Baixant de la font del Gat

Baixant de la font del Gat

A la plaça de Sant Agustí Vell, dita antigament del Pont d’en Campderà, per on passava el Rec Comtal, i després plaça dels Arcs de l’Antic Convent de Sant Agustí, la intervenció sobre l’edifici que fa xamfrà amb Tantarantana i Carders, va suposar la misteriosa desaparició de la font de Sant Agustí, d’origen gòtic, que ocupava tota la cantonada; va ser desmuntada peça a peça durant les obres (1996) amb l'objectiu de tornar-la muntar en el mateix lloc un cop acabades, però això no va passar mai, i se’n desconeix el parador. L’actual n’és una reproducció.

La font gòtica de Sant Agustí, l’any 1957, desapareguda 

a dècada de 1990. Francesc Ribera Colomer. AFB

Se la coneixia com la font del Gat perquè l'aigua rajava d’un cap de gat de pedra i permetia distingir-la de la font de ferro forjat del centre de la plaça. La tradició popular atribueix la localització de la font de la cançó Baixant de la font del Gat de la “Marieta de l’ull viu” a dues fonts: la dels Jardins Laribal de Montjuïc i la de la plaça de Sant Agustí Vell, com afirma una placa col·locada al capdamunt de la font. La memòria popular del barri assegura que la font del Gat de Montjuïc és del 1928; en canvi, la de Sant Agustí és anterior. Pel que fa als protagonistes de la cançó, es diu que la Marieta va néixer al carrer del Portal Nou, que mai va sortir del barri i que el soldat era de la caserna militar de Sant Agustí.

La font del Gat de Montjuïc

La font de Montjuïc no és de 1928, és clar. Segons una tradició poc consistent, va ser descoberta l’any 1855 per un gat. Però com veurem, existeix de molt més antic. Com ens explica Julio-Carlos García Castrillón, que gestiona l’arxiu de la família Bacardí, la primera menció de l'existència de la font del Gat apareix en unes escriptures d'Antoni Nadal de Casanovas, adroguer i comerciant enriquit. El document, de data 8 de març de 1776, deixa testimoni de la compra en pública subhasta dels terrenys de l’antic convent de Santa Madrona, aleshores en ruïnes, dins dels quals hi ha la font del gat. A la premsa, es menciona per primer cop al Diario de Barcelona l’any 1805, en un breu per avisar de la pèrdua d’un objecte tot tornant de la font de Montjuïc cap el portal de Santa Madrona i que es gratificarà a qui el torni al propietari.

La font del Gat l’any 1892 quan encara estava en un entorn

rural, dibuixada pel gravador i pintor barceloní

Alexandre Cardunets Cazorla (1871-1944). AHCB

Al tombant dels segles XIX-XX, la font encara és en un entorn rural, com podem veure en el dibuix de Cardunets, però l’entorn comença a convertir-se en lloc de trobada de la societat política i gastronòmica la Colla de l’Arròs, fundada el 1854; concretament on el 1919 es construirà la Casa Balaguer substituïda el 1973 pel Museu Etnològic i de Cultures del Món.

Serà durant la primera dècada del XX que tant a la font del Gat com la resta de fonts de Montjuïc es popularitzaran les fontades, les excursions a la muntanya per menjar i anar-hi a passar el dia. De fet, no era res nou. Antigament, l'aigua sortia entre les pedres “con chorrear cantarino y glugluteante", com descrivia Luis Baile Lisón l’any 1940 a Montjuich de Antaño. Des del segle X hi ha notícies de fonts a Montjuïc i des del XIV es feien aplecs a les fonts veïnes a les ermites com Sant Julià, Sant Ferriol, San Bertran o Santa Madrona; a finals del segle XVI i inicis del XVII, el rector de Vallfogona parla de la font dels Tarongers (probablement la font Trobada), al torrent del mateix nom, també conegut com torrent dels Jueus perquè també feia de camí que pujava fins el cementiri jueu, que ocupava els terrenys de la Societat de Tir al Colomí (1906) i les antigues Atraccions de Montjuïc (1966-1998; avui jardins Joan Brossa). Una bona part del cementiri encara conserva sepultures i làpides (la majoria de les recuperades són al Museu d'Història de la Ciutat) i espera de fa anys ser monumentalitzat i dignificat. 

La font Trobada, també coneguda com de la Magnèsia, era popular el segle XVIII pel seu contingut en sals d’aquest mineral. Era situada al final d'un caminet costerut del torrent dels Tarongers, entre la part alta del carrer Roser i del carrer Nou. L’any 1778, el Baró de Maldà en feia esment al Calaix de sastre:

“Cosa de poch temps hà se hà descubert una Font, á la que nomenan Trobada al peu de la montaya de Montjuich, que fá proba als que hán begut de la dita aigua, facilitant-los l'orina i purgació del ventrell. Yo no la hé probada per no tenirla menester.”

La font rajava en un pati que també s'utilitzava com a pista de ball, i on el 1817 es va inaugurar un quiosc de refrescos. Aquesta va ser l’evolució de gairebé totes les fonts de Montjuïc, convertides en llocs de trobada lúdica i festiva. Algunes, però, van adquirir mala fama, tant per les baralles com per les trobades sexuals. L’Esquella de la Torratxa en feia broma dient que per allà hi havia passat sis generacions veient “el cargol que treu banya” i fent créixer la població de Barcelona  (vegeu Les fonts de Montjuïc)..

Tornant a la font del Gat, l’any 1908, l'Ajuntament de Barcelona compra la finca a l’advocat i periodista Josep Laribal, per convertir-la en un dels primers jardins públics de la ciutat i s’obren al públic el dia de la revetlla de Sant Joan de 1910. Dins d’aquests jardins, però en els terrenys que acabarien sent l’Escola del Bosc (1914) i la Fundació Miró, hi havia també la font de Laribal o del Parc de Baix. I entremig de totes dues hi va haver la font d’en Pessetes, que rebia aquest nom perquè es deia que l’any 1848 s’hi va trobar una olla plena de monedes d’or, la qual cosa va atraure gent que hi anava a buscar fortuna i en van quedar uns versos populars: “Busca en la font d’en Pessetes / el que mai no has de trobar: / un home que amb les mans fredes / s’hagi sabut escalfar.”

La font del Gat l’any 1914. Frederic Ballell. AFB

L’èxit serà immediat i l’any 1914 L’Esquella de la Torratxa es fa ressò de la bondat de la font del Gat i del servei que s’hi ofereix, com es pot veure a la fotografia de Frederic Ballell, també de 1914:

“Desde que una noia i un soldat l’immortalitzaren és aquesta font la reina de les fonts de la ciutat, i, comparat al séu renom, no és res el de la font de Canaletes, ni el de la del «Lleó», «Canari», «del Carbó», «Mogueral», «del Mico», i, per acabar d’una vegada, cap absolutament. Tenim la mes absoluta certesa de que cap llegidor barceloní ha deixat de recrear-se amb la seva aigua, siga barrejant-la amb eixarop u orxata, siga bevent-la pura, després d’un glop d’aiguardent o de mastegar anissos; pero, com que molt bé podría succeir que algú de pagés, o de vila forana, entres en tentacions d’arribar-s’hi, després de llegir lo molt i bo que d’ella s’ha d’esplicar, començarem acompanyant-li com si ell fos la Marieta i nosaltres el soldat.”

