Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March

diumenge, 9 d’agost de 2020

Les oliveres de Sant Martí de Provençals

El Pla de Barcelona l'any 1000, amb els camins romans (blau marí)
i medievals (marró), i els torrents i rieres principals
Font: Taedium. Grup de recerca d'història medieval
i innovació docent universitària (UB)


Aquest article no hauria estat possible sense la col·laboració
d'en Jordi Marín i en Magí Badia, fills de Sant Martí de Provençals;
del Taller d'Història del Clot-Camp de l'Arpa, del qual sóc membre;
i d'El Pou – Grup d’Estudis de la Vall d’Horta i la Muntanya Pelada,
protagonistes del final feliç de la història que trobareu a continuació.


Camins antics i fronteres

Tots els camins antics que travessaven el Pla de Barcelona, alguns d’ells d’origen iber i romà, han deixat alguna traça sobre la trama urbana de la ciutat. Alguns sobreviuen fragmentàriament, sovint en forma de passatges dins les mançanes de la perifèria de l’Eixample; d’altres han quedat fossilitzats en els carrers de la ciutat i se n’ha oblidat l’origen. El mateix ha passat amb els torrents i les rieres. En el millor dels casos, n’ha sobreviscut el nom com a relíquia del passat. D’aquest vestigis ens en parlen sovint en Peter Cowley a Pla de Barcelona i Carme Martín a Memòria dels barris. Amb en Peter, més d’un cop ens hem posat el barret d’explorador i hem anat plegats a fer treball de camp i a parlar amb els qui encara guarden memòria (cada cop en són menys) de quan la ciutat era un territori interromput per accident geològics (com el Graó Barceloní i els turons), recs, horts i terres de ningú, i per aquests camins i torrents, que en molts casos feien de frontera entre els antics pobles del Pla i les seves barriades, abans no fossin annexionats a Barcelona.

En el plànol adjunt podem veure aquests camins de l'Antiguitat, les rieres i els torrents principals, turons i altres accidents geogràfics (llacunes, aiguamolls, topònims antics, esglésies i parròquies que esdevindrien municipis en el tombant dels segles XVIII-XIX. La línia de costa és encara molt endins. A l'esquerra, sota Montjuïc, l'aigua arriba fins la plaça Cerdà; al mig, Santa Maria de les Arenes (Santa María del Mar és del segle XIV) és vora la platja, i una petita badia fa de port natural gràcies als bancs de sorra producte de la deriva del riu Besòs davant del que serà el Pla de Palau; i a la dreta, les maresmes insalubres de Sant Martí ocupen només la meitat de les terres que conformaran el litoral segles endavant.

Fotografia aèria parcial del Camp de l'Arpa
del Clot i del Guinardó, cap a 1950(CEFTA)
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya


Com s’intueix pel títol de l’article, vull parlar d’oliveres, però abans d’anar a collir olives vull que posem la mirada sobre un lloc concret d'aquesta plana, a tocar dels contraforts del Collserola, com ens mostra la fotografia aèria que us adjunto, feta per la Compañía Española de Vuelos Fotogramétricos Aéreos (CEFTA), entre finals dels 40 i principi dels 50. Com ja hem fet altres vegades, mirarem el sòl que trepitgem i ens preguntarem per què els carrers segueixen un determinat traçat i si els espais no urbanitzats ens diuen alguna cosa del seu passat. És un dels jocs que ens permet la construcció d’una ciutat, Barcelona, cosida als límits dels antics pobles del Pla per la trama ortogonal de l’Eixample, de carrers rectilinis que poca cosa ens diuen del que hi va haver abans no s’hi construís. Bé, de fet, hi ha molt més que no pas ens pensem, però avui no toca parlar de l’Eixample, sinó d’una part de l’antic municipi de Sant Martí de Provençals, un indret ple d’història.

A la fotografia aèria es delimita la zona central que separà (o uneix) els barris del Guinardó (a dalt, a la meitat dreta; antic barri de Muntanya del Clot), el Baix Guinardó (a dalt, a la meitat esquerra; fronterer amb Gràcia), el Poblet (a baix, a l’esquerra; avui barri de la Sagrada Família) i el Camp de l’Arpa del Clot (a baix, al centre i la dreta).

