Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dimarts, 25 de juny del 2013

Els jardins elevats de Barcelona d'inspiració renaixentista (II): el jardí de Tarròs

Localització del jardí de Tarròs 6, sobre un plànol del Servicio Topografico 
de l’Ajuntament de Barcelona, any 1933 (Fragment)

El Jardí Tarròs

Continuant amb la recerca dels jardins ocults de la Barcelona renaixentista, ara ens aturarem en el de la casa del carrer Tarròs 6, dins l’antic barri de Sant Cugat, situat entre Santa Caterina, Sant Pere de les Puel·les i la Ribera.

Les reformes urbanístiques a la plaça de Sant Cugat del Rec i Fonollar, sobre el carrer dels Carders, així com l’enderroc de l’edifici que separava els carrers del Forn de la Fonda i Fonollar, han deixat a la vista el jardí terraplenat de la finca del carrer de Tarròs 6.

Es tracta d’una construcció dels segles XVII-XVIII, que possiblement va ser un dels hostals o fondes que es trobaren fins el segle XX al voltant del carrer dels Carders. A la façana que dóna al carrer Tarròs s'hi conserva, semitapiat, un portal per a carros d'arc de mig punt rebaixat que, juntament amb un altre al número 2 del carrer Forn de la Fonda, servia d'accés al pati del fons de la parcel·la. Cal assenyalar com a elements notables, els altres dos portals escarsers, la fornícula buida sobre el portal principal, el balcó de llosana de pedra a la banda del carreró i, en aquesta mateixa, una remunta del segle XIX amb grans finestrals d'obrador (1).

Si bé són escasses les referències històriques sobre el procés edificador de la finca, hi ha algunes dades que esclareixen la seva construcció. Els documents (2) apunten una formació parcel·lària complexa, fruit dels processos d’annexió de diferents solars i estructures edilícies, produïda entre els anys 1685 i 1710. D’aquest període són les façanes (fins el segon pis), l’escala noble del primer pis i la terrassa. El 1711 l’edifici amenaçava ruïna com a conseqüència dels estralls de la guerra Successió. Josep Taixonera, aleshores propietari de la finca, va rehabilitar i reformar l’edifici entre els anys 1771 i 1797. Uns anys després, el 1843, Rami Taixonera va sol·licitar permís per addicionar un tercer pis.

El jardí terraplenat de Tarròs 6, vist des de la plaá de Sant Cugat del Rec 
Bereshit - EHM)

Són diversos els elements amb valor patrimonial. Per exemple, el pati central amb l’escala, amb característiques estructurals pròpies de l’arquitectura civil del segle XVII. Però sobretot, la part que ens interessa, el jardí terraplenat, que la cronologia situa entre els anys 1680 i 1710, anterior a la primera reforma, i que es troba assentat sobre una estructura baixmedieval preexistent (segles XIII-XIV), amb dos arcs apuntats que són visibles un a la plaça de Sant Cugat del Rec, i l’altre, al carrer Forn de la Fonda.

Aquestes restes baixmedievals s’han de relacionar amb l’església de Sant Cugat del Rec, que ocupava l’espai de la plaça actual. Tenia entrada pel carrer de Carders i pren en nom “del Rec” per la proximitat del Rec Comtal, tot i que va variar aquest apel·latiu diversos cop al llarg del temps. L’església es va bastir a principis del segle XI en el que aleshores era el camí de Sant Cugat i va rebre el nom de Sant Cugat del Camí. Segons la tradició (la “notícia” es recollida en l’acta de consagració de 1023) aquí on som hi va patir martiri sant Cugat abans de trobar la mort en el Castrum Octavianum. Aquest camí és l’antiga via romana que venia del Vallès i entrava a Barcino per la Porta Principalis Sinistra (plaça de lÀngel amb Baixada de la Llibreteria), traçat que es conserva en l’estructura medieval dels carrers de Portal Nou, Carders, Corders, Bòria fins el Mercadal (plaça de l’Àngel).

L'església de Sant Cugat del Rec, a principis del segle XX

Del primitiu edifici romànic, molt renovat el 1287, no en resta cap vestigi. L’any 1627 va ser enderrocat i se’n va construir un de nou que va quedar molt malmès durant la Setmana Tràgica (1909). Va ser restaurat, però l’any 1937, en plena Guerra Civil, el temple va ser totalment destruït, el solar es va convertir en un dipòsit espontani de material d’enderroc i, finalment, l’espai s’ha convertit en la plaça que coneixem avui. La nova església de Sant Cugat del Rec va ser construïda en el carrer Princesa 44, però es va enderrocar el 2003.


