Els jardins elevats de Barcelona d'inspiració renaixentista (II): el jardí de Tarròs

Localització del jardí de Tarròs 6, sobre un plànol del Servicio Topografico 

de l’Ajuntament de Barcelona, any 1933 (Fragment)

El Jardí Tarròs

Continuant amb la recerca dels jardins ocults de la Barcelona renaixentista, ara ens aturarem en el de la casa del carrer Tarròs 6, dins l’antic barri de Sant Cugat, situat entre Santa Caterina, Sant Pere de les Puel·les i la Ribera.

Les reformes urbanístiques a la plaça de Sant Cugat del Rec i Fonollar, sobre el carrer dels Carders, així com l’enderroc de l’edifici que separava els carrers del Forn de la Fonda i Fonollar, han deixat a la vista el jardí terraplenat de la finca del carrer de Tarròs 6.

Es tracta d’una construcció dels segles XVII-XVIII, que possiblement va ser un dels hostals o fondes que es trobaren fins el segle XX al voltant del carrer dels Carders. A la façana que dóna al carrer Tarròs s'hi conserva, semitapiat, un portal per a carros d'arc de mig punt rebaixat que, juntament amb un altre al número 2 del carrer Forn de la Fonda, servia d'accés al pati del fons de la parcel·la. Cal assenyalar com a elements notables, els altres dos portals escarsers, la fornícula buida sobre el portal principal, el balcó de llosana de pedra a la banda del carreró i, en aquesta mateixa, una remunta del segle XIX amb grans finestrals d'obrador (1).

Si bé són escasses les referències històriques sobre el procés edificador de la finca, hi ha algunes dades que esclareixen la seva construcció. Els documents (2) apunten una formació parcel·lària complexa, fruit dels processos d’annexió de diferents solars i estructures edilícies, produïda entre els anys 1685 i 1710. D’aquest període són les façanes (fins el segon pis), l’escala noble del primer pis i la terrassa. El 1711 l’edifici amenaçava ruïna com a conseqüència dels estralls de la guerra Successió. Josep Taixonera, aleshores propietari de la finca, va rehabilitar i reformar l’edifici entre els anys 1771 i 1797. Uns anys després, el 1843, Rami Taixonera va sol·licitar permís per addicionar un tercer pis.

El jardí terraplenat de Tarròs 6, vist des de la plaá de Sant Cugat del Rec 

(© Bereshit - EHM)

Són diversos els elements amb valor patrimonial. Per exemple, el pati central amb l’escala, amb característiques estructurals pròpies de l’arquitectura civil del segle XVII. Però sobretot, la part que ens interessa, el jardí terraplenat, que la cronologia situa entre els anys 1680 i 1710, anterior a la primera reforma, i que es troba assentat sobre una estructura baixmedieval preexistent (segles XIII-XIV), amb dos arcs apuntats que són visibles un a la plaça de Sant Cugat del Rec, i l’altre, al carrer Forn de la Fonda.

Aquestes restes baixmedievals s’han de relacionar amb l’església de Sant Cugat del Rec, que ocupava l’espai de la plaça actual. Tenia entrada pel carrer de Carders i pren en nom “del Rec” per la proximitat del Rec Comtal, tot i que va variar aquest apel·latiu diversos cop al llarg del temps. L’església es va bastir a principis del segle XI en el que aleshores era el camí de Sant Cugat i va rebre el nom de Sant Cugat del Camí. Segons la tradició (la “notícia” es recollida en l’acta de consagració de 1023) aquí on som hi va patir martiri sant Cugat abans de trobar la mort en el Castrum Octavianum. Aquest camí és l’antiga via romana que venia del Vallès i entrava a Barcino per la Porta Principalis Sinistra (plaça de lÀngel amb Baixada de la Llibreteria), traçat que es conserva en l’estructura medieval dels carrers de Portal Nou, Carders, Corders, Bòria fins el Mercadal (plaça de l’Àngel).

L'església de Sant Cugat del Rec, a principis del segle XX

Del primitiu edifici romànic, molt renovat el 1287, no en resta cap vestigi. L’any 1627 va ser enderrocat i se’n va construir un de nou que va quedar molt malmès durant la Setmana Tràgica (1909). Va ser restaurat, però l’any 1937, en plena Guerra Civil, el temple va ser totalment destruït, el solar es va convertir en un dipòsit espontani de material d’enderroc i, finalment, l’espai s’ha convertit en la plaça que coneixem avui. La nova església de Sant Cugat del Rec va ser construïda en el carrer Princesa 44, però es va enderrocar el 2003.