Si ens fixem en els camins marcats en color groc, veurem ràpidament que fan de fronteres naturals entre aquests barris. No hi hem marcat els torrents, que feien de camins quan anaven eixuts, perquè abans de la segona meitat del segle XIX no separaven cap nucli de població. En tot cas, el torrent de Milans, que baixava sinuosament entre els carrers de Cartagena i Castillejos, partia el Guinardó i separava el Poblet del Clot. I el torrent d’en Melis (el recorda el carrer que baixa entre els jardins del Doctor Pla i Armengol del Mas Ravellat-Pla i el camp del Martinenc, sobre l’Hospital de Sant Pau) unia el Guinardó amb el Clot, on prenia el nom de Bogatell, avui carrer de Rogent.

La part central de la fotografia, circumscrita dins d’un pentàgon irregular, no va ser urbanitzada fins molt tard, al tombant del segle XX, amb l’excepció del número 13 del passatge del Dos de Maig (1876). La raó és que tots aquests terrenys pertanyien a l’indià Josep Xifré Casas, el promotor dels Porxos d’en Xifré del Pla de Palau. Xifré va adquirir el 1833 el Manso Soley o Torre Milans a Sant Martí de Provençals, amb terres de cultiu i vinyes que pertanyien a altres masies, com les de Can Miralles i Can Miralletes, del segle XVII, totes dues propietat d’en Pere Miralles i aquesta última encara dempeus. La porta principal de la finca estava situada al camí d'Horta (Fresser) i un camí conduïa cap a la Torre Xifré, situada dins l’actual Hospital de Sant Pau, construït en els terreny comprats a Xifré, que es recordat al barri amb el carrer que du el seu nom.

Camí de la Travessera i ruïnes de Can Milans o Torre
d’en Xifré, durant les feines d’enderroc de la masia
Arxiu Històric de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau


El camí de la Travessera és l’antiga Via Subteriora o Francisca, probablement anterior a la romanització del Pla, el qual travessa de punta a punta, i que es correspon fossilitzada amb les travesseres de Gràcia i les Corts, a Barcelona; Collblanc i Antiga Travessera, a l’Hospitalet de Llobregat; i ja dins d’Esplugues de Llobregat, a través del carrer de Sant Mateu (carrer principal de l’antic Raval del mateix nom, escapçat per l’autopista) connecta amb el ramal de la Via Augusta que venia de Barcino i en conserva el nom; l’autèntic, no pas com la Via Augusta de Barcelona que res té a veure amb aquest camí romà sinó que és el resultat de la cobertura del Carril, el pas per on circulava a l’aire lliure el tren de Sarrià.

A la part de baix, trobem el camí d’Horta, que comunicava aquesta vila amb Barcelona des del Portal Nou (davant de l’Arc de Triomf), on ben a prop, a l’illa formada pels carrers Roger de Flor, Alí Bei, Nàpols i Ausiàs March, en sobreviu un tram integrat en un jardí interior públic. Al Clot pren el nom de carrer de Freser, i al seu voltant hi van créixer les primeres cases del Camp de l’Arpa. Moltes d’aquestes cases han desaparegut i les altres ho faran quan s’acabi d’eixamplar aquest carrer. Als extrems del camí dins del barri, però, se’n conserven miraculosament dos nuclis: les casetes dels passatges Pau Hernández i León, al carrer de Cartagena, entre Rosselló i Provença; i algunes de les Cases Boada, entre Trinxant i les Navas de Tolosa.

El Camp de l'Arpa a principis del segle XX. El torrent del Bogatell i
el camí d'Horta (a baix), Can Pere Miralles i Can Miralletes
(centre de la imatge) i els torrents convertits en camins


El camí d’Horta segueix aproximadament per l’actual passeig Maragall (un tram original l’hauríem d’anar a buscar al carrer de la Garrotxa, nom antic també del tram inicial del passeig) i es troba amb la Travessera, que gira cap avall després de desaparèixer dins l’Hospital de Sant Pau. Aquest gir permetia enllaçar la Travessera amb el camí de Dalt per l’actual passatge de la Travessera. El camí de Dalt permetia enllaçar amb la Travessera i el camí d’Horta a l’alçada del carrer de la Muntanya (el tram superior es diu carrer de l’Eterna Memòria), i era la via que comunicava Barcelona amb Sant Andreu de Palomar. El primer tram del camí de Dalt dins del Camp de l’Arpa del Clot s’havia dit carrer del Carme, i ja dins de l’actual barri de Navas i de la Sagrera es diu Concepció Arenal. Més enllà de la Riera d’Horta (avui, Dublín / Rovira i Virgili), però, a la frontera entre Sant Martí i Sant Andreu, era conegut pels andreuencs com a camí de Barcelona o de Dalt per diferenciar-lo del carrer Gran, antiga Via Augusta, que va canviant de nom a mida que s’apropa a Barcelona abans d’entrar pel Portal Nou: Sagrera, Clot i carretera de Ribes, nom que recupera a la Trinitat Vella. Després del carrer Ignasi Iglésias, el camí de Dalt es confon amb la Meridiana i el recuperem a l’actual carrer Bartrina, que el connectava amb el carrer Gran a l’alçada del carrer Palomar.