Casa Josep Martí i Fàbregas

El terraplè de la Casa Martí i Fàbregas, al carrer Portaferrissa 17

La Casa Martí i Fàbregas és un palau del segle XVIII, reformat per Francesc Batlle però projectat per Garriga i Roca l'any 1864, situat en el carrer de Portaferrissa 17, molt conegut perquè tota la part baixa de l'edifici està ocupat per unes galeries comercials anomenades El Mercadillo, que llueix un popular dromedari a la porta d'entrada.

Al fons de les galeries, mitjançant una escala, s'accedeix al jardí terraplenat  de la finca, ocupat des de 1973 pel bar El Jardín. A part de l'espai, força frondós, crida l'atenció la façana posterior del palau, tota ella feta de ferro i vidre policromat.

El registre del Patrimoni Arquitectònic de Barcelona (3) no aclareix quin és l'origen del jardí, que tant podria ser de la reforma com del palau original del XVIII, que a la vegada podria haver estat construït sobre un d'anterior dels molts que en els segles XVI-XVII hi va haver a Portaferrissa.

El terraplè de la Casa Martí i Fàbregas,
vist des de l'interior


[+]

Els jardins elevats de Barcelona d'inspiració renaixentista I

Els jardins elevats de Barcelona d'inspiració renaixentista III


*

Notes:

(1) Catàleg del patrimoni arquitectònic historicoartístic de la ciutat de Barcelona, fitxa 805, c. Tarròs 6 i Forn de la Fonda 2. <http://w10.bcn.cat/APPS/cat_patri/editElement.do?reqCode=inspect&id.identificador=805&id.districte=01>

(2) Servei d'Arqueologia de l’Institut de Cultura de Barcelona [on line]. Codi: 2299/2000. <http://cartaarqueologica.bcn.cat/1182>

(3) Patrimoni Arquitectònic de Barcelona, fitxa 795, Portaferrissa 17 [en línia]. <http://w10.bcn.cat/APPS/cat_patri/editElement.do?reqCode=inspect&id.identificador=795&id.districte=01>.


Bibliografia:

García Espuche, Albert. Barcelona 1700. Barcelona: Editorial Empúries, 2010.

García Espuche, Albert. “Una ciutat de jardins”, dins Jardins, jardineria i botànica. Barcelona 1700. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2008.

Memòria 137/05 [Intervenció: Antiga església de Sant Cugat del Rec]. Servei d'Arqueologia de l’Institut de Cultura de Barcelona [PDF on line]. <http://cartaarqueologica.bcn.cat/481>.

dijous, 20 de juny del 2013

Biblioteques per dins [25]: ¡Combate la delincuencia!

Publicat a Oklahoma Kid 27, d'octubre de 1959


És difícil imaginar-se una campanya millor per incitar a la lectura: per prohibir res abans cal descriure-ho. La gent no sap què es perd per no llegir la Bíblia, per exemple. O millor encara, el llibres dels capellans confessors. Tota lectura moral té el seu revers.


dijous, 13 de juny del 2013

Museu Roca: los estragos del Barrio Chino, en pantalla



Com ja hem explicat en articles anteriors, el Museu Anatòmic de Francesc Roca actiu durant el primer terç del segle XX, va estar desaparegut des de la Guerra Civil fins l’any 1987, en què apareix en un magatzem del Paral·lel i és venut als propietaris de la Casa Usher que a la vegada el venen a l’antiquari Francesc Arellano. Posteriorment, després d’unes negociacions infructuoses amb les institucions barcelonines, les peces anatòmiques passen a en mans de la col·lecció particular de la família Coolen, d’Anvers. El Museu Anatòmic d’en Roca i tota una història oblidada de la ciència ocupant espais públics i convertida en espectacle de masses desapareixia de Barcelona sense que ningú se’n fes cap ressò ni en volgués saber res.

