La Ciutat d'en Nyoca i la Creu Coberta

Campamento sanitario de la Constitución (1821)

Louis Vuillaume (AHCB)

La imatge que encapçala aquest apunt és una còpia d’una litografia de Louis Vuillaume impresa el 1821 a la impremta d’Antoni Brusi, introductor d’aquest sistema d’impressió a Catalunya un any abans. Però la il·lustració té més valor documental que artístic. Ens mostra la muntanya de Montjuïc, amb el castell coronant-la, un campament, el port de la ciutat i una torre entre camins i prats.

Aquesta imatge és una de les poques en què es veu la Creu Coberta. El camí inferior es el que sortia del Portal de Sant Antoni, vell ramal de la Via Augusta romana que entrava a Barcino i anava de Roma a Gades passant per Tarraco. Avui es correspon amb l’avinguda Mistral i la zona coneguda com el Fondo de Valldonzella, nom que li ve del monestir que hi va haver on avui hi ha la Casa Golferichs. El dibuix és fet des del Turó de la Vinyeta. Més al sud, el camí es bifurcava cap a la carretera de la Bordeta cap Sant Boi de Llobregat per Santa Eulàlia de Provençana (l’Hospitalet); i cap a Molins de Rei pel coll Blanc per l’actual carrer de la Creu Coberta a Hostafrancs. Cal tenir en compte que el Camí de la Creu Coberta original és el que es corresponent, aproximadament, amb l'actual avinguda Mistral. En desaparèixer la Creu Coberta, el tram inicial de la carretera de Sants o Reial va ser rebatejat.

El dibuix és fet des del Turó de la Vinyeta, i si ens hi fixem, encara serem capaços de distingir el Coll de la Creu Coberta o dels Inforcats, el pas entre el turó i Montjuïc. Les faldes de les dues elevacions eren molt més a prop, com es pot veure en el dibuix de Pau Febrés Yll, fet el 1894, però que recorda temps mol més reculats. Avui, el coll ha quedat desfigurat per la urbanització de la ciutat, però era al punt més baix de la línia que entre la serra de Collserola i Montjuïc separa els vessants de les planes deltaiques del Besòs i del Llobregat, en el punt on avui hi ha la plaça Espanya urbanitzada l’any 1908. Fins la remodelació de Las Arenas, encara es podia distingir el punt més alt del turó de la Vinyeta sobre el qual es va construir la plaça de toros.

La Creu Coberta i les barraques del Fondo de Valldonzella

Pau Febrés Yll (1894). AHCB

La Creu Coberta, va ser construïda el 1344 com a creu de terme amb el nom de Creu de Sant Antoni. Tot i que en el segle XV ja consta com a coberta, va ser refeta el 1573 amb un baldaquí renaixentista. Com a bon lloc de pas, des del segle XV fins el 1715 li van fer companyia unes de les forques de la ciutat perquè barcelonins i forans sabessin com les gastava la justícia. I, ironies del destí, allà on els reus deixaven anar el darrer alè també hi van esbufegar els toros lidiats i eren sacrificats els animals que anaven de visita a l’escorxador. Enderrocada el 1823 a la fi del Trienni Constitucional, el 1824 va ser substituïda per la del cementiri del Pi, que va desaparèixer definitivament a la dècada de 1850.

Hem deixat per al final un dels elements que destaquen en aquest paisatge: les tendes de campanya. Situades a la falda de Montjuïc, aproximadament entre l’actual carrer Lleida i l’avinguda de Maria Cristina (el camí del mig de la litografia vindria a ser aquesta avinguda), aquesta mena de poblat s’anomenava Campament de la Constitució i era conegut popularment com a Ciutat d’en Nyoca.

Temps enrere parlàvem del Raval de Jesús, una barriada barcelonina fora de muralles que havia crescut al voltant del convent de Jesús. Aleshores havíem comentat que el seu cementiri havia servit per enterrar-hi els morts de les epidèmies dels segle XVII. Destruït el convent i el raval durant la Guerra de Successió i després durant la del Francès, el 1821 va ser reconstruït en part per allotjar-hi els malalts de l’epidèmia de febre groga d’aquest mateix any (entre l'agost i el novembre), agreujada per la insalubritat d’una Barcelona emmurallada que patia greus problemes sanitaris a causa de la gran densitat de població, i de les malalties noves portades d’ultramar.

Alguns especialistes apunten que va ser el 6 d'agost el dia en què el metge Antoni Pellicer donava fe del caràcter epidèmic de la malaltia que al llarg dels primers anys del segle XIX havia provocat diversos brots als ports de les ciutats mediterrànies. Uns defensaven que el contagi era fruit dels vaixells procedents de les colònies americanes, mentre que per als anticontagionistes l'estat insalubre del port i les clavegueres de la ciutat juntament amb unes condicions meteorològiques adverses eren les úniques causes de la malaltia. Asseguraven que la policia sanitària havia estat negligent en la inspecció de la xarxa de clavegueres i que per això el seu estat era lamentable. Per a ells, el Rec Comtal, que discorria per la zona oriental de Barcelona, ​​amb un cabal reduït a causa de la manca de pluges estacionals i on s'abocaven els residus de l'escorxador municipal i de diverses fàbriques, era un punt d'infecció evident (1).

Barcelona durant la febre groga de 1821 en un gravat de

Nicolas Eustache Maurin (AHCB)

Sigui com sigui, l'epidèmia va marcar un abans i un després en el futur de la muralla de Barcelona, ciutat declarada plaça militar, raó per la qual tenia prohibit edificar dins dels límits establerts (la distància del foc de canó) i créixer cap el Pla. La muralla seria enderrocada el 1854 amb gran alegria dels barcelonins, l'aire va córrer pels carrers i el Pla Cerdà (1860) va definir el futur de l'Eixample.

Tornant a la febre groga, va ser necessari recórrer als llatzerets bruts (el carrer del Llatzeret, per exemple, recorda el que hi va haver en el Poblenou abans de construir-hi el cementiri) i habilitar-ne de nous on confinar els malalts, i muntar cases de quarantena per evitar el contagi de la població. Explica Josep Coroleu a Memorias de un menestral de Barcelona (1792-1864) que qui tenia diners fugia lluny de la ciutat, a les viles del Pla o als monestirs de Pedralbes, Montalegre, Sant Jeroni o la Conreria. Però per a qui no tenia possibles es va habilitar la Ciutat d'en Nyoca, que en realitat era –mal presagi– un barri de 400 barraques habitades cadascuna d’elles per deu persones en condicions deplorables, barrejats sense criteri, raó per la qual se li va donar el malnom de Ciutat d’en Nyoca, fent referència a la barreja de fruits secs que rea tradició regalar als convidats a un bateig. L’expressió va fer tal fortuna que va acabar servint per anomenar qualsevol ciutat o barriada molt poblada, però de manera especial per referir-se a Barcelona despectivament.

Al final d’aquella epidèmia de febre groga van perdre la vida al voltant de 10.000 barcelonins (la xifra s'estén fins a 20.000 segons les fonts). Més del 10% de la població d'una ciutat que en aquells temps comptava amb poc més de 100.000 habitants. Tots tenien noms i cognoms, i molts estan registrats: un cenotafi d’estil neoclàssic en record de les víctimes, obra de l’arquitecte Leandre Albareda Petit, s’alça al mig del cementiri del Poblenou i esmenta alguns dels que van sucumbir a l’epidèmia, i els registres del Fons històric de l'Hospital de la Santa Creu indiquen les entrades i sortides de malalts i morts d'aquesta institució(2). Però com que sovint el destí s’expressa amb ironia, un d’ells va ser Antoni Brusi, l’impressor que ens va deixar testimoni de la barriada de barraques d’en Nyoca, que va durar prou temps com perquè a la ciutat deserta les herbes cresquessin per als carrer fins al punt que, segons explica Amades, calgué segar-les a cop de falç quan van tornar-hi els supervivents.

Fragment d'un plànol de 1711, amb el Portal de Sant Antoni,

la Creu Coberta i la bifurcació de camins (ICC)

Notes:

1.  Manifiesto acerca el origen y propagación de la calentura que ha reinado en Barcelona en 1821. Presentado al Augusto Congreso Nacional por una reunión libre de médicos extranjeros y nacionales. Barcelona, 1822.

2.  Recull de llibres i plecs d'entrades de malalts i òbits de l'Hospital i hospitals provisionals de Barcelona, del Fons històric de l'Hospital de la Santa Creu.

Més notícies sobre el desenvolupament de la febre groga de 1821 a Història de Barcelona, d'Héctor Prat i Mercè Balada.

I més sobre la Creu Coberta, a Barcelofília.

