La campana de Montjuïc

Plano de la zona del Puerto Franco de Barcelona y terrenos adyacentes

Al centre, entre la Gran Via i la muntanya de Montjuïc,

s'observa la Fábrica de Hilados y Tejidos "La Campana"

Barcelona 1926 (ICGC)

Galeries La Campana, Centre Mèdic La Campana, Immobiliària La Campana o Autoescoles La Campana són negocis situats a l’illa delimitada per la Gran Via, els carrers de la Mineria i de la Química i les places de Sarah Bernhardt i de les Matemàtiques. També pren aquest nom la Jefatura Provincial de Tráfico, que històricament ha rebut el nom popular de La Campana. Tan arrelat està el nom que fins i tot l’estació de Magòria dels ferrocarrils de la Generalitat ha adoptat La Campana en la seva nomenclatura. Fins i tot, lluny d'aquí, darrere del mercat d'Hostafracs, la família de la Pilar Miró Torruella hi tenia una papereria que també es deia La Campana. L'àvia de la Pilar recorda, també, una fàbrica al carrer Moianès amb la Gran Via que li deien La Campana.

L'antiga estació de Magòria dels Ferrocarrils Catalans (1913),

construïda per Josep Domènech i Estepà i inaugurada l'any 1912

Frederic Ballell (AFB)

D’on prové aquesta campana? No és en principi cap referència toponímica, ni tampoc hi ha cap referència a una capella amb campanar. Tampoc és la campana de l'estació de Magòria ni d'un pas a nivell: el carrer de la Química havia estat, des dels anys 30, la rasa per on el tren de la potassa –un ferrocarril de via estreta que venia de les mines de Súria– entrava a la Marina de Sants en direcció a Can Tunis per transportar la càrrega fins al port, on s’embarcava. Va desaparèixer a mitjan anys 80 del segle passat i les vies van deixar en el seu lloc el carrer del Ferrocarrils Catalans, que transita vorejant la falda de Montjuïc sota el barri del Polvorí, ben a prop de sitges iberes i pedreres romanes. Però fins aleshores el tren travessava els barris de la Marina dos cops al dia (al matí i al vespre), fent sonar un xiulet que se sentia arreu.

En principi tot és molt més senzill. El llibre Inventari de Can Batlló. Teixint una història col·lectiva (que esmenta Xavier Falcó en els comentaris) ens explica com es van anar ocupant els terrenys de la Bordeta a partir de la segona meitat del segle XIX. A principis del XX s'instal·la a la Gran Via la fàbrica de teixits de cotó "La Campana", com podem veure en el plànol que encapçala aquest apunt. Aquesta fèbrica i l'illa on s'apleguen la Jefatura i els negocis esmentats coincideixen perfectament en l'espai, i aquella campana és la que hauria de donar nom a tot plegat. Però no correm tant. I si hi hagués una campana anterior?

Primer de tot, intentarem situar-nos geogràficament, amb l’esperança de trobar sobre la planimetria històrica algun element que ens doni pistes anteriors. En el fragment del plànol de 1890, la zona que ens interessa està delimitada per la riera de la Magòria (podeu veure els vestigis del seu recorregut a Pla de Barcelona), que en aquella època feia de frontera entre Barcelona i Sants; el Camí de la Cadena, que avui subsisteix precàriament per sobre de la Gran Via (en el plànol encara no és construïda); i la fàbrica Batlló. No hi ha cap vestigi que ens pugui fer pensar en cap campana. El plànol de Cerdà de 1855 també ens mostra aquest indret sense rastre de cap construcció. Entre 1855 i 1890, el procés d’industrialització estava en marxa i és fàcil pensar que qualsevol edificació anterior a la fàbrica esmentada hagi estat enderrocada.

