A l'aigua! Escena de Can Tunis, Ramon Casas
Barcelona, Pèl & Ploma, 1899, núm. 3
Font: Galeria d'imatges (Galderich)
Per a en Jaume Almirall Carreras, amic i company
El plànol adjunt (al final de l'apunt el trobareu amb més resolució) ens mostra la situació geogràfica de la Marina de l'Hospitalet i Sants, Can Tunis, les platges i els seus camps de cultiu a principis dels anys 40. La zona situada entre la Riera Blanca, frontera natural amb l'Hospitalet de Llobregat i que als plànols és a l'esquerra de l'Hipòdrom de Can Tunis (1883-1934) i el riu Llobregat és la Marina de l'Hospitalet (en color més fosc al plànol), expropiada l’11 de maig de 1920, quan les Corts dicten la Ley de expropiación de terrenos para los puertos francos de Barcelona y Santander. La línia de tren i l'estació de Can Tunis marca la nova frontera entre els dos municipis. La zona situada a la dreta de la Riera Blanca és la Marina de Sants, municipi independent fins 1897.
Plànol de la Marina de Sants i l'Hospitalet (1926)
El seu origen va lligat a la construcció del castell del Port a finals del segle X, juntament amb la capella de Mare de Déu de Port. Aquest port fa referència a la possibilitat que la primitiva fundació romana de Barcelona fos en aquesta banda de Montjuïc. És molt probable l'existència d'un port natural aprofitant que l'estuari oferia protecció. El "port" de Montjuïc seria, doncs, anterior a la fundació de Barcino (ca. 14 aec) i estaria relacionat amb les vil·les del marge dret de l'estuari del Rubricatus (Llobregat) i les mines de Gavà; i tenint en compte les aportacions sedimentàries de les aigües del riu al voltant dels anys de fundació de la colònia, va deixar d'estar en funcionament ben aviat perquè no hi havia prou calat per a la navegació. Hi havia hagut un antic castell, anomenat castell del Port documentat el 1020, però no se sap si estava situat en un turó proper a Montjuïc, on a l'inici del segle XX encara hi havia una torre, o al peu de la muntanya al costat de la capella de la Mare de Déu de Port. Les restes van desaparèixer totalment al ser obertes la carretera de Can Tunis i la via fèrria (1).
La Torre del Port, suposades restes del Castell del Port
(Arxiu Històric de Santa Eulàlia de Provençana)
Actualment és la Zona Franca-Port, un gran espai d'activitats industrials i logístiques, sense cap presència de sectors residencials. No és un barri, doncs, perquè no té població. Sí que ho és, però el que s'estén al llarg del passeig de la Zona Franca, enclavat en el districte de Sants-Montjuïc i que aplega diverses barriades, com Port, Can Tunis, Cases Barates, Can Clos, Polvorí, Foment, Sant Cristòfol (la Seat), Estrelles Altes, la Vinya, Plus Ultra, Santiveri i la Colònia Bausili, que mantenen encara casetes baixes d'obrers i menestrals. L'any 1929 es va produir els primers intents de dotar la ciutat d'un port franc lliure d'aranzels per a la importació i l'exportació de mercaderies. Però quan es va constatar la inviabilitat del projecte, es va decidir crear un gran polígon industrial, del qual va ser símbol i motor la instal·lació de la seu central de la fàbrica de cotxes Seat, inaugurada el 9 de maig de 1950, que es va convertir en un dels principals símbols dels canvis econòmics i productius viscuts a la ciutat amb motiu de l'aplicació a tot el país del pla de desenvolupament del govern franquista.
La foto mostra la Marina en primer pla, amb la fàbrica de la SEAT,
inaugurada el 9 de maig de 1950, amb la muntanya
de Montjuïc i Can Tunis al fons
La Marina de Sants va ser fins a primers del segle XVIII terra d'aiguamolls. Va ser la família Antúnez, propietària de terrenys, qui va fer dessecar la zona (1711-1809) i va propiciar l'aparició del conreu, masies i hostals, com el de Can Tunis.