Aquesta història passa desapercebuda tant per als estudiosos de la història de la medicina com per als de la cultura popular i de masses. Però trenta anys més tard, ja a principis del segle XXI, descobríem amb sorpresa l’existència d’aquest museu arran de dues exposicions, una en el Museum Dr. Guislain, de Gant (Bèlgica, 2008) i una altra, “Exquisite Bodies”, a la Wellcome Collection de Londres (2009); les dues úniques ocasions en què el Museu Roca s'ha tornat a fer públic des dels anys 30 del segle XX. Va ser a partir d’aquest moment, que va coincidir amb l’aparició d’efímera que no es va vendre quan les peces anatòmiques se’n van a Anvers i que va caure en les nostres mans, que ens assabentem de l’existència del Museu Roca i de la seva pèrdua. A manca d’alternatives (una seria portar-lo a Barcelona per fer una exposició temporal), només ens queda reconstruir no només la seva història, sinó el context en què es va donar l’aparició de museus anatòmics (uns quants abans del Roca, com ja vam explicar en els altres articles) al servei de l’oci i de l’espectacle de masses i esbrinar quina va ser la recepció i la reacció de la gent davant d’aquest fenomen que va despertar la curiositat i la morbositat en la mateixa mesura que ho feien els monstres de les barraques de fira.




Abans que el Museu Roca ens deixés va deixar alguns rastres que ara recuperarem. Un d’ells és una col·lecció de fotografies que fa més de trenta anys que estan desaparegudes però que estem en vies de recuperar. S’estan fent les gestions.

Entre els anys 1988 i 1989, l’antiquari Arellano va instal·lar les peces anatòmiques en un pis del carrer de la Palla, fins que decidia posar-ho a la venda. Les va disposar de tal manera que va funcionar com un museu, que va ser accessible només a uns quants afortunats.

Uns amics d’un fill d’Arellano, estudiant d’IDEP (Escola Superior Universitària d’Imatge i Disseny), va filmar l’exposició. Amb aquest material es va fer un vídeo com a treball de curs entre diversos alumnes, Estragos del Barrio Chino (1988), que està firmat per Yolanda Fontal, Aïna Llorente i Eloi Puig. Posats en contacte amb el professor del curs, Julián Álvarez, que dirigia l’àrea de vídeo-cine-tv, hem sabut que els signants del vídeo no són els autors del treball original, la qual cosa fa pensar que hi ha dos vídeos amb imatges del Museu Roca quan va estar al carrer de la Palla.



[Aquest vídeo ha estat suprimit per YouTube i,
ara com ara, s'ha perdut i no en tenim
coneixement de cap altra còpia]


Però aquesta filmació que van fer els estudiants de l’IDEP no va ser l’única que es fer l’any 1988. Julián Álvarez (1), professor i creador videogràfic, Premi Nacional de Videografia l’any 1986, assabentat del treball dels seus alumnes accedeix a la col·lecció i filma el seu propi material amb el qual, l’any 1999, presentarà el vídeo Haga luz en su cerebro (Barcelona, 1999), una pel·lícula de poc més de vuit minuts que és a la vegada un documental artístic i de denúncia al voltant del negoci de la salut.

Julián Álvarez posa en relació l’imperi econòmic construït al voltant de la salut personal i el culte al cos amb el que creu que va ser una exposició de la Creu Roja a principis del segle XX. L’autor no tenia més dades que la que es derivaven del material exposat en el pis del carrer de la Palla i de la invenció històrica que Arellano va fer amb el Museu Anatòmic que acabava de comprar i del qual res hi havia documentat aleshores, com ja vam explicar a El redescobriment del Museu Roca de Barcelona. De tota manera, aquest desconeixement per part d’Álvarez i la certesa que la Creu Roja no va estar implicada amb el Museu de Francesc Roca, no li treu validesa al seu treball artístic ni al contingut. Tot el contrari: és una reflexió que posa en paral·lel la curiositat que el museu (que era un negoci, no ho oblidem) va despertar en el públic de principis del XX i el negoci que el cos sa genera avui en dia. El subjecte i l’objecte són els mateixos i, en tot cas, la morbositat que la malaltia provoca s’ha traslladat al cinema, la televisió i a internet, mitjans inexistents aleshores; o incipient en el cas del cinema: en Francesc Roca va saber veure les possibilitats d’aquest mitjà i el va incorporar a la seva àmplia xarxa d’espectacles, com podem veure en els articles que li hem dedicat a la relació de Roca amb el cinema:  Los averiados (1933) i Como venimos al mundo (1934).



