Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

divendres, 23 de desembre del 2011

Joan Salvat-Papasseit: "Nadal"



Tot i que en els seus inicis com a poeta Joan Salvat-Papasseit (1896-1924) se submergeix en l'avantguarda, influenciat per Apollinaire i Marinetti, i per l'atracció que el futurisme i els avenços tecnològics van provocar en molts poetes de la seva generació, Papasseit és un poeta del poble. Pel seu origen humil, per formació (autodidacta), per ideologia (anarquista, tot i que es va moure dins de diversos moviments polítics d'esquerres) i per la seva precarietat laboral, la seva lírica acaba acostant-se a la poesia popular i a les formes clàssiques, molt més a prop del Noucentisme del que es podria pensar, si no fos per l'actitud davant els textos, centrats en la realitat quotidiana. Deia el mateix Salvat-Papasseit: "Sóc, com home de lletres, d'imaginació escassa, més aviat elemental; tot ho he viscut". I segurament és aquesta actitud que el fa tan proper; per això emociona i commou.

“De mare gitana, d’obrera estirp i de lleial nació: de dignitat poeta”, com podem llegir a la descripció de la placa del número 64 carrer de l’Argenteria, just a sota del pis on la tuberculosi se’l va emportar amb només 30 anys. De salut sempre fràgil, la mort se'l va endur massa aviat.




Com que són les festes que són, res millor que el seu poema "Nadal", editat dins L'irradiador del Port i les gavines (1921), per cobrir aquesta atmosfera festiva de la boira de les estives del port, que només ens podem imaginar perquè, és ben cert, nosaltres "no sabem que és guardar fusta al moll". I en acabar, també el podeu escoltar amb la veu d'Ovidi Montllor, que és com tornar a la vida. De fet, el Nadal és això.

    NADAL

    A Emili Badiella

    Sento el fred de la nit
    i la simbomba fosca.

    Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.
    Sento el carro dels apis
    que l'empedrat recolza
    i els altres qui l'avencen, tots d'adreça al mercat.

    Els de casa, a la cuina,
    prop del braser que crema,
    amb el gas tot encès han enllestit el gall.
    Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena;
    i ells recullen les plomes,
    i ja enyoren demà.

    Demà posats a taula oblidarem els pobres
    -i tan pobres com som-.

    Jesús ja serà nat.

    Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
    i després de mirar-nos arrencarà a plorar.


dimecres, 21 de desembre del 2011

El Jardí Botànic i els sots de la Masia i de l'Estany

Imatge de la pedrera del Sot de l'Estany
a principis del segle XX. AFB


El Jardí Botànic Històric

Malgrat ser una muntanya canviant, Montjuïc encara conserva traces d'altres èpoques. Les barraques ja no hi són, però sí que hi ha restes dels antics camins: de l'Animeta, de la Serp, del Molí, de l'Esparver... Restes iberes, romanes, jueves... A pocs metres de la plaça Espanya, entre el Palau Nacional i l'avinguda dels Montanyans, hi ha el Jardí Botànic Històric de Barcelona, que no s'ha de confondre amb el Jardí Botànic modern inaugurat l'any 1999 i situat a la muntanya de Montjuïc en els terrenys situats entre Estadi de Montjuïc, el castell i el cementiri.

Amb l'empenta de l'Exposició del 29 se'n va encarregar la construcció a Pius Font i Quer (9 d'abril de 1888 – 2 de gener de 1964) a les pedreres de la Foixarda. L'any 1930, amb més voluntat que diners, Font i Quer hi va començar a reunir una col·lecció notable de plantes endèmiques i rares obtingudes especialment a la península Ibèrica, a les illes Balears i al Marroc. L'any 1940, Antoni de Bolòs es va fer càrrec de la direcció del Jardí i hi va incorporar noves col·leccions de plantes dels Pirineus i de les illes Balears. La inauguració del Jardí Botànic Històric va ser el 17 juliol de 1941. L'any 1986 es va tancar per problemes d'estabilitat de les parets verticals del jardí. Un cop executats els corresponents treballs de restauració i consolidació, es va obrir novament al públic al mes d'octubre de 2003.



El Jardí Botànic Històric
Foto: Joan Àngel Frogola



El jardí, d'estil romàntic, està situat, com dèiem, aprofitant les fondalades obertes a les pedreres de la Foixarda. El conjunt general està dividit en tres parts, les dues últimes separades per les escales mecàniques que pugen cap a la recta de l'Estadi: el Sot de la Masia, l'Antic jardí i el Sot de l'Estany. El jardí ocupa només la part central, l'esquerre és d'ús agrícola, mentre que el de la dreta és un indret desconegut per la major part dels barcelonins. És en aquest indret, situat dins de les instal·lacions del centre hípic de la Foixarda i d'accés no públic, on hi ha un estany que ocupa la fondalada de la pedrera.


El Sot de la Masia, l'any 2012
Foto: Joan Ângel Frigola


El Sot de la Masia

La masia del Jardí Botànic Històric va ser construïda durant els anys vint per a l’Exposició Internacional de 1929 i s'hi va situar la mostra agrícola i ramadera catalana amb estables i coberts bestiar porcí, boví, caprí i aviar, que il·lustraven als visitants la vida a les masies i cases pairals catalanes i que anava acompanyada d'activitats gastronòmiques i tradicionals, com la matança del porc.

Vista aèria de les instal·lacions del Sot de
la Masia durant l'Exposició de 1929
Arxiu Mas. ANC


Acabada l’exposició, la masia, coneguda com la Casa del Guarda, es va convertir en espai per als jardiners i va estar acompanyada d'hivernacle, obrador, espai de viver i manteniment de plantes, i acollia el premsat de plantes d’herbari, armaris de assecat de llavors.


La matança del porc al Sot
de la Masia, l'any 1929
Arxiu del CEC


Entre 1993 i 1999 l’Associació d’Amics del Jardí Botànic va ajudar a mantenir la masia fent-hi activitats i trobades i s'hi van fer obres de rehabilitació de l'edifici refent-ne la teulada  i reforçant-hi els fonaments de la casa. Actualment, l'Associació hi continua fent activitats i visites que permeten descobrir aquest espai tan poc conegut.


