La Ciutat d'en Nyoca i la Creu Coberta

Campamento sanitario de la Constitución (1821)

Louis Vuillaume (AHCB)

La imatge que encapçala aquest apunt és una còpia d’una litografia de Louis Vuillaume impresa el 1821 a la impremta d’Antoni Brusi, introductor d’aquest sistema d’impressió a Catalunya un any abans. Però la il·lustració té més valor documental que artístic. Ens mostra la muntanya de Montjuïc, amb el castell coronant-la, un campament, el port de la ciutat i una torre entre camins i prats.

Aquesta imatge és una de les poques en què es veu la Creu Coberta. El camí inferior es el que sortia del Portal de Sant Antoni, vell ramal de la Via Augusta romana que entrava a Barcino i anava de Roma a Gades passant per Tarraco. Avui es correspon amb l’avinguda Mistral i la zona coneguda com el Fondo de Valldonzella, nom que li ve del monestir que hi va haver on avui hi ha la Casa Golferichs. El dibuix és fet des del Turó de la Vinyeta. Més al sud, el camí es bifurcava cap a la carretera de la Bordeta cap Sant Boi de Llobregat per Santa Eulàlia de Provençana (l’Hospitalet); i cap a Molins de Rei pel coll Blanc per l’actual carrer de la Creu Coberta a Hostafrancs. Cal tenir en compte que el Camí de la Creu Coberta original és el que es corresponent, aproximadament, amb l'actual avinguda Mistral. En desaparèixer la Creu Coberta, el tram inicial de la carretera de Sants o Reial va ser rebatejat.

El dibuix és fet des del Turó de la Vinyeta, i si ens hi fixem, encara serem capaços de distingir el Coll de la Creu Coberta o dels Inforcats, el pas entre el turó i Montjuïc. Les faldes de les dues elevacions eren molt més a prop, com es pot veure en el dibuix de Pau Febrés Yll, fet el 1894, però que recorda temps mol més reculats. Avui, el coll ha quedat desfigurat per la urbanització de la ciutat, però era al punt més baix de la línia que entre la serra de Collserola i Montjuïc separa els vessants de les planes deltaiques del Besòs i del Llobregat, en el punt on avui hi ha la plaça Espanya urbanitzada l’any 1908. Fins la remodelació de Las Arenas, encara es podia distingir el punt més alt del turó de la Vinyeta sobre el qual es va construir la plaça de toros.

La Creu Coberta i les barraques del Fondo de Valldonzella

Pau Febrés Yll (1894). AHCB

La Creu Coberta, va ser construïda el 1344 com a creu de terme amb el nom de Creu de Sant Antoni. Tot i que en el segle XV ja consta com a coberta, va ser refeta el 1573 amb un baldaquí renaixentista. Com a bon lloc de pas, des del segle XV fins el 1715 li van fer companyia unes de les forques de la ciutat perquè barcelonins i forans sabessin com les gastava la justícia. I, ironies del destí, allà on els reus deixaven anar el darrer alè també hi van esbufegar els toros lidiats i eren sacrificats els animals que anaven de visita a l’escorxador. Enderrocada el 1823 a la fi del Trienni Constitucional, el 1824 va ser substituïda per la del cementiri del Pi, que va desaparèixer definitivament a la dècada de 1850.

Hem deixat per al final un dels elements que destaquen en aquest paisatge: les tendes de campanya. Situades a la falda de Montjuïc, aproximadament entre l’actual carrer Lleida i l’avinguda de Maria Cristina (el camí del mig de la litografia vindria a ser aquesta avinguda), aquesta mena de poblat s’anomenava Campament de la Constitució i era conegut popularment com a Ciutat d’en Nyoca.

Temps enrere parlàvem del Raval de Jesús, una barriada barcelonina fora de muralles que havia crescut al voltant del convent de Jesús. Aleshores havíem comentat que el seu cementiri havia servit per enterrar-hi els morts de les epidèmies dels segle XVII. Destruït el convent i el raval durant la Guerra de Successió i després durant la del Francès, el 1821 va ser reconstruït en part per allotjar-hi els malalts de l’epidèmia de febre groga d’aquest mateix any (entre l'agost i el novembre), agreujada per la insalubritat d’una Barcelona emmurallada que patia greus problemes sanitaris a causa de la gran densitat de població, i de les malalties noves portades d’ultramar.

Alguns especialistes apunten que va ser el 6 d'agost el dia en què el metge Antoni Pellicer donava fe del caràcter epidèmic de la malaltia que al llarg dels primers anys del segle XIX havia provocat diversos brots als ports de les ciutats mediterrànies. Uns defensaven que el contagi era fruit dels vaixells procedents de les colònies americanes, mentre que per als anticontagionistes l'estat insalubre del port i les clavegueres de la ciutat juntament amb unes condicions meteorològiques adverses eren les úniques causes de la malaltia. Asseguraven que la policia sanitària havia estat negligent en la inspecció de la xarxa de clavegueres i que per això el seu estat era lamentable. Per a ells, el Rec Comtal, que discorria per la zona oriental de Barcelona, ​​amb un cabal reduït a causa de la manca de pluges estacionals i on s'abocaven els residus de l'escorxador municipal i de diverses fàbriques, era un punt d'infecció evident (1).

Barcelona durant la febre groga de 1821 en un gravat de

Nicolas Eustache Maurin (AHCB)

Sigui com sigui, l'epidèmia va marcar un abans i un després en el futur de la muralla de Barcelona, ciutat declarada plaça militar, raó per la qual tenia prohibit edificar dins dels límits establerts (la distància del foc de canó) i créixer cap el Pla. La muralla seria enderrocada el 1854 amb gran alegria dels barcelonins, l'aire va córrer pels carrers i el Pla Cerdà (1860) va definir el futur de l'Eixample.

Tornant a la febre groga, va ser necessari recórrer als llatzerets bruts (el carrer del Llatzeret, per exemple, recorda el que hi va haver en el Poblenou abans de construir-hi el cementiri) i habilitar-ne de nous on confinar els malalts, i muntar cases de quarantena per evitar el contagi de la població. Explica Josep Coroleu a Memorias de un menestral de Barcelona (1792-1864) que qui tenia diners fugia lluny de la ciutat, a les viles del Pla o als monestirs de Pedralbes, Montalegre, Sant Jeroni o la Conreria. Però per a qui no tenia possibles es va habilitar la Ciutat d'en Nyoca, que en realitat era –mal presagi– un barri de 400 barraques habitades cadascuna d’elles per deu persones en condicions deplorables, barrejats sense criteri, raó per la qual se li va donar el malnom de Ciutat d’en Nyoca, fent referència a la barreja de fruits secs que rea tradició regalar als convidats a un bateig. L’expressió va fer tal fortuna que va acabar servint per anomenar qualsevol ciutat o barriada molt poblada, però de manera especial per referir-se a Barcelona despectivament.

Al final d’aquella epidèmia de febre groga van perdre la vida al voltant de 10.000 barcelonins (la xifra s'estén fins a 20.000 segons les fonts). Més del 10% de la població d'una ciutat que en aquells temps comptava amb poc més de 100.000 habitants. Tots tenien noms i cognoms, i molts estan registrats: un cenotafi d’estil neoclàssic en record de les víctimes, obra de l’arquitecte Leandre Albareda Petit, s’alça al mig del cementiri del Poblenou i esmenta alguns dels que van sucumbir a l’epidèmia, i els registres del Fons històric de l'Hospital de la Santa Creu indiquen les entrades i sortides de malalts i morts d'aquesta institució(2). Però com que sovint el destí s’expressa amb ironia, un d’ells va ser Antoni Brusi, l’impressor que ens va deixar testimoni de la barriada de barraques d’en Nyoca, que va durar prou temps com perquè a la ciutat deserta les herbes cresquessin per als carrer fins al punt que, segons explica Amades, calgué segar-les a cop de falç quan van tornar-hi els supervivents.

Fragment d'un plànol de 1711, amb el Portal de Sant Antoni,

la Creu Coberta i la bifurcació de camins (ICC)

Notes:

1.  Manifiesto acerca el origen y propagación de la calentura que ha reinado en Barcelona en 1821. Presentado al Augusto Congreso Nacional por una reunión libre de médicos extranjeros y nacionales. Barcelona, 1822.

2.  Recull de llibres i plecs d'entrades de malalts i òbits de l'Hospital i hospitals provisionals de Barcelona, del Fons històric de l'Hospital de la Santa Creu.