Entre el 1916 i el 1918 Jean Claude Nicolas Forestier amb Nicolau M. Rubió i Tudurí com a ajudant, es fa càrrec de la urbanització jardí de Laribal, que acabarà en solitari Rubió i Tudurí. Es va renovar l'espai de la font del Gat i es va col·locar com a sortidor el cap d'un gat esculpit en pedra. Quan l’any 1925, Puig i Cadafalch (encarregat de la urbanització de la muntanya per a l'Exposició Internacional de 1929) construeix un restaurant davant mateix de la font, la portalada d’accés al recinte de la font i el restaurant és coronada per un plafó ovalat amb dos gats negres simètrics i l’any 1884 inscrit, que no se sap a què fa referència.

D’altra banda, de la font de Sant Agustí i el nom popular de font del Gat res se’n pot dir més enllà del que explica la tradició oral dels veïns. Ni tan sols Amades en parla.

Història de la cançó

Pel que fa a la cançó, la història de la “Marieta de l’ull viu” és una tonada popular antiga de tradició oral que és esmentada per primer cop com a tal al Cançoner musical popular català (1918) de Rossend Serra i Pagès, però el primer cop que trobem un fragment escrit de la cançó és l’any 1898, al setmanari satíric L’Olla, però en un context que no té res a veure ni amb la cançó ni amb la font.

Partitura de la versió popular de Baixant de la font del Gat

La primera mostra de dur la Marieta més enllà de la cançó popular és de l'any 1910, quan el director barceloní Ricardo de Baños va fer una comèdia de cinema mut amb el mateix títol de la cançó.

Al setmanari El poble català d'agost de 1912 es publica la primera estrofa amb una variant: “Tornant de la font del gat / una noia, una noia. / Tornant de la font del gat / una noia y un soldat.” Podria semblar que el “baixant” de Montjuïc és un afegit posterior, però a l’Arxiu Municipal de Lloret de Mar es conserva la partitura de 1907 “Tornant de la font del Gat”, que es descriu com a cor humorístic de Jaume Gelabert o Gilabert o Gilbert i Rinch o Rusch.

Les variacions en les lletres de les cançons i la poesia popular són una característica de la transmissió oral que permet adaptar el contingut a les circumstàncies del lloc on s’adopta la cançó. Això ens porta a la possibilitat que la cançó pugui fer referència tant a la font del Gat de Montjuïc o a qualsevol altra. El lloc és intercanviable per un altre. Els qui són importants són els protagonistes i la relació que estableixen, sigui eròtica, romàntica o dramàtica. La Marieta i el soldat són dos personatges arquetípics que compleixen la seva funció dramàtica; com el del mariner que deixa un amor en cada port i el drama romàntic de la noia que veu partir l’enamorat mentre es queda sola, es lleva la vida o es veu abocada a la prostitució.

Serà a la dècada de 1920, però, que es popularitzarà quan es faci servir a la lletra d’un cuplet, en una obra de teatre, una sardana i, de nou, cinema. El cuplet La Marieta de l'ull viu, amb lletra del dramaturg Faust Casals i música de l’olotina Càndida Pérez (1893-1989), que incloïa també la tonada popular va ser estrenat cap al mes de novembre de 1920, interpretada per la cupletista menorquina Pilar Alonso (1897-1980) al teatre Eldorado de la plaça de Catalunya.

Lletra del cuplet La Marieta de l'ull viu, del dramaturg Faust Casals

i música de Càndida Pérez, publicada El llibre del cuplet català.

Barcelona: Editorial Bonavia, 1929

La cançó original, com molt bé ens recorda Pere Cowley, té un contingut eròtic que era habitual en el repertori musical popular dels segles XVIII-XIX que no s’escapava als oients de l’època i que el cuplet, gènere que jugava amb el doble sentit de les lletres, es va encarregar de recuperar. No només les trobades de noies i soldats eren habituals a les fonts de Montjuïc on s’hi feia ball, sinó que les figues de moro i el clavell tenen una lectura sexual evident que amb els anys s’ha anat perdent fins convertir-se en una cançó infantil.

L’any 1922, el dramaturg i director de cinema nascut a Lleida Amichatis (Josep Amich i Bert, 1888-1965) i l’escriptor de sainets i dramaturg barceloní Gastó A. Màntua (Gastó Alonso i Manaut (1878-1947) escrivien Baixant de la font del gat o la Marieta de l'ull viu, una tragicomèdia d’èxit notable que va ser estrenada el 15 d’abril de 1922 al Gran Teatre Espanyol per la companyia de Josep Santpere. El mateix Amichatis va adaptar-la al cinema i va dirigir-la l’any 1927, amb els mateixos actors de la companyia de Santpere que la van popularitzar als escenaris.

Més tard, l’any 1926, basant-se en la cançó popular i amb text del lletrista Antoni Vives, el compositor barceloní Enric Morera (1865-1942), autor de La Santa Espina, amb lletra d’Àngel Guimerà (1845-1924), en va compondre una popular sardana estrenada al Palau de la Música Catalana.

Existeix un manuscrit d’una partitura probablement anterior de Miquel Picazo Ronda, autor també de la sardana Rosalia, però del qual no es té cap dada més enllà dels manuscrits de les dues sardanes.

Epíleg

Montjuïc ha guanyat la partida. La versió més coneguda de la cançó ha acabat sent l’original, despullada de la picardia eròtica de la lletra. Entre mig d’una i l’altra hi ha el camí en què neix l’oci popular i de masses; el pas dels versos d’ambient rural i preindustrial a l’esclat del Paral·lel barceloní que neix a finals del XIX i principis del XX, que posa sobre els escenaris els drames individuals o col·lectius que la veu de la cupletista o el gest de l’actriu i l’actor porten a la catarsi del públic, a l’alliberació de les emocions primàries, a la rialla.

Bestiari de Barcelona: les abelles

Un dels ruscs d'abelles del Castell dels Tres Dragons

del Parc de la Ciutadella, instal·lat el 1945,

l'únic apiari urbà de Barcelona

Els habitants de les ciutats tenen mala relació amb els insectes i els aràcnids, als quals considera uns intrusos sobre l’asfalt, i només els respectem mínimament als parcs i jardins sempre i quan no ens confonguin amb un element més de l’entorn natural. Assaborim la mel, però sovint fugim espaordits de la presència de les abelles que volen erràtiques per la ciutat lluny del rusc que probablement no veurem dins la trama urbana.