De tota manera, no defallim. Si analitzem bé el territori ens adonarem que estem situats en un lloc important pel que fa a les comunicacions. El carrer que en el plànol surt amb el nom de San Baudilio és l’actual carretera de la Bordeta, l’antiga derivació de la Via Augusta romana que entrava a Barcino i que encara es pot resseguir pels carrer de Portal Nou, Carders, Corders, Bòria, Baixada de la Llibreteria, Call, Boqueria, Hospital, plaça del Pedró, Sant Antoni Abat i des del Portal de Sant Antoni per avinguda Mistral i plaça Espanya després de passar per la Creu Coberta. Som a tocar del barri d’Hostafrancs, nascut a la vora d’aquests camins com a indret on s’hostatjaven els viatgers que volien entrar a la ciutat de Barcelona i feien temps abans no s’obrien les muralles.

A la dreta del plànol encara hi podem veure les restes d’un altre camí, just per sobre de la futura Gran Via i que enllaça amb la riera de la Magòria. Era el camí que envoltava la muntanya de Montjuïc i que portava a la Marina de Sants i a Can Tunis. Fins a principis del segle XX Montjuïc no només va ser la muntanya de les pedreres d’on s’extreia la matèria primera per bastir els edificis de la ciutat; també va ser lloc de producció agrícola i eren reconegudes les seves vinyes. Aquesta campana que estem buscant estava situada en un indret idoni des del punt de vista econòmic i viari. Per què no busquem, doncs, un hostal?

Un pergamí del fons de l’Hospital de la Santa Creu, custodiat a la Biblioteca de Catalunya i datat el 5 d’agost de 1417, recull, en llatí, la confirmació de la venda parcial d’una herència especificada en un altre document (1). Pere Garcia, un hostaler de Barcelona, a la seva mort nomena hereva la seva germana Romia, casada amb un apotecari d’Èpila (Saragossa), que li fa de procurador. Pere Garcia havia estat, segurament, el propietari de l'antic Hostal d’en Garcia –també conegut com del Lleó, que no s’ha de confondre amb un altre del carrer del Rec amb el mateix nom–, que estava situat en un dels edificis civils que conserva més història de Barcelona: el del carrer d’en Ripoll 25 (2). Edificat a l’indret de l'antiga Vilanova dels Arcs (del segle X, també coneguda com Arcs Antics, i un dels primers poblaments construïts fora de la muralla romana), sorgit a l’entorn dels arcs de l’aqüeducte romà (vegeu el capítol dedicat al jardí elevat de Can Fortuny).

Segons consta en el document, part de l’herència de Romia és venuda a l'Hospital de la Santa Creu. Es fa constar, però, que queda exclosa de la transacció una casa situada davant l'Hostal de la Campana, amb una vinya i un terreny contigus situats a Montjuïc. I Romia és esmentada com a filla de Miquel Gil de la Campana

Fragment de Le plan de Barcelonne et ses environs (1711),

de Nicolas de Fer (ICGC)

Ja tenim una campana: un patronímic que dóna nom a un hostal situat a Montjuïc. Però és aquesta la “campana” que busquem? Si mirem Le plan de Barcelonne et ses environs (1711), de Nicolas de Fer, entre el Chemin de Lobregat (el tram de la Via Augusta que hem esmentat abans) i la riera de la Magòria (el curs sinuós que des de la part superior del plànol busca la falda de Montjuïc) hi veiem una finca i terrenys de cultiu exactament a l’illa que ens interessa.

És aquesta Campana la que dóna nom a la fàbrica de principis del segle XX i posteriorment al terreny i les empreses actuals? No ho sabem encara del cert. Potser no tenen res a veure i si no és “campana” serà “flauta” i haurà sonat per casualitat.

*

Notes:

(1) Biblioteca de Catalunya, fons històric de l’Hospital de la Santa Creu, ref. núm. 14961.

(2) C. Mas i G. Ripoll, “Informe del jaciment de l’edifici històric de Ripoll 25”. Departament de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia, Universitat de Barcelona, 2011.

(3) De l’Hostal de la Campana en parla també Carles Fígols a Antics hostals de camí ral.

Aquesta història i moltes altres les podeu trobar en el llibre

Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat

Viena Edicions, 2018