Hostal Can Tunis, a la carretera de Can Tunis (c. 1940)
S'hi van instal·lar indústries tèxtils durant el segle XVIII, però el lent procés d'industrialització (a partir de mitjans segle XIX s'hi van instal·lar empreses com la Fàbrica dels Ossos, la Shell, l'Arsenal o el Vidriol, moltes d'elles properes a la platja) va permetre que l'aspecte rural de la zona es mantingués fins als anys 60 (com es pot veure a la fotografia de la Seat), amb la presència de les nombroses masies que apareixen al plànol, i de les quals només sobreviu, amb horts i bestiar, Can Mestres, en el Camí de Can Clos. L'eix vertebrador de l'economia agrícola, i posteriorment industrial, va ser la construcció del Canal de la Infanta (1817-1820), que prenia l'aigua del Llobregat des del Papiol. Encara avui rega hortes des de Molins de Rei fins a Can Trabal, a l'Hospitalet, i a la Zona Franca subsisteix un tram fòssil tocant la paret del cementiri.
El Canal de la Infanta, el 1906, travessant camps de conreu,
amb Montjuïc i el cementiri al fons
Barcelona a la vista
Dinant a la platja davant la Farola, el 1891
La Farola durant els anys 50-60
La Farola era el nom que rebia el far del Llobregat, on recordo que fins als anys 70 els pescadors venien i preparaven musclos i peix en els merenderos. El far era de les poques construccions sòlides de la zona, raó per la qual es feia servir com a refugi i feia les funcions d'escola. L'àvia de l'Àngels Rodríguez Santalucía, veïna de la Marina durant molts anys, hi va néixer i hi va fer de mestra.
Ens explica Jaume Carreras Laserrada que abans de la guerra de 1936, prop de la Farola hi havia una platja nudista. Els nois de l'Hospitalet (que els pagesos de la Marina pronunciaven "Spitalet") hi anaven amb bicicleta, d'amagat, per veure-hi les noies nues. Recorda que als anys 50 encara s'assenyalava una família del carrer del Baró de Maldà per "vegetarians", i el pare li va explicar que era un eufemisme per "nudistes".
Els pares de la Magda Jiménez Ureña van viure a Can Tunis fins als anys 50, quan va néixer la Magda i van decidir marxar. Ens ha cedit una fotografia de 1948 on apareixen els seus pares i les seves germanes davant d'una barraca d'aire mariner.
La família de la Magda a Can Tunis (1948)
© Magda Jiménez Ureña
Amb l'ampliació de la Zona Franca, van anar desapareixent les masies. Dues de les últimes masies a desaparèixer van ser Can Teulada Verda i Cal Tano, de la família Subirachs-Almirall. Eren a tocar, precisament, del camí de la Farola. Les fotografies d'aquestes masies han estat cedides per Jaume Almirall (1924), descendent dels antics propietaris, i amb qui des de fa un temps tinc el privilegi de gaudir, juntament amb la Joana, la seva esposa, d'una estreta amistat. Aquest apunt és una manera d'agrair aquesta amistat i els records personals i familiars que ha compartit amb mi.