Una de les basses del viver del Tres Pins

Ramon Solé

A Barcelona, l’apicultura, considerada com a ramaderia (les normes i les lleis voregen l’absurd perquè són genèriques i no particulars), està prohibida. Hi ha ruscos autoritzats al viver de Tres Pins, a Montjuïc, on poques persones saben que encara raja i omple basses la mítica font on tants barcelonins hi anaven a fer fontades, a berenar, a menjar la truita el Dijous Gras o a enterrar la sardina el Dimecres de Cendra. També hi ha abelles a l'escola d'art floral de la masia de Can Soler (1801), a Sant Genís del Agudells, prop de la Font del Bacallà; o al centre social i comunitari de Can Masdéu, a l’antic hospital de Sant Llatzer, sobre el barri de Canyelles. També n’hi ha al Jardí Botànic de Barcelona, on hi ha instal·lats hotels d’abelles amb diversos tipus d’habitacions i forats de diverses mides en troncs, canyes, daus de fusta, totxos i tova de fang. L’hotel no només acull abelles, sinó també vespes i altres insectes pol·linitzadors, que ajuden a la reproducció de les 1.700 espècies de plantes que acull el jardí. Un altre hotel està instal·lant al Parc Cervantes. Aquests casos, però, es troben fora del nucli urbà.

Hotel d'insectes del Jardí

Botànic de Montjuïc

Dins la trama urbana, només l’apiari del Castell dels Tres Dragons del Parc de la Ciutadella, instal·lat el 1945, és permès per raons científiques i produeix mel dels til·lers que flanquegen el passeig principal del parc i li donen nom. Aquesta mel és apta per al consum i de molt bona qualitat, i el responsable de la producció n’és Jaume Clotet, apicultor de l'empresa Mel·lis. Dels vuit ruscos de la terrassa en té cura Maria Préstamo, apicultora i treballadora del Museu de Ciències Naturals, que va prendre el relleu de Ramon Frigola, que se’n va fer càrrec durant molts anys. Des de 2014 forma part d’un projecte de recerca del grup d’investigació Open Systems de la Universitat de Barcelona. L’anàlisi de les dades de l’apiari serveixen per conèixer l’estat de salut ambiental de la ciutat gràcies al comportament de les abelles, molt sensibles a la contaminació.

L'apicultor Jaume Clotet té cura dels sensors dels ruscos de la

terrassa del Castell dels Tres Dragons

A banda de les restriccions anacròniques pel que fa a la cria de bestiar en els nuclis urbans, s’argumenten motius de seguretat per a la prohibició, però hi ha ruscos en grans ciutats europees, com Londres, París (una colònia de 200.000 abelles habitava a Notre-Dame abans de l’incendi de l’abril de 2019), Berlín o Viena, i també a Nova York, sense que la presència de les abelles sigui cap perill per als ciutadans. I a Brussel·les, el Brussels Urban Bee Lab du a terme des de fa més de deu anys una investigació de l’ecosistema urbà i la salut en els ruscos instal·lats en els jardins urbans dels terrats del centre de la ciutat belga. A Catalunya l'única ciutat que té apiaris urbans i un programa específic per a les abelles és Viladecans, on els ruscos apleguen unes 100.000 exemplars.

Al llarg del mes de març i abril de 2017 diverses escoles de la xarxa Escoles + Sostenibles van posar en marxa uns tallers per equipar parcs dels deu districtes de Barcelona amb hotels d'abelles per acollir les abelles solitàries que ronden per la ciutat, amb l'assessorament de professors de biologia i l’Oficina de Protecció dels Animals de Barcelona (OPAB), que té la competència sobre les abelles urbanes i la responsabilitat de la seva protecció.

Els centres de la xarxa que van participar en aquesta proposta són: les escoles d’educació especial Lexia i ASPASIM (Parc del Putxet - Sarrià-Sant Gervasi), el col·legi Jesuïtes de Gràcia – Kostka (Parc Güell i Creuta del Coll - Gràcia), l’escola Mestre Morera (Nou Barris), l’escola Rambleta del Clot i l’institut Barri Besòs (Parcs del Clot i Diagonal Mar- Sant Martí), l’escola Auró (Parc Joan Miró - Eixample), l'escola Eulàlia Bota (Sant Andreu), l'institut Fort Pius (Parc de la Ciutadella - Ciutat Vella) i l'institut Bosc de Montjuïc (Jardins Joan Brossa - Sants-Montjuïc). Avui, la iniciativa s'ha estès per molts més parcs de Barcelona.

La transformació de la ciutat olímpica: Barcelona 1986-1992

La platja de la Mar Bella i el pas a nivell del

carrer de la Jonquera, l'any 1974

Autor: Pepe Encinas

A la fotografia de dalt hi veiem el pas a nivell del carrer de la Jonquera, continuació del carrer de Bilbao, al Poblenou. És de l'any 1974. Encara s'hi veuen barques de pescadors i un dels búnquers construïts l'any 1898 durant la guerra entre Espanya i els Estats Units, la Guerra de Cuba. Hi ha les instal·lacions de la fàbrica de gas del Poblenou. Al fons, l'estació de tren. La imatge retrata l'estat de deixadesa del litoral de Sant Martí de Provençals. Veient les ruïnes i la runa es fa difícil imaginar que aquí hi van haver els banys de La Martinense (1881) i els de la Mar Bella (1912). La platja era plena de quioscos de begudes i barraques de pescadors on es menjava el peix acabat de pescar. Els banys de la Mar Bella s'anunciaven a la premsa estrangera i la platja passava per ser la més neta de la ciutat. Van subsistir fins a la dècada de 1930, i acabada la guerra un temporal va esborrar casetes de bany i berenadors de tota guia turística. Després va venir la degradació i les platges del Poblenou es van convertir en un abocador, entre els barris de barraques del Somorrostro i les de Pequín i el Camp de la Bota. S'hi va construir un camp de futbol de terra a finals dels anys 70, la platja va recuperar alguns usos i en una taverna encara s'hi va tornar a menjar peix fresc. Fins que a la segona meitat de la dècada de 1980 les excavadores es van endur les darreres restes de la memòria dels veïns. Avui hi ha les instal·lacions esportives de la Mar Bella i tot el litoral mira de cara al mar, les platges tornen a ser plenes de gent i l'aire fa olor de peix fregit, arròs i crema solar.

Vista aèria de la muntanya de Montjuïc,

a la dècada de 1970

En aquesta altra fotografia, també de la dècada de 1970, hi veiem una imatge aèria de la muntanya de Montjuïc. A l'esquerra, l'estadi Olímpic; a dalt a la dreta, el castell vigilant la ciutat en lloc de defensar-la; a la dreta, un tros del cementiri. Enmig, l'altra ciutat; "la caseta i l'hortet" dels oblidats, dels qui després d'hores de feina a la fàbrica, l'obra o l'oficina (sí, també) tornaven a casa: els barris de barraques de Can Valero, Can Valero Petit i Les Banderes. Llars precàries fetes amb quatre totxos, fustes, somiers i cartrons. Una mica més enllà de l'estadi, no ho veieu, però si pareu l'oïda hi sentireu la música i el brogit del parc d'Atraccions de Montjuïc. Ironies de la vida, l'oci i el nínxol els tenien més a prop de casa que qualsevol altra barceloní. S'hi veuen pedreres i camins: el de la Serp, el de la Llengua de la Serp, el de l'Animeta, el de l'Esparver, el del Molí... Ens remeten a una muntanya viva: de les pedreres va sortir la pedra amb la qual es va construir la ciutat, ja des de l'època del romans. I l'existència de camins amb nom ens recorda l'activitat humana, des dels temps en què hi havia vinya i s'hi feia vi. Però també de temps més reculats, quan els romans hi van construir un port abans que existís Barcino, quan els ibers es miraven des del cim la plana boscosa travessada de torrents i rieres, o quan els primitius barcelonins del paleolític que encara no sabien que ho eren tallaven pedres de jaspi i sílex en els tallers de les coves del Morrot. Avui, al mig de la fotografia hi ha el Palau Sant Jordi i d'altres instal·lacions, també olímpiques. Aquí, però, a diferència del litoral, encara hi ha racons verges i racons que la natura ha engolit de nou amagant ruïnes entre arbustos i boscos.