Més notícies sobre el desenvolupament de la febre groga de 1821 a Història de Barcelona, d'Héctor Prat i Mercè Balada.

I més sobre la Creu Coberta, a Barcelofília.

*

Aquest article forma part del llibre

Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat

Viena Edicions, 2018

El Raval de Jesús, el barri oblidat de 1714

Fragment de Le plan de Barcelonne et ses environs,

de Nicolas de Fer, pintat a mà (1711)

Es distingeix Les cordeliers et faubourgs de Iesus 

(Els franciscans i el raval de Jesús)

De tots és sabut perquè ens ho han recordat fins l’extenuació els fastos (mot genuí, del llatí fastus, aplicat als dies ideals per fer negocis entre els romans –i el que no són romans–, i per tant dignes de ser recordats, si és possible amb un monument) del Tricentenari, que la victòria borbònica va comportar, entre d’altres alegries, la destrucció d’un terç del barri de la Ribera (un dels més bel·ligerants) per construir la Ciutadella militar. Les ruïnes del Born en són el monument d’aquests fastos dels dies nefastos.

Però segur que no sabeu que aquella darrera batussa del 1714 va fer desaparèixer un barri sencer de Barcelona: el Raval de Jesús.

Com ja sabem, no es podia construir fora muralles perquè qualsevol edificació es podia convertir en un indret on l’enemic es parapetés i quedés a cobert de les defenses de la ciutat. Tot i així, a la vora de rieres i torrents els hortolans hi feien coberts amb pedres, canyes i fang per guardar-hi les eines de les labors i jeure-hi a fer la migdiada. També s’hi escampaven, més o menys lluny, convents, monestirs i capelles que aplegaven camperols als camps dels voltants i podien acabar convertits en parròquies i viles, i els escarrassos en vilatans. Són els orígens dels municipis agregats a Barcelona entre 1897 i 1922 (Sarrià es va resistir tant com va poder).

D’altres comunitats religioses van acabar dins la ciutat quan es va construir el segon recinte de muralles (Sant Pere de les Puel·les, Santa Anna, Santa Maria del Pi, Santa Maria del Mar...), o el tercer, el del Raval (Sant Pau del Camp, Valldonzella, Sant Llatzer...). Els més dissortats, però, aquells que no eren prou lluny per desentendre’s dels conflictes de la capital, van desaparèixer. Santa Eulàlia del Camp, per exemple, perquè els mosquits i la insalubritat enviava monges i capellans al canyet; i Santa Maria de Jesús perquè els borbons van aplicar la política de terra cremada i no van deixar pedra sobre pedra.

L’any 1427 es va fundar el convent franciscà de Santa Maria de Jesús, per iniciativa de Bertran Nicolau, que va testar a favor de l’orde, i del comte rei Alfons el Magnànim, que hi va posar diners públics. Es va bastir al costat del l’antiga via romana que aleshores sortia del Portal dels Orbs (després Portal de l’Àngel) de l’antiga muralla de Barcelona fins a Castrum Octavium (Sant Cugat del Vallès) pel Collserola. Aquest camí, que travessava perpendicularment el Pla entre la Riera d’en Malla (avui la rambla de Catalunya) i el Torrent de l’Olla (Pau Claris), va rebre el nom de Camí de Jesús fins que l’any 1827 es va inaugurar el que havia de ser el passeig de Gràcia.

Al voltant del convent es va anar formant un petit barri que va rebre el nom de Raval de Jesús, que a causa de la seva situació va patir tant els efectes del setge de 1714, que el va arruïnar. Malgrat tot, el convent es va poder aixecar de nou poc després, el 1722, però amb unes dimensions molt més reduïdes. El 1813, durant la Guerra del Francès, aquells murs maleïts va patir els efectes bèl·lics i va tornar a quedar destruït i ocupat fins el 28 de maig de 1814, data en què les tropes franceses abandonen definitivament la ciutat. Refet entre 1817 i 1818 i destruir de nou el 1823, es va decidir reedificant-lo mig quilòmetre més amunt, dins ja de la vila de Gràcia, amb el nom de Santa Maria de Jesús de Gràcia, en el petit carrer de Gràcia, i que va tenir un petit cementiri parroquial.

Santa Maria de Jesús de Gràcia, l'any 1935,

avui reformada després de l'incendi de 1936

A la dreta es veu el cinema Comèdia (1915-c. 1965)

AMDG

De 1817, precisament, és la primera notícia documentada de les festes de Gràcia, que se celebren en el raval de Jesús per la Mare de Déu d'Agost, raó per la qual el 2017 se'n celebrarà el segon centenari. Tradicionalment, l'origen de la festa se situa en els terrenys de Can Trilla. Can Trilla era una masia del segle XVII, situada a l'actual carrer Gran i antic camí de Jesús, però la primera documentació escrita és de l'any 1728, i ha arribat als nostres dies molt modificada. Hi té adossada una capella, del segle XVIII, que ocupa l'espai de l'antic celler. La planta noble era la residència dels propietaris i a la planta baixa hi vivien els masovers. L'any 1803 Marià Simó la va vendre a l'advocat barceloní Antoni Trilla, i a partir de 1825 es van començar a urbanitzar les terres del mas, i d'aquí naixeren els carrers de Santa Àgueda, Badia, Trilla, Serra, comte de Vilamur i la plaça Reina Amàlia, avui plaça Trilla. A començament del segle XX va ser habilitat com a escola, després va ser cinema i seu d'algunes entitats socials, i des de 1940 és la residència de les Germanes de Jesús Pacient.

Aquesta ressenya sobre les festes de Gràcia a Can Trilla el 15 d’agost de 1817 es troba en el llibre Muralles enllà, de la sèrie Visions Barcelonines 1760-1860, de l’historiador Francesc Curet (Barcelona: Editorial Dalmau i Jover, 1956). En l’esmentat escrit es comenta la notícia que a la Vila de Gràcia, amb motiu del dia de l’Assumpció de la Mare de Déu es va treure en processó la imatge de la Verge de la capella de Can Trilla i també que es va fer un àpat amb ball a la tarda. L’any següent, el 1818, hi ha un avís al Diari de Barcelona parlant que el dia 15 se celebrarà un ball a la veïna localitat de Gràcia, la qual cosa confirma el costum de fer festa a l’entorn del 15 d’agost.

El 14 d'agost de 1817, però, una notícia de premsa anuncia que se celebrarà un ofici religiós a la plaça del convent de Jesús i que hi haurà ball i "sortija", un joc d'habilitat en què s'havia d'encertar un anell penjat d'una cinta, tot corrent a cavall o a peu. Del ball se'n diu "como se acostumbra", que tant podria fer referència a festes anteriors a aquesta data, com a balls "segons el costum del país", és a dir, un tipus concret de ball tradicional. Així, doncs, aquesta primera festa va ser a Can Trilla o al convent de Jesús?

Durant la invasió napoleònica, la figura de la Mare de Déu que custodiaven els franciscans al convent de Jesús va ser traslladada, per seguretat, a la capella privada que disposava la masia de Can Trilla. L'any 1817 va tornar a la seva ubicació original, i l'acte va ser celebrat en un ambient festiu amb la participació de tots els habitants. És probable, doncs, que la festa fos per partida doble, començant a Can Trilla i acabant al Raval de Jesús amb els actes que anuncia la premsa.

El convent estava situat, aproximadament, a l'illa formada pels actuals carrers de Consell de Cent, Passeig de Gràcia, Aragó i Pau Claris. No en queda cap vestigi i, a banda de quatre cròniques escasses, tampoc hi havia cap il·lustració coneguda fins que des de Piscolabis Librorum ens van alertar que se subhastava un dibuix a tinta del segle XVIII, sobre paper verjurat, que reprodueix el frontis de l’antic convent de Jesús, i que reproduïm.

Frontis del Convent antic de Jesús, al segle XVIII

El conjunt el formaven l'església, el claustre amb les diverses dependències al seu voltant i una horta. Explica Lluís Permanyer a Biografia del Passeig de Gràcia que l'entrada principal estava orientada al Tibidabo i donava l'esquena a la ciutat. Però el que més destacava era el cementiri, que a més de l’ús monacal, es va fer servir per enterrar les víctimes de les epidèmies que van assotar la ciutat entre 1649 i 1652. Per aquest motiu era un antic costum barceloní anar passejant fins al convent de Jesús el dia de Tots Sants. Joan Amades explica que durant molts anys l’1 de novembre era el dia en què les castanyeres posaven les parades per primer cop. Ho feien totes juntes als voltants dels portals de l’Àngel i el de Don Carles. El primer era el pas obligat per anar al cementiri dels empestats, al costat del convent de Jesús; el segon, situat més o menys a l’actual avinguda d’Icària, era el camí per anar al que avui coneixem com cementiri del Poblenou.

