Baixant de la font del Gat

Baixant de la font del Gat

A la plaça de Sant Agustí Vell, dita antigament del Pont d’en Campderà, per on passava el Rec Comtal, i després plaça dels Arcs de l’Antic Convent de Sant Agustí, la intervenció sobre l’edifici que fa xamfrà amb Tantarantana i Carders, va suposar la misteriosa desaparició de la font de Sant Agustí, d’origen gòtic, que ocupava tota la cantonada; va ser desmuntada peça a peça durant les obres (1996) amb l'objectiu de tornar-la muntar en el mateix lloc un cop acabades, però això no va passar mai, i se’n desconeix el parador. L’actual n’és una reproducció.

La font gòtica de Sant Agustí, l’any 1957, desapareguda 

a dècada de 1990. Francesc Ribera Colomer. AFB

Se la coneixia com la font del Gat perquè l'aigua rajava d’un cap de gat de pedra i permetia distingir-la de la font de ferro forjat del centre de la plaça. La tradició popular atribueix la localització de la font de la cançó Baixant de la font del Gat de la “Marieta de l’ull viu” a dues fonts: la dels Jardins Laribal de Montjuïc i la de la plaça de Sant Agustí Vell, com afirma una placa col·locada al capdamunt de la font. La memòria popular del barri assegura que la font del Gat de Montjuïc és del 1928; en canvi, la de Sant Agustí és anterior. Pel que fa als protagonistes de la cançó, es diu que la Marieta va néixer al carrer del Portal Nou, que mai va sortir del barri i que el soldat era de la caserna militar de Sant Agustí.

La font del Gat de Montjuïc

La font de Montjuïc no és de 1928, és clar. Segons una tradició poc consistent, va ser descoberta l’any 1855 per un gat. Però com veurem, existeix de molt més antic. Com ens explica Julio-Carlos García Castrillón, que gestiona l’arxiu de la família Bacardí, la primera menció de l'existència de la font del Gat apareix en unes escriptures d'Antoni Nadal de Casanovas, adroguer i comerciant enriquit. El document, de data 8 de març de 1776, deixa testimoni de la compra en pública subhasta dels terrenys de l’antic convent de Santa Madrona, aleshores en ruïnes, dins dels quals hi ha la font del gat. A la premsa, es menciona per primer cop al Diario de Barcelona l’any 1805, en un breu per avisar de la pèrdua d’un objecte tot tornant de la font de Montjuïc cap el portal de Santa Madrona i que es gratificarà a qui el torni al propietari.

La font del Gat l’any 1892 quan encara estava en un entorn

rural, dibuixada pel gravador i pintor barceloní

Alexandre Cardunets Cazorla (1871-1944). AHCB

Al tombant dels segles XIX-XX, la font encara és en un entorn rural, com podem veure en el dibuix de Cardunets, però l’entorn comença a convertir-se en lloc de trobada de la societat política i gastronòmica la Colla de l’Arròs, fundada el 1854; concretament on el 1919 es construirà la Casa Balaguer substituïda el 1973 pel Museu Etnològic i de Cultures del Món.

Serà durant la primera dècada del XX que tant a la font del Gat com la resta de fonts de Montjuïc es popularitzaran les fontades, les excursions a la muntanya per menjar i anar-hi a passar el dia. De fet, no era res nou. Antigament, l'aigua sortia entre les pedres “con chorrear cantarino y glugluteante", com descrivia Luis Baile Lisón l’any 1940 a Montjuich de Antaño. Des del segle X hi ha notícies de fonts a Montjuïc i des del XIV es feien aplecs a les fonts veïnes a les ermites com Sant Julià, Sant Ferriol, San Bertran o Santa Madrona; a finals del segle XVI i inicis del XVII, el rector de Vallfogona parla de la font dels Tarongers (probablement la font Trobada), al torrent del mateix nom, també conegut com torrent dels Jueus perquè també feia de camí que pujava fins el cementiri jueu, que ocupava els terrenys de la Societat de Tir al Colomí (1906) i les antigues Atraccions de Montjuïc (1966-1998; avui jardins Joan Brossa). Una bona part del cementiri encara conserva sepultures i làpides (la majoria de les recuperades són al Museu d'Història de la Ciutat) i espera de fa anys ser monumentalitzat i dignificat. 

La font Trobada, també coneguda com de la Magnèsia, era popular el segle XVIII pel seu contingut en sals d’aquest mineral. Era situada al final d'un caminet costerut del torrent dels Tarongers, entre la part alta del carrer Roser i del carrer Nou. L’any 1778, el Baró de Maldà en feia esment al Calaix de sastre:

“Cosa de poch temps hà se hà descubert una Font, á la que nomenan Trobada al peu de la montaya de Montjuich, que fá proba als que hán begut de la dita aigua, facilitant-los l'orina i purgació del ventrell. Yo no la hé probada per no tenirla menester.”

La font rajava en un pati que també s'utilitzava com a pista de ball, i on el 1817 es va inaugurar un quiosc de refrescos. Aquesta va ser l’evolució de gairebé totes les fonts de Montjuïc, convertides en llocs de trobada lúdica i festiva. Algunes, però, van adquirir mala fama, tant per les baralles com per les trobades sexuals. L’Esquella de la Torratxa en feia broma dient que per allà hi havia passat sis generacions veient “el cargol que treu banya” i fent créixer la població de Barcelona  (vegeu Les fonts de Montjuïc)..

Tornant a la font del Gat, l’any 1908, l'Ajuntament de Barcelona compra la finca a l’advocat i periodista Josep Laribal, per convertir-la en un dels primers jardins públics de la ciutat i s’obren al públic el dia de la revetlla de Sant Joan de 1910. Dins d’aquests jardins, però en els terrenys que acabarien sent l’Escola del Bosc (1914) i la Fundació Miró, hi havia també la font de Laribal o del Parc de Baix. I entremig de totes dues hi va haver la font d’en Pessetes, que rebia aquest nom perquè es deia que l’any 1848 s’hi va trobar una olla plena de monedes d’or, la qual cosa va atraure gent que hi anava a buscar fortuna i en van quedar uns versos populars: “Busca en la font d’en Pessetes / el que mai no has de trobar: / un home que amb les mans fredes / s’hagi sabut escalfar.”