Per últim, el camí de la Muntanya o del Guinardó, que puja cap amunt aproximadament per l’actual Rambla Volart, era d’antic el camí natural cap al turó de la Rovira, tot girant cap a la dreta a l’alçada de l’actual carrer Flors de Maig i prenent el camí Antic del Guinardó, que encara es conserva tot passant sota el Mas Guinardó. Al turó hi naixien els torrents d’en Melis i de la Guineu, i els martinencs hi pujaven per anar a les fonts del Cuento, d’en Fargues i de la Mulassa. Durant la primera dècada del segle XX, Salvador Riera, a qui tornarem a veure més endavant, ven les terres del vessant de Sant Martí a l’Ajuntament de Barcelona deu vegades més cares que el preu que ell en va pagar, i s’urbanitza el Parc del Guinardó.


Torres, masos i masies

Després de veure i descriure aquesta trama i important cruïlla de camins, a la foto hi veiem marcats els punts amb les masies que hi havia vora aquestes vies de comunicació. Ja hem vist la Torre Xifré, antic Mas Milans (segle XVII), propietat, com explica Carme Martín, d'Antoni Lacavalleria de Moix i Dulasch, qui el 1712 la va vendre a Segimon Milans i cinc generacions després Francesc de Milans i Duran la venia a Josep Xifré. També hem parlat de Can Miralles i Can Miralletes, i ara ens toca parlar de les masies que envolten la cruïlla de camins, envoltades de camps cultivats, i el terreny que a la fotografia està marcat amb color vermell i que segurament haureu deduït que és el lloc cap a on us vull dur.

Les restes de Can Ferrer, la dècada de 1970
Carles Capdevila (AFB)


Can Ferrer estava situat a la cantonada del passatge de la Travessera amb el camí d’Horta, però controlava el triangle format per tots els camins d’aquella important via de comunicació, a l’extrem del Camp de l’Arpa. Aquest lloc privilegiat convertia la masia en parada obligatòria de viatgers, carreters i de les bugaderes d’Horta, i feia d’hostal i d’abeurador de cavalls i mules. L'octubre de 1935 va ser convertida en el Grup Escolar Catòlic del Camp de l'Arpa, però la guerra i la postguerra la van anar degradant a mida que era absorbida per la urbanització, i va ser enderrocada el darrer terç del segle XX.

El Mas Viladomat, cap a l'any 1900
Arxiu Municipal del Districte d'Horta-Guinardó


El Mas Viladomat, situat entre el camí de la Travessera (avui Sant Antoni Maria Claret) i el camí de la Muntanya (avui Rambla Volart), va ser construït sobre uns terreny comprats per Segimon Viladomat el 1732 i que a mans del darrer propietari, Salvador Riera (1896), s’estendrien fins al Mas Guinardó, la finca que acabaria donat nom al barri, i el turó de la Rovira, ambdós propietat també de Riera (1894). Acabada la guerra, amb el Guinardó ja urbanitzat i el patriarca mort (1916) la família Riera va vendre el mas a la Caixa, que va enderrocar l’edifici i hi va construir l’actual polígon d’habitatges, inaugurat l’any 1949.

Can Garcini i camps de conreu, l'any 1914. Felip Capdevila
Arxiu Municipal del Districte d'Horta-Guinardó


Can Garcini encara és dempeus gràcies a la llarga lluita veïnal. Construïda a principi del segle XVII, aquest mas convertit en torre senyorial és situat entre els carrers Xiprer, Escornalbou i el passatge Garcini. Els Alòs-Moner i Dou, provinents d’importants famílies barcelonines amb palaus al carrer de Sant Pere Més Baix i propietaris de la torre des de mitjan segle XIX, hi van viure fins l’any 2010, moment en què van vendre-la a la inefable constructora NyN. Avui és patrimoni públic.

Ca l'Aloi des del camp d'oliveres, l'any 1934
Arxiu Família Sindreu


Ca l'Aloi tenia la façana principal mirant cap al carrer Guinardó, on avui hi ha la plaça del Taxi, i els passatges Aloi (conegut popularment com de les Onze Cases), Constància i Capella (abans Porvenir) són el resultat de la parcel·lació de les terres feta pels propietaris a principi del segle XX. El conjunt, aïllat de la resta per camps de cultiu, va tenir l’aspecte d’un petit poble fins a la dècada de 1930.


