Magdalenes, prostitutes i penedides al cor de Barcelona

Església del convent de les Magdalenes (1877)

Carrer de les Magdalenes (avui Tomàs Mieres)
Lluís Rigalt (RACBA)

El convent de les Magdalenes

El carrer de les Magdalenes recorda l'antic convent de Santa Maria Magdalena. L'any 1365, el Consell de Cent va acordar la creació d'una institució que recollís les prostitutes penedides o afectades d'alguna malaltia venèria. Com que prostitutes no en faltaven mai (qualsevol distracció de la moral t'hi podia dur) i l'ofici estava regulat per ordinacions reials, quan no estaven en els bordells (on havien d'exercir i viure-hi recloses) eren aparcades en institucions, voluntàriament o no (hi havia reclusió forçosa per Setmana Santa, Corpus o qualsevol altra festa religiosa que impliqués desfilada de processons pels carrers).

Façana del convent de les Magdalenes (1877)
Riera de Sant Joan (desaparegut)
Lluís Rigalt (RACBA)

El convent de les Magdalenes va ser construït a l'antiga Riera de Sant Joan (desaparegut amb la construcció de la Via Laietana), entre els carrers de Montsió (avui, Tomàs Mieres en el tram final) i el de les Magdalenes, que tenia forma d'ela: un dels trams és l'actual carrer de Julià Portet i l'altre continua portant el nom de la institució religiosa, tot seguint el traçat de l'aqüeducte romà, alguns pilars del qual sobreviuen en l'interior de les edificacions.

Convent de les Magdalenes (1877)

Carrer de les Magdalenes
Eduard Gràcia (AHCB)

El convent va ser desamortitzat el 1835, va ser escola fins 1846 i enderrocat el 1877. L'antic espai està ocupat, en part, per la prefectura de policia, en els calabossos de la qual els opositors a la dictadura franquista eren obligats a penedir-se, per no perdre la tradició de l'indret. Un convent que recollia penedides no podia estar sota cap altra advocació que la de Maria Magdalena, el personatge dels evangelis que, sense ser mencionat, ungeix amb perfums els peus de Jesús i els eixuga amb els cabells abans que el Fill del fuster entri a Jerusalem per celebrar la Pasqua jueva i que acabarà camí del Calvari. La tradició cristiana occidental (no així l'oriental) presenta Maria Magdalena com a una prostituta penedida, cosa totalment falsa perquè en cap lloc del Nou Testament es diu que fos així. En canvi, sí que es diu que era deixeble de Jesús, i probablement era alguna cosa més. La proximitat entre tots dos feia Jesús massa carnal i la tradició posterior va fer per separar-los tant com fos possible. Veieu "La deshumanització de Maria i Maria Magdalena" per saber-ne més.

El convent de les Magdalenes en un fragment

d'un plànol de 1855 (ICGC)

Altres institucions de penedides: galeres i presons

A més de les Magdalenes, hi va haver a la ciutat altres institucions dedicades a aquestes pràctiques benèfiques. El 1576 es va fundar la comunitat de penedides de Nostra Senyora de la Victòria, que es va instal·lar al carrer del Carme amb el dels Àngels. Va ser clausurada el 1653 i l'edifici va ser ocupat per les Mínimes de Jesús i Maria, i avui hi ha l'escola Milà i Fontanals).

Façana de Nostra Senyora de la Victòria,

al costat del convent del Carme, el 1869

Arxiu Gavin. Monestir de les Avellanes

Enfront, el carrer de les Egipcíaques (Maria Egipcíaca és una penedida llegendària del segle IV feta santa i festejada l'1 d'abril) ens recorda l'antic convent d'Agustines fundat el 1677 (després de passar per diverses cases d'acollida) al costat de l'antic Hospital de la Santa Creu i ampliat el 1699 al carrer de Sant Pau, entre els carrers de Santa Margarida i Penedides, nom que ens torna a recordar el passat prostibulari i el control femení que s'hi va exercir, com a presó, la Galera Vella, fins que va ser enderrocat l'any 1837 per obrir el carrer de la Unió. A partir d'aleshores, es va construir una nova presó de dones, o Galera Nova, al carrer d'en Robador amb Sant Pau, activa fins el 1904 (després va ser escola), en què són traslladades a Reina Amàlia quan passa a ser només presó de dones en ser portats el homes a la Presó Model.