Però a banda dels costums funeraris, el lloc atreia els barcelonins pel paisatge que oferien les hortes i la vegetació gràcies a l’abundant aigua. A més dels torrents que hem esmentat abans, Joan Amades menciona el Torrent dels Testaments dels Ases, que probablement era el camí del Pas dels Ases que en Pere Cowley ens explica a Pla de Barcelona; i des del segle XIV també hi baixava la Canonada Major que recollia les aigües que baixaven de Collserola i les dirigia a la ciutat.

Situació de la Font de Jesús sobre un fragment

de plànol de la primera meitat del segle XIX

A l'horta del convent hi havia una font d'aigua fresca, la Font de Jesús, que sobreviuria al convent i té un petit espai en la història de passeig de Gràcia. Tot i que ja era un lloc popular segles abans, cap a 1830 apareix com el primer dels establiments d'esbarjo enjardinats que després proliferarien al passeig, com els Jardins del Tívoli, d’Euterpe, de la Nimfa, els Camps Elisis o El Prado Catalán, com ja vam explicar a En tren pels parcs de Barcelona. Lloc per anar a berenar, és en aquesta època que s’hi construeix un quiosc amb taules i bancs per prendre cafè, orxates, xocolata i gelats, fins que desapareix l’any 1863 a l’inici de la urbanització de l’Eixample.

El Raval de Jesús no té la sort de gaudir d’unes restes que recordin aquells barcelonins que vivien a cop d’aixada ni els empestats que eren enterrats al canyet. Els seus ossos sonen com a castanyoles sota els peus dels turistes que fan el badoc seguint la petja modernista.


Verdaguer i la Font de Jesús

En un poema datat el 2 d’octubre de 1900, aparegut per primer cop a Barcelonines (1925) i que Verdaguer havia projectat per al llibre Barcelona, evoca la Font (l’aigua de la qual és aliment de l’ànima i del cos) i es lamenta de la seva desaparició:

Al peu del Passeig de Gracia

entre un roure y una acàcia

rajava una fontanella

com la fusada d’un fus

com la fusada argentina

escumosa y cristal·lina

descabdellava ses aygues

la dolça Font de Jesús.

No hi havia aygua tan bona

en lo pla de Barcelona:

la mes dolça era pel llavi

de la terra ben dessús;

los bons lo canti hi omplian,

los sants a beure hi venian,

que era la flor de les aygues

la de la Font de Jesús.

Los rossinyols y les merles,

com qui desenfila perles,

hi esgranaven aquells himnes

que fan batre’l cor il·lús

la dolcíssima canturia

ressonava en la boscuria

de les aygues de Jesús.

Vora la Font hi lluhía

l’altar del Fill de María

que per alguns seus deixebles

era’l castell d’Emmaús,

hont derrera’l cortinatge

vora ses aygues divines

apareixia Jesús.

Mes ¡ay! Per aquell que hi vaja

ja és una font que no raja.

¿D’aquell néctar, oh canella,

per què a la terra no’n dus?

¿Oh! Font dolça, pura y cara

¿per què no vessas encara?

¿Que’s feu la cándida limfa

sagrada Font de Jesús?

Per lo camí com suara

molts cansats passan encara

y alguns qui cauen exànims,

y alguns que no s’alsan pus;

¡Ah! Jo só dels qui sedejan;

que mos ulls, oh Font, te vejan;

que’t pugan beure mos llavis,

aygua dolça de Jesus.

Aquest article i molts d'altres sobre la història de

Barcelona el podeu trobar en el llibre

Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat

(Viena Edicions, 2019)

Barcelona a cops de pedra

"Fa pedrades ab prudencia y va agafant esperiencia"
Ramon Casas, L'auca del senyor Esteve (1912), 

de Santiago Rusiñol, p. 63

Quan érem petits Barcelona encara estava per fer. Els indrets que havien estat fronteres naturals entre els municipis del Pla i Barcelona encara no estaven urbanitzats del tot. Eren no-espais, el lloc ideal on es desenvolupaven les activitats fora del control polític, social, familiar...

Havia estat així de sempre. Activitats clandestines de tota mena s'han desenvolupat en els marges difusos de l'urbs: contraban, prostitució, joc d’apostes, venda de material robat, cau de delinqüents... O activitats consentides dins d’un desordre relatiu, sobretot si parlem d’atraccions i fires ambulants. Les barraques de mar atreien el joc il·legal. La plaça Catalunya es va omplir de barraques de fira fins l’any 1895, igual que el Portal de la Pau, fins que el naixent del Paral·lel va absorbir barraques, tavernes, espectacles i prostitució fins convertir-se en l’espai d’oci popular per excel·lència.

Més recentment, en els paisatges de la postguerra, hem vist marginalitats semblants. Montjuïc, els espais ferroviaris, Can Tunis, el Besòs, la plaça de les Glòries i el Camp del Sidral, les zones limítrofes del Poblenou, el camí des del Portal de Sant Antoni cap Sants; i podríem recórrer tota la geografia barcelonina i els seus barris trobant espais similars que han anat desapareixent a mesura que la retícula de l’Eixample ho ha anat uniformitzant tot.

Però aquest espais, els que estaven verges, eren utilitzats per aquella canalla que ens passàvem el dia al carrer i als descampats. Aquest és el nom que li donàvem, descampat; llocs sense llei, frontera, el nostre espai natural, com ho havien estat per moltes generacions de nens i nenes. Fora del control de tota autoritat, allà s’imposaven les nostres normes. Era l’espai d’aventura, de joc i, sorprenentment, de baralles. A tots els barris els nanos s’organitzaven en bandes territorials (en el sentit més lax del terme: no em refereixo a bandes organitzades ni a delinqüents); els d’un carrer podíem rivalitzar amb els del carrer del costat. Això es constatava de forma molt clara per Sant Joan, on la lluita per aconseguir llenya per fer la foguera més gran podia arribar a les mans.

Però als descampats l’enfrontament es produïa de manera natural. Ens atrinxeràvem i ens disparàvem ganxos metàl·lics amb ballestes de fusta que nosaltres mateixos construíem. Els projectils els aconseguíem robant les tires de les cortines dels comerços, aquelles que eren fetes de ganxos entrellaçats entre ells. Però la munició era escassa i quan s’acabava ens llançàvem pedres.

Llançar pedres era una activitat tan estesa que l’assumíem com si fos informació genètica. No tan sols les fèiem servir per agredir-nos, sinó que entreteníem l’avorriment trencat els vidres de les finestres de les cases i les fàbriques abandonades. Era una violència gratuïta totalment amoral. Aleshores no hi pensàvem, però es podria creure que reproduíem els jocs bèl·lics de la guerra que van viure de nens els nostres pares. Al cap i a la fi, si els jocs i les cançons seguien la cadena generacional, llançar pedres podria estar dins de la tradició popular.

Nens jugant a cops de pedres en un lloc indeterminat de

l'àrea metropolitana de Barcelona, l'any 1971

Centre d'Estudis de l'Hospitalet

I sense estar-ne segurs del seu origen, és cert que es tracta d’una tradició popular i no és només un tret masculí característic i atàvic. Fa uns anys, Dani Cortijo ens en parlava a Històries de la història de Barcelona, tot citant estudis de Carme Batlle i Teresa Vinyoles, pel que fa a l’Edat Mitjana, i el Calaix de sastre del Baró de Maldà (1746-1819). Referint-se al barri del Raval, ens diu Cortijo:

“A mitjan segle XIX el Raval de Barcelona era terra d’horts i convents, i sovint la canalla jugava fora muralles. Els voltants del portal de Sant Antoni a tocar de la vella Carretera de Sants (avui coneguda com a Avinguda Mistral) eren un lloc comú d’esbarjo, amb espais oberts on córrer i jugar. Però no tots els jocs eren políticament correctes, i un dels més populars era el de barallar-se a pedrades.
Les pedrades dels afores del portal es van convertir en una activitat gairebé de caire permanent, en el que els menuts (i no tan menuts) del barri hi participaven molt activament.
El que potser va començar com a enfrontaments puntuals es va acabar convertint en una espècie de guerra de guerrilles entre diferents colles de “pedraires” en alguns casos organitzats. Cap al 1860 el fenomen de les pedrades va arribar al seu període àlgid.
El Raval comptava amb diverses d’aquestes colles, i algunes d’elles van arribar a ser temudes pel veïnat, de la mateixa manera que en l’actualitat ho són certes bandes juvenils. Al carrer del Tigre existia la colla dels “tigres”, una de les més importants de la zona. De vegades en les seves batalles portaven una bandera negra que segons deien era símbol de la mort. Els seus principals rivals, que formaven també una colla de les més fortes i perilloses eren els seus veïns del carrer del costat. Els “lleons” del carrer del Lleó, portaven la bandera roja, ja que deien que significava extermini.”

