Baixant de la font del Gat

Baixant de la font del Gat

A la plaça de Sant Agustí Vell, dita antigament del Pont d’en Campderà, per on passava el Rec Comtal, i després plaça dels Arcs de l’Antic Convent de Sant Agustí, la intervenció sobre l’edifici que fa xamfrà amb Tantarantana i Carders, va suposar la misteriosa desaparició de la font de Sant Agustí, d’origen gòtic, que ocupava tota la cantonada; va ser desmuntada peça a peça durant les obres (1996) amb l'objectiu de tornar-la muntar en el mateix lloc un cop acabades, però això no va passar mai, i se’n desconeix el parador. L’actual n’és una reproducció.

La font gòtica de Sant Agustí, l’any 1957, desapareguda 

a dècada de 1990. Francesc Ribera Colomer. AFB

Se la coneixia com la font del Gat perquè l'aigua rajava d’un cap de gat de pedra i permetia distingir-la de la font de ferro forjat del centre de la plaça. La tradició popular atribueix la localització de la font de la cançó Baixant de la font del Gat de la “Marieta de l’ull viu” a dues fonts: la dels Jardins Laribal de Montjuïc i la de la plaça de Sant Agustí Vell, com afirma una placa col·locada al capdamunt de la font. La memòria popular del barri assegura que la font del Gat de Montjuïc és del 1928; en canvi, la de Sant Agustí és anterior. Pel que fa als protagonistes de la cançó, es diu que la Marieta va néixer al carrer del Portal Nou, que mai va sortir del barri i que el soldat era de la caserna militar de Sant Agustí.

La font del Gat de Montjuïc

La font de Montjuïc no és de 1928, és clar. Segons una tradició poc consistent, va ser descoberta l’any 1855 per un gat. Però com veurem, existeix de molt més antic. Com ens explica Julio-Carlos García Castrillón, que gestiona l’arxiu de la família Bacardí, la primera menció de l'existència de la font del Gat apareix en unes escriptures d'Antoni Nadal de Casanovas, adroguer i comerciant enriquit. El document, de data 8 de març de 1776, deixa testimoni de la compra en pública subhasta dels terrenys de l’antic convent de Santa Madrona, aleshores en ruïnes, dins dels quals hi ha la font del gat. A la premsa, es menciona per primer cop al Diario de Barcelona l’any 1805, en un breu per avisar de la pèrdua d’un objecte tot tornant de la font de Montjuïc cap el portal de Santa Madrona i que es gratificarà a qui el torni al propietari.

La font del Gat l’any 1892 quan encara estava en un entorn

rural, dibuixada pel gravador i pintor barceloní

Alexandre Cardunets Cazorla (1871-1944). AHCB

Al tombant dels segles XIX-XX, la font encara és en un entorn rural, com podem veure en el dibuix de Cardunets, però l’entorn comença a convertir-se en lloc de trobada de la societat política i gastronòmica la Colla de l’Arròs, fundada el 1854; concretament on el 1919 es construirà la Casa Balaguer substituïda el 1973 pel Museu Etnològic i de Cultures del Món.

Serà durant la primera dècada del XX que tant a la font del Gat com la resta de fonts de Montjuïc es popularitzaran les fontades, les excursions a la muntanya per menjar i anar-hi a passar el dia. De fet, no era res nou. Antigament, l'aigua sortia entre les pedres “con chorrear cantarino y glugluteante", com descrivia Luis Baile Lisón l’any 1940 a Montjuich de Antaño. Des del segle X hi ha notícies de fonts a Montjuïc i des del XIV es feien aplecs a les fonts veïnes a les ermites com Sant Julià, Sant Ferriol, San Bertran o Santa Madrona; a finals del segle XVI i inicis del XVII, el rector de Vallfogona parla de la font dels Tarongers (probablement la font Trobada), al torrent del mateix nom, també conegut com torrent dels Jueus perquè també feia de camí que pujava fins el cementiri jueu, que ocupava els terrenys de la Societat de Tir al Colomí (1906) i les antigues Atraccions de Montjuïc (1966-1998; avui jardins Joan Brossa). Una bona part del cementiri encara conserva sepultures i làpides (la majoria de les recuperades són al Museu d'Història de la Ciutat) i espera de fa anys ser monumentalitzat i dignificat. 

La font Trobada, també coneguda com de la Magnèsia, era popular el segle XVIII pel seu contingut en sals d’aquest mineral. Era situada al final d'un caminet costerut del torrent dels Tarongers, entre la part alta del carrer Roser i del carrer Nou. L’any 1778, el Baró de Maldà en feia esment al Calaix de sastre:

“Cosa de poch temps hà se hà descubert una Font, á la que nomenan Trobada al peu de la montaya de Montjuich, que fá proba als que hán begut de la dita aigua, facilitant-los l'orina i purgació del ventrell. Yo no la hé probada per no tenirla menester.”

La font rajava en un pati que també s'utilitzava com a pista de ball, i on el 1817 es va inaugurar un quiosc de refrescos. Aquesta va ser l’evolució de gairebé totes les fonts de Montjuïc, convertides en llocs de trobada lúdica i festiva. Algunes, però, van adquirir mala fama, tant per les baralles com per les trobades sexuals. L’Esquella de la Torratxa en feia broma dient que per allà hi havia passat sis generacions veient “el cargol que treu banya” i fent créixer la població de Barcelona  (vegeu Les fonts de Montjuïc)..

Tornant a la font del Gat, l’any 1908, l'Ajuntament de Barcelona compra la finca a l’advocat i periodista Josep Laribal, per convertir-la en un dels primers jardins públics de la ciutat i s’obren al públic el dia de la revetlla de Sant Joan de 1910. Dins d’aquests jardins, però en els terrenys que acabarien sent l’Escola del Bosc (1914) i la Fundació Miró, hi havia també la font de Laribal o del Parc de Baix. I entremig de totes dues hi va haver la font d’en Pessetes, que rebia aquest nom perquè es deia que l’any 1848 s’hi va trobar una olla plena de monedes d’or, la qual cosa va atraure gent que hi anava a buscar fortuna i en van quedar uns versos populars: “Busca en la font d’en Pessetes / el que mai no has de trobar: / un home que amb les mans fredes / s’hagi sabut escalfar.”

La font del Gat l’any 1914. Frederic Ballell. AFB

L’èxit serà immediat i l’any 1914 L’Esquella de la Torratxa es fa ressò de la bondat de la font del Gat i del servei que s’hi ofereix, com es pot veure a la fotografia de Frederic Ballell, també de 1914:

“Desde que una noia i un soldat l’immortalitzaren és aquesta font la reina de les fonts de la ciutat, i, comparat al séu renom, no és res el de la font de Canaletes, ni el de la del «Lleó», «Canari», «del Carbó», «Mogueral», «del Mico», i, per acabar d’una vegada, cap absolutament. Tenim la mes absoluta certesa de que cap llegidor barceloní ha deixat de recrear-se amb la seva aigua, siga barrejant-la amb eixarop u orxata, siga bevent-la pura, després d’un glop d’aiguardent o de mastegar anissos; pero, com que molt bé podría succeir que algú de pagés, o de vila forana, entres en tentacions d’arribar-s’hi, després de llegir lo molt i bo que d’ella s’ha d’esplicar, començarem acompanyant-li com si ell fos la Marieta i nosaltres el soldat.”

