Pasqua Florida: mones i ous pagans

Mones de Pasqua a l'aparador d'una pastisseria de Barcelona, el 1946

Pérez de Rozas (AFB)

El dia de la Pasqua de Resurrecció (diumenge de Setmana Santa) és tradició que el padrí o la padrina regalin al fillol o la fillola una mona de Pasqua, que tradicionalment es menja a l'endemà, el Dilluns de Pasqua Florida, darrer dia del cicle pasqual cristià. I aquesta és una discussió encara viva perquè hi ha qui la menja diumenge i qui ho fa dilluns. A Barcelona intramuralles sembla que s'imposa el diumenge.

La mona té un origen incert. El nom, que no el trobem citat fins al segle XVI, podria provenir de munus, que significa "regal" en llatí, o de l'àrab munna (ma‘unah), que significa "provisió de la boca", regal que els moriscs feien als seus senyors (i que si és cert, no serien pastissos, sinó probablement ous).

D'altra banda, en el diccionari Gazophylacivum Catalano-Latinum, de Joan Lacavallería (Barcelona 1696), mona té una definició purament zoològica, l’Enciclopèdia només en dóna una definició descriptiva i l'Alcover-Moll en fa una descripció geogràfica, però no etimològica. El Diccionario de la Lengua Española, en l'edició de 1783, diu que a Catalunya, València i Múrcia és una coca o rosca que es cou al forn i s'adorna amb ous durs amb closca, que es menja per Pasqua Florida, i que en altres parts de la península Ibèrica rep el nom de mono o hornazo. Els valencians, així com molts menorquins, que van emigrar a Algèria durant el segle XIX i que en bona part es van establir a Orà, van portar-hi la mona i el costum d'anar a menjar-la al camp el dia de Pasqua. Després de la guerra per la independència d'Algèria (1954-1962), els algerians d'origen europeu (els anomenats pied-noirs en el cas dels francesos), especialment els provinents de territoris de parla catalana, van portar aquesta tradició a Catalunya Nord, on en diuen també mona o mouna. Pastissos similars, però, els trobarem en molts altres països europeus, tant de l'arc mediterrani com de centreeuropeus, la qual cosa confirma que la tradició és pagana i ve de molt antic, i que la discussió sobre l'origen del nom és supèrflua.

L'elaboració de la mona parteix, doncs, d'un pastís molt senzill, un tortell o un pa de pessic, probablement d'origen àrab, o jueu com bona part de la pastisseria tradicional catalana, que arriba a la sofisticació moderna de les mones catalanes de forma tardana, segurament al segle XVIII, i probablement per influència de la pastisseria francesa. Els ous de Pasqua (Easter) són tradicionals a tota Europa com a símbol pagà de resurrecció primaveral (la vida que neix de dins l'ou), i en molts casos van acompanyats de la també tradicional figura de la llebre, símbol de fertilitat, que aquí hem substituït per un pollet. L'ou de les mones dels territoris de parla catalana comença sent un ou dur (i es manté la tradició de l'ou dur en força llocs), i acaba sent de xocolata. De fet, la xocolata és un dels ingredients principals, i amb aquest producte es confeccionen figures de tota mena, que amb l'esclat de la cultura de masses van acompanyades de figuretes de personatges de dibuixos animats.

Com en tantes altres tradicions populars com les revetlles, el Dijous Gras o el Dimecres de Cendra, a Barcelona era costum celebrar la Pasqua Florida en família a la muntanya de Montjuïc, a l'aire lliure, aprofitant la bonança de la primavera, i reafirmant aquesta tradició catalana de les segones pasqües (Florida, Granada i Sant Esteve), que probablement té arrels jueves i carolíngies.

Barcelonins celebrant la Pasqua Florida a Montjuïc, el 1915

Frederic Ballell (AFB)

La deshumanització de Maria i Maria Magdalena

Maia Morgenstern (Maria) i

Monica Bellucci (Maria Magdalena), 

La passió de Crist (2003)
Photo by Philippe Antonello

© 2003 Icon Distribution Inc.

La deshumanització de Maria i Maria Magdalena

Com vam comentar en el capítol "Magdalenes, prostitutes i penedides al cor de Barcelona", publicat a Barcelona: anatomia històrica de la ciutat (Viena Edicions, 2019), la prostitució, el penediment, la marginació, la persecució i l'estigma giren al voltant de la dona en la mateixa mesura que hi giren la dona angelical i pura i l'esposa amant, amatent i dedicada als fills. Veiem com, tradicionalment, Maria Magdalena encarna la primera imatge, la de pecadora, i hi ajuden llegendes posteriors com la de Maria Egipciana, una penedida llegendària del segle IV feta santa i festejada l'1 d'abril. En canvi, Maria, la mare de Jesús, és el model a imitar de la segona imatge. I tot això no ve del no-res, sinó d'una interpretació interessada dels evangelis i d'alguns errors de traducció. Traslladem-nos una mica en el temps i ho veurem en els mateixos textos evangèlics, sense posar-hi ni treure-hi una coma.

