La Ciutat d'en Nyoca i la Creu Coberta

Campamento sanitario de la Constitución (1821)

Louis Vuillaume (AHCB)

La imatge que encapçala aquest apunt és una còpia d’una litografia de Louis Vuillaume impresa el 1821 a la impremta d’Antoni Brusi, introductor d’aquest sistema d’impressió a Catalunya un any abans. Però la il·lustració té més valor documental que artístic. Ens mostra la muntanya de Montjuïc, amb el castell coronant-la, un campament, el port de la ciutat i una torre entre camins i prats.

Aquesta imatge és una de les poques en què es veu la Creu Coberta. El camí inferior es el que sortia del Portal de Sant Antoni, vell ramal de la Via Augusta romana que entrava a Barcino i anava de Roma a Gades passant per Tarraco. Avui es correspon amb l’avinguda Mistral i la zona coneguda com el Fondo de Valldonzella, nom que li ve del monestir que hi va haver on avui hi ha la Casa Golferichs. El dibuix és fet des del Turó de la Vinyeta. Més al sud, el camí es bifurcava cap a la carretera de la Bordeta cap Sant Boi de Llobregat per Santa Eulàlia de Provençana (l’Hospitalet); i cap a Molins de Rei pel coll Blanc per l’actual carrer de la Creu Coberta a Hostafrancs. Cal tenir en compte que el Camí de la Creu Coberta original és el que es corresponent, aproximadament, amb l'actual avinguda Mistral. En desaparèixer la Creu Coberta, el tram inicial de la carretera de Sants o Reial va ser rebatejat.

El dibuix és fet des del Turó de la Vinyeta, i si ens hi fixem, encara serem capaços de distingir el Coll de la Creu Coberta o dels Inforcats, el pas entre el turó i Montjuïc. Les faldes de les dues elevacions eren molt més a prop, com es pot veure en el dibuix de Pau Febrés Yll, fet el 1894, però que recorda temps mol més reculats. Avui, el coll ha quedat desfigurat per la urbanització de la ciutat, però era al punt més baix de la línia que entre la serra de Collserola i Montjuïc separa els vessants de les planes deltaiques del Besòs i del Llobregat, en el punt on avui hi ha la plaça Espanya urbanitzada l’any 1908. Fins la remodelació de Las Arenas, encara es podia distingir el punt més alt del turó de la Vinyeta sobre el qual es va construir la plaça de toros.

La Creu Coberta i les barraques del Fondo de Valldonzella

Pau Febrés Yll (1894). AHCB

La Creu Coberta, va ser construïda el 1344 com a creu de terme amb el nom de Creu de Sant Antoni. Tot i que en el segle XV ja consta com a coberta, va ser refeta el 1573 amb un baldaquí renaixentista. Com a bon lloc de pas, des del segle XV fins el 1715 li van fer companyia unes de les forques de la ciutat perquè barcelonins i forans sabessin com les gastava la justícia. I, ironies del destí, allà on els reus deixaven anar el darrer alè també hi van esbufegar els toros lidiats i eren sacrificats els animals que anaven de visita a l’escorxador. Enderrocada el 1823 a la fi del Trienni Constitucional, el 1824 va ser substituïda per la del cementiri del Pi, que va desaparèixer definitivament a la dècada de 1850.

Hem deixat per al final un dels elements que destaquen en aquest paisatge: les tendes de campanya. Situades a la falda de Montjuïc, aproximadament entre l’actual carrer Lleida i l’avinguda de Maria Cristina (el camí del mig de la litografia vindria a ser aquesta avinguda), aquesta mena de poblat s’anomenava Campament de la Constitució i era conegut popularment com a Ciutat d’en Nyoca.

Temps enrere parlàvem del Raval de Jesús, una barriada barcelonina fora de muralles que havia crescut al voltant del convent de Jesús. Aleshores havíem comentat que el seu cementiri havia servit per enterrar-hi els morts de les epidèmies dels segle XVII. Destruït el convent i el raval durant la Guerra de Successió i després durant la del Francès, el 1821 va ser reconstruït en part per allotjar-hi els malalts de l’epidèmia de febre groga d’aquest mateix any (entre l'agost i el novembre), agreujada per la insalubritat d’una Barcelona emmurallada que patia greus problemes sanitaris a causa de la gran densitat de població, i de les malalties noves portades d’ultramar.