Les oliveres de Sant Martí

Al centre gairebé geomètric d’aquestes quatre masies i torres hi ha, marcat en vermell, un solitari camp, últim reducte rural d’aquest món desaparegut que acabem de descriure en el moment en què es va fer aquesta fotografia. Si ampliem la imatge i hi posem atenció, hi veurem uns quants arbres i una caseta de pagès feta de fusta. Avui, en aquest xamfrà de la Rambla Volart i el passeig de Maragall hi ha construïts uns habitatges, construïts a principi de la dècada de 1970, i una benzinera. Probablement, el terreny pertanyia al Mas Viladomat.

Aquests arbres són les oliveres esmentades al principi de l’article, i de les quals hem tingut coneixement gràcies al bon amic Jordi Marín, que ens ha posat en contacte amb el propietari. Van ser en aquest petit terreny al peu del camí d’Horta fins 1955, any en què va caler desfer-se d’elles per vendre el solar. Les va comprar en Pau Badia, veí del Camp de l’Arpa, que tenia amistat amb el propietari del terreny, per trasplantar-les a la finca que la família Badia té a Banyeres del Penedès i on des de fa 65 anys produeixen un bon oli d’oliva.


Les oliveres de Sant Martí de Provençals als
camps de vinyes de Banyeres del Penedès



Però la vida de les darreres oliveres productives de Sant Martí de Provençals perilla. El pagès que se n’ha cuidat fins ara, juntament amb unes quantes hectàrees de vinya, es jubila i el nou pagès que en continuarà l’explotació del raïm necessita el tros de terra on son les oliveres, una faixa de terreny entre un camí i la vinya, per poder fer la verema de manera mecanitzada.

En Magí, net de l’avi Pau i propietari d’aquestes oliveres martinenques de més de tres-cents anys, les cedirà amb molt de gust a qui les vulgui recuperar i trasplantar. En cas contrari, el pagès les tallarà per guanyar terreny per a la vinya i el pas de la maquinària.

[Actualització desembre 2020]

Així estaven les coses l’estiu de 2020. Som conscients que tornar-les a casa, a Sant Martí de Provençals, sembla una utopia. El cost del trasllat és alt i el valor sentimental no és un argument prou sòlid, i menys en temps de crisi com els que corren. Amb tot, fem pública la notícia i la petició a les administracions pertinents.

Però, abans de la tardor, El Pou – Grup d’Estudis de la Vall d’Horta i la Muntanya Pelada recollia la nostra proposta. La Carme Martín li feia arribar l’article al Juanjo Fernández, que immediatament viatjava cap a Banyeres del Penedès, es posava en contacte amb en Magí, aconseguia que TV3 en fes un reportatge i proposava el rescat de les oliveres a l’Ajuntament de Barcelona, el qual ha acceptat, aquest desembre de 2020, que les oliveres tornin a Sant Martí de Provençals.

Restes de la necròpolis tardoromana del carrer Mas Casanovas, l'any 1931


Qui sap si aquestes oliveres són filles d’una vil·la romana establerta en aquest nus de comunicació tan important, cultivat des de l’Antiguitat. Sense anar més lluny, a només cinc-cents metres d’aquí, la zona delimitada per l’extrem de l’Hospital de Sant Pau tocant als carrers de Cartagena i la Ronda del Guinardó, aprofitant una terrassa calcària que formava un petit talús, ha estat habitada des del neolític i hi ha restes iberes (un forn de ferro), romanes (una necròpolis) i medievals, fins arribar a l’època moderna, quan es va construir el Mas Casanovas, enderrocat per construir l’hospital. Però els assentaments humans no van acabar aquí. L'any 1920, sobre la terrassa calcària abans esmentada, s'hi va formar un nucli de barraques, que va ser enderrocat l'any 1974 per obrir la ronda.

Poblat iber i sitges del turó de la Rovira


I dalt del turó de la Rovira, als carrers Marià Labèrnia, Labèrnia i Panorama, un poblat iber laietà dels segles VI-I aec (hi ha restes de torres, muralla, habitacions i sitges) dominava la plana martinenca fins al mar, la vall d’Horta, els camps de blat i ordi i els camins, abans no arribessin els romans. Penseu-hi quan passegeu per aquests carrers del Camp de l'Arpa del Clot i del Guinardó.




"Banyeres del Penedès, crida per salvar de la tala oliveres centenàries",
reportatge de TV3 emès el 18 de desembre de 2020 al Telenotícies comarques