La font del Gat l’any 1914. Frederic Ballell. AFB

L’èxit serà immediat i l’any 1914 L’Esquella de la Torratxa es fa ressò de la bondat de la font del Gat i del servei que s’hi ofereix, com es pot veure a la fotografia de Frederic Ballell, també de 1914:

“Desde que una noia i un soldat l’immortalitzaren és aquesta font la reina de les fonts de la ciutat, i, comparat al séu renom, no és res el de la font de Canaletes, ni el de la del «Lleó», «Canari», «del Carbó», «Mogueral», «del Mico», i, per acabar d’una vegada, cap absolutament. Tenim la mes absoluta certesa de que cap llegidor barceloní ha deixat de recrear-se amb la seva aigua, siga barrejant-la amb eixarop u orxata, siga bevent-la pura, després d’un glop d’aiguardent o de mastegar anissos; pero, com que molt bé podría succeir que algú de pagés, o de vila forana, entres en tentacions d’arribar-s’hi, després de llegir lo molt i bo que d’ella s’ha d’esplicar, començarem acompanyant-li com si ell fos la Marieta i nosaltres el soldat.”

Entre el 1916 i el 1918 Jean Claude Nicolas Forestier amb Nicolau M. Rubió i Tudurí com a ajudant, es fa càrrec de la urbanització jardí de Laribal, que acabarà en solitari Rubió i Tudurí. Es va renovar l'espai de la font del Gat i es va col·locar com a sortidor el cap d'un gat esculpit en pedra. Quan l’any 1925, Puig i Cadafalch (encarregat de la urbanització de la muntanya per a l'Exposició Internacional de 1929) construeix un restaurant davant mateix de la font, la portalada d’accés al recinte de la font i el restaurant és coronada per un plafó ovalat amb dos gats negres simètrics i l’any 1884 inscrit, que no se sap a què fa referència.

D’altra banda, de la font de Sant Agustí i el nom popular de font del Gat res se’n pot dir més enllà del que explica la tradició oral dels veïns. Ni tan sols Amades en parla.

Història de la cançó

Pel que fa a la cançó, la història de la “Marieta de l’ull viu” és una tonada popular antiga de tradició oral que és esmentada per primer cop com a tal al Cançoner musical popular català (1918) de Rossend Serra i Pagès, però el primer cop que trobem un fragment escrit de la cançó és l’any 1898, al setmanari satíric L’Olla, però en un context que no té res a veure ni amb la cançó ni amb la font.

Partitura de la versió popular de Baixant de la font del Gat

La primera mostra de dur la Marieta més enllà de la cançó popular és de l'any 1910, quan el director barceloní Ricardo de Baños va fer una comèdia de cinema mut amb el mateix títol de la cançó.

Al setmanari El poble català d'agost de 1912 es publica la primera estrofa amb una variant: “Tornant de la font del gat / una noia, una noia. / Tornant de la font del gat / una noia y un soldat.” Podria semblar que el “baixant” de Montjuïc és un afegit posterior, però a l’Arxiu Municipal de Lloret de Mar es conserva la partitura de 1907 “Tornant de la font del Gat”, que es descriu com a cor humorístic de Jaume Gelabert o Gilabert o Gilbert i Rinch o Rusch.

Les variacions en les lletres de les cançons i la poesia popular són una característica de la transmissió oral que permet adaptar el contingut a les circumstàncies del lloc on s’adopta la cançó. Això ens porta a la possibilitat que la cançó pugui fer referència tant a la font del Gat de Montjuïc o a qualsevol altra. El lloc és intercanviable per un altre. Els qui són importants són els protagonistes i la relació que estableixen, sigui eròtica, romàntica o dramàtica. La Marieta i el soldat són dos personatges arquetípics que compleixen la seva funció dramàtica; com el del mariner que deixa un amor en cada port i el drama romàntic de la noia que veu partir l’enamorat mentre es queda sola, es lleva la vida o es veu abocada a la prostitució.

Serà a la dècada de 1920, però, que es popularitzarà quan es faci servir a la lletra d’un cuplet, en una obra de teatre, una sardana i, de nou, cinema. El cuplet La Marieta de l'ull viu, amb lletra del dramaturg Faust Casals i música de l’olotina Càndida Pérez (1893-1989), que incloïa també la tonada popular va ser estrenat cap al mes de novembre de 1920, interpretada per la cupletista menorquina Pilar Alonso (1897-1980) al teatre Eldorado de la plaça de Catalunya.

Lletra del cuplet La Marieta de l'ull viu, del dramaturg Faust Casals

i música de Càndida Pérez, publicada El llibre del cuplet català.

Barcelona: Editorial Bonavia, 1929

La cançó original, com molt bé ens recorda Pere Cowley, té un contingut eròtic que era habitual en el repertori musical popular dels segles XVIII-XIX que no s’escapava als oients de l’època i que el cuplet, gènere que jugava amb el doble sentit de les lletres, es va encarregar de recuperar. No només les trobades de noies i soldats eren habituals a les fonts de Montjuïc on s’hi feia ball, sinó que les figues de moro i el clavell tenen una lectura sexual evident que amb els anys s’ha anat perdent fins convertir-se en una cançó infantil.

L’any 1922, el dramaturg i director de cinema nascut a Lleida Amichatis (Josep Amich i Bert, 1888-1965) i l’escriptor de sainets i dramaturg barceloní Gastó A. Màntua (Gastó Alonso i Manaut (1878-1947) escrivien Baixant de la font del gat o la Marieta de l'ull viu, una tragicomèdia d’èxit notable que va ser estrenada el 15 d’abril de 1922 al Gran Teatre Espanyol per la companyia de Josep Santpere. El mateix Amichatis va adaptar-la al cinema i va dirigir-la l’any 1927, amb els mateixos actors de la companyia de Santpere que la van popularitzar als escenaris.

Més tard, l’any 1926, basant-se en la cançó popular i amb text del lletrista Antoni Vives, el compositor barceloní Enric Morera (1865-1942), autor de La Santa Espina, amb lletra d’Àngel Guimerà (1845-1924), en va compondre una popular sardana estrenada al Palau de la Música Catalana.

Existeix un manuscrit d’una partitura probablement anterior de Miquel Picazo Ronda, autor també de la sardana Rosalia, però del qual no es té cap dada més enllà dels manuscrits de les dues sardanes.

Epíleg

Montjuïc ha guanyat la partida. La versió més coneguda de la cançó ha acabat sent l’original, despullada de la picardia eròtica de la lletra. Entre mig d’una i l’altra hi ha el camí en què neix l’oci popular i de masses; el pas dels versos d’ambient rural i preindustrial a l’esclat del Paral·lel barceloní que neix a finals del XIX i principis del XX, que posa sobre els escenaris els drames individuals o col·lectius que la veu de la cupletista o el gest de l’actriu i l’actor porten a la catarsi del públic, a l’alliberació de les emocions primàries, a la rialla.