Casa Josep Martí i Fàbregas

El terraplè de la Casa Martí i Fàbregas, al carrer Portaferrissa 17

La Casa Martí i Fàbregas és un palau del segle XVIII, reformat per Francesc Batlle però projectat per Garriga i Roca l'any 1864, situat en el carrer de Portaferrissa 17, molt conegut perquè tota la part baixa de l'edifici està ocupat per unes galeries comercials anomenades El Mercadillo, que llueix un popular dromedari a la porta d'entrada.

Al fons de les galeries, mitjançant una escala, s'accedeix al jardí terraplenat  de la finca, ocupat des de 1973 pel bar El Jardín. A part de l'espai, força frondós, crida l'atenció la façana posterior del palau, tota ella feta de ferro i vidre policromat.

El registre del Patrimoni Arquitectònic de Barcelona (3) no aclareix quin és l'origen del jardí, que tant podria ser de la reforma com del palau original del XVIII, que a la vegada podria haver estat construït sobre un d'anterior dels molts que en els segles XVI-XVII hi va haver a Portaferrissa.

El terraplè de la Casa Martí i Fàbregas,

vist des de l'interior

[+]

Els jardins elevats de Barcelona d'inspiració renaixentista I

Els jardins elevats de Barcelona d'inspiració renaixentista III

*

Notes:

(1) Catàleg del patrimoni arquitectònic historicoartístic de la ciutat de Barcelona, fitxa 805, c. Tarròs 6 i Forn de la Fonda 2. <http://w10.bcn.cat/APPS/cat_patri/editElement.do?reqCode=inspect&id.identificador=805&id.districte=01>

(2) Servei d'Arqueologia de l’Institut de Cultura de Barcelona [on line]. Codi: 2299/2000. <http://cartaarqueologica.bcn.cat/1182>

(3) Patrimoni Arquitectònic de Barcelona, fitxa 795, Portaferrissa 17 [en línia]. <http://w10.bcn.cat/APPS/cat_patri/editElement.do?reqCode=inspect&id.identificador=795&id.districte=01>.


Bibliografia:

García Espuche, Albert. Barcelona 1700. Barcelona: Editorial Empúries, 2010.

García Espuche, Albert. “Una ciutat de jardins”, dins Jardins, jardineria i botànica. Barcelona 1700. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2008.

Memòria 137/05 [Intervenció: Antiga església de Sant Cugat del Rec]. Servei d'Arqueologia de l’Institut de Cultura de Barcelona [PDF on line]. <http://cartaarqueologica.bcn.cat/481>.

Museu Roca: los estragos del Barrio Chino, en pantalla

Com ja hem explicat en articles anteriors, i desenvolupem extensament a Barcelona Freak Show. Història de les barraques de fira, del segle XVIII al 1939, el Museu Anatòmic de Francesc Roca, actiu durant el primer terç del segle XX, va estar desaparegut des de la Guerra Civil fins l’any 1987, en què apareix en un magatzem del Paral·lel i és venut als propietaris de la Casa Usher que a la vegada el venen a l’antiquari Francesc Arellano. Posteriorment, després d’unes negociacions infructuoses amb les institucions barcelonines, les peces anatòmiques passen a en mans de la col·lecció particular de la família Coolen, d’Anvers. El Museu Anatòmic d’en Roca i tota una història oblidada de la ciència ocupant espais públics i convertida en espectacle de masses desapareixia de Barcelona sense que ningú se’n fes cap ressò ni en volgués saber res.

