L'Esquerra de l'Eixample a finals del segle XIX

Les tavernes del barri del Ninot, nom que prové d'un mascaró

de proa que lluïa en una de les tavernes, l'any 1901

A Xavier Ortells, pare de la troballa poètica

El 16 de febrer de 1902, la revista satírica La Perdiu ab Salsa publicava un poema dirigit a qui va ser alcalde de Barcelona entre el 23 de març de 1901 i el 27 de desembre de 1902, Joan Amat i Sormaní, ironitzant sobre les males condicions dels carrers de l'Esquerra de l'Eixample a principis del segle XX, quan Barcelona començava a créixer sobre el Pla. L'any 1854 es van començar a enderrocar les muralles de Barcelona i el 9 de juny de 1859 el Govern central aprovava el projecte d'Eixample dissenyat per Cerdà, en detriment del d'Antoni Rovira i Trias, triat per l'Ajuntament de Barcelona. Barcelona deixava de ser plaça militar i s'autoritzava que creixés sobre el Pla. Quan Cerdà mor el 21 d'agost de 1876 l'Eixample té uns centenars d'habitants i la construcció va trigar anys a completar-se (de fet, no s'ha ocupat encara el territori previst), i algunes zones, com l'esmentada Esquerra va presentar un aspecte força despoblat fins a principis de la segona meitat del segle XX. Llegim el poema i anem d'excursió per aquells paratges.

El text descriu l'Esquerra de l'Eixample l'any 1902 (bàsicament, el que avui s'anomena Nova Esquerra de l'Eixample), els carrers de més enllà d'Urgell (que és on vivia l'autor de la rima, prop de la casa dels avis, on vaig néixer), anant cap a Sants. I els carrers dels voltants del Mercat del Ninot, aleshores nou de trinca, en un barri de tavernes i carreters a la frontera de les Corts amb Barcelona, dins d'aquella llengua de terra que s'estrenyia i anava a morir al Pont del Mico (Aragó amb Casanova), punt on l'antic camí de Barcelona a Sarrià es desdoblava i prenia els noms de camí de les Corts i Travessera de Baix, fins a Collblanc. La proliferació de tavernes així com la presència del mercat es van produir perquè a les Corts els impostos eren molt més baixos que a Barcelona, i això va afavorir-ne el comerç que s'escapava dels burots i d'haver de pagar el cànon d'entrada a la ciutat.

Les barraques de venda del Mercat del Ninot, l'any 1910

La decisió de construir el Mercat la va prendre l'Ajuntament de les Corts sobre l'any 1892, abans que la població fos annexionada a Barcelona. Es va inaugurar el 20 de juny de 1893 a l'esplanada que avui ocupa l'illa Villarroel-Provença-Casanova-Mallorca, i fins al 1933 va ser un descampat de barraques a l'aire lliure. El gener de 1939 va rebre el nom d'El Porvenir perquè era l'únic mercat de les Corts i es pensava que estava ubicat en una zona que creien pròspera per la proximitat a Barcelona. Però, tot i així, és conegut popularment com a Mercat del Ninot, nom que li ve d'una antiga taverna que lluïa un mascaró de proa que la gent anomenava "ninot". Aquest mascaró es conserva en el Museu Marítim i al mercat n'hi ha una còpia exacta.

El Ninot, el mascaró que dóna nom al mercat i al barri

Museu Marítim de Barcelona

De l'origen del nom del pont del Mico, ens explica Miquel Pucurull que a la cantonada hi havia un bar, l’amo del qual tenia un mico, i perquè l’animal no es mengés l’àpat dels clients el tenia lligat sempre a la porta de l’establiment. De tal manera es va fer popular que al pont de fusta original que travessava les vies del tren els veïns li van posar el pont del "Mico”. Se li va dir així fins que al voltant dels anys 30 el van substituir per un altre de pedra. Com que era més bonic que el de fusta, i el mico s’havia mort, li van començar a dir el pont de la "Mona”. Però no va fer tanta fortuna com l’anterior i a l’indret se li ha dit fins fa relativament poc el Pont del Mico.

El Pont del Mico l'any 1926 (Foto: Berenguer)

Carrers aleshores poc urbanitzats, gens il·luminats, sense asfaltar i plens de fang, amb el tren de la MZA circulant a cel obert per tot el carrer d'Aragó cap a l'Espanya Industrial i l'estació de Sants (aleshores on comença el carrer Vallespir), abans que l'avinguda de Roma fos avinguda (les vies s'havien de creuar per passos a nivell i la rasa no es va construir fins els anys 20).

Guarda i caseta del pas a nivell del carrer Calàbria a la futura

avinguda de Roma, amb el Pont del Mico al fons (1917)

El 8 de gener de 1957, començaven les obres de cobertura de la rasa del carrer Aragó. Un nou baixador soterrani es va obrir al públic el 15 de novembre de 1960 al passeig de Gràcia, un cop enderrocat l'antic. Les obres de cobertura del carrer no s'acabarien totalment fins el 1962. La desaparició del tren a l'aire lliure va incloure també les dues últimes illes del traçat de l'avinguda de Roma entre Casanova i Comte d'Urgell. El carrer Aragó es va convertir des d'aleshores en una de les vies més àmplies i transitades de la ciutat tal i com la coneixem actualment. La rasa de l'avinguda de Roma no va començar a ser coberta fins a començaments dels anys 1960's. En una primera fase es van cobrir les vies només des de Casanova fins a Urgell, obra que complementava l'execució de la cobertura de la rasa del carrer Aragó. Aquest primer espai cobert es va urbanitzar i enjardinar amb un ampli passeig plantat de pins blancs i plàtans. La desaparició del tren a la superfície va representar un canvi total en la fisonomia del barri i l'impuls de la urbanització definitiva.

Avinguda de Roma amb Urgell, el 1928

Brangulí fotògrafs (ANC)

Però fins aleshores els carrers eren esquitxats d'horts, tallers, magatzems i fàbriques, com la de Can Batlló, indústria tèxtil des de 1869 fins 1889 i abandonada fins que el 1914 es converteix en l'Escola Industrial, inaugurada el 29 de maig. O la fàbrica Lehmann (1893) de nines de porcellana i joguines de llauna, del carrer Consell de Cent, 159, al límit sud del barri. El propietari era en Max Sontheimer, pare de la barcelonina Dory Sontheimer, autora de Les set caixes, on relata l'extermini de bona part de la seva família en els camps de concentració nazis.

Treballadores muntant nines a la fàbrica Lehmann, l'any 1914

Foto: Brangulí (ANC)

Can Batlló al carrer Urgell. Al fons a l'esquerra, el carrer Rosselló

i el camí de les Corts i la riera de la Creu d'en Malla
o Bargalló, envoltats d'horts i masies, l'any 1926
Foto: Diputació de Barcelona

Un territori amb monuments tan poc turístics com l'Escorxador General (inaugurat el 28 de juny de 1891), fent frontera amb Hostafrancs i amb el turó de la Vinyeta, ahir Gòlgota medieval sembrat de forques, al peu de l'antiga Via Augusta romana, avui convertida en avinguda Mistral (aproximadament en el mateix lloc del Camí Vell de la Creu Coberta), i després coronada per la plaça de toros de Las Arenas al cim del turó, construïda dos anys abans de la publicació del poema i donant continuïtat a l'espectacle de la mort. I no lluny d'allà, les obres de la futura presó Model, inaugurada el 9 de juny de 1904, disset anys després d'haver-se'n iniciat la construcció.

L'Escorxador, vist des del carrer Diputació, l'any 1930

El pont sobre el tren al carrer de Vilamarí i la presó Model,

abans que existís l'avinguda de Roma (1908)

Adolf Mas

Al costat del Mercat del Ninot hi havia el solar de l'Hospital Clínic (23 de desembre de 1906), sobre terres arrabassades a Gràcia la dècada de 1890, just a sota del camp de futbol dels carrers de Muntaner, Indústria (París), Casanova i Coello (Londres), on jugava el F. C. Hispània (el Barça hi va jugar 1905 i 1909), i després convertit en velòdrom (28 de març de 1909-1911), raó de l'existència del famós bar que en conserva el nom ciclista.

El camp de futbol de Muntaner, amb l'Hospital Clínic al fons

Foto: Brangulí (1912)

I prop del camp de futbol, la Granja Experimental (1854-1926), construïda en els terrenys de la Torre del Pla, finca del marquès de Sentmenat situada entre el curs de la Travessera de Gràcia i els carrers de Coello (Londres), Villarroel i Comte Borrell (aleshores encara a la Vila de Gràcia), i dedicada a jardí botànic i granja agrícola per a la formació de pagesos. El toc paradisíac del barri, travessat per la riera de la Creu d'en Malla o Bargalló, que feia de frontera entre les Corts, Gràcia i Barcelona.