Alguns especialistes apunten que va ser el 6 d'agost el dia en què el metge Antoni Pellicer donava fe del caràcter epidèmic de la malaltia que al llarg dels primers anys del segle XIX havia provocat diversos brots als ports de les ciutats mediterrànies. Uns defensaven que el contagi era fruit dels vaixells procedents de les colònies americanes, mentre que per als anticontagionistes l'estat insalubre del port i les clavegueres de la ciutat juntament amb unes condicions meteorològiques adverses eren les úniques causes de la malaltia. Asseguraven que la policia sanitària havia estat negligent en la inspecció de la xarxa de clavegueres i que per això el seu estat era lamentable. Per a ells, el Rec Comtal, que discorria per la zona oriental de Barcelona, ​​amb un cabal reduït a causa de la manca de pluges estacionals i on s'abocaven els residus de l'escorxador municipal i de diverses fàbriques, era un punt d'infecció evident (1).

Barcelona durant la febre groga de 1821 en un gravat de

Nicolas Eustache Maurin (AHCB)

Sigui com sigui, l'epidèmia va marcar un abans i un després en el futur de la muralla de Barcelona, ciutat declarada plaça militar, raó per la qual tenia prohibit edificar dins dels límits establerts (la distància del foc de canó) i créixer cap el Pla. La muralla seria enderrocada el 1854 amb gran alegria dels barcelonins, l'aire va córrer pels carrers i el Pla Cerdà (1860) va definir el futur de l'Eixample.

Tornant a la febre groga, va ser necessari recórrer als llatzerets bruts (el carrer del Llatzeret, per exemple, recorda el que hi va haver en el Poblenou abans de construir-hi el cementiri) i habilitar-ne de nous on confinar els malalts, i muntar cases de quarantena per evitar el contagi de la població. Explica Josep Coroleu a Memorias de un menestral de Barcelona (1792-1864) que qui tenia diners fugia lluny de la ciutat, a les viles del Pla o als monestirs de Pedralbes, Montalegre, Sant Jeroni o la Conreria. Però per a qui no tenia possibles es va habilitar la Ciutat d'en Nyoca, que en realitat era –mal presagi– un barri de 400 barraques habitades cadascuna d’elles per deu persones en condicions deplorables, barrejats sense criteri, raó per la qual se li va donar el malnom de Ciutat d’en Nyoca, fent referència a la barreja de fruits secs que rea tradició regalar als convidats a un bateig. L’expressió va fer tal fortuna que va acabar servint per anomenar qualsevol ciutat o barriada molt poblada, però de manera especial per referir-se a Barcelona despectivament.

Al final d’aquella epidèmia de febre groga van perdre la vida al voltant de 10.000 barcelonins (la xifra s'estén fins a 20.000 segons les fonts). Més del 10% de la població d'una ciutat que en aquells temps comptava amb poc més de 100.000 habitants. Tots tenien noms i cognoms, i molts estan registrats: un cenotafi d’estil neoclàssic en record de les víctimes, obra de l’arquitecte Leandre Albareda Petit, s’alça al mig del cementiri del Poblenou i esmenta alguns dels que van sucumbir a l’epidèmia, i els registres del Fons històric de l'Hospital de la Santa Creu indiquen les entrades i sortides de malalts i morts d'aquesta institució(2). Però com que sovint el destí s’expressa amb ironia, un d’ells va ser Antoni Brusi, l’impressor que ens va deixar testimoni de la barriada de barraques d’en Nyoca, que va durar prou temps com perquè a la ciutat deserta les herbes cresquessin per als carrer fins al punt que, segons explica Amades, calgué segar-les a cop de falç quan van tornar-hi els supervivents.

Fragment d'un plànol de 1711, amb el Portal de Sant Antoni,

la Creu Coberta i la bifurcació de camins (ICC)

Notes:

1.  Manifiesto acerca el origen y propagación de la calentura que ha reinado en Barcelona en 1821. Presentado al Augusto Congreso Nacional por una reunión libre de médicos extranjeros y nacionales. Barcelona, 1822.

2.  Recull de llibres i plecs d'entrades de malalts i òbits de l'Hospital i hospitals provisionals de Barcelona, del Fons històric de l'Hospital de la Santa Creu.

Més notícies sobre el desenvolupament de la febre groga de 1821 a Història de Barcelona, d'Héctor Prat i Mercè Balada.

I més sobre la Creu Coberta, a Barcelofília.

*

Aquest article forma part del llibre

Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat

Viena Edicions, 2018