Santa Madrona, patrona de Barcelona

La capella de Santa Madrona, entre els anys 1915-1925

Autor: Josep Brangulí

Madrona de Tessalònica, segons la llegenda, era una noia nascuda a Barcelona al segle III de l'era comuna, en època de l'emperador Dioclecià. Va anar a viure a Salònica (Grècia) on va treballar de minyona, però la van martiritzar per la seva fe cristiana. Anys més tard, uns comerciants francesos van comprar el seu cos incorrupte per portar-lo, en vaixell, a Marsella. Enmig d'una tempesta unes orenetes van començar a cantar per avisar-los que a prop hi havia terra ferma, la muntanya de Montjuïc. Els mariners van desembarcar i van deixar el cos en una ermita dedicada a Sant Fruitós, avui desapareguda. En diverses ocasions el mariners van intentar tornar a embarcar per dur a la santa a Marsella però cada cop que ho feien tornava a ploure. Finalment van entendre que la santa es volia quedar a la seva ciutat natal.

La capella va ser rebatejada amb el nom de la santa i reedificada entre els segles XV o XVI (està documentada des de 1406), i, el 1563, el Consell de Cent va decidir convertir Santa Madrona en patrona de Barcelona. L'església i el convent annex van ser ocupats per diversos ordes monàstics, fins que són destruïts durant el setge del 1652 i restaurats el 1661. Enderrocats l'església i el convent durant la Guerra de Successió, l'any 1713, se'n torna a construir un nou edifici el 1754, l'actual, restaurat el 1907 i el 1947.

La capella de Santa Madrona, a la dreta, envoltada

d'horts i camps, entre 1913-1917

Autor: Josep Branguli

Voltants de la Font de Santa Madrona, el 1893

Alexandre Cardunets. AHCB

Les restes de la santa es van moure diverses vegades de lloc fins que van ser traslladades a l'església de Santa Madrona del Poble-sec, però l'incendi provocat el 1909, durant la Setmana Tràgica, va cremar el cos de la santa. Temps després, Evelí Bulbena, veí del barri, va oferir a la parròquia una relíquia que suposadament s'havia salvat de les flames.

La capella del segle XVIII encara existeix avui al carrer de Muntanyans, en el recinte del Palauet Albéniz, a tocar del Museu Nacional d'Art de Catalunya, i s'hi celebra un dels pocs aplecs populars que queden a la ciutat. Malgrat que la festivitat de Santa Madrona és el 15 de març, i per tant és una festa que anuncia l'arribada de la primavera amb les primeres orenetes (com les que diu la llegenda que van acompanyar el vaixell amb les restes de la santa), per motius meteorològics es va decidir de celebrar l'aplec el quart diumenge després de Pasqua.

L'aplec actual només té una antiguitat d'uns vint anys, però en temps reculats s'havien fet processons a la Catedral i més antigament s'havien fet pelegrinatges a Montjuïc. L'aplec comença a l'església de Santa Madrona del carrer de Tapioles, al Poble-sec, amb una cercavila a càrrec de la imatgeria festiva del barri. Un cop a la capella de Montjuïc, els actes continuen amb un esmorzar popular i una missa a l’aire lliure, on es canten els goigs de Sant Madrona, i després de la qual s'hi fan diversos actes que acaben amb un dinar de germanor.

Prop de la capella hi havia un font, avui desapareguda, on s'hi feien aplecs, àpats i ball, com era tradició en les altres fonts de la muntanya i que havien fet famoses les fontades populars de Montjuïc.

Restes de la font de Santa Madrona, entre 1913-1917

Autor: Josep Brangulí

Arxiu Fotogràfic de Barcelona

El llibre de les fonts de Barcelona del mestre Socies (1650)

El 8 de juny de 2015, l’historiador Xavier Cazeneuve va presentar en el Museu d’Història de Barcelona (MUHBA), dins les sessions de “Diàlegs d'Història Urbana i Patrimoni”, la xerrada La circulació de l’aigua a la Barcelona moderna: el Llibre de les fonts del mestre Socies. Cazeneuve —un dels artífex de la web Barchinona, que recull un complet índex i programa de recursos per a la història i la historiografia de Barcelona—, va parlar del context històric en què comença a posar-se les bases documentals del que acabarà sent la revolució de l’aigua a Barcelona, que no arribarà fins a mitjan segle XIX. Una època molt tardana, però que ve justificada per l’enderroc de les muralles (1854), la construcció de l’Eixample i l’annexió dels pobles del Pla (1897). I el 24 de gener de 2023 es presentava l'edició d'El Llibre de les fonts. Aigua, clima i societat a la Barcelona del segle XVII (Editorial Afers i Ajuntament de Barcelona), coordinat per Maria Antònia Martí Escayol, Santiago Gorostiza i Xavier Cazeneuve.

Francesc Socies (actiu a Barcelona durant el segle XVII) va redactar, per encàrrec del Consell de la ciutat, el Llibre de les fonts de la present ciutat de Barcelona (1650), que es conserva a l'Arxiu Històric de Barcelona. El manuscrit, encara mai editat, és una crònica molt precisa que recull l’estat de la infraestructura hidrogràfica de la ciutat. Socies descriu la circulació subterrània de l’aigua, els pous, les fonts i l’abastament d’aigua amb una precisió mil·limètrica que converteix aquesta obra en una guia de la Barcelona del XVII, en un moment crític de creixement poblacional en el qual l'únic proveïment d'aigua de boca de Barcelona era la canalització procedent del Collserola i que alimentava les primeres fonts de la ciutat.

Com és possible que una ciutat gran com Barcelona, la més gran de l'Estat i una de les més grans d'Europa tingués un subministrament d'aigua tan deficient? Fem un breu recorregut per la història de l'aigua a la ciutat.

Evolució de l'abastiment d'aigua a la ciutat

Els inicis de l'abastiment d'aigua

A Barcino, el proveïment d’aigua s’efectuava a través de l’aqüeducte construït el segle I, que des del riu Besòs entrava a la ciutat per la Porta Praetoria de l’actual plaça Nova de Barcelona. L’evidència i la imatge que els barcelonins tenim d’aquesta construcció hidràulica són l’arc i els dos pilars que entren a la Casa de l’Ardiaca, que són una reconstrucció que van projectar els arquitectes Serra-Ràfols i Florensa, l'any 1958. De descobriment més recent són els quatre arcs que van aparèixer en enderrocar l'edifici del carrer Duran i Bas i que va permetre obrir la plaça del Vuit de Març. Dins la ciutat, l'aigua es distribuïa utilitzant dos castellum aquae cap a les fonts públiques, les termes i les domus (en aquest ordre) i per a usos industrials.