Més a la dreta de la granja, delimitant-la, hi passava la riera de Madolell, que baixava de Sant Gervasi, del turó del mateix nom. Per sobre del carrer Londres, entre Casanova i Muntaner, hi ha encara el passatge de Lluís Pellicer, antigament anomenat Madolell perquè era a tocar de la riera. El conjunt de casetes que el componen són de la segona meitat del segle XIX i estan associades a la fàbrica de filats de Ramon Almirall (Londres entre Muntaner i Aribau) i van constituir
una petita barriada obrera d'habitatges i comerços.

La Granja Experimental en un plànol de l’any 1902, situada

sota la Travessera de Gràcia i el convent de les Caputxines

del barri de Galvany, a Sant Gervasi de Cassoles

Descampats arreu, alguns fent de límit i ocupats per campaments de zíngars que feien ballar l'ós i que encara vam arribar a veure, camí de la barriada de Sant Genís, també coneguda com a Camp de la Creu (el carrer Morales i la placeta del Carme sobreviuen miraculosament avui), entre la riera de la Magòria, que feia de partió amb Sants, i el vell camí que portava de les Corts a Sarrià, encara amb horts i corrals, arraconats per la fàbrica Castells de vernissos (que donaria nom a la colònia de Can Castells, a Entença amb travessera de les Corts i de la qual avui subsisteix un petit nucli). Terres rurals als límits de l'Eixample i que fins feia cinc anys havien estat del poble de les Corts.

I poblats de barraques. Unes al límit del barri, entre el Paral·lel i la Via Augusta convertida en el camí Ral que sortia del portal de Sant Antoni, anomenat de la Creu Coberta (creu de terme situada al peu de les forques i davant de la Ciutat d'en Nyoca) i avui Mistral. En deien "patis". Les primeres, construïdes a finals del segle XIX pels obrers de l'Exposició Universal de 1888; les següents, per l'Exposició Internacional de 1929. Van desaparèixer quasi totes abans de la inauguració per no deslluir els palaus de Montjuïc, finestra de Barcelona al món sota el pas ferm de la dictadura de Primo de Rivera: els patis de les Fustes, de les Calderes, del Carboner, de l'Alcalde, del Cotó i dels Mistos.

Els patis de barraques de l'avinguda Mistral, a la dècada de 1920

Foto: Josep Domínguez (Arxiu Fotogràfic de Barcelona)

D'altres nuclis de barraques s'estenien entre els dos grans pols d'atracció: l'Escorxador i la Model, amb el tren fent d'eix, segurament atrets per l'activitat econòmica que generaven aquestes "institucions". S'estenien en el triangle format per Calàbria, Aragó i la via del ferrocarril. Sobre les ruïnes d'aquestes barraques va ser construïda la casa dels avis i hi vaig néixer. La vida es recicla infinitament.

Barraques de Rocafort- Entença-Vilamarí, entre València i el tren

Foto: Josep Maria Sagarra (ANC)

La vida segueix, els avis ja són morts, l'ós no balla (i avui no el deixarien ballar), al Ninot ja no hi ha carreters, el tren va sota terra i ja no hi ha ponts, l'Escorxador és un parc, la plaça de toros és un centre comercial i d'oci, ja no hi ha granja, ni camp de futbol, a Can Batlló s'hi estudia, les barraques busquen altres perifèries i marges, però la presó segueix al mateix lloc recordant, com les forques, que la llei és implacable. Com el pas del temps.

L'Esquerra de l'Eixample en un fragment d'un plànol de finals

del segle XIX. Encara estan definides les fronteres de Barcelona

amb els pobles de les Corts, Sants, Sant Gervasi de Cassoles i la

Vila de Gràcia (Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

Tornant al poema satíric i crític, la capçalera de la revista on va ser publicat es presentava així, en català prefabrià i prosa humorística:

La Perdiu ab Salsa. Periódich substanciós literari y culinari, ab ninots picants. Sortirà cada sovint y's vendrà per tot arreu á 10 céntims.

Direcció i Administració: entrant a má esquerra la primera travesia [des del número 10: Balmes, 11]. Impremta de Francisco Badia, Dou, 14 [des del número 11: Tipografia València, 232, interior].

La Perdiu ab Salsa era un periòdic satíric polític, editat l'any 1902 (números 1-13, entre l'1 de gener i el 22 de març) que anava contra els radicals i feia burla dels catalanistes, criticava La Veu de Catalunya i censurava L'Esquella de la Torratxa. El director era en Salvador Bonavia (comediògraf i editor. Barcelona, 1876-1925), i entre els col·laboradors hi figuraven Rossend Pons, Jep de Jespus, Japet de l'Orga, L'Avi Riera (Jaume Vila i Riera, escriptor nacionalista), entre d'altres.

En l'article de presentació s'hi llegeix que "no serem semanaris, perqu'l públic no's crega que surtim del Seminari, que prou fama en tenim. Tampoc serem quinzenaris, perquè encara que'ns fessin aquella visita, ab aquella bretolada no hi volem tenir tractes de cap mena... Mirin tot sovint pels kioskos y quan lo vegin senyal que haurá sortit..."

Aquest capítol ampliat i més relats sobre

la ciutat els trobareu en el llibre

Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat

Viena Edicions, 2018

Les annexions de Barcelona (1897) i els barris (1976-2006)

Plànol de Barcelona (1890) amb les fronteres

entre la ciutat i els pobles del Pla (ICGC)

L'annexió dels pobles del Pla de Barcelona

El 20 d'abril de 1897 Barcelona s'annexionava la majoria del pobles del Pla: Sants, les Corts, Sant Gervasi de Cassoles, Gràcia, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals (Horta ho va fer el 1904 i Sarrià el 1921, municipi aquest que el 1890 s'havia annexionat Vallvidrera). Però durant el segle XIX ja s'havien produït les primeres agregacions de parts dels municipis limítrofes El 1836, el barri d'Hostafrancs, pertanyent a Sants, un important cruïlla de camins de la sortida sud de la ciutat. El 1872 es va va modificar la frontera amb Gràcia per corregir les sinuositats que impedien la correcta implantació de l'Eixample i situant la nova partió al carrer de Provença. El 1889 li va tocar un cop més a la Vila de Gràcia quan Barcelona es queda les dues illes on es construeix l'Hospital Clínic. Entre 1848 i 1893, Sant Martí perd part del seu territori, com comentarem després en parlar específicament d'aquest poble.

Les agregacions parcials es van produir per necessitats estructurals i puntuals, i per la planificació urbanística de l'Eixample. El procés que acaba el 1897, però, té motivacions econòmiques relacionades amb el procés de deslocalització de la indústria barcelonina. Quan les fàbriques comencen a abandonar la ciutat per raons d'espai i salubritat (sobretot el Raval i el barri de Sant Pere), els seus propietaris trien Sants, Sant Martí i Sant Andreu, per raons d'espai (els tres pobles en disposen d'abundant), d'infraestructures viàries (bones comunicacions ferroviàries amb el port) i hidrològiques (Sants disposa del Canal de la Infanta i Sant Martí i Sant Andreu, del Rec Comtal), i també per raons fiscals: els impostos eren més baixos que a la capital. Barcelona deixava d'ingressar impostos i volia recuperar-los amb les annexions.

El primer intent es produeix el 1883 per iniciativa d'alguns propietaris i industrials de Sants, però l'oposició veïnal obliga, el 12 de juliol del mateix any, a anul·lar l'annexió. Les iniciatives posterior de l'Ajuntament de Barcelona va trobar la resistència de la Junta Antiagregacionista de las Poblaciones del Llano, que rebutja, el 1881, la construcció d'un cementiri entre els límits de d'Horta, Sant Andreu i Sant Martí, que finalment serà instal·lat a Montjuïc, i que acaba amb una manifestació davant del Govern Civil del Pla de Palau, que reuneix, el 7 d'abril de 1889, unes 40.000 persones a favor de mantenir l'autonomia dels seus municipis. Van baixar per la Rambla, van seguir pel passeig de Colom i van arribar fins al Palau de la Duana (Pla de Palau), on es van reunir amb el governador civil.. La resistència, però, acaba amb el reial decret de 20 d'abril de 1897, malgrat alguns intents legals com el recurs administratiu que interposa Sant Andreu de Palomar, i que va ser desestimat el 1902.

Dibuix satíric de L'Esquella de la Torratxa (1897), amb l'entrada

"triomfal" de Gràcia, Sant Gervasi, Sant Martí,

Sant Andreu, Sants i les Corts a Barcelona

La Barcelona actual és fruit d'aquell procés i de les annexions que es van produir amb posterioritat. Amb el reial decret de 9 de juliol de 1903 (efectiu el 1904) va ser annexionat Horta; el 4 de novembre de 1921 s'acorda l'annexió de Sarrià; el 1920, la Marina d'Hospitalet i de Sants és absorbida per construir-hi a Zona Franca (vegeu La Marina de Sants i Can Tunis); el 1922 l'enclavament de Santa Creu d'Olorda és segregat de Molins de Rei; el 1933 se li pren a l'Hospitalet de Llobregat una part del barri de Collblanc i de la zona de Finestrelles, a banda i banda de la futura prolongació de la Diagonal, a l'alçada de la Torre Melina, espai avui ocupat pel Parc Cervantes i les instal·lacions esportives universitàries. L'any 1945, els barris de Baró de Viver i el Bon Pastor són segregats de Santa Coloma de Gramenet.