Entre el 1916 i el 1918 Jean Claude Nicolas Forestier amb Nicolau M. Rubió i Tudurí com a ajudant, es fa càrrec de la urbanització jardí de Laribal, que acabarà en solitari Rubió i Tudurí. Es va renovar l'espai de la font del Gat i es va col·locar com a sortidor el cap d'un gat esculpit en pedra. Quan l’any 1925, Puig i Cadafalch (encarregat de la urbanització de la muntanya per a l'Exposició Internacional de 1929) construeix un restaurant davant mateix de la font, la portalada d’accés al recinte de la font i el restaurant és coronada per un plafó ovalat amb dos gats negres simètrics i l’any 1884 inscrit, que no se sap a què fa referència.

D’altra banda, de la font de Sant Agustí i el nom popular de font del Gat res se’n pot dir més enllà del que explica la tradició oral dels veïns. Ni tan sols Amades en parla.

Història de la cançó

Pel que fa a la cançó, la història de la “Marieta de l’ull viu” és una tonada popular antiga de tradició oral que és esmentada per primer cop com a tal al Cançoner musical popular català (1918) de Rossend Serra i Pagès, però el primer cop que trobem un fragment escrit de la cançó és l’any 1898, al setmanari satíric L’Olla, però en un context que no té res a veure ni amb la cançó ni amb la font.

Partitura de la versió popular de Baixant de la font del Gat

La primera mostra de dur la Marieta més enllà de la cançó popular és de l'any 1910, quan el director barceloní Ricardo de Baños va fer una comèdia de cinema mut amb el mateix títol de la cançó.

Al setmanari El poble català d'agost de 1912 es publica la primera estrofa amb una variant: “Tornant de la font del gat / una noia, una noia. / Tornant de la font del gat / una noia y un soldat.” Podria semblar que el “baixant” de Montjuïc és un afegit posterior, però a l’Arxiu Municipal de Lloret de Mar es conserva la partitura de 1907 “Tornant de la font del Gat”, que es descriu com a cor humorístic de Jaume Gelabert o Gilabert o Gilbert i Rinch o Rusch.

Les variacions en les lletres de les cançons i la poesia popular són una característica de la transmissió oral que permet adaptar el contingut a les circumstàncies del lloc on s’adopta la cançó. Això ens porta a la possibilitat que la cançó pugui fer referència tant a la font del Gat de Montjuïc o a qualsevol altra. El lloc és intercanviable per un altre. Els qui són importants són els protagonistes i la relació que estableixen, sigui eròtica, romàntica o dramàtica. La Marieta i el soldat són dos personatges arquetípics que compleixen la seva funció dramàtica; com el del mariner que deixa un amor en cada port i el drama romàntic de la noia que veu partir l’enamorat mentre es queda sola, es lleva la vida o es veu abocada a la prostitució.

Serà a la dècada de 1920, però, que es popularitzarà quan es faci servir a la lletra d’un cuplet, en una obra de teatre, una sardana i, de nou, cinema. El cuplet La Marieta de l'ull viu, amb lletra del dramaturg Faust Casals i música de l’olotina Càndida Pérez (1893-1989), que incloïa també la tonada popular va ser estrenat cap al mes de novembre de 1920, interpretada per la cupletista menorquina Pilar Alonso (1897-1980) al teatre Eldorado de la plaça de Catalunya.

Lletra del cuplet La Marieta de l'ull viu, del dramaturg Faust Casals

i música de Càndida Pérez, publicada El llibre del cuplet català.

Barcelona: Editorial Bonavia, 1929

La cançó original, com molt bé ens recorda Pere Cowley, té un contingut eròtic que era habitual en el repertori musical popular dels segles XVIII-XIX que no s’escapava als oients de l’època i que el cuplet, gènere que jugava amb el doble sentit de les lletres, es va encarregar de recuperar. No només les trobades de noies i soldats eren habituals a les fonts de Montjuïc on s’hi feia ball, sinó que les figues de moro i el clavell tenen una lectura sexual evident que amb els anys s’ha anat perdent fins convertir-se en una cançó infantil.

L’any 1922, el dramaturg i director de cinema nascut a Lleida Amichatis (Josep Amich i Bert, 1888-1965) i l’escriptor de sainets i dramaturg barceloní Gastó A. Màntua (Gastó Alonso i Manaut (1878-1947) escrivien Baixant de la font del gat o la Marieta de l'ull viu, una tragicomèdia d’èxit notable que va ser estrenada el 15 d’abril de 1922 al Gran Teatre Espanyol per la companyia de Josep Santpere. El mateix Amichatis va adaptar-la al cinema i va dirigir-la l’any 1927, amb els mateixos actors de la companyia de Santpere que la van popularitzar als escenaris.

Més tard, l’any 1926, basant-se en la cançó popular i amb text del lletrista Antoni Vives, el compositor barceloní Enric Morera (1865-1942), autor de La Santa Espina, amb lletra d’Àngel Guimerà (1845-1924), en va compondre una popular sardana estrenada al Palau de la Música Catalana.

Existeix un manuscrit d’una partitura probablement anterior de Miquel Picazo Ronda, autor també de la sardana Rosalia, però del qual no es té cap dada més enllà dels manuscrits de les dues sardanes.

Epíleg

Montjuïc ha guanyat la partida. La versió més coneguda de la cançó ha acabat sent l’original, despullada de la picardia eròtica de la lletra. Entre mig d’una i l’altra hi ha el camí en què neix l’oci popular i de masses; el pas dels versos d’ambient rural i preindustrial a l’esclat del Paral·lel barceloní que neix a finals del XIX i principis del XX, que posa sobre els escenaris els drames individuals o col·lectius que la veu de la cupletista o el gest de l’actriu i l’actor porten a la catarsi del públic, a l’alliberació de les emocions primàries, a la rialla.

La destrucció del barri de Sant Pere

Façana de l'antic convent de Sant Agustí, cap a 1860

F. Sans (AHCB)

El Forat de la Vergonya era un solar enorme al mig del barri de Sant Pere, conseqüència de les expropiacions, enderrocaments i abandonament del solar produïdes el 2000 pel PERI del sector oriental del Casc Antic (1984). Amb la requalificació d'àrea verda a pàrquing, el 2004 el veïnat va fer d’aquest solar un punt de trobada i de lleure, un parc popular i comunitari. El 2005 l’Ajuntament va endegar un pretès procés participatiu que culminés amb el seu propi projecte de remodelació de l’espai. Les fortes mobilitzacions veïnals foren l’únic mecanisme que aconseguiren aturar la culminació del projecte especulatiu i gentrificador.

L'antic carrer de Jaume Giralt, cap a 1980

Memòria Digital de Catalunya

D'aquell procés de reforma dels barris de Sant Pere i de Santa Caterina el Forat de la Vergonya no va ser l'únic element que va marcar la vida del barri i la seva gent, sinó que cal sumar-hi la desaparició dels carrers Allada i Vermell, avui convertits en plaça; els carrers de Gatuelles i Pou de la Figuereta; i els carrers dels Metges i de Jaume Giralt el Pellisser, que conserven només una fila de cases que conformen, a més del Forat de la Vergonya, els jardins del Pou de la Figuera.