Són només dos exemples dels molts que podríem triar. Les fotografies no són idíl·liques, però segurament despertaran en algunes persones sentiments que obviaran l'estat de deixadesa, abandonament i brutícia d'aquests dos marges de la ciutat però, tanmateix, habitats per persones i plens de records viscuts. Si voleu un altre exemple, potser més sagnant perquè va implicar la desaparició d'un barri sencer de Barcelona, podeu veure "L'últim viatge a Icària (1987)".

Els Jocs Olímpics de Barcelona, inaugurats el 25 de juliol de 1992, van comportar aquests canvis i molts més. Totes les ciutats canvien, es transformen. En aquest cas ens va tocar viure-ho d'una manera exagerada, gairebé sense temps a pair-ho. Molts paisatges van canviar i avui són el referent dels qui no han viscut cap altra cosa. Ens toca, doncs, transmetre que abans eren d'una altra manera. Per comprovar-ho us adjunto el vídeo Transformació d'una ciutat olímpica: Barcelona 1986-1992, filmat en VHS i animat amb timelapse. Les imatges ens mostren les transformacions urbanístiques fetes a Barcelona a les àrees on es van celebrar els jocs i en el nusos de comunicacions: jugueu a reconèixer-los. Són sis anys d'obres resumits en poc més de vuit minuts.

Transformació d'una ciutat olímpica: Barcelona 1986-1992

Direcció: Emili Vendrell

Realització: Mariona Omedes i Clara Films

Producció: Josep Clanche, Clara Films i Oframe Store

Santa Madrona, patrona de Barcelona

La capella de Santa Madrona, entre els anys 1915-1925

Autor: Josep Brangulí

Madrona de Tessalònica, segons la llegenda, era una noia nascuda a Barcelona al segle III de l'era comuna, en època de l'emperador Dioclecià. Va anar a viure a Salònica (Grècia) on va treballar de minyona, però la van martiritzar per la seva fe cristiana. Anys més tard, uns comerciants francesos van comprar el seu cos incorrupte per portar-lo, en vaixell, a Marsella. Enmig d'una tempesta unes orenetes van començar a cantar per avisar-los que a prop hi havia terra ferma, la muntanya de Montjuïc. Els mariners van desembarcar i van deixar el cos en una ermita dedicada a Sant Fruitós, avui desapareguda. En diverses ocasions el mariners van intentar tornar a embarcar per dur a la santa a Marsella però cada cop que ho feien tornava a ploure. Finalment van entendre que la santa es volia quedar a la seva ciutat natal.

La capella va ser rebatejada amb el nom de la santa i reedificada entre els segles XV o XVI (està documentada des de 1406), i, el 1563, el Consell de Cent va decidir convertir Santa Madrona en patrona de Barcelona. L'església i el convent annex van ser ocupats per diversos ordes monàstics, fins que són destruïts durant el setge del 1652 i restaurats el 1661. Enderrocats l'església i el convent durant la Guerra de Successió, l'any 1713, se'n torna a construir un nou edifici el 1754, l'actual, restaurat el 1907 i el 1947.

La capella de Santa Madrona, a la dreta, envoltada

d'horts i camps, entre 1913-1917

Autor: Josep Branguli

Voltants de la Font de Santa Madrona, el 1893

Alexandre Cardunets. AHCB

Les restes de la santa es van moure diverses vegades de lloc fins que van ser traslladades a l'església de Santa Madrona del Poble-sec, però l'incendi provocat el 1909, durant la Setmana Tràgica, va cremar el cos de la santa. Temps després, Evelí Bulbena, veí del barri, va oferir a la parròquia una relíquia que suposadament s'havia salvat de les flames.

La capella del segle XVIII encara existeix avui al carrer de Muntanyans, en el recinte del Palauet Albéniz, a tocar del Museu Nacional d'Art de Catalunya, i s'hi celebra un dels pocs aplecs populars que queden a la ciutat. Malgrat que la festivitat de Santa Madrona és el 15 de març, i per tant és una festa que anuncia l'arribada de la primavera amb les primeres orenetes (com les que diu la llegenda que van acompanyar el vaixell amb les restes de la santa), per motius meteorològics es va decidir de celebrar l'aplec el quart diumenge després de Pasqua.

L'aplec actual només té una antiguitat d'uns vint anys, però en temps reculats s'havien fet processons a la Catedral i més antigament s'havien fet pelegrinatges a Montjuïc. L'aplec comença a l'església de Santa Madrona del carrer de Tapioles, al Poble-sec, amb una cercavila a càrrec de la imatgeria festiva del barri. Un cop a la capella de Montjuïc, els actes continuen amb un esmorzar popular i una missa a l’aire lliure, on es canten els goigs de Sant Madrona, i després de la qual s'hi fan diversos actes que acaben amb un dinar de germanor.

Prop de la capella hi havia un font, avui desapareguda, on s'hi feien aplecs, àpats i ball, com era tradició en les altres fonts de la muntanya i que havien fet famoses les fontades populars de Montjuïc.

Restes de la font de Santa Madrona, entre 1913-1917

Autor: Josep Brangulí

Arxiu Fotogràfic de Barcelona

52 domingos: aquells toreros de Montjuïc

Torejant a barraques de Montjuïc. Fotografia d'Oriol Maspons

per al llibre Toreo de salón (1963)

Joves treballadors i fills de treballadors vinguts del sud, que es feien maletillas i anaven a Montjuïc a practicar l'art del toreig, somniant escapar de la vida de la classe obrera immigrada que es va assentar a la Barcelona de la postguerra. Fugint de la misèria a què havien condemnat els perdedors de la guerra. Fugint de les terres ermes. Fugint dels cacics. Fugint de la gana d'una Espanya de "cerrado y sagristía", que deia Machado: "Esa España inferior que ora y bosteza / vieja y tahúr, zaragera y triste / esa España inferior que ora y embiste / cuando se digna usar la cabeza".

Torejant als carrers del Poble-sec. Fotografia d'Oriol Maspons

per al llibre Toreo de salón (1963)

Les esplanades al voltant del vell estadi de Montjuïc que es queia a trossos, amb les barraques de Can Valero com a decorat –i sovint com a residència–, banda sonora de copla i tonadilleras i l'esperança de sortir un dia per la puerta grande, si abans no els agafava el toro. Però más cornadas da el hambre. Il·lusions construïdes a cops de verònica i realitat de carn de maó i suor de ciment, a l'obra o a la fàbrica. I en l'horitzó sempre el mar. Un mar massa sovint de llàgrimes. Sota les parets del cementiri.

