tots els buròcrates que tenen assumida l'obligació moral d'actuar segons les lleis que dictin les circumstàncies, com el botxí que aplica la pena mort sense sentir-se les mans tacades de sang, però no eliminarem la maquinària demoníaca capaç de crear monstres. Si hem de creure que el mal no és connatural a l'espècie humana, si no nia dins de cadascú de nosaltres (idea que ens hauria de portar al suïcidi si fos certa), en algun lloc incert hi viu una bèstia que només sap que és botxí quan coincideix amb la seva víctima. I víctima és un hiperònim que inclou tots els hipònims: tot subjecte és víctima potencial, i és intercanviable: jueu, gitano, negre, nen o dona.

Com que és tan difícil treure'n l'entrellat com difícil és entendre l'origen de l'univers i la vida, només se m'acut acollir-me a la paradoxa en la seva vessant més tràgica: l'humor. Aquest vídeo mostra un divertit monòleg, The moose, que Woody Allen va interpretar a la BBC l'any 1965. L'humor té aquesta capacitat: narra la tràgica confrontació de dos elements culturals que la intel·ligència converteix en còmica (i en el cas de Allen la gràcies és que sigui jueu). El final del monòleg fa riure perquè ens han convocat a la rialla, però és també una lliçó: som el que algú ha decidit que hem de ser. La tragèdia de les víctimes és que no han triat ser-ho i res les salva de la mort.

Informació, coneixement i opinió

Es lamentava el passat 5 de març Juan Cueto en el suplement Babelia d'El País, a "Vivimos una tiranía del 'opine usted'", de la desaparició de l'ntel·lectual com a veu i intel·ligència capaç d'influir en la societat i en el pensament dels seus individus. Es lamentava, igualment, del paper que els mitjans de comunicació juguen en la transmissió d'informació, en l'anàlisi d'aquesta informació i en la poca capacitat, general, de donar respostes complexes que convidin a pensar i ajudin a construir criteri. Manca "finezza" i anàlisi. Hem passat del mestratge, de l'autoritat, al "vostè què opina".

En aquest mateix sentit, Ramon Folch parla el 20 de març a El Periódico de "La medievalització de l'opinió". Si abans els humans tenien a l'abast el coneixement necessari per controlar la seva vida i els seus coneixements, ara tot s'ha tornat tan complex que ningú arriba a controlar la informació que li permeti adquirir el criteri necessari per fer-se una idea cabal dels fets. Posa com exemple les discussions sobre l'ús de l'energia nuclear, però és extensiu a la resta de problemes socials. Ningú arriba a saber el suficient com per prendre una decisió raonada, amb la qual cosa el món acaba dividint-se entre els que estan a favor d'una "opinió" o d'una altra, com si d'un partit de futbol es tractés. En paraules de Folch, amb la manca de coneixement torna "l'obscurantisme, la fe recupera terreny davant de la raó. Àmplies majories creuen en això o en allò sense saber-ne de la missa la meitat".

No és una afirmació banal. Si fem una anàlisi antropològica veurem que els humans necessiten d'una raó "suprema" que expliqui el món i el comportament dels individus. Tot i estant tan carregats de supèrbia, tot i la defensa de la pròpia raó com a únic argument, els individus continuen necessitant, al menys, la confirmació de les seves creences. I moltes vegades un titular o una arenga, vinguin d'on vinguin, es converteix en Déu. Se senten identificats i ja han pres partit. Diu el mateix Folch: "El coneixement permet combatre els prejudicis. Mancats del coneixement que ens nega la saturació informativa, ens reafirmem en els partits presos, perquè a alguna cosa cal agafar-se. S'albira una veritable crisi de civilització. La por i el desconeixement ens medievalitzen".

És cert que hi ha cervells brillants i bones plomes col·laborant en alguns diaris, tant catalans com de la resta de l'Estat. Però el nombre de persones que llegeixen els seus articles o que coneixen el seu pensament, la seva obra i el seu recorregut professional és molt petita. Molt. La massa viu de la informació que arriba a través de mitjans que estan destinats al gran públic; informació, en el millor dels casos, de consum ràpid; en d'altres, maliciosa; i en el cas de la televisió, directament mancats de tot criteri i sorgits de les clavegueres de la societat. Jo sento una impotència absoluta davant de la gent que forja el seu coneixement del món amb aquesta informació. La sento perquè m'hi enfronto cada dia, i no resulta gens fàcil fer entendre, ja no que el meu coneixement està més fonamentat que el d'ells, sinó que contrastin el que han après amb una mirada sobre la realitat que vagi més enllà de la seva aura.

Ara pensava en les col·leccions de cromos que Edicions B té pensat llançar al mercat properament: Maravillas del mundo, Banderas del universo i Razas humanas. Són edicions facsímils (els meus originals encara corren per casa); és a dir, totalment desactualitzades: faltaran meravelles (donarem per bo que les que ho eren, encara ho són); faltaran banderes i en sobraran; i amb les races humanes, riurem: la raça hispana, la bellesa sevillana, el pagès català amb barretina, i una col·lecció de personatges pintorescos que no podem adscriure dins cap raça per la senzilla raó que les races no existeixen.

Pensava en com serà rebuda aquesta col·lecció entre el personal. Una part dels compradors serà gent que enyorarà els seus cromos perduts i els voldrà recuperar. Però la resta seran nens i adolescents i més d'un adult que veuran en el contingut d'aquests àlbums la seva font de coneixement sobre el tema. Que no? Si m'equivoco, millor.

Aquests àlbums tenen un alt valor estètic, sentimental... i antropològic. No per la informació que aporta, sinó perquè són una mostra perfecta del món i del coneixement decimonònic dels anys que van d'acabada la guerra fins a finals dels anys 60. D'aquests àlbums se'n podria fer un bon ús a les escoles. Jo els adquiriria i els treballaria a classe: comparar el material reeditat amb la realitat. Forçant la gent a buscar les diferències, acabarien coneixent les eines que calen per destriar informació i acabarien coneixent la veritat. Donada la pèrdua de prestigi dels professors i dels intel·lectuals, fem que sigui la gent qui analitzi. I com a premi, a banda del plaer que proporciona el coneixement, aquell cromo que costa tant de trobar per acabar la col·lecció.