El número 4 del carrer Jaume Giralt, palauet

del segle XVII on va néixer Joan Maragall

El número 4 de Jaume Giral hi havia un palauet del segle XVII on va instal·lar la residència i la fàbrica tèxtil Josep Maragall, pare del poeta Joan Maragall, que hi va néixer el 19 d'octubre del 1860. El poema "Sol, solet" (Visions i cants; 1900) descriu el carrer, estret i atapeït com gairebé tots els del barri de Sant Pere:

Quan jo era petit / vivia arraulit / en un carrer negre: /

el mur hi era humit / pro el sol hi era alegre.

En el número 36 hi va anar a viure amb vuit any l'actriu Margarida Xirgu, que després es traslladaria al passatge de Sant Benet, al mateix barri de Sant Pere. Anys més tard, diria que "tot l´essencial d´aquests drames podia succeir al carrer de la meva infantesa, al trist, dramàtic carrer de Jaume Giralt. I em sembla més a la vora de las tragèdies gregues, més espurnejades de sal mediterrània, que les nobles i compossades tragèdies  de Corneille o de Racine” (Margarita Xirgu y su teatro, d'Antonina Rodrigo, p. 24).

També va desaparèixer misteriosament la font gòtica de la plaça de Sant Agustí Vell i nombrosos elements del mateix període. La font va ser desmuntada peça a peça amb l'objectiu de tornar-la muntar en el mateix lloc un cop acabades les obres, a la cantonada dels carrera Tantarantana i Carders. Però això no va passar mai, i es desconeix el parador de la font.

La font gòtica desapareguda de la plaça de Sant Agustí Vell,

entre Carders i Tantarantana, l'any 1957

Autor: Francesc Ribera Colomer

Arxiu Fotogràfic de Barcelona

El desaparegut carrer Vermell, l'any 1988,

pintat pintat per Joaquim Francés

El carrer Allada, el 1931

Foto: Ricart (AFB)

D'altres carrers van desaparèixer parcialment, amb la pèrdua de locals emblemàtics com l'antiga taverna i casa de menjars Max i Mont de la plaça de Marquilles amb el carrer de Gatuelles, on la Montserrat cuinava i el Maximilià cantava els plats amb noms peculiars que han deixat petja com les manetes de ministre (peus de porc), però també "metralla" al llegum, "menjar de condemnat" a les bledes o "tall mut" al bacallà. El Max i Mont ocupava una edificació del segle XVIII (aprofitant una construcció anterior, probablement del segle XVII) que feia de casa-fàbrica del fabricant d'indianes Salvador Abril. Es tractava d'una construcció de planta baixa i quatre pisos (de construcció posterior) estructurada al voltant d'un pati central, amb una "quadra" o nau a l'interior d'illa. El 1842 hi trobem l'adoberia d'Agustí Vila. A primers del segle XX, a les grans arcades dels baixos s'hi va instal·lar la casa de menjars Joan, que posteriorment canviaria de propietari i de nom en ser ocupat pel popular Max i Mont.

El Max i Mont al número 1 de la plaça de Marquilles, a la dècada de 1980

Foto: Octavià Alexandre

Es va destruir l'entramat medieval dels carrers i places del barri, i les cases que s'hi van construir de nova planta no respecten el context històric, quan es podia haver fet una reforma que respectés les façanes, els esgrafiats, molts elements, romànics, gòtics i barrocs, i alguns locals històrics com els safareigs del carrer Tantarantana, 4.

 Els safareigs de Tantarantana, 4, el 1980, eliminats

per fer-hi un pàrquing particular

Per la banda del carrer Álvarez de Castro i avinguda Cambó l'enderroc dels habitatges del costat de can Segura (desapareguda casa de menjars i orxateria del barri) va permetre la continuïtat de l'avinguda cal el Forat de la Vergonya, en un procés que ja s'havia iniciat la dècada de 1950 amb les construccions de davant del mercat de Santa Caterina (vegeu Els safareigs de santa Caterina) i amb l'enderroc de les cases del barri de la Catedral, al voltant de la plaça Nova, i la desaparició dels carrers Corríbia, Bou de la Plaça Nova i Infern, entre d'altres, per obrir l'avinguda de la Catedral.

Vista aèria del barri de la Catedral i el de Sant i Santa

Caterina, l'any 1925, abans de l'obertura de les

avingudes de la Catedral i Cambó

Autor: Josep Gaspar i Serra

Arxiu Fotogràfic de Barcelona

A l'altre costat del barri, a tocar de l'Arc de Triomf, on hi va haver el baluard de Sant Pere i portal Nou de la muralla medieval, de primers dels 90 és l'enderrocat de l'edifici porxat de Rec Comtal amb el passeig de Lluís Companys per construir-hi un centre d'assistència primària d'arquitectura totalment asèptica. Sense cap caràcter és l'edifici d'habitatges proper del carrer Davant del Portal Nou, construït l'any 1984 després d'enderrocar el cinema Teatro del Triunfo (1908-1973), una peculiar construcció de l'arquitecte Manuel Raspall i Mayol, amb l'estil de les antigues barraques de fusta dels locals d'espectacle de principis del segle XX, com hi havia al Paral·lel.

El cinema Teatro del Triunfo del carrer del Rec Comtal, l'any 1909

Davant per davant hi va haver el que es coneixia com a "economat dels militars", o directament "els militars", un mercat després obert al públic en general, amb preus més econòmics que a les botigues habituals i que tenia l'aspecte dels hipermercats actuals: dues naus plenes de lleixes amb productes diversos embassats i una barraqueta que feia de quiosc de begudes, amb una palmera envoltada d'una bassa amb plantes i granotes. L'edifici d'una sola planta que duia el nom de José Solchaga, un dels generals que es va revoltar el 1936, i va ser construït l'any 1936 com a petita caserna de cavalleria. Un cop enderrocat els anys 80, s'hi ha acabat construint un hotel inaugurat el gener de 2018 després d'una forta oposició veïnal. Una petita plaça permet la comunicació amb el passatge de Sant Benet i part del solar resta abandonat a l'espera de veure que es fa en un racó que és ple d'història (ara hi ha un hort urbà de gestió comunitària), amb restes del Rec Comtal, una necròpolis tardoantiga i un probable pany de muralla medieval, com explico en aquest article (cliqueu).

El carrer del Rec Comtal, l'any 1970. Al fons es veu

la façana de l'economat dels militars

Carnet de l'economat Solchaga, "els militars",

del carrer del Rec Comtal

També és cert que es va poder recuperar algun element important, com la seu medieval del Gremi de Carders, situada en l'interior d'un edifici d'habitatges del número 45 del carrer dels Carders. Es pot veure el pati gòtic des del carrer però una reixa no deixa accedir-hi.

Pati del Gremi de Carders

Óscar Martínez

I l'enderroc dels números parells del carrer d'en Tantarantana i la desaparició de les caixes de recluta de l'Exèrcit espanyol permetia la recuperació de les restes de l'antic convent de Sant Agustí, el claustre del qual el feien servir els militars com a pàrquing i avui és un espai acollidor.