Alguns nois del Poble-sec, no necessàriament fills d'emigrants, també s'hi animaven i era habitual veure'ls pels carrers i els terrats del barri onejant muletas i capotes. O a la desapareguda plaça del Sol, on avui hi ha la Fundació Joan Miró. Els toros, la boxa, el ciclisme i el futbol, populars de dècades abans, es veien com a activitats que podien propiciar sortides laborals i l'èxit social; o això pensaven.

Miquel Cartisano a Las sombras se equivocaron de dueño (Emboscall, 2017), que va passar la infantesa a Can Valero, ens ho descriu en el seu magnífic relat:

"...si la lluvia sólo quedaba en promesas, nos acercábamos hacia el mirador, a ver si por casualidad los aprendices del toreo peleaban contra unas ruedas disfrazadas con cuernos. En no pocas ocasiones y a cada pase que daban, si la cosa les salía bien y la capa no se les enredaba con la rueda, acompañábamos las verónicas con el grito al unísono del ¡olé¡ de rigor.
El aprendiz siempre lo agradecía, y en ese momento nos sentíamos útiles."

Emigrants a l'Estació de França. Fotograma d'El largo viaje

hacia la ira (1969), de Llorenç Soler

52 domingos (1965), de Llorenç Soler (València, 1936), ens parla  d'aquells joves que pretenien guanyar-se la vida davant la mort. Són els mateixos de les fotografies d'Oriol Maspons que il·lustrarien el llibre Toreo de salón (Lumen, 1963), de Camilo José Cela. Quatre anys més tard, Soler filmaria El largo viaje hacia la ira, documental que relata aquell exili interior, l'arribada dels emigrants a l'Estació de França amb maletes de cartró carregades de poca cosa més que esperança i les seves mans com únic capital.

52 Domingos from Lorenzo Soler de los Mártires on Vimeo

Les atraccions Apolo no han mort mai

Atraccions Apolo, de Ceferí Olivé i Cabré

Aquarel·la sobre paper pintada l'any 1953

© Col·lecció Carmen Thyssen-Bornemisza

Les Atraccions Apolo

L'Apolo va ser un parc d'atraccions situat a la cantonada del Paral·lel amb el carrer Nou de la Rambla. Inaugurat amb el nom d'Autopark per Josep Vallès Rovira, l'any 1935, deixa de funcionar temporalment durant la Guerra Civil, per reobrir un cop acabat el conflicte armat, ara ja com a Atraccions Apolo.

Cartell litografiat de Ferran Teixidor (1936)

Arxiu particular d'Enric H. March

Les atraccions estrella de l'Autopark van ser l'Autòdrom (Autovia) –un circuit amb automòbils de fira que circulaven per decorats de les principals ciutat del món– i les Coves del Drac (La Gruta Màgica) , unes muntanyes russes subterrànies, que començaven en una boca monstruosa, des d'on unes vagonetes et transportaven pel cel i l'infern a través de diorames de dimonis, mòmies i animals fantàstics en moviment. Un escenari fabulós en el disseny del qual hi va participar el famós escenògraf Salvador Alarma, autor de la decoració de locals mítics com el cafè de La Luna (La Lune), de la plaça de Catalunya, o de la sala de ball La Paloma.

Interior de la Gruta Màgica

Ferias y atracciones, de Juan-Eduardo Cirlot

Va ser durant les dècades de 1950 i 1960 que el parc va gaudir del seu màxim esplendor amb atraccions com El Riu Misteriós, La Ciutat Encantada, el Laberint, Teatre del Guinyol, Tren Miniatura, Ninots Mecànics o la Casa de la Risa, sense oblidar la important col·lecció d'autòmats i la pista de ball i patinatge que juntament amb uns cavallets il·luminaven els vespres, les nits i les revetlles de la terrassa.

Cartell de l'Apolo. R. Arenys (1942)

Arxiu particular d'Enric H. March

Les Atraccions Apolo es van anar degradant durant els anys 70 i 80, sense deixar de ser un referent nostàlgic per a la generació posterior a la que visqué el seu gran esplendor, i finalment van deixar de funcionar el 1990, any en què van ser enderrocades i se'n va conservar només el Ball Apolo del carrer Nou que, rehabilitat, continua avui en funcionament. Amb elles també va desaparèixer la tronada Bodega Apolo, bar i escenari de cantants de segona fila i belles glòries que es negaven a retirar-se.

Atraccions Apolo, l'any 1935

Foto: Família Zagri

Al final de la seva vida l'Apolo s'havia convertit en un saló recreatiu. Les velles i magnífiques atraccions i els autòmats havien desaparegut i havien estat substituïdes per pinballs, primer, i màquines de videojocs, després. Però no tot s'havia perdut, com veurem més avall. I també sobreviu la Sala Apolo, com dèiem abans.

El Baile Apolo vist des del carrer Vila Vilà, durant la postguerra

Arxiu Apolo

El Baile Apolo

El 1943, any de la primera Festa Major del Paral·lel, va obrir les portes el Baile Apolo, com a complement de les atraccions. Ho feia en plena postguerra girant l'esquena a les prohibicions i el cel de plom de la dictadura, precisament en una avinguda i uns barris (Poble-sec i Raval) que pel seu caràcter obrer van patir especialment la repressió i la misèria. La sala va ser escenari de concerts i actuacions diverses on l'Orquestra de l'Apolo va triomfar. Però l'Apolo també va acollir espectacles de boxa, partits de frontó i de bàsquet, que es jugaven a la pista del terrat, on es feia patinatge sobre rodes i hi tenia la seu l'Apolo Patin Club, un club de hoquei patins que va arribar a competir a la primera divisió durant la dècada de 1950.

Bodega Apolo

També feia companyia a les atraccions la Bodega Apolo, un local popular que encara recordem amb aquell aparador ple d'entrepans i que s'anunciava amb aquell conegut eslògan que deia: "En esta casa se come, se fuma y se bebe por una peseta”. El menú consistia en un brioix amb mortadel·la, una cigarreta "mataquintos" i un got de vi. La Bodega, a més, oferia en el seu interior un escenari atrotinat on velles glòries de l'espectacle compartien els seus darrers dies com a artistes amb joves que buscaven obrir-se camí, transformistes, còmics i, durant la Transició, strippers i personatges de la Barcelona canalla. Aquestes històries i les de les atraccions ens les rescata Eva Espinet a Apolo, 75 anys sense parar de ballar., llibre en el qual hem tingut el plaer de col·laborar.

La Sala Apolo, juntament amb l’editorial Comanegra i l’Ajuntament de Barcelona, presenta Apolo, 75 anys sense parar de ballar. Un llibre que el mateix Apolo tributa a la ciutat de Barcelona, la música, la cultura, als amants i els professionals de la música, al seu públic i als ciutadans que estimen la cultura, en general. Un recorregut personal, històric, antropològic, apassionat, de vegades ficcionat i màgic, amb anècdotes rescatades de la memòria col·lectiva, retalls d’històries d’una època gairebé perduda, amb la música sempre present, jugant amb els llenguatges de cada generació, provocant la curiositat del lector, seduint a qualsevol fan de la música, atrapant als cercadors d’històries inèdites, amagades, censurades, sorprenents.