En Quim i la Susanna Bordons a l'estany
de la pedrera amb un cérvol, en una
foto de 1958 feta pel seu pare


Dues fotografies de l'estany (cap a 1960) i un cérvol, de Rosa Montoro Ferrer
A dalt, la Rosa, al mig, amb els seus avis, la mare i el seu germà cap a 1957



El Sot de l'Estany

Agafant el camí de la Foixarda, que queda amagat sota l'avinguda dels Montanyans, s'accedeix a les instal·lacions hípiques. Des d'allà un camí, que podeu veure a les fotografies fetes el novembre de 2011 per l'Alexandra H. Lorés, baixa cap a la fondalada de la pedrera i ens permet descobrir un paisatge inusual: un estany que s'aprovisiona de l'aigua de pluja, resguardat per la paret de la pedrera i envoltat de vegetació de ribera, on fan vida algunes aus aquàtiques, i on fins als anys 60 va viure una petita colònia de cérvols. Concebut com a reserva natural, actualment l'accés és tancat després de diversos accidents.



Fotos: Alexandra H. Lorés



Aquest article del Sot de l'Estany va acompanyat d'una passejada per la Barcelona paleolítica i megalítica. El podeu trobar, amb d'altres aspectes poc habituals de la història de la ciutat, al llibre
Barcelona, ciutat de vestigis (Ajuntament de Barcelona, 2017)



diumenge, 18 de desembre del 2011

El Capità Amèrica i el Gólem



L'any 1940 es dibuixava per primer cop el Capità Amèrica, el primer superheroi humà no mutant i no extraterrestre (Superman). Batman no compte perquè no té superpoders. Naixia un supersoldat.

El març de 1941 apareixia el primer volum de Captain America, amb aquella famosa portada on el superheroi li clavava un cop de puny a Hitler i lluitava contra el nazisme. Acabada la guerra, el personatge va caure en l'oblit i no seria rescatat fins 1964, en plena Guerra Freda, amb uns altres objectius.

Els creadors del personatge eren Jack Kirby (Jacob Kurtzberg; 28 d'agost de 1917 - 6 de febrer de 1994), i Hymie "Joe" Simon (10 d'octubre de 1913 - 14 de desembre de 2011). Tots dos eren fills d'emigrats jueus.


Joe Simon i Jack Kirby


L'edat d'or del còmic nord-americà, que va dels anys 30 fins els anys 50, i l'edat de plata, als anys 60-70, amb l'arribada massiva dels superherois, està directament relacionada amb els emigrants jueus dels Estats Units. Mal vistos per una societat racista, els jueus relacionats amb les arts plàstiques no tenien accés a les feines artístiques que estaven a l'alça en aquella època, com per exemple la publicitat. En canvi, el món dels còmics tenia necessitat de dibuixats per cobrir la gran demanda del mercat amb el boom del comic-book. És així que els dibuixants d'origen jueu no només van copar els estudis de dibuix, sinó que l'aspecte creatiu va beure de l'experiència jueva amb la Xoà (Holocaust) i de les tradicions jueves.

"La representación del Holocausto en el cómic norteamericano" de Francisco Saez de Adana, publicat a la Revista de Humanidades Sarasuati (18 d'abril de 2010) ens explica quin ha estat el desenvolupament del còmic americà amb l'Holocaust com a rerefons i com la persecució nazi es palesa en els primers còmics de superherois. És explícita en el cas del Capità Amèrica i indirecte en el de Superman, personatge creat el 1938 pels també jueus Jerry Siegel i Joe Shuster. Krypton és la metàfora de les poblacions jueves devastades pels nazis i Superman n'és el supervivent.

En aquests primers casos l'Holocaust no és la referència perquè encara no s'ha arribat al moment àlgid de l'extermini, però sí que els jueus han patit la persecució i el confinament en camps de concentració. I en aquest estat de coses, els superherois, revestits de superpoders, s'enfronten al mal.

Francisco Saez de Adana relaciona Hulk, d'Stan Lee (també jueu, creador de personatges com Spiderman, Los 4 Fantásticos, X-Men, Thor, Dan Defensor o Doctor Estraño) amb el Gólem perquè el seu aspecte ens remet immediatament a la imatge del personatge cabalístic de fang creat pel rabí Loew per defensar el gueto de Praga.

Cal tenir present, també, l'obra de Danny Fingeroth, Disguised as Clark Kent: Jews, Comics and the Creation of the Superhero. El llibre tracta de la relació entre el naixement del mite del superheroi i l'origen dels seus creadors, com hem esmentat abans.

Segons Fingeroth, hi ha una clara relació entre l'herència jueva dels creadors i els mons que van desenvolupar en el paper, que, d'alguna manera, els va servir per transcendir la seva individualitat per involucrar-se en la societat americana; i pel que fa a la discriminació laboral, esgrimeix les mateixes raons argumentades per Francisco Saez de Adana.

La pròpia figura del superheroi té clars paral·lelismes amb la típica caricatura del jueu: un ésser que es mostra dèbil però que alhora és capaç de controlar el seu món de manera efectiva. A tots ens ve al cap Woody Allen, oi? A nivell més metafòric té a veure amb el desig de demostrar al món que som més d'allò que semblem.

Fingeroth comenta que molts d'aquests creadors jueus provenien de famílies que havien viscut una certa prosperitat econòmica i que ho havien perdut tot durant la Gran Depressió de 1929, situació que, en certa manera, ens recorda Superman (el seu planeta és destruït), Batman (els pares són assassinats) o Spiderman (els pares moren i l'oncle és assassinat). Però no hem d'oblidar, tampoc, que moltes d'aquestes famílies jueves havien fugit dels pogroms de l'Europa de l'Est.

Amb tot, i malgrat aquests orígens, l'adscripció dels superherois a la religió és extensa i diversa. A l'article "La religió dels personatges de còmic" hi trobareu una base de dades amb gairebé 37.000 noms.




Tractant el mateix tema, però des de la novel·la,  Las asombrosas aventuras de Kavalier y Clay, de Michael Chabon, ambientada en el Nova York de l'edat d'or del còmic, aborda el tema de l'Holocaust en el món dels còmics. L'amistat, la força dels llaços familiars, l'amor, serveixen per narrar les vides de Kavalier, un artista gràfic txec, i el seu cosí Clay, un escriptor de Brooklyn, durant i després de la Segona Guerra Mundial. Molts dels esdeveniments de la novel·la estan basats, precisament, en la vida dels dibuixants que he anat esmentant i d'altres amb el mateix origen: Stan Lee, Jack Kirby, Joe Shuster, Jerry Siegel, Joe Simon o Jim Steranko.