Amb aquestes agregacions la ciutat passa d'una extensió de 15,5 km² a 77,8 km², i d'una població de 383.908 habitants a 559.589. Podeu veure el vídeo de Betevé dedicat a aquests 120 anys de l'annexió aquí.

Sant Adrià és un cas singular d'intent d'agregació a la ciutat. Barcelona se la va voler annexionar l'any 1929. Fins i tot es va arribar a signar el reial decret que atorgava la riba dreta a Barcelona i l'esquerra a Santa Coloma de Gramenet. Però Sant Adrià va aconseguir que el decret quedés en suspens i el procés es va allargar fins 1955, en què una ordre ministerial declarava inexecutable el decret d’annexió. Fins aleshores, el municipi havia quedat gairebé en els llimbs: tot i que de facto ho era un municipi independent, no n'apareixen els límits en alguns mapes de l'època; i no va recuperar el caràcter oficial de ciutat fins l'any 1958. Algunes veus diuen que més tard Barcelona hauria pogut exercir el dret d'annexió, però que no ho va fer perquè als anys 60 s'hi va construir el polígon d'habitatges de la Mina, que havia d'acollir part de la població expulsada dels barris de barraques de Barcelona, i l'Ajuntament no va voler assumir aquesta "problemàtica" social.


La configuració dels barris de Barcelona

Amb l'agregació administrativa del pobles del Pla de Barcelona es liquidava una independència municipal que tampoc venia de gaire lluny. De fet, la divisió municipal no neix fins la instauració de l'Estat borbònic, quan les antigues parròquies del Pla (autèntiques divisions territorials) es desvinculen de les parròquies de la ciutat i esdevenen independents conjuntament amb els nuclis poblacionals i les masies que formaven part de la seva àrea d'influència.

Molts plànols van continuar reflectint les antigues fronteres dels vells municipis i mai va desaparèixer la consciència de pertànyer a un poble diferent, cosa que es continua mantenint avui i dóna a la ciutat de Barcelona un caràcter peculiar tant urbanístic com social. Els nuclis antics conserven en bona part el seu aspecte de poble i els habitants, en bona mesura, se'n senten els hereus sobretot entre les generacions anteriors a la dècada de finals de 1970. "Baixar a Barcelona" continua sent una expressió ben viva.

Les fronteres territorials urbanes es va mantenir durant moltes dècades, fins i tot després que la trama de l'Eixample acabés absorbint el territori que els separava de la ciutat. De fet, l'Eixample previst no ha arribat encara fins els límits que Cerdà va preveure, i cicatrius com la plaça de les Glòries, per posar només un exemple, continuen marcant límits entre territoris.

Hauríem d'esperar a obres de gran magnitud (com les dels Jocs Olímpics) o a les onades migratòries de la postguerra per veure com s'urbanitzaven (sovint amb edificacions autoconstruïdes pels mateixos emigrants) terres que havien estat de cultiu o en els extrems muntanyosos dels antics municipis. Aquests polígons residencials, ciutats satèl·lit i nous barris naixien, sovint, allunyats geogràficament i sociològicament de la realitat històrica d'aquelles terres, però que han acabat construint el teixit que acaba unint tot l'entramat urbanístic de la ciutat.

Quan per primer cop es fa un plànol dels barris de Barcelona, hi queda reflectida una nova realitat. L'any 1976, Jaume Fabre i Josep M. Huertas Claveria feien un magnífic estudi a Tots els barris de Barcelona (Edicions 62, 1976) d'aquesta nova realitat, que no només representava el primer estudi sistemàtic dels barris barcelonins sinó que exposava les grans deficiències que patien molts d'aquests nuclis i les lluites veïnals per aconseguir drets bàsic relacionats amb l'educació, la sanitat, l'enllumenat, l'aigua i totes les infraestructures urbanes i de transport. Publicaven, a més, el plànol que encapçala aquest apunt, amb dibuixos de Joma Rius.

La divisió en districtes i el mapa de barris

No va ser fins l'any 2006 que l'Ajuntament de Barcelona aprova una divisió administrativa per barris complementària (vegeu el plànol superior) a la dels districtes i les barriades vigents fins aleshores.  L'estructuració en 10 districtes havia estat aprovada el 1984 després del creixement urbanístic anàrquic de què hem parlat i la construcció dels espais perifèrics que havien estat zona rural dels antic municipis. Aquesta nova divisió tenia com a precedent la "División en diez Distritos Municipales con carácter interino, aprobada por el Consistorio de 24 de abril de 1897, con motivo de la agregación a Barcelona de los pueblos del llano".

Els 10 districtes de Barcelona volien respondre a l'antiga divisió municipal del Pla de Barcelona, però, com veurem, el ball de barris d'un districte a un altre va motivar que barris històrics d'un municipi anessin a parar a un altre i que Sarrià i Sant Gervasi s'agrupessin en un sol districte. La relació és la següent:

1 Ciutat Vella, 2 Eixample, 3 Sants-Montjuïc, 4 Les Corts, 5 Sarrià-Sant Gervasi, 6 Gràcia, 7 Horta-Guinardó, 8 Nou Barris, 9 Sant Andreu, 10 Sant Martí


Nou Barris

Entre aquests districtes, el de Nou Barris era de nova creació i prenia carta d'identitat el 18 de gener de 1984, la mateixa data en què es declarava oficial la divisió en deu districtes. Es va crear amb els barris que s'agrupaven dins l'Associació de Veïns de 9 Barris, els quals pertanyien a antigues zones de cultiu de Sant Andreu de Palomar i Horta: Guineueta, Roquetes, Verdum, Prosperitat, Trinitat Nova, Trinitat Vella, Torre Baró, Ciutat Meridiana i Vallbona. Posteriorment, Trinitat Vella es va quedar dins del districte de Sant Andreu i la Guineueta es va dividir en dos: Guineueta i Canyelles. A més, altres barris, tradicionalment més vinculats a Sant Andreu, també es van incorporar al nou districte de Nou Barris: Santa Eulàlia de Vilapicina, Torre Llobeta, Porta, el Turó de la Peira i Can Peguera. Finalment, els barris de Santa Eulàlia de Vilapicina i Torre Llobeta es van fusionar.

El barri de Canyelles, l'any 1976, encara semirural

Autor: Manel Armengol

Districte 11

A partir d'una iniciativa de l'alcalde Pasqual Maragall, l'any 1992 es va crear el Districte 11-Sarajevo per canalitzar l'ajuda humanitària dirigida a Sarajevo, com si la capital de Bòsnia fos un districte més de la ciutat. Com a tal, tenia el seu propi gerent, càrrec que va ocupar Manel Vila. Aquell compromís es va traduir en un projecte de cooperació sense equivalent al món, tant per la feina feta com per la gent implicada. La creació posterior de l'Agència de la Democràcia Local a Sarajevo, liderada per Barcelona, va ser la punta de llança per al treball de les organitzacions no governamentals, en un moment en què no hi havia delegacions diplomàtiques perquè Bòsnia no estava encara reconegut com a estat, les més de mil tones d'ajut humanitari enviades durant el setge de la ciutat, la reconstrucció de la Vila Olímpica de Mojmilo a Sarajevo o les cinc mil persones que van participar en els projectes donen una idea de les dimensions d'aquesta iniciativa. El Districte 11-Sarajevo, es va dissoldre com a tal a finals de la dècada de 1990, integrant-se en la direcció de Solidaritat Internacional. El Districte 11, però, va continuar existint com a un departament del Gabinet de Relacions Internacionals i continua col·laborant en diversos llocs del món.

Sant Martí de Provençals, 1882

La desmembració de Sant Martí de Provençals

La introducció de la nova figura d'organització territorial en 73 barris no va estar ni està exempta de polèmica, ja que les fronteres d'aquesta nova divisió no sempre coincideixen amb els límits reconeguts per les entitats veïnals ni s'ajusten als límits territorials dels antics municipis del Pla ni a la memòria ni el sentiment dels seus habitants.

Tots els barris tenen queixes: indefinicions a Ciutat Vella, alternances entre Nou Barris i Sant Andreu, el desmembrament de Gràcia i conflicte amb Sant Gervasi, disputes entre Sarrià, les Corts i Pedralbes... Però el cas més paradigmàtic, per la seva magnitud, és el de Sant Martí de Provençals. En un article anterior vam començar un estudi sobre els nuclis de població històrics de Sant Martí de Provençals abans de l'agregació de 1897 a la ciutat de Barcelona, la major part dels quals es poden localitzar en el plànol de Sant Martí de 1882, que encapçala aquest apunt.