Aquesta història passa desapercebuda tant per als estudiosos de la història de la medicina com per als de la cultura popular i de masses. Però trenta anys més tard, ja a principis del segle XXI, descobríem amb sorpresa l’existència d’aquest museu arran de dues exposicions, una en el Museum Dr. Guislain, de Gant (Bèlgica, 2008) i una altra, “Exquisite Bodies”, a la Wellcome Collection de Londres (2009); les dues úniques ocasions en què el Museu Roca s'ha tornat a fer públic des dels anys 30 del segle XX. Va ser a partir d’aquest moment, que va coincidir amb l’aparició d’efímera que no es va vendre quan les peces anatòmiques se’n van a Anvers i que va caure en les nostres mans, que ens assabentem de l’existència del Museu Roca i de la seva pèrdua. A manca d’alternatives (una seria portar-lo a Barcelona per fer una exposició temporal), només ens queda reconstruir no només la seva història, sinó el context en què es va donar l’aparició de museus anatòmics (uns quants abans del Roca, com ja vam explicar en els altres articles) al servei de l’oci i de l’espectacle de masses i esbrinar quina va ser la recepció i la reacció de la gent davant d’aquest fenomen que va despertar la curiositat i la morbositat en la mateixa mesura que ho feien els monstres de les barraques de fira.

Abans que el Museu Roca ens deixés va deixar alguns rastres que ara recuperarem. Un d’ells és una col·lecció de fotografies que fa més de trenta anys que estan desaparegudes però que estem en vies de recuperar. S’estan fent les gestions.

Entre els anys 1988 i 1989, l’antiquari Arellano va instal·lar les peces anatòmiques en un pis del carrer de la Palla, fins que decidia posar-ho a la venda. Les va disposar de tal manera que va funcionar com un museu, que va ser accessible només a uns quants afortunats.

Uns amics d’un fill d’Arellano, estudiant d’IDEP (Escola Superior Universitària d’Imatge i Disseny), va filmar l’exposició. Amb aquest material es va fer un vídeo com a treball de curs entre diversos alumnes, Estragos del Barrio Chino (1988), que està firmat per Yolanda Fontal, Aïna Llorente i Eloi Puig. Posats en contacte amb el professor del curs, Julián Álvarez, que dirigia l’àrea de vídeo-cine-tv, hem sabut que els signants del vídeo no són els autors del treball original, la qual cosa fa pensar que hi ha dos vídeos amb imatges del Museu Roca quan va estar al carrer de la Palla.

[Aquest vídeo ha estat suprimit per YouTube i,

ara com ara, s'ha perdut i no en tenim

coneixement de cap altra còpia]

Però aquesta filmació que van fer els estudiants de l’IDEP no va ser l’única que es fer l’any 1988. Julián Álvarez (1), professor i creador videogràfic, Premi Nacional de Videografia l’any 1986, assabentat del treball dels seus alumnes accedeix a la col·lecció i filma el seu propi material amb el qual, l’any 1999, presentarà el vídeo Haga luz en su cerebro (Barcelona, 1999), una pel·lícula de poc més de vuit minuts que és a la vegada un documental artístic i de denúncia al voltant del negoci de la salut.

Julián Álvarez posa en relació l’imperi econòmic construït al voltant de la salut personal i el culte al cos amb el que creu que va ser una exposició de la Creu Roja a principis del segle XX. L’autor no tenia més dades que la que es derivaven del material exposat en el pis del carrer de la Palla i de la invenció històrica que Arellano va fer amb el Museu Anatòmic que acabava de comprar i del qual res hi havia documentat aleshores, com ja vam explicar a Museus anatòmics: quan el cos i les malalties eren un espectaclel redescobriment del Museu Roca de Barcelona (Barcelona Metròpolis, Ajuntament de Barcelona, 2014). De tota manera, aquest desconeixement per part d’Álvarez i la certesa que la Creu Roja no va estar implicada amb el Museu de Francesc Roca, no li treu validesa al seu treball artístic ni al contingut. Tot el contrari: és una reflexió que posa en paral·lel la curiositat que el museu (que era un negoci, no ho oblidem) va despertar en el públic de principis del XX i el negoci que el cos sa genera avui en dia. El subjecte i l’objecte són els mateixos i, en tot cas, la morbositat que la malaltia provoca s’ha traslladat al cinema, la televisió i a internet, mitjans inexistents aleshores; o incipient en el cas del cinema: en Francesc Roca va saber veure les possibilitats d’aquest mitjà i el va incorporar a la seva àmplia xarxa d’espectacles, com podem veure en els articles que li hem dedicat a la relació de Roca amb el cinema:  Los averiados (1933) i Como venimos al mundo (1934).