L'antic carreró de l'Acadèmia amb les restes del

convent de Sant Agustí, l'any 1945

Autor: Francisco Fazio

Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Instal·lats des de principis del segle XIV entre l'actual carrer del Comerç i el Rec Comtal (l'actual carrer d'en Tantarantana), els agustins inicien construcció del convent l'any 1349. La institució va ser durant molts anys la seu del Gremi de Flequers de Barcelona, entitat fundada el 1368, i va ser durant anys el forn de pa de la ciutat. Després del setge de 1713-1714, i amb la posterior construcció de la fortalesa de la Ciutadella, el convent es trasllada al carrer Hospital, raó per la qual l'antic convent rep en nom de "vell".  Poc després, esdevindrà caserna i Acadèmia Militar de Barcelona. Avui, les dependències són ocupades per un centre cívic, l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona i el Museu de la Xocolata.

Façana de l'antic convent de Sant Agustí, cap a 1860

F. Sans (AHCB)

Restes del claustre de Sant Agustí Vell, ocupat per

l'Exèrcit, a principis de la dècada de 1924

Fons Salvany (Biblioteca de Catalunya

L'antiga església del convent, avui desapareguda, tenia a l'altar major el retaule de Sant Agustí (1462-1475), obra de Jaume Huguet i el seu taller per encàrrec del Gremi de Blanquers i que es conserva parcialment entre el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) i el Museu Marès.

Capella a les voltes superiors de Sant Agustí Vell, el 1954

Autor: Joan Francés Estorch

Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Les voltes del claustre fent funció de cavallerisses de l'Exèrcit, el 1924

Manuel Genovart (AFCEC)

Com explica Veclus (que es dedica a la gestió del patrimoni arquitectònic i arqueològic i a l'assessorament per a la rehabilitació arquitectònica), els diferents treballs de documentació dels edificis afectats d'enderrocament va proporcionar algunes significatives sorpreses, entre elles les descobertes fetes als números 33, 35 i 37 del carrer Carders (2002), on les recerques van posar al descobert l'única galeria d’arcs romànica (llotja de planta pis) trobada a la ciutat. També es van descobrir dos dels pilars de la solana o galeria superior de la casa -desmuntats inexplicablement en el decurs de les obres del suposat arranjament i restauració de l'edifici: ara hi ha un bar i un equipament municipal- i una complexa configuració porticada d’arcs de la planta baixa (vegeu els plànols).

Restes romàniques i reconstrucció hipotètica de la casa

del carrer de Carders 33-37

Font: Veclus

Es tracta, avui per avui, de l'edifici menestral (de treballadors amb ofici; no senyorial ni noble) més antic (segona meitat del segle XIII) trobat en alçat a la ciutat de Barcelona. Tot i que la important descoberta va deturar la seva desaparició total, l'edifici es va enderrocar parcialment i l'espai va ser sotmès a diferents i curioses propostes d’ús: des de lavabos públics, fins a l’actual restaurant i centre d’informació. Resulta entre sorprenent i inquietant que una de les construccions més antigues del barri i de la ciutat segueixi sent una perfecta desconegut.

Reconstrucció actual de la galeria medieval

Foto: Veclus

El documental de Joan Mallarach que incorporo en aquest apunt ens mostra les imatges i els testimonis de la destrucció d'una part de la història de Barcelona just en el moment en què es produïa. Cases i llars plenes d'història desapareixien entre la runa dels segles.

Més històries del barri de Sant Pere

Bereshit. La reconstrucció de Barcelona i altres mons

Los recuerdos de mi familia y mi barrio, Santa Caterina, de Montse Mora

Guia del Rec Comtal

Ja és a totes les llibreries el meu darrer llibre: Guia del Rec Comtal. Caminant pel Rec i la seva història, editat per Viena Edicions, amb la col·laboració de l'Ajuntament de Barcelona i el MUHBA.

L'any 2016 vam publicar El Rec Comtal. 1.000 anys d'història (Viena Edicions). En pocs mesos es va exhaurir i molts de vosaltres us en vau quedar sense. Ara, sense defugir-ne la part històrica, posem al vostre abast un nou llibre, més pràctic i lleuger, centrat en el recorregut d'aquesta séquia mil·lenària, hereva de l'aqüeducte romà, amb moltes més fotografies i plànols, i amb dades actualitzades de les darreres descobertes arqueològiques.

Entitats i institucions que han col·laborat en l'edició del llibre i que han acollit les presentacions i xerrades de la Guia del Rec Comtal. Caminant pel Rec i la seva història: Ajuntament de Montcada i Reixac; Ajuntament de Barcelona; Museu d'Història de Barcelona.

El Rec Comtal al barri de Vallbona. Autor: Ramon Sales

Properes presentacions i xerrades

3 de juny i 27 de novembre de 2021. Ruta del Rec Comtal pel barri del Fort Pienc. Organitzat per l'Aula Ambiental de la Sagrada Família i l'Associació de Veïns i Veïnes del Fort Pienc.

Presentacions i xerrades anteriors

31 d'octubre de 2019. Museu d'Història de Barcelona (MUHBA), Sala Martí l'Humà, a la plaça del Rei, a càrrec de Carme Miró, directora del Pla Bàrcino del Servei d'Arqueologia de Barcelona, i Joan Roca, director del MUHBA.

21 de novembre de 2019. Casa de la Vila, Sala Institucional, carrer Major, 32, de Montcada i Reixac.

9 de desembre de 2019. Espai Antoni Miró Peris del Clot-Camp de l'Arpa, plaça Carme Montoriol, 10. Taller d'Història del Clot-Camp de l'Arpa. Llibreria Pebre Negre.

19 de febrer de 2020. Dimecres d'EL POU. Casal d'Entitats Mas Guinardó, plaça Salvador Riera, 2.

El solar del carrer Rec Comtal: un racó d'història de Barcelona

El carrer del Rec Comtal del barri de Sant Pere, l'any 1965

Davant de l'Arc de Triomf sobresurt l'edifici d'una

sola planta de l'economat dels militars

Un racó ple d'història

Anem al barri de Sant Pere, a l'espai abans format per les edificacions dels números 17-19 del carrer del Rec Comtal, davant del carrer del Davant del Portal Nou, entrant pel passeig de Lluís Companys.

Aquest solar havia estat ocupat per l'economat militar Solchaga, un mercat regentat per l’Exèrcit i molt popular al barri de Sant Pere perquè oferia preus molt assequibles també als veïns. Ocupava el que havien estat unes antigues quadres de cavalls amb un picador, també militars. Ens ho recorda el bon amic Jaume Marco, que de petit veia des del balcó com treien a passejar els cavalls al patí.

Davant hi havia el Teatro del Triunfo (1908-1973), el popular cinema del barri, construït en una magnífica barraca projectada per l’arquitecte Manuel Raspall i Mayo, i que va aguantar molt atrotinada fins a principis dels 70 oferint tres pel·lícules i No-Do per sessió.