Ens explica Albert Garcia Espuche, a Barcelona 1700, que l’any 1669 el bisbe Ildefonso de Sotomayor va exposar un cartell a la catedral contra les pedrades organitzades entre dos bàndols que es donaven cita a diversos indrets de la ciutat i oferien un espectacle que ocasionava sovint morts, i que era seguit per un públic entusiasta.

Garcia Espuche especula sobre la possibilitat que la tradició tingui origen en el Carnestoltes i en les baralles entre estudiantines, que es llançaven taronges que sovint anaven acompanyades terrades, fangades, immundícies i pedres.

La prohibició del bisbe no va tenir cap efecte, i és així que, l’any 1701, el bisbe Benet Sala va haver de renovar la prohibició. No deixa de ser irònic que una ciutat que patia assetjaments i bombardejos, com els de 1691 i 1697, mantingués aquest esperit lúdic. Però de res va servir tant d’entrenament davant de l’assetjament definitiu de 1714.

Luis Cabañas Guevara, a Biografía del Paralelo (1945), ens en fa una altra descripció de finals del segle XIX a la Biografía del Paralelo, tot parlant dels combats de lluita en el teatre Apolo del Paral·lel:

"—Nada, Casimiro. Esto no es nada. Luchas, las que yo he visto desde niño, cuando el general Zapatero. Luchas verdad, sin trucos, las pedreas entre los “Nous” y los “Cendrosos”, es decir, entre la chiquillería de la calle Nueva y los de la calle de la Cendra. Tiraban con honda las piedras afiladas. Unos bárbaros... La farmacia era una taberna. ¿Que descalabraban a un luchador? El tabernero lo curaba, bañándole la herida con vino, por dos cuartos, equivalentes a los seis céntimos. Le liaban un pañuelo de hierbas a la cabeza y a la pedrea otra vez. Las autoridades intentaban interrumpir, pero “Nous” y “Cendrosos”, al ver asomar por aquellas huertas de San Beltrán, porque todo esto pasaba en lo que después se convirtió en Paralelo, algún mozo de escuadra, una chiquillería llenaba el aire: “Nois, una cadernera”, y los contendientes desaparecían. Iba mucha gente a ver aquellas pedreas, tanto como al Apolo y a Novedades.”

La mercromina dels genolls i els traus al cap de la nostra infantesa amagaven molta tradició, com es pot veure. Igual que els gravats de Goya.

*

Aquest i altres relats sobre la història de Barcelona els podeu trobar en el llibre Barcelona, ciutat de vestigis (Ajuntament de Barcelona, 2016)

Cafès i tavernes: quan Barcelona era un mercat

El Bornet, de Ramon Martí i Alsina (1866), situat entre el passeig

del Born i el Pla d'en Llull. MNAC

La plaça major de Barcelona

Barcelona no té plaça major. Des que les muralles van ser enderrocades (1854) i la ciutat es va estendre per l’Eixample fins absorbir els municipis del Pla no ha tingut cap espai que es pugui considerar el fòrum ciutadà urbà. La plaça de Catalunya ho hauria pogut ser però mai hem sabut resoldre els espais que els baluards van deixar lliures al desaparèixer. Primer la muralla de Mar i després la Rambla (fins que ha estat conquerida pel turisme) han fet la funció tant de passeig com de lloc de trobada. La plaça de Sant Jaume, centre polític de la ciutat, no ho ha estat mai; el Mercadal (plaça de l'Àngel) no complia les condicions. Potser el lloc que més s'hi ha acostat ha estat la plaça Nova.

Però no sempre ha estat així. Fins que el barri de la Ribera va ser arrasat per Felip V per construir-hi la Ciutadella militar, la plaça del Born va ser la plaça Major de Barcelona. L’espai s’obria des de Santa Maria del Mar (amb Montcada exercint de carrer entre senyorial i comercial) fins a Flassaders, d’aquí fins a l'actual carrer del Comerç s’estrenyia i donava nom al carrer del Born al Pla d’en Llull, que es tornava a obrir a la plaça del Bornet (que queda sota el mercat del Born actual) i a continuació deixava pas al Pla d’en Llull (dins del Parc de la Ciutadella, on ara hi ha la placeta de darrere de l'Umbracle). El Pla d'en Llull era una gran plaça travessada pel Rec Comtal, que quedava davant del convent de Santa Clara (que estaria on avui hi ha la plaça del Parlament i l'institut Verdaguer i que va ser enderrocat el 1718 i traslladat al Tinell). El convent quedava protegit pel baluard del mateix nom, i el Portal de Sant Daniel (també conegut com de les Menoretes o del Born), les restes del qual van ser a la vista recentment durant unes obres del subsòl del Parc. En direcció a mar, entre els baluards de Llevant (al costat dret del Parlament) i el de Migdia (visible al costat de l'Estació de França), s'hi obria l'esplanada dels molins de vent, d'on partia el carrer Gran de la Ribera i la gran arbreda que, amb més de 400 arbres, es desplegava paral·lela a la muralla de Mar, entre l'Escorxador (a tocar del tram del Rec Comtal que anava a desembocar rere l'actual Parc) i la Peixateria, situada a l'actual carrer de l'Esparteria, i que substituïa la Pescateria Vella que estava antigament on avui hi ha el Fossar de les Moreres.

El barri de la Ribera durant el segle XVII i principis del XVIII,

abans de ser enderrocat per construir-hi la Ciutadella militar

Salvador Sanpere i Miquel (ICGC)

La plaça del Born, extensió urbana de la Vilanova de la Mar que creix, el segle XI, fora de les muralles romanes amb les quals comunicava a través de la Via de la Mar (actual Argenteria), era el centre neuràlgic de Barcelona, no només perquè s’hi desenvolupava l’activitat comercial, sinó perquè era on se celebraven les festes nobiliàries, les justes entre cavallers (el mot "born" fa referència precisament al lloc on es feien aquests combats), les corrides de braus, actes religiosos com el Corpus i festes populars com el Carnaval, un dels més importants d’Europa durant el segle XVII i XVIII.

El comerç

Al Born hi convergien els tres sectors econòmics de la ciutat: el comercial, l’industrial (alimentat pel Rec Comtal, que travessava les indústries tèxtils del barri de Sant Pere i pel Born anava a buscar el mar) i la marinera i portuària, que era l’activitat principal del barri de la Ribera que va desaparèixer sota el pic i la pala (eliminant, de pas, un nucli civil i polític conflictiu).

A banda del mercat diari, els tallers i els menestrals, el Born i el Bornet centralitzaven el comerç de l’adrogueria, potser el més important de la ciutat. Una adrogueria és el que nosaltres hem conegut com a “colmado” o botiga de queviures; i si bé el nom de l’activitat es va perdre fa temps, sí que hem fet servir fins fa poc el nom “adroguer” per referir-nos a l’amo del colmado: ca l’adroguer.

El Born Vell, de Ramon Martí i Alsina (1866). MNAC

A l’adrogueria s’hi venien tots els articles de primera necessitat, tant domèstics com menestrals (sabaters, tintorers, pintors, escudellers, fusters...), exceptuant aquells que pertanyien a altres gremis com el pa, la carn, el peix o el vi. S’hi venien productes vinguts d’arreu d’Europa, però també d’Amèrica, Àsia i Àfrica; allò que a Castella en deien ultramarinos ("de més enllà del mar"). S’hi venien drogues (matèries primeres d'ús industrial) i sabons, espècies, sal, tabac, cafè, fruits secs, xocolata, sucre i elaborats com confits, torrons, neules i melindros Els pastissers vindrien més tard). L’adrogueria era l’activitat que movia el comerç en una ciutat que, a l’inrevés del que sempre s’ha dit, era molt activa i era el motor que distribuïa per tot el món el productes fabricats a Catalunya de l’edat moderna.