Can Teulada Verda (1958)
© Jaume Almirall Carreras
El carro de Can Teulada Verda anant cap el Born. A la façana hi ha
el rètol “Propiedad del Consorcio del Puerto Franco” (ca. 1920)
© Jaume Almirall Carreras
Cal Tano i, al fons a l'esquerra, la Casa de Fusta (1956)
© Jaume Almirall Carreras
Des de principis de segle XX, però, diverses onades migratòries propiciaren la construcció de barriades obreres com El Sifón, Mare de Déu del Port, les Cases Duran de la Colònia Agrícola, les Cases Barates (2) o grup d'habitatges del Prat Vermell (Eduard Aunós), al voltant de la fàbrica del mateix nom, com explica en els seus assajos i novel·les Paco Candel, arribat a la Zona Franca durant la dictadura de Primo de Rivera. Candel és la veu dels barris de la Marina. També de la barriada era una de les veus oblidades de Can Tunis: Josep Maria Fonollosa (8 d'agost de 1922 – 7 d'octubre de 1991), emigrat a Cuba i els Estats Units. I en un altre ordre de coses, Eduard Manchón (24 de juliol de 1930 - 29 de setembre de 2010), jugador de futbol i un dels membres de la mítica davantera del Barça de les Cinc Copes, que cantava Serrat a "Temps era temps": Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón.
Contra la teoria de Carreras Candi, que atribueix el topònim Can Tunis a la presència de pirates tunecins durant el segle XVI, el nom prové de l'antropònim de la família Antúnez, i és el nom com va ser coneguda la zona a mida que es perdé la relació amb Sants. El barri de Can Tunis pròpiament dit té l’origen en un barri de pescadors anomenat Fraga, en els terrenys dessecats pels Antúnez en el segle XVIII. Però no va ser fins el 1883, amb la dessecació definitiva de l’estany feta per una societat agrícola per tal d’instal·lar-hi l'hipòdrom (que va servir com a camp d’aviació de Barcelona fins al trasllat al Prat), que es va desenvolupar aquesta zona.
Els banys Zoraya (1905-ca. 1930) eren coneguts popularment com el Balneari i substituïen el projecte de La Perla del Mediterráneo, un agosarat complex balneari d'hidroteràpia i esportiu, de gust neoàrab, que l'arquitecte Enric Sagnier va projectar el 1884 però que no es va arribar a construir. Els Zoraya eren inaugurats el 13 de juliol de 1905 i tancats a principi dels anys 30. Les instal·lacions oferien banys de pila i d'onades, piscines, gimnàs i restaurant, i a l'estiu s'hi organitzaven regates de vela. El públic del balneari era benestant, en uns anys en què la burgesia barcelonina freqüentava la Marina de Sants, com ho indica el fet que fos aquí on es construís l'hipòdrom de Barcelona, anomenat de Can Tunis (1883-1934)
Malgrat la dessecació del darrer estany dels aiguamolls de Can Tunis, l'extracció de sorres dels anys 60, que tenia com a objectiu l'ampliació del port de Barcelona, va originar l'¡aparició de dos estanys d'aigua dolça que eren aprofitats com a zona de bany. Aquestes zones humides juntament amb la riquesa dels terrenys van propiciar un ecosistema ric en canyissars i vegetació de ribera i deltaica, que va servir de crida a una renovada fauna, i ràpidament l'indret es va poblar d'ànacs, polles d'aigua, i peixos com barbs i anguiles. L'any 1965 s'hi va prohibir el bany perquè l'estany s'havia convertit en un lloc perillós i la imprudència dels banyistes va provocar algun mort.
L'estany de Can Tunis, a la dècada de 1960
Font: El tranvia 48
L'any 1883 van començar, també, les obres del cementiri del Sud-oest i el 1913 es posava en marxa el tramvia del Morrot. Cap a finals dels anys 40 un grup de veïns afectats pels successius trasllats de la població obrera que s'instal·lava a la Zona Franca va crear un nou nucli de barraques en terrenys municipals vora el cementiri, anomenat la Muntanyeta o Jesús i Maria. El 1964 ja hi havia 3.600 habitants, la majoria treballadors. La progressiva urbanització de la Zona Franca, juntament amb l’ampliació del port de Barcelona (1966), va obrir obrir un procés de negociacions per aconseguir la desaparició de les barraques (el 1970 hi vivien encara 300 famílies).
