Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March

dilluns, 17 de setembre de 2018

Somorrostro: mirades literàries



Divendres 16 de novembre de 2018, a les 20h. Calàbria 66. Espai i Moviment per l'Educació, la Cultura i el Veïnatge a Sant Antoni. Presentarà el llibre Montse Madridejos, experta en flamenc i Carmen Amaya. Hi haurà rumbes, lectura de textos del Somorrostro i un piscolabis.


Somorrostro. Mirades literàries (Ajuntament de Barcelona, 2018) és un recull de fragments literaris i poemes que ens arriben, al llarg d’un període de temps que va de 1919 a 2013, d’autors en català i castellà tan diversos com Alfred Badia, Xavier Benguerel, Blai Bonet, Josep Maria Carandell, David Castillo, Juan Goytisolo, José Hierro, Juan Marsé, Terenci Moix, Josep Pla, Antonio Rabinad, Mercè Rodoreda o Sergio Vila-Sanjuán; de cròniques periodístiques de J. Ruiz de Larios, Arturo Llopis o Sempronio; un document eclesiàstic de la parròquia San Félix Africano; testimonis com el de Pilar Bofill; reportatges gràfics de fotògrafs com Agustí Centelles, Colita, Jacques Léonard, Ignasi Marroyo i Jordi Pujol, o el dibuixant i humorista Joaquim Muntanyola. Una nòmina a la qual hauríem d’afegir a Arturo San Agustín, autor de la novel·la En mi barrio no había chivatos (2016), però apareguda quan aquest recull ja estava sent editat.

Tots ells ens parlen del Somorrostro des de perspectives i ètiques diferents. I aquesta matèria literària és el que fa diferent el Somorrostro d'altres barriades de barraques i és la raó de ser d'aquest llibre. La meva formació com a filòleg, lingüista i crític literari, i el meu vessant d'historiador de Barcelona han trobat en el Somorrostro la feliç possibilitat d'unir totes aquestes disciplines i oferir-vos aquest calidoscopi.

El llibre comença amb una introducció històrica de la barriada i una aproximació a les raons que han portat el Somorrostro a ser tema o escenari literari. Cada fragment literari o periodístic va introduït per un text meu que situa l'autor i la seva obra en el context històric i literari. I un bon conjunt de fotografies, moltes d'elles inèdites, il·lustren aquell paisatge que les tempestes esborraven periòdicament i que el 25 de juny de 1966 els pics i les pales van fer desaparèixer per sempre més perquè a la sorra de la platja del Somorrostro s'hi havien de celebrar unes maniobres navals presidides per Franco.





Text de la contraportada del llibre

En els primers anys del segle XX Isidre Nonell retrata les barraques de pescadors i les gitanes del Somorrostro. El van seguir molts artistes i fotògrafs, i els relats de periodistes i escriptors, com els que il·lustren i componen aquest llibre, que al llarg de dècades hi trobaven exotisme o temes de denúncia social.
Josep Maria Huertas va escriure: “El Somorrostro és un d’aquests noms que ha quedat en la memòria popular més enllà de la voluntat manifesta d’esborrar-ho que sempre han tingut els qui manen, obsessionats pel fet de suprimir tot allò que recordi la lletjor i la pobresa.”

Però com bé diu l’Enric H. March en el pròleg d’aquest llibre, cap nom d’un barri de barraques ha perdurat tant com el de Somorrostro en l’imaginari col·lectiu. I en els darrers anys hi ha hagut una clara voluntat ciutadana de recuperar-ne i dignificar-ne la memòria. Ara aquella platja porta el nom oficial de Somorrostro, i una placa commemorativa ret homenatge als seus habitants.

El llibre que teniu a les mans és una contribució important per situar en el seu lloc el que va ser durant gairebé un segle un barri populós i desconegut de la ciutat de Barcelona. Enric H. March ens ofereix un gran ventall de mirades literàries i fotogràfiques que ens ajuden a entendre com al llarg de moltes dècades Barcelona veia, o ignorava deliberadament, una part de la seva realitat. Un Somorrostro que repel·lia o fascinava, tant com induïa a implicar-s’hi per millorar les condicions de vida dels seus habitants.

Mercè Tatjer, Alonso Carnicer, Sara Grimal

Comissió ciutadana per a la recuperació de la memòria
dels barris de barraques de Barcelona


Presentacions passades

Dijous 8 de novembre de 2018. Biblioteca del Poblenou - Manuel Arranz, carrer del Joncar, 35. Presentaran el llibre Mercè Tatjer, historiadora i doctora en Geografia, especialitzada en història i geografia urbana, i membre de la Comissió ciutadana per la recuperació de la memòria dels barris de barraques; i David Castillo, escriptor i cap de la secció de Cultura d'El Punt Avui i un dels autors antologats.