L'any 1936 la presó de Reina Amàlia o Presó Vella, símbol d'opressió social i política, és enderrocada per iniciativa popular com si fos la presa de la Bastilla, les dones seran traslladades a la Presó de les Corts, on s'hi estaran fins 1959, convertida durant la dictadura en símbol de la repressió franquista. El col·lectiu de preses –per aquell temps dues-centes seixanta-tres, amb dinou nens– va ser traslladat a la Presó Model d'homes, convertint-se així en un centre mixt.

Edifici i horts de la presó de dones de les Corts, el 1952

Patronato de Redención de Penas por el Trabajo

El darrer trasllat fins avui es va produir el 1983 quan van ser enviades a la Presó de Wad Ras, davant dels pavellons de la Junta Provincial de Protección a la Infancia y Represión de la Mendicidad, coneguda popularment com "la Prote", un immens conjunt construït a l'actual carrer del Doctor Trueta (a la banda de muntanya), l'any 1915, projectat per l'arquitecte Enric Sagnier. Aquelles instal·lacionsvan acollir infants de famílies amb problemes jurídics, socials o econòmics a les quals se'ls havia retirat la pàtria potestat i passaven a ser tutelats per les institucions. El conjunt va ser enderrocat el 1978.

El pavellons de la Junta Provincial de Protección a la

Infancia y Represión de la Mendicidad, l'any 1916

Santi Barjau. Enric Sagnier (Labor, 1992)

*

Aquest article forma part del meu darrer llibre

Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat (Viena Edicions, 2018)

Ofici de tenebres

Una dona ven carraus i matraques per "matar jueus"

a la porta d'una església, el 18 d'abril de 1935

Carlos Pérez de Rozas (AFB)

Som a les portes del Tríduum Pasqual, que rememora els tres grans misteris de la redempció: la passió, la mort i la resurrecció de Jehoshuà (יהושע), el Jesús (Ἰησοῦς) dels evangelis, que va néixer jueu i va morir sent jueu. Tot és silenci. Dimecres Sant es reuneix el Sanedrí per condemnar Jesús, que serà ajusticiat pels romans per sedició mentre es escridassat per la multitud. Dijous Sant, que recorda la Santa Cena (el Sant Sopar; el Séder de la Pasqua jueva) que institueix l'Eucaristia, es trencarà el silenci preceptiu amb els carraus i les matraques que es venen a la porta de les esglésies entre aromes de farigola i que els nens faran sonar a les esglésies. Divendres Sant serà el dia de passió i mort, i la terra tremolarà. I Dissabte Sant, la Vigília Pasqual ens portarà a la resurrecció amb què el cristianisme es fa seva la renovació pagana de la primavera i la gent sortirà als balcons a fer soroll amb les cassoles en senyal d'alegria; o, com encara es fa en llocs com Cuixà, s'encendrà un foc a l'aire lliure, acompanyat d'un ressopó.

No hi ha dia que el silenci no es trenqui pels "renous" de Setmana Santa. Amb l'excusa de matar jueus, representar la mort amb la tremolor de la terra o festejar la resurrecció a cop de cassola –tots ells costums ben vius encara els anys 60– es mantenia un ritual precristià, els renous, present en moltes cultures d'arreu del món, que té per objecte l'expulsió dels mals esperits, al qual també cal afegir les matraques i maçoles fixes de moltes esglésies i l'estrèpit de tambors, cops de porta, arrossegar llaunes i pots o repicar de peus a l'interior de l'església.

Venedores de matraques i carraus

al carrer d'Aragó amb Balmes

Pau-Lluís Torrents (AFB)

Hi ha tres maneres de viure la Setmana Santa: com una creença (la fe sobre la raó), com un acte tradicional (la raó sobre la fe),  o com una porta oberta a un altre món, que depèn de l'experiència individual i de com raó i fe han estat inoculades des de la infantesa. Avui, entre descreguts, o entre fills de la Il·lustració més poc il·lustrada, la Setmana Santa és una reminiscència del passat que es viu amb la mateixa estranyesa que els quadres d'una pinacoteca. Vacances: del llatí vacare, "estar ociós o buit". Entre creients, la Setmana Santa forma part d’aquesta crosta cultural, d’aquest pòsit que la fe basteix sobre els porus de la pell i les conurbacions cerebrals fins confondre les coses del cel i les de la terra en una sola realitat. Simbòlic, però real.

Per al nens de la meva generació, en el trànsit del final de la postguerra i amb els ulls oberts als incipients mitjans de comunicació de masses (els primers anys de la televisió, els tebeos i la confirmació de l’arribada a la Lluna com a una altra realitat possible), la religió era aquell passadís fosc que deixàvem enrere mentre corríem cap a la llum; tenebra de 40 watts, però llum a la fi.