Les barraques de Can Tunis als anys 50, al costat
del cementiri, amb el Morrot i el port al fons
Del vell barri obrer de Can Tunis, oblidat de la història per les barraques que li van prendre el nom, en queda, però, un petit nucli de cases al final del passeig de la Mare de Déu del Port a tocar del passeig de Can Tunis, on viuen sis famílies, el restaurant Litoral i el bar La Nevera, que alimenten els treballadors de la zona; la floristeria centenària Flores Manolo i una botiga de làpides, que viuen de l'activitat del cementiri; i quatre tallers; i un altre grup de cases, les Torres de la Marina, a tocar de la fàbrica Santiveri, i una pineda sobre el carrer Motors, amb un restaurant dins d'un tancat on tens la il·lusió de recuperar els merenderos d'abans, com La Bona Aigua.
El tren de mercaderies, un abeurador a la porta d'un bar, el quiosc
de la senyora Maria i botigues a la cruïlla del passeig de Cantunis
amb Mare de Déu del Port a la barriada de Can Tunis
Res en queda de les barriades de pescadors, que s'estenien al llarg del litoral; de Cal Pellofa, saló de ball i teatre; de La Caseta de Nit, cinema, sala de ball i teatre; del cinema Salón Antúnez, davant de l'església; de la cooperativa La Flor de Maig; dels Banys Públics o del Tiro Pichón. Mires al voltant i l'autopista i el cementiri són el testimoni de la vida que passa de llarg i dels morts, que amb les seves flors de plàstic enyoren els camps de conreu i el mar.
D'altres morts només van trobar descans entre barraques, runa i xeringues. Als anys setanta ja només quedaven uns quants blocs habitats principalment per famílies gitanes, sota Montjuïc anant cap el Morrot. El barri va degradar-se molt i va convertir-se en un punt de tràfic i de consum de drogues. Va desaparèixer del tot l'any 2004. En van deixar constància abans de l'enderroc Paco Toledo i José González Morandi en el documental Can Tunis, otra visión de Barcelona. Un altre barri marginal. Una lacra oculta més que s'amagava rere la façana de la modernitat de Barcelona.
Les antigues marines de l'Hospitalet i de Sants, els anys 40
La platja, amb els estris que els pescadors feien servir per a la pesca de l'angula.
Al fons es distingeix el promontori de Montjuïc
El pescador Andreu Pérez Aparici, al riu amb la seva barca
Barraca de pescadors
Notes:
(1) Vegeu la nota 15 de "Vademècum 'Provençana, bressol de l’Hospitalet'" (II), del blog de l'Arxiu Històric de Santa Eulàlia de Provençana.
(2) Sobre Les Cases Barates és imprescindible la lectura del llibre Rastros de rostros sobre un padro rojo (y negro). Las Casas Baratas de Can Tunis en la revolución social de los años treinta, de Pere López Sánchez. Podeu trobar tota la informació en el blog i a Facebbok.
(3) Si no s'indica l'autor o el propietari de les imatges, han estat documentades a L'Hospitalet de Llobregat: imatges retrospectives d'una ciutat, de Luis V. Bagán Nebot.
[+]
Per a una crònica més general i personal dels barris de la Marina, vegeu també:
Julio Baños, Can Tunis, l'ocàs d'un barri, Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1993.
Julio Baños, Imatges retrospectives de la Marina, Barcelona: Diputació de Barcelona, 1997.
Ricard Fernández Valentí, "La playa de Can Tunis: algunos apuntes históricos", El tranvia 48.
Antonio Santafé Pérez, La cruel guerra (blog).
Francesc Sifré, "Registre d'un barri debolit: Can Tunis", Butlletí de la Societat d'Onomàstica, LIV-LV, 443-455, Barcelona, 1993.
*
Aquest relat forma part del meu darrer llibre,
Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat
Viena Edicions, 2018
Como siempre, una lección de Geografía, de Historia y de Antropología.
ResponEliminaSalut
Gràcies, Miquel!