Al comerç habitual s’hi afegien els serveis necessaris per als mercaders que hi treballaven i per als que transitaven fent negocis d’una ciutat a una altra. El Born era lloc de fondes i hostals on s’hi menjava i dormia. Tavernes (regentades habitualment per italians), que podien despatxar vi i oli, però no podien oferir menjars cuinats, exceptuant sardines i plats semblants. Hi havia triquets, que eren espais públics de joc, instal·lats normalment en horts, on s’hi jugava a pilota (el jeu de paume francès, un precedent del tennis), a l’argolla o pala mall (una mena de croquet), a cartes, a daus, a billar... I del segle XVII són els primers establiments que van començar a servir begudes fredes, que serien el precedent de les granges de refrescos, gelats i orxates que es posarien de moda a Barcelona entre el XVIII i el XIX.

El Born bullia. Barcelona bullia. I bullia l’aigua per infusionar el cafè.

Plànol del barri de la Ribera (1715), que presenta la zona enderrocada

per construir la Ciutadella i la part conservada (color rosa).

El mercat i el jaciment ocupen el centre. AMCB

Cafès i tavernes

El costum de prendre cafè s’inicia a La Meca, passa al Caire i els turcs el porten a Constantinopla, on l’any 1554, durant el regnat de Solimà, s’obre el primer establiment, freqüentat per intel·lectuals (costum que es perpetuarà fins el segle XIX). Però no serà fins el segle XVII que arriba a Europa. De la mà de comerciants venecians, a Venècia s’obre el primer cafè l’any 1645. I si fem cas a la història, després vindran Londres (1652), Marsella (1659), Àmsterdam (1663), París (1675) i Viena (1683), sempre a través de comerciants turcs o jueus.

Segons explica Paco Villar a La ciutat dels cafès (La Campana, 2009) el primer cafè de Barcelona l’instal·la l’italià Andrea Caponata l’any 1750, al costat del Teatre de la Santa Creu (avui Teatre Principal) a la Rambla (2), i té l’honor de ser el primer de la Península ibèrica i d’Espanya. Abans que Paco Villar no comencés a regirar hemeroteques, la primera cafeteria barcelonina estava datada el 1786, que és l’any que encara dona l’Enciclopèdia Catalana.

Sembla estrany, però, que entre el primer establiment venecià i el primer de Barcelona passin cent anys. No té cap sentit estant lligat el comerç de la ciutat, com ho ha estat durant segles, a la Mediterrània.

Ha fet falta anar més enllà de les hemeroteques i treure-li la pols als arxius notarials de la ciutat per descobrir que Barcelona era una població ordenada que recorria als notaris per deixar constància de qualsevol activitat testamentària i comercial. Ens ho explica Albert Garcia Espuche a Barcelona 1700 (Barcelona, 2010). Una obra que és el resultat de dècades d’investigació en els arxius i que ens proporciona una detallada descripció de la Barcelona del set-cents; del comerç, dels costums i de la urbanització d’una ciutat que no era l’urbs en decadència que sempre ens han pintat, sinó una ciutat activa que patia periòdicament els resultats dels conflictes bèl·lics internacionals, però dels quals se’n refeia amb eficàcia i diligència fins que els borbons la van emmanillar.

I entre moltes altres coses, Garcia Espuche (3), autor també de la magna obra La ciutat del Born (Barcelona, 2009), i ànima del projecte arqueològic i històric del Born, ens fa veure que al límit del barri de la Ribera arrasat, just a sota de la plaça del Born, als quatre cantons d’Esparteria i Vidrieria, hi ha trobat constància del primer cafè barceloní, la qual cosa no vol dir que no n’hi hagués hagut d’altres abans:

“El 1710 en funcionava un al carrer de l’Esparteria, cantonada amb el de la Vidrieria, portat pel negociant de Pavia Josep Farrer. Les portes que donaven al carrer estaven protegides amb ventalles de tela, i el reclam es feia amb una ensenya de fusta amb el nom Cafè. Ningú no podia dubtar sobre quin era el producte que s’hi consumia. Dins del local, els clients disposaven de tres taules de fusta amb tapets de baieta, tres bancs de respatllera i set tamborets.” (4)

Podem comprovar com de minuciosa és la descripció fins i tot de l’interior de l’establiment gràcies a les actes notarials que han quedat enregistrades després de les transaccions comercial al cas.

Els quatre cantons vistos des del carrer Esparteria.

Probablement, el Cafè de Josep Farrer va ser

al xamfrà de la dreta, creuat Vidrieria

© Google Maps

Aiguardent i bacallà

La Història de les gran dades, de fronteres i polítiques internacionals és enganyosa i carregosa (em poso a la pell d’un estudiant de secundària); ens diu poc de quina és la realitat més enllà dels despatxos i les cancelleries: la vida es desenvolupava dia a dia a les places, als carrers i als mercats; a les tavernes i als cafès. Si ens preguntem per què comerciants italians s’establien a Barcelona per regentar aquests negocis o per què el perruquers barcelonins eren francesos, podrem construir una història que ens explicarà l’origen d’aquest entramat urbà i humà que és Barcelona, per què ha estat i és una ciutat de mercaders, quines aliances establia amb els països estrangers... I veurem com el joc de forces del set-cents que decantava Catalunya cap els austriacistes i que acabaria, el 1714, claudicant davant del Borbó tenia a veure amb la fabricació i el comerç de l’aiguardent català que anglesos i holandesos no podien comprar a l'enemic: França. La lluita política reduïda a una baralla de taverna, que tenia el bacallà com a producte de transacció comercial: els vaixells britànics portaven el bacallà salat des de les costes de Terranova i tornaven a Anglaterra amb les bodegues carregades d'aiguardent fabricat al Camp de Tarragona i el Baix Camp, i embarcat a Salou, port que gaudia d'excepcions fiscals (vegeu "Bacallà i prosperitat", a Barcelona redescoberta).

Reconstrucció idealitzada del Bornet i el pas del Rec Comtal, cap al 1700

*

Notes:

(2) Villar, Paco. La ciutat dels cafès. Barcelona: La Campana, 2009, p. 49.

(3) Albert Garcia Espuche (Barcelona, 1951) és historiador i arquitecte, ha estat director d’exposicions i director de recerca del CCCB, on l’any 2000 va crear el Premi Europeu de l’Espai Públic, i actualment és director del Projecte del Born. Ha publicat, entre altres obres, Espai i societat a la Barcelona pre-industrial (1988); El inventario (2002); Barcelona entre dues guerres. Economia i vida quotidiana (1652-1714) (2005); La Ciutat del Born. Vida quotidiana i economia a Barcelona (segles XIV a XVIII) (2009), i Barcelona 1700 (2010). Ha dirigit la col·lecció Seminaris Urbans, del CCCB, i actualment dirigeix la col·lecció La Ciutat del Born. Barcelona 1700. Ha dictat cursos i conferències a diverses universitats catalanes, espanyoles i europees, i ha publicat nombrosos articles en revistes científiques i diaris arreu del món. Ha comissariat, entre d’altres, les exposicions El Quadrat d’Or (1990); El Modernisme (1990); Ciutats, del globus al satèl·lit (1994); Retrat de Barcelona (1995); La Ciutat Sostenible (1998); La Reconquesta d’Europa. Espai públic europeu 1980-1999 (1999); Fes, ciutat interior (2002); Barcelona & Fotografia (2005), i n’ha dirigit una trentena més. Entre altres prestigiosos premis, ha rebut tres vegades el Ciutat de Barcelona i el 2010 ha estat guardonat amb el Nacional de Cultura per l’obra La Ciutat del Born. Vida quotidiana i economia a Barcelona (segles XIV a XVIII).

(4) Garcia Espuche, Albert. Barcelona 1700. Barcelona, 2010, p. 209.