El teatre i cinema Triunfo, l'any 1909. A l'esquerra,

el carrer d'en Cortines; paral·lel a la façana lateral,

el carrer del Davant del Portal Nou; i al fons

a la dreta, el carrer del Rec Comtal

Enderrocat l'edifici de l'economat, el solar, propietat del Ministerio de Defensa, va ser adquirit a baix preu per la constructora Núñez y Navarro quan els plans urbanístics el tenien destinat a equipaments socials. Després de mesos d'oposició del veïnat, s'hi ha construït l'hotel Rec, que ha volgut llimar la mala imatge inicial dedicant-li en l'interior un espai de memòria al Rec Comtal, que passava justament per on hi ha els fonaments, i el paviment de la vorera en dibuixa el traçat (cliqueu aquest enllaç per veure les intervencions artístiques i històriques que ha efectuat l'hotel Rec). A la dreta del solar s'hi han de construir apartaments de protecció oficial, però de moment està ocupat per un hort urbà comunitari; i l'espai central es converteix en una zona de pas amb un parterre enjardinada amb una palmera com la que lluïa en el pati de l'economat, i que connecta el carrer del Rec Comtal amb el passatge de Sant Benet.

Fragment d'un plànol de Barcelona de 1933 (ICC),

amb la localització del solar del Rec Comtal

Durant les prospeccions prèvies a la construcció en el solar, el Servei d’Arqueologia va destapar un tram del Rec, que entrava a Barcelona precisament per aquest indret. Després de documentar-lo, la rasa va ser tapada perquè es tractava d’una estructura de l’època en què la conducció va ser coberta (s. XIX) i no tenia més valor arqueològic que el del traçat fòssil. Més importància tenien les restes descobertes durant les obres de connexió d'un col·lector sota Lluís Companys amb el carrer Trafalgar (just on el Rec entrava a la ciutat murallada), realitzades durant els mesos de juliol i agost de 2013, que van destapar un pont sobre el Rec Comtal, del segle XIV i restes del baluard del Portal Nou, del segle XVII.

Pont del segle XIV sota el carrer Trafalgar, el 2013

Servei d'Arqueologia de Barcelona

Una altra de les troballes efectuades en aquest solar ha estat una necròpolis tardoantiga (final de l'imperi romà) o altimperial, amb quatre esquelets. La necròpolis té sentit en aquest indret perquè els romans les construïen al marge dels camins i aquí som al costat del tram de la Via Augusta que des del Vallès anava cap a Barcino.

Detall de la necròpolis del solar del carrer del Rec Comtal

Vegeu la notícia a BTV

Tot l’espai del solar ocupa la raconada nord de la Barcelona emmurallada, just al costat del Portal Nou. El barri de Sant Pere va néixer com a raval durant el segle IX al voltant de l’església i convent de Sant Pere de les Puel·les, i no entrarà a formar part del segon recinte emmurallat (el primer és el romà) fins al segle XIII. A l’entorn del Rec Comtal al pas per Sant Pere hi havia molins, com el de Sant Pere o el del Portal Nou; horts, com el dels velluters (que fa referència als fabricants de velluts que hi posaven les teles a eixugar i que ocupava la zona que estem veient), els de Sant Pere i l'Hort d'en Favà; o el pou de Sant Gem, situat entre l'hort dels Velluters, el cementiri que ocupava l’actual plaça de Sant Pere i el camí de Sant Sadurní (actualment Lluís el Pietós), que prenia el nom de la capella que hi va haver abans de l’església de Sant Pere. L’aigua fresca del pou el convertia en lloc d’esbarjo a l’estiu sota un cobert emparrat. A l’Edat Mitjana s’hi van establir tintoreries, raó per la qual el carrer del Rec Comtal també va ser conegut com a carrer dels Tints; i la indústria tèxtil, que aprofitava l’aigua del Rec, va acabar de configurar l’activitat principal del barri. Molts dels edificis d'habitatges del barri són antigues fàbriques tèxtils.

Tram del Rec Comtal descobert en el solar estudiat, amb obra del segle XIX

Mikel Soberon (2013)

Com veiem, doncs, aquest solar és un punt arqueològic calent. El pas del Rec per aquests terrenys no és gratuït. Passava per sobre del graó barceloní, que divideix la plana alta de la baixa i provocava un desnivell que encara es pot apreciar en el carrers i passatges que baixen de Trafalgar a Sant Pere més Alt. És, també, el mateix lloc per on passava l’aqüeducte romà (1). Com explico a la Guia de l’aqüeducte romà de Barcino, no està documentat el lloc exacte de pas per aquesta zona i encara no s'hi han trobat restes arqueològiques. Però en un plànol de Barcelona de 1806 hi ha representada una estructura sobre l’església de Sant Pere que probablement podria ser una resta de l’aqüeducte, com es pot veure a l'enllaç anterior. Aquesta estructura coincidiria, aproximadament, amb l’actual passatge de Sant Benet i, per tant, travessaria el solar.

Imatge actual de l'espai que ocupava l'antic economat. A l'esquerra, l'hotel Rec;

a la part central, el camí que porta al passatge de Sant Benet; a la dreta,

el solar ara ocupat per un hort comunitari, amb la paret que

ressegueix la muralla medieval, al fons

Però les sorpreses no acaben aquí. Com hem explicat més amunt, el solar ocupa la raconada nord de la ciutat medieval, fet que s’evidencia gràcies a la paret que tanca el solar entre el carrer Trafalgar i el passeig de Lluís Companys. Com vaig informar i vam constatar sobre el terreny amb la Carme Miró, responsable del Pla Barcino, la paret segueix el recorregut de la corba de la muralla i s’evidencia el sentit descendent de la que podria ser la rampa d’accés al pas de muralla. L’estructura i la direcció de les edificacions adossades coincideix amb la planimetria, però caldrà intervenir-hi per comprovar si el pany de paret pertany a la muralla o si es tracta d’una obra moderna que ressegueix el perfil de les restes desaparegudes quan es va construir l’economat.

El conflicte d’interessos privats, veïnals, i públics en general, dificulta algunes intervencions històriques a la ciutat. Som conscients que no tots els elements arqueològics es poden preservar. En tot cas, i mentre no es construeixin els nous habitatges, encara us hi podeu acostar, mirar la paret que envolta el solar i imaginar-vos la muralla.

I per acabar amb les sorpreses, l'Hotel Rec ens en té guardada una que no és visible des del carrer. Si mirem el solar des de Google Maps descobrirem que al terrat de l'hotel hi ha una piscina que segueix el traçat del Rec Comtal i que té escrita al fons de l'aigua la paraula REC. Malgrat tot, no deixa de ser un detall.

El terrat de l'Hotel Rec vist amb Google Maps

*

Nota:

(1)  Veure la hipòtesi detallada a Carme Miró Alaix, "Balanç de l’activitat arqueològica a la ciutat (setembre 2003 - desembre 2004)", dins Quaderns d’Arqueologia i Història de la Ciutat de Barcelona, Quarhis 01, MUHBA, Barcelona (2005), p. 135-149.

El Rec Comtal: 1.000 anys d'història

El Rec Comtal. 1.000 anys d'història, editat per Viena Edicions i l'Ajuntament de Barcelona, viatja per la història d'aquesta canalització medieval tot repassant com s'ha proveït d'aigua la ciutat a través dels segles des de la seva fundació: l'aqüeducte romà, les fonts gòtiques, els pous, fins arribar a les modernes companyies d'aigua. Veurem quins han estat els usos: molins, regadiu, indústria, safareig, sanejament, oci... Descobrirem què en queda de viu, quines són les restes arqueològiques i urbanes, i quin és el seu futur. I per acabar, passejarem pel traçat del Rec Comtal a través de les imatges històriques cedides per institucions i particulars.