Dimecres 19 de setembre de 2018. Presentació institucional durant la inauguració del mural de la Sala Ciutat (carrer Ciutat, 2), obra de l'artista Tomás Langarita (Lu_J_son).



Recull de premsa

El Nacional: "Somorrostro: reivindicació de la Barcelona barraquista", Gustau Nerín (15-06-2018)

La nit dels ignorants, de Catalunya Ràdio: "D'on ve el nom de Somorrostro?", Xavier Solà (12-07-2018)

Barcelona Metròpolis: "El barri que va desaparèixer sota la sorra",  Lilian Neuman (18-07-2018)

El Mundo: "El Somorrostro, chispa literaria" (20-07-2018)

La Vanguardia: "Dalt de tot", Llucia Ramis (21-07-2018)

Ara: "Estampes literàries del Somorrostro", Jordi Nopca (22-07-2018)

La Razón: "El Somorrostro de las letras", Víctor Fernández (07-08-2018)

L'Aparador de L'Avenç, 449 (setembre de 2018)


divendres, 14 de setembre de 2018

La catedral i la creu de terme de Barcelona

Benedicció de la creu de terme de Barcelona, l'any 1904
Adolf Mas. Arxiu Fotogràfic de Barcelona


La veneració de la creu

La festivitat de la Invenció de la Santa Creu se celebra el 3 de maig. El terme "invenció» ve del llatí invenio, "descobrir" i la diada rememora el dia en què Helena, mare de l'emperador Constantí, col·leccionista de relíquies i convertida en santa per l'Església, va trobar la veritable creu (veracreu) de Jesucrist quan va peregrinar a Jerusalem l'any 326.

El 14 de setembre se celebra l'Exaltació de la Creu. Segons les fonts, la data commemora la consagració de l'iglésia del Sant Sepulcre de Jerusalem, l'any 335, o la recuperació de la Creu por Heracli, el 628, en mans dels perses des de poc després de la mort de Jesús. Com veiem, hi ha una disputa entre les dues festivitats i l'autor del rescat de la creu, de la qual hi ha tantes relíquies repartides pel món que es podria construir un vaixell amb les restes.

La relació de la creu amb el maig florit ens porta a una tradició pagana molt més antiga: l'Arbre de Maig, comuna amb altres religions precristianes i pobles com celtes, germànics, grecs, romans i eslaus.


La catedral de Barcelona i l'advocació de la Santa Creu

La primera advocació de la catedral de Barcelona és a la Santa Creu, anterior a la de Santa Eulàlia (des de 877). La basílica paleocristiana està documentada des del segle IV per la presència de bisbes, i el cronista Joan de Bíclara fa constar a les actes del concili Tarraconensis de Barcelona de l'1 de novembre del 599 que la catedral paleocristiana és sota l'advocació de la Sanctae Crucis. Aquest primer temple va ser remodelat completament abans del segle IX i fou destruït el 986 per la ràtzia d'Al-Mansur. La catedral romànica és consagrada el 18 de novembre de 1058 i les obres de construcció de la catedral gòtica s'inicien el maig de 1298 i com ja sabem s'acaben, en estil neogòtic, a primers del segle XX amb l'acabament de la façana, els campanars i el cimbori. L'ara de l'actual altar major (consagrat el 1337) està suportat per dos grans capitells d'estil corinti de formes poc definides que han sobreviscut als temples anteriors. Són clarament preromànics i la seva datació oscil·la entre la basílica paleocristiana i el període visigòtic.


 Catedral de Barcelona cap a 1880

  Catedral de Barcelona cap a 1890

 Catedral de Barcelona cap a 1900


Però tornem a la creu. Com explica Xavier Barral a Les catedrals de Catalunya, la dedicació de la catedral a la Santa Creu té una llegenda d'origen popular que explica que en el lloc on hi ha la seu actual hi havia una pineda on l'apòstol Jaume va predicar el primer cop que va ser a la ciutat, i per recordar aquest esdeveniment va fer una creu amb dues branques de pi, que amb el temps va ser substituïda per una pedra que se suposa que és al terrat de la catedral.


Creus de terme del Pla de Barcelona

La creu de terme o peiró és una creu monumental, habitualment de pedra, que s'ubicava prop de l'entrada de poblacions o monestirs o vora els camins. Acostuma a estar decorada amb temes de la Crucifixió o heràldics i s'alça sobre un pedestal o base poligonal amb graons. El seu origen és incert. Delimitava els termes de les poblacions, de les parròquies, d'una propietat privada podien marcar els passos del Via Crucis o podien servir per senyalar algun fet històric o devocional. Sempre se situaven al costat d'un camí per tal de donar la benvinguda o acomiadar els transeünts que havien passat per la població. Tot i que les primeres creus documentades a Catalunya són del segle X, el seu origen es remunta a època romana i fins i tot anterior i podien tenir una funció semblant a la medieval.