Hipòtesi de la distribució d'aigua a Barcino
H. A. Orengo i Carme Miró, 2004

A partir de l'Alta Edat Mitjana l'aqüeducte va caure en desús i es va anar degradant fins a desaparèixer, mentre es multiplicava l’ús de les aigües freàtiques captades a través de pous, com s’evidencia en els noms d’alguns carrers com Pou de l’Estany, Pou de l'Estanc, Pou de la Figuera, Pou de la Figuereta, Pou Dolç o Pou de la Cadena. L'existència d'aquests pous i el control que n'exercia el govern de la ciutat s'evidencia en dues inscripcions que han sobreviscut a la façana de la catedral. Una, a la façana de la capella de Santa Llúcia, a tocar del carrer del Bisbe, on es pot llegir "A 2 canas lo pov"; és a dir, el pou és a 5,64 metres (1 cana equival a 12 pams, i un pam, a 23,5 centímetres). L'altra és al carrer dels Comtes davant de la Baixada de la Canonja. S'hi pot llegir "Lo pov". A la mateixa façana de la catedral, a l'angle que forma la capella de Santa Llúcia amb el carrer del Bisbe, hi podem veure una motllura que la tradició popular confon amb el patró que es feia servir per mesurar una cana. Diuen que a l'escletxa que forma el ressalt de la pedra s'hi posava una canya i es tallava a la mida justa per evitar cap tipus d'engany en les mesures. És poc probable que sigui cert i que la motllura de pedra sigui només un element decoratiu com es veu també a l'altre extrem de la façana, on la capella encaixa amb la catedral.

Les dues inscripcions de la façana de la catedral

Fotos: Dani Cortijo

La suposada cana de l'angle dels carrers

de Santa Llúcia i Bisbe

No calia cap altre subministrament d'aigua que els pous perquè la Barcelona del segle X era una ciutat empobrida i destruïda després del saqueig d'Almansor (985). Segles més tard, amb una Barcelona en ple esplendor, es van començar a fer les primeres canalitzacions davant la necessitats d'aigua potable. Els frares de Santa Caterina van ser els primers a canalitzar aigua viva fins el seu convent (les restes del qual són visibles sota el mercat de Santa Caterina), el 1263. I a les acaballes del segle XIII els consellers de la ciutat van fer conduir aigua de Montjuïc, que a mitjans segle XIV encara rajava en alguns carrers de Barcelona, però sempre va ser deficient (vegeu Fonts de Montjuïc).

La construcció del Rec Comtal cap el segle X va substituir l’aqüeducte romà seguint un traçat semblant, però les seves aigües no es destinaven al consum sinó a l’agricultura i com a força motriu dels molins (13 molins fariners i 2 drapers) i de la indústria manufacturera, tant fora com dins de la ciutat (tota la indústria relacionada amb el tèxtil en el barri de Sant Pere: teixits, tints, blanquers, assaonadors...), i seria el motor de desenvolupament dels prats d’indianes a partir del segle XVIII. No va ser fins el 1703 que el canal no va ser utilitzat com a subministrament d’aigua de boca a la ciutat. Una canalització portava aigua del Rec Comtal des d'una fibla del Clot fins a un dipòsit situat en una de les torres de Sant Sever o Canaletes: una solució pensada inicialment per a regar els arbres de la Rambla i que el 1744 es va allargar fins a la caserna dels Estudis (l'antic edifici universitari que tancava la Rambla), a institucions benèfiques i religioses, i després a la font de la Porta Ferrissa. La solució va acabar sent insuficient i insalubre.

Casa de la Mina i Reixegó a Montcada

i Reixac, c. 1920

Més tard, l’augment del consum va dur el baró de La Linde a reproveir el cabal del Rec obrint una nova mina a Montcada (la mina vella), que s'inaugura l’any 1786 i va estar activa fins 1826, any en què es posa en funcionament l'anomenat aqüeducte baix de Montcada (soterrat) que portava l’aigua a la ciutat fins al repartidor de Jesús (entre el passeig de Gràcia, Aragó, Pau Claris i Consell de Cent). Aquest aqüeducte subterrani va estar en funcionament fins l'epidèmia de tifus de 1914, moment en què es planteja la reestructuració del subministrament d’aigua que, amb les modificacions i modernitzacions necessàries, arribarà als nostres dies amb l'aparició de diverses companyies que portaran l'aigua des del Llobregat, el Ter, Dosrius o les capes freàtiques del Besòs, i que en pocs anys (finals del XIX) acabaran sota el control d'una sola: la Companyia General d'Aigües de Barcelona (1).

Captació d'aigües de Barcelona

Però ens havíem quedat en el segle XIV, amb l’aigua de boca extreta dels pous i la necessitat anar a buscar aigua més lluny per pal·liar el creixement de la ciutat medieval que s’estenia en burgs i vilanoves més enllà de les muralles romanes, reclosa inicialment dins les muralles bastides per Jaume I (segle XIII) i a partir de 1368 amb el tercer recinte, que abastaria el Raval. L'aigua es va anar a buscar a Montjuïc, dèiem, però la solució efectiva van ser les fonts de la serra de Collserola i del turó de la Rovira.

Sistema de conducció de l'aigua de les mines del Collserola

i l'aqüeducte de Montcada cap a la ciutat

Construïdes les mines de captació, el Consell de Cent va començar a canalitzar l’aigua procedent de les deus de muntanya i a conduir-la fins a les fonts públiques situades a l’interior de les muralles. Les aigües confluïen a la caseta de la Travessera (a l'actual carrer d'en Regàs) i per la Riera de Sant Miquel i el passeig de Gràcia arribava al repartidor de Jesús esmentat anteriorment, on fins el 1863 hi va haver la font i el Raval de Jesús.

Portal de l'Àngel, canalització i torre d'aspiració

d'aigua (1830). Pere Màrtir Arraut. AHCB

Des d'aquí, la canalització, feta de tubs ceràmics, anava al Portal de l'Àngel i entrava a la ciutat seguint la plaça de Santa Anna, el carrer del Bisbe, la plaça de Sant Jaume i el Pla del Palau, amb ramificacions diverses.

Font de Santa Anna (c. 1920)
Wolfgang Weber. AFB

Fou l’inici de la xarxa de distribució d’aigua. Algunes d’aquestes fonts, construïdes als anys de l’esplendor del Gòtic, encara ragen, segueixen funcionant 600 anys després. La més antiga és la font de Santa Anna, al fons del Portal de l’Àngel (1356), que conserva un abeurador de cavalls dels viatgers que s’hostatjaven al proper Hostal del Vallès i els de les diligències que sortien de la ciutat per la plaça de Santa Anna. L’any 1375 va ser ampliada amb una font de vuit costats, dels qual actualment n'hi ha cinc amb dues aixetes al cos central. L’any 1819 va ser ampliada, però l’aspecte actual és del 1918, any en què s’hi van posar els plafons de ceràmica noucentista, obra de Josep Aragay. Els gerros que coronen la part superior són de l’any 2002 a partir dels motlles originals, perquè els que es van posar el 1918 es van fer malbé i es van perdre. En el cos central hi ha l’escut de la ciutat esculpit en pedra i a quatre dels cinc cossos es poden veure els mascarons d’on sortien els brocs d’aigua.