Al llarg de 2016, 2017, 2018 i 2019 s'han fet diverses presentacions, xerrades, congressos i rutes per Montcada i Reixac i Can Sant Joan i els barris dels antics pobles del Pla (Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals) per on circulaven el Rec Comtal i l'aqüeducte romà, del qual és hereu i continuació: Vallbona, Ciutat Meridiana, Trinitat Nova, Trinitat Vella, Sant Andreu, Sagrera, Navas, Poblenou, Clot, Camp de l'Arpa, Fort Pienc, Eixample, Sant Pere, Santa Caterina, Born i Barri Gòtic; i d'altres barris de la ciutat com l'Eixample, Gràcia i el Guinardó; i fora de Barcelona, a Castelldefels.

I volem agrair l'interès que hi han posat les entitats i institucions que han acollit la història del Rec Comtal: Museu d'Història de Barcelona; Taller d'Història del Clot-Camp de l'Arpa; Centre d'Estudis Ignasi Iglésias i Omnium Cultural de Sant Andreu de Palomar; Centre Cultural La Farinera del Clot; Associació per a la Recerca i la Divulgació de la Memòria Històrica de la Trinitat Vella; Centre Cívic i Centre d'Estudis de Sant Martí de Provençals; Escola d'Humanitats Artkhé; Taller d'Història de Gràcia; Institució Cultural del CIC; Ajuntament i Museu de Montcada i Reixac, Centre Cultural Kursaal i l'Associació de Veïns de Can Sant Joan (Montcada i Reixac); Taula Oberta i Memòria Històrica de la Trinitat Nova; a les escoles Mestre Morera de Ciutat Meridiana, INS Dr. Puigvert de Sant Andreu; Born CCM; Associació del Museu de la Ciència i de la Tècnica i Arqueologia Industrial de Catalunya (AMCTAI); la Casa de l'Heura (Guinardó); Associació Europea d'Arqueòlegs; Aula d'Extensió Universitària dels Enginyers Industrials de Catalunya; Aula d'Extensió Universitària del Baix Guinardó; Aula Sénior UPC Castelldefels; Centre Cívic El Coll - La Bruguera; Centre Cívic de la Trinitat Vella; les llibreries Pebre Negre (Clot), Etcètera (Poblenou), Marial (Can Sant Joan), La Fosca (Trinitat Nova) i Bestiari-Born CCM; i les biblioteques del Clot-Josep Benet, Poblenou-Manuel Arranz, Ignasi Iglésias-Can Fabra (Sant Andreu), Trinitat Vella-José Barbero i Camp de l'Arpa-Caterina Albert.


Properes presentacions, conferències i congressos

Des del dia 16 d'octubre de 2019 és a les llibreries la Guia del Rec Comtal. Caminant pel Rec i la seva història, editat per Viena Edicions. Cliqueu aquest enllaç per accedir a les presentacions i xerrades amb el Rec Comtal i aquest nou llibre com a protagonistes.

Presentacions

2016

19 d'octubre de 2016, a la Biblioteca del Clot - Josep Benet, a càrrec de la Carme Miró, responsable del Pla Bàrcino del Servei d'Arqueologia de Barcelona, que ens parlarà de les espectaculars restes del jaciment del Rec Comtal a la plaça de les Glòries. Plaça de les Glòries Catalanes, 37.

20 d'octubre de 2016, a la Sala Martí l'Humà del Museu d'Història de Barcelona (plaça del Rei, entrant pel Tinell). L'acte serà a càrrec de Carme Miró, arqueòloga i responsable del Pla Bàrcino del Servei d'Arqueologia de Barcelona, i Manel Martín, doctor en Història, especialista en història de l'abastament d'aigua i vicepresident del Centre d'Estudis Ignasi Iglésias, i el presidirà Joan Roca, director del MUHBA.

26 d'octubre de 2016, a la Biblioteca del Poblenou - Manuel Arranz, a càrrec de Joan Carles Luque, catedràtic de Geografia i Història, i Jordi Fossas, president de l'Arxiu Històric del Poblenou. Carrer del Joncar, 35.

9 de novembre de 2016, a la Biblioteca de la Trinitat Vella - José Barbero, carrer de Galícia, 16, de Barcelona, a càrrec de María José Durán, geògrafa, doctora en Geografia Física per la Universitat de Barcelona, historiadora local i membre de l'Associació per a la Recerca i la Divulgació de la Memòria Històrica de la Trinitat Vella; i Amador Expósito Muñoz, president de l'Associació per a la Recerca i la Divulgació de la Memòria Històrica de la Trinitat Vella.

14 de novembre de 2016, a l'Auditori de Can Fabra de Sant Andreu de Palomar, a càrrec de Manel Martín, doctor en Història, especialista en història de l'abastament d'aigua i vicepresident del Centre d'Estudis Ignasi Iglésias (CEII), i l'historiador Pau Vinyes i Roig, que va fer de moderador. Carrer del Segre, 24-32.

18 de novembre de 2016, a l'Auditori de Sant Martí de Provençals, placeta Angeleta Ferrer, 2, organitzat pel Centre d'Estudis de Sant Martí de Provençals.

29 de novembre de 2016, a l'Escola Artkhé d'Humanitats, carrer del Consell de Cent, 295 1r 1a, de Barcelona, a càrrec de Carme Miró, arqueòloga responsable del Pla Bàrcino del Servei d'Arqueologia de Barcelona.

30 de novembre de 2016, a les Tertúlies de la Història que el Taller d'Història de Gràcia oferirà a la Fundació Festa Major de Gràcia, carrer Alzina, 9.

7 de desembre de 2016, a l'Auditori de la Institució Cultural del CIC, Via Augusta, 205, de Barcelona, a càrrec de Carme Miró, arqueòloga responsable del Pla Bàrcino del Servei d'Arqueologia de Barcelona.

15 de desembre de 2016, a l'Auditori Municipal, plaça de l'Església, 12, de Montcada i Reixac.

2017

2 de febrer de 2017, conjuntament amb la taula rodona "Rec Comtal. Passat, present i reptes de futur", a càrrec de Roger Sansi, de l'Institut Català d'Antropologia; Antonio Alcántara, membre de l'AVV Montcada Can Sant Joan; i Enric H. March. Dinamitza i modera la taula Helena López, periodista de El Periódico de Catalunya.

Durant l'acte es van presentar el llibre El Rec Comtal. 1.000 anys d'història i el teaser del documental Rec Comtal. Una arqueologia social de Barcelona, de l'Institut Català d'Antropologia. Centre Cultural Kursaal, carrer Masia, 39, de Montcada i Reixac.

25 de febrer de 2017, ruta pel traçat fòssil del Rec Comtal pels barris de Sant Pere, Santa Caterina i Born, de de l'Arc de Triomf fins al Born CCM i a la llibreria Bestiari, amb visita al jaciment del Rec Comtal.

19 d'abril de 2017, a la Casa de l'Aigua de la Trinitat Nova, carrer Garbí, 2, organitzat per Taula Oberta i Memòria Històrica de la Trinitat Nova, i la col·laboració de l'Associació per a la Recerca i la Divulgació de la Memòria Històrica de la Trinitat Vella i l'AVV Montcada Can Sant Joan.