Haga luz en su cerebro (Barcelona, 1999),
de Julián Álvarez


El 2011 L. Coolen, el propietari de la col·lecció Roca, va col·laborar amb el Museum Meermanno, de l’Haia, en l’exposició “Enge Dingen” (Coses de por). El vídeo que publiquem a continuació ens permet veure la visita que l’escriptor Adriaan van Dis, pare de la idea de l’exposició, va fer a Leo Coolen per demanar-li la seva col·laboració amb material de la seva col·lecció. Però si el vídeo és interessant és perquè ens permet veure la immensa col·lecció de rareses i, en directe, les peces del “nostre” Museu Anatòmic de Francesc Roca. Lamentem-nos de no tenir-lo a Barcelona però alegrem-nos que Coolen l’hagi conservat: una part de la història de Barcelona és a Anvers.




Per acabar, tanquem aquest apunt videogràfic amb la conferència que Alfons Zarzoso, conservador del Museu d'Història de la Medicina de Catalunya, des d'on s'ha especialitzat en l'estudi de la història dels museus com a espai de visibilitat pública de la ciència, els instruments científics i la cultura material de la ciència. La conferència, “Una història evanescent vs el retorn del Museu Roca: Un espectacle d’anatomia humana a la Barcelona del primer terç del s. XX”, va formar part del cicle “Objectes perduts: Explicar i exposar ciència a museus i altres llocs públics”, coordinat pel mateix Alfons Zarzoso i organitzat per la Societat d’Història de la Ciència i la Tècnica.

La conferència, com veureu, fa un repàs a tots els passos que van portar Alfons Zarzoso, i al seu amic i col·laborador Pepe Pardo, al descobriment del Museu Roca i com va entrar en contacte amb Bereshit i amb mi, que per la nostra banda havíem fet, també, el mateix descobriment. En el mateix grup d’interès hi ha el bloc & Piscolabis Librorum i, recentment s’hi ha incorporat Alba del Pozo, autora de la tesi Género y enfermedad en la literatura española del fin de siglo XIX-XX (Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 2013), els interessos de la qual han sobrepassat el món de la literatura i la història de la medicina per desplaçar-se cap al terreny de la cultura popular, l'oci, la imatge i la subjectivitat.




Amb anterioritat a aquesta es va presentar “El asco y el ojo inexperto: retórica visual del museo anatómico de Gustav Zeiller”, la conferència que obria el cicle, dictada el 22 de gener per Nike Fakiner, de l’Instituto de Filosofía-CSIC.




*

Tota la història del Museu Anatòmic Roca i dels més de trenta museus anatòmics que han existit a Barcelona entre el segle XIX i el primer terç del XX la trobareu a Barcelona Freak Show. Història de les barraques de fira i els espectacles ambulants, del segle XVIII al 1939 (Viena Edicions - Ajuntament de Barcelona, 2021)






Aquest article forma part d'un treball de recerca sobre els museus anatòmics de la ciutat de Barcelona. Per reproduir-lo parcialment o totalment és necessari citar la procedència:

Enric H. March. "Museu Roca: los estragos del Barrio Chino, en pantalla" [en línia], Museus anatòmics de Barcelona. Barcelona: Bereshit: reconstrucció de Barcelona i altres mons, 2013. <http://enarchenhologos.blogspot.com.es/search/label/museu%20anat%C3%B2mic>.



*

Notes:

(1) Julián Álvarez (Lleó, 1950). Titulat en Direcció i Producció Cinematogràfica per la London Film Academy (1974). Estudis de Cinematografia a l'Escola d'Estudis Artístics de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelona, 1975-1977), i de vídeo / TV a l'Escola Superior d'Art Dramàtic de Barcelona (CIPLA 1978-1980). De 1981 a 2008 va ser director de la Escola de Vídeo-Cine-TV, 3D & Multimèdia de l’IDEP (Barcelona). L’octubre de 2007 fa la primera retrospectiva (CaixaForum. Barcelona), i el setembre de 2008 en el Museo de Arte Contemporáneo DA2 Domus Artium (Salamanca). El juliol-agost de 2009 s’exposa "entreCRUCES" a la Sala Provincia de l’Instituto Leonés de Cultura i en el Centro Leonés de Arte. Es publica el catàleg raonat del conjunt de la seva obra, entreCRUCES/itinerarios.