L’antropòloga i historiadora Eva Espinet, encarregada també de la recerca i documentació històrica de la sala Apolo per al present projecte, és l’autora d'aquesta biografia autoritzada: Apolo, 75 anys sense parar de ballar. Un llibre que passa a ser imprescindible per entendre la història de la Barcelona popular i on hem tingut el plaer de col·laborar amb material gràfic i experiències personals.

Anunci desplegable de les atraccions Apolo

Arxiu particular d'Enric H. March

A més del llibre de l'Eva Espinet, la festa dels 75 anys de la Sala Apolo ve acompanyada d'un documental del director i guionista Marc Crehuet: La juventud baila. Una pel·lícula que acompanya la història de l'Apolo d'un relat ficcionat, una extraordinària comèdia transgeneracional àcida i irònica magníficament interpretat per Francesc Ferrer, Anna Bertran, Mercè Arànega, Miki Esparbé, Alain Hernández i Betsy Túrnez. Documental, comèdia, drama i baixada als inferns. Ho té tot!

Les atraccions Apolo i Montjuïc rescatades durant uns dies

La incansable activitat del col·leccionista (drapaire, es fa dir ell) Pablo Ornaque va aconseguir rescatar des de temps enrere molt d'aquell valuós material i els magnífics autòmats, que busquen des de fa molts anys un lloc on poder ser exposats permanentment. Una part dels decorats de l'Apolo van anar a parar al bar La Fira (aleshores propietat del mateix Ornaque), però el gruix important de la col·lecció no s'ha pogut exposar públicament. Primer ho vam intentar amb el Teatre Arnau (reivindicació que ens va posar feliçment en contacte) com a lloc d'exhibició del material de l'Apolo, del Cafè Espanyol, del Caspolino i altres llocs emblemàtics del Paral·lel, alhora que es proposava recuperar-ne l'escenari i establir un centre d'interpretació de la història d'aquesta gran avinguda barcelonina, gresol de l'oci popular de Barcelona, que en els anys de màxim esplendor es va comparar amb Montmarte i Broadway.

Panells de "Foto Cómica" de les Atraccions Apolo del

Paral·lel, exposats a l'UtopiaMarket Il·lustració 2017

Col·lecció Pablo Ornaque

L'octubre de 2017, però, vam tenir l'oportunitat de gaudir dels panells de les populars Fotos Cómica, aquells decorats que permetien fer-se una fotografia de record disfressats com els personatges dels decorats. Els panells van ser exposats a l'UtopiaMarkets Il·lustració, un saló expositiu situat en la fàbrica modernista Utopia126, un espai singular del carrer Cristóbal de Moura, 126, al barri del Poblenou.

La col·lecció de panells de Foto Cómica de l'Apolo estava acompanyada dels panells procedents de l’enyorat parc d'atraccions de Montjuïc, inaugurat el juny del 1966 i actiu fins el 27 de setembre del 1998. En aquest cas eren propietat de Foto Matarranz, que tenia l'estudi i una botiga de records del parc d'atraccions entre el teatre i els autos de xoc, i també gestionava les fotografies de les atraccions del Tibidabo.

Panells de "Foto Cómica" de les Atraccions de Montjuïc,

exposats a l'UtopiaMarket Il·lustració 2017

Col·lecció Pablo Ornaque

El parc d'atraccions de Montjuïc –tan desconegut per les noves generacions com l'Apolo– estava situat on avui hi ha els jardins Joan Brossa, prop del castell de Montjuïc, en uns terrenys que havien estat ocupats pel destacament militar d'artilleria de costa "Álvarez de Castro" (1897); l'antic parc d'atraccions Maricel (1930-1936), hereu del de la Foixarda de l'Exposició de 1929 i del qual se'n van aprofitar algunes atraccions.

La proximitat i el fàcil accés des de la ciutat, les més de 40 atraccions i el teatre-auditori a l'aire lliure, per on van passar els grups i els cantants més populars d'aquelles dècades, van ser els tres motius principals del seu èxit entre els barcelonins i els qui visitaven la ciutat, en uns anys en què el Tibidabo havia envellit, tot i que el seu encant residia, precisament, en la seva decadència.

© Pérez de Rozas (1968)

A les modernes atraccions mecàniques com la Coctelera, la Gran Muntanya Russa, el Loco Ratón, el Zig-Zag o els mítics Zepelins, s'hi van afegir, després de la remodelació de 1973, noves atraccions com el El Tren Fantasma, Pulpo, Amor Express, El Barco Mississippí o Noriavisión, la roda més alta de l'Estat i un dels símbols del parc, que il·luminada de nit era una imponent imatge visible des de diversos punts de la ciutat.

A la dècada de 1990, l'aparició dels nous parcs d'atraccions i l'aparició de nous models d'oci i turisme (Port Aventura va ser inaugurat el 1995), van acabar amb un parc d'atraccions al qual se li acabava la concessió prorrogada de trenta anys i que, de tota manera, hauria necessitat una forta inversió poc compatible amb alguns interessos econòmics que volien rellançar el Tibidabo. El parc tancava les portes el 27 de setembre de 1998 i va ser desmantellat. Algunes atraccions van ser aprofitades per altres parcs, com El Barco Mississippi, que es troba actualment a Platja d'Aro. En els jardins Joan Brossa, que s'hi van construir posteriorment, s'hi van deixar alguns elements, com el quiosc de la Damm i l'edifici Para-sol, així com les escultures de Carmen Amaya, Charlie Rivel, Charles Chaplin i Joaquim Blume.

Tot plegat ja només és memòria i record, i per molt que n'esborrem la nostàlgia que no ens du enlloc, aquelles formes d'oci popular formen part del paisatge sentimental de moltes generacions. Recuperar-ne una part aquest cap de setmana a l'UtopiaMarket és una alegria temporal mentre esperem que algun dia la col·lecció de Pablo Ornaque trobi un espai on ser exposada. És un regal que Ornaque fa a la ciutat. Ell no demana res més que un espai adequat on fer-la visible; un espai d'exposició que sigui un passeig permanent on els barcelonins –amb els ulls negats de llàgrimes o no– puguin gaudir d'aquell paisatge recuperat amb la mateixa emoció que es contempla una catedral o l'obra de Gaudí.

Vinyeta de "Foto Cómica" d'una

auca de les Atraccions Apolo

Festival de la infància

Des de fa prop de seixanta anys, coincidint amb les festes nadalenques, se celebra a Barcelona el Festival de la Infància i de la Joventut. Nascut el 1963, any en què el saló es va instal·lar en el recinte de la Fira de Mostres de Barcelona a Montjuïc, fins l'any 1966 va dur el nom de Festival de la Infancia. Va ser en aquest mateix any que l'OJE de la Falange va muntar un enorme estand, en el qual van instal·lar un campament d'activitats a l'aire lliure amb ponts, passarel·les, tirolines i tendes de campanya, amb focs de camp i actuacions musicals, així com pistes de bàsquet, voleibol i altres esports.