EliminaDiria que he fet amb retard aquesta marrada pels territoris liminars de Barcelona si no fos perquè aquestes teves entrades són atemporals. Per mi aquesta "marina perduda", com la qualifica Luis V. Bagán, sempre ha estat un paisatge molt líric, en la mesura que sota el seu actual aspecte industrial s'hi trasllueix aquest passat rural i gairebé romàntic encara proper i malgrat tot perdut de manera definitiva. Crec que ho has copsat d'una manera preciosa amb aquella imatge dels morts que enyoren els camps de conreu i la mar.
ResponEliminaA banda, Can Tunis és un dels escenaris mítics de la meva infantesa plena de cabòries. No pas perquè hi anés de visita, sinó perquè en passar-hi per davant amb el cotxe mon pare sempre en referia la seva perillositat marginal -eren els 80, en ple apogeu del comerç d'heroïna- i jo m'hi imaginava qui sap quines pel·lícules d'hampa i coltellades. Per aquest motiu, i per la meva sensibilitat envers tot allò perifèric, sempre m'ha interessat la lectura de materials que en parlin. El llibre de Pere López que cites és, en efecte, una gran investigació que, a més a més, té la virtut de crear un discurs teòric sobre aquestes "altres Barcelones" que tant ens interessen; d'explicar que sota la façana de prosperitat burgesa, comercial i turística que s'ha propagat de la ciutat han existit i persisteixen altres maneres de viure-la i pensar-la.
Curiosament, Alexandre, a mi em passava el mateix: Can Tunis formava part d'una marginalitat que anava més enllà de qüestions socials perquè la situació geogràfica els expulsava de la ciutat. Jo, que sóc del Clot, estava acostumat a les barraques de la Perona o les del Turó de la Rovira, que no deixaven de ser excrescències urbanes.
EliminaEls anys 80 encara vaig poder arreplegar una Zona Franca amb restes de l'antiga ruralitat, amb un barri com el Plus Ultra que a la festa major reproduïen el ritual de trepitjar raïms rememorant els temps en que hi havia vinyes. O la vella carretera del Prat, encara arbrada, que travessava polígons residencials i magatzems de ferralla.
Mira't el vídeo de l'últim apunt, el de "Barcelona... de vacances", que il·lustra perfectament (amb un final gloriós) aquesta persistència en altres maneres de viure que esmentes.
Molt interessant!
ResponEliminaUn món desaparegut, Javier.
EliminaEnric, quan tenia uns 13 o 14 anys vaig llegir "Donde la ciudad cambia su nombre" de Paco Candel, llibre que el meu pare tenia a casa. Tret de les anècdotes, que n'hi havia i molt divertides, no deuria entendre gaire cosa més, llavors. Passats uns anys el vaig rellegir i, es clar que hi continuaven havent les descripcions de personatges curiosos, les situacions que m'havien fet somriure... però també vaig copsar la crítica a un sistema que feia viure les persones de manera inhumana; l'important que era per a l'autor evidenciar que la falta de cultura era l'arrel de moltes de les situacions que s'hi donaven, però no per manca de capacitat dels veïns d'en Candel, sino per què les circumstàncies (la època, el règim ...) així ho manaven. Va denunciar les situacions i a sobre els protagonistes quasi el volien matar.... D'aquell mon no en deu quedar quasi res, com ben be es veu al teu article; però llegint-lo no he pogut evitar recordar el descobriment d'un escriptor -Candel- i d'un univers que ell descrivia, crec que des d'un gran sentiment d'amor a aquelles gents i a aquell territori.
ResponEliminaM'alegra molt el teu comentari, Àgata, perquè l'article no només volia volia reflectir la desaparició d'un món, sinó també el canvi de paradigma. És difícil saber què en pensen els implicats sobre les seves condicions de vida. Candel, volen reivindicar unes millors condicions de vida per als seus veïns va topar amb la realitat: allò que per a ell era criticable per als seus veïns era el món que "ells" havien construït. Ell parla de cultura, d'educació, però aquests són conceptes que sorgeixen dels paràmetres amb què ell mesura la realitat.