Somorrostro i barraques de mar: arqueologia de la pobresa

Joan Colom fotografia el Somorrostro penjat de la

barana del final del passeig Marítim

Foto: Ignasi Marroyo, 1964

"Hay un callejón para entrar en el Somorrostro, al lado del hospital de los infecciosos. Es un callejón para no hacer el rodeo y no tener que venir por la playa ni por las calderas del gas. Al entrar hay un poyete. Me extrañó mucho ver que el agua llegaba hasta allí. Eran como las dos y media. Papá iba muerto del susto. A ver qué ha pasado en la barraca nuestra, con tu madre y con los niños. Pero el agua había pasado milagrosamente por la tranquera de la choza, sin llegar hasta dentro. Como ya estábamos acostumbrados a estas cosas, nos pusimos a dormir. Hasta que al cabo de un rato, ¡ay, madre mía!, una ola entró hasta dentro, las camas, las ropas, todo flotando. Cogimos a los niños como pudimos y volvimos corriendo al callejón. Cientos de personas metidas en el callejón. Como a las nueve o las diez de la mañana, volvimos a las barracas. Las barracas, no existía ninguna, todas enterradas en arena. Veías lo que había sido tu barraca por un piquito que aparecía así, de cualquier cosa, así."

Aquestes són paraules de Carmen Amaya descrivint el Somorrostro, extretes d'una llarga entrevista enregistrada en una cinta de prop de quatre hores que li va fer als Estats Units, els anys 50, el periodista Josep Maria Massip, corresponsal del Diario de Barcelona en aquell país, i que es va recuperar a l’especial “Barcelona flamenca” de la revista Barcelona Metròpolis Mediterrània. Poc més es pot afegir per descriure un barri que és memòria barcelonina però del qual no en queda cap resta material.

Carmen Amaya i les barraques del Somorrostro,

a Los Tarantos (1962), de Rovira-Beleta

Fem memòria

El Somorrostro ja no existeix. Va ser enderrocat un 25 de juny de 1966. Només una placa el recorda a la platja que du el seu nom. Però, malgrat tot, com cap altre dels barris de barraques de Barcelona és present en la literatura catalana i castellana. Marsé, Juan Goytisolo, Carandell, Blai Bonet, Rodoreda, Terenci Moix, José Hierro o Carandell entre molts d'altres n'han deixat testimoni en les seves obres. Calia rescatar les mirades i les perspectives que les seves pàgines ens ofereixen, i és per aquesta raó que he preparat un corpus literari Somorrostro. Mirades literàries, que ha publicat l'Ajuntament de Barcelona (2018), il·lustrat amb fotografies inèdites i col·laboracions de Colita, Ignasi Marroyo, Joan Colom, Jordi Pujol i molts d'altres.

Són records d'un paisatge que la nostàlgia modifica, que es va fer famós perquè allà hi va néixer la bailaora Carmen Amaya (2 de novembre de 1918 - 19 de novembre de 1963) i que el va immortalitzar Francesc Rovira-Beleta amb la pel·lícula Los Tarantos (1962). Del barri no en queda res, dèiem. La runa es va fer sorra i se l’haurà endut el mar que tantes vegades els va posar al caire de l’abisme.

Panoràmica aèria del Somorrostro l'any 1950

El Somorrostro diuen que va néixer a mitjan segle XIX per uns pescadors bascos que es van assentar en aquest indret i que van manllevar el nom de la Vall del Somorrostro, a Biscaia. Però com a barri de barraques, habitades majoritàriament per gitanos durant bona part de la seva existència, no va començar a prendre carta d’identitat fins a principis del segle XX, a mida que el fenomen del barraquisme es va anar estenent en una Barcelona que no era capaç d'oferir sostre a la creixent immigració que buscava una vida millor o que fugia de l'Espanya represaliada que havia perdut la guerra. Fins a 1.400 barraques es van arribar a escampar entre l’antic Hospital d’Infecciosos (on ara hi ha l’Hospital del Mar i on acabava el passeig Marítim del General Acedo, al desaparegut barri d'Icària, formant una mena de mirador de la misèria), fins la riera del Bogatell, on van perdurar fins l’any 1966, en què van ser arrasades perquè unes maniobres navals presidides per Franco no presenciessin un espectacle tan poc edificant en l’Espanya dels “Planes de Desarrollo”, governada pels nous tecnòcrates que ens havien d’obrir les portes d’Europa.

L’arqueologia és, en general, tràgicament selectiva. La pala de l’arqueòleg, l’atzar o el caprici de la natura desenterren palaus, estructures urbanes, residències patrícies, temples, tombes, canals, calçades, aqüeductes, ponts i d’altres infraestructures humanes que tenen com a denominador comú la solidesa de les estructures que només el temps, la necessitat o la inconsciència han pogut devastar, soterrant els vestigis que segles després sortiran a la llum per reconstruir el passat i meravellar-nos.

El poder diví i terrenal es troba àmpliament representats en aquestes restes arqueològiques. La població civil, aplegada en sòlides estructures urbanes, també està degudament documentada: poblats ibers, grecs, púnics, romans, àrabs, visigots; o  en època més recent, fàbriques o les restes del barri de la Ribera de Barcelona, arrasat en part per Felip V per construir la Ciutadella militar (1716) que ens havia de vigilar atentament a llevant com ho feia el castell de Montjuïc a ponent.

Més difícil és trobar testimonis de vida marginal, de construccions poc sòlides fetes amb materials peribles, que al ser destruïdes passen a formar part de la mateixa pols que els ossos dels seus habitants. A vegades, però, un cop de mar com els temporals de la primavera de 2019, van deixar veure entre la sorra alguns vestigis de llars dels qui vivien més a la vora de l'aigua i, per tant, de l'abisme.

Ara que Barcelona vol rescatar la memòria dels barris de barraques, les plaques commemoratives i els senyals identificatius no tindran cap resta que evidenciï l’existència d’aquells barris: la Perona, Rere el Cementiri, Carmel, Somorrostro, Camp de la Bota, Pequín, Can Valero, Tres Pins, i tants d’altres passen a formar part del nomenclàtor sense més testimoni que els relats orals i els estudis que proliferen darrerament.

Però l'atzar ha volgut que on la ciutat perdia el nom, allà on no hi havia de quedar cap rastre del que va ser residència precària de les classes subalternes, marginals o desfavorides, surtin a la llum restes impossibles de vells habitatges vora el mar. Un nucli de barraques i cases de pescadors sortien d'entre la runa a finals de 2011 a les intervencions arqueològiques del carrer Doctor Aiguader, 15-25, al costat de l’Estació de França, dirigides per l’arqueòleg Mikel Soberón Rodríguez.

Entre d’altres elements relacionats amb la proximitat de la Ciutadella i del Baluard del Migdia (que es troba en estat d’abandonament malgrat el moviment de defensa d’aquesta estructura de la muralla de mar de Barcelona), destaquen les 24 barraques documentades, dels segles XVI i XVII, i el tram final del Rec Comtal, que desembocava en aquest indret on aleshores estava la línia de costa. Aquest tram del canal respondria a un solució provisional que es podria datar, tant la seva construcció com amortització, entre 1715 i 1721, com informa Mikel Soberón. La primera d’aquestes dates situa les primeres obres de desviament de la sèquia com a conseqüència de la construcció de la ciutadella borbònica, que va fer que el Rec Comtal baixés per l’actual carrer del Rec en lloc d’anar cap el Pla d’en Llull, situat entre el Born i el parc de la Ciutadella. La segona data correspon als primers plànols que representen el desviament definitiu del Rec, el qual baixaria per l’actual carrer Ocata, per fer un petit gir vers llevant. Són unes restes importants perquè són pocs els vestigis que del Rec queden dins la Barcelona emmurallada.

Les restes de barraques de pescadors

Foto: Ajuntament de Barcelona

Pel que fa a les 24 barraques de mar datables de mitjan segle XVII i fetes amb estructures molt precàries de fusta i d’altres materials peribles, se sap que eren instal·lacions destinades, en principi, a l’emmagatzematge d’estris i aparells de pesca, dels quals se n’han trobat en abundància a l’interior de les restes (ploms de xarxes i hams). Però se sap per la documentació de l’època i per les fitxes trobades, fetes com era habitual amb trossos de ceràmica, que en aquestes barraques s’hi practicava el joc il·legal, i com no pot estranyar sent com era un indret proper al port, també s’hi desenvolupaven intercanvis comercials de contraban. Conegudes aquestes pràctiques, el Consell de Cent (l’autoritat de la ciutat fins que Felip V la va abolir) feia enderrocar aquestes barraques periòdicament com a mesura de control, malgrat que després se’n tornava a autoritzar la construcció. Estem en el barri del Sorral, abans que existís la Barceloneta, en el terreny guanyat al mar fins a l'illa de Maians.