1r Festival de la infància (1963)

En aquell 1963 ja feia quinze anys que Radio Nacional de España a Barcelona organitzava la Campaña benéfica, iniciativa de l’actor Emili Fàbregas, conegut popularment com Senyor Dalmau, i el locutor de l’emissora, Joan Viñas. Aquest popular programa tenia com a objectiu que cap nen es quedés sense joguines i dirigia la seva activitat sobretot als nens hospitalitzats, raó per la qual recaptaven donatius que es traduïen no només en joguines sinó també en material quirúrgic, mantes i medicines. L'any 1967, va ser Ràdio Barcelona l'emissora que va agafar el relleu de la campanya, que encara perviu cinquanta anys després. Però aquesta no és precisament una bona notícia: senyal que alguna cosa no es fa bé quan la pobresa afecta tantes llars.

"Queridos niños y niñas,

amados del corazón,

señor Dalmau, señor Viñas,

ya comienza la emisión."

Els senyors Dalmau i Viñas

Per incrementar la xifra dels donatius es va organitzar una rifa que més tard es va convertir en tómbola benèfica. No obstant això, arribats a l'any 1963, i un cop superada l'autarquia i instal·lats els ministres tecnòcrates en el Govern de Franco, els responsables de la campanya van acordar convertir-la en un festival, la primera edició del qual es va celebrar entre el 20 de desembre i el 6 de gener al Palau número 1 de Montjuïc.

Anunci de la tómbola de la Campaña benéfica de RNE

La Vanguardia, 1968

La iniciativa va comptar des d'un primer moment amb el patrocini de l'Ajuntament de Barcelona i la Delegación Provincial del Ministerio de Información y Turismo, i la col·laboració econòmica de diverses firmes comercials interessades en el nen com a consumidor just en el mateix moment en què començaven a entrar en algunes llars els primers electrodomèstics. Malgrat la innocència infantil, el festival no tenien cap més objectiu que el purament econòmic, com ja s'havia posat de manifest a partir de l'any 1942 amb la creació de la Feria Oficial y de Muestras de Barcelona amb què el nou règim volia enllustrar la capital catalana un cop acabada la Guerra Civil. Mireu l'enllaç següent. Espanya entrava en la modernitat.

NOT N 1095 A

Barcelona, ciudad de ferias y congresos

L'últim dia del Parc d'Atraccions de Montjuïc

Revetlla de Sant Joan al parc d'atraccions de Montjuïc

Pérez de Rozas (1968). AFB

El parc d'atraccions de Montjuïc va ser inaugurat el juny del 1966 i va estar en actiu fins el 27 de setembre del 1998. Estava situat on avui hi ha els jardins Joan Brossa, prop del castell de Montjuïc, en uns terrenys que havien estat ocupats pel destacament militar d'artilleria de costa "Álvarez de Castro" (1897); l'antic parc d'atraccions Maricel (1930-1936), hereu del de la Foixarda de l'Exposició de 1929 i del qual se'n van aprofitar algunes atraccions; i les barriades de barraques de Maricel i Tres Pins. Abans de totes aquestes construccions, però, aquests terrenys i els que ocupava el Tiro Pichón havien estat el cementiri jueu de Barcelona (raó per la qual la muntanya es diu Montjuïc: muntanya dels jueus), clausurat entre l'assalt al Call de 1391 i el decret d'expulsió de 1492. Les restes d'aquest cementiri forma part d'un jaciment arqueològic que encara espera ser dignificat i monumentalitzat.

El cementiri jueu de Montjuïc, en color blau, s'estenia de Miramar

als terrenys del Tiro Pichón i del parc d'atraccions

Font: Dominique Tomasov

La proximitat i el fàcil accés des de la ciutat, les més de 40 atraccions i el teatre-auditori a l'aire lliure, per on van passar els grups i els cantants més populars d'aquelles dècades, van ser els tres motius principals del seu èxit entre els barcelonins i els qui visitaven la ciutat, en uns anys en què el Tibidabo havia envellit, tot i que el seu encant residia, precisament, en la seva decadència.

A les modernes atraccions mecàniques com la Coctelera, la Gran Muntanya Russa, el Loco Ratón, el Zig-Zag o els mítics Zepelins, s'hi van afegir, després de la remodelació de 1973, noves atraccions com el Pulpo, Amor Express, El Barco Mississippi o Noriavisión, la roda més alta de l'Estat i un dels símbols del parc, que il·luminada de nit era una imponent imatge visible des de diversos punts de la ciutat.

A la dècada de 1990, l'aparició dels nous parcs d'atraccions i l'aparició de nous models d'oci i turisme (Port Aventura va ser inaugurat el 1995), van acabar amb un parc d'atraccions al qual se li acabava la concessió prorrogada de trenta anys i que, de tota manera, hauria necessitat una forta inversió poc compatible amb alguns interessos econòmics que volien rellançar el Tibidabo.

El parc tancava les portes el 27 de setembre de 1998 i va ser desmantellat. Algunes atraccions van ser aprofitades per altres parcs, com El Barco Mississippi, que es troba actualment a Platja d'Aro. En els jardins Joan Brossa, que s'hi van construir posteriorment, s'hi van deixar alguns elements, com el quiosc de la Damm i l'edifici Para-sol, així com les escultures de Carmen Amaya, Charlie Rivel, Charles Chaplin i Joaquim Blume.

Per als amants dels misteris, els túnels del Tren Fantasma continuen existint, avui tapiats, fent companyia al polvorí i les dependències subterrànies de l'antic destacament d'artilleria, i afegint-se a una llarga llista de llegendes que expliquen que la muntanya es travessada per diversos túnels, com la famosa Cova d'Alí Babà de la Punta del Morrot, un túnel de cent vint metres, set ramals i dos pisos que havia d'haver estat un dipòsit de benzina durant la Guerra Civil i que amb el nom irònic d'Hotel Montecarlo va ser refugi de desheretats i gent de l'hampa, que ja havien habitat durant el segle XIX i principis del XX les coves i amagatalls, com descriu Juli Vallmitjana a la novel·la Sota Montjuïc.

Per als nostàlgics, us deixo la guia oficial de 1968 i un vídeo de Ramon Maria Martín amb una filmació del darrer dia d'activitat del parc d'atraccions.

Guia oficial de 1968

Arxiu Enric H. March ©

27 de setembre de 1998,
últim dia de les Atraccions de Montjuïc

© Ramon Maria Martín

La campana de Montjuïc

Plano de la zona del Puerto Franco de Barcelona y terrenos adyacentes

Al centre, entre la Gran Via i la muntanya de Montjuïc,

s'observa la Fábrica de Hilados y Tejidos "La Campana"

Barcelona 1926 (ICGC)

Galeries La Campana, Centre Mèdic La Campana, Immobiliària La Campana o Autoescoles La Campana són negocis situats a l’illa delimitada per la Gran Via, els carrers de la Mineria i de la Química i les places de Sarah Bernhardt i de les Matemàtiques. També pren aquest nom la Jefatura Provincial de Tráfico, que històricament ha rebut el nom popular de La Campana. Tan arrelat està el nom que fins i tot l’estació de Magòria dels ferrocarrils de la Generalitat ha adoptat La Campana en la seva nomenclatura. Fins i tot, lluny d'aquí, darrere del mercat d'Hostafracs, la família de la Pilar Miró Torruella hi tenia una papereria que també es deia La Campana. L'àvia de la Pilar recorda, també, una fàbrica al carrer Moianès amb la Gran Via que li deien La Campana.