Processó de Divendres Sant a la Rambla, el 1949

Carlos Pérez de Rozas (AFB)

Des de l’escola i des de tota institució alimentada pel poder se’ns imposava l’obscurantisme religiós, que més que fer llum a l’existència enterbolia la raó. El pecat, que podia ser mortal i enviar-te als inferns, era l’autèntica frontera entre la realitat –atractiva com la pega dolça– i la por al desconegut. Fins que no van entrar les guitarres a les esglésies i Ferrándiz no va posar color a les estampetes, tot allò que feia olor a ciri i encens pertanyia al regne de les tenebres. Paradoxalment, va ser quan el capellà va deixar d'oficiar d'esquena, en llatí i va entrar la llum als temples que vaig fugir a buscar aire fresc.

Si l’amenaça de l’Infern no fos suficient, tota la imagineria i la iconografia que vestia les coses de Déu era tan fosca com la sotana dels seus ministres, gent de mà tan tova com dura depenent de la part del cos necessitada de doctrina.

Aquesta foscor, aquesta tenebra tenia en la Setmana Santa el punt més àlgid. La realitat desapareixia. La televisió s’apagava sota el magisteri de pel·lícules de temàtica religiosa (si era un pèplum encara era una alegria) i una música clàssica, que no hem acabat odiant perquè no és ni del cel ni de la terra, ho envaïa tot. Es feia la foscor a ambdós extrems del passadís.

Monument i pregària de Dijous Sant

Santa Maria del Mar

Les processons envaïen, al so del timbals que marcaven els passos del penitents, arrossegant cadenes, amb els peus nus o fent sagnar l'esquena a cops de fuet imitant el camí del Calvari; natzarens amb el cap tapat amb una cucurulla; dones de negre rigorós amb vel i mantellina; i els carrers absolutament buits de transit, com en una escena apocalíptica. Les esglésies buidaven els altars, tapaven les imatges amb vels morats, es bastien monuments (del llatí memento, "record"): ornament i sepultura; palmes, llorers, flors, urnes que fan de tabernacle de la Sagrada Forma que espera la resurrecció de Crist.

I comença l’Ofici de Tenebres.

Un tenebrari amb els quinze ciris

Els llums del temple són apagats, a l'altar hi ha un tenebrari, quinze ciris que representen els apòstols, sense Judes; les tres maries: Maria, mare de Jesús; Maria Magdalena, i una tercera (1); i el quinzè, que representa Jesús. Les flames es van apagant una després de l’altra, al ritme monòton dels salms; els apòstols abandonen el temple, que va quedant en tenebres sota la minsa claror del ciri del Redemptor, que s’acosta a la mort. Les veus amagades entre bancs i columnes entonen Miserere mei, Deus: secundum magnam misericordiam tuam, mentre el darrer ciri s’oculta rere l'altar simbolitzant l'entrada de Jesús en la sepultura. S’apaguen les veus d’ultratomba i l’espai s’omple d’un so tronador; sonen carraques i matraques, els peus piquen contra el sòl, les mans colpegen la fusta dels bancs: els cristians "maten" els jueus deïcides. La terra tremola, la natura convulsiona quan Jesús entra en el regne dels morts. Tenebrae factae sunt!

Vista aèria de la presó Model de Barcelona (finals dels anys 30)

Cinquanta anys enrere un nen creua els carrers i els camps que envolten la presó Model de Barcelona, com els que mostra aquesta imatge aèria. Tot té encara aspecte de marge, de frontera, de camí cap a una altra realitat. Rebrota el record. No tinc més de set o vuit anys. Sóc a la capella de la presó Model. El fum de l’encens fa irrespirable l’aire; em couen els ulls. O potser ploro. Quan trepitjo la vorera del carrer Entença la portalada es tanca rere meu. Ressona enmig del silenci sepulcral de la negra nit. Les portes de l’Infern. Els condemnats són a punt d’entrar dins les tenebres de cada dia. Carrer avall, a la rasa de l’avinguda de Roma un tren xiula traient fum. Arribo a temps de veure’l passar camí de l’estació de Sants. Avui deu anar buit. Avui tothom és mort.

 *

Nota:

(1) D'altres tradicions parlen de tenebraris amb un nombre divers de braços que van de set fins a vint-i-quatre. Els personatges representats per les espelmes també varien. En uns casos es parla de tres maries que inclouen la mare de Déu; en d'altres de Maria Salomé, Maria de Cleofàs i Maria Magdalena, més la mare de Déu que ocuparia la quinzena espelma mentre que la de Jesús, diferent a les altres, restaria al marge.

14 d'abril de 1931

Per passar el dia: cromos, retallable i vídeo