Un cop acabat el cicle pasqual i més enllà de la Setmana Santa, què ens queda després de la passió, mort i resurrecció del Fill de Déu? Segons el relat evangèlic, una mare i una esposa que s’abracen desconsolades al peu de la creu. L’home que estimen ha mort. No s’imaginen quin serà el seu destí. A totes dues se’ls arrabassarà el plaer de la carn en ser deformades les seves figures humanes, carnals.

Miryam (מִרְיָם, en hebreu; Μαριαμ, en grec), la Maria mare de Jesús, l’almah d’Isaïes (7, 14), la “noia” de la Bíblia hebrea, es convertirà en parthenos en la Septuaginta (la Bíblia dels Setanta, traducció grega dels segles III-I aec) i passarà com a "verge" a la Vulgata (la versió llatina traduïda per Jeroni d'Estridó a principi del segle IV). L'atribut "verge" es perpetuarà per error en els evangelis, i verge serà per sempre més quan el Concili de Nicea instauri el dogma, l’any 325. Angelicata, immaculata. Model de dona i esposa.

Maryam haMagdalit (מִרְיָם הַמַּגְדָּלִית, en hebreu; Μαριὰμ ἡ Μαγδαληνή, en grec), la Maria Magdalena deixeble i companya de Jesús, convertida en prostituta penedida (enlloc de la Bíblia diu que es dediqués a la prostitució), se la fa renunciar, com a la immaculada Maria, al plaer de la carn. I de passada, s’esborra tota debilitat humana a Jesús, el seu espòs en algunes tradicions.

A l'evangeli atribuït a Joan, Jesús, clavat a la creu, es dirigeix a elles (Jn 19, 25-27):

Vora la creu de Jesús hi havia la seva mare i la germana de la seva mare, Maria, muller de Cleofàs, i Maria Magdalena. Quan Jesús veié la seva mare i, al costat d'ella, el deixeble que ell estimava, digué a la mare:
-Dona, aquí tens el teu fill.
Després digué al deixeble:
-Aquí tens la teva mare.
I d'aleshores ençà el deixeble la va acollir a casa seva.

Que Maria Magdalena aculli la mare de Jesús a casa quan aquest mor, abona la tesi del matrimoni perquè s'adiu amb els costums jueus d'aquells temps, en què l'esposa vídua tenia cura cura de la mare de l'espòs mort. Que fos prostituta no es diu en cap dels evangelis, com hem apuntat abans. Però la idea ha triomfat com tantes altres idees apòcrifes (fora del cànon oficial) de la Bíblia. Apòstol, sembla evident que ho era. Ho insinuen els textos canònics i ho afirmen els apòcrifs. La referència al “deixeble que Jesús estimava”, que aquí és Maria Magdalena, a Jn 21, 20-24 es fa servir per nomenar l’autor d’aquest evangeli que tradicionalment s’atribueix a Joan i que algunes teories li atribueixen a ella. El teòleg Ramón K. Jusino, a María Magdalena: ¿autora del cuarto evangelio? (1998-1999), defensa aquesta teoria, matisant el concepte d’autoria, com es preceptiu quan es tracta de textos antics: l'atribució d'un text a un nom no n'implica l'autoria, sinó auctoritas, o capacitat moral d'una persona o grup de persones sobre un text o una idea.

Com de qualsevol altre personatge bíblic, poc se’n sap, de Maria Magdalena. Les dades a la literatura bíblica són escasses. Les llegendes, d’altra banda, són nombroses. Però si amb les referències directes s’ha de ser prudent, de la resta de literatura no se’n pot fer gaire cas perquè ha estat elaborada segles després, quan dels personatges i dels fets només en corrien llegendes.

De Maria, la mare de Jesús, tampoc hi ha gaires arguments per construir el personatge perquè li han estat esporgats els atributs humans: és només un model. En tot cas, tenim dues Maria que han estat deshumanitzades per la tradició i la teologia. I això no és obra de Pau, veritable “inventor” del cristianisme uns anys després de mort Jesús i sense haver-lo conegut, sinó de la involució de l'Església i els seus ministres. Abans de Pau el cristianisme és encara una forma de judaisme.

Els models de les dues Maria han servit per limitar la sexualitat de la dona al llarg de la història i marginar-la del seu paper rellevant (el mateix que el dels homes) en la construcció del cristianisme primitiu, cosa que al llarg de la història s’ha fet extensible a tots els àmbits de la vida de la dona, sotmesa a tota forma de poder. No és obra del cristianisme, com no ho és en sentit estricte de cap religió, sinó d'una interpretació interessada del poder patriarcal i polític, que ha trobat en les religions i en els sistemes de creences una forma de control de la dona, del pensament i de la violència que s'exerceix sobre ella.


