Fotogrames de Barcelona, ritmo de un día (1940)
Muntatge de Naranjas de Hiroshima
Barcelona, ritmo de un día va ser dirigida per Antonio Román, que pertany a aquell grup de cineastes que van aparèixer durant la República, però que van fer fortuna a la postguerra, com José Luis Sáenz de Heredia o Rafael Gil, i a qui alguns recordaran, sobretot, per ser el director de Los últimos de Filipinas (1945).
Román va acabar el documental l'octubre de 1939, i s'incorporava al catàleg de Cifesa per a la temporada 1940-41. Tant Román com el guionista José González Ubieta fan evident amb el títol quina és la seva font d'inspiració: la pel·lícula de Walther Ruttmann Berlín, simfonia d'una ciutat (1927). Salvant les distàncies ètiques i estètiques de l'Alemanya de la República de Weirmar, el documental és un exercici d'estil, ritme i muntatge que vol retratar la vida de la ciutat pocs mesos després de l'entrada a Barcelona de l'exèrcit sollevat, el 26 de gener d'aquell mateix any.
L'objectiu conceptual d'aquestes cintes és descobrir el ritme intern de la ciutat, que sovint resta ocult a la mirada profana. Els resultats són diversos, amb propostes que van des d'una exposició purament formal a propostes avantguardistes en què la càmera, la distorsió o el muntatge juguen a crear la realitat, forçant la imatge coma interlocutor amb l'espectador en aquells anys en què el cinema mut començava a deixar pas al sonor i, per tant, a una nova forma de narrar.
Barcelona, ritmo de un día s'acosta a aquesta proposta però resulta evident que l'objectiu assolit és un altre. Malgrat tot, també es pot argumentar que la nostra mirada no és neutre perquè ens hi enfrontem ideològicament. Durant prop de deu minuts, la cinta retrata la vida urbana i posa un èmfasi especial en la indústria, la mecànica i tot allò que pot ser un signe de progrés, i en les actituds quotidianes dels personatges anònims que hi surten anant a la feina, al port, passejant per la Rambla i la plaça de Catalunya i divertint-se com anuncien els neons de les façanes dels cinemes i els teatres, evitant qualsevol signe dels estralls de la guerra i de la misèria que va comportar. Res no ha passat durant els darrers tres anys: la Barcelona industriosa i treballadora del tòpic, camina autocomplaent després d'haver-hi posat ordre a cop de bombes i repressió, acompanyant les imatges amb la retòrica d'aquella veu en off dels noticiaris del No-Do, que no ens va abandonar en tot el temps que va durar la dictadura. En aquest sentit, el documental és tan interessant pel que mostra com pel que amaga.
I malgrat tot, és una mirada sobre la ciutat, que ens ajuda a descobrir-la; una de les moltes Barcelones construïdes i desconstruïdes al llarg dels temps. Els relats, vinguin d'on vinguin, també fan la ciutat i construeixen imaginaris que s'acaben compartint de manera totalment acrítica.
*
Sobre Antonio Román i Barcelona, ritmo de un día podeu consultar Antonio Román: un cineasta de la postguerra de Pepe Coira.