Font de Sant Just, el 1915

Brangulí. ANC

Li segueix en antiguitat la font d’En Fiveller, a la plaça de Sant Just, de 1367, malgrat que l'aspecte actual és fruit d'una reconstrucció del segle XIX. Sobre la façana principal hi ha, esculpits en pedra, la imatge de Sant Just amb la palma del martiri entre els escuts de Catalunya i de la ciutat. En els laterals del carrer de la Palma de Sant Just i del carrer dels Lledó, enmig dels dos escuts hi ha un relleu que mostra un falcó amb una perdiu entre les urpes, imatge que vol recordar l’afició de Fiveller a la cacera. Una balustrada de la part superior, que amaga un jardí, va ser afegida el 1884. El nom de Fiveller prové de la llegenda que atribueix a aquest conseller de la ciutat (1406-1427) la construcció de la font a partir de la llegenda que explica que va descobrir una deu mentre caçava a Collserola i va fer dur l'aigua fins la plaça de Sant Just.

Font de Santa Maria del Mar

La font de Santa Maria del Mar, anomenada també dels Senyors perquè subministrava aigua a les cases i casalots del carrer de Montcada (1402). La façana amb els tres brocs d'aigua està coronada per un rosetó, i el lateral mostra els corresponents escuts de Barcelona i Catalunya amb dues gàrgoles que representen un drac i un lleó. La barana i el jardí superiors són originaris de 1526, any en què el veí Gaspar Ferrer va ser autoritzat a plantar-hi tarongers i murtres.

La font de Sant Jordi (1449, en substitució d'una del segle anterior), en el claustre de la Catedral, a l’angle més proper la porta de la Pietat, dins d'un templet. Construïda pel mestre d’obres Escuder, al centre hi ha una clau de volta amb l’escena de Sant Jordi lluitant amb el Drac, dels escultors Antoni i Joan Claperós.

La font de Sant Jordi de la Catedral

F. Eibner (1863-1865)

A aquestes fonts s'hi podrien afegir la del Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat i la de la Casa de l'Ardiaca, totes dues del segle XV, però de caràcter exclusivament ornamental.

D’altres han desaparegut, com la del Pla de la Boqueria, construïda l'any 1314 i abastida amb aigua de Montjuïc, avui substituïda per una de 1830. Tampoc existeixen la font de la plaça del Blat (actualment plaça de l'Àngel), o la de Sant Miquel (1390), darrere de l’Ajuntament, eliminada juntament amb l’església de Sant Miquel: un carrer i la plaça ens recorden l’emplaçament, sota el paviment de la qual dormen les restes d’unes termes romanes, un mosaic de les quals es podia veure dins l’església fins l’enderroc de 1869.

Font de Sant Joan (1908)

Josep Pons Escrigas. AFB

La font de Sant Honorat (1356) va ser eliminada quan l’any 1823 es va eixamplar la plaça de Sant Jaume enderrocant l’església de Sant Jaume i el fossar, que ocupaven l’espai davant de l’actual façana (1847) de l’Ajuntament (la façana gòtica de 1399 és la del carrer de la Ciutat). Segons Víctor Balaguer (no n'hi ha proves documentals), aquesta font procedia del Call, del carrer de la Font, que després de la destrucció de la jueria, l’any 1391, seria batejat, precisament, com de Sant Honorat.

La font de Sant Honorat, a la plaça de Sant Jaume

Dessins du Voyage pittoresque et historique

de l'Espagne, par A. Laborde

Institut National d'Histoire de l'Art

La font de l'Àngel a la plaça de Sant Sebastià,
amb la rampa de la muralla de mar al fons

Maurici Vilumara (1870). AHCB

Tampoc existeix la font de l’Àngel (1399), situada a les voltes de l’antiga plaça de Sant Sebastià (avui d’Antonio López, davant de Correus); ni la de Sant Joan (segle XV), a la cantonada de la Riera de Sant Joan amb el carrer de n'Avellà (Avellana), malmesa el segle XVIII quan s’hi va construir a sobre l’hospital de l’església de Santa Marta, i derruïda el 1912 quan es va obrir la Via Laietana. Més recentment, entre finals de la dècada de 1980 i principis de la de 1990, va desaparèixer misteriosament la font gòtica de la plaça de Sant Agustí Vell a l’enderrocar l’edifici que fa cantonada entre Tantarantana i Carders. Mai s'ha sabut on va anar a parar, tot i que sempre s'ha sospitat que és al jardí d'una casa particular, diuen que de l'Empordà.

La font gòtica de la plaça de Sant Agustí Vell (1957)
Foto: Francesc Ribera Colomer. AFB

La del Palau del Lloctinent, a la façana que dóna a la plaça del Rei, és de 1549, any de la construcció de l'edifici. La de Portaferrissa no és gòtica. El nom fa referència a la Porta Ferrissa de la muralla de Jaume I (segle XIII). La font actualment adossada a un edifici del segle XVIII que fa cantonada, té el seu origen en la font pública que el 1604 s'havia instal·lat a l'altra banda de la Rambla i que els jesuïtes van demanar de traslladar-la (1680) a una de les torres de la porta de la muralla. Quan la muralla va ser enderrocada a finals del segle XVIII, la font es va mantenir al seu lloc. Les rajoles de ceràmica que recrea l'antiga muralla són obra de Joan Baptista Guivernau i van ser afegides el 1959.

La font de la plaça del Pedró, amb el monument de Santa Eulàlia, és de 1673 i està considerada el monument més antic de la ciutat. La resta de fonts antigues de Barcelona són del segle XIX: Canaletes (en substitució d'una del segle XVI), Sant Pere de les Puel·les, la del Vell (plaça del Teatre, enderrocada el 1877), carrer Nou de la Rambla, plaça del Rei (desapareguda entre 1931 i 1934 durant la reforma de la plaça) i un llarg etcètera que s'escapa a la nostra intenció.

Les fonts gòtiques, però, es concentraven a l’àrea més central de la ciutat. L’aigua es distribuïa també a algunes institucions hospitalàries i religioses, i a un nombre reduït de cases privilegiades i edificis civils, com la Llotja, on es va fer arribar l’aigua el 1402 substituint l’aigua de pou. Els barris més densos i actius de la ciutat eren els menys servits. Les escasseses recurrents van ser l’estímul de noves iniciatives per assegurar i ampliar l’aprovisionament. Durant els tres segles següents, la conservació i l’ampliació de fonts i mines van ser una preocupació constant dels consellers, que designaven un mestre de les fonts com a responsable de les mines, les conduccions, les fonts i l’evacuació. Aquest és el càrrec que va ostentar Francesc Socies, l'autor del monumental Llibre de les fonts de la present ciutat de Barcelona (1650), que ens ha servir per fer aquest breu resum per la història de l'aigua de boca a la ciutat.