*

Aquest article forma part del llibre

Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat

Viena Edicions, 2018

El Raval de Jesús, el barri oblidat de 1714

Fragment de Le plan de Barcelonne et ses environs,

de Nicolas de Fer, pintat a mà (1711)

Es distingeix Les cordeliers et faubourgs de Iesus 

(Els franciscans i el raval de Jesús)

De tots és sabut perquè ens ho han recordat fins l’extenuació els fastos (mot genuí, del llatí fastus, aplicat als dies ideals per fer negocis entre els romans –i el que no són romans–, i per tant dignes de ser recordats, si és possible amb un monument) del Tricentenari, que la victòria borbònica va comportar, entre d’altres alegries, la destrucció d’un terç del barri de la Ribera (un dels més bel·ligerants) per construir la Ciutadella militar. Les ruïnes del Born en són el monument d’aquests fastos dels dies nefastos.

Però segur que no sabeu que aquella darrera batussa del 1714 va fer desaparèixer un barri sencer de Barcelona: el Raval de Jesús.

Com ja sabem, no es podia construir fora muralles perquè qualsevol edificació es podia convertir en un indret on l’enemic es parapetés i quedés a cobert de les defenses de la ciutat. Tot i així, a la vora de rieres i torrents els hortolans hi feien coberts amb pedres, canyes i fang per guardar-hi les eines de les labors i jeure-hi a fer la migdiada. També s’hi escampaven, més o menys lluny, convents, monestirs i capelles que aplegaven camperols als camps dels voltants i podien acabar convertits en parròquies i viles, i els escarrassos en vilatans. Són els orígens dels municipis agregats a Barcelona entre 1897 i 1922 (Sarrià es va resistir tant com va poder).

D’altres comunitats religioses van acabar dins la ciutat quan es va construir el segon recinte de muralles (Sant Pere de les Puel·les, Santa Anna, Santa Maria del Pi, Santa Maria del Mar...), o el tercer, el del Raval (Sant Pau del Camp, Valldonzella, Sant Llatzer...). Els més dissortats, però, aquells que no eren prou lluny per desentendre’s dels conflictes de la capital, van desaparèixer. Santa Eulàlia del Camp, per exemple, perquè els mosquits i la insalubritat enviava monges i capellans al canyet; i Santa Maria de Jesús perquè els borbons van aplicar la política de terra cremada i no van deixar pedra sobre pedra.

L’any 1427 es va fundar el convent franciscà de Santa Maria de Jesús, per iniciativa de Bertran Nicolau, que va testar a favor de l’orde, i del comte rei Alfons el Magnànim, que hi va posar diners públics. Es va bastir al costat del l’antiga via romana que aleshores sortia del Portal dels Orbs (després Portal de l’Àngel) de l’antiga muralla de Barcelona fins a Castrum Octavium (Sant Cugat del Vallès) pel Collserola. Aquest camí, que travessava perpendicularment el Pla entre la Riera d’en Malla (avui la rambla de Catalunya) i el Torrent de l’Olla (Pau Claris), va rebre el nom de Camí de Jesús fins que l’any 1827 es va inaugurar el que havia de ser el passeig de Gràcia.

Al voltant del convent es va anar formant un petit barri que va rebre el nom de Raval de Jesús, que a causa de la seva situació va patir tant els efectes del setge de 1714, que el va arruïnar. Malgrat tot, el convent es va poder aixecar de nou poc després, el 1722, però amb unes dimensions molt més reduïdes. El 1813, durant la Guerra del Francès, aquells murs maleïts va patir els efectes bèl·lics i va tornar a quedar destruït i ocupat fins el 28 de maig de 1814, data en què les tropes franceses abandonen definitivament la ciutat. Refet entre 1817 i 1818 i destruir de nou el 1823, es va decidir reedificant-lo mig quilòmetre més amunt, dins ja de la vila de Gràcia, amb el nom de Santa Maria de Jesús de Gràcia, en el petit carrer de Gràcia, i que va tenir un petit cementiri parroquial.

Santa Maria de Jesús de Gràcia, l'any 1935,

avui reformada després de l'incendi de 1936

A la dreta es veu el cinema Comèdia (1915-c. 1965)

AMDG

De 1817, precisament, és la primera notícia documentada de les festes de Gràcia, que se celebren en el raval de Jesús per la Mare de Déu d'Agost, raó per la qual el 2017 se'n celebrarà el segon centenari. Tradicionalment, l'origen de la festa se situa en els terrenys de Can Trilla. Can Trilla era una masia del segle XVII, situada a l'actual carrer Gran i antic camí de Jesús, però la primera documentació escrita és de l'any 1728, i ha arribat als nostres dies molt modificada. Hi té adossada una capella, del segle XVIII, que ocupa l'espai de l'antic celler. La planta noble era la residència dels propietaris i a la planta baixa hi vivien els masovers. L'any 1803 Marià Simó la va vendre a l'advocat barceloní Antoni Trilla, i a partir de 1825 es van començar a urbanitzar les terres del mas, i d'aquí naixeren els carrers de Santa Àgueda, Badia, Trilla, Serra, comte de Vilamur i la plaça Reina Amàlia, avui plaça Trilla. A començament del segle XX va ser habilitat com a escola, després va ser cinema i seu d'algunes entitats socials, i des de 1940 és la residència de les Germanes de Jesús Pacient.

Aquesta ressenya sobre les festes de Gràcia a Can Trilla el 15 d’agost de 1817 es troba en el llibre Muralles enllà, de la sèrie Visions Barcelonines 1760-1860, de l’historiador Francesc Curet (Barcelona: Editorial Dalmau i Jover, 1956). En l’esmentat escrit es comenta la notícia que a la Vila de Gràcia, amb motiu del dia de l’Assumpció de la Mare de Déu es va treure en processó la imatge de la Verge de la capella de Can Trilla i també que es va fer un àpat amb ball a la tarda. L’any següent, el 1818, hi ha un avís al Diari de Barcelona parlant que el dia 15 se celebrarà un ball a la veïna localitat de Gràcia, la qual cosa confirma el costum de fer festa a l’entorn del 15 d’agost.

El 14 d'agost de 1817, però, una notícia de premsa anuncia que se celebrarà un ofici religiós a la plaça del convent de Jesús i que hi haurà ball i "sortija", un joc d'habilitat en què s'havia d'encertar un anell penjat d'una cinta, tot corrent a cavall o a peu. Del ball se'n diu "como se acostumbra", que tant podria fer referència a festes anteriors a aquesta data, com a balls "segons el costum del país", és a dir, un tipus concret de ball tradicional. Així, doncs, aquesta primera festa va ser a Can Trilla o al convent de Jesús?

Durant la invasió napoleònica, la figura de la Mare de Déu que custodiaven els franciscans al convent de Jesús va ser traslladada, per seguretat, a la capella privada que disposava la masia de Can Trilla. L'any 1817 va tornar a la seva ubicació original, i l'acte va ser celebrat en un ambient festiu amb la participació de tots els habitants. És probable, doncs, que la festa fos per partida doble, començant a Can Trilla i acabant al Raval de Jesús amb els actes que anuncia la premsa.

El convent estava situat, aproximadament, a l'illa formada pels actuals carrers de Consell de Cent, Passeig de Gràcia, Aragó i Pau Claris. No en queda cap vestigi i, a banda de quatre cròniques escasses, tampoc hi havia cap il·lustració coneguda fins que des de Piscolabis Librorum ens van alertar que se subhastava un dibuix a tinta del segle XVIII, sobre paper verjurat, que reprodueix el frontis de l’antic convent de Jesús, i que reproduïm.

Frontis del Convent antic de Jesús, al segle XVIII

El conjunt el formaven l'església, el claustre amb les diverses dependències al seu voltant i una horta. Explica Lluís Permanyer a Biografia del Passeig de Gràcia que l'entrada principal estava orientada al Tibidabo i donava l'esquena a la ciutat. Però el que més destacava era el cementiri, que a més de l’ús monacal, es va fer servir per enterrar les víctimes de les epidèmies que van assotar la ciutat entre 1649 i 1652. Per aquest motiu era un antic costum barceloní anar passejant fins al convent de Jesús el dia de Tots Sants. Joan Amades explica que durant molts anys l’1 de novembre era el dia en què les castanyeres posaven les parades per primer cop. Ho feien totes juntes als voltants dels portals de l’Àngel i el de Don Carles. El primer era el pas obligat per anar al cementiri dels empestats, al costat del convent de Jesús; el segon, situat més o menys a l’actual avinguda d’Icària, era el camí per anar al que avui coneixem com cementiri del Poblenou.

Però a banda dels costums funeraris, el lloc atreia els barcelonins pel paisatge que oferien les hortes i la vegetació gràcies a l’abundant aigua. A més dels torrents que hem esmentat abans, Joan Amades menciona el Torrent dels Testaments dels Ases, que probablement era el camí del Pas dels Ases que en Pere Cowley ens explica a Pla de Barcelona; i des del segle XIV també hi baixava la Canonada Major que recollia les aigües que baixaven de Collserola i les dirigia a la ciutat.

