L'àvia Pilar i el mal de l'amor

Mataró, 15 d'abril de 1931, un dia després 

de proclamada la República

 

L'àvia materna, Pilar, va ser la segona dona de l'avi March. La història que la va dur a compartir la seva existència amb l'avi dóna per escriure'n un llibre que, com tantes altres coses a la vida, queda pendent fins no se sap quan. Es van conèixer sent ella treballadora de la fàbrica de teixits que l'avi tenia a Mataró. Ella era una obrera de quinze anys. L'avi n'hi portava divuit i estava casat.

Dels primer anys d'aquella relació clandestina n'hi ha poques notícies. Se sap el que la memòria familiar recorda i el que n'explica el cosí Josep, l'únic parent que queda viu d'aquella època. En Josep era joier, i com que treballar amb or és com treballar amb diners, per ell passaven totes les tristeses de la família com si la pena fos un actiu bescanviable per diners. Dels sentiments, però, no en va fer mai usura, i pels enganys, maltractaments, incestos, traïcions, robatoris, adulteris, vicis grans i vicis petits, sempre en va pagar un preu just. D'aquest paper mullat, sense valor de canvi, me n'he fet marmessor i s'ha afegit a la col·lecció de les desgràcies familiars que el temps s'entesta a acumular. Tot plegat, més de dos segles atresorats d'història de bona família.

De la relació dels avis se'n comença a tenir dades documentals gràcies a les cartes de l'avi a l'àvia, que ella va guardar en una capça xinesa de fusta lacada, plena d'amagatalls i que sobreviu entre d'altres records. Són cartes datades durant la República. Cartes que reflecteixen les angunies i les pors que patien no només per la relació, sinó perquè en les seves vides hi aparegué un personatge de qui només se'n menciona el nom de pila. Aquest individu sempre ha circulat a les sobretaules familiars, i se n'explicaven unes coses i se n'amagaven unes altres. El cosí Josep el va conèixer i va ser a casa seva de petit.

Otto era un ciutadà alemany, casat amb una fogosa teutona a qui rondava el meu avi (quina imatge tan diferent del vellet cansat que no es movia del balancí si no era per treure a passejar la gossa), mentre l'alemany perseguia la meva àvia adolescent. No era només una història de sexe, engany i perversió. Otto tenia a casa seva, a Argentona, una emissora de ràdio. I sí, a l'altre costat de l'emissora hi havia el Tercer Reich. Però aquesta és una altra història.

Van passar la República, la guerra, les represàlies, la ruïna familiar. També va passar la bona vida mentre hi hagué diners: les vacances, el xofer, la casa d'Horta, el menjador d'hivern, el menjador d'estiu. Però fins que no va morir la Pepa -la primera dona de l'avi i a qui l'àvia va cuidar en el llit de mort-, l'àvia no es va poder casar amb l'avi March. Ja érem a l'any 1952, l'any en què se suprimien les cartilles de racionament (gairebé una metàfora per a l'àvia), i el mateix dia en què es clausurava el Congrés Eucarístic, l'Olimpiada de l'Hòstia.

Els calvaris no acabaven aquí, però. Tres fills del primer matrimoni i dos de l'àvia Pilar donen per a moltes històries, com així va ser. Entre ells, la mare. Mentrestant, com la Reina Mare, l'àvia, reina que mai va tenir tron, va amagar les seves penes amb alcohol fins que va morir i va ressuscitar. L'àvia, la més maltractada de tota la família (encara que se'n queixin els hereus), va morir dos cops. Un, per avisar; l'altre, per donar-se una segona oportunitat. I no és una metàfora.

L'àvia Pilar era un tros de pa. Va cuidar la primera dona de l'avi fins la mort, i fins la mort va acompanyar l'avi -tancant porticons i tapant miralls, seguint una tradició que repetien d'esma entre cristians, amb l'ajut de la bondat i l'alcohol-, i va exercir d'àvia amb tot el cor i tota l'ànima, com si volgués purgar pecats, que mai ningú li hauria de tenir en compte. Era la dona de la família que feia de pont entre el present i el passat. Era la veu dels contes, de les cançons tradicionals, de les històries familiars i de la Història: de la Guerra Civil, de la Guerra de Cuba -ella era la petita i l'únic dels germans que no va néixer a l'illa-, del protectorat del Marroc, dels carlins, de la Guerra del Francès. De la seva veu es van escoltar coses que mai més s'han tornat a sentir i que irremeiablement es perdran si no es posen sobre paper. Els contes populars es barrejaven amb d'altres històries que havien de tenir un origen tan particular que la memòria les acabarà enterrant. Es barrejaven amb el que havia viscut -quant més llunyà, més mític i inversemblant-, i amb narracions bíbliques: la vida i miracles dels patriarques. I era ella qui comprava els tebeos.

Amb un parlar que semblava antic, feia servir expressions de les quals no n'hi ha rastre enlloc. Quan arribaves tard a un esdeveniment i en demanaves explicacions ella sempre deia: "El pare de qui dieu? Ui, que en fa d'anys que és mort!" O quan volia cridar la meva atenció, deixava anar: "Escolta Jaumet, escolta a l'orella: les faves de l'hort treuen cella negra". La parla, que sempre expressa la realitat i com ens hi relacionem, mor quan la realitat canvia.

I aquest apunt, que s'ha allargat sol, més que no pas era previst, té a veure amb això. Perquè, de cop i volta, una cançó escoltada atzarosament ha fet emergir una d'aquestes expressions: "El mal d'amor és mal de migranya, que jo ho sé per mi de quan festejava". Volia dir que l'amor i el desamor poden ser dolorosos com la migranya, però que com la migranya acaba passant. I segur que parlava per experiència.

Feia més de quaranta anys que no sentia aquesta expressió. He volgut saber d'on venia, i he trobat que és una estrofa d'una cançó popular catalana anònima. No sé de quin segle. N'he trobat una versió a la Tercera sèrie de cançons populars catalanes, llibre editat per la Biblioteca popular de «L'Avenç» (Barcelona, 1910), amb el títol de "Mariagna".

N'hi ha altres versions recollides a l'Obra del cançoner popular de Catalunya, de Publicacions de l'Abadia de Montserrat (2006), on, a cura de Josep Massot i Muntaner, es recullen les Memòries de missions de recerca que folkloristes com Joan Amades, Joan Tomàs, Palmira Jaquetti o el filòleg Enric d'Aoust van fer durant el primer terç del segle XX. Les lletres varien, però totes elles contenen l'estrofa que repetia l'àvia Pilar: "El mal d'amor és mal de migranya, que jo ho sé per mi de quan festejava".

Però el sorprenent de tot plegat és que la cançó l'he sentit cantada per Yasmin Levy, una cantant nascuda a Jerusalem, filla d'Isaac Levy, músic i musicòleg d'origen sefardita nascut a Turquia, que va dedicar bona part de la seva vida a rescatar la tradició oral dels antics jueus expulsats de la Península ibèrica per terres turques i gregues. La seva filla, que té com a llengua materna el judeocastellà, ha musicat i cantat algunes de les cançons rescatades pel seu pare en aquesta llengua.

En el penúltim disc, Mano suave (2007), entre les cançons judeocastellanes hi inclou, en català, "Mal de l'amor", on apareix la dita que feia servir la meva àvia; de fet, un fragment de la lletra de la "Mariagna" que teniu més amunt.

La història que ha dut aquesta cançó a fer un viatge d'anada i tornada d'un costat a l'altre de la Mediterrània l'he publicada en el llibre Barcelona, ciutat de vestigis (Ajuntament de Barcelona, 2017). Llegiu-ne un tast a "L'últim català d'Istanbul". Té a veure amb aquells catalans jueus que van ser expulsats el segle XV-XVI i van continuar les seves vides a l'altra riba del mar, recordant i cantant en la llengua catalana dels pares i els avis, i que va perdurar amb accent medieval fins la Gran Guerra pels carrers d'Istanbul i Salònica, fins desaparèixer del tot quan el darrer exili i l'extermini nazi van escombrar un món sencer: porticons tancats i miralls tapats. Les cendres i els sons els va recollir Isaac Levy i els canta la seva filla retornant-los al lloc on van néixer. Llàstima que l'àvia no la pugui escoltar.

El mal de l'amor

és mal de migranya.

Bé ho sabia jo

de quan festejava.

Vaig festejar un temps

una Marianna

que de voluntat

jo prou li'n portava.

El mal de l'amor...

Ella també a mi,

o bé ho demostrava,

les claus del meu cor

ella les portava.

Jo les hi vaig dar

una matinada

anant a la font,

a la font de l'alba.