Biblioteques per dins [13]

Sospito que "the library" deu ser un eufemisme com ho són "sauna" i "massatge", i que no es tracta d'una biblioteca amb problemes de productivitat (?) que ofereix serveis extres als usuaris.

Però el que crida més l'atenció d'aquest anunci, publicat pels vols de 1975, és que si el reclam és una bibliotecària (set en aquest cas), vol dir que hi ha un mercat, que hi ha oferta perquè hi ha demanda. No sé si els clients d'aquests serveis són gaire sofisticats, intel·lectualment parlant, però ara em ve al cap el conte "La puta de Mensa", del llibre de Woody Allen Sense plomes. Crec recordar que la història també apareix en una de les seves pel·lícules, però no recordo quina. En tot cas, reprodueixo un fragment del text (és una versió abreujada i lliure de l'original), on el protagonista contracta els serveis d'una "prostituta". Un diàleg delirant si ens posem en situació i assumim la paròdia.

[...] Vaig agafar el telèfon i segons més tard una veu vellutada em va contestar.
—Tinc entès que vostè proporciona una hora de bona xerrada.
—És clar, amor. Què tens al cap?
—M 'agradaria discutir sobre Melville.
—Moby Dick o novel·les més curtes?
—Quina és la diferència?
—El preu. Això és tot. El simbolisme té un cost extra. Cinquanta, potser uns cent per Moby Dick. Li agradaria una discussió comparada... Melville i Hawthrone? Ho podríem arreglar per uns cent. Vol una rossa o una morena?
—L'espero al Plaza. Sorprengui'm —vaig dir i vaig penjar.

[...] No havia passat una hora quan van sonar uns cops a la porta. Vaig obrir, i en el llindar s'erigia una jove pel-roja ficada dins d'uns ample pantalons com dues cullerades grans de gelat de vainilla.
—Hola, sóc Sherry.
Sabia realment com satisfer les meves fantasies. Pèl llarg solt, bossa de cuir, arracades de plata, sense maquillar.
—Em sorprèn que ningú t'hagi aturat vestida així. El conserge sol detectar amb facilitat les intel·lectuals.
—Amb un bitllet de cinc no distingeix res.
—Bé, comencem? —vaig dir, i la vaig dur cap a la butaca.
Ella va encendre una cigarreta i va dir:
—Crec que podríem començar encarant Billy Budd com la justificació de Melville a la creença en Déu, n'est-ce pas?
—Interessant-vaig dir. Encara que no en el més pur estil miltonià.
Era una finta, m'interessava veure si valia per a l'ofici.
—No. El paradís perdut no té subestructura de pessimisme.
Valia.
—És cert! Déu! Tens raó —vaig murmurar.
—Crec que Melville reafirma les virtuts de la innocència d'una forma ingènua i alhora sofisticada. Hi estàs d'acord?
Jo vaig deixar que ella seguís. Tot just tenia dinou anys, però ja havia adquirit aquella ductilitat endurida d'una pseudointel·lectual. Tirava idees, però tot era mecànic. Cada vegada que jo li brindava una intuïció, ella simulava plaer.
—Oh, sí! Sí amor, això sí que és profund. Una platònica comprensió del cristianisme. Com és que no ho havia pensat abans?
Gemegava plena de satisfacció. Van conversar durant una hora i després va dir que havia de marxar. Quan es va aixecar, li vaig allargar un bitllet de cent. [...]

I una cosa em du a una altra. Ara se m'acudia que la relació entre prostituta i client té molt de literària. La prostituta és la protagonista d'un relat en què ella és, alhora, narradora i personatge d'una història de sexe que vol sentir i viure el client. La prostituta és un transsumpte del veritable objecte del desig, i el preu que el client paga són els drets d'autor pel relat, la interpretació, l'atrezzo i el vestuari. De fet, tota relació sexual de parella que vulgui ser estable s'ha de sustentar en alguna cosa més que l'amor (concepte difícil de definir i poc aprehensible) i la passió (concepte amb data de caducitat). S'ha de sustentar en un relat en què els dos protagonistes, com a mínim, se sentin prou identificats i atrapats com per voler donar-li continuïtat. El sexe ha de ser un pacte amb contrapartides prou suggeridores, tantes com n'ofereix la literatura.

S'ha d'haver viscut l'experiència per entendre-ho veritablement. Vinc d'un temps en què anar de putes era tan habitual com devorar llibres d'aventures, i en què era fàcil fer convergir la imaginació amb la realitat utilitzant un intermediari. Igual que en els contes orals, on la mare narradora feia d'intermediària entre la realitat vital i la realitat simbòlica. I és aquí on radica el complex d'Èdip: en confondre les dues realitats i entendre que el símbol és la realitat carnal. Per això es diu que el pare és qui marca el principi de realitat i qui ha de permetre desprendre's de la mare com a principi carnal i objecte de desig.

Gira al voltant de la bibliotecària un imaginari seductor com a vigilant que guarda la porta del paradís literari: la biblioteca. Eva ens va expulsar a tots del paradís perquè ens va donar accés a la cultura menjant el fruit de l'arbre del coneixement. Eva va ser la primera bibliotecària, i el seu coneixement i la seva nuesa se'ns presenten amb la mateixa força que atrau l'abisme del relat, el pou de la lectura.

En aquest cas no hi ha principi de realitat que valgui, com no n'hi va haver, tampoc, en moltes infanteses de pares perduts entre fum de bar. Continuem sent part d'aquell nen que es deixa anar febrilment entre les pàgines dels llibres, i som l'adult que es deixa atraure per la nuesa d'Eva i la seva biblioteca; pel relat nu de la mare que s'allargà febrilment, també, fins l'edat en què construïm les nostres pròpies històries.