27 de novembre de 2017, conferència a l'Associació del Museu de la Ciència i de la Tècnica i Arqueologia Industrial de Catalunya (AMCTAI). Auditori Pompeu Fabra del Col·legi d'Enginyers Industrials de Catalunya, Via Laietana, 39, 5a planta.

2018

26 de febrer de 2018. Conferència "El Rec Comtal: 1.000 anys construint la història de Barcelona". A la Casa de l'Heura, Rambla Volart, 39, del Guinardó.

15, 16 i 17 de març de 2018. II Simposi Internacional d'Arqueologia del Born CCM. "El Rec Comtal: l'aigua dibuixa la ciutat. Barcelona, segles I-XXI".

19 de març de 2018. Xerrada sobre la història del Rec Comtal per als alumnes de 5è de primària de l'Escola Mestre Morera de Ciutat Meridiana, dins del projecte "Patrimonia'm!". Presentació del recull de poemes del Rec Comtal fets pels alumnes.

6 de setembre de 2018. XXIV Reunió Anual de l'Associació Europea d'Arqueòlegs (EAA). "El Rec Comtal. 1.000 anys d'història", Biblioteca Camp de l'Arpa-Caterina Albert.

10 d'octubre de 2018. Aula d'Extensió Universitària dels Enginyers Industrials de Catalunya. Conferència "El Rec Comtal. 1.000 anys d'història". Carrer de Casp, 25.

11 d'octubre de 2018. Aula d'Extensió Universitària del Baix Guinardó. Conferència "El Rec Comtal. 1.000 anys d'història". Carrer de la Marina, 380.

27 d'octubre de 2018. Patrimonis blaus: innovar en el relat de l'aigua i la ciutat. Paisatges urbans emergents. MUHBA Casa de l'Aigua de la Trinitat Nova, carrer Garbí, 2.

Del 8 al 24 de novembre de 2018. Exposició "El Rec Comtal. Present, passat i futur" a la Sala d'Exposicions del Centre Cultural La Farinera del Clot de la Gran Via de les Corts Catalanes, 837 (entre els carrers del Clot i Escultorns Claperós). Produïda pel Centre d'Estudis Ignasi Iglésias de Sant Andreu de Palomar, aquesta exposició itinerant arriba al barri del Clot de Sant Martí de Provençals complementada amb la mostra "El Rec Comtal i el Clot", produïda pel Taller d'Història del Clot-Camp de l'Arpa i que he tingut el plaer de comissariar.

2019

14 de febrer de 2019. La història del Rec Comtal dins del cicle "Pinzellades d'història dels barris de Barcelona", organitzada pel Centre Cívic El Coll - La Bruguera.

16 de febrer de 2019. Ruta "L'aigua, al seu pas, mou molins. El Rec Comtal al Clot". A les 10h del matí, a la sortida del carrer de València del metro del Clot (L1). En el marc de l'exposició "El Rec Comtal. Passat, present i futur" del Centre Cívic de la Trinitat Vella, organitzada per l'Associació Comissió per la Recerca i la Divulgació de la Memòria de Trinitat Vella.

29 de febrer de 2019. Xerrada "La memòria del Rec Comtal al Clot" en el Centre Cívic de la Trinitat Vella del carrer Via de Bàrcino, 75, a les 18:30h. En el marc de l'exposició "El Rec Comtal. Passat, present i futur" del Centre Cívic de la Trinitat Vella, organitzada per l'Associació Comissió per la Recerca i la Divulgació de la Memòria de Trinitat Vella.

14 de març de 2019. Entrevista dels alumnes de primària per a Ràdio Morera de l'Escola Mestre Morera de Ciutat Meridiana.

25 d'abril de 2019. Xerrada "El Rec Comtal i l'Edat Mitjana" per als alumnes d'ESO de l'institut Doctor Puigvert de Sant Andreu.

11 de juny de 2019. Aula Sénior UPC Castelldefels. Escola Superior d'Agricultura de Barcelona. Campus de Castelldefels de la Universitat Politècnica de Catalunya.

19 de febrer de 2020. "Del Rec Comtal a l'Aqüeducte de Montcada". El POU. Grup d'Estudis de la Vall d'Horta i la Muntanya Pelada.

17 de novembre de 2025. "El Rec Comtal i les masies de la Verneda de Sant Martí". Societat d'Estudis de la Verneda de Sant Martí.

L'origen dels mercats medievals a Barcelona

Mercat a l'exterior de la muralla de Jaume I (s. XIII), davant

del Portal de Portaferrissa. Mural de la Font de Portaferrissa,

realitzat per Joan Baptista Guivernau el 1959

Anem a plaça

Durant l'any 2015 vam poder veure l'exposició "Mercats, constructors de la Barcelona contemporània". La mostra recollia l'evolució dels mercats barcelonins des que es va decidir posar ordre a la dispersió i el desordre en l'espai que ocupaven dins de la Barcelona murallada, aprofitant places i portes de la muralla de la ciutat, i com les noves instal·lacions han influït en l'ordenació de l'espai urbà alliberant-lo (com és el cas de la Rambla) o reordenant els carrers. Santa Caterina va ser el primer. Es va projectar el 1830 i va néixer amb el nom de Mercat d'Isabel II. Després vindrien la Boqueria, Sant Antoni, Barceloneta, Hostafrancs, i els mercats dels municipis annexionats el 1897 (el Clot de Sant Martí de Provençals, Sant Andreu, Sants, els mercats de Gràcia, i més tard Horta i Sarrià), a més de centralitzar la venda i distribució, van permetre desenvolupar la funció reguladora de control públic de l'abastament d'aliments, protegint els interessos dels consumidors, establint horaris i normativa d'higiene, garantint el control de pesos i mesures, i el sistema de concessió de parades i permisos de venda.

Casualment, fa un temps parlàvem dels antics carrerons que havien servit per endreçar els estris de les parades dels mercats d’origen medieval, i vam descobrir-ne la seva existència o el seu rastre ocult en la trama moderna de la ciutat (vegeu Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat, p. 81). Avui farem un pas enrere i recularem als temps en què van sorgir aquests mercats medievals que naixien fora de les velles muralles romanes.

Què va ser primer, la plaça o el mercat? On anem a comprar, al mercat o a la plaça? A ciutat fem un ús indistint per referir-nos a l’edificació moderna (a partir de la segona meitat del segle XIX) on es fa mercat. Si n’hi diem “plaça” és perquè la memòria col·lectiva guarda el record de quan els mercats es feien a les places.

Però primer va ser el mercat, i al seu voltant es van configurar les places enteses com a espai urbà. Evidentment, no totes les places urbanes tenen aquest origen. Les que són al costat d’una església medieval són el resultat d’haver fet fora de la ciutat els cementiris parroquials (Pi, Santa Maria, Sant Pere, Sants Just i Pastor, entre d’altres) o són el resultat de l’urbanisme modern que ha convertit en espai públic el lloc on s’alçava alguna edificació (Reial, Antonio López o Duc de Medinacel·li).