Aquest moviment constructor fa difícil la datació de les restes. En el gravat Nouvelle description de la fameuse ville de Barcelone, de 1645, es distingeixen perfectament les barraques de pescadors, així denominades a la llegenda del document, al costat del tram final del Rec Comtal. En un mapa de 1734 conservat a l'Archivo de Simancas, prop d’un segle més tard a la datació que s’ha fet de les restes, hi ha identificades 30 barraques de mar situades entre els glacis de la Ciutadella, el Fort de Don Carles i la desembocadura del Rec, amb el detall impagable que hi consten els noms dels propietaris i el tipus de material de construcció. És l'espai que dinou anys més tard ocuparà el barri de la Barceloneta.

Barraques de pescadors al costat del Rec Comtal a la

Nouvelle description de la fameuse ville de Barcelone (1645)

Cartoteca de Catalunya

Desaparegudes les barraques de mar, la història va voler que a la sorra de la platja hi tornés a florir la vida: el Somorrostro (i el barri de Pequín i el Camp de la Bota, anant platja enllà; però això ja és una altra història). I avui, sota el passeig Marítim, fandangos i buleries ressonen llunyans.

*

Aquest article i molts d'altres relacionats amb la

història de la ciutat el podeu llegir al meu

llibre Barcelona, ciutat de vestigis

Ajuntament de Barcelona, 2016

L'Hort d'en Favà i l'Onze de setembre de 1714

Dibuix de l'Hort d'en Favà de Pau Febrés Yll, l'any 1877 (AHCB)

Els fets de l'11 de setembre de 1714

La següent crònica d’en Francesc de Castellví il·lustra dramàticament els fets que esdevingueren entre els Horts d’en Favà i els de Sant Pere, l'11 de setembre de 1714, durant el darrer enfrontament entre les tropes borbòniques i les austriacistes durant la Guerra de Successió, el conflicte bèl·lic europeu que dirimia l'equilibri polític i territorial del continent. Aquests horts, com podreu veure en el fragment de plànol de més avall, ocupaven la franja que avui separa el carrer de Sant Pere més Alt del de Trafalgar:

"La bandera de Santa Eulalia, que llevaba el Conseller primero, llegó a las 7 dadas de la mañana (según han asegurado muchos de los que la seguían, que en semejantes casos no es fácil tener presentes las horas y minutos en que suceden los hechos memorables). Por instantes se le juntaban gentes, se le unieron 30 caballos de orden del general comandante. Parte de ellos fue por la parte del huerto que llaman d’En Fabà, parte por la salida de Junqueras llegó la gente con la bandera sobre la muralla de Junqueras, siendo entonces obstinado el combate y un flujo y reflujo de sitiados y sitiadores sobre el terraplén de la muralla a la parte del baluarte de San Pedro, que habían vuelto a ocupar los sitiadores. Embistieron los sitiados con tanto denuedo, animados de la presencia de la bandera y de tanta gente de distinción que la seguía, que obligaron a los sitiadores a retroceder hasta la puerta Nueva, ocupando la batería que había sobre la muralla junto al portal Nuevo y recobraron otra vez el baluarte de San Pedro, pasando a golpe de bayoneta los sitiadores que le ocupaban. Desde el convento de San Pedro, aumentado el número de las gentes que le defendían hacían grande estrago sobre los sitiadores con continuas descargas y, desalojados de él, salió un cuerpo de gentes de San Pedro por las partes del cementerio y convento a los huertos y embistieron con todo brío a los sitiadores tomándoles cuatro banderas. Una tomó un alférez de la Coronela, otra un soldado de San Jorge, otra un paisano nombrado Juan Dalla y otra un cochero que había sido del barón de Rocafort i, rendida Barcelona, fue cochero del vizconde del Puerto, que con 14 doblones recobró dos banderas que eran de su brigada. En este tiempo fue herido sobre el terraplén de la muralla el conseller primero, pasado un muslo." (2)

Aquest Conseller Primer era en Rafael Casanova, que a pocs metres d’aquí hi té l’estàtua que recorda aquell 11 de setembre. Encara que només serveixi com a anècdota, la casualitat fa que durant el recorregut que el Conseller en Cap va fer d’un hort a l'altre, entre els baluards de Jonqueres, de Sant Pere i del Portal Nou, al capdavant de la Coronela, la tropa de defensa de la ciutat, Casanova passés travessant casa meva entre el despatx des d’on escric aquesta crònica i l’aqüeducte romà, les restes del qual deuen ser sota el meu dormitori, a l'alçada del passatge de Sant Benet, que segueix el seu traçat. Qui sap si sota l'escala s'escolten els laments per la ferida que rebé a la cuixa a les dotze del migdia de l'11 de setembre de 1714 i que el va obligar a retirar-se de la batalla, mentre poc després, a les dues de la tarda, el Govern i Antoni de Villarroel capitulaven davant les tropes castellanes i franceses. Casanova moria el 2 de maig de 1743 a Sant Boi de Llobregat i és enterrat a l'església de Sant Baldiri d'aquest localitat.

En aquest fragment d'un plànol de Barcelona de 1806 es poden veure

els horts de Sant Francesc, d'en Favà, de Sant Pere i dels Velluters

entre els baluards de Jonqueres (H), Sant Pere (I) i Portal Nou (J).

Sobre els horts hi ha el pas de muralla, on va ser ferit Casanova

dues hores abans de capitular, entre el baluard de Sant Pere i

l'església de Sant Pere de les Puel·les

L'Hort d'en Favà

A principis del segle XX desapareixia de la trama urbana l'Hort d'en Favà, un antic terreny agrícola situat entre els carrers de Trafalgar i Sant Pere més Alt, i el carrer dels Arcs de Jonqueres (avui desaparegut), i que conjuntament amb els horts de Sant Francesc de Paula, Sant Pere i els dels Velluters ocupaven tota la sotamuralla interior entre els dos monestirs. Durant el segle XX, oblidats els seus usos hortícoles, el solar conservava els arbres i una vella bassa, i de dia servia per a l'esbarjo de la mainada, com podem veure en el dibuix de Pau Febrés Yll; però de nit es convertia en un cau fosc que era aprofitat pels amants furtius. Us convido a veure què se n'ha fet d'aquest antic racó.

El carrer Trafalgar segueix, aproximadament, el traçat de l’antiga muralla medieval de Barcelona entre els baluards del Portal Nou (on hi ha l'Arc de Triomf) i el de Jonqueres (actual plaça d'Urquinaona). Venint de l’Arc de Triomf, sota aquest tram de muralla i el carrer de Sant Pere més Alt hi havia el monestir de Sant Pere de les Puel·les, avui reduït a església, que conserva les restes més antigues d'art visigot i del romànic barceloní: alguns elements arquitectònics de la capella de Sant Sadurní, anterior al segle IX.

Passat el carrer Méndez Núñez, després d'un seguit d'edificis d'habitatges hi trobem la fàbrica de tapissos de la família Sert, construïda el 1867, que arriba gairebé fins el carrer Ortigosa. La comunicació entre Trafalgar i el carrer Sant Pere més Alt només es pot fer a través de dos passatges, Sert i Manufactures, que passen per sota de les edificacions. El primer davalla suaument i el segon demana baixar 28 graons per salvar la diferència d’alçada deguda al Graó barceloní que divideix en dos el Pla de Barcelona, i del qual en parlo al llibre El Rec Comtal: 1.000 anys d'història.

El carrer Ortigosa l'any 1913 parteix per la meitat l'antic Hort d'en Favà,

del qual es veuen unes restes a l'esquerra. A la dreta, a mig carrer, hi ha

la Salle i a continuació les naus de les Manufactures Serra Balet

Frederic Ballell (AFB)

Quan Trafalgar gira cap a la dreta per anar a buscar la plaça d'Urquinaona, just en aquell punt s’obre el carrer Ortigosa, nom que fa referència al poble d’Ortigosa de Cameros, una població de La Rioja de no més de 300 habitants. Quan l’any 1890 es va obrir aquest carrer per enllaçar Trafalgar i la Via Laietana (aleshores anomenada Bilbao, obert només fins a la plaça de Jonqueres i el carrer Comtal), els propietaris dels terrenys, la vídua i els fills de l'amo del Banco Simeón –un empresari tèxtil anomenat Simeón García de la Riva, mort l’any anterior– van exigir que el carrer dugués el nom del poble nadiu del patriarca.