[Actualització juny 2016]

El dia 3 de juny, diada de la Solemnitat del Sagrat Cor de Jesús, del 2016, el prefecte de la Congregació per al Culte Diví, cardenal Robert Sarah, va anunciar que, seguint el desig del papa Francesc, la celebració litúrgica de Santa Maria Magdalena era elevada a la categoria de festa, enlloc de memòria que era el grau que tenia fins ara. El Papa situa així a santa Maria Magdalena al mateix nivell que els Dotze Apòstols i el calendari litúrgic passa a tenir un prefaci propi per a la missa anomenat "L'apòstol dels apòstols".

*

Les citacions bíbliques pertanyen a la versió en línia de la Bíblia interconfessional de l'Associació Bíblica de Catalunya.

Contra el patiment, Aspirina

La Setmana Santa ens porta el ressò, com amb una veu en off, del relat escenificat de la passió, mort i resurrecció del rabí Jehoshuà (יהושע), el Jesús (Ἰησοῦς) dels evangelis, que de messies i fill de Déu passarà a ser Déu dels cristians per obra i gràcia de Saül de Tars (שאול התרסי), més conegut com a Pau, fariseu educat també com a rabí i convertit a la nova fe després de caure del cavall camí de Damasc, l'any 36, sense haver conegut Jesús.

Condemnat a la creu, a més de profeta Jesús va ser probablement un guerriller galileu (1). Per als romans, la pena de crucifixió estava destinada als reus de sedició i traïció, no als de conflictes religiosos que, d'altra banda, eren competència del Sanedrí i de les autoritats jueves. El galileu es passejava amb els seus acòlits cenyint espasa: Simó ben Johanan (שמעון בן יוֹחָנָן), l'apòstol Pere, li talla una orella al criat del Gran Sacerdot quan són detinguts a Jerusalem (2).

Com ja havíem explicat a La sagrada forma de l'aspirina, els anys 40, en el període més sagnant de postguerra espanyola, Bayer anunciava la miraculosa aspirina fent servir aquesta parafernàlia religiosa que il·lustra aquest apunt. Mentrestant, l'empresa alemanya, aleshores integrada en el consorci IG-Farben (amb Basf i Hoechst) de la indústria nazi, col·laborava a produir el gas Ziklon-B, l'àcid cianhídric que es feia servir a Auschwitz per solucionar definitivament el mal de cap nacionalsocialista: 1,3 milions de jueus assassinats, només en aquest lager.

Dissabte Sant, Jesús és mort i enterrat. Al vespre els fidels fan la Vetlla Pasqual esperant que ressusciti passada la mitjanit a la vora del foc. Sempre el foc purificador. El ritual corprèn, com qualsevol mite o llegenda. Però és ple d'esperança. A ciutat ja no se celebra així, però hi ha llocs que sí. Sense cap altra parafernàlia ritual. Diumenge, ressuscitarà. Com l'arbre que rebrota. És primavera.

Per il·luminar la tètrica nit d'aquella postguerra de restriccions de llum, aquesta targeta publicitària era feta amb una substància fosforescent que permetia reproduir una fantasmagoria de Jesús a la paret si miraves fixament la imatge durant trenta segons. Ja no corprèn; espanta!


[+]

Bereshit ha fet donació d'aquesta imatge al Morbid Anatomy Museum de Nova York


Notes:

(1) Si voleu saber més sobre les arrels jueves del cristianisme, llegiu La sinagoga cristiana (Barcelona: Muchnik, 1989), de Josep Montserrat Torrents, historiador i doctor en Teologia i Filosofia. I sobre la relació del Jesús històric amb els grups armats oposats a la dominació romana, llegiu Jesús, el galileo armado (Madrid: Edaf, 2007), del mateix autor.

(2)  Segons Jn, 18; els altres evangelistes no n'esmenten el nom: Mt 26,47-56; Mc 14,43-50; Lc 22,47-53)

Magdalenes, prostitutes i penedides al cor de Barcelona

Església del convent de les Magdalenes (1877)

Carrer de les Magdalenes (avui Tomàs Mieres)
Lluís Rigalt (RACBA)

El convent de les Magdalenes

El carrer de les Magdalenes recorda l'antic convent de Santa Maria Magdalena. L'any 1365, el Consell de Cent va acordar la creació d'una institució que recollís les prostitutes penedides o afectades d'alguna malaltia venèria. Com que prostitutes no en faltaven mai (qualsevol distracció de la moral t'hi podia dur) i l'ofici estava regulat per ordinacions reials, quan no estaven en els bordells (on havien d'exercir i viure-hi recloses) eren aparcades en institucions, voluntàriament o no (hi havia reclusió forçosa per Setmana Santa, Corpus o qualsevol altra festa religiosa que impliqués desfilada de processons pels carrers).