[+] Museu Roca

dimecres, 5 de juny del 2013

Barcelona en postguerra, 1939-1945

Heinrich Himmler en el Poble Espanyol
(23 d'octubre de 1940)
Pérez de Rozas - AFB


El 26 de gener de 2014 va fer 75 anys que les tropes franquistes van entrar a Barcelona a les acaballes de la Guerra Civil. Madrid cauria el 28 de març de 1939. Després vindrien València, Alacant, Múrcia i Almeria, i l’1 d’abril es donaria per acabada la guerra.

Barcelona era “alliberada”. Es indubtable que es va tractar d’una derrota, d’una ocupació, però la divisió que va acompanyar tota la guerra entre els insurrectes i la legalitat republicana no va ser només una qüestió de fronteres i fronts. La divisió era també dins la població, i ja fos per cansament, per por o per raons ideològiques, les tropes nacionals van ser rebudes i aclamades per una part dels ciutadans. Ja sabem de quin costat estan les oligarquies, però quan baixem a peu de carrer les raons que porten la gent a decantar-se cap a un bàndol o un altre no sempre responen a la raó.

És important tenir clares les llums i les ombres de tota situació social i política perquè allò que ens ha de sorprendre no són les aparences. Una gran part de la població alemanya van posar Hitler al poder democràticament i li van donar suport durant tota la guerra mundial acceptant el que es coïa en els forns dels camps de concentració. Franco va governar prop de quaranta anys gràcies a tot tipus de suports.

Per commemorar aquella ocupació del 26 de gener al 30 de juny de 2014 el castell de Montjuïc va acullir l’exposició Barcelona en postguerra (1939-1945), amb l’objectiu de mostrar la Barcelona de la immediata postguerra, des de la caiguda de la ciutat fins al final de l’alcaldia de Miquel Mateu Pla, que coincideix amb la fi de la Segona Guerra Mundial.

Fins a finals de 2013 i gener de 2014, quatre exposicions més van mostrar diversos aspectes de la Barcelona oficial de la postguerra, la que es va construir des del nou poder establert, la de l’Administració, i de quina manera el canvi polític, social i cultural es va veure reflectit en les manifestacions ciutadanes i en el carrer. A partir de materials propis de l’Arxiu Municipal de Barcelona (fotografies, gràfics, documents, premsa de l’època, etc.), es va mostrar la vida a la ciutat durant aquells anys i la voluntat dels ocupants de destruir la Barcelona que representava la República.

Difícilment, però, es podrà mostrar la realitat més personal. La que va enfrontar amics, veïns i fins i tot parents en una lluita cruel que enfrontava els delators, aquells que la por o les creences els duia a acusar altres ciutadans, i els desafectes al règim, que veien indefensos com la injustícia se’n duia vides o marcava per sempre famílies senceres. Molts recordem encara com ens feien callar o abaixar la veu per por que algú ens sentís i ens delatés.

I quan mirem les fotos o observem els documents exposats hi ha alguna cosa més que el record que ens regira l’estómac. És la constatació que tot allò va ser donat per bo després de la mort de Franco. Aquell “atado y bien atado” que el dictador va expressar de cara al futur és més cert que no pas ens pensem. Tothom va sortir impune amb la Transició, i aquell mirar cap a un altre costat per no demanar responsabilitats polítiques i criminals ens porta als discursos que avui continuen vius entre la classe política; però, el que és més dolorós, entre la ciutadania, que com nens petits a qui mai se’ls ha explicat quina diferència hi ha entre el bé i el mal, accepten fins i tot el càstig en la pròpia pell.

Seria bo que ja que s’ha fet l’esforç de treure la pols als documents exhibits en aquestes quatre exposicions, és fes el mateix esforç didàctic per explicar que el que estem veient no és una festa de disfresses, sinó tan real com la dictadura econòmica que estem vivim i la destrucció de l’estat del benestar i del futur. Com aquell futur que els bons republicans van somiar fins que el 26 de gener de 1939 ens van despertar a la realitat.