Però, de fet, la figura del Gòlem és darrere de tots els superherois. El rerefons és la persecució i l'extermini, i en certa manera la defensa de l'alteritat i de la justícia. Els superherois no encarnen la figura del perseguit, sinó la del venjador, la del Gòlem que s'enfronta a la injustícia com a concepte universal.


Magneto (Max Eisenhardt), d'X-Men,
en el gueto de Varsòvia (Testament, 2008)


Passada la Segona Guerra Mundial, i caminant cap els anys 60 i 70, en què començaran a caure a Estats Units les velles estructures racistes, la societat en general, i el còmic també, viuen pendents de la Guerra Freda. L'Holocaust agafarà carta d'identitat, es convertirà en tema i deixarà de ser metàfora. Alguns còmics en parlaran de manera directa. Will Eisner, fora del món dels superherois, seria el cas més paradigmàtic, amb una obra que tindrà sempre la comunitat jueva com centre d'atenció més o menys camuflat i que anirà derivant cada cop més descrivint de forma explícita el món jueu i l'Holocaust, fins arribar a La conspiración: La historia secreta de los protocolos de los sabios de Sión, publicada pòstumament el 2005.




Més enllà de la peculiaritat americana, el món jueu continua estant molt present en el còmic. Les obres més importants sobre l'Holocaust són recents: Maus, Auschwitz, La hija de Mendel, Ana Frank o The Search. Però són les que tenen un contingut cultural les que han arribat al públic de forma més natural sense recórrer a metàfores, com l'obra de James Sturm; El judío de Nueva York, de Ben Katchor; El gato del rabino, de Joann Sfar; Una judía americana perdida en Israel, de Sarah Glidden, o El silencio de Malka, de Pellejero i Zentner. Aquesta última tracta també el tema del Gòlem, però des d'una perspectiva tradicional, del folklore jueu. Però també podem trobar curiositats com El asombroso swing del Golem, de l'esmentat James Sturm, que narra la història d'un equip jueu de beisbol nord-americà dels anys 20, Stars of David, que s'inventen un gòlem per resoldre els seus problemes de econòmics i de joc, reprenent la idea de l'heroi.

Com deia Gregorio Luri en una conferència, tota societat se sustenta sobre mites. El món judeocristià, malgrat haver escombrat el paganisme, també n'és ple més enllà de la Tanakh (la Bíblia hebrea) i la Bíblia. I contràriament al que la gent creu, la mitologia jueva té tant de pes o més que la cristiana, malgrat la malaltissa insistència a voler reduir-la a cendres. Esperem que no calgui despertar el Gòlem que dorm a l'àtic de la sinagoga Staranová, la sinagoga Vella-Nova, de Praga, per defensar-nos de la ignorància i la injustícia.


*

Fonts:

Chabon, Michael. Las asombrosas aventuras de Kavalier y Clay.

Conget, José María. "Cabalacómics. Reseña de Jewish Images in the Comics de Fredrick Strömberg", Tebeoesfera, 2ª época, núm. 10, 22 d'octubre de 2012 [pàgina web].

Fingeroth, Danny. Disguised as Clark Kent: Jews, Comics and the Creation of the Superhero.

Saez de Adana, Francisco. "La representación del Holocausto en el cómic norteamericano" , Revista de Humanidades Sarasuati, 18 d'abril de 2010.

"El Holocausto en cómic", El País, 1 febrer 2008.

"The Golem of Prague: Books, comic books, films and TV", NationMaster.com (18/12/2011).


[+]

Superhéroes: identidad secreta [pàgina web]

divendres, 16 de desembre del 2011

Carn de sagristia

© Lambertz


Quan les imatges es converteixen en símbols perden la seva bellesa primitiva; es tornen estàtiques i només representen el significat que li hem atribuït. Perden la bellesa de l'univers referencial que compon una imatge, la interpretació que la mirada dels mortals fa del món, de la realitat; de la percepció de la realitat, sigui aquesta religiosa o cultural. Perden contingut intel·lectual i es tornen essencialistes.

Veure Paz Vega nua sota la mantellina a l'església de Gerena (Sevilla), fent de devota parroquiana o de Mare de Déu per al calendari d'una fàbrica de galetes alemanya, escandalitza. És irreverent perquè s'estan tocant símbols que encarnen creences i perquè despulla la carn que amaguem. Però al llarg de la història de l'art l'ús que s'ha de la representació religiosa no sempre ha estat buit de sensualitat. Sant Sebastià n'és un cas paradigmàtic. O Maria Magdalena, que d'apòstol i provable companya de Jesús passa a ser prostituta.

Potser no tant en el cas de la figura de Maria, desproveïda de feminitat, imatge i referència de la donna angelicata que s'oposa a la de puta, els dos únics papers que li han estat permesos a la dona durant dos mil anys de cristianisme.


© Lambertz 


Mirant els símbols religiosos només com a imaginaria de la fe estem tancant els ulls a la poderosa càrrega sensual que s'hi amaga. Paz Vega, nua sota la mantellina, representa tot el poder de la carn que es despulla en els reclinatoris dels confessionaris. És la imatge del pecat, de la penitència i del perdó. En un sol acte, és pecadora i penitent. Carnal i redemptora.

dimarts, 13 de desembre del 2011

Una fotonovel·la d'Enric Sió

Núria Espert

Enric Sió, fotonovela

Emili Teixidor

Fotonvel·la, fotonovela


La revista Oriflama publicava en el número 84 de juny de 1969 La Núria es perd, una curiosa fotonovel·la en català, interpretada per Núria Espert, Enric Sió i Carles Velat, amb guió i direcció d'Emili Teixidor i muntatge del mateix Enric Sió. Les imatges ens arriben de la mà d'en Jordi Riera, l'autor d'El còmic en català. Catàleg d'àlbums i publicacions (1939-2011), que les ha publicat en el seu bloc El còmic en català. Si us hi passeu, podreu veure quina va ser la gènesi d'aquesta iniciativa a través de l'entrevista que en Jordi li va fer a l'Emili Teixidor.