Façana del convent de les Magdalenes (1877)
Riera de Sant Joan (desaparegut)
Lluís Rigalt (RACBA)

El convent de les Magdalenes va ser construït a l'antiga Riera de Sant Joan (desaparegut amb la construcció de la Via Laietana), entre els carrers de Montsió (avui, Tomàs Mieres en el tram final) i el de les Magdalenes, que tenia forma d'ela: un dels trams és l'actual carrer de Julià Portet i l'altre continua portant el nom de la institució religiosa, tot seguint el traçat de l'aqüeducte romà, alguns pilars del qual sobreviuen en l'interior de les edificacions.

Convent de les Magdalenes (1877)

Carrer de les Magdalenes
Eduard Gràcia (AHCB)

El convent va ser desamortitzat el 1835, va ser escola fins 1846 i enderrocat el 1877. L'antic espai està ocupat, en part, per la prefectura de policia, en els calabossos de la qual els opositors a la dictadura franquista eren obligats a penedir-se, per no perdre la tradició de l'indret. Un convent que recollia penedides no podia estar sota cap altra advocació que la de Maria Magdalena, el personatge dels evangelis que, sense ser mencionat, ungeix amb perfums els peus de Jesús i els eixuga amb els cabells abans que el Fill del fuster entri a Jerusalem per celebrar la Pasqua jueva i que acabarà camí del Calvari. La tradició cristiana occidental (no així l'oriental) presenta Maria Magdalena com a una prostituta penedida, cosa totalment falsa perquè en cap lloc del Nou Testament es diu que fos així. En canvi, sí que es diu que era deixeble de Jesús, i probablement era alguna cosa més. La proximitat entre tots dos feia Jesús massa carnal i la tradició posterior va fer per separar-los tant com fos possible. Veieu "La deshumanització de Maria i Maria Magdalena" per saber-ne més.

El convent de les Magdalenes en un fragment

d'un plànol de 1855 (ICGC)

Altres institucions de penedides: galeres i presons

A més de les Magdalenes, hi va haver a la ciutat altres institucions dedicades a aquestes pràctiques benèfiques. El 1576 es va fundar la comunitat de penedides de Nostra Senyora de la Victòria, que es va instal·lar al carrer del Carme amb el dels Àngels. Va ser clausurada el 1653 i l'edifici va ser ocupat per les Mínimes de Jesús i Maria, i avui hi ha l'escola Milà i Fontanals).

Façana de Nostra Senyora de la Victòria,

al costat del convent del Carme, el 1869

Arxiu Gavin. Monestir de les Avellanes

Enfront, el carrer de les Egipcíaques (Maria Egipcíaca és una penedida llegendària del segle IV feta santa i festejada l'1 d'abril) ens recorda l'antic convent d'Agustines fundat el 1677 (després de passar per diverses cases d'acollida) al costat de l'antic Hospital de la Santa Creu i ampliat el 1699 al carrer de Sant Pau, entre els carrers de Santa Margarida i Penedides, nom que ens torna a recordar el passat prostibulari i el control femení que s'hi va exercir, com a presó, la Galera Vella, fins que va ser enderrocat l'any 1837 per obrir el carrer de la Unió. A partir d'aleshores, es va construir una nova presó de dones, o Galera Nova, al carrer d'en Robador amb Sant Pau, activa fins el 1904 (després va ser escola), en què són traslladades a Reina Amàlia quan passa a ser només presó de dones en ser portats el homes a la Presó Model.

L'any 1936 la presó de Reina Amàlia o Presó Vella, símbol d'opressió social i política, és enderrocada per iniciativa popular com si fos la presa de la Bastilla, les dones seran traslladades a la Presó de les Corts, on s'hi estaran fins 1959, convertida durant la dictadura en símbol de la repressió franquista. El col·lectiu de preses –per aquell temps dues-centes seixanta-tres, amb dinou nens– va ser traslladat a la Presó Model d'homes, convertint-se així en un centre mixt.

Edifici i horts de la presó de dones de les Corts, el 1952

Patronato de Redención de Penas por el Trabajo

El darrer trasllat fins avui es va produir el 1983 quan van ser enviades a la Presó de Wad Ras, davant dels pavellons de la Junta Provincial de Protección a la Infancia y Represión de la Mendicidad, coneguda popularment com "la Prote", un immens conjunt construït a l'actual carrer del Doctor Trueta (a la banda de muntanya), l'any 1915, projectat per l'arquitecte Enric Sagnier. Aquelles instal·lacionsvan acollir infants de famílies amb problemes jurídics, socials o econòmics a les quals se'ls havia retirat la pàtria potestat i passaven a ser tutelats per les institucions. El conjunt va ser enderrocat el 1978.