Situació de la Font de Jesús sobre un fragment

de plànol de la primera meitat del segle XIX

A l'horta del convent hi havia una font d'aigua fresca, la Font de Jesús, que sobreviuria al convent i té un petit espai en la història de passeig de Gràcia. Tot i que ja era un lloc popular segles abans, cap a 1830 apareix com el primer dels establiments d'esbarjo enjardinats que després proliferarien al passeig, com els Jardins del Tívoli, d’Euterpe, de la Nimfa, els Camps Elisis o El Prado Catalán, com ja vam explicar a En tren pels parcs de Barcelona. Lloc per anar a berenar, és en aquesta època que s’hi construeix un quiosc amb taules i bancs per prendre cafè, orxates, xocolata i gelats, fins que desapareix l’any 1863 a l’inici de la urbanització de l’Eixample.

El Raval de Jesús no té la sort de gaudir d’unes restes que recordin aquells barcelonins que vivien a cop d’aixada ni els empestats que eren enterrats al canyet. Els seus ossos sonen com a castanyoles sota els peus dels turistes que fan el badoc seguint la petja modernista.


Verdaguer i la Font de Jesús

En un poema datat el 2 d’octubre de 1900, aparegut per primer cop a Barcelonines (1925) i que Verdaguer havia projectat per al llibre Barcelona, evoca la Font (l’aigua de la qual és aliment de l’ànima i del cos) i es lamenta de la seva desaparició:

Al peu del Passeig de Gracia

entre un roure y una acàcia

rajava una fontanella

com la fusada d’un fus

com la fusada argentina

escumosa y cristal·lina

descabdellava ses aygues

la dolça Font de Jesús.

No hi havia aygua tan bona

en lo pla de Barcelona:

la mes dolça era pel llavi

de la terra ben dessús;

los bons lo canti hi omplian,

los sants a beure hi venian,

que era la flor de les aygues

la de la Font de Jesús.

Los rossinyols y les merles,

com qui desenfila perles,

hi esgranaven aquells himnes

que fan batre’l cor il·lús

la dolcíssima canturia

ressonava en la boscuria

de les aygues de Jesús.

Vora la Font hi lluhía

l’altar del Fill de María

que per alguns seus deixebles

era’l castell d’Emmaús,

hont derrera’l cortinatge

vora ses aygues divines

apareixia Jesús.

Mes ¡ay! Per aquell que hi vaja

ja és una font que no raja.

¿D’aquell néctar, oh canella,

per què a la terra no’n dus?

¿Oh! Font dolça, pura y cara

¿per què no vessas encara?

¿Que’s feu la cándida limfa

sagrada Font de Jesús?

Per lo camí com suara

molts cansats passan encara

y alguns qui cauen exànims,

y alguns que no s’alsan pus;

¡Ah! Jo só dels qui sedejan;

que mos ulls, oh Font, te vejan;

que’t pugan beure mos llavis,

aygua dolça de Jesus.

Aquest article i molts d'altres sobre la història de

Barcelona el podeu trobar en el llibre

Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat

(Viena Edicions, 2019)

Barcelona a cops de pedra

"Fa pedrades ab prudencia y va agafant esperiencia"
Ramon Casas, L'auca del senyor Esteve (1912), 

de Santiago Rusiñol, p. 63

Quan érem petits Barcelona encara estava per fer. Els indrets que havien estat fronteres naturals entre els municipis del Pla i Barcelona encara no estaven urbanitzats del tot. Eren no-espais, el lloc ideal on es desenvolupaven les activitats fora del control polític, social, familiar...

Havia estat així de sempre. Activitats clandestines de tota mena s'han desenvolupat en els marges difusos de l'urbs: contraban, prostitució, joc d’apostes, venda de material robat, cau de delinqüents... O activitats consentides dins d’un desordre relatiu, sobretot si parlem d’atraccions i fires ambulants. Les barraques de mar atreien el joc il·legal. La plaça Catalunya es va omplir de barraques de fira fins l’any 1895, igual que el Portal de la Pau, fins que el naixent del Paral·lel va absorbir barraques, tavernes, espectacles i prostitució fins convertir-se en l’espai d’oci popular per excel·lència.

Més recentment, en els paisatges de la postguerra, hem vist marginalitats semblants. Montjuïc, els espais ferroviaris, Can Tunis, el Besòs, la plaça de les Glòries i el Camp del Sidral, les zones limítrofes del Poblenou, el camí des del Portal de Sant Antoni cap Sants; i podríem recórrer tota la geografia barcelonina i els seus barris trobant espais similars que han anat desapareixent a mesura que la retícula de l’Eixample ho ha anat uniformitzant tot.

Però aquest espais, els que estaven verges, eren utilitzats per aquella canalla que ens passàvem el dia al carrer i als descampats. Aquest és el nom que li donàvem, descampat; llocs sense llei, frontera, el nostre espai natural, com ho havien estat per moltes generacions de nens i nenes. Fora del control de tota autoritat, allà s’imposaven les nostres normes. Era l’espai d’aventura, de joc i, sorprenentment, de baralles. A tots els barris els nanos s’organitzaven en bandes territorials (en el sentit més lax del terme: no em refereixo a bandes organitzades ni a delinqüents); els d’un carrer podíem rivalitzar amb els del carrer del costat. Això es constatava de forma molt clara per Sant Joan, on la lluita per aconseguir llenya per fer la foguera més gran podia arribar a les mans.

Però als descampats l’enfrontament es produïa de manera natural. Ens atrinxeràvem i ens disparàvem ganxos metàl·lics amb ballestes de fusta que nosaltres mateixos construíem. Els projectils els aconseguíem robant les tires de les cortines dels comerços, aquelles que eren fetes de ganxos entrellaçats entre ells. Però la munició era escassa i quan s’acabava ens llançàvem pedres.

Llançar pedres era una activitat tan estesa que l’assumíem com si fos informació genètica. No tan sols les fèiem servir per agredir-nos, sinó que entreteníem l’avorriment trencat els vidres de les finestres de les cases i les fàbriques abandonades. Era una violència gratuïta totalment amoral. Aleshores no hi pensàvem, però es podria creure que reproduíem els jocs bèl·lics de la guerra que van viure de nens els nostres pares. Al cap i a la fi, si els jocs i les cançons seguien la cadena generacional, llançar pedres podria estar dins de la tradició popular.

Nens jugant a cops de pedres en un lloc indeterminat de

l'àrea metropolitana de Barcelona, l'any 1971

Centre d'Estudis de l'Hospitalet

I sense estar-ne segurs del seu origen, és cert que es tracta d’una tradició popular i no és només un tret masculí característic i atàvic. Fa uns anys, Dani Cortijo ens en parlava a Històries de la història de Barcelona, tot citant estudis de Carme Batlle i Teresa Vinyoles, pel que fa a l’Edat Mitjana, i el Calaix de sastre del Baró de Maldà (1746-1819). Referint-se al barri del Raval, ens diu Cortijo:

“A mitjan segle XIX el Raval de Barcelona era terra d’horts i convents, i sovint la canalla jugava fora muralles. Els voltants del portal de Sant Antoni a tocar de la vella Carretera de Sants (avui coneguda com a Avinguda Mistral) eren un lloc comú d’esbarjo, amb espais oberts on córrer i jugar. Però no tots els jocs eren políticament correctes, i un dels més populars era el de barallar-se a pedrades.
Les pedrades dels afores del portal es van convertir en una activitat gairebé de caire permanent, en el que els menuts (i no tan menuts) del barri hi participaven molt activament.
El que potser va començar com a enfrontaments puntuals es va acabar convertint en una espècie de guerra de guerrilles entre diferents colles de “pedraires” en alguns casos organitzats. Cap al 1860 el fenomen de les pedrades va arribar al seu període àlgid.
El Raval comptava amb diverses d’aquestes colles, i algunes d’elles van arribar a ser temudes pel veïnat, de la mateixa manera que en l’actualitat ho són certes bandes juvenils. Al carrer del Tigre existia la colla dels “tigres”, una de les més importants de la zona. De vegades en les seves batalles portaven una bandera negra que segons deien era símbol de la mort. Els seus principals rivals, que formaven també una colla de les més fortes i perilloses eren els seus veïns del carrer del costat. Els “lleons” del carrer del Lleó, portaven la bandera roja, ja que deien que significava extermini.”

Ens explica Albert Garcia Espuche, a Barcelona 1700, que l’any 1669 el bisbe Ildefonso de Sotomayor va exposar un cartell a la catedral contra les pedrades organitzades entre dos bàndols que es donaven cita a diversos indrets de la ciutat i oferien un espectacle que ocasionava sovint morts, i que era seguit per un públic entusiasta.

Garcia Espuche especula sobre la possibilitat que la tradició tingui origen en el Carnestoltes i en les baralles entre estudiantines, que es llançaven taronges que sovint anaven acompanyades terrades, fangades, immundícies i pedres.

La prohibició del bisbe no va tenir cap efecte, i és així que, l’any 1701, el bisbe Benet Sala va haver de renovar la prohibició. No deixa de ser irònic que una ciutat que patia assetjaments i bombardejos, com els de 1691 i 1697, mantingués aquest esperit lúdic. Però de res va servir tant d’entrenament davant de l’assetjament definitiu de 1714.