Notes:

(1) Per a l'abastament d'aigua a Barcelona a partir del segle XIX:

Guàrdia, Manuel (ed.). La revolució de l'aigua a Barcelona. De la ciutat preindustrial a la metròpoli moderna, 1867-1967. Barcelona: Ajuntament de Barcelona - MUHBA, 2011.

Martín Pascual, Manel. El Rec Comtal (1822-1879). La lluita per l'aigua a la Barcelona del segle XIX. Barcelona: Editorial Dalmau, 1999.

Martín Pascual, Manel. Barcelona: aigua i ciutat. L'abastament d'aigua entre les dues exposicions (1888-1929). Barcelona: Marcial Pons Editorial, 2009.

*

La història del Rec Comtal, de les fonts gòtiques i de l'abastament d'aigua a la ciutat de Barcelona des de la fundació de la Barcino romana la trobareu en el llibre El Rec Comtal. 1.000 anys d'història (Viena Edicions, 2016).

Les fonts de Montjuïc

Festa de l'Enterrament de la Sardina al voltant de la font

dels Tres Pins, a Montjuïc, el 6 de març de 1935

Carlos Pérez de Rozas. AFC

En un dels capítols de Barcelona. Anatomia de la ciutat (Viena Edicions, 2018) explico quins eren els llocs d’esbarjo dels barcelonins. Abans de l’enderroc de les muralles (1854) la Muralla de Mar va ser el lloc habitual de passeig molt abans que la Rambla. El passeig de l’Esplanada (1802) i el Jardí del General (1816), entre el barri de Ribera i la ciutadella militar (que no seria parc fins el 1888), van ser els primers jardins de la ciutat. A mitjan segle XIX es començaven a construir els primers jardins al passeig de Gràcia. S’iniciava la urbanització del Tibidabo l’any 1889 de la mà del doctor Andreu, el 1912 s’inaugurava el Turó Park i fins l’Exposició Internacional de 1929 no es començava a urbanitzar el niu de pedreres en què des dels romans s’havia convertit Montjuïc, d’on sortia la pedra amb què s’alçà la ciutat segle rere segle. Aquesta urbanització va marcar el cant del cigne de les fonts de Montjuïc i de les fontades.


Les fontades

Pujant a Montjuïc (1910-1920)
Arxiu Fotogràfic de Barcelona

“[...] otras de las tradiciones de la verbena de San Juan era de acabar con la coca entre las frondas de Montjuich, mientras la ciudad parecía arder en medio de jubilosas hogueras, y se encendía bajo el fuego multicolor de la vistosa y espectacular pirotecnia. A finales de siglo, prosiguiéndose, entre otras, una vieja costumbre, los barceloneses castizos, los menestrales de gorra, blusa y alpargatas, de corazón limpio como el Julián de «La verbena de la Paloma», se concentraban en los merenderos de la montaña, los que recaían al final de la calle Conde del Asalto, y por el Pueblo Seco se encaramaban a la montaña. En las noches de San Juan y San Pedro los barceloneses comían la «coca de forner» tapizada de azúcar y salpicada de piñones tostados, en las «Font del Gat» de la «Satalia», «d'en Pessetes», del «Geperut», «d'en Conna» o en la «Font Trobada».”

Arturo Llopis, La Vanguardia, 24 de juny de 1965

El costum de fer fontades és una tradició que es remunta segles enrere quan la devoció popular va convertir les ermites de la muntanya (com les de Sant Julià, Sant Ferriol, Sant Beltran o Santa Madrona, documentada el 1403 i única que continua dempeus) en lloc de romiatge. Aquestes excursions solien acabar al voltant d’alguna de les fonts de Montjuïc, on s’aprofitava per menjar i passar el dia, motiu pel qual aviat es van convertir en menjadors a l’aire lliure. Les fonts es van anar complementant amb petites explotacions comercials on es venien aigua amb sucre, xarops i orxates, anissos i bolados. Amb el temps aquestes petites explotacions esdevingueren els famosos merenderos on els més grans encara recorden els balls i les revetlles que s’hi feien.

El públic d’aquestes fontades era eminentment popular. Els barcelonins de la segona meitat del segle XIX i del primer terç del XX treballaven en jornades inacabables i esgotadores, inclosos els dissabtes i molts diumenges. No existien mitjans de transport que permetessin fer grans desplaçaments d'anada i tornada en un sol dia, com sí ho podien fer les classes acomodades que gaudien de transport privat i de segones residències al camp i a la muntanya. Les famílies aprofitaven els pocs dies de festa per fer el que més desitjaven: gaudir d'una jornada de llum solar, bé tan escàs en una ciutat que portava des del segle XIII tancada dins del mateix recinte emmurallat i on la revolució industrial havia disparat la demografia, els problemes d’habitatge i la insalubritat.

El promontori de Montjuïc fa de partició entre dues zones deltaiques, la dels rius Besòs i Llobregat, la qual cosa no fa estrany que hi abundessin les fonts, tot i que la peculiar orografia ha provocat la seva aparició i desaparició al llarg dels temps fins arribar als temps actuals en que tota l’aigua de la muntanya és canalitzada i els records són testimonials.

Segons explica Francesc Carreras Candi a la memòria llegida l’any 1902 a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1), de l'any 959 és la primera referència d’una font a Montjuïc, la Font d'Ocua, també coneguda com “La Cova”, i que possiblement fos la Font del Geperut, on consta que hi havia una cova. El 1263, els frares dominics del convent de Santa Caterina, en virtut d'una concessió reial, van iniciar els treballs per dur a terme la primera canalització pública de Barcelona amb aigua de Montjuïc. Probablement el cabal no era abundós, ja que es va prohibir utilitzar-la per a altres usos que no fossin estrictament els d’aigua de boca.

A començaments de segle XIV era molt popular visitar la capella de Sant Julià cada 9 de gener, diada dels sant. Els barcelonins eren atrets pel paisatge que l'envoltava i la font que brollava a la vora. Esmentada ja en el segle X, en el lloc de l’antiga església de Sant Julià de Montjuïc hi consta després l’existència d’una parròquia, al menys fins el 1323. Lluís Desplà la va reedificar el 1487 i se sap que més tard hi va acollir un ermità. Fou enderrocada al segle XVII, a l’època de la construcció del castell de Montjuïc (2).