El pavellons de la Junta Provincial de Protección a la

Infancia y Represión de la Mendicidad, l'any 1916

Santi Barjau. Enric Sagnier (Labor, 1992)

*

Aquest article forma part del meu darrer llibre

Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat (Viena Edicions, 2018)

Ofici de tenebres

Una dona ven carraus i matraques per "matar jueus"

a la porta d'una església, el 18 d'abril de 1935

Carlos Pérez de Rozas (AFB)

Som a les portes del Tríduum Pasqual, que rememora els tres grans misteris de la redempció: la passió, la mort i la resurrecció de Jehoshuà (יהושע), el Jesús (Ἰησοῦς) dels evangelis, que va néixer jueu i va morir sent jueu. Tot és silenci. Dimecres Sant es reuneix el Sanedrí per condemnar Jesús, que serà ajusticiat pels romans per sedició mentre es escridassat per la multitud. Dijous Sant, que recorda la Santa Cena (el Sant Sopar; el Séder de la Pasqua jueva) que institueix l'Eucaristia, es trencarà el silenci preceptiu amb els carraus i les matraques que es venen a la porta de les esglésies entre aromes de farigola i que els nens faran sonar a les esglésies. Divendres Sant serà el dia de passió i mort, i la terra tremolarà. I Dissabte Sant, la Vigília Pasqual ens portarà a la resurrecció amb què el cristianisme es fa seva la renovació pagana de la primavera i la gent sortirà als balcons a fer soroll amb les cassoles en senyal d'alegria; o, com encara es fa en llocs com Cuixà, s'encendrà un foc a l'aire lliure, acompanyat d'un ressopó.

No hi ha dia que el silenci no es trenqui pels "renous" de Setmana Santa. Amb l'excusa de matar jueus, representar la mort amb la tremolor de la terra o festejar la resurrecció a cop de cassola –tots ells costums ben vius encara els anys 60– es mantenia un ritual precristià, els renous, present en moltes cultures d'arreu del món, que té per objecte l'expulsió dels mals esperits, al qual també cal afegir les matraques i maçoles fixes de moltes esglésies i l'estrèpit de tambors, cops de porta, arrossegar llaunes i pots o repicar de peus a l'interior de l'església.

Venedores de matraques i carraus

al carrer d'Aragó amb Balmes

Pau-Lluís Torrents (AFB)

Hi ha tres maneres de viure la Setmana Santa: com una creença (la fe sobre la raó), com un acte tradicional (la raó sobre la fe),  o com una porta oberta a un altre món, que depèn de l'experiència individual i de com raó i fe han estat inoculades des de la infantesa. Avui, entre descreguts, o entre fills de la Il·lustració més poc il·lustrada, la Setmana Santa és una reminiscència del passat que es viu amb la mateixa estranyesa que els quadres d'una pinacoteca. Vacances: del llatí vacare, "estar ociós o buit". Entre creients, la Setmana Santa forma part d’aquesta crosta cultural, d’aquest pòsit que la fe basteix sobre els porus de la pell i les conurbacions cerebrals fins confondre les coses del cel i les de la terra en una sola realitat. Simbòlic, però real.

Per al nens de la meva generació, en el trànsit del final de la postguerra i amb els ulls oberts als incipients mitjans de comunicació de masses (els primers anys de la televisió, els tebeos i la confirmació de l’arribada a la Lluna com a una altra realitat possible), la religió era aquell passadís fosc que deixàvem enrere mentre corríem cap a la llum; tenebra de 40 watts, però llum a la fi.

Processó de Divendres Sant a la Rambla, el 1949

Carlos Pérez de Rozas (AFB)

Des de l’escola i des de tota institució alimentada pel poder se’ns imposava l’obscurantisme religiós, que més que fer llum a l’existència enterbolia la raó. El pecat, que podia ser mortal i enviar-te als inferns, era l’autèntica frontera entre la realitat –atractiva com la pega dolça– i la por al desconegut. Fins que no van entrar les guitarres a les esglésies i Ferrándiz no va posar color a les estampetes, tot allò que feia olor a ciri i encens pertanyia al regne de les tenebres. Paradoxalment, va ser quan el capellà va deixar d'oficiar d'esquena, en llatí i va entrar la llum als temples que vaig fugir a buscar aire fresc.

Si l’amenaça de l’Infern no fos suficient, tota la imagineria i la iconografia que vestia les coses de Déu era tan fosca com la sotana dels seus ministres, gent de mà tan tova com dura depenent de la part del cos necessitada de doctrina.

Aquesta foscor, aquesta tenebra tenia en la Setmana Santa el punt més àlgid. La realitat desapareixia. La televisió s’apagava sota el magisteri de pel·lícules de temàtica religiosa (si era un pèplum encara era una alegria) i una música clàssica, que no hem acabat odiant perquè no és ni del cel ni de la terra, ho envaïa tot. Es feia la foscor a ambdós extrems del passadís.