Luis Cabañas Guevara, a Biografía del Paralelo (1945), ens en fa una altra descripció de finals del segle XIX a la Biografía del Paralelo, tot parlant dels combats de lluita en el teatre Apolo del Paral·lel:

"—Nada, Casimiro. Esto no es nada. Luchas, las que yo he visto desde niño, cuando el general Zapatero. Luchas verdad, sin trucos, las pedreas entre los “Nous” y los “Cendrosos”, es decir, entre la chiquillería de la calle Nueva y los de la calle de la Cendra. Tiraban con honda las piedras afiladas. Unos bárbaros... La farmacia era una taberna. ¿Que descalabraban a un luchador? El tabernero lo curaba, bañándole la herida con vino, por dos cuartos, equivalentes a los seis céntimos. Le liaban un pañuelo de hierbas a la cabeza y a la pedrea otra vez. Las autoridades intentaban interrumpir, pero “Nous” y “Cendrosos”, al ver asomar por aquellas huertas de San Beltrán, porque todo esto pasaba en lo que después se convirtió en Paralelo, algún mozo de escuadra, una chiquillería llenaba el aire: “Nois, una cadernera”, y los contendientes desaparecían. Iba mucha gente a ver aquellas pedreas, tanto como al Apolo y a Novedades.”

La mercromina dels genolls i els traus al cap de la nostra infantesa amagaven molta tradició, com es pot veure. Igual que els gravats de Goya.

*

Aquest i altres relats sobre la història de Barcelona els podeu trobar en el llibre Barcelona, ciutat de vestigis (Ajuntament de Barcelona, 2016)

Els jardins elevats de Barcelona d'inspiració renaixentista (III): carrer d'en Carabassa

Fragment d'un plànol de Barcelona de 1855, amb la zona descrita

(Font: Institut Català de Cartografia, ref. RM 2577r)

El carrer d’en Carabassa va del carrer Ample, davant de l’església de la Mercè, fins el carrer dels Escudellers. Segons explica Miquel Ponseti Vives en els Fulls històrics (1), aquest carrer va ser un dels primers oberts a l’anomenat “lloc del còdols”, dit així perquè en aquell indret hi havia la línia de costa des d’època romana, i era format per fragments de roca arrodonits per l’acció del mar.

On ara hi ha la plaça del Duc de Medinaceli hi va haver el turó dels Codals o morro del Codolar (2), sobre el qual es va bastir el baluard de Sant Francesc adossat a la muralla de Mar. Entre el turó dels Codals i el de les Falzies, on al segle XIV es va construir la Llotja (tots dos afloraments geològics de la mateixa tipologia i edat que el mont Tàber i Montjuïc), hi havia la Platja de les Barques, sota les drassanes velles del segle XIV, que ocupaven l’espai dels actuals carrers de Fusteria, Avinyó, Ample i Mercè (3).

Més cap a la Rambla, encara hi ha el carrer dels Còdols, que fa referència al mateix indret descrit més amunt, tot i que el nom prové del topònim Codals, indret per on desguassava la riera de Collserola després de vorejar el Tàber (4). I per sobre del carrer d’en Carabassa, el tram que el continua entre el carrer dels Escudellers i el de n'Arai rep el nom de les Arenes. Un altre terme relacionat, en aquest cas provinent dels sorrals on es van construir les primeres cases d’aquest carrer a finals del segle XIV o principis del XV. Aquest sorral era conegut amb el nom d’Arenària, topònim medieval segurament supervivent de l’època romana (5).

El nom del carrer, segons la tradició popular, Amades inclòs, prové d’un prostíbul que ostentava una carabassa com a símbol identificatiu. Però la teoria que preval, com el nom oficial indica, és que es tracta del nom d’una persona. Segons Miquel Ponseti, en aquest indret hi tenien els obradors i els forns els guerrers, i probablement en Carabassa era un guerrer d’ofici (6).

Tot plegat ens serveix per situar-nos en un dels carrers més peculiars de la Barcelona vella; un indret que, com hem vist, està ple d’història malgrat els canvis soferts al llarg dels segles. En el número 8 bis, per exemple, en els treballs arqueològics realitzats l’any 2006 abans de construir-hi l’Escola Bressol Carabassa, s’hi van trobar restes tardoromanes (segles IV i VI dec), medievals (segles XIII i XV) i d’època moderna i contemporània (segles XVI-XIX) (7).

El carrer d’en Carabassa té una estructura peculiar. El costat dels números sanars està format per una filera de cases, moltes d’elles senyorials, datades entre els segles XVII i XIX i inclosos en el catàleg patrimonial, que en molts casos tenen doble façana, una d’elles al carrer d’Avinyó. A la banda dels números parells, les façanes pertanyen, entre els carrers Ample i de la Rosa, als edificis del carrer d’en Serra, però amb la peculiaritat que entre la calçada del carrer d’en Carabassa i aquestes edificacions hi ha un conjunt molt peculiar de patis i jardins que li donen a aquest espai un aspecte i una lluminositat especials, que ha estat inspiració de molts pintors i localització de pel·lícules com El embrujo de Shanghai, de Fernando Trueba, o La ciutat dels prodigis, de Mario Camus.

Un d’aquests patis és el del número 8 que hem esmentat anteriorment, on s’ha construït l’escola bressol, que està unida amb un pont a la façana del número 15 (que comunica amb el del número 52 d’Avinyó). Però el patí que és del nostre interès està situat en els números 6 i 8, jardí que durant molt temps va ser famós per la seva esvelta palmera, una de les més altes de la ciutat, i avui desapareguda.

La palmera desapareguda del jardí elevat

Es tracta d’un jardí terraplenat, una terrassa sobreelevada formada per dos grans paquets de colmatació que, probablement la farcien en la seva totalitat. El més antic es tracta d’un gran estrat amb material del segle XVII-XVIII per poder construir i elevar el jardí. Sembla que aquesta intervenció urbanística estava directament relacionada amb la construcció de la casa senyorial que ocupava el número 7 d’en Carabassa i el 44 del carrer Avinyó, que data de 1775. El segon nivell de colmatació és d’època contemporània, resultat de l’adequació del solar i la instal·lació de serveis (aigua) (8). El jardí conserva una zona arbrada i antics safareigs.

Aspecte actual del carrer d'en Carabassa,
amb els dos ponts i l'arbre del jardí

(Font: Xavi)

Foto  © Jaume Almirall (2013)

La relació d’aquest jardí amb l’edifici del número 7 es fa evident a través del segon pont que sobrevola el carrer. Aquest edifici, construït bàsicament al segle XVII, les dues façanes han estat reformades posteriorment: la del carrer Carabassa al segle XVIII, amb la incorporació d'uns excel·lents esgrafiats, datats a l'entorn de 1775 (restaurats el 2004), amb escenes mitològiques, relacionades amb la verema i l’ornamentació floral; i la del carrer Avinyó, modificada al segle XIX, que té l'aspecte d'una casa típica d'aquell segle, amb un arrebossat que imita carreus. De tot el conjunt destaquen, a més dels esgrafiats, el portal d'accés de pedra, el vestíbul i el pati amb l'escala coberta per una galeria arquejada de voltes inclinades, amb l'artifici dels capitells penjants sense el sosteniment de cap columna (9).

Aspecte interior del jardí elevat

(Font: Descobrir. cat © Óscar Rodbag)

Una altra de les peculiaritats d’aquest edifici és la presència d’un rellotge de sol esgrafiat a la paret, que marca les hores de les vuit del matí a les sis de la tarda, encarat cap al sud. Segons Amades (10), aquest és l’únic rellotge de sol que resta a la Barcelona antiga.

El rellotge de sol del número 44 del carrer d'en Carabassa

(Font: Tot Barcelona)

L'edifici és la seu del Moviment Laic i Progressista i de la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia.


[+]

Els jardins elevats de Barcelona d'inspiració renaixentista I

Els jardins elevats de Barcelona d'inspiració renaixentista II

*

Notes:

(1) Miquel Ponseti i Vives, Fulls històrics. Unitat Operativa del Pla de la Ciutat [dins Jesús Portavella, Diccionari nomenclàtor de les vies públiques de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1996.

(2) Oriol Riba i Arderiu; Ferran Colombo i Piñol, Barcelona: la Ciutat Vella i el Poblenou. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2009, p. 34-35.

(3) Miquel Sanz Parera, El Pla de Barcelona: Constitució i característiques físiques. Barcelona: Els llibres de la Frontera, 1988, p. 52-53.

(4) Miquel Ponseti Vives, Miquel Ponseti i Vives, Fulls històrics. Op. cit.

(5) Josep Roca i Ramon N. Comas, manuscrit B-138 al 1411, Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, 1922. I Pau Vila i L. Casassas, Barcelona i la seva rodalia al llarg del temps. Barcelona: Aedos, 1974.

(6) Miquel Ponseti i Vives, Fulls històrics. Op. cit.

(7) Carta Arqueològica de Barcelona. Intervenció del carrer d’en Carabassa 8 bis. Memòria 034-06 [En línia]. <http://cartaarqueologica.bcn.cat/282>.