EliminaSi mires el vídeo (fins al final) de l'apunt "Barcelona... de vacances" veuràs a què em refereixo.
Un abrazo ..
ResponEliminasalut
Salut, Miquel!
EliminaJa només falta afegir aquesta il·lustració més glamorosa:
ResponEliminahttp://galeriadimatges-galderich-leblansky.blogspot.com.es/2015/04/escena-de-platja-als-banys-de-sant.html
És curiosa la transformació tant radical d'un espai!
Transformació radical, Galderich, i desaparició d'un espai, una forma de vida i una població que seguia el camí que van iniciar ibers i romans: el primer port de Barcino va ser aquí!
EliminaTens raó: platja de Can Tunis dibuixada per Ramon Casas afegida a l'apunt
Hola Enric, molt bona feina! De tota manera m'ha sobtat que no anomenis en Julio Baňos, un altre defensor del barri i vertader investigador de les genealogies originàries del mateix. Fins que l'ajuntament va decidir tancar-lo, dirigia ja jubilat l'arxiu històric de La Marina, a la casa del rellotge. Un gran home que estima el seu barri conegut per tothom allà.
ResponEliminaSalutacions,
Jaume Susany
Gràcies pels teus comentaris, Jaume! Tens raó, és un oblit no esmentar en Julio Baños. Ho he esmenat afegint dues obres al final de l'apunt.
EliminaGràcies a tu. Salutacions.
ResponEliminaHo deixaré en, qui t'ha vist..
ResponEliminaDoncs sí, Javier. Ja no en queda res.
EliminaA l’entrada “Anar-se’n a can Tunis” dels “Refranys Personals” d’en Joan Amades i que explica la dita com morir-se, fa esment a l’origen de Can Tunis dient que és la castellanització ("obligada”) del nom de Casa Antúnez.
ResponEliminaPer a mi, que sóc, de l'Hospitalet, les "Marines" (de Sants o de l'Hospì) varen ficar-se a la meva infància molt dins...
Gràcies pel teu comentari, Ventura. Ja m'imagino com et va marcar la Marina. Tots els que hem tingut oportunitat de créixer o tenir a prop espais oberts i naturals mirem la vida d'una manera especial. Jo coneixia, sobretot, la zona de la Farola, on anàvem amb la família a menjar musclos i peix amb els pescadors.
EliminaSempre he pensat que aquesta zona, just al costat sud de Montjuic, era molt adequada per fundar una ciutat a l’empara, precisament, d’una gran muntanya i amb una plana extensa. Però els romans segur que van tenir les seves bones raons per situar la nostra Barcelona al mont Tàber, segurament, potser, per l’accés a l’aigua com demostra la relació entre l’aqüeducte romà i el Rec Comptal.
ResponEliminaDoncs sí, Xavier. La raó principal, el control del Pla. A Montjuïc era problemàtic creari una colònia perquè en aquella època Can Tunis era un estuari que arribava prop d'on avui hi ha Martorell (Ad Fines), lloc on van fer arribar la derivació de la Via Augusta que des del Vallès entrava pel turó de la Trinitat, travessava Barcino i anava a buscar el camí del Llobregat (Rubricatum).
EliminaParles de les barraques de Montjuïc que anomenaven "la Muntanyeta". A la Barceloneta també hi havia una zona de barraques que s'anomenava així. Era al final del passeig Nacional (ara passeig de no sé quin Borbó) i van enderrocar-les per construir un centre de recerca marina del CSIC (al principi es deia Instituto de Investigaciones Pesqueras), que a la planta baixa tenia un aquari.
ResponEliminaPel que fa al passeig de la Zona Franca durant uns mesos, en la meva joventut, el vaig freqüentar molt perquè vaig fer el servei social en un asil que l'Ajuntament tenia on ara hi ha una escola (Asilo de Nuestra Señora del Port, es deia). I va ser quan vaig començar a llegir l'obra de Candel.