Monument i pregària de Dijous Sant

Santa Maria del Mar

Les processons envaïen, al so del timbals que marcaven els passos del penitents, arrossegant cadenes, amb els peus nus o fent sagnar l'esquena a cops de fuet imitant el camí del Calvari; natzarens amb el cap tapat amb una cucurulla; dones de negre rigorós amb vel i mantellina; i els carrers absolutament buits de transit, com en una escena apocalíptica. Les esglésies buidaven els altars, tapaven les imatges amb vels morats, es bastien monuments (del llatí memento, "record"): ornament i sepultura; palmes, llorers, flors, urnes que fan de tabernacle de la Sagrada Forma que espera la resurrecció de Crist.

I comença l’Ofici de Tenebres.

Un tenebrari amb els quinze ciris

Els llums del temple són apagats, a l'altar hi ha un tenebrari, quinze ciris que representen els apòstols, sense Judes; les tres maries: Maria, mare de Jesús; Maria Magdalena, i una tercera (1); i el quinzè, que representa Jesús. Les flames es van apagant una després de l’altra, al ritme monòton dels salms; els apòstols abandonen el temple, que va quedant en tenebres sota la minsa claror del ciri del Redemptor, que s’acosta a la mort. Les veus amagades entre bancs i columnes entonen Miserere mei, Deus: secundum magnam misericordiam tuam, mentre el darrer ciri s’oculta rere l'altar simbolitzant l'entrada de Jesús en la sepultura. S’apaguen les veus d’ultratomba i l’espai s’omple d’un so tronador; sonen carraques i matraques, els peus piquen contra el sòl, les mans colpegen la fusta dels bancs: els cristians "maten" els jueus deïcides. La terra tremola, la natura convulsiona quan Jesús entra en el regne dels morts. Tenebrae factae sunt!

Vista aèria de la presó Model de Barcelona (finals dels anys 30)

Cinquanta anys enrere un nen creua els carrers i els camps que envolten la presó Model de Barcelona, com els que mostra aquesta imatge aèria. Tot té encara aspecte de marge, de frontera, de camí cap a una altra realitat. Rebrota el record. No tinc més de set o vuit anys. Sóc a la capella de la presó Model. El fum de l’encens fa irrespirable l’aire; em couen els ulls. O potser ploro. Quan trepitjo la vorera del carrer Entença la portalada es tanca rere meu. Ressona enmig del silenci sepulcral de la negra nit. Les portes de l’Infern. Els condemnats són a punt d’entrar dins les tenebres de cada dia. Carrer avall, a la rasa de l’avinguda de Roma un tren xiula traient fum. Arribo a temps de veure’l passar camí de l’estació de Sants. Avui deu anar buit. Avui tothom és mort.

 *

Nota:

(1) D'altres tradicions parlen de tenebraris amb un nombre divers de braços que van de set fins a vint-i-quatre. Els personatges representats per les espelmes també varien. En uns casos es parla de tres maries que inclouen la mare de Déu; en d'altres de Maria Salomé, Maria de Cleofàs i Maria Magdalena, més la mare de Déu que ocuparia la quinzena espelma mentre que la de Jesús, diferent a les altres, restaria al marge.

Un Divendres Sant de 1960 a l'Escullera

Imatge de l'Escullera (1933), lloc d'oci popular fins que

va ser seccionada pel pont Porta d'Europa (2000)

Josep Maria Sagarra (AFB)

Divendres Sant. Una processó baixa pel carrer Cervelló seguint la paret de l’antic hospital de la Santa Creu. Davant del Romea, lloc idoni per teatral, els penitents s’aturen i representen un dels passos de la Passió. A la Rambla, davant de Can Maristany, la gent passeja aliena a la mort de Jesús. Una noia surt del portal de casa seva al carrer Hospital, es posa la mantellina i amb el missal a la mà es dirigeix cap a l’església de Sant Agustí. Les venedores de matraques per “matar jueus” fan sonar la mercaderia a la portalada mentre la jove, dissimulant, se’n va cap al carrer de l’Arc de Sant Agustí on dos nois i una altra noia l’esperen amb un biscúter, disposats a celebrar un pícnic no transsubstanciat a l’Escullera.

A la Catedral, fidels i turistes es congreguen davant del pla de la Seu mentre el Sant Crist de Lepant surt pel pòrtic. Mantellines, rosaris, vestits de negre rigorós, penitents i militars assisteixen a la missa mentre a l’Escullera un pick-up fa sonar el Mustapha de Bob Azzam i un rock 'n' roll. La música i l’alcohol fan l’efecte místic de la salmòdia i les antífones. Les faldilles ballen i mostren el que el dol dels penitents amaga. Maria fuig i Magdalena consuma el sacrifici de la passió entre les roques mentre el capvespre insinua les primeres tenebres dibuixades en el seu rostre. A l’Escullera i a la Catedral ite missa est.