(8) Carta Arqueològica de Barcelona. Intervenció del carrer d’en Carabassa 6 [En línia]. <http://cartaarqueologica.bcn.cat/783>.

(9) Patrimoni Arquitectònic de Barcelona, fitxa 3051, Carabassa 7 / Avinyó 44 [en línia]. <http://w10.bcn.cat/APPS/cat_patri/editElement.do?reqCode=inspect&id.identificador=3051&id.districte=01&>.

(10) Joan Amades, Històries i llegendes de Barcelona. Barcelona: Edicions 62, 1984, p. 554-555.

Els jardins elevats de Barcelona d'inspiració renaixentista (II): el jardí de Tarròs

Localització del jardí de Tarròs 6, sobre un plànol del Servicio Topografico 

de l’Ajuntament de Barcelona, any 1933 (Fragment)

El Jardí Tarròs

Continuant amb la recerca dels jardins ocults de la Barcelona renaixentista, ara ens aturarem en el de la casa del carrer Tarròs 6, dins l’antic barri de Sant Cugat, situat entre Santa Caterina, Sant Pere de les Puel·les i la Ribera.

Les reformes urbanístiques a la plaça de Sant Cugat del Rec i Fonollar, sobre el carrer dels Carders, així com l’enderroc de l’edifici que separava els carrers del Forn de la Fonda i Fonollar, han deixat a la vista el jardí terraplenat de la finca del carrer de Tarròs 6.

Es tracta d’una construcció dels segles XVII-XVIII, que possiblement va ser un dels hostals o fondes que es trobaren fins el segle XX al voltant del carrer dels Carders. A la façana que dóna al carrer Tarròs s'hi conserva, semitapiat, un portal per a carros d'arc de mig punt rebaixat que, juntament amb un altre al número 2 del carrer Forn de la Fonda, servia d'accés al pati del fons de la parcel·la. Cal assenyalar com a elements notables, els altres dos portals escarsers, la fornícula buida sobre el portal principal, el balcó de llosana de pedra a la banda del carreró i, en aquesta mateixa, una remunta del segle XIX amb grans finestrals d'obrador (1).

Si bé són escasses les referències històriques sobre el procés edificador de la finca, hi ha algunes dades que esclareixen la seva construcció. Els documents (2) apunten una formació parcel·lària complexa, fruit dels processos d’annexió de diferents solars i estructures edilícies, produïda entre els anys 1685 i 1710. D’aquest període són les façanes (fins el segon pis), l’escala noble del primer pis i la terrassa. El 1711 l’edifici amenaçava ruïna com a conseqüència dels estralls de la guerra Successió. Josep Taixonera, aleshores propietari de la finca, va rehabilitar i reformar l’edifici entre els anys 1771 i 1797. Uns anys després, el 1843, Rami Taixonera va sol·licitar permís per addicionar un tercer pis.

El jardí terraplenat de Tarròs 6, vist des de la plaá de Sant Cugat del Rec 

(© Bereshit - EHM)

Són diversos els elements amb valor patrimonial. Per exemple, el pati central amb l’escala, amb característiques estructurals pròpies de l’arquitectura civil del segle XVII. Però sobretot, la part que ens interessa, el jardí terraplenat, que la cronologia situa entre els anys 1680 i 1710, anterior a la primera reforma, i que es troba assentat sobre una estructura baixmedieval preexistent (segles XIII-XIV), amb dos arcs apuntats que són visibles un a la plaça de Sant Cugat del Rec, i l’altre, al carrer Forn de la Fonda.

Aquestes restes baixmedievals s’han de relacionar amb l’església de Sant Cugat del Rec, que ocupava l’espai de la plaça actual. Tenia entrada pel carrer de Carders i pren en nom “del Rec” per la proximitat del Rec Comtal, tot i que va variar aquest apel·latiu diversos cop al llarg del temps. L’església es va bastir a principis del segle XI en el que aleshores era el camí de Sant Cugat i va rebre el nom de Sant Cugat del Camí. Segons la tradició (la “notícia” es recollida en l’acta de consagració de 1023) aquí on som hi va patir martiri sant Cugat abans de trobar la mort en el Castrum Octavianum. Aquest camí és l’antiga via romana que venia del Vallès i entrava a Barcino per la Porta Principalis Sinistra (plaça de lÀngel amb Baixada de la Llibreteria), traçat que es conserva en l’estructura medieval dels carrers de Portal Nou, Carders, Corders, Bòria fins el Mercadal (plaça de l’Àngel).

L'església de Sant Cugat del Rec, a principis del segle XX

Del primitiu edifici romànic, molt renovat el 1287, no en resta cap vestigi. L’any 1627 va ser enderrocat i se’n va construir un de nou que va quedar molt malmès durant la Setmana Tràgica (1909). Va ser restaurat, però l’any 1937, en plena Guerra Civil, el temple va ser totalment destruït, el solar es va convertir en un dipòsit espontani de material d’enderroc i, finalment, l’espai s’ha convertit en la plaça que coneixem avui. La nova església de Sant Cugat del Rec va ser construïda en el carrer Princesa 44, però es va enderrocar el 2003.


Casa Josep Martí i Fàbregas

El terraplè de la Casa Martí i Fàbregas, al carrer Portaferrissa 17

La Casa Martí i Fàbregas és un palau del segle XVIII, reformat per Francesc Batlle però projectat per Garriga i Roca l'any 1864, situat en el carrer de Portaferrissa 17, molt conegut perquè tota la part baixa de l'edifici està ocupat per unes galeries comercials anomenades El Mercadillo, que llueix un popular dromedari a la porta d'entrada.

Al fons de les galeries, mitjançant una escala, s'accedeix al jardí terraplenat  de la finca, ocupat des de 1973 pel bar El Jardín. A part de l'espai, força frondós, crida l'atenció la façana posterior del palau, tota ella feta de ferro i vidre policromat.

El registre del Patrimoni Arquitectònic de Barcelona (3) no aclareix quin és l'origen del jardí, que tant podria ser de la reforma com del palau original del XVIII, que a la vegada podria haver estat construït sobre un d'anterior dels molts que en els segles XVI-XVII hi va haver a Portaferrissa.

El terraplè de la Casa Martí i Fàbregas,

vist des de l'interior

[+]

Els jardins elevats de Barcelona d'inspiració renaixentista I

Els jardins elevats de Barcelona d'inspiració renaixentista III

*

Notes:

(1) Catàleg del patrimoni arquitectònic historicoartístic de la ciutat de Barcelona, fitxa 805, c. Tarròs 6 i Forn de la Fonda 2. <http://w10.bcn.cat/APPS/cat_patri/editElement.do?reqCode=inspect&id.identificador=805&id.districte=01>

(2) Servei d'Arqueologia de l’Institut de Cultura de Barcelona [on line]. Codi: 2299/2000. <http://cartaarqueologica.bcn.cat/1182>

(3) Patrimoni Arquitectònic de Barcelona, fitxa 795, Portaferrissa 17 [en línia]. <http://w10.bcn.cat/APPS/cat_patri/editElement.do?reqCode=inspect&id.identificador=795&id.districte=01>.


Bibliografia:

García Espuche, Albert. Barcelona 1700. Barcelona: Editorial Empúries, 2010.

García Espuche, Albert. “Una ciutat de jardins”, dins Jardins, jardineria i botànica. Barcelona 1700. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2008.

Memòria 137/05 [Intervenció: Antiga església de Sant Cugat del Rec]. Servei d'Arqueologia de l’Institut de Cultura de Barcelona [PDF on line]. <http://cartaarqueologica.bcn.cat/481>.

Cafès i tavernes: quan Barcelona era un mercat

El Bornet, de Ramon Martí i Alsina (1866), situat entre el passeig

del Born i el Pla d'en Llull. MNAC

La plaça major de Barcelona

Barcelona no té plaça major. Des que les muralles van ser enderrocades (1854) i la ciutat es va estendre per l’Eixample fins absorbir els municipis del Pla no ha tingut cap espai que es pugui considerar el fòrum ciutadà urbà. La plaça de Catalunya ho hauria pogut ser però mai hem sabut resoldre els espais que els baluards van deixar lliures al desaparèixer. Primer la muralla de Mar i després la Rambla (fins que ha estat conquerida pel turisme) han fet la funció tant de passeig com de lloc de trobada. La plaça de Sant Jaume, centre polític de la ciutat, no ho ha estat mai; el Mercadal (plaça de l'Àngel) no complia les condicions. Potser el lloc que més s'hi ha acostat ha estat la plaça Nova.