També hi ha notícies el 1565 de la Font de Santa Madrona, propera a la capella del mateix nom. Uns anys abans s'hi havia instal·lat un grup de jesuïtes però tenien problemes d'abastiment d'aigua de la cisterna, que fallava molt sovint. Com a solució s'hi va conduir l'aigua de la Font de Sant Julià, que en aquells anys restava abandonada.

Restes de la Font de Santa Madrona, cap a 1910-1920

Fons Brangulí. ANC

A finals del segle XVI i inicis del XVII, el rector de Vallfogona assenyalava la Font dels Tarongers com la més famosa d'aquell moment, en el recull de poesies La armonia del Parnás (Barcelona, 1703). Podria tractar-se de la Font Trobada o de la Font d'en Conna, que eren situades al torrent dels Tarongers.


Les fonts

La Font del Gat (1914), de Frederic Ballell
Arxiu Fotogràfic de Barcelona

La Font del Gat és situada a la part baixa dels Jardins de Laribal, entrant pel passeig de Santa Madrona. Un conjunt de camins, terrasses i racons s'adapten al relleu del terreny amb pèrgoles, miradors, escales, rampes i una cascada monumental, des de l’avinguda de Miramar, al costat de la Fundació Joan Miró. Aquest jardins van ser propietat del periodista i polític republicà Josep Laribal fins que van ser comprats per l’Ajuntament l’any 1909, i oberts al públic el dia de la revetlla de Sant Joan de 1910.

Jardins de la Font del Gat (N. Coll Salieti)

Com ens explica Julio-Carlos García Castrillón, la primera menció de l'existència de la Font del Gat apareix en unes escriptures d'Antonio Nadal de Casanovas, adroguer, on amb data 8 de març de 1776 es deixa testimoni de la subhasta d'unes terres del monestir de Santa Madrona. Aquesta dada contradiu la llegenda popular que assegura que el nom s'explica perquè la va trobar un gat l'any 1855, i que per aquesta raó la font és coronada per l'escultura d'aquest felí.

Dins d’aquests mateixos jardins, però en els terrenys que acabarien sent l’Escola del Bosc, hi havia la Font de Laribal o del Parc de Baix. I entremig de totes dues hi va haver la Font d’en Pessetes, que rebia aquest nom perquè es diu que l’any 1848 s’hi va trobar una olla plena de monedes d’or, la qual cosa va atraure gent que hi anava a buscar fortuna i en van quedar uns versos populars:

Busca en la font d’en Pessetes

el que mai no has de trobar:

un home que amb les mans fredes

s’hagi sabut escalfar (3)

La Font Trobada, entre 1913-1917
Brangulí. Arxiu Fotogràfic de Barcelona

La Font Trobada, també coneguda com de la Magnèsia pel seu contingut en sals d’aquest mineral, era situada al final d'un caminet costerut del Torrent dels Tarongers, entre la part alta del carrer Roser i del carrer Nou. L’any 1778, el Baró de Maldà en feia esment en el Calaix de Sastre:

“Cosa de poch temps hà se hà descubert una Font, á la que nomenan Trobada al peu de la montaya de Montjuich, que fá proba als que hán begut de la dita aigua, facilitant-los l'orina i purgació del ventrell. Yo no la hé probada per no tenirla menester.”

La font rajava en un pati que també s'utilitzava com a pista de ball, i on el 1817 es va inaugurar un quiosc de refrescos i s'hi va col·locar una placa. Un any després el general Castaños hi va fer construir un petit edifici que feia les funcions de berenador. El 17 de maig de 1819 la font va rebre la visita de la infanta Lluïsa Carlota. La placa deia:

“Año 1817. El teniente general don Andrés Pérez de Herrasti, gobernador de Barcelona, dedica a sus habitantes este delicioso y saludable sitio, descuidado por tantos siglos.”

A dalt, la Font Trobada amb el rètol del governador de Barcelona

Andrés Pérez de Herrasti (Arxiu Nacional de Catalunya)

A baix, la inscripció del rètol

La Font Trobada sota la piscina de Montjuïc (1978)

Josep Fiter i Inglés, en un article publicat a La Ilustración de Barcelona l’any 1882, la descrivia com un dels llocs més pintorescos de la ciutat i parlava d’un pont rústic que se sustentava entre la frondositat dels arbres. A la dècada de 1930 es va obrir al costat de la Font Trobada el restaurant Nice, que es pot veure a la dreta del dibuix de Pau Febrés.

Dibuix de Pau Febrés (1935), amb la Font Trobada a l'esquerra

i l'entrada al restaurant Nice a la dreta

La Font Trobada va subsistir durant anys fins que amb la construcció de la piscina descoberta del Club Natació Montjuïc la font va quedar a l'interior del bar de les instal·lacions. Quan el 1992 Antoni Moragas va construir la nova piscina olímpica sobre l'antiga, la font va desaparèixer, però dins de les instal·lacions es conserva la placa amb el text de Pérez de Herrasti. De tota manera, la font no ha desaparegut del tot. Amb les obres realitzades darrere de l'Escola Poble-sec ha aparegut de nou la deu d'aigua i s'hi han construït els horts que duen el nom de la font.

Font de la Torre Forta, davant de l'actual plaça Dante (ca. 1913-1917)

Brangulí, fotògrafs (Arxiu Nacional de Catalunya)

Ben a prop de la Font Trobada, en un protocol (4) de 1843 s'esmenta la Font d'en Peretes en el Torrent dels Jueus, que no és més que un tram del Torrent dels Tarongers que convertit en cami menava antigament cap el cementiri jueu de Montjuïc. En aquest mateix indret també hi va haver el merendero i la Font de la Torre Forta, davant de l'actual plaça de Dante, i la Font de Vista Alegre.