Sota el carrer Ortigosa, baixant per Amadeu Vives (abans carrer Cameros), en els terrenys on fins el primer terç del segle XIX hi va haver el monestir de Sant Francesc de Paula, construït sobre una part dels horts, hi ha els edificis de la Salle Comtal (1905) i el Palau de la Música (1905-1908).

Planta del convent de Sant Francesc de Paula, publicada per Gaietà

Barraquer a Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer

tercio del siglo XIX (1906). Sobre el claustre es va edificar el
Palau de la Música. A la dreta, el carreró de l'Hort d'en Favà

L’obertura del carrer Ortigosa va permetre la urbanització d’aquest espai, en el qual destaquen les quatre naus d’inspiració modernista que l’arquitecte Josep Graner i Prat va construir en els números 10-12 per a les Manufactures Serra Balet, empresa tèxtil que s’hi instal·là un cop acabada la construcció l’any 1911. L’incendi i l’enderrocament del monestir i la construcció dels edificis esmentats van canviar totalment la fisonomia d’aquest indret. Abans d’aquesta transformació, l’espai delimitat primer per la muralla i després pel carrer de Trafalgar, la paret nord-est del monestir i el carrer Sant Pere més Alt eren horts: els de Sant Pere, rere el monestir de les Puel·les, i l’Hort d’en Favà (Favar, Fabà o Fabar), a tocar del monestir de Sant Francesc de Paula, com es pot identificar en la toponímia antiga.

Fragment d'un plànol de 1890 on s'identifica la situació de l'Hort

i el carreró d'en Favà. Les dues creus assenyalen, d'esquerra 

a dreta, el monestir de Sant Francesc i el de Sant Pere

Aquesta zona agrícola a tocar de la muralla era el lloc per on travessava l’aqüeducte romà que portava les aigües des del Besòs fins a la Barcino romana. En l’època en què estem ja feia segles que no en quedava cap rastre i, de fet, tampoc n’hi ha registre documental ni arqueològic més enllà de les hipotètiques rastres que es poden identificar en alguns plànols, a tocar de Sant Pere de les Puel·les (veure la petita estructura rectangular al costat del número 69 d’aquest plànol).

Malgrat la desaparició de l’Hort d’en Favà, engolit per la trama urbana, es va mantenir un carreró que en duia el nom. Començava a la curiosa raconada que hi ha on Trafalgar (núm. 26) i Ortigosa es troben, just després del passatge de les Manufactures. Continuava per darrera de les naus de Serra Balet i girava a l’esquerra fins desembocar a l’alçada del número 17 de Sant Pere més Alt.

Però un bon dia el carreró va desaparèixer dels plànols, de les guies i del nomenclàtor barceloní. Tot feia pensar que havia estat urbanitzat fins que el cas Palau i la construcció d’un hotel de luxe implicaven Fèlix Millet, president del patronat de l'Associació Orfeó Català-Palau de la Música, en diversos delictes de desfalc i robatori. Els documents per a la construcció de l’hotel esmentaven els edificis i l’espai afectats: les finques de Sant Pere més Alt 13 bis, 15 i 17, i el carreró anomenat Hort d'en Favà.

Per art de màgia l’Hort d’en Favà renaixia. I la veritat és que sempre havia estat en el seu lloc. Tapat per un edifici (Ortigosa 14-16; amb una sortida tancada per aquest carrer) en la seva entrada per Trafalgar, la sortida per Sant Pere més Alt havia estat clausurada per la Salle Comtal i l’espai està sent ocupat per a usos privats. Si ens situem davant del número 17 i alcem la vista podem identificar l’espai que ara sabem que és el vell carreró que resta tancat per una paret i una porta metàl·liques que no deixen veure’n l’interior. El carreró, existent com a camí de pas pel cap baix des de 1806, segons la cartografia, i definitivament engolit per les edificacions, difícilment serà recuperat com a via urbana.

Com havíem apuntat més amunt, a més de la seva funció vial aquest carreró havia estat durant les hores nocturnes lloc de trobada “d’amants clandestins o prematurs”, com deia la revista Papitu (1) en un article que reproduïm perquè ens parla irònicament dels “costums sexuals” a la Barcelona de 1922.

L'origen del nom

El topònim fa pensar que en Favà era el propietari de l'hort, però l'única etimologia que hem pogut trobar al respecte fa referència a un hort plantat de faves, és a dir un "favar", com explica Víctor Balaguer a Las calles de Barcelona (Barcelona: 1866) (3), com podeu llegir a la imatge següent:

Relacionat també amb les faves, Amades (4) explica que en el convent de Sant Francesc hi havia una imatge de Sant Antoni de Pàdua coneguda com Sant Antoni de la Fava i també com Sant Antoni dels Lladres, perquè s'havia estès el costum de posar una fava seca a la llàntia que vetllava el sant quan algú havia sofert un robatori, amb l'esperança que Sant Antoni intercedís per recuperar l'objecte sostret.

Això no explica, però, el determinant "en" i la majúscula que ens duen a pensar en un antropònim, i aquesta és la versió que Lluís Almerich aporta a Història dels carrers de la Barcelona vella. Segons aquest autor, el nom prové d'una família de mercaders i marins anomenats Favar, que des del segle XIV hi tenien en aquest indret el seu hort.

També és Almerich qui afirma que al costat dels horts hi vivien els enterramorts encarregats del trasllat dels cadàvers i els malalts de les epidèmies que tan sovint assolaven la ciutat, i que des del segle XV eren enterrats al cementiri del convent de Jesús, situat on avui hi ha el passeig de Gràcia amb el carrer d'Aragó.


Noves dades

Amb posterioritat a la redacció d'aquest article i del corresponent capítol que li dedico a l'Hort d'en Favar al llibre Barcelona, ciutat de vestigis, Laura Fortuny Bonet, arxivera de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, ens fa arribar una notícia de diari i una nota del Dietari del Consell Barceloní, que aclareix definitivament l'origen del de l'hort i del nom.

Segons explicava Antoni Aymar i Puig a la secció "Recuerdos de Barcelona" del diari El Correo Catalán del 10 de maig de 1901, en un document que no cita, el dia 1 de juny de 1541 el monestir de Sant Jeroni de la Murtra va vendre a l'hortolà Jaume Favar un tancat amb dues portes amb un hort, una casa i un pou amb aigua, situat dins les muralles noves de Barcelona. L'any 1563, l'esmentat Jaume Favar encara n'era el propietari, fins que va ser traspassat a un tal Serra. L'any 1598, un altre document situa a l'oest de l'hort una androna (camí de pas) per on passava una séquia per regar els horts, procedent, sens dubte, del Rec Comtal a través dels horts de Sant Pere, que molt bé podria ser el primitiu carrer que es conserva avui tancat dins l'illa.

En un llibre de registre de la funerària de la parròquia de Sant Pere de les Puel·les ja se cita aquest indret com a "Hort den Favar cerca la muralla". En el Dietari del Consell Barceloní de l’any 1651 durant un episodi de pesta s’esmenta un terreny anomenat "el favar". No hi ha cap notícia que l'hort i l'androna tinguessin nom abans de 1541, per tant, sospitem que els veïns del barri de Sant Pere el van batejar amb el nom del propietari de l'hort.

*

Aquesta història i altres relats sobre racons poc coneguts de Barcelona els trobareu en el meu llibre Barcelona, ciutat de vestigis (Ajuntament de Barcelona, 2017), que podeu trobar a les principals llibreries de la ciutat.

*

Notes:

Aquest apunt forma part del llibre Barcelona, ciutat de vestigis (Ajuntament de Barcelona, 2017) , que ja podeu trobar a les llibreries.

(1) “Les hores d’amor serenes”, Papitu, núm. 682 (12 d’abril de 1922), p. 227.

(2) Francisco de Castellví, Narraciones históricas, Madrid: Fundación Francisco Elías de Tejada y Erasmo Pércopo, DL, 1997-2002, vol. IV, p. 252 [edició a cura de Josep M. Mundet i Gifre i José M. Alsina].

(3) Víctor Balaguer, Las calles de Barcelona, Barcelona: Establecimiento tipográfico editorial de Salvador Manero, 1866, vol. II, p. 415.

(4) Joan Amades, Històries i llegendes de Barcelona, Barcelona: Edicions 62, 1984, vol. II, p. 264-265.