El de la Muntanyeta, Mercè, va ser un dels nuclis de barraques més curiós de Barcelona. I no sé què en pensaràs tu, però em va saber molt greu que enderroquessin l'Instituto de Investigaciones Pesqueras i l'aquàrium.
EliminaBon article. Mai he entes perque em d'esciure, normativament, Can Tunis, i no Cantunis o C'Antunis,
ResponEliminaD'una banda tenim la contracció "CAN" = CAsa d'eN.
EliminaI de l'altra la pronunciació popular i catalanitzada de "Antúnez": Antunis, a més típicament escurçada a la catalana: Tunis (com Cisco de Francisco, Tano de Gaietano, etc.)
Pel que fa al nom, ja t'ha contestat el Raimon. La norma que se segueix és l'estàndard: és la suma de dos fenòmens lingüístics habituals en català: una contracció (can) i una afèresis (pèrdua de la part inicial d'una paraula).
EliminaDe tota manera, aquesta no ha estat l'única manera de construir el topònim. Encara existeix la forma 'Cantunis', que és l'oficial del nomenclàtor (passeig de Cantunis) i l'entrada principal de la Gran Enciclopèdia Catalana. Per què? Una explicació és que el nom tingui dues etimologies diferents i que hagi evolucionat de 'Ca n'Antunis' 'Cantunis' a través d'una síncope (pèrdua de sons intermedis, en aquest cas la n i una a), molt habituals a la parla col·loquial.
A mitjan anys 70, almenys els alumnes de nocturn de l'IND (sic) Can Tunis anàvem al bar del petit nucli de cases que esmentes, i suposo que els de diürn, també.
ResponEliminaFins i tot una vegada vam anar a fer costat als veïns del Polvorí, en una reivindicació de barri que va acabar amb la policia disparant pilotes de goma a veïns i estudiants.
De tant en tant alguns ens "aventuràvem" a passejar pels voltants, la vora del mar, solars, algun carrer, mig amb neguit, mig amb excitació pels "perills" de la zona, i amb una certa inconsciència juvenil.
Com quan en plegar, ja fosc, l'autobús trigava massa i intentàvem fer autoestop...
Una gran i documentada aportació, Enric, com de costum!
Gràcies, Raimon! És l'actitud habitual quan ens desplacem no només més enllà dels marges que controlem, sinó a la perifèria, allà on els límits comencen a fer-se difusos, que és on sempre comença l'aventura.
EliminaLleigir altre vegada Enric el teu article ,es recordar tote la meva familia de Can Tunis ,Els pocs que quedem :Tresa Almirall ( la Tana )i fills Jaume i Tresa ,Marcelino Subirachs i fills Marcel i Vicens.la Rosita Subirachs Huguet i filha Montse,Juanitu Almirall i fill Joan i jo amb fills Miguel Max i Debora (en Brasil) Gracies Enric ,ets molt ferm !!
ResponEliminaLes gràcies te les he de donar a tu, Jaume, perquè la història pren una dimensió extraordinària quan pots fer parlar les veus que van construir aquell paisatge emocional. Ho dic tant pel cas de Can Tunis com per totes les experiències i amistat que has compartit amb mi.
EliminaOstres! En el plànol esquemàtic de les masies es veu la dels meus avantpassats, Can Puig més coneguda com els Pujos (o Putxos, en la seva forma més apitxada i, sembla, més moderna). Es dedicaven a la tria d'escombraries i a la cria de pollastres. No cal dir que éren del tipus "pota negra" i boníssims segons la meva àvia.
ResponEliminaAlfred, també surt en el mapa de 1926.
Eliminam'ha encantat aquest article, la de punts que no coneixia, gràcies Enric per a fer arribar-nos tota aquesta informació tan agradable de llegir.