L'antiga creu de terme de ferro d'Horta, el 1916, al carrer d'Horta
Ramon Font. Arxiu Municipal del Districte d'Horta


De creus de terme se'n conserven a molts pobles, fins i tot n'hi ha, més o menys reformades, que delimiten alguns antics municipis del Pla de Barcelona com la d'Horta que, malmesa i reconstruïda diverses vegades, és situada al carrer de Campoamor i va ser construïda el 1952 per l'arquitecte Adolf Florensa, en substitució d'una anterior destruïda durant la Guerra Civil. També hi va haver creus de terme o parroquials a Sant Jeroni de la Vall d'Hebron, a l'església de Sant Genís dels Agudells i al Turó de la Vilana de Collserola, on avui s'alça la Torre Foster de telecomunicacions.


Creu de terme del Turó de la Vilana de Collserola
Fons Cuyàs


Sant Martí de Provençals en tenia una de desapareguda, situada entre Sant Martí Vell i la barriada de la Sagrera. Actualment n'hi ha dues que marquen el límit amb Sant Adrià de Besòs, una al final del carrer de Guipúscoa i l'altra al final de la Gran Via.


Creu de terme desapareguda de la Sagrera (Sant Martí de
Provençals), a principis del segle XX

Creu de terme de Sant Adria de Besòs, l'any 1957,
avui al carrer de Guipúscoa


La de l'avinguda de Pedralbes i la de la Torre de Bellesguard són modernes; la primera és de 1946, obra de Luís Bonet en substitució d'una de més antiga; i la segona és de Gaudí i delimita Sarrià de Sant Gervasi. També són modernes les del Poble Espanyol de Montjuïc, construït per a l'Exposició Internacional de 1929. Una està situada davant de la porta principal i l'altre, situada al costat de l'església de Sant Miquel, és una reproducció de la creu de terme gòtica d'Ulldecona, destruïda el 1936.


La creu de terme de Pedralbes, el 1946,
dia de la seva inauguració
Pérez de Rozas (AFB)


L'estiu del 2016 es col·locava un rèplica de la creu de terme de Sant Andreu de Palomar a la carretera de Ribes amb Tossal, al barri de la Trinitat Vella. La creu en reemplaçava una de més antiga que no delimitava el terme del tot perquè el límit nord, per la Quadra de Vallbona, era el torrent de Tapioles.

Originàriament, la que tothom creia que era la creu de terme estava situada en el Camí Ral, a la cantonada del carrer Gran de Sant Andreu amb Santa Marta, però en realitat marca l'àrea d’influència de la parròquia. Quan va perdre aquesta funció, l'any 1839, va ser traslladada a l’interior del cementiri de Sant Andreu.

La plaça de Gal·la Placídia, frontera entre Sant Gervasi i Gràcia, i antiga cruïlla de camins (la Travessera, antiga Via Subteriora) i rieres (la de Cassoles i la de Sant Gervasi, que es bifurcaven en la Riera d’en Malla, que recollia el cabal principal, i la Riera de Sant Miquel que baixava pel carrer que encara avui porta aquest nom i que, després, continuava per on ara hi ha el passeig de Gràcia), s'havia dit de la Creu Trencada, nom per altra banda que havien dut d'altres creus de terme pel fet de tenir-ne mutilada alguna part. Segons Carreras Candi, el 1645 ja era coneguda l’existència d’un creu que s’erigia en un racó solitari, en els marge dret -en sentit descendent- de la Riera de Cassoles que, a la vegada era un camí, i que de la vella creu només en quedava el basament, que va ser trobat durant les obres de l'estació de Gràcia del Ferrocarril de Sarrià, inaugurada el l’any 1863.


Basament de la Creu Trencada a la plaça Gal·la Placídia
Al fons, entre els murs de contenció,
la llera de la riera de Cassoles


La creu de terme de Barcelona

Però quina era la creu de terme de Barcelona? En té? En tenia? Potser algú pensarà que és la que hi ha davant de l'església de Santa Anna, però no (cliqueu l'enllaç i ho sabreu). Sí que ho era la Creu Coberta, construïda el 1344 al coll dels Inforcats, aproximadament a la confluència de les actuals avingudes de Mistral (antic camí de la Creu Coberta) i del Paral·lel de Barcelona, i lloc de pas entre la muntanya de Montjuïc i el turó de la Vinyeta, i que posteriorment fou coberta per un templet. Va ser destruïda el 1823 pels liberals, reconstruïda i finalment va desaparèixer cap al 1866 durant la reparació de la carretera Reial de Barcelona a Madrid.