Dos anys abans, Enric Sió va publicar, també a Oriflama, Lavinia 2016 o la Guerra dels Poetes (1967), amb guió d'Emili Teixidor; una subtil sàtira de la vida cultural i política de la Catalunya de l'època, on introdueix personatges d'aquesta realitat, tant polítics com de la societat, en un univers de ciència ficció, com podeu veure en les quatre pàgines que reprodueixo.



Lavinia 2016 o la Guerra dels Poetes (1967)



Enric Sió (Badalona, 5 d'abril de 1942 – Barcelona, 2 de novembre de 1998) ens va arribar l'any 1969 a través de Vector, una publicació per fascicles que editava Salvat i que introduïa els adolescents en les matèries del batxillerat d'una forma molt didàctica i amb un enfocament molt modern. En aquell anys començàvem l'institut, amb un bagatge cultural forjat al carrer, als cinemes de barri i a les pàgines dels tebeos, i amb les retines encara adaptant-se al nou fenomen de la televisió. La peculiaritat d'aquells fascicles de Vector era a la contraportada, on es van publicar dues històries gràfiques d'Enric Sió: Nus i el atleta i Sorang. Dos còmics que trencaven amb les historietes dels nostres tebeos i que ens obrien els ulls a una nova manera de narrar a través del dibuix.






Si el plantejament acadèmic de Vector era modern, els còmics de Sió trencaven tots els nostres esquemes. Per les nostres mans havien passat tots els tebeos que es publicaven i encara faltaven anys perquè ens arribés l'underground. Amb més o menys nous recursos gràfics i narratius, els tebeos seguien una línia clàssica i tradicional, i en alguns casos tenien regust de postguerra. Però de cop i volta, sense el més mínim coneixement de les tendències que es coïen pel món, Sió se'ns oferia amb un dibuix expressionista que bevia del pop art, de la cultura popular, que utilitzava tècniques pictòriques i fotogràfiques, que no seguia els esquemes tradicionals del relat narratiu ni pel que fa al temps ni pel que fa a la composició. Els personatges eren d'un realisme malaltís, en el sentit que se't feien psicològicament tan propers que podies palpar les pors i les angoixes.

Potser érem massa petits com per fer una anàlisi com la que faig ara, però, d'una manera o una altra, copsàvem aquella nova realitat de forta expressió onírica. D'alguna manera, estàvem aprenent que la realitat no és només allò que toques amb la punta dels dits. I, alhora, apreníem que el còmic no està fet de ninots (no ho dic despectivament). Nus podia ser qualsevol de nosaltres. I, on volia arribar, les dones que dibuixava Sió eren reals. I, per tant, terriblement sensuals. El 1968 vam descobrir una nova narrativitat (i per tant l'alteritat) després de veure 2001 de Kubrick. El 1969 vam aprendre a ser personatge de còmic i a entendre la representació com a realitat. Despertàvem hormonalment al món del sexe i el còmic ens oferia la possibilitat de crear un món de ficció que fos nostre i només nostre. La realitat sexual era inabastable; la fantasia, en canvi, era el regne on els desitjos sempre es compleixen. Abandonàvem el món de la innocència, amb el que això comporta de solipsisme.




[+]

Riera, Jordi. Enric Sió, el autor, el erotismo [en línia].  Bracelona: Tebeosfera, 2ª época, núm. 9, 11 de maig de 2012.





dissabte, 3 de desembre del 2011

L'àvia Pilar i el mal de l'amor

Mataró, 15 d'abril de 1931, un dia després 
de proclamada la República
 

L'àvia materna, Pilar, va ser la segona dona de l'avi March. La història que la va dur a compartir la seva existència amb l'avi dóna per escriure'n un llibre que, com tantes altres coses a la vida, queda pendent fins no se sap quan. Es van conèixer sent ella treballadora de la fàbrica de teixits que l'avi tenia a Mataró. Ella era una obrera de quinze anys. L'avi n'hi portava divuit i estava casat.

Dels primer anys d'aquella relació clandestina n'hi ha poques notícies. Se sap el que la memòria familiar recorda i el que n'explica el cosí Josep, l'únic parent que queda viu d'aquella època. En Josep era joier, i com que treballar amb or és com treballar amb diners, per ell passaven totes les tristeses de la família com si la pena fos un actiu bescanviable per diners. Dels sentiments, però, no en va fer mai usura, i pels enganys, maltractaments, incestos, traïcions, robatoris, adulteris, vicis grans i vicis petits, sempre en va pagar un preu just. D'aquest paper mullat, sense valor de canvi, me n'he fet marmessor i s'ha afegit a la col·lecció de les desgràcies familiars que el temps s'entesta a acumular. Tot plegat, més de dos segles atresorats d'història de bona família.

De la relació dels avis se'n comença a tenir dades documentals gràcies a les cartes de l'avi a l'àvia, que ella va guardar en una capça xinesa de fusta lacada, plena d'amagatalls i que sobreviu entre d'altres records. Són cartes datades durant la República. Cartes que reflecteixen les angunies i les pors que patien no només per la relació, sinó perquè en les seves vides hi aparegué un personatge de qui només se'n menciona el nom de pila. Aquest individu sempre ha circulat a les sobretaules familiars, i se n'explicaven unes coses i se n'amagaven unes altres. El cosí Josep el va conèixer i va ser a casa seva de petit.

Otto era un ciutadà alemany, casat amb una fogosa teutona a qui rondava el meu avi (quina imatge tan diferent del vellet cansat que no es movia del balancí si no era per treure a passejar la gossa), mentre l'alemany perseguia la meva àvia adolescent. No era només una història de sexe, engany i perversió. Otto tenia a casa seva, a Argentona, una emissora de ràdio. I sí, a l'altre costat de l'emissora hi havia el Tercer Reich. Però aquesta és una altra història.