Però no sempre ha estat així. Fins que el barri de la Ribera va ser arrasat per Felip V per construir-hi la Ciutadella militar, la plaça del Born va ser la plaça Major de Barcelona. L’espai s’obria des de Santa Maria del Mar (amb Montcada exercint de carrer entre senyorial i comercial) fins a Flassaders, d’aquí fins a l'actual carrer del Comerç s’estrenyia i donava nom al carrer del Born al Pla d’en Llull, que es tornava a obrir a la plaça del Bornet (que queda sota el mercat del Born actual) i a continuació deixava pas al Pla d’en Llull (dins del Parc de la Ciutadella, on ara hi ha la placeta de darrere de l'Umbracle). El Pla d'en Llull era una gran plaça travessada pel Rec Comtal, que quedava davant del convent de Santa Clara (que estaria on avui hi ha la plaça del Parlament i l'institut Verdaguer i que va ser enderrocat el 1718 i traslladat al Tinell). El convent quedava protegit pel baluard del mateix nom, i el Portal de Sant Daniel (també conegut com de les Menoretes o del Born), les restes del qual van ser a la vista recentment durant unes obres del subsòl del Parc. En direcció a mar, entre els baluards de Llevant (al costat dret del Parlament) i el de Migdia (visible al costat de l'Estació de França), s'hi obria l'esplanada dels molins de vent, d'on partia el carrer Gran de la Ribera i la gran arbreda que, amb més de 400 arbres, es desplegava paral·lela a la muralla de Mar, entre l'Escorxador (a tocar del tram del Rec Comtal que anava a desembocar rere l'actual Parc) i la Peixateria, situada a l'actual carrer de l'Esparteria, i que substituïa la Pescateria Vella que estava antigament on avui hi ha el Fossar de les Moreres.

El barri de la Ribera durant el segle XVII i principis del XVIII,

abans de ser enderrocat per construir-hi la Ciutadella militar

Salvador Sanpere i Miquel (ICGC)

La plaça del Born, extensió urbana de la Vilanova de la Mar que creix, el segle XI, fora de les muralles romanes amb les quals comunicava a través de la Via de la Mar (actual Argenteria), era el centre neuràlgic de Barcelona, no només perquè s’hi desenvolupava l’activitat comercial, sinó perquè era on se celebraven les festes nobiliàries, les justes entre cavallers (el mot "born" fa referència precisament al lloc on es feien aquests combats), les corrides de braus, actes religiosos com el Corpus i festes populars com el Carnaval, un dels més importants d’Europa durant el segle XVII i XVIII.

El comerç

Al Born hi convergien els tres sectors econòmics de la ciutat: el comercial, l’industrial (alimentat pel Rec Comtal, que travessava les indústries tèxtils del barri de Sant Pere i pel Born anava a buscar el mar) i la marinera i portuària, que era l’activitat principal del barri de la Ribera que va desaparèixer sota el pic i la pala (eliminant, de pas, un nucli civil i polític conflictiu).

A banda del mercat diari, els tallers i els menestrals, el Born i el Bornet centralitzaven el comerç de l’adrogueria, potser el més important de la ciutat. Una adrogueria és el que nosaltres hem conegut com a “colmado” o botiga de queviures; i si bé el nom de l’activitat es va perdre fa temps, sí que hem fet servir fins fa poc el nom “adroguer” per referir-nos a l’amo del colmado: ca l’adroguer.

El Born Vell, de Ramon Martí i Alsina (1866). MNAC

A l’adrogueria s’hi venien tots els articles de primera necessitat, tant domèstics com menestrals (sabaters, tintorers, pintors, escudellers, fusters...), exceptuant aquells que pertanyien a altres gremis com el pa, la carn, el peix o el vi. S’hi venien productes vinguts d’arreu d’Europa, però també d’Amèrica, Àsia i Àfrica; allò que a Castella en deien ultramarinos ("de més enllà del mar"). S’hi venien drogues (matèries primeres d'ús industrial) i sabons, espècies, sal, tabac, cafè, fruits secs, xocolata, sucre i elaborats com confits, torrons, neules i melindros Els pastissers vindrien més tard). L’adrogueria era l’activitat que movia el comerç en una ciutat que, a l’inrevés del que sempre s’ha dit, era molt activa i era el motor que distribuïa per tot el món el productes fabricats a Catalunya de l’edat moderna.

Al comerç habitual s’hi afegien els serveis necessaris per als mercaders que hi treballaven i per als que transitaven fent negocis d’una ciutat a una altra. El Born era lloc de fondes i hostals on s’hi menjava i dormia. Tavernes (regentades habitualment per italians), que podien despatxar vi i oli, però no podien oferir menjars cuinats, exceptuant sardines i plats semblants. Hi havia triquets, que eren espais públics de joc, instal·lats normalment en horts, on s’hi jugava a pilota (el jeu de paume francès, un precedent del tennis), a l’argolla o pala mall (una mena de croquet), a cartes, a daus, a billar... I del segle XVII són els primers establiments que van començar a servir begudes fredes, que serien el precedent de les granges de refrescos, gelats i orxates que es posarien de moda a Barcelona entre el XVIII i el XIX.

El Born bullia. Barcelona bullia. I bullia l’aigua per infusionar el cafè.

Plànol del barri de la Ribera (1715), que presenta la zona enderrocada

per construir la Ciutadella i la part conservada (color rosa).

El mercat i el jaciment ocupen el centre. AMCB

Cafès i tavernes

El costum de prendre cafè s’inicia a La Meca, passa al Caire i els turcs el porten a Constantinopla, on l’any 1554, durant el regnat de Solimà, s’obre el primer establiment, freqüentat per intel·lectuals (costum que es perpetuarà fins el segle XIX). Però no serà fins el segle XVII que arriba a Europa. De la mà de comerciants venecians, a Venècia s’obre el primer cafè l’any 1645. I si fem cas a la història, després vindran Londres (1652), Marsella (1659), Àmsterdam (1663), París (1675) i Viena (1683), sempre a través de comerciants turcs o jueus.

Segons explica Paco Villar a La ciutat dels cafès (La Campana, 2009) el primer cafè de Barcelona l’instal·la l’italià Andrea Caponata l’any 1750, al costat del Teatre de la Santa Creu (avui Teatre Principal) a la Rambla (2), i té l’honor de ser el primer de la Península ibèrica i d’Espanya. Abans que Paco Villar no comencés a regirar hemeroteques, la primera cafeteria barcelonina estava datada el 1786, que és l’any que encara dona l’Enciclopèdia Catalana.

Sembla estrany, però, que entre el primer establiment venecià i el primer de Barcelona passin cent anys. No té cap sentit estant lligat el comerç de la ciutat, com ho ha estat durant segles, a la Mediterrània.

Ha fet falta anar més enllà de les hemeroteques i treure-li la pols als arxius notarials de la ciutat per descobrir que Barcelona era una població ordenada que recorria als notaris per deixar constància de qualsevol activitat testamentària i comercial. Ens ho explica Albert Garcia Espuche a Barcelona 1700 (Barcelona, 2010). Una obra que és el resultat de dècades d’investigació en els arxius i que ens proporciona una detallada descripció de la Barcelona del set-cents; del comerç, dels costums i de la urbanització d’una ciutat que no era l’urbs en decadència que sempre ens han pintat, sinó una ciutat activa que patia periòdicament els resultats dels conflictes bèl·lics internacionals, però dels quals se’n refeia amb eficàcia i diligència fins que els borbons la van emmanillar.

I entre moltes altres coses, Garcia Espuche (3), autor també de la magna obra La ciutat del Born (Barcelona, 2009), i ànima del projecte arqueològic i històric del Born, ens fa veure que al límit del barri de la Ribera arrasat, just a sota de la plaça del Born, als quatre cantons d’Esparteria i Vidrieria, hi ha trobat constància del primer cafè barceloní, la qual cosa no vol dir que no n’hi hagués hagut d’altres abans:

“El 1710 en funcionava un al carrer de l’Esparteria, cantonada amb el de la Vidrieria, portat pel negociant de Pavia Josep Farrer. Les portes que donaven al carrer estaven protegides amb ventalles de tela, i el reclam es feia amb una ensenya de fusta amb el nom Cafè. Ningú no podia dubtar sobre quin era el producte que s’hi consumia. Dins del local, els clients disposaven de tres taules de fusta amb tapets de baieta, tres bancs de respatllera i set tamborets.” (4)

Podem comprovar com de minuciosa és la descripció fins i tot de l’interior de l’establiment gràcies a les actes notarials que han quedat enregistrades després de les transaccions comercial al cas.

Els quatre cantons vistos des del carrer Esparteria.