L'antiga estació de Magòria dels Ferrocarrils Catalans (1913),

construïda per Josep Domènech i Estepà i inaugurada l'any 1912

Frederic Ballell (AFB)

D’on prové aquesta campana? No és en principi cap referència toponímica, ni tampoc hi ha cap referència a una capella amb campanar. Tampoc és la campana de l'estació de Magòria ni d'un pas a nivell: el carrer de la Química havia estat, des dels anys 30, la rasa per on el tren de la potassa –un ferrocarril de via estreta que venia de les mines de Súria– entrava a la Marina de Sants en direcció a Can Tunis per transportar la càrrega fins al port, on s’embarcava. Va desaparèixer a mitjan anys 80 del segle passat i les vies van deixar en el seu lloc el carrer del Ferrocarrils Catalans, que transita vorejant la falda de Montjuïc sota el barri del Polvorí, ben a prop de sitges iberes i pedreres romanes. Però fins aleshores el tren travessava els barris de la Marina dos cops al dia (al matí i al vespre), fent sonar un xiulet que se sentia arreu.

En principi tot és molt més senzill. El llibre Inventari de Can Batlló. Teixint una història col·lectiva (que esmenta Xavier Falcó en els comentaris) ens explica com es van anar ocupant els terrenys de la Bordeta a partir de la segona meitat del segle XIX. A principis del XX s'instal·la a la Gran Via la fàbrica de teixits de cotó "La Campana", com podem veure en el plànol que encapçala aquest apunt. Aquesta fèbrica i l'illa on s'apleguen la Jefatura i els negocis esmentats coincideixen perfectament en l'espai, i aquella campana és la que hauria de donar nom a tot plegat. Però no correm tant. I si hi hagués una campana anterior?

Primer de tot, intentarem situar-nos geogràficament, amb l’esperança de trobar sobre la planimetria històrica algun element que ens doni pistes anteriors. En el fragment del plànol de 1890, la zona que ens interessa està delimitada per la riera de la Magòria (podeu veure els vestigis del seu recorregut a Pla de Barcelona), que en aquella època feia de frontera entre Barcelona i Sants; el Camí de la Cadena, que avui subsisteix precàriament per sobre de la Gran Via (en el plànol encara no és construïda); i la fàbrica Batlló. No hi ha cap vestigi que ens pugui fer pensar en cap campana. El plànol de Cerdà de 1855 també ens mostra aquest indret sense rastre de cap construcció. Entre 1855 i 1890, el procés d’industrialització estava en marxa i és fàcil pensar que qualsevol edificació anterior a la fàbrica esmentada hagi estat enderrocada.

De tota manera, no defallim. Si analitzem bé el territori ens adonarem que estem situats en un lloc important pel que fa a les comunicacions. El carrer que en el plànol surt amb el nom de San Baudilio és l’actual carretera de la Bordeta, l’antiga derivació de la Via Augusta romana que entrava a Barcino i que encara es pot resseguir pels carrer de Portal Nou, Carders, Corders, Bòria, Baixada de la Llibreteria, Call, Boqueria, Hospital, plaça del Pedró, Sant Antoni Abat i des del Portal de Sant Antoni per avinguda Mistral i plaça Espanya després de passar per la Creu Coberta. Som a tocar del barri d’Hostafrancs, nascut a la vora d’aquests camins com a indret on s’hostatjaven els viatgers que volien entrar a la ciutat de Barcelona i feien temps abans no s’obrien les muralles.

A la dreta del plànol encara hi podem veure les restes d’un altre camí, just per sobre de la futura Gran Via i que enllaça amb la riera de la Magòria. Era el camí que envoltava la muntanya de Montjuïc i que portava a la Marina de Sants i a Can Tunis. Fins a principis del segle XX Montjuïc no només va ser la muntanya de les pedreres d’on s’extreia la matèria primera per bastir els edificis de la ciutat; també va ser lloc de producció agrícola i eren reconegudes les seves vinyes. Aquesta campana que estem buscant estava situada en un indret idoni des del punt de vista econòmic i viari. Per què no busquem, doncs, un hostal?

Un pergamí del fons de l’Hospital de la Santa Creu, custodiat a la Biblioteca de Catalunya i datat el 5 d’agost de 1417, recull, en llatí, la confirmació de la venda parcial d’una herència especificada en un altre document (1). Pere Garcia, un hostaler de Barcelona, a la seva mort nomena hereva la seva germana Romia, casada amb un apotecari d’Èpila (Saragossa), que li fa de procurador. Pere Garcia havia estat, segurament, el propietari de l'antic Hostal d’en Garcia –també conegut com del Lleó, que no s’ha de confondre amb un altre del carrer del Rec amb el mateix nom–, que estava situat en un dels edificis civils que conserva més història de Barcelona: el del carrer d’en Ripoll 25 (2). Edificat a l’indret de l'antiga Vilanova dels Arcs (del segle X, també coneguda com Arcs Antics, i un dels primers poblaments construïts fora de la muralla romana), sorgit a l’entorn dels arcs de l’aqüeducte romà (vegeu el capítol dedicat al jardí elevat de Can Fortuny).

Segons consta en el document, part de l’herència de Romia és venuda a l'Hospital de la Santa Creu. Es fa constar, però, que queda exclosa de la transacció una casa situada davant l'Hostal de la Campana, amb una vinya i un terreny contigus situats a Montjuïc. I Romia és esmentada com a filla de Miquel Gil de la Campana

Fragment de Le plan de Barcelonne et ses environs (1711),

de Nicolas de Fer (ICGC)

Ja tenim una campana: un patronímic que dóna nom a un hostal situat a Montjuïc. Però és aquesta la “campana” que busquem? Si mirem Le plan de Barcelonne et ses environs (1711), de Nicolas de Fer, entre el Chemin de Lobregat (el tram de la Via Augusta que hem esmentat abans) i la riera de la Magòria (el curs sinuós que des de la part superior del plànol busca la falda de Montjuïc) hi veiem una finca i terrenys de cultiu exactament a l’illa que ens interessa.

És aquesta Campana la que dóna nom a la fàbrica de principis del segle XX i posteriorment al terreny i les empreses actuals? No ho sabem encara del cert. Potser no tenen res a veure i si no és “campana” serà “flauta” i haurà sonat per casualitat.

*

Notes:

(1) Biblioteca de Catalunya, fons històric de l’Hospital de la Santa Creu, ref. núm. 14961.

(2) C. Mas i G. Ripoll, “Informe del jaciment de l’edifici històric de Ripoll 25”. Departament de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia, Universitat de Barcelona, 2011.

(3) De l’Hostal de la Campana en parla també Carles Fígols a Antics hostals de camí ral.

Aquesta història i moltes altres les podeu trobar en el llibre

Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat

Viena Edicions, 2018