Van passar la República, la guerra, les represàlies, la ruïna familiar. També va passar la bona vida mentre hi hagué diners: les vacances, el xofer, la casa d'Horta, el menjador d'hivern, el menjador d'estiu. Però fins que no va morir la Pepa -la primera dona de l'avi i a qui l'àvia va cuidar en el llit de mort-, l'àvia no es va poder casar amb l'avi March. Ja érem a l'any 1952, l'any en què se suprimien les cartilles de racionament (gairebé una metàfora per a l'àvia), i el mateix dia en què es clausurava el Congrés Eucarístic, l'Olimpiada de l'Hòstia.

Els calvaris no acabaven aquí, però. Tres fills del primer matrimoni i dos de l'àvia Pilar donen per a moltes històries, com així va ser. Entre ells, la mare. Mentrestant, com la Reina Mare, l'àvia, reina que mai va tenir tron, va amagar les seves penes amb alcohol fins que va morir i va ressuscitar. L'àvia, la més maltractada de tota la família (encara que se'n queixin els hereus), va morir dos cops. Un, per avisar; l'altre, per donar-se una segona oportunitat. I no és una metàfora.

L'àvia Pilar era un tros de pa. Va cuidar la primera dona de l'avi fins la mort, i fins la mort va acompanyar l'avi -tancant porticons i tapant miralls, seguint una tradició que repetien d'esma entre cristians, amb l'ajut de la bondat i l'alcohol-, i va exercir d'àvia amb tot el cor i tota l'ànima, com si volgués purgar pecats, que mai ningú li hauria de tenir en compte. Era la dona de la família que feia de pont entre el present i el passat. Era la veu dels contes, de les cançons tradicionals, de les històries familiars i de la Història: de la Guerra Civil, de la Guerra de Cuba -ella era la petita i l'únic dels germans que no va néixer a l'illa-, del protectorat del Marroc, dels carlins, de la Guerra del Francès. De la seva veu es van escoltar coses que mai més s'han tornat a sentir i que irremeiablement es perdran si no es posen sobre paper. Els contes populars es barrejaven amb d'altres històries que havien de tenir un origen tan particular que la memòria les acabarà enterrant. Es barrejaven amb el que havia viscut -quant més llunyà, més mític i inversemblant-, i amb narracions bíbliques: la vida i miracles dels patriarques. I era ella qui comprava els tebeos.

Amb un parlar que semblava antic, feia servir expressions de les quals no n'hi ha rastre enlloc. Quan arribaves tard a un esdeveniment i en demanaves explicacions ella sempre deia: "El pare de qui dieu? Ui, que en fa d'anys que és mort!" O quan volia cridar la meva atenció, deixava anar: "Escolta Jaumet, escolta a l'orella: les faves de l'hort treuen cella negra". La parla, que sempre expressa la realitat i com ens hi relacionem, mor quan la realitat canvia.

I aquest apunt, que s'ha allargat sol, més que no pas era previst, té a veure amb això. Perquè, de cop i volta, una cançó escoltada atzarosament ha fet emergir una d'aquestes expressions: "El mal d'amor és mal de migranya, que jo ho sé per mi de quan festejava". Volia dir que l'amor i el desamor poden ser dolorosos com la migranya, però que com la migranya acaba passant. I segur que parlava per experiència.

Feia més de quaranta anys que no sentia aquesta expressió. He volgut saber d'on venia, i he trobat que és una estrofa d'una cançó popular catalana anònima. No sé de quin segle. N'he trobat una versió a la Tercera sèrie de cançons populars catalanes, llibre editat per la Biblioteca popular de «L'Avenç» (Barcelona, 1910), amb el títol de "Mariagna".




N'hi ha altres versions recollides a l'Obra del cançoner popular de Catalunya, de Publicacions de l'Abadia de Montserrat (2006), on, a cura de Josep Massot i Muntaner, es recullen les Memòries de missions de recerca que folkloristes com Joan Amades, Joan Tomàs, Palmira Jaquetti o el filòleg Enric d'Aoust van fer durant el primer terç del segle XX. Les lletres varien, però totes elles contenen l'estrofa que repetia l'àvia Pilar: "El mal d'amor és mal de migranya, que jo ho sé per mi de quan festejava".

Però el sorprenent de tot plegat és que la cançó l'he sentit cantada per Yasmin Levy, una cantant nascuda a Jerusalem, filla d'Isaac Levy, músic i musicòleg d'origen sefardita nascut a Turquia, que va dedicar bona part de la seva vida a rescatar la tradició oral dels antics jueus expulsats de la Península ibèrica per terres turques i gregues. La seva filla, que té com a llengua materna el judeocastellà, ha musicat i cantat algunes de les cançons rescatades pel seu pare en aquesta llengua.

En el penúltim disc, Mano suave (2007), entre les cançons judeocastellanes hi inclou, en català, "Mal de l'amor", on apareix la dita que feia servir la meva àvia; de fet, un fragment de la lletra de la "Mariagna" que teniu més amunt.

La història que ha dut aquesta cançó a fer un viatge d'anada i tornada d'un costat a l'altre de la Mediterrània l'he publicada en el llibre Barcelona, ciutat de vestigis (Ajuntament de Barcelona, 2017). Llegiu-ne un tast a "L'últim català d'Istanbul". Té a veure amb aquells catalans jueus que van ser expulsats el segle XV-XVI i van continuar les seves vides a l'altra riba del mar, recordant i cantant en la llengua catalana dels pares i els avis, i que va perdurar amb accent medieval fins la Gran Guerra pels carrers d'Istanbul i Salònica, fins desaparèixer del tot quan el darrer exili i l'extermini nazi van escombrar un món sencer: porticons tancats i miralls tapats. Les cendres i els sons els va recollir Isaac Levy i els canta la seva filla retornant-los al lloc on van néixer. Llàstima que l'àvia no la pugui escoltar.




El mal de l'amor
és mal de migranya.
Bé ho sabia jo
de quan festejava.

Vaig festejar un temps
una Marianna
que de voluntat
jo prou li'n portava.

El mal de l'amor...

Ella també a mi,
o bé ho demostrava,
les claus del meu cor
ella les portava.

Jo les hi vaig dar
una matinada
anant a la font,
a la font de l'alba.

dimecres, 30 de novembre del 2011

Claude Cahun i les dones en el surrealisme



Les dones en el surrealisme

En les llistes oficials de membres del moviment surrealista no hi apareixen mai les dones. Les dones tampoc acostumen a liderar llistes, com no siguin les de condemnats a la foguera de la Santa Inquisició. Quan Eva es va autoexpulsar del paradís no sabia que els del part no havien de ser els pitjors dels seus dolors.

Per als  surrealistes la dona era un ésser que exercia de mediador entre la naturalesa i el subconscient. Eren muses inspiradores i objecte dels desitjos dels homes (en termes psicoanalítics). És a dir, els homes objectivaven la dona segons les necessitats masculines, entrant en conflicte amb les necessitats subjectives de les dones, que buscaven poder-se expressar amb llibertat des del punt de vista individual a través de l’art i de l’escriptura. Les dones que es movien al voltant del surrealisme van haver de viure la contradicció d’un moviment que obria les portes a la lliure expressió sense pressupòsits morals i intel·lectuals, però topaven amb un món que es regia per la prepotència masculina que infantilitzava el paper de la dona: l’home artista deixava de ser un tirà, però es convertia en un pare. I aquest pare tenia nom i cognoms.


Paul Eluard embracing unknown nude (c.1942),
expressa el valor d'ús de la dona


Amb aquest estat de coses, la dona no podia defugir l’encarnació de rols: amigues i amants que participaven del procés creatiu -gràcies a la seva gran intuïció, pensaven, més que no pas a la seva intel·ligència-, però sense intervenir en l’elaboració intel·lectual que formulava el surrealisme com a moviment. Les artistes van quedar sempre fora del cercle de poetes i pintors que van redactar els manifestos i van formular la teoria surrealista. André Breton n'era el portaveu i qui proclamava qui pertanyia o no al moviment. En les seves declaracions els integrants eren homes, sempre i quan no fossin dissidents.

No és estrany que les dones se sentissin alienes a aquesta forma de relació amb uns artistes que assumien un paper masculí creador, on el paper de la dona estava relegat a la imatge fecundant. Trencaven amb la donna angelicata, reverenciable i passiva, però construïen un model que responia a la visió fàl·lica masculina. És probable que pensessin, innocentment, que no existia cap altra realitat.


Leonora Carrington (Clayton Green, Regne Unit, 1917 - Ciutat de Mèxic, 2011)
La giganta (1947)


No oblidem que estem en el primer terç del segle XX. Però, les dones surrealistes s’havien de sentir alienes a la teoria del moviment, i no és estrany que artistes com Frida Kahlo, Claude Cahun, Leonora Carrington, Leonor Fini, Maruja Mallo (membre de les Sin Sombrero, les escriptores marginades del Grup Poètic del 27) o Remedios Varo no realitzessin la seva obra de maduresa fins que no van abandonar el cercle. Van contribuir al llenguatge del surrealisme tardanament, quan el moviment ja estava definit. I encara ara ens sorprenem davant de les seves obres, com si estiguéssim descobrint un nou llenguatge. Potser sí que és així, però elles no són cap excepcionalitat: el que caldria és reformular el surrealisme i oblidar-nos d’un academicisme que el surrealisme no hauria d’admetre.

Remedios Varo va néixer a Anglès (la Selva, Girona) de pare andalús lliurepensador i mare basca catòlica. Després de passar per París, durant la República va treballar com a artista gràfica a Barcelona, on va entrar en contacte amb els surrealistes catalans (Amics de l'Art Nou, ADLAN) i francesos, i on va exposar la seva obra. Quan esclata la Guerra marxa de nou a París, d'on haurà de fugir el 1940 durant l'ocupació nazi per instal·lar-se a Canet (Rosselló) i marxar posteriorment exiliada a Mèxic on desenvoluparà definitivament la seva carrera artística.


Remedios Varo (Anglès, 1908 - Ciutat de Mèxic, 1963)
Papilla estelar (1958)


Claude Cahun

Fins al febrer del 2012, Virreina Centre de la Imatge va mostrar l’obra fotogràfica de Claude Cahun (25 d’octubre de 1894 - 8 de desembre de 1954), una “desconeguda” artista adscrita al surrealisme. L’exposició va ser organitzada pel Jeu de Paume de París, i coproduïda amb La Virreina Centre de la Imatge  i The Art Institute of Chicago. La mostra incloïa, a la Sala Xavier Miserachs, la pel·lícula Playing a Part: the story of Claude Cahun (2011), dirigida per Lizzie Thynne, que combina imatges d’arxiu poc conegudes de l’artista amb imatges actuals que imiten l’estil surrealista de la fotògrafa.




Claude Cahun (25 d’octubre de 1894 - 8 de desembre de 1954), escriptora, dona de teatre, artista plàstica, dissenyadora i fotògrafa, és el nom artístic de Lucy Schwob, nascuda en el si d’una important família jueva d’intel·lectuals de la ciutat francesa de Nantes. Tot i ser una molt activa representant del moviment i relacionar-se amb Breton, Bataille, Man Ray, Desnos o Michaux, sempre es va moure al marge de l’oficialitat. El seu activisme social i polític en defensa de l’emancipació de la dona, de la llibertat sexual (era homosexual) i la seva participació en la Resistència contra el nazisme durant la Segona Guerra Mundial (va ser detinguda per la Gestapo), va fer d’ella una persona massa inquieta i independent com per festejar amb frivolitats.

Amb la seva actitud política, sentimental i sexual, amb la defensa de la llibertat individual amb independència dels codis que regien la societat i l'entorn, Cahun trencava amb els escrits teòrics del surrealisme. Però ho va fer participant en el debat polític del surrealisme amb l'assaig Les Paris sont ouverts que, cosa curiosa, li va valer l'aplaudiment i reconeixement públic de Breton, segurament seduït per l’obra i la imatge d’una artista que jugava amb l’androgínia fins els últims extrems. Tot i així, Cahun no és “descoberta” fins 1992, quan el Museu Nacional de Art Modern de París, l’Institut de Art Contemporani i la Tate Modern de Londres, i la Grey Art Gallery de Nova York van interessar-se per ella.

La seva obra suposa una mirada nova sobre el món que habita, tant en el fons com en la forma. Crea  un univers original i desconegut (tan visible en l'obra onírica de Remedios Varo) en el surrealisme d'extracte masculí. El plantejament continua sent el mateix: trencar amb les barreres que estableix la raó, però aquest cop des d'un punt de vista totalment nou al reivindicar la dona com a subjecte des de la feminitat, entesa com a món interior que no es manifesta des dels plantejaments psicològics masculins imperants en la societat i la cultura.

Sent el moviment que ha comptat amb més creadores, no ha tingut, ni oficialment ni acadèmicament, el ressò que mereix la seva producció. Ha calgut parar l'orella -quan ja no queda cap membre viu- per sentir aquestes veus que reivindiquen la posició de subjecte de la dona i que amplien la perspectiva del surrealisme que, tot i el seu desig teòric d'alliberament, sempre ha privilegiat el seu paper de musa en detriment de la seva activitat creativa.


L'exposició del Jeu de Paume, a París



Veure també:

Lauren Elkin, "Reading Claude Cahun", a The Quarterly Conversation.

Cristina Ballestín Cucala, "Dos mujeres del entorno surrealista: Remedios Varo y Claude Cahun". Universidad de Zaragoza, publicat en MAV Mujeres en las artes visuales.

dilluns, 28 de novembre del 2011

Diableries, l'infern estereoscòpic



Les Diableries són un joc de postals estereoscòpiques que mostren un submón aparentment imaginari, poblat per dimonis, sàtirs i esquelets que es diverteixen reproduint escenes de la vida a l'infern, dels pecats del món dels mortals i escenes religioses de sants. Les targetes són obres d'art en elles mateixes, i estan construïdes de manera que puguin ser vistes (en un estereoscopi) il·luminades des de la part davantera, oferint una aparença normal diürna en blanc i negre (de fet, en colors ocres i sèpia), o il·luminades des la part posterior, oferint una escena nocturna on els colors ocults apareixen de forma màgica, amb els ulls dels esquelets il·luminant-se macabrament de vermell.

Les escenes representades en aquestes Diableries van ser fetes en fang, amb una habilitat i un detall impressionants, per un petit grup de talentosos escultors, i després fotografiades amb una càmera estèreo. Les impressions del parell de fotografies resultants van ser realitzades en paper d’albúmina i pintades amb aquarel·la, no a la superfície frontal, com en el cas de les targetes estereoscòpiques normals, sinó a la part posterior de les impressions. Els ulls de cada esquelet es punxaven després amb un instrument afilat i s’hi aplicaven petits trossos de gel de color vermell o taques de vernís enrogit a la part posterior dels forats. Darrere d'aquest doble impressió s’hi col·locava una capa de paper de seda, que ocultava les ombres en la superfície posterior de la vista. La impressió i el teixit de suport es muntaven junts, suportats entre dos marcs de cartró (26,5 x 13,6 cm).




Les primeres Diableries es van crear probablement en la dècada de 1850, però el gruix de la producció es va fer a França entre 1860 i 1900. La primera sèrie completa, anomenada A, va ser publicada per l'editor Adolphe Block, el 1868, i està composta de 72 postals, en caixes de 12 exemplars, numerades i de molt alta qualitat. No era, però un conjunt nou del tot, sinó que incloïa una sèrie d'escenes que ja s'havia publicat el 1860.

La majoria d'aquests quadres van ser realitzats per Pierre Adolphe Hennetier (1828-1888) i Louis Alfred Habert (1824-1893). Els estils dels dos artistes, tot i ser molt similars, presenten diferències. Degut a l'èxit de la sèrie, se’n van produir moltes més, algunes pels esmentats Hennetier i Habert, però també hi van intervenir d’altres artistes, com Edmond Cougny (1831-1900). Les seves biografies es poden veure a Les Diableries, 3D Visions of Hellfrom the 19th Century, de M. Kaba.




Tota la història de com es van produir les Diableries ha estat investigada per l’especialista en història de la fotografia Denis Pellerin. Segons la seva opinió, les escenes revelen molt més que diversions lligades a la mort, el pecat i l’infern; s’hi amaguen, també, missatges subliminals i satírics relacionats amb esdeveniments polítics i socials d'aquest període de la història de França. Des d'aquesta perspectiva, les Diableries prenen una altra dimensió.




Malgrat que Jac Remise ja va publicar Diableries: La vie quotidienne chez Satan a la fin du 19 siècle (Poitiers: Ballard, 1978), aquesta obra només recull les postals de la sèrie A (veure la llista de les postals publicades per Remise i les que no, i algunes reproduccions). La gran notícia per a tots els que estimem l’art i la cultura popular lligats a la mort i a aquest món terrorífic que la religió ens ha volgut inculcar és que l’any que ve es publicarà un llibre amb la història i les fotografies estereoscòpiques infernals gràcies a la London Stereoscopic Company, de la mà de Denis Pellerin en col·laboració amb Paula Fleming, experta nord-americà en fotografia, de la Smithsonian Institution, i de Brian May (19 de juliol de 1947), astrofísic, especialista en fotografia estereoscòpica, més conegut entre tots nosaltres com a guitarrista de Queen, el mític grup musical que liderava Freddie Mercury.

Si no en teniu prou amb les il·lustracions d'aquest apunt, podeu accedir a la galeria de les set sèries existents.




Fins que no arribi el moment, qualsevol festa religiosa tradicional és una bona ocasió per mostrar la part fosca de la creació. El revers de la moneda amable que, sacrificant un capó, en el cas de Nadal, es vesteix de consum durant el solstici d’hivern. Per molt que les Escriptures ens mostrin una religió monoteista, no és difícil rastrejar les restes d’una religió dual. En el cas de l’Antic Testament, aquesta dualitat és de gènere i es percep en la figura de Lilith, que segons la mitologia hebrea seria la primera dona, creada conjuntament amb Adam (ja en parlaré un altre dia). I pel que fa als evangelis, Jesucrist i el Diable conformen les dues cares d’una mateixa moneda, que representa la dualitat bé/mal i que es dóna a gairebé tot l’Orient.




El Diable, el Príncep de les Tenebres, és aquesta part fosca a la que l’home no ha volgut renunciar mai i que és representada en aquestes fotografies estereoscòpiques. No tant com a desig del mal, sinó com representació de la transgressió i la perversió dels costums. Quant més ha insistit l’Església a voler-nos apartat del mal i del pecat més hem desenvolupat la necessitat d’abocar-nos a l’abisme. L’àngel caigut va temptar el fill de Déu oferint-li els béns terrenals a canvi de sotmetre’s a ell. Jesucrist va resistir la temptació (d’aquesta temptació n’hi ha una referència a Barcelona; en parlem també un altre dia), però quedava ben clar que la porta del món i la carn no era en el cel, sinó en un lloc més calent.


Fonts:

Diableries, World of Stereo Views (sobre l'obra de Jac Remise)
Les Diableries, 3D Visions of Hellfrom the 19th Century.  A History by M. Kaba
What are Diableries?, de Brian May
Life of the Devil in Hell at the End of the 19th. Cemtury, Early Visual Media

All photographs © Brian May 2011

divendres, 25 de novembre del 2011

La invenció de l'onanisme

El relat d'Onan extret de la història gràfica El libro del Génesis
ilustrado, de Robert Crumb


El terme "onanisme" és recollit als diccionaris com a sinònim de masturbació. El mot deriva d'Onan, personatge bíblic mencionat en el Gènesi, fill de Judà i nét de Jacob i Lea; aquell Jacob fill de Rebeca i d'Isaac, nét d'Abraham i germà d'Esaú, a qui va comprar la primogenitura per un plat de llenties, i que després fou anomenat Israel i va ser pare de Rubèn, Simeó, Leví, Judà, Zabuló, Issacar, Dan, Gad, Aser, Neftalí, Josep, Benjamí (les dotze tribus), i de Dina. Ens situem? Els qui teniu una certa edat ho recordareu de l'escola. I si algú vol entretenir-se una mica llegint genealogies bíbliques, us recomano la lectura de Cròniques (a la Tanakh hebrea, דברי הימים, Divrei haYamim): 1 Cr 1,1-9,34.

El relat bíblic ens explica que quan va morir Er, el seu germà gran, Onan es va casar amb la vídua, Tamar, com prescriu la Llei. Er havia mort sense deixar descendència i el germà s'havia d'encarregar de prenyar Tamar perquè el fill que nasqués fos considerat descendent d'Er. Però Onan sabia que un fill del seu germà el desplaçaria a ell de la primogenitura i perdria tots els avantatges que legalment li corresponen a l'hereu.

Onan i Tamar van fer vida marital, però per no fecundar la dona del seu germà, Onan ejaculava fora de Tamar, concretament a terra (Gn 38, 9). Perdoneu pels detalls, però són importants, perquè contràriament al que explica la tradició popular, Onan no es masturbava. Així doncs, la relació entre onanisme i masturbació és errònia, però dels errors també se'n fa història i el terme significa el que significa a dreta llei. De tota manera, ja sigui d'una manera o d'una altra, als ulls de Jahvè malbaratar la llavor seminal era pecat mortal, per la qual cosa va ser mort. Amb la descendència no s'hi juga i un mite sense sang és menys mite.

I ara que ja sabem que Onan no va ser l'inventor de la masturbació, potser algú es pregunta qui la va inventar. Perquè, si tan dolenta és (qui no s'ha quedat cec, té la columna vertebral seca) no pot ser natural; a alguna ment perversa se li va acudir posar-la en pràctica per primer cop, no? I... se li haurà acudit a algú patentar-la?

No m'entretinc més. Us deixo amb la veritable història de l'origen i la patent de la palla, versió masculina, definida i registrada per primer cop pel nord-americà Fred Gilgoff, l'any 1951. Aporto fotocòpia de la patent de 1958 i el magnífic documental This Day in History (podeu llegir els subtítols en castellà premen la icona corresponent de la barra de comandaments del vídeo).




Per si algú el vol imprimir per tenir l'esquema i els apunts a mà, adjunto, com prometia, una còpia del registre de la patent de Fred Gilgoff, que il·lustra convenientment totes les passes a seguir. Si algú necessita un vídeo amb un tutorial, la xarxa en va plena.




dijous, 24 de novembre del 2011

La vida en un shtetl



Das schtetl (Штетл, 2011), de l'artista rus Alexander Pavlenko (1963), resident a Alemanya, retrata la vida quotidiana en un  shtetl jueu a principis del segle XX. Shtetl és el nom que rebien a l'Europa de l’Est, abans de l’Holocaust (Xoà), les localitats on la comunitat jueva representava un alt percentatge de la població total. L'animació és un homenatge a l'escriptor jueu d'origen rus en llengua ídix Sholem Aleichem (1859-1916), autor dels contes en què s'inspira El violinista a la teulada (1964), i als artistes, també jueus d'origen bielorús, Marc ChagallSolomon Yudovin, en els quals està inspirada.



dissabte, 19 de novembre del 2011

El mussol i el fantasma del Louvre

Autor: Vicnaba


Era la imatge del cap de setmana que s'esvaeix. L'au nocturna que anunciava la tornada a casa, amb els seus ulls grocs lluminosos parpellejant en la foscor de la nit i els fars dels cotxes. La imatge del llanguiment del vespre del diumenge. El senyal de la darrera nit abans que el fantasma que ens té segrestats a casa marxi (totes les famílies alimenten fantasmes, monstres i pors) i s'acabi la incertesa fins el divendres següent. El mussol deixava pas a la setmana que comença, de nits i amb fantasmes més càlids; com la del dilluns –o potser era dijous, la darrera nit abans de divendres– que acaba lentament, amb Belphégor, el fantasma del Louvre –brillant blanc i negre, que il·lumina la cambra nupcial–, amb Juliette Gréco, bella i misteriosa, ficant-se al llit amb nosaltres, units per les mateixes pors nues, d'olor a pell tèbia, fins que el son ens venç, amb la pantalla del televisor crepitant anunciant el no-res, mentre Juliette jeu dormida, transparent, mig nua, fins la nit següent, que tot torna a començar, entre el somni i la vigília.


Juliette Gréco, 1950. © Ministère de la Culture.
Médiathèque du Patrimoine, Dist. RMN


L'au de Rótulos Roura va ser indultada després d'anys de decrepitud perquè molts són els qui li deuen nits i fantasmes; cadascú els seus. Els ulls grocs tornen a fer llum per anunciar que alguna cosa s'acaba i que en comença una altra. I està bé que sigui així, perquè només hi ha futur si indultes els fantasmes del passat perquè puguin continuar passejant amb tu sense arrossegar cadenes.