Probablement, el Cafè de Josep Farrer va ser

al xamfrà de la dreta, creuat Vidrieria

© Google Maps

Aiguardent i bacallà

La Història de les gran dades, de fronteres i polítiques internacionals és enganyosa i carregosa (em poso a la pell d’un estudiant de secundària); ens diu poc de quina és la realitat més enllà dels despatxos i les cancelleries: la vida es desenvolupava dia a dia a les places, als carrers i als mercats; a les tavernes i als cafès. Si ens preguntem per què comerciants italians s’establien a Barcelona per regentar aquests negocis o per què el perruquers barcelonins eren francesos, podrem construir una història que ens explicarà l’origen d’aquest entramat urbà i humà que és Barcelona, per què ha estat i és una ciutat de mercaders, quines aliances establia amb els països estrangers... I veurem com el joc de forces del set-cents que decantava Catalunya cap els austriacistes i que acabaria, el 1714, claudicant davant del Borbó tenia a veure amb la fabricació i el comerç de l’aiguardent català que anglesos i holandesos no podien comprar a l'enemic: França. La lluita política reduïda a una baralla de taverna, que tenia el bacallà com a producte de transacció comercial: els vaixells britànics portaven el bacallà salat des de les costes de Terranova i tornaven a Anglaterra amb les bodegues carregades d'aiguardent fabricat al Camp de Tarragona i el Baix Camp, i embarcat a Salou, port que gaudia d'excepcions fiscals (vegeu "Bacallà i prosperitat", a Barcelona redescoberta).

Reconstrucció idealitzada del Bornet i el pas del Rec Comtal, cap al 1700

*

Notes:

(2) Villar, Paco. La ciutat dels cafès. Barcelona: La Campana, 2009, p. 49.

(3) Albert Garcia Espuche (Barcelona, 1951) és historiador i arquitecte, ha estat director d’exposicions i director de recerca del CCCB, on l’any 2000 va crear el Premi Europeu de l’Espai Públic, i actualment és director del Projecte del Born. Ha publicat, entre altres obres, Espai i societat a la Barcelona pre-industrial (1988); El inventario (2002); Barcelona entre dues guerres. Economia i vida quotidiana (1652-1714) (2005); La Ciutat del Born. Vida quotidiana i economia a Barcelona (segles XIV a XVIII) (2009), i Barcelona 1700 (2010). Ha dirigit la col·lecció Seminaris Urbans, del CCCB, i actualment dirigeix la col·lecció La Ciutat del Born. Barcelona 1700. Ha dictat cursos i conferències a diverses universitats catalanes, espanyoles i europees, i ha publicat nombrosos articles en revistes científiques i diaris arreu del món. Ha comissariat, entre d’altres, les exposicions El Quadrat d’Or (1990); El Modernisme (1990); Ciutats, del globus al satèl·lit (1994); Retrat de Barcelona (1995); La Ciutat Sostenible (1998); La Reconquesta d’Europa. Espai públic europeu 1980-1999 (1999); Fes, ciutat interior (2002); Barcelona & Fotografia (2005), i n’ha dirigit una trentena més. Entre altres prestigiosos premis, ha rebut tres vegades el Ciutat de Barcelona i el 2010 ha estat guardonat amb el Nacional de Cultura per l’obra La Ciutat del Born. Vida quotidiana i economia a Barcelona (segles XIV a XVIII).

(4) Garcia Espuche, Albert. Barcelona 1700. Barcelona, 2010, p. 209.

Els jardins elevats de Barcelona d'inspiració renaixentista (I): el Jardí Històric, l'Antic Teatre i la Casa Puig

 Jardí urbà a la Plaça de Sant Felip Neri (1868), Lola Anglada

(Font: Barcelona, imatges amb història)

Des del segle XVIII, després de la Guerra de Successió, fins l’enderroc de les muralles (1854) Barcelona va multiplicar per vint la seva població. La ciutat vivia ofegada dins les muralles medievals davant la prohibició d’expandir-se més enllà per imperatiu militar. Dels 38.000 habitants de finals del XVII, durant els següents cent anys passava a 345.000, xifra que es duplicava a mitjan segle XIX.

Aquella Barcelona que va esdevenir industrial i es va menjar tot l’espai interior va deixar de ser la ciutat d’horts i jardins que fa florir entre el XVI i el XVII. La Barcelona hortícola, marítima, menestral i comercial era una ciutat feta a escala humana; 5.000 cases que es distribuïen al voltant de les diferents àrees d’activitat (el Born, la Ribera, la Llotja, Sant Pere o el Rec) i que tenia en el Raval un espai ocupat bàsicament per convents i horts i relativament poc habitat.

Dos terços d’aquestes cases responien a l’estructura d’una botiga o un taller a la planta baixa, sobre la qual s’estenien els habitatges d’una o dues plantes amb eixida i pou a la part posterior. L’altre terç eren les cases dels notables barcelonins, més grans, amb façana al carrer i a l’eixida, i sovint amb un pati central.

Malgrat l’evident notorietat de les cases grans (“palau” no formava part del vocabulari barceloní, i s’aplicava només als edificis vinculats als reis i a mandataris de l’Església, com el Palau Reial o el Palau del Bisbe), distribuïdes sobretot a la plaça de Santa Anna, Portaferrissa, Ample, Mercaders o Montcada, hi havia en la seva aparença externa una total manca d’ostentació. Els habitatges del XVI tenien uns acabats senzill, i a les façanes, amb alguna excepció, eren més importants els elements comuns que els lluïments excepcionals i diferenciadors. Portalades i balcons (que substituïen les antigues finestres medievals) eren els elements comuns que il·luminaven els interiors.

Eren els interiors, precisament, els que denotaven la riquesa dels seus habitants: el mobiliari i la decoració marcaven unes diferències que quedaven de portes endins. Però, sobretot, els elements que caracteritzaven les cases grans i que donaven esplendor a la ciutat eren els terraplens, els jardins i els horts.

El terraplens eren jardins elevats situats a la part posterior a l’alçada de la primera planta, i s’hi afegien els jardins i els horts dits de regalo o de recreo, anomenats així perquè a més de servir com a font d’aliment nodrien d’espai verd i d’esbarjo l’interior de la ciutat, i que eren una herència de l’esperit renaixentista. L’època de màxim esplendor d’aquests espais se situa en els segles XVII i XVIII. La societat del renaixement recull els cànons estètics del món clàssic, entre ells els relacionats amb els jardins romans.

A més dels camps de conreu que envoltaven la ciutat, dins de muralles abundaven aquests espais, molt útils, a més, qual la ciutat era assetjada, cosa força habitual durant el segle XVII i principis del XVIII, i eren, també, els indrets on les bugaderes anaven a rentar la roba. Com que els edificis no ocupaven tot l’espai edificable era fàcil la construcció de jardins i horts. Aquets espais eren molt evidents al Raval, que gaudia de molt terreny lliure, però també a la resta de la ciutat: eren ben coneguts els horts del Bisbe, de l’Almoina, del Cargol, d’en Favar, de Passapertot, dels Mercaders, dels Capellans, de les Banyes, dels Argenters, del Forn d’en Ripoll, de Sant Pere, vergers com el de la Fusina, al costat de la muralla de llevant, regat pel Rec Comtal, i molts d’altres que duien el nom dels propietaris de les cases o que estaven associats a convents i monestirs.

Deixant de banda casos com el Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat; el verger del Palau Reial Major (alçat sobre el carrer Tapineria, va ser seu de la Inquisició i avui ho és del Museu Marés); el pati de la Casa de l’Ardiaca; el Jardí Botànic del Portal de Santa Madrona a les Drassanes (habitualment tancat al públic); el jardí de l'Ateneu Barcelonès (Palau Sabassona), que segueix la tipologia dels jardins terraplenats del set-cents, però és de finals del XVIII i és, de fet, un jardí romàntic; o d’altres edificis institucionals, administratius o religiosos (els claustres, per exemple; o jardins com el de l'església del Pi) que no vénen al cas, cal preguntar-se què se n’ha fet de tots aquells jardins i horts, particulars i públics, que eren part identitària de la ciutat. No en queda gairebé res. Algun petit rastre toponímic com l’ocult passatge de l’Hort d’en Favar o els jardins dels Horts de Sant Pau del Camp recuperats recentment. Els espais “inútils” de la Barcelona intramurs van ser ocupats per habitatges per encabir-hi la creixent població. D’altres, abandonats pels seus rics i nobles propietaris que van fugir a l’Eixample, han acabat reconvertits.

En aquest apunt i d'altres que publicarem més endavant, ens dedicarem a rastrejar la supervivència d'aquests jardins. Alguns són coneguts tot i que no hi parem atenció i a la gent se li escapa el seu origen i d'altres són fora de la vista del ciutadà o han estat modificats pel pas dels anys i les successives construccions fetes sobre les estructures originals. Anem a veure'ls.

El Jardí Històric de Ripoll, 25,

vist des del carrer Sagristans
© Bereshit - EHM

Can Fortuny

N’hi ha un que és una veritable relíquia i passa desapercebut a la mirada dels barcelonins: el Jardí Històric, també conegut com de Can Fortuny, segons Amades (1), situat a l’edifici del carrer Ripoll, 25, entre els carrers de Duran i Bas, Sagristans i Capellans, allà on s’ha obert la plaça del Vuit de Març. És la zona on en època altmedieval hi va créixer la Vilanova dels Arcs, anomenada així perquè es va desenvolupar fora de les muralles romanes, a tocar de l’aqüeducte de Barcino, entre els segles X-XII. Del segle XIII, precisament, era l'arc que estava situat perpendicularment a l'arcada de l'aqüeducte que està a tocar del jardí, i que va ser enderrocat l'any 2016 durant les obres de rehabilitació de la part posterior de Ripoll, 25, per fer-hi l'entrada a Ca la Dona, que és l'entitat que ocupa l'edifici.