Barcelona era Franco 1939-1975

Especial NoDo (1975), Diputació de Barcelona
i Manuel Tarín-Iglesia (té defectes de so)


És possible una dominació que no compti amb la complicitat del dominat?  El documental, preparat amb motiu de la mort del dictador, mostra imatges d'algunes de les visites de Franco a la ciutat de Barcelona. Aquestes mostres d'adhesión inquebrantable i entusiasme popular són la prova, ens explica l'antropòleg Manuel Delgado, que el regim franquista no era sols una dictadura despòtica que va imposar-se per la força al llarg de 40 anys, sinó que va gaudir del recolzament d'una part qui sap si majoritària de la societat, també la catalana. Prova, un cop més, de com n'és d'impossible una tirania absoluta exercida sobre un poble sense el consens i la complicitat dels dominats. Aquesta era la diferència, segons Weber, entre poder i dominació. El poder és la capacitat de manar; la dominació, la capacitat de resultar obeït.

D'aquelles exposicions, ja en fa quatre anys, però si no les vau poder veure, encara tenim l'ocasió de tornar-hi virtualment. A continuació trobareu els textos del contingut de cadascuna de les exposicions i els enllaços perquè veiem les fotografies exhibides aleshores amb els enllaços al material fotogràfic. Malauradament, aquest és un exercici que cal fer sovint per no oblidar que les ombres del present són fruit dels fantasmes del passat.




Una crònica fotogràfica

L'Arxiu Fotogràfic de Barcelona ha presentat l'exposició Una crònica fotogràfica, una selecció de 116 fotografies del fons municipal de l'Arxiu, obra bàsicament del fotògraf Pérez de Rozas. Les imatges mostren diversos aspectes de la nova realitat un cop acabada la guerra, en una Barcelona que pel seu simbolisme era el primer gran repte que afrontava el nou règim per a la construcció d’una Espanya tallada sota el mateix patró: la “nació” catòlica i autàrquica que havia d’esborrar tots els vestigis de la legalitat republicana, laica i democràtica, reduint tota diferència cultural a la condició de folklore d’arrel purament hispànic i catalanista. És per aquesta raó que enmig de manifestacions polítiques feixistes i religioses s’hi intercalen festes populars on els gegants i les sardanes es barregen amb els braços alçats i el “Cara al sol”. I com ja hem dit abans, les manifestacions populars dibuixen un panorama de clarobscurs i paradoxes que, a voltes, dilueixen la imposició i la repressió, que apareixen guarnides amb tota la parafernàlia del simbolisme nacionalcatòlic, acompanyat de creus gamades i estendards feixistes de Hitler i Mussolini, els aliats de Franco.




La cultura oficial de la Barcelona franquista

L'exposició La cultura oficial de la Barcelona franquista explica, mitjançant una selecció de documents del fons de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, alguns dels aspectes més importants de la política cultural que va posar en marxa el primer Ajuntament franquista de la ciutat, el principal objectiu de la qual era la depuració de tot rastre catalanista i republicà.

La Ponencia de Cultura, presidida per Tomàs Carreras Artau, va proscriure les manifestacions vinculades a la creació d'una identitat cultural nacional per centrar-se en la construcció d'una nova imatge de la ciutat, compatible amb la Unidad de España, primera i gran fita imperial del nou regim. Però tot plegat es va fer aprofitant el valor històric de Barcelona, com es pot veure en els tres àmbits en què s’organitza l’exposició.

El primer, L'organització cultural i la depuració històrica, il·lustra la importància concedida al patrimoni històric, que va ser posat sota la direcció d'Agustí Duran i Sanpere. Tot i que és visible una certa continuïtat amb la política patrimonial de la Generalitat republicana, calia subratllar la secular arrel espanyola de tot el relacionat amb la cultura.

El segon àmbit, La projecció nacional i internacional de la ciutat, ens mostra les iniciatives propiciades des de l'Ajuntament per convertir Barcelona en un referent significatiu dins de l'Estat: si alguna cosa van tenir els primers alcaldes, amb Miquel Mateu al cap, va ser projecció internacional: el protagonisme de la ciutat i del seu alcalde són dues coses que van aparellades i que il·lustren la voluntat de servei a l’Estat.