La Pedra de la plaça del Blat: fòrum i mercat

La secció de fogatges (manuscrits amb informació demogràfica) de l’Arxiu Històric de Barcelona conserva un document (1) que conté un cens militar de la ciutat datat l’any 1389. El primer dels 239 folis està il·lustrat amb un gràfic descriptiu que divideix la ciutat en quatre quarters. Està fet a partir de la que és coneguda com la Pedra de la plaça del Blat, una mena de roda de molí que estava situada en l’actual plaça de l’Àngel, que primer va dur el nom de Mercadal i més tard del Blat. Aquesta il·lustració, reproduïda en la pàgina 386 del volum “La ciutat de Barcelona” de la Geografia General de Catalunya, de Francesc Carreras i Candi, està considerada el primer plànol descriptiu de la ciutat de Barcelona.

La divisió de la pedra en quatre quarters pren la plaça del Blat com a centre, els anomena i els descriu com segueix (reconstruïm les abreviatures originals segons l’Onomástica barcelonesa del siglo XIV de Francesc Marsà, de 1977):

Quarter de la Mar

D’açi prenent per lo carrer de la Mar e anant dret tro a les grases de Santa Maria de la Mar e d’aqui prenent dret tro al puig de les Falsies lexant la Lotja a ma dreta.

Quarter de Frares Menors

D’açi prenent per les Sederes anant dret tro a Sent Jacme e d’aqui dret tro als Banys Nous e anant tro al portal de la Boqueria e d’aqui anant dret tro al portal de Sent Anthoni.

Quarter del Pi

D’açi prenent per lo carrer deius lo Palau anant dret tro al alberch d’en Simonet dez Puig e d’aqui dret tro a les Ermites e d’aqui girant e anant tro al portal de Jonqueres.

Quarter de la Salada, alies de Sanct Pere

D’açi prenent per casa d’en Johan Serra e anant dret tro al pont d’en Campdara e d’aqui anant dret tro al Portal Nou.

Llegint la descripció de la Pedra ens adonem que el creixement de la ciutat va lligat als grans centres religiosos. Però no és menys cert que els mercats que apareixen per cobrir les necessitats alimentàries dels barris que es formen al voltant de les esglésies conformen, en certa manera, el destí de l’urbanisme: la plaça és el mercat i el mercat és la plaça. És el mercat el que acaba atraient obradors i tallers, i configura el teixit social de cada barri. És el centre econòmic i el centre social. La plaça del Mercadal és l’exemple evident de la seva importància com vertebrador, com ho demostra la Pedra.

Abans d’aquesta expansió amb la plaça del Blat com a centre neuràlgic, la Barchinona medieval estava reclosa dins les muralles romanes. La ciutat del segle X, segons Banks, tenia uns 1.500 habitants, en un espai en què convivien edificacions i horts. Els segles de decadència durant la dominació visigòtica i musulmana, que acaba amb la conquesta franca de 801 amb Lluís el Pietós, va ser rematada per Almansor l’any 985 assolant-la. Els terrenys extramurs eren horts i camps de conreu parcel·lats però molt poc edificats. Serà durant el segle XI que la bonança econòmica comtal expandirà la ciutat fora de la fortificació i apareixeran vilanoves enfront dels portals (els Arcs, davant de la plaça Nova; el Mercadal, davant del Portal Major), al voltant de les esglésies (el burgs del Pi, de Sant Pere, de Santa Maria) o ravals com els Còdols o a la vora del Rec Comtal. Serà aquesta dispersió i la consegüent desprotecció la que portarà a bastir les muralles medievals del segle XIII per recloure tots els barcelonins.

Els grans mercats medievals

Com a conseqüència d’aquest creixement, els mercats, que fins aleshores ocupaven bàsicament els porxos dels habitatges i les portes d'entrada a la ciutat, es van instal·lar a l’entorn dels nous nuclis de població, tant davant dels portals com a la vora dels camins d’entrada a la ciutat. I va ser a l’exterior del Portal Major, la vella porta romana per on entrava la Via Augusta i que comunicava Barcino amb Roma, on es va instal·lar el primer mercat de la ciutat medieval. Era el portal on s’alçava el castell del Veguer i la presó i el més ben comunicat.

Abans de la consolidació dels mercats medievals a les portes de la ciutat, l’activitat econòmica havia de girar al voltant dels centres comercials heretats dels romans, sobretot a l’entorn del fòrum. Si ens fixem en la plaça de les Cols (antic mercat de verdures i hortalisses a l’actual carrer del Veguer) i el carrer dels Especiers (actual carrer de la Llibreteria i antic cardo), veurem que tots dos coincideixen en l’angle de 90º de la cantonada nord-est del fòrum romà, tant si acceptem la hipòtesi tradicional de l’orientació cap al Palau de la Generalitat com si acceptem la més nova que l’orienta cap a la catedral. La plaça del Rei (antiga plaça de les Corretgeries) va ser el corral del Palau Reial Major i també hi va tenir un mercat (vegeu l'article sobre el Palau Reial Major).

 Plànol de les reformes de la plaça de l'Àngel durant el segle XIX

Francesc Carreras Candi, Geografia general de Catalunya (1908-1918)

La plaça de l'Àngel ocupa el lloc de l'antic Mercadal

El Mercadal

La primera menció d’aquest mercat fora del portal és de 989. L’activitat inicial va ser la venda de productes del camp, artesanals, bestiar i fins hi tot esclaus. L’aparició d’obradors, carnisseries i d’un escorxador va acabar donant forma de plaça a l’indret. A principis de segle XIV l’espai del mercat es va quedar petit i la venda es va especialitzar i dispersar per altres llocs propers que avui sobreviuen en la toponímia urbana: les places i els carrers de l’Oli, de la Llana o Semoleres, en part desapareguts per l’obertura de la Via Laietana (1908-1913).

El Mercadal es va especialitzar en la venda de cereals, moment en què va passar a anomenar-se plaça del Blat, mentre el barri del Mercadal o de la Bòria creixia, d’una banda, per la via de la Mar cap a Santa Maria; i de l’altra, seguint la Via Augusta romana que acabaria adoptant els noms de Bòria, Corders, Carders i Portal Nou. Pel camí, altres capelles, esglésies i convents afavorien la creació del teixit urbà: capella Marcús (1166), Sant Cugat del Rec (1023), convent de Santa Caterina (1243) i Santa Eulàlia del Camp (s. IX), o Sant Pere de les Puel·les (945) si seguim el traçat del Rec Comtal.

La plaça es va engrandir el 1351 enderrocant cases i envans i s’hi va construir una font (situada a la façana del Gremi de Mercers, al costat dret de la Baixada de la Llet, desapareguda quan es va obrir el carrer de Jaume I). Aquesta és la que es considera la primera reforma urbana de Barcelona (2), i es convertia en el centre de la ciutat, com s’extreu de la Pedra de la plaça del Blat, fins que a finals del segle XV va passar a ser-ho la plaça de Sant Jaume.

Segons Amades, a finals del segle XVIII encara s’hi feia mercat i detalla amb precisió que hi havia setze parades d’hortolans i revenedors de fruita al voltant del monument de l’Àngel, que aleshores presidia la plaça, i vuit entre els carrers del Mill i de la Bòria, sis taules de llet en aquest mateix carrer i tres floristes a la paret de la presó.

[...]

*

Podeu continuar llegint aquesta història i moltes d'altres en el llibre

Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat (Viena Edicions, 2018)