Des de 1716, els límits del municipi de Sant Martí eren, amb Sant Andreu de Palomar i Sant Adrià, la Riera d'Horta; i els turons del Carmel i de la Rovira, que el separen de Santa Eulàlia de Vilapicina (de l’antic terme de Sant Andreu de Palomar). Amb Horta, el límit era el torrent de la Carabassa (a l'altre costat de la Muntanya Pelada). Amb Gràcia, el torrent d'en Mariné o de la Partió, que seguia aproximadament el traçat actual entre els carrers de Sardenya i Nàpols. Amb Barcelona, el carrer de la Marina. I a l'est, amb el mar.

Entre els anys 1774 i 1775, en un indret aleshores situat al nord dels baluards de la Ciutadella i el fortí de Don Carles, el bisbe Climent hi va fer construir un cementiri, que acabaria sent l'actual cementiri del Poblenou i per a la construcció del qual l'any 1848 Barcelona es va annexionar uns terrenys de Sant Martí. Més tard, el 1893, s'annexionava el Fort Pienc per construir el col·lector del Bogatell (vegeu El carrer Rogent es menja la Sèquia Comtal).

Un dels problemes de Sant Martí de Provençals va ser la dispersió dels seus nuclis de poblament, cosa que en algun cas va provocar que algunes barriades se sentissin desateses i s'enfrontessin a l'ajuntament. És el cas del Poblenou, que el 1851 va reclamar la segregació de Sant Martí de Provençals. La va aconseguir el 1870, però la Diputació va anul·lar l’acord.

Amb les noves divisions territorials de 1984 i 2006, el Poblenou quedava, a més, fragmentat en cinc demarcacions: Poblenou; Vila Olímpica del Poblenou; el Parc i la Llacuna del Poblenou; Provençals del Poblenou, i Diagonal Mar i el Front Marítim del Poblenou.

Es prenia com a límit entre el Clot i el Camp de l'Arpa l'avinguda Meridiana, divisió urbana artificial que no s'ajusta a la realitat veïnal. La Sagrada Família (antic barri del Poblet) i el Fort Pienc anaven a parar al districte de l'Eixample. El Guinardó quedava integrat en el districte Horta-Guinardó. I Navas i Sagrera passaven al districte de Sant Andreu de Palomar.

El municipi més gran del Pla de Barcelona ha acabat convertit en el quart districte en extensió i el sentiment de pertinença, disgregat.

La campana de Montjuïc

Plano de la zona del Puerto Franco de Barcelona y terrenos adyacentes

Al centre, entre la Gran Via i la muntanya de Montjuïc,

s'observa la Fábrica de Hilados y Tejidos "La Campana"

Barcelona 1926 (ICGC)

Galeries La Campana, Centre Mèdic La Campana, Immobiliària La Campana o Autoescoles La Campana són negocis situats a l’illa delimitada per la Gran Via, els carrers de la Mineria i de la Química i les places de Sarah Bernhardt i de les Matemàtiques. També pren aquest nom la Jefatura Provincial de Tráfico, que històricament ha rebut el nom popular de La Campana. Tan arrelat està el nom que fins i tot l’estació de Magòria dels ferrocarrils de la Generalitat ha adoptat La Campana en la seva nomenclatura. Fins i tot, lluny d'aquí, darrere del mercat d'Hostafracs, la família de la Pilar Miró Torruella hi tenia una papereria que també es deia La Campana. L'àvia de la Pilar recorda, també, una fàbrica al carrer Moianès amb la Gran Via que li deien La Campana.

L'antiga estació de Magòria dels Ferrocarrils Catalans (1913),

construïda per Josep Domènech i Estepà i inaugurada l'any 1912

Frederic Ballell (AFB)

D’on prové aquesta campana? No és en principi cap referència toponímica, ni tampoc hi ha cap referència a una capella amb campanar. Tampoc és la campana de l'estació de Magòria ni d'un pas a nivell: el carrer de la Química havia estat, des dels anys 30, la rasa per on el tren de la potassa –un ferrocarril de via estreta que venia de les mines de Súria– entrava a la Marina de Sants en direcció a Can Tunis per transportar la càrrega fins al port, on s’embarcava. Va desaparèixer a mitjan anys 80 del segle passat i les vies van deixar en el seu lloc el carrer del Ferrocarrils Catalans, que transita vorejant la falda de Montjuïc sota el barri del Polvorí, ben a prop de sitges iberes i pedreres romanes. Però fins aleshores el tren travessava els barris de la Marina dos cops al dia (al matí i al vespre), fent sonar un xiulet que se sentia arreu.

En principi tot és molt més senzill. El llibre Inventari de Can Batlló. Teixint una història col·lectiva (que esmenta Xavier Falcó en els comentaris) ens explica com es van anar ocupant els terrenys de la Bordeta a partir de la segona meitat del segle XIX. A principis del XX s'instal·la a la Gran Via la fàbrica de teixits de cotó "La Campana", com podem veure en el plànol que encapçala aquest apunt. Aquesta fèbrica i l'illa on s'apleguen la Jefatura i els negocis esmentats coincideixen perfectament en l'espai, i aquella campana és la que hauria de donar nom a tot plegat. Però no correm tant. I si hi hagués una campana anterior?

Primer de tot, intentarem situar-nos geogràficament, amb l’esperança de trobar sobre la planimetria històrica algun element que ens doni pistes anteriors. En el fragment del plànol de 1890, la zona que ens interessa està delimitada per la riera de la Magòria (podeu veure els vestigis del seu recorregut a Pla de Barcelona), que en aquella època feia de frontera entre Barcelona i Sants; el Camí de la Cadena, que avui subsisteix precàriament per sobre de la Gran Via (en el plànol encara no és construïda); i la fàbrica Batlló. No hi ha cap vestigi que ens pugui fer pensar en cap campana. El plànol de Cerdà de 1855 també ens mostra aquest indret sense rastre de cap construcció. Entre 1855 i 1890, el procés d’industrialització estava en marxa i és fàcil pensar que qualsevol edificació anterior a la fàbrica esmentada hagi estat enderrocada.

De tota manera, no defallim. Si analitzem bé el territori ens adonarem que estem situats en un lloc important pel que fa a les comunicacions. El carrer que en el plànol surt amb el nom de San Baudilio és l’actual carretera de la Bordeta, l’antiga derivació de la Via Augusta romana que entrava a Barcino i que encara es pot resseguir pels carrer de Portal Nou, Carders, Corders, Bòria, Baixada de la Llibreteria, Call, Boqueria, Hospital, plaça del Pedró, Sant Antoni Abat i des del Portal de Sant Antoni per avinguda Mistral i plaça Espanya després de passar per la Creu Coberta. Som a tocar del barri d’Hostafrancs, nascut a la vora d’aquests camins com a indret on s’hostatjaven els viatgers que volien entrar a la ciutat de Barcelona i feien temps abans no s’obrien les muralles.

A la dreta del plànol encara hi podem veure les restes d’un altre camí, just per sobre de la futura Gran Via i que enllaça amb la riera de la Magòria. Era el camí que envoltava la muntanya de Montjuïc i que portava a la Marina de Sants i a Can Tunis. Fins a principis del segle XX Montjuïc no només va ser la muntanya de les pedreres d’on s’extreia la matèria primera per bastir els edificis de la ciutat; també va ser lloc de producció agrícola i eren reconegudes les seves vinyes. Aquesta campana que estem buscant estava situada en un indret idoni des del punt de vista econòmic i viari. Per què no busquem, doncs, un hostal?

Un pergamí del fons de l’Hospital de la Santa Creu, custodiat a la Biblioteca de Catalunya i datat el 5 d’agost de 1417, recull, en llatí, la confirmació de la venda parcial d’una herència especificada en un altre document (1). Pere Garcia, un hostaler de Barcelona, a la seva mort nomena hereva la seva germana Romia, casada amb un apotecari d’Èpila (Saragossa), que li fa de procurador. Pere Garcia havia estat, segurament, el propietari de l'antic Hostal d’en Garcia –també conegut com del Lleó, que no s’ha de confondre amb un altre del carrer del Rec amb el mateix nom–, que estava situat en un dels edificis civils que conserva més història de Barcelona: el del carrer d’en Ripoll 25 (2). Edificat a l’indret de l'antiga Vilanova dels Arcs (del segle X, també coneguda com Arcs Antics, i un dels primers poblaments construïts fora de la muralla romana), sorgit a l’entorn dels arcs de l’aqüeducte romà (vegeu el capítol dedicat al jardí elevat de Can Fortuny).