Francis Bernal, protagonista d'Un Viernes Santo (1960)

Magdalena, lluminosa imatge de dolorosa penitent, és retornada a casa mentre els darrers natzarens arrosseguen cadenes i la creu en processó nocturna. Un calfred recorre el seu pit amb el fred de la nit. Una saeta canta a l‘eccehomo que camina cap el Calvari.

Un Viernes Santo (1960) és un curtmetratge de 26’, rodada en pel·lícula de 35mm i en blanc i negre, amb direcció i guió de Joan-Gabriel Tharrats (Girona, 1928- Madrid, 2004). Format a París, Tharrats va exercir d’ajudant de direcció, de producció i de muntatge de moltes realitzacions espanyoles. Després d’estrenar-se amb Un Viernes Santo, un curt de ficció independent, va dirigir documentals com Niño 1900 (1973), Sport 1900 (1974), Cristino de Vera (1974) o Cinematógrafo 1900 (1978-80). Estudiós del cinema mut i especialista en l’obra de Segundo de Chomón, sobre aquest pioner del cinema gira el seu únic llargmetratge: Homenaje a Segundo de Chomón (1979). És autor també de llibres com Los 500 films de Segundo de Chomón (1988), Inolvidable Chomón (1990) o De Atenas a Sidney: el cine y la televisión en los Juegos de verano (2001).

Un Viernes Santo representà una renovació en el gènere. La trama argumental és senzilla: com hem vist, es presenten en paral·lel les celebracions religioses del Divendres Sant i un dia en la vida profana de dues parelles de joves; es posen en paral·lel els rituals, els gestos, la indumentària, la música, la passió, la tristesa, el dol... I tot ho diu, sense paraules, la càmera.

Tharrats, amb actitud crítica, aborda, política a banda, els dos tabús més importants de la dictadura, que pesaven tant sobre la joventut com en la resta de ciutadania: la religió i el sexe. En l'aspecte formal, cerca un nou llenguatge que es percep en el tractament de les imatges, la composició, la il·luminació i el muntatge. Un Viernes Santo no va ser només una obra de denúncia neorealista tardana, sinó un film de xoc, polèmic i controvertit (com ho van ser realitzadors de l'època com Enric Ripoll-Freixes, Jacinto Esteva, Joaquim Jordà, José María Nunes, Pere Portabella o Llorenç Soler), que va ser qualificat d'avantguardista tant en sentit estètic i artístic, com de forma pejorativa, com es feia servir sovint el terme “modern” en aquest país en què durant segles s'ha lligat la modernitat com a concepte que ataca la tradició i els valors ancestrals.

La sagrada forma de l'aspirina

Contra el patiment, Aspirina

Aquesta estampeta de la Bayer que acompanya aquest article és de la dècada de 1940, en plena postguerra espanyola i amb la Wehrmacht, l'exèrcit alemany, remodelant el mapa d'Europa. No se sap qui està fent publicitat a qui. Segurament és recíproca. Aspirina i hòstia s'assemblen en forma i contingut, i es complementen: on no arriba la fe, aspirina; on no arriba l'aspirina, fe.

Les estampetes estan fetes amb pintura fosforescent i de nit, després d'apagar els llums, il·luminen tenebrosament la foscor. Explica el text del dors que si mires fixament la imatge durant trenta segons i després dirigeixes la vista cap a una superfície blanca, s'hi apareix Déu. És cert. I no cal tenir fe. Com amb l'aspirina.

Recordeu l'envàs de quan érem petits?

Mentre corrien aquestes imatges per les farmàcies de Barcelona, Catalunya i la resta de l'estat (encara no regalaven aquelles boletes de caramel de colors), Bayer, integrada en el consorci IG-Farben (amb Basf i Hoechst) de la indústria nazi, col·laborava en la producció del gas Ziklon-B, l'àcid cianhídric que es feia servir a Auschwitz per solucionar definitivament el mal de cap nacionalsocialista: 1,3 milions de jueus assassinats, només en aquest camp d'extermini.

Aquest apunt no vol ser una denúncia cap a cap empresa ni cap producte: mai ningú podrà pagar pel que va passar en els camps nazis. A més, tota la indústria alemanya històrica va participar, d'una manera o una altra, en la maquinària nazi. La llista és extensa: Bosch, Volkswagen, BMW, Deutsche Bank, Hugo Boss (els uniformes de l'exèrcit), Daimler-Benz (Mercedes), Porsche, Adolf Dassler (Adidas), Siemens, Lufthansa, Thyssen (ascensors)... Ara només són marques, noms. Els amos són uns altres, amb altres responsabilitats socials i polítiques sobre les seves espatlles. Però convé tenir present que res en aquesta vida és neutre, tot és amarat d'història. I convé no oblidar-ho perquè aleshores ens convertim en responsables.