La creu de terme de la ciutat que subsisteix és al terrat de la catedral, al peus de la imatge de Santa Elena, i cada 3 de maig se'n fa la benedicció pública durant la festa de la Invenció de la Santa Creu, festa patronal de la catedral, i s'hi pot assistir. Tradicionalment, la cerimònia és oficiada pel degà del capítol de la Catedral, acompanyat pel mestre cerimonier i auxiliat pels escolans de la Catedral. Amb la benedicció de la creu es demana explícitament la la gràcia i la protecció del terme municipal de la ciutat.

En algunes poblacions encara es manté el costum de fer una processó pel terme per beneir-lo i demanar bones collites, però cada cop és menys habitual. Per aquesta raó sorprèn que encara existeixi a Barcelona i que es dugui a terme en un lloc tan peculiar com el terrat de la catedral.


Benedicció de la creu de terme de Barcelona
al terrat de la catedral, l'any 1907
Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Frederic Ballell

Benedicció de la creu de terme de Barcelona
al terrat de la catedral, l'any 1913
Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Frederic Ballell

diumenge, 9 de setembre de 2018

Comença l'any 5779

Felicitació del Cap d'Any jueu, de principis del segle XX
Col·lecció del Yeshiva University Museum de Nova York


ראש השנה
Roix ha-Xanà 5779
Xanà tovà umetukà
Anyada buena i dulse
Feliç i dolç Any Nou


La felicitació que encapçala el Roix Ha-Xanà d'aquest any presenta un rabí amb el gall que alguns jueus feien servir en el Kapparot, un ritual de la festa de Yom Kippur que consisteix a fer voltar l'animal tres vegades al voltant del cap de l'oficiant per transferir-li simbòlicament els pecats. En aquest cas, el cap del gall és substituït pel del tsar Nicolau de Rússia per les persecucions antisemites i els pogroms.

El Roix ha-Xanà és l'Any Nou jueu. Se celebra el primer i el segon dia del mes hebreu de Tixrí, que en el calendari gregorià coincideix aquest 2018 amb els dies 9 (des del capvespre) i 10 de setembre (per als jueus de la diàspora).

La paraula hebrea "Xanà" de la salutació "Xanà tovà" (Feliç Any Nou), que es tradueix per "any" deriva d'una arrel en hebreu que significa alhora "canvi" i "repetició". "Xanà tovà", per tant, no és només el desig que forces no humanes, com ara el temps, siguin bones, sinó que són paraules d'alè per enfortir la determinació individual d'efectuar canvis personals. La celebració es basa en l'experiència humana que testifica que es pot i s'han de fer canvis i que també es pot tornar a aprendre les oblidades lliçons de la humanitat.

En celebrar l'Any Nou el judaisme afirma que els éssers humans no tenen una altra opció més que la de continuar constantment desenvolupant-se moralment i intel·lectualment. L'alternativa és la de caure en el buit de la manca de propòsit. El futur està sempre per construir i nosaltres en som part activa.

Som a l'any 5779 des de la creació del món i d'Adam i Eva, segons els números que s'extreuen de la Torà. I com cada any, ens repetim quan afirmem que, com totes les dades religioses aquest comptatge és aproximat: ara no ens barallarem amb la ciència per uns anys amunt o avall. Alguna data s'ha de triar per celebrar el Cap d'Any! Tanmateix, el temps i l'existència són relatius, i en això hi coincideixen els científics i la saviesa popular. Entre 5779 i 13.000 milions d'anys només hi va un pensament. A tot estirar, una vida: el món és món tant en quant som capaços de pensar-lo. Un cop morts, s'esborra tota consciència i tota evidència de l'existència de l'Univers.

La festa comença la vigília de l'1 de Tixrí quan apareix la primera estrella en el cel. És aleshores que es fa sonar el xofar, un instrument fet de banya d'animal caixer (pur; com la cabra, el marrà, l'antílop...), com el que es va fer servir per enderrocar les muralles de Jericó en temps de Josuè (Jos, 6).

Des del punt de vista religiós, no es diferencia gaire de l'Any Nou cristià ni de cap altre. Són dies de pregaria, de reflexió, de penediment, de record i de bons desitjos per l'any que s'enceta; i també se celebra si no s'és creient. Es mengen pomes i mel, que simbolitzen que l'any serà dolç, peix i magranes. Entre els creients, les pregàries s'allarguen durant deu dies fins el Yom Kippur, el Dia del Perdó o de l'Expiació (10 de Tixrí, és a dir, al capvespre de l'18 de setembre d'enguany).

L'Avinu Malkenu (Pare nostre), com el que interpreta Barbra Streisand en aquest vídeo, és un exemple de pregària per aquestes dates. I tant si s'és creient com si no, les pregàries, com els salms, fan de bon escoltar i li posen màgia a l'atzar estel·lar.