Segons consta en el document, part de l’herència de Romia és venuda a l'Hospital de la Santa Creu. Es fa constar, però, que queda exclosa de la transacció una casa situada davant l'Hostal de la Campana, amb una vinya i un terreny contigus situats a Montjuïc. I Romia és esmentada com a filla de Miquel Gil de la Campana

Fragment de Le plan de Barcelonne et ses environs (1711),

de Nicolas de Fer (ICGC)

Ja tenim una campana: un patronímic que dóna nom a un hostal situat a Montjuïc. Però és aquesta la “campana” que busquem? Si mirem Le plan de Barcelonne et ses environs (1711), de Nicolas de Fer, entre el Chemin de Lobregat (el tram de la Via Augusta que hem esmentat abans) i la riera de la Magòria (el curs sinuós que des de la part superior del plànol busca la falda de Montjuïc) hi veiem una finca i terrenys de cultiu exactament a l’illa que ens interessa.

És aquesta Campana la que dóna nom a la fàbrica de principis del segle XX i posteriorment al terreny i les empreses actuals? No ho sabem encara del cert. Potser no tenen res a veure i si no és “campana” serà “flauta” i haurà sonat per casualitat.

*

Notes:

(1) Biblioteca de Catalunya, fons històric de l’Hospital de la Santa Creu, ref. núm. 14961.

(2) C. Mas i G. Ripoll, “Informe del jaciment de l’edifici històric de Ripoll 25”. Departament de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia, Universitat de Barcelona, 2011.

(3) De l’Hostal de la Campana en parla també Carles Fígols a Antics hostals de camí ral.

Aquesta història i moltes altres les podeu trobar en el llibre

Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat

Viena Edicions, 2018

Fructuós Gelabert, pioner del cinema, i Sants a primers del segle XX

La Casa de Vidre cap a 1918, nom popular del primer estudi de cinema de Catalunya

i l'estat, creat per Fructuós Gelabert. Vista des de la carretera de Sants,

amb el pont sobre les vies del tren (carrer Sant Antoni)

Processó de les Filles de Maria, de Fructuós Gelabert (Vila de Gràcia, 15 de gener de 1874 - Sants, Barcelona, 27 de febrer de 1955), va ser rodada al carrer Rossend Arús de Sants, l'any 1902, dos anys després que canviés el nom original de Migdia. Centenars de nenes vestides de primera comunió, amb domassos i flors, baixen en direcció a la Bordeta des de la parròquia de Santa Maria de Sants, construïda l'any 1820 després d'enderrocar l'església romànica. Cremada durant la Guerra Civil, als anys 40 s'hi va construir l'actual.

A dalt, l'església romànica de Santa Maria de Sants,

enderrocada l'any 1820, al costat el cementiri i la

Masia del Rellotge, per Jaume Pahissa (1890).

A baix, el cementi de Sants, el 1855. AHCB

A continuació, la processó passa per la Casa del Rellotge de la plaça Ibèria, antiga masia del segle XVI convertida actualment en equipament públic, considerada l'edifici més antic de Sants. Havia estat la casa dels masovers d'un gran casal gòtic anomenat Torre d'en Llull o de Sants, propietat de la família Llull, on s'havien hostatjat viatgers nobles que feien camí cap a Barcelona. Posteriorment, va esdevenir un convent, que es va enderrocar l'any 1860. Un cop al carrer del Migdia, la processó baixa cap a l'antiga Ferreria Sant Josep, situada on avui hi ha la plaça de la Farga.

La Casa del Rellotge, cap a primers del segle XX

AMDS

A Bereshit hem vist altres documentals dels primers anys del cinema rodats a Barcelona. A Barcelona en tranvía de Ricardo Baños, vèiem la ciutat l'any 1908; La Barcelona de Chomón vèiem el Parc de la Ciutadella el 1904 i 1911; Temporal marítim a Barcelona, una joia de 1911; o a Barcelona, perla del Mediterráneo, que la productora d'Artur Cabot va realitzar entre 1912 i 1913 per a la Sociedad de Atracción de Forasteros. Però amb la pel·lícula de Gelabert tenim un dels documents fílmics més antics conservats rodats a Barcelona, en aquest cas a Sants, que feia pocs anys havia deixat de ser un municipi independent.

Càmera dissenyada per Fructuós Gelabert l'any 1898

Fons Fructuós Gelabert

Filmoteca de Catalunya

Encara que nascut a la Vila de Gràcia, Gelabert va créixer al poble de Sants, on el pare tenia una ebenisteria al número 77 de la carretera de Sants, al costat de les cotxeres del tramvia. El fill va seguir amb el negoci familiar, però Gelabert estava més interessat en la mecànica, el dibuix i la fotografia, interessos que el van dur a convertir-se és un dels pioners del cinema i a les seves pel·lícules va exercir de director, guionista, operador de càmera i productor, a més d'inventor. Com explica Miquel Porter Adrià Gual i el cinema primitiu de Catalunya, 1897-1916, a banda del valor històric i documental de la filmació que veureu més endavant conté alguns dels primers moviments panoràmics de càmera de la història mundial del cinema.

A la dreta, les cotxeres de Sants; a l'esquerra,

la fusteria dels Gelabert, el 1900

Com explica Històries de Barcelona, l’any 1914 va iniciar el projecte més ambiciós. Va crear la productora Boreal Films, i va fer construir uns estudis al carrer de Sants, 106 (on avui hi ha la plaça de Sants), que es van inaugurar el 1916. L’edifici, de dues plantes, era molt visible, perquè quedava al costat de les vies del tren, que anaven per una rasa descoberta per l’actual passeig de Sant Antoni, com podem veure a la fotografia que encapçala aquest apunt. Als baixos disposava de laboratori, oficines i magatzems i, a sobre, una galeria-estudi de sostre alt i parets envidrades. L’estudi va causar un gran impacte al barri, on se’l coneixeria com “La Casa de Vidre”. L’any 1918 es veié obligat a malvendre la Boreal, amb els seus estudis i laboratoris, a la productora Studio Films.

A continuació podeu veure la pel·lícula La Processó de les Filles de Maria, i després comparteixo el relat del mateix nom, de Rafael Rodríguez Bella, guanyador del Certamen Literari "Francesc Candel" de l'any 2009, que parla precisament de la pel·lícula i li serveix a l'autor per relatar uns fets familiars esdevinguts durant la Guerra Civil.

La Processó de les Filles de Maria a la Parròquia de Sants

Rafael Rodríguez Bella

Guanyador del Certamen Literari Francesc Candel 2009

Estaba ansioso por ver las imágenes de La Processó de les Filles de Maria a la Parroquia de Sants, el film que rodó Fructuós Gelabert en 1902. Quería comprobar si coincidían con la foto que tenía en mi poder ya que ese fue el motivo por el que solicité su visionado en la Filmoteca de Catalunya. Una imagen de unas niñas, desfilando con su traje de primera comunión, había aparecido de pronto en el fondo de uno de los cajones de la que fue antaño la mesa de trabajo de mi abuelo. La encontré bajo varias carpetas y documentos, en el último cajón. Además, estaba boca abajo, como si hubiesen querido hacerla desaparecer. A decir verdad, resultaba todo muy extraño: hallar una foto enmarcada con un lujoso y trabajado marco dorado, escondida allí.

La cogí y la llevé a casa de mis padres. Quizá ellos podrían saber de qué se trataba. Algo me decía que allí podía haber una historia escondida. Mi abuelo, del cual no sabía gran cosa, todo hay que decirlo, fue un republicano, hombre de izquierdas y de acción. Eso lo sabía todo el mundo. ¿Qué hacía entonces allí aquella foto de unas niñas en una procesión? Cuando mostré la foto, mi madre se quedó blanca como una hoja de papel. ¿De dónde has sacado esa foto?, dijo, con un tono nada amigable, tan pronto se repuso. De un cajón de la mesa del abuelo, respondí, observándola atentamente. ¿Qué ocurre con esta foto para que te pongas así? ¿Qué tiene de especial? No te había visto nunca tan airada. Dime, ¿qué sucede? Era hora de comer, la mesa ya estaba preparada. Esperábamos la llegada de mi padre que se produjo en aquellos instantes, como si hubiese sido una escena preparada de antemano por el autor de la comedia que se estaba representando. Al menos a mí me pareció todo muy teatral y no sabría decir el porqué. Cuando entró debió notar que flotaba un clima extraño y nos preguntó si sucedía algo. Mi madre no abrió la boca, sólo le mostró la foto enmarcada. Su rostro cambió de golpe. Decir que fue de extrañeza, sería decir poco e inexacto. ¿De dónde ha salido?, fueron sus únicas palabras. Tú hijo la ha traído, dijo ella. Entonces dirigió su mirada hacia mí. No hacía falta que preguntase, estaba claro que quería saber qué hacía aquella foto en mi poder. De dónde ha salido es lo de menos, dije, la traje porque supuse que podríais contarme que de quién es esta foto y qué hacía escondida en el fondo de aquel cajón. Porque que se hallaba escondida, es evidente. Mis padres se miraron sin decir nada. Va a ser largo de contar. ¿Y si comemos y hablamos después?, dijo mi padre. Podemos hablar mientras comemos, dije, ¿no os parece? La cosa parecía prometer y yo estaba en ascuas. Nos sentamos y mi madre sirvió el primer plato. Por su parte, mi padre la miró y a continuación dijo: esa foto es del día en que tú abuela hizo la primera comunión. La que ves en el centro de la imagen es ella. Primera sorpresa. Miré a mi padre sin decir nada, y sin llevarme la cuchara a la boca, esperando que siguiese con su explicación. La foto la hizo su padre, tu bisabuelo. Segunda sorpresa. Presentí que iba a comer poco. ¿El bisabuelo… hizo la foto? pregunté. Exacto, ¿te extraña? Gesticulé asintiendo, pero dejé que siguiese hablando él. Ya es hora de que sepa que es lo que ocurrió, dijo, mirando a mi madre. Verás… todo aquello fue una historia que hizo mucho daño a la familia. Y tu madre no hizo más que seguir, con el silencio que implantó su padre, tu abuelo. Después de todo lo sucedido, no se volvió a hablar más del asunto. Fue como si hubiésemos hecho todos un pacto de silencio. Explícame ya qué sucedió, me tenéis intrigadísimo, dije casi suplicando.