Rams, Pasqua i Péssah

Diumenge de Rams als Josepets de Gràcia, el 1911

Foto: Brangulí. Arxiu Nacional de Catalunya

Amb el Diumenge de Rams es dóna per acabat el dejuni hivernal de la Quaresma i s'obre pas a la Setmana Santa, que commemora la passió i mort de Crist, i que s'acaba amb la resurrecció Diumenge de Pasqua.

Com passa en totes les festivitats religioses, el Péssah jueu i la Pasqua cristiana tenen un origen agrícola i ramader i, per tant, pagà. La utilitat d'aquestes festes és la d'establir el calendari del cicle anual de les feines del camp, i com que aquestes festes sempre han estat regides per les forces naturals i els déus benefactors, les religions del Llibre les han solapat per evitar les pràctiques paganes i dirigir totes les ofrenes a Jahvé o Déu.

La festa jueva commemora l'alliberament d'Egipte (que recull el llibre de l'Èxode), unida a la festa dels àzims (pa sense llevat). L'origen del Péssah és ramader, d'oferiment dels primogènits dels ramats, mentre que la dels àzims es remunta, segurament, als cananeus, poble semita, sedentari i agrícola, que habitava la franja costanera de la Terra Promesa. La Bíblia les presenta ja unides, de manera que el Péssah coincidia amb el primer dia dels àzims, és adir, el 14-15 de Nissan, mes lunar entre març i abril (enguany se celebra del vespre de l'1 d'abril fins al vespre del 9 d'abril de 2026). Els textos de l'Èxode fan referència encara a una festa de pastors: el cap de família sacrificava l'anyell i amb la sang untava els muntants de les portes; després l'anyell era menjat ritualment (com es continua fent avui entre jueus i cristians). La nova ordenació de Josies (setzè rei de Judà, entre 639 i 608 aec) prescrivia el sacrifici i l'àpat a Jerusalem, santuari central del poble.

Actualment, la festivitat dura set dies (vuit a la Diàspora), i durant aquests dies no es consumeixen aliments derivats de cereals (blat, ordi, sègol, civada...) fermentats, anomenats en hebreu khamets. En el seu lloc, durant la festivitat s'acostuma a menjar matsà, o pa àzim. Segons la tradició, el poble jueu va sortir d'Egipte amb molta pressa, de manera que no hi va haver temps per deixar fermentar el pa per al camí.

Hagadà de Barcelona

Durant la primera nit de la festivitat (les dues primeres a la Diàspora) s'acostuma a dur a terme un tradicional sopar, anomenat séder (el Sant Sopar de Jesús era el séder de Péssah), durant el qual es llegeix la Hagadà, llibre on es relata la història de la sortida d'Egipte.

La Pasqua cristiana, que correspon a la Pasqua jueva i celebra igualment el pas de l'hivern a la primavera, celebra la mort i la resurrecció de Crist. És anomenada també Pasqua de Resurrecció, Pasqua Florida i primera Pasqua. Encara que el mot grec páskha (assimilat a páskhein, 'patir') s'aplicà en un primer moment a la commemoració de la passió, però ben aviat (segle IV) va incloure la vetlla nocturna del dissabte al diumenge i, el segle V, va passar a anomenar només el Diumenge de Resurrecció.

La celebració de la mort i resurrecció fou anomenada tridu pasqual, que al començament incloïa només el Divendres Sant, el Dissabte Sant i la vetlla pasqual, com a aspectes diversos d'un únic misteri (ritus religiós). Avui el tridu inclou també la missa vespertina del Dijous Sant. Ja des del segle III la festa es prolonga durant cinquanta dies (la Pentecosta, que commemora el descens de l'Esperit Sant sobre els apòstols i l'inici de l'activitat evangelitzadora) i és precedida i preparada per uns dies de dejuni (els quaranta dies de la Quaresma, que es compten des del Dimecres de Cendra), de manera que al voltant de la Pasqua s'organitzà tot l'any litúrgic. La vetlla pasqual se centrà en els dos grans sagraments d'iniciació: el baptisme i l'eucaristia.

L'Església, seguint l'esquema del memorial jueu i actualitzant-lo, celebra el misteri pasqual, no pas com un fet del passat, sinó com una actualitat viva, mentre espera el retorn de Crist. La fixació de la data comportà al principi serioses dificultats i malentesos, i el concili de Nicea (325) decidí que fos el diumenge que segueix el pleniluni posterior a l'equinocci de primavera (21 de març). La data, doncs, pot variar entre el 22 de març i el 25 d'abril. L'adopció del calendari gregorià fa que la data difícilment es correspongui a Occident i a Orient, que ha continuat seguint el calendari julià. La determinació de la data de la Pasqua d'un any concret es basa en el coneixement de l'epacta (edat de la Lluna el primer dia de gener) i el nombre auri (càