© Lambertz
Quan les imatges es converteixen en símbols perden la seva bellesa primitiva; es tornen estàtiques i només representen el significat que li hem atribuït. Perden la bellesa de l'univers referencial que compon una imatge, la interpretació que la mirada dels mortals fa del món, de la realitat; de la percepció de la realitat, sigui aquesta religiosa o cultural. Perden contingut intel·lectual i es tornen essencialistes.
Veure Paz Vega nua sota la mantellina a l'església de Gerena (Sevilla), fent de devota parroquiana o de Mare de Déu per al calendari d'una fàbrica de galetes alemanya, escandalitza. És irreverent perquè s'estan tocant símbols que encarnen creences i perquè despulla la carn que amaguem. Però al llarg de la història de l'art l'ús que s'ha de la representació religiosa no sempre ha estat buit de sensualitat. Sant Sebastià n'és un cas paradigmàtic. O Maria Magdalena, que d'apòstol i provable companya de Jesús passa a ser prostituta.
Potser no tant en el cas de la figura de Maria, desproveïda de feminitat, imatge i referència de la donna angelicata que s'oposa a la de puta, els dos únics papers que li han estat permesos a la dona durant dos mil anys de cristianisme.
Veure Paz Vega nua sota la mantellina a l'església de Gerena (Sevilla), fent de devota parroquiana o de Mare de Déu per al calendari d'una fàbrica de galetes alemanya, escandalitza. És irreverent perquè s'estan tocant símbols que encarnen creences i perquè despulla la carn que amaguem. Però al llarg de la història de l'art l'ús que s'ha de la representació religiosa no sempre ha estat buit de sensualitat. Sant Sebastià n'és un cas paradigmàtic. O Maria Magdalena, que d'apòstol i provable companya de Jesús passa a ser prostituta.
Potser no tant en el cas de la figura de Maria, desproveïda de feminitat, imatge i referència de la donna angelicata que s'oposa a la de puta, els dos únics papers que li han estat permesos a la dona durant dos mil anys de cristianisme.
© Lambertz
Mirant els símbols religiosos només com a imaginaria de la fe estem tancant els ulls a la poderosa càrrega sensual que s'hi amaga. Paz Vega, nua sota la mantellina, representa tot el poder de la carn que es despulla en els reclinatoris dels confessionaris. És la imatge del pecat, de la penitència i del perdó. En un sol acte, és pecadora i penitent. Carnal i redemptora.
Una molt bona reflexió que no he vist a cap dels diaris que s'han fet ressó de la imatge. Es allò a que s'ha reduit tan sovint el periodisme: explicar obvietats. Quedar-se a flor de pell.
ResponEliminaGràcies, Marc. Sovint és el que intento en els meus apunts, donar una visió diferent, a vegades racional, a vegades molt personal, de coses que passen al voltant nostre i que els mitjans tracten superficialment.
ResponEliminaM'agradaria poder participar d'un grup d'opinió i anàlisi amb gent com nosaltres (n'hi ha uns quants a la xarxa) i tenir una certa transcendència social. La gent s'empassa moltes escombraries.
Són les dues cares del símbol, els pols oposats que formen una unitat indestriable. Cadascun d'ells requereix la presència del contrari per poder ser definit: no hi ha dia sense nit ni vida sense mort ni virtut sense pecat.
ResponEliminaEl millor de tot, Sícoris, és que els que s'escandalitzen amb aquesta imatge s'equivoquen perquè reflecteix a la perfecció la virtut que defensen i la feblesa humana. Al final el problema és sempre el mateix: la ignorància.
Elimina