Haga luz en su cerebro (Barcelona, 1999),

de Julián Álvarez

El 2011 L. Coolen, el propietari de la col·lecció Roca, va col·laborar amb el Museum Meermanno, de l’Haia, en l’exposició “Enge Dingen” (Coses de por). El vídeo que publiquem a continuació ens permet veure la visita que l’escriptor Adriaan van Dis, pare de la idea de l’exposició, va fer a Leo Coolen per demanar-li la seva col·laboració amb material de la seva col·lecció. Però si el vídeo és interessant és perquè ens permet veure la immensa col·lecció de rareses i, en directe, les peces del “nostre” Museu Anatòmic de Francesc Roca. Lamentem-nos de no tenir-lo a Barcelona però alegrem-nos que Coolen l’hagi conservat: una part de la història de Barcelona és a Anvers.

Per acabar, tanquem aquest apunt videogràfic amb la conferència que Alfons Zarzoso, conservador del Museu d'Història de la Medicina de Catalunya, des d'on s'ha especialitzat en l'estudi de la història dels museus com a espai de visibilitat pública de la ciència, els instruments científics i la cultura material de la ciència. La conferència, “Una història evanescent vs el retorn del Museu Roca: Un espectacle d’anatomia humana a la Barcelona del primer terç del s. XX”, va formar part del cicle “Objectes perduts: Explicar i exposar ciència a museus i altres llocs públics”, coordinat pel mateix Alfons Zarzoso i organitzat per la Societat d’Història de la Ciència i la Tècnica.

La conferència, com veureu, fa un repàs a tots els passos que van portar Alfons Zarzoso, i al seu amic i col·laborador Pepe Pardo, al descobriment del Museu Roca i com va entrar en contacte amb Bereshit i amb mi, que per la nostra banda havíem fet, també, el mateix descobriment. En el mateix grup d’interès hi ha el bloc & Piscolabis Librorum i, recentment s’hi ha incorporat Alba del Pozo, autora de la tesi Género y enfermedad en la literatura española del fin de siglo XIX-XX (Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 2013), els interessos de la qual han sobrepassat el món de la literatura i la història de la medicina per desplaçar-se cap al terreny de la cultura popular, l'oci, la imatge i la subjectivitat.

Amb anterioritat a aquesta es va presentar “El asco y el ojo inexperto: retórica visual del museo anatómico de Gustav Zeiller”, la conferència que obria el cicle, dictada el 22 de gener per Nike Fakiner, de l’Instituto de Filosofía-CSIC.

*

Tota la història del Museu Anatòmic Roca i dels més de trenta museus anatòmics que han existit a Barcelona entre el segle XIX i el primer terç del XX la trobareu a Barcelona Freak Show. Història de les barraques de fira i els espectacles ambulants, del segle XVIII al 1939 (Viena Edicions - Ajuntament de Barcelona, 2021)

Aquest article forma part d'un treball de recerca sobre els museus anatòmics de la ciutat de Barcelona. Per reproduir-lo parcialment o totalment és necessari citar la procedència:

Enric H. March. "Museu Roca: los estragos del Barrio Chino, en pantalla" [en línia], Museus anatòmics de Barcelona. Barcelona: Bereshit: reconstrucció de Barcelona i altres mons, 2013. <http://enarchenhologos.blogspot.com.es/search/label/museu%20anat%C3%B2mic>.

*

Notes:

(1) Julián Álvarez (Lleó, 1950). Titulat en Direcció i Producció Cinematogràfica per la London Film Academy (1974). Estudis de Cinematografia a l'Escola d'Estudis Artístics de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelona, 1975-1977), i de vídeo / TV a l'Escola Superior d'Art Dramàtic de Barcelona (CIPLA 1978-1980). De 1981 a 2008 va ser director de la Escola de Vídeo-Cine-TV, 3D & Multimèdia de l’IDEP (Barcelona). L’octubre de 2007 fa la primera retrospectiva (CaixaForum. Barcelona), i el setembre de 2008 en el Museo de Arte Contemporáneo DA2 Domus Artium (Salamanca). El juliol-agost de 2009 s’exposa "entreCRUCES" a la Sala Provincia de l’Instituto Leonés de Cultura i en el Centro Leonés de Arte. Es publica el catàleg raonat del conjunt de la seva obra, entreCRUCES/itinerarios.

[+] Museu Roca