Cerca de aquí, a dos travesías, se instaló Fructuós Gelabert, el cineasta. Habrás oído hablar de él. Sí, evidentemente, pero no sé gran cosa. Estaría bien pues que te documentases un poco, tiene que ver con la historia de nuestra familia. Podrías empezar leyendo la Història del Cinema a Catalunya de Miquel Porter i Moix, por ejemplo. Existen otros libros y biografías, incluso un documental realizado por el crítico e historiador Joan Francesc de Lasa, El mundo de Fructuós Gelabert, que según parece, llegó a conocer al cineasta en una perfumería de Sants, cuando éste era ya un jubilado. El hecho de que Gelabert frecuentase el barrio, influyó mucho en la vida de tu bisabuelo. Sí, muy bien, pero ¿y la foto de las niñas? Tu bisabuelo supo que Gelabert se disponía a rodar un pequeño documental, en realidad lo que se rodaba entonces eran piezas cortas, y que iba a ser sobre La Processó de les Filles de Maria a la Parròquia de Sants. Eso fue en 1902. Tu abuela, tenía entonces ocho años, y desfilaría en aquella procesión. Irían todas las niñas de la escuela que celebraban la Comunión aquel año. Su padre no se lo pensó dos veces. Aquel día cogió su cámara y se instaló cerca de donde estaba Gelabert filmando. De manera que obtuvo una foto de su hija, similar a uno de los encuadres de la película. Si la ves comprobarás que son prácticamente iguales. Más adelante, fue en 1914, cuando tu bisabuelo, que supongo que ya sabes que era pintor y decorador. Pues no, no lo sabía. Es la primera noticia. Bueno, pues se presentó en el estudio (se llamó La Boreal, y era un espacio todo acristalado), que estaba construyendo Gelabert en la calle de Sants 106, y le encargó que pintase el local y a partir de ahí congeniaron más aún. Terminó siendo, tu bisabuelo, el pintor de los decorados de sus películas. La afición por la fotografía se le fue acrecentando. Se compró varias máquinas de retratar.

Y esa es la razón por la que me encuentro, ahora aquí, en la Filmoteca, dispuesto a ver el film. Y de paso hojear las biografías del cineasta que las hay de varios autores. El libro de Porter-Moix ya lo tenía, incluso me lo había dedicado. Nos habíamos conocido en sesiones de cine club y trabé cierta amistad con él.

Días después, pensé en ir de nuevo por casa de mis padres, dispuesto a decirles que había visto la película y pedirles que continuasen con la historia de aquella foto, porque era evidente que habían más cosas que contar. Aquello no podía acabar así, sin más. La foto había sido escondida, eso estaba más que claro. ¿Por quién? ¿Por qué? Era lo que quería averiguar. Pero esta vez mi madre opuso resistencia. Se lo había repensado y se negaba a hablar. Mi padre no estaba en casa. Así que tuve que desistir, por el momento. Esta nueva situación hizo que me intrigase más aún aquella foto y quisiera, por tanto, saber más cosas. Lo que me ha llevado a querer escribir sobre ella. De manera que eso es lo que estoy haciendo.

Se me ocurrió, entonces, pensar en Isidro, el amigo de la familia de toda la vida, vecino de la escalera que participaba de las tertulias de los sábados por la noche. Él me había contado, más de una vez, historias que habían vivido juntos. Seguro que podría contar lo ocurrido, quizá mejor que nadie. Cuando le mostré la foto, su expresión cambió, tal como había ocurrido con mis padres y preguntó de dónde había salido. La pregunta se repetía. No obstante me pareció predispuesto. Tuvo la foto entre las manos un buen rato. Después dijo, en tono apesadumbrado: Cuántos disgustos provocó esta dichosa foto. Dime que ocurrió, le pedí.

La recuerdo perfectamente, empezó diciendo. Estaba sobre la repisa de la chimenea. La lucían orgullosos. Tu bisabuelo había hecho una foto igual que la del maestro Gelabert. Tu abuela me contó una vez que su padre siempre decía que se aprende mucho copiando de los maestros. Aquella foto nunca se movió de allí. La enseñaban a cuantos vecinos y amigos les visitaban. Para ellos fue un gran evento. Nosotros, los chiquillos que íbamos a jugar a su casa, no le dábamos importancia. Hasta que l’Anselm le dio un día un manotazo y la tiró al suelo. Nadie se explicó por qué lo había hecho. Pero desde entonces nuestras reuniones se fueron espaciando y l’Anselm dejó de venir. Fuimos creciendo todos, y tu abuela se fijó en el hijo de los últimos vecinos que llegaron a la escalera. Se habían instalado en el tercero. Pronto aquel muchacho se sumó al grupo. Y meses después tu abuela y él se hicieron novios. Años más tarde se casaron. Para entonces la enemistad de l’Anselm ya era manifiesta. Él seguía estando secretamente enamorado de tu abuela y por lo visto se lo había dicho más de una vez, pero ella le dio siempre calabazas. Con los años, nació tu madre y estalló la guerra. Ahí empezó a complicarse todo. Tu abuelo se marchó al frente y tu abuela se quedó en casa con la pequeña. ¿Mi madre? Exactamente, tu madre. ¿Y la foto? ¿Qué pasa con la foto?

Seguía sin saber parte de la historia de aquella foto, seguramente la más significativa. Y se lo pregunté: ¿Tú sabes por qué estaba escondida? ¿Escondida, dices? Yo pensé que con los avatares de la guerra se había perdido. Pues no. La encontré vaciando la mesa de trabajo del abuelo. Bajo unos papeles y documentos, estaba boca abajo. Curioso, ¿no te parece? Pues no. En todo caso lo que me parece curioso es que tu abuelo la guardase en vez de hacerla desaparecer. ¿Y por qué la tenía que hacer desaparecer? Porque l’Anselm la tomó con ella. Denunció a tus abuelos como adictos a los rebeldes franquistas. En su denuncia explicó que prueba de ello era lo religiosos que eran. Que si registraban la casa encontrarían sobre la chimenea una foto de cuando ella era niña, vestida de comunión, desfilando en una procesión. Pero la trayectoria de tu abuelo, era igual a la del bisabuelo y no dejaba lugar a dudas. Así que pasaron de la denuncia. Tu abuelo pasó largo tiempo en el frente, circunstancia que intentó aprovechar l’Anselm para acosar a tu abuela, hasta el extremo de que ella no podía salir de casa si no iba acompañada por alguien.

¡Vaya con l’Anselm! ¡Vaya, vaya! ¡Con que pretendió servirse de la foto para acusarlos de afines a los franquistas! Y además acosó a la abuela. ¡Menudo tipo! Miré la foto y me dije, ya empiezo a tener la historia. ¡Sabía que había una historia, estaba seguro! ¿Y qué más puedes decirme? Bueno pues, resultó que l’Anselm estaba secretamente con los de la Falange y tenía a tus abuelos vigilados. Durante el último permiso que disfrutó tu abuelo, una noche, la pareja decidió ir al cine Colón, en la calle Vallespir. Era un momento en que ya se veía cercano el desastre y una cierta euforia empezaba a envalentonar a los facciosos. Quizá esta circunstancia ayudó a desencadenar los hechos. El caso es que l’Anselm esperó a que terminara la sesión con unos camaradas suyos, con la clara intención de vengarse de tu abuela. No sabría decirte si llevaba la idea de hacer lo que hizo o se le escapó de las manos. Aunque no me extrañaría nada que lo hiciera a conciencia. Al menos él. Los demás echaron a correr al ver como ocurrió todo.