Finalment, en el tercer àmbit, La represa de la vida cultural oficial, ens mostra els contrastos entre el luxe dels vencedors i la misèria que durant la postguerra van arrossegar les classes desafavorides. Un contrast que es fa evident en la manera com es recupera la vida social (la Diagonal es convertirà ràpidament en el refugi aristocràtic de l’oci barceloní –vegeu l’apunt 1943 De la Diagonal al Paral·lel (1943)– i en frontera natural de la ciutat) i es fa ben evident la connivència entre el poder polític i l'econòmic.




La ciutat després de la desfeta

L'exposició La ciutat després de la desfeta ens apropa, mitjançant la documentació conservada en els fons de l'Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, al mandat de Miquel Mateu, amic personal de Franco, membre del seu Estat Major i nomenat alcalde el dia següent a l’ocupació de Barcelona. Durant la seva alcaldia va seguir les consignes del règim posant en marxa les tasques de depuració de funcionaris i el desmantellament de les estructures de govern republicanes. El servei a la “nueva España” queda reflectida en les tres part en què es divideix l’exposició.

La primera, La nova organització municipal, mostra la composició de la corporació municipal, l’organització administrativa i la política seguida sobre la plantilla municipal.

La segona, La reconstrucció de la ciutat, documenta les tasques de reconstrucció de la ciutat, devastada després de la guerra, i la continuació dels projectes urbanístics planificats per l'administració republicana. Alhora, visualitza els mecanismes amb els quals el nou règim s'apropia de l'espai públic de la ciutat.

Finalment, La gestió de la vida quotidiana explica les condicions de vida dels habitants de la ciutat en els aspectes més bàsics, com el proveïment, la sanitat, la beneficència, els transports, l'ensenyament, i posa de manifest el contrast existent entre vencedors i vençuts.




Viure a les Corts en el primer franquisme

Per veure com es va assimilar a nivell popular i com incidia en el dia a dia dels ciutadans el discurs franquista de la nova Barcelona cal baixar a peu de carrer. En aquest cas, s’ha posat la lupa a les Corts per mostrar les transformacions bàsiques que va experimentar aquest barri. L’exposició Viure a les Corts en el primer franquisme, que es pot veure a l’Arxiu Municipal dels Districte de les Corts, reviu els anys de la postguerra des d'una òptica més popular i ciutadana.


L'exposició ha contribuït a desenterrar molta documentació, conservada als arxius de la ciutat, que fins ara encara no s'havia fet pública, com és el cas dels expedients de la repressió contra els funcionaris de l'Ajuntament republicà, processos molt dolorosos, en què s'havia arribat a condemnar funcionaris perquè havien col·laborat amb activitats que difonien la cultura catalana.

En els diversos plafons s'explica com la particular configuració del barri permetia la concentració de la majoria d'edificis militars de la ciutat, la quotidianitat de la vida dels veïns i es recorda que la presó de les dones de les Corts va ser l'espai de reclusió femenina més important de Catalunya durant el primer franquisme.


*


Adoració del Crist de Lepanto (abril 1944)
Pérez de Rozas - AFB

Celebració en el Col·legi Alemany (abril 1939)
Pérez de Rozas - AFB

Festa de la Confirmació a la plaça Sant Jaume
(16 de juny de 1939)
Autor desconegut - AFB

Comunió de 20.000 homes (juny 1944)
Pérez de Rozas - AFB

Confecció d'abrics de la Sección Femenina
(novembre 1941)
Pérez de Rozas - AFB

Desfilada presidida per Franco (gener 1942)
Pérez de Rozas - AFB

Desfilada d'una unitat ciclista de l'exèrcit
Pérez de Rozas - AFB

Jurament de la Sección Femenina de la Falange
(octubre 1943)
Pérez de Rozas - AFB

El general Franco visita Barcelona
(27 de gener de 1942)
Pérez de Rozas - AFB

Festa de la Mercè a la presó Model
(setembre 1941)
Pérez de Rozas - AFB

Festes de la Victòria en el Poble Espanyol
(21 de maig de 1939)
Pérez de Rozas - AFB

Celebració del Día de los Caídos en el Tívoli
(14 de març de 1943)
Pérez de Rozas - AFB

Sortida de voluntaris de la División Azul
(5 de juliol de 1941)
Pérez de Rozas - AFB

Visita del comte Ciano al Palau de la Generalitat
(11 de juliol de 1939)
Autor desconegut - AFB

Setmana Santa
(6 d'abril de 1939)
Autor desconegut - AFB