Més tard, entre els segles XIII-XIV, hi ha documentada la presència d'un hostal conegut amb els noms d'Hostal d'en Garcia o Hostal del Lleó. En el segle XV, s’ubiquen en aquesta zona les Escoles Majors de la Ciutat (1431), que, fundades pel Consell de Cent, seria la primera universitat laica de Barcelona. En el segle XVI, l’edifici va ser probablement residència dels canonges de la família Sorts. Des de 1636 i fins a 1700 es configura una gran propietat amb successives adquisicions realitzades per la família Sabater, i és en aquesta època que es construeix el jardí elevat que es conserva actualment. Després de passar per diferent propietaris i fer-s’hi múltiples reformes, al segle XIX s’hi instal·larà una escola, com recorda Joan Amades (1).

El Jardí Històric de Ripoll, 25,

vist des del carrer Capellans
© Bereshit - EHM

En aquests moments, els jardins no són accessibles al públic, però cal suposar que quan s’acabin les reformes de la zona, a la plaça del Vuit de Març i als quatre arcs de l’aqüeducte romà s’hi afegirà aquest jardí històric.

 Interior del Jardí Històric de Ripoll, 25
© Bereshit - EHM

Joan Amades anomena Can Fortuny com un dels pocs jardins de Ciutat Vella. Però encara en podem trobar uns quants més.


Antic Teatre

Un altre és el jardí del que ara s’anomena Antic Teatre (espai rehabilitat i recuperat per a les arts escèniques), que es troba en el número 12 del carrer Verdaguer i Callís, un estret carrer que comunica els de Sant Pere més Alt i Sant Pere més Baix, i que abans va ser seu del Cercle Barcelonès Obrer de Sant Josep. L'accés es realitza per una escala en planta baixa que puja fins al primer pis, on hi ha la terrassa, el bar i les dependències del teatre. A un nivell lleugerament superior al del carrer, hi ha el jardí interior. La terrassa, d'una planta, i l'edifici, de cinc plantes (afegides amb els anys), són dos cossos que formen una estructura en L. A la façana principal al carrer s'hi situen, a més dels accessos, una font pública i, a sobre seu i al nivell de la terrassa, un pavelló amb una altra font.

El jardí de l'Antic Teatre del carrer Verdaguer i Callís
Font: La Barcelona que me gusta

El catàleg del patrimoni arquitectònic historicoartístic de la ciutat de Barcelona ens descriu l’edifici de la següent manera:

"Antiga casa senyorial de les darreries del segle XVIII, amb una façana al carrer i una altra, més extensa, perpendicular a la primera i encarada a un jardí abundantment arbrat. Aquest és separat del carrer per un cos baix, construït com a prolongació de l'edifici, en el que hi ha una font encastada i, damunt seu, un pavelló amb rocalla i rajoletes. Les dues façanes presenten una organització classicista a base de parells de pilastres jòniques que, damunt uns baixos que els fan de basament, abasten dos pisos i sostenen un alt entaulament. Per sobre d'aquest hi ha, remuntades al segle XIX, dues plantes més que, tot recollint les línies bàsiques de la composició inferior, mostren sèries d'obertures amb força irregularitat, contrastant amb els balcons de la part original, fornits d'interessants baranes de ferro forjat i disseny abarrocat". (2)

L’espai, que no és gaire frondós, és un oasi ocult a la mirada del vianant, dins de l’atapeït barri de Sant Pere malgrat que el seu ús està molt condicionat per l’entitat a què pertany, que l’ha convertit en una gran terrassa de bar.


Casa Puig

El tercer jardí urbà de Ciutat Vella és en el número 10 del carrer de la Boqueria, en l’edifici ocupat per l'hotel Petit Palace Opera Garden; aquest sí, un veritable jardí d'enormes arbres de fulla perenne. És d'accés públic durant les hores diürnes.

La Casa Puig i el jardí estan catalogats per l'Ajuntament de Barcelona com a patrimoni arquitectònic, amb el número 192. L’edifici data del 1861 i té dues façanes que donen al carrer Aroles i al de la Boqueria. El jardí posterior és terraplenat i conté elements típics d'aquests tipus de jardins, com una loggia, una gruta i diverses peces que havien estat petits estanys.

El jardí de la Casa Puig del carrer de la Boqueria

El pati és de finals del segle XVIII principis del XIX, com s’ha documentat pels parterres esmentats en el Quarteró 115 de Garriga i Roca. Aquest mateix plànol posa de manifest l’existència del jardí en una època anterior a la construcció de la Casa de Puig. Al construir la finca actual es va pujar el nivell del sòl existent fins el primer pis, el pis noble, i es va construir una terrassa que arriba gairebé a tocar els arbres ja existents.

Els treballs arqueològics documenten restes anteriors al quarteró de Garriga i Roca datades al voltant del segle XVIII, i unes altres del segle XVI, però sense elements suficients com per relacionar-los amb un patí anterior. A manca de restes, només podem recórrer a la literatura. A Las calles de Barcelona, de Víctor Balaguer 12 de l’any 1865 al parlar del carrer Aroles diu:

“[...] En 1520 tenia salida á esta calle por medio de una reja el jardín de la casa en que habitaba el ciudadano Juan Gualbes, conceller segundo que fué durante el año consular de 1519 á 1520, y esta circunstancia nos trae á la memoria un hecho que hemos leido en manuscritos de nuestro archivo municipal y merece ser referido.

Tenia Juan de Gualbes, cuando era conceller, una hermosa y arrogante hija de diez y ocho años, cuyo nombre callan los papeles antiguos, pero de cuya belleza se deshacen en elogios. Debia ser la niña algo coqueta, cualidad que ha distinguida á las mujeres de todos los tiempos, pues es fama que gracias a la citada reja, tenia frecuentes y nocturnas entrevistas con un gallardo doncel, de cuyo nombre y clase no estaria sin duda la niña bien informada.

Cierta noche de julio de 1520, á hora ya bastante adelantada, penetran en la calle, que entonces no se denominaba den Arolas, tres hombres encubiertos, los cuales acercándose á la reja del jardín, comenzaron á forzarla con los instrumentos que al efecto trajeran prevenidos. Su intento era abrir paso á la hija del conceller, que debía fugarse aquella noche con su amante [...]” (3)

El fet que s’esmenti l’existència d’un jardí en la casa del carrer Aroles fa pensar que hi hagi continuïtat en aquest espai, pel cap baix des de 1520, que és l’any que surt en el manuscrit que esmenta Víctor Balaguer.


[+]

Els jardins elevats de Barcelona d'inspiració renaixentista II

Els jardins elevats de Barcelona d'inspiració renaixentista III

*

Notes:

(1) Amades, J. Històries i llegendes de Barcelona. Barcelona: Edicions 62, 1984, vol. I, p. 200-201.

(2) Fitxa 848, c. de Verdaguer i Callís, 12. Cercle Barcelonès de Sant Josep. Categoria B, cap. II.

(3) Balaguer, Víctor. Las calles de Barcelona [en línia]. Barcelona, 1865, vol. I, p.77. <http://books.google.es/books?id=QOsCAAAAYAAJ&dq=Las%20Calles%20de%20Barcelona%20balaguer%201865&pg=PP1#v=onepage&q&f=false>.


Bibliografia:

Alcázar, Iván; Aloy, Guillem. "L’Antic Teatre: de l’advocació de Sant Josep a l’escena emergent", a International Observatory of Theatres at Risk [bloc]. <http://www.theatresatrisk.org/go/spip.php?article53>. [Consulta: 14 de maig de 2013].

García Espuche, Albert. Barcelona 1700. Barcelona: Editorial Empúries, 2010.

García Espuche, Albert. “Una ciutat de jardins”, dins Jardins, jardineria i botànica. Barcelona 1700. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2008.

International Observatory of Theatres At Risk [pàgina web]. <http://www.theatresatrisk.org/go/spip.php?article53>. [Consulta: 14 de maig de 2013].

Mas, C.; Ripoll, G. "Carrer de Ripoll, 25. Carrer dels Capellans, 10-16", dins Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona 2008, MuHBa, Institut de Cultura, Ajuntament de Barcelona, 2010, p. 66-70.

Memòria 136/08 [Intervenció: Ripoll 25]. Servei d'Arqueologia de l’Institut de Cultura de Barcelona [on line]. <http://cartaarqueologica.bcn.cat/2922>.

Memòria 016-06 [Intervenció: Casa Puig.  Servei d'Arqueologia de l’Institut de Cultura de Barcelona [on line]. <http://cartaarqueologica.bcn.cat/277>.

Miró Alaix, C., "Balanç de l’activitat arqueològica a la ciutat (setembre 2003 - desembre 2004)", dins Quaderns d’Arqueologia i Història de la Ciutat de Barcelona, Quarhis 01, MHCB, Barcelona, 2005, p. 135-149.