Aquel narrador, aquel amigo de la familia se detuvo unos instantes. Aguardé en completo silencio. Sabía que me hallaba ante un tremendo desenlace. Supuse que había llegado el momento de la razón por la cual aquella foto apareció en el fondo del cajón del abuelo. Esperé inmóvil. Dejé que se tomase su tiempo y me preparé para escuchar lo más tremendo, como así fue. Antes de llegar a la calle Alcolea se abalanzaron sobre ellos en un encontronazo desigual que le costó la vida a tu abuela. ¿Cómo?, se me escapó. Le clavó un cuchillo, después hirió a tu abuelo al intentar cubrirla, pero no llegó a tiempo, l’Anselm fue rápido y diestro. Los dejaron en el suelo creyendo que ambos estaban muertos. ¿Mató a los dos? No, él sólo quedó malherido, pero se salvó. Todo el barrio quedó conmocionado con la noticia. Fue un golpe tremendo para la familia.

Tenía la historia. Miré la foto. Nunca hubiese pensado que estuvo escondida por eso. Después Isidro me explicó que el abuelo sanó sus heridas, pero sólo las externas. A su regreso a casa se sumió en el más atroz silencio. Ahora entendía la reacción de mi madre. ¡Menudo final! Exclamé. No, este no fue el final. ¿Ah, no? No. Tu abuelo un buen día desapareció de casa. Dejó la niña en manos de su hermana, le pidió en una nota que la cuidara. Que ya lo entendería. Nunca más lo encontraron. Pareció que se lo hubiese tragado la tierra. Unos meses más tarde apareció l’Anselm muerto, sentado en una butaca de la última fila del cine Colón. Tenía clavada una navaja en el vientre y un corte en el cuello.

Ahora sí tenía la historia. Está completa. He empezado a escribirla. Frente a mí, sobre la estantería, la novela Por quién doblan las campanas. Y junto a Hemingway, la Història del Cinema a Catalunya de Miquel Porter i Moix y El mundo de Fructuós Gelabert de Joan Francesc de Lasa. Y junto a ellos la foto, ella es la protagonista. La razón de ser de esta historia.

L'església romànica de Santa Maria de Sants, enderrocada l'any 1820,

al costat de la Masia del Rellotge, per Jaume Pahissa (1890)

La Marina de Sants i Can Tunis

A l'aigua! Escena de Can Tunis, Ramon Casas

Barcelona, Pèl & Ploma, 1899, núm. 3

Font: Galeria d'imatges (Galderich)

Per a en Jaume Almirall Carreras, amic i company

El plànol adjunt (al final de l'apunt el trobareu amb més resolució) ens mostra la situació geogràfica de la Marina de l'Hospitalet i Sants, Can Tunis, les platges i els seus camps de cultiu a principis dels anys 40. La zona situada entre la Riera Blanca, frontera natural amb l'Hospitalet de Llobregat i que als plànols és a l'esquerra de l'Hipòdrom de Can Tunis (1883-1934) i el riu Llobregat és la Marina de l'Hospitalet (en color més fosc al plànol), expropiada l’11 de maig de 1920, quan les Corts dicten la Ley de expropiación de terrenos para los puertos francos de Barcelona y Santander. La línia de tren i l'estació de Can Tunis marca la nova frontera entre els dos municipis. La zona situada a la dreta de la Riera Blanca és la Marina de Sants, municipi independent fins 1897.

Plànol de la Marina de Sants i l'Hospitalet (1926)

El seu origen va lligat a la construcció del castell del Port a finals del segle X, juntament amb la capella de Mare de Déu de Port. Aquest port fa referència a la possibilitat que la primitiva fundació romana de Barcelona fos en aquesta banda de Montjuïc. És molt probable l'existència d'un port natural aprofitant que l'estuari oferia protecció. El "port" de Montjuïc seria, doncs, anterior a la fundació de Barcino (ca. 14 aec) i estaria relacionat amb les vil·les del marge dret de l'estuari del Rubricatus (Llobregat) i les mines de Gavà; i tenint en compte les aportacions sedimentàries de les aigües del riu al voltant dels anys de fundació de la colònia, va deixar d'estar en funcionament ben aviat perquè no hi havia prou calat per a la navegació. Hi havia hagut un antic castell, anomenat castell del Port documentat el 1020, però no se sap si estava situat en un turó proper a Montjuïc, on a l'inici del segle XX encara hi havia una torre, o al peu de la muntanya al costat de la capella de la Mare de Déu de Port. Les restes van desaparèixer totalment al ser obertes la carretera de Can Tunis i la via fèrria (1).

La Torre del Port, suposades restes del Castell del Port

(Arxiu Històric de Santa Eulàlia de Provençana)

Actualment és la Zona Franca-Port, un gran espai d'activitats industrials i logístiques, sense cap presència de sectors residencials. No és un barri, doncs, perquè no té població. Sí que ho és, però el que s'estén al llarg del passeig de la Zona Franca, enclavat en el districte de Sants-Montjuïc i que aplega diverses barriades, com Port, Can Tunis, Cases Barates, Can Clos, Polvorí, Foment, Sant Cristòfol (la Seat), Estrelles Altes, la Vinya, Plus Ultra, Santiveri i la Colònia Bausili, que mantenen encara casetes baixes d'obrers i menestrals. L'any 1929 es va produir els primers intents de dotar la ciutat d'un port franc lliure d'aranzels per a la importació i l'exportació de mercaderies. Però quan es va constatar la inviabilitat del projecte, es va decidir crear un gran polígon industrial, del qual va ser símbol i motor la instal·lació de la seu central de la fàbrica de cotxes Seat, inaugurada el 9 de maig de 1950, que es va convertir en un dels principals símbols dels canvis econòmics i productius viscuts a la ciutat amb motiu de l'aplicació a tot el país del pla de desenvolupament del govern franquista.

La foto mostra la Marina en primer pla, amb la fàbrica de la SEAT,

inaugurada el 9 de maig de 1950, amb la muntanya

de Montjuïc i Can Tunis al fons

La Marina de Sants va ser fins a primers del segle XVIII terra d'aiguamolls. Va ser la família Antúnez, propietària de terrenys, qui va fer dessecar la zona (1711-1809) i va propiciar l'aparició del conreu, masies i hostals, com el de Can Tunis.

Hostal Can Tunis, a la carretera de Can Tunis (c. 1940)

S'hi van instal·lar indústries tèxtils durant el segle XVIII, però el lent procés d'industrialització (a partir de mitjans segle XIX s'hi van instal·lar empreses com la Fàbrica dels Ossos, la Shell, l'Arsenal o el Vidriol, moltes d'elles properes a la platja) va permetre que l'aspecte rural de la zona es mantingués fins als anys 60 (com es pot veure a la fotografia de la Seat), amb la presència de les nombroses masies que apareixen al plànol, i de les quals només sobreviu, amb horts i bestiar, Can Mestres, en el Camí de Can Clos. L'eix vertebrador de l'economia agrícola, i posteriorment industrial, va ser la construcció del Canal de la Infanta (1817-1820), que prenia l'aigua del Llobregat des del Papiol. Encara avui rega hortes des de Molins de Rei fins a Can Trabal, a l'Hospitalet, i a la Zona Franca subsisteix un tram fòssil tocant la paret del cementiri.

El Canal de la Infanta, el 1906, travessant camps de conreu,

amb Montjuïc i el cementiri al fons

Barcelona a la vista

Dinant a la platja davant la Farola, el 1891

La Farola durant els anys 50-60

La Farola era el nom que rebia el far del Llobregat, on recordo que fins als anys 70 els pescadors venien i preparaven musclos i peix en els merenderos. El far era de les poques construccions sòlides de la zona, raó per la qual es feia servir com a refugi i feia les funcions d'escola. L'àvia de l'Àngels Rodríguez Santalucía, veïna de la Marina durant molts anys, hi va néixer i hi va fer de mestra.

Ens explica Jaume Carreras Laserrada que abans de la guerra de 1936, prop de la Farola hi havia una platja nudista. Els nois de l'Hospitalet (que els pagesos de la Marina pronunciaven "Spitalet") hi anaven amb bicicleta, d'amagat, per veure-hi les noies nues. Recorda que als anys 50 encara s'assenyalava una família del carrer del Baró de Maldà per "vegetarians", i el pare li va explicar que era un eufemisme per "nudistes".

Els pares de la Magda Jiménez Ureña van viure a Can Tunis fins als anys 50, quan va néixer la Magda i van decidir marxar. Ens ha cedit una fotografia de 1948 on apareixen els seus pares i les seves germanes davant d'una barraca d'aire mariner.

La família de la Magda a Can Tunis (1948)

© Magda Jiménez Ureña

Amb l'ampliació de la Zona Franca, van anar desapareixent les masies. Dues de les últimes masies a desaparèixer van ser Can Teulada Verda i Cal Tano, de la família Subirachs-Almirall. Eren a tocar, precisament, del camí de la Farola. Les fotografies d'aquestes masies han estat cedides per Jaume Almirall (1924), descendent dels antics propietaris, i amb qui des de fa un temps tinc el privilegi de gaudir, juntament amb la Joana, la seva esposa, d'una estreta amistat. Aquest apunt és una manera d'agrair aquesta amistat i els records personals i familiars que ha compartit amb mi.

Can Teulada Verda (1958)

© Jaume Almirall Carreras

El carro de Can Teulada Verda anant cap el Born. A la façana hi ha

el rètol “Propiedad del Consorcio del Puerto Franco” (ca. 1920)

© Jaume Almirall Carreras

Cal Tano i, al fons a l'esquerra, la Casa de Fusta (1956)

© Jaume Almirall Carreras

Des de principis de segle XX, però, diverses onades migratòries propiciaren la construcció de barriades obreres com El Sifón, Mare de Déu del Port, les Cases Duran de la Colònia Agrícola, les Cases Barates (2) o grup d'habitatges del Prat Vermell (Eduard Aunós), al voltant de la fàbrica del mateix nom, com explica en els seus assajos i novel·les Paco Candel, arribat a la Zona Franca durant la dictadura de Primo de Rivera. Candel és la veu dels barris de la Marina. També de la barriada era una de les veus oblidades de Can Tunis: Josep Maria Fonollosa (8 d'agost de 1922 – 7 d'octubre de 1991), emigrat a Cuba i els Estats Units. I en un altre ordre de coses, Eduard Manchón (24 de juliol de 1930 - 29 de setembre de 2010), jugador de futbol i un dels membres de la mítica davantera del Barça de les Cinc Copes, que cantava Serrat a "Temps era temps": Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón.

Contra la teoria de Carreras Candi, que atribueix el topònim Can Tunis a la presència de pirates tunecins durant el segle XVI, el nom prové de l'antropònim de la família Antúnez, i és el nom com va ser coneguda la zona a mida que es perdé la relació amb Sants. El barri de Can Tunis pròpiament dit té l’origen en un barri de pescadors anomenat Fraga, en els terrenys dessecats pels Antúnez en el segle XVIII. Però no va ser fins el 1883, amb la dessecació definitiva de l’estany feta per una societat agrícola per tal d’instal·lar-hi l'hipòdrom (que va servir com a camp d’aviació de Barcelona fins al trasllat al Prat), que es va desenvolupar aquesta zona.

Els banys Zoraya (1905-ca. 1930) eren coneguts popularment com el Balneari i substituïen el projecte de La Perla del Mediterráneo, un agosarat complex balneari d'hidroteràpia i esportiu, de gust neoàrab, que l'arquitecte Enric Sagnier va projectar el 1884 però que no es va arribar a construir. Els Zoraya eren inaugurats el 13 de juliol de 1905 i tancats a principi dels anys 30. Les instal·lacions oferien banys de pila i d'onades, piscines, gimnàs i restaurant, i a l'estiu s'hi organitzaven regates de vela. El públic del balneari era benestant, en uns anys en què la burgesia barcelonina freqüentava la Marina de Sants, com ho indica el fet que fos aquí on es construís l'hipòdrom de Barcelona, anomenat de Can Tunis (1883-1934)

Malgrat la dessecació del darrer estany dels aiguamolls de Can Tunis, l'extracció de sorres dels anys 60, que tenia com a objectiu l'ampliació del port de Barcelona, va originar l'¡aparició de dos estanys d'aigua dolça que eren aprofitats com a zona de bany. Aquestes zones humides juntament amb la riquesa dels terrenys van propiciar un ecosistema ric en canyissars i vegetació de ribera i deltaica, que va servir de crida a una renovada fauna, i ràpidament l'indret es va poblar d'ànacs, polles d'aigua, i peixos com barbs i anguiles. L'any 1965 s'hi va prohibir el bany perquè l'estany s'havia convertit en un lloc perillós i la imprudència dels banyistes va provocar algun mort.

L'estany de Can Tunis, a la dècada de 1960

Font: El tranvia 48 (acolorida)

L'any 1883 van començar, també, les obres del cementiri del Sud-oest i el 1913 es posava en marxa el tramvia del Morrot. Cap a finals dels anys 40 un grup de veïns afectats pels successius trasllats de la població obrera que s'instal·lava a la Zona Franca va crear un nou nucli de barraques en terrenys municipals vora el cementiri, anomenat la Muntanyeta o Jesús i Maria. El 1964 ja hi havia 3.600 habitants, la majoria treballadors. La progressiva urbanització de la Zona Franca, juntament amb l’ampliació del port de Barcelona (1966), va obrir obrir un procés de negociacions per aconseguir la desaparició de les barraques (el 1970 hi vivien encara 300 famílies).

Les barraques de Can Tunis als anys 50, al costat

del cementiri, amb el Morrot i el port al fons

Del vell barri obrer de Can Tunis, oblidat de la història per les barraques que li van prendre el nom, en queda, però, un petit nucli de cases al final del passeig de la Mare de Déu del Port a tocar del passeig de Can Tunis, on viuen sis famílies, el restaurant Litoral i el bar La Nevera, que alimenten els treballadors de la zona; la floristeria centenària Flores Manolo i una botiga de làpides, que viuen de l'activitat del cementiri; i quatre tallers; i un altre grup de cases, les Torres de la Marina, a tocar de la fàbrica Santiveri, i una pineda sobre el carrer Motors, amb un restaurant dins d'un tancat on tens la il·lusió de recuperar els merenderos d'abans, com La Bona Aigua.

El tren de mercaderies, un abeurador a la porta d'un bar, el quiosc

de la senyora Maria i botigues a la cruïlla del passeig de Cantunis

amb Mare de Déu del Port a la barriada de Can Tunis

Res en queda de les barriades de pescadors, que s'estenien al llarg del litoral; de Cal Pellofa, saló de ball i teatre; de La Caseta de Nit, cinema, sala de ball i teatre; del cinema Salón Antúnez, davant de l'església; de la cooperativa La Flor de Maig; dels Banys Públics o del Tiro Pichón. Mires al voltant i l'autopista i el cementiri són el testimoni de la vida que passa de llarg i dels morts, que amb les seves flors de plàstic enyoren els camps de conreu i el mar.

D'altres morts només van trobar descans entre barraques, runa i xeringues. Als anys setanta ja només quedaven uns quants blocs habitats principalment per famílies gitanes, sota Montjuïc anant cap el Morrot. El barri va degradar-se molt i va convertir-se en un punt de tràfic i de consum de drogues. Va desaparèixer del tot l'any 2004. En van deixar constància abans de l'enderroc Paco Toledo i José González Morandi en el documental Can Tunis, otra visión de Barcelona. Un altre barri marginal. Una lacra oculta més que s'amagava rere la façana de la modernitat de Barcelona.

Les antigues marines de l'Hospitalet i de Sants, els anys 40

Sobre la Marina de l'Hospitalet, les fotos següents mostren diferents aspectes d'aquella platja durant els anys 10 del segle XX, quan encara pertanyia a l'Hospitalet. Van ser publicades el 1913 en el número 344 de la revista La Actualidad, arran d'un naufragi (3).

La platja, amb els estris que els pescadors feien servir per a la pesca de l'angula.

Al fons es distingeix el promontori de Montjuïc

El pescador Andreu Pérez Aparici, al riu amb la seva barca

Barraca de pescadors

Notes:

(1) Vegeu la nota 15 de "Vademècum 'Provençana, bressol de l’Hospitalet'" (II), del blog de l'Arxiu Històric de Santa Eulàlia de Provençana.

(2) Sobre Les Cases Barates és imprescindible la lectura del llibre Rastros de rostros sobre un padro rojo (y negro). Las Casas Baratas de Can Tunis en la revolución social de los años treinta, de Pere López Sánchez. Podeu trobar tota la informació en el blog i a Facebbok.

(3) Si no s'indica l'autor o el propietari de les imatges, han estat documentades a L'Hospitalet de Llobregat: imatges retrospectives d'una ciutat, de Luis V. Bagán Nebot.


[+]

Per a una crònica més general i personal dels barris de la Marina, vegeu també:

Julio Baños, Can Tunis, l'ocàs d'un barri, Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1993.
Julio Baños, Imatges retrospectives de la Marina, Barcelona: Diputació de Barcelona, 1997.
Ricard Fernández Valentí, "La playa de Can Tunis: algunos apuntes históricos", El tranvia 48.
Antonio Santafé Pérez, La cruel guerra (blog).
Francesc Sifré, "Registre d'un barri debolit: Can Tunis", Butlletí de la Societat d'Onomàstica, LIV-LV, 443-455, Barcelona, 1993.

*

Aquest relat forma part del meu darrer llibre,

Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat

Viena Edicions, 2018