A dalt, entrada a la Font d'en Conna;

a baix, l'interior

La Font d'en Conna estava situada al cap de munt del carrer Nou, prop de la Font Trobada, en una raconada al costat d’on surt el funicular a l’aire lliure. Hi havia un restaurant especialitzat en menjar de cassola. Tenia pista de ball i molta mala fama, tant per les baralles com per les trobades sexuals. L’Esquella de la Torratxa en feia broma dient que per allà hi havia passat sis generacions veient “el cargol que treu banya” i fent créixer la població de Barcelona. La mateixa Esquella descrivia així l’indret:

“Té torrent sense aigua, però té torrent; té quatre acacies que semblen noves; té tres bardices amb poesía; té un pedregar mateix que a Suiça, i té font, que ni és termal, ni és sulfurosa, ni sòdica; lo qual vol dir que és saludable, a més d’un regust de pólvora que traspúa del castell, que és lo que la fa de més bon beure.” (5)

La Font dels Tres Pins

La Font dels Tres Pins és una altra supervivent, tot i que no està a l'abast del públic. Rep aquest nom pels tres pins que es destaquen en el bosquet on es troba. Davant de la Fundació Miró i els Jardins de Laribal, a l’altre costat de l’avinguda de Mirarmar, al capdamunt d’unes escales de pedra a mà dreta queda el pas barrat per una porta de ferro, però per l'esquerra passarem pel mig d'un viver i d'una escola s’arriba a una zona abandonada i feréstega, espai que durant molt de temps va ser ocupat pel barri de barraques de Tres Pins. Si entrem dins el recinte del viver, hi ha un camí que puja tot dret cap a la font. Antigament, l'aigua sortia entre les pedres “con chorrear cantarino y glugluteante", com descrivia Luis Baile Lisón l’any 1940 a Montjuich de Antaño. Era potser el lloc més popular de la muntanya. La gent hi pujava els diumenges a dinar, a fer música i a ballar, i eren atesos en un petit mostrador on es podien comprar begudes i llogar focs per cuinar. El Dimecres de Cendra era també un dels llocs preferits per anar-hi a enterrar la sardina que posava fi al Carnestoltes i encetava la Quaresma. A les escales que pugen de la Font dels Tres Pins al jardins de Petra Kelly hi ha la Font de la Palmera, segurament subsidiària de la dels Tres Pins, però que fa anys que no raja.

La Font dels Tres Pins actualment

Foto: Enric H. March

La Font de la Satalia, també molt popular pels seus balls, estava al capdamunt del carrer Margarit, que ens deixa, precisament, entre el barri de la Satalia i el camp de futbol. La història d’aquest barri està lligat a les seves fonts: la Font del Geperut era al final del carrer del Poeta Cabanyes, i la Font de la Mina, al final del carrer Radas, sempre a l’altre costat del passeig de l’Exposició. Malgrat que les fonts ja no hi són, l’abundància d’aigua del subsòl del barri fa que, encara avui, es puguin trobar construccions hidràuliques alimentades amb curs d’aigua natural que reguen els horts i jardins del barri que abans van ser molt abundants.

La Font del Tir estava dins del que avui són les instal·lacions del Tir Esportiu de Barcelona, sota el Castell de Montjuïc i al costat de les restes del cementiri jueu medieval.

La Font de la Guatlla es trobava als terrenys on anys més tard es va erigir la fàbrica de Can Butsems, per sobre del carrer de Sant Fructuós i fins al carrer Dàlia. Aquesta font va desaparèixer, tot i que amb el temps, després que tanqués Can Butsems i s'urbanitzés tota la zona, es va erigir un monument al carrer Chopin, a prop de la zona anomenada del Turó, que recorda aquella mítica font que ha donat nom al barri. Aquesta font no s'ha de confondre amb la Font de la Mina, situada al final del carrer de la Font Florida. Era propietat de la Cooperativa de Cases Barates d’Obrers i Funcionaris de l’Ajuntament. Aquesta font encara l’hem vist rajar, però a finals dels 80 va ser clausurada, com ens informa Lluís Payarols, veí del barri, argumentant les autoritats de l'època que l'aigua ja no era potable. L'Associació de Veïns i Veïnes treballa des de fa un temps per tornar a obrir-la, sense èxit. Ara és tancada amb una reixa i fins fa poc hi havia un cartell que deia: “Se ruega a los usuarios guardar silencio, los vecinos que duermen se lo agradecerán, de lo contrario nos veremos obligados a cerrar la fuente.”

Imatge actual de la Font de la Mina

Pels camins que duien de Can Valero cap a la Zona Franca dos portaven cap a dues fonts que els vells habitants de les barraques de Montjuïc encara deuen recordar. El camí de la Font de la Mamella, avui desaparegut però que els registres arqueològics mantenen viu perquè a la cruïlla amb el Camí del Molí Antic, entre el Castell i el cementiri, hi ha un jaciment iber amb restes d’una cabana, una sitja i una llar de foc.

A dalt, entrada a El Gurugú;

a baix, l'interior (ca. 1910)

Més avall, on es troben el carrer del Foc amb Mare de Déu del Port, hi ha el carrer de l’Esparver, relíquia del vell camí del mateix nom que arriba fins la part superior del Sot del Migdia, lloc on estava situat el Pla del Gurugú, una de les zones d’esbarjo preferides de les classes populars de principis del segle XX, amb un quiosc, bancs i zona de ball. Ramon Anglès, oriünd de la muntanya, li explicava al biòleg Sergi García (6) que ell era fill del mas de l’Esparver, desaparegut juntament amb la deu d’aigua cristal·lina, la Font de l’Esparver, que formava un rierol que veient avui el paisatge urbà resulta inversemblant.

La Musclera, situada al Morrot, sota Miramar (1920-1925)
Brangulí, ANC

Tenim notícies d'altres com les de l'Ecce-homo, la Pedrera, o Can Tunis i Mare de Déu del Port, aquestes a la banda de la Marina de Can Tunis on abundaven els merenderos i les cases de menjars com La Musclera (vegeu la foto). Podria ser que alguns d'aquests noms facin referència a balls i zones d'esbarjo com El Rosal, La Walkiria, El Bosque, El Recreo o l'esmentat Gurugú. No hem trobat més documentació però hi insistirem. Les fonts són només una part de la història de Montjuïc. Una part important perquè l’aigua acaba conformant la vida i aplega la gent. Avui Montjuïc ja no és aquella muntanya rural del passat. Les obres olímpiques van acabar d’esborrar els camins que ens indicaven l’activitat humana mil·lenària. Però si la mirem amb atenció, sota les pedres i els arbustos s’hi amaga el passat.

*

Notes:

(1) Carreras y Candi, Francesch. Lo Montjuich de Barcelona. Barcelona: Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, 1903.

(2) Baucells i Reig, Josep. Vivir en la Edad Media: Barcelona y su entorno en los siglos XIII y XIV (1200-1344). Vol. II. Barcelona: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 2005.
Ramos, M. Lluïsa. Catalunya Romànica. Vol. XX. Barcelona. Enciclopèdia Catalana, 1992.

(3) Citat a Estanislau Roca, Montjuïc, la muntanya de la ciutat. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1996, p. 385.

(4) AHPB. Sabater y Martínez P. Manuales 1843, 44, 45, ff. 42-43.

(5) L’Esquella de la Torratxa, 23 de juliol de 1914.

(6) Sergi García, "Els valors naturals de Montjuïc", Carrer 101, març-abril de 2007.

*

Aquest article, ampliat, i d'altres sobre la ciutat el podeu trobar en el llibre

Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat (Viena Edicions, 2018)