ResponEliminaGràcies, Rosa! Ja que ho dius, vull posar èmfasi en aquest "agradable de llegir". M'agrada aportar dades, però sobretot m'interessa que el lector trobi interessant la narració més enllà dels coneixements que es puguin adquirir. Com qui llegeix un conte.
EliminaEnric, més enllà de la precisió tècnica i documental dels teus articles, m'encanta la enorme dimensió emocional que tenen. De fet, es potser el que dona sentit a tota la teva tasca.
ResponEliminaJo vivia en aquest barri i recordo al final dels anys 60 una riera que transcorria paralela al carrer de Ntra Senyora del Port, una lleteria amb vaques prop de les vivendes del polvorí, un abocador de basures per on ara hi ha el Palau Sant Jordi... tantes coses... moltes gràcies, Enric, per aquest delicios passeig emocional. Santi
Gràcies, Santiago! La satisfacció més gran és, precisament, saber que el relat aconsegueix aquesta connexió emocional. Com li deia a la Rosa just en el comentari de més amunt, la intenció és poder explicar història com qui explica un conte.
EliminaLa riera que recordes paral·lela a Nostra Senyora del Port era el Canal de la Infanta, que continuava vorejant el cementiri i desembocava al final de Can Tunis, en direcció al Morrot. De la lleteria no en sé res, però l'abocador d'escombraries sí que el recordo, al costat de Can Valero.
Mi padre nacio en el barrio de pescadores de la farola,la hoja de empadronamiento me la paso Luis v bagan es del año 1916,un saludo
ResponEliminaGracias por el testimonio, Carmen. ¿Llegaste a ver las últimas cabañas de pescadores de la Farola?
EliminaMoltes gràcies per aquesta documentació. Ja fa un any que treballo a la ZAL del Port i cada día que passo intento imaginar com era tota aquella zona que ara es plena d' empreses de logística, químiques, naus, l'ampliació del Port i mercàncies... Deu n hi dó es increíble!!! Una abraçada i moltes gràcies!
ResponEliminaDe res. És un plaer compartir-ho i que en tragueu profit. Sens dubte, sense una mica d'orientació i sense haver-ho conegut és impossible fer-se una idea de com era Can Tunis. Una abraçada i moltes gràcies!
Eliminamolt bon article i quants records em vénen al cap, històries contades a casa per la meva àvia de la meva mare nascudes i veïnes a la mateixa farola i d'els amos de casa de fusta. Filla de pescadors, quantes fotografies de les seves barraques, del seu gent y veïns de cases. Quina llàstima que no pugui compartir amb elles ara tot aquest gran article, segur que els portaria molts records a elles també.
ResponEliminaMoltes gràcies, Carlos! Em fa molta il·lusió el teu comentari com a descendent de veïns i pescadors del barri. Quan escric articles d'història urbana de Barcelona el més gratificant és aconseguir aquest vincle emocional amb les persones. Encara que elles no ho puguin llegir els dedico aquest relat amb tot el cor. Una abraçada, Carlos!
EliminaLa meva mare va viura a La Farola, la seva familia eran pescadores. Jo soc net de la Carolina de Can Patirem. Jo anava a veurela a Can Tunis
ResponEliminaJoan, moltes gràcies per compartir-ho amb tots nosaltres. Malauradament, d'aquell paisatge ja no en queda res. Només els vostres records.
EliminaMoltes gràcies per la feina tan acurada que has fet, que ens dóna estones molt agradables. La veritat és que de Can Tunis o Casa Antúnez sabia molt poc. Sí que vaig llegir un llibre sobre la Marina de Sants.
ResponEliminaÀnims i segueix amb la teva feina que t'agraïm.
Salutacions,
Ramon Díez
Moltes gràcies, Ramon. Per a mi és una alegria saber que gaudiu dels meus articles i dels meus llibres. Salut!
Elimina