Imatge de la pedrera del Sot de l'Estany
a principis del segle XX. AFB
El Jardí Botànic Històric
Malgrat ser una muntanya canviant, Montjuïc encara conserva traces d'altres èpoques. Les barraques ja no hi són, però sí que hi ha restes dels antics camins: de l'Animeta, de la Serp, del Molí, de l'Esparver... Restes iberes, romanes, jueves... A pocs metres de la plaça Espanya, entre el Palau Nacional i l'avinguda dels Montanyans, hi ha el Jardí Botànic Històric de Barcelona, que no s'ha de confondre amb el Jardí Botànic modern inaugurat l'any 1999 i situat a la muntanya de Montjuïc en els terrenys situats entre Estadi de Montjuïc, el castell i el cementiri.
Amb l'empenta de l'Exposició del 29 se'n va encarregar la construcció a Pius Font i Quer (9 d'abril de 1888 – 2 de gener de 1964) a les pedreres de la Foixarda. L'any 1930, amb més voluntat que diners, Font i Quer hi va començar a reunir una col·lecció notable de plantes endèmiques i rares obtingudes especialment a la península Ibèrica, a les illes Balears i al Marroc. L'any 1940, Antoni de Bolòs es va fer càrrec de la direcció del Jardí i hi va incorporar noves col·leccions de plantes dels Pirineus i de les illes Balears. La inauguració del Jardí Botànic Històric va ser el 17 juliol de 1941. L'any 1986 es va tancar per problemes d'estabilitat de les parets verticals del jardí. Un cop executats els corresponents treballs de restauració i consolidació, es va obrir novament al públic al mes d'octubre de 2003.
El Jardí Botànic Històric
Foto: Joan Àngel Frogola
El Sot de la Masia, l'any 2012
Foto: Joan Ângel Frigola
El Sot de la Masia
La masia del Jardí Botànic Històric va ser construïda durant els anys vint per a l’Exposició Internacional de 1929 i s'hi va situar la mostra agrícola i ramadera catalana amb estables i coberts bestiar porcí, boví, caprí i aviar, que il·lustraven als visitants la vida a les masies i cases pairals catalanes i que anava acompanyada d'activitats gastronòmiques i tradicionals, com la matança del porc.
Vista aèria de les instal·lacions del Sot de
la Masia durant l'Exposició de 1929
Arxiu Mas. ANC
Acabada l’exposició, la masia, coneguda com la Casa del Guarda, es va convertir en espai per als jardiners i va estar acompanyada d'hivernacle, obrador, espai de viver i manteniment de plantes, i acollia el premsat de plantes d’herbari, armaris de assecat de llavors.
La matança del porc al Sot
de la Masia, l'any 1929
Arxiu del CEC
Entre 1993 i 1999 l’Associació d’Amics del Jardí Botànic va ajudar a mantenir la masia fent-hi activitats i trobades i s'hi van fer obres de rehabilitació de l'edifici refent-ne la teulada i reforçant-hi els fonaments de la casa. Actualment, l'Associació hi continua fent activitats i visites que permeten descobrir aquest espai tan poc conegut.
En Quim i la Susanna Bordons a l'estany
de la pedrera amb un cérvol, en una
foto de 1958 feta pel seu pare
Dues fotografies de l'estany (cap a 1960) i un cérvol, de Rosa Montoro Ferrer
A dalt, la Rosa, al mig, amb els seus avis, la mare i el seu germà cap a 1957
Agafant el camí de la Foixarda, que queda amagat sota l'avinguda dels Montanyans, s'accedeix a les instal·lacions hípiques. Des d'allà un camí, que podeu veure a les fotografies fetes el novembre de 2011 per l'Alexandra H. Lorés, baixa cap a la fondalada de la pedrera i ens permet descobrir un paisatge inusual: un estany que s'aprovisiona de l'aigua de pluja, resguardat per la paret de la pedrera i envoltat de vegetació de ribera, on fan vida algunes aus aquàtiques, i on fins als anys 60 va viure una petita colònia de cérvols. Concebut com a reserva natural, actualment l'accés és tancat després de diversos accidents.
Fotos: Alexandra H. Lorés
Aquest article del Sot de l'Estany va acompanyat d'una passejada per la Barcelona paleolítica i megalítica. El podeu trobar, amb d'altres aspectes poc habituals de la història de la ciutat, al llibre
Barcelona, ciutat de vestigis (Ajuntament de Barcelona, 2017)
Montjuïc em fa pensar en els textos d'en Juli Vallmitjana. Ni ibers, ni romans ni jueus: els invisibles gitanos.
ResponEliminahttp://mildimonis.blogspot.com/2010/07/juli-vallmitjana-i-el-gitano-tarregada.html
Coi, Lluís, no havia vist aquest apunt ni en sabia res de l'autor. Em va passar per alt, també, l'obre de teatre.
ResponEliminaMoltes històries s'amaguen a Montjuïc. Les barraques van arribar a tenir 10.000 habitants. Deu mil vides. Un món!
Ep, aquest Josep Maria Sagarra s'hauria de redescobrir. Fa poc que n'he sabut d'ell i és impressionant. A veure si l'Arxiu Fotogràfic (que tenen el seu fons si no recordo malament) organitzen una bona exposició.
ResponEliminaGalderich, això estaria molt bé. Hi ha tant per descobrir guardat en els arxius!
ResponEliminaRecordo l'estany amb molta vegetació a la superfície i la cridòria de les granotes. A les fotos de dalt es veu aigua sense res a sobre i un color brut verdós. Semblen aigües mortes !
ResponEliminaSí, Antonio, són aigües mortes. L'estany està totalment abandonat i només s'alimenta d'aigua de pluja.
Eliminajo ho coneixia com a pantá de la fuixarda !!
ResponEliminaM'ha interessat molt les explicacions d'aquests indrets. Els desconeixia, totalment. Gràcies per les fotos i comentaris.
ResponEliminaGràcies, pepemari! M'alegro que t'hagi agradat. Barcelona és plena de racons poc coneguts.
Elimina¡Las gemas ocultas en esta ciudad no tienen fin!
ResponElimina¡Gracias por este descubrimiento!
Espero poder visitarlo algún día.
Cierto, Amitai Sandy. Y nos rodean por todas partes, pero a veces los árboles no nos dejan ver el bosque.
EliminaBon any a tots dos! I gràcies un cop més per la foto!
ResponEliminaHo desconeixia totalment, gracies pe descobrime aquest tros de Barcelona
ResponEliminaDe res!
Elimina