Rams, Pasqua i Péssah

Diumenge de Rams als Josepets de Gràcia, el 1911

Foto: Brangulí. Arxiu Nacional de Catalunya

Amb el Diumenge de Rams es dóna per acabat el dejuni hivernal de la Quaresma i s'obre pas a la Setmana Santa, que commemora la passió i mort de Crist, i que s'acaba amb la resurrecció Diumenge de Pasqua.

Com passa en totes les festivitats religioses, el Péssah jueu i la Pasqua cristiana tenen un origen agrícola i ramader i, per tant, pagà. La utilitat d'aquestes festes és la d'establir el calendari del cicle anual de les feines del camp, i com que aquestes festes sempre han estat regides per les forces naturals i els déus benefactors, les religions del Llibre les han solapat per evitar les pràctiques paganes i dirigir totes les ofrenes a Jahvé o Déu.

La festa jueva commemora l'alliberament d'Egipte (que recull el llibre de l'Èxode), unida a la festa dels àzims (pa sense llevat). L'origen del Péssah és ramader, d'oferiment dels primogènits dels ramats, mentre que la dels àzims es remunta, segurament, als cananeus, poble semita, sedentari i agrícola, que habitava la franja costanera de la Terra Promesa. La Bíblia les presenta ja unides, de manera que el Péssah coincidia amb el primer dia dels àzims, és adir, el 14-15 de Nissan, mes lunar entre març i abril (el 2024 del 22 al 30 d'abril). Els textos de l'Èxode fan referència encara a una festa de pastors: el cap de família sacrificava l'anyell i amb la sang untava els muntants de les portes; després l'anyell era menjat ritualment (com es continua fent avui entre jueus i cristians). La nova ordenació de Josies (setzè rei de Judà, entre 639 i 608 aec) prescrivia el sacrifici i l'àpat a Jerusalem, santuari central del poble.

Actualment, la festivitat dura set dies (vuit a la Diàspora), i durant aquests dies no es consumeixen aliments derivats de cereals (blat, ordi, sègol, civada...) fermentats, anomenats en hebreu khamets. En el seu lloc, durant la festivitat s'acostuma a menjar matsà, o pa àzim. Segons la tradició, el poble jueu va sortir d'Egipte amb molta pressa, de manera que no hi va haver temps per deixar fermentar el pa per al camí.

Hagadà de Barcelona

Durant la primera nit de la festivitat (les dues primeres a la Diàspora) s'acostuma a dur a terme un tradicional sopar, anomenat séder (el Sant Sopar de Jesús era el séder de Péssah), durant el qual es llegeix la Hagadà, llibre on es relata la història de la sortida d'Egipte.

La Pasqua cristiana, que correspon a la Pasqua jueva i celebra igualment el pas de l'hivern a la primavera, celebra la mort i la resurrecció de Crist. És anomenada també Pasqua de Resurrecció, Pasqua Florida i primera Pasqua. Encara que el mot grec páskha (assimilat a páskhein, 'patir') s'aplicà en un primer moment a la commemoració de la passió, però ben aviat (segle IV) va incloure la vetlla nocturna del dissabte al diumenge i, el segle V, va passar a anomenar només el Diumenge de Resurrecció.

La celebració de la mort i resurrecció fou anomenada tridu pasqual, que al començament incloïa només el Divendres Sant, el Dissabte Sant i la vetlla pasqual, com a aspectes diversos d'un únic misteri (ritus religiós). Avui el tridu inclou també la missa vespertina del Dijous Sant. Ja des del segle III la festa es prolonga durant cinquanta dies (la Pentecosta, que commemora el descens de l'Esperit Sant sobre els apòstols i l'inici de l'activitat evangelitzadora) i és precedida i preparada per uns dies de dejuni (els quaranta dies de la Quaresma, que es compten des del Dimecres de Cendra), de manera que al voltant de la Pasqua s'organitzà tot l'any litúrgic. La vetlla pasqual se centrà en els dos grans sagraments d'iniciació: el baptisme i l'eucaristia.

L'Església, seguint l'esquema del memorial jueu i actualitzant-lo, celebra el misteri pasqual, no pas com un fet del passat, sinó com una actualitat viva, mentre espera el retorn de Crist. La fixació de la data comportà al principi serioses dificultats i malentesos, i el concili de Nicea (325) decidí que fos el diumenge que segueix el pleniluni posterior a l'equinocci de primavera (21 de març). La data, doncs, pot variar entre el 22 de març i el 25 d'abril. L'adopció del calendari gregorià fa que la data difícilment es correspongui a Occident i a Orient, que ha continuat seguint el calendari julià. La determinació de la data de la Pasqua d'un any concret es basa en el coneixement de l'epacta (edat de la Lluna el primer dia de gener) i el nombre auri (càlcul que determina els moments en què els cicles lunar i solar poden coincidir).

En el món cristià, la festivitat s'inicia amb el Diumenge de Rams (el diumenge anterior al de Pasqua), que recorda l'entrada de Jesús a Jerusalem amb els seus deixebles, a l'inici del Péssah jueu (no oblidem que, com a jueus, era aquesta festa la que celebraven Jesús i els deixebles), festa que se celebra amb la benedicció de palmes i palmons i rams de llorer, elements típics que s'utilitzaven durant la Pasqua a Israel. El dia de la Pasqua de Resurrecció (diumenge de Setmana Santa) és tradició que el padrí o la padrina regali al seu fillol una mona de Pasqua que tradicionalment es menja a l'endemà, el Dilluns de Pasqua, darrer dia del cicle pasqual cristià.

La mona de Pasqua té un origen incert. El nom podria provenir de munus, que significa "regal" en grec, o de l'àrab munna, que significa "provisió de la boca", regal que els moriscs feien als seus senyors. Per altra banda, en el diccionari GazophylacivumCatalano-Latinum, de Joan Lacavallería (Barcelona 1696), mona té una definició purament zoològica, mentre que l’Enciclopèdia només en dóna una definició descriptiva. En canvi, el Diccionario de la Lengua Española, en l'edició de 1783, diu que a Catalunya, València i Múrcia és una coca o rosca que es cou al forn i s'adorna amb ous durs amb closca, que es menja per Pasqua Florida, i que en altres parts de la península Ibèrica rep el nom d'hornazo.

L'elaboració de la mona parteix, doncs, d'un pastís molt senzill, un tortell o un pa de pessic, que arriba a la sofisticació moderna de les mones catalanes de forma tardana, segurament del segle XVIII, i probablement per influència francesa. Els ous de Pasqua (Easter) són tradicionals a tota Europa com a símbol de resurrecció primaveral, i en molts casos van acompanyats de la també tradicional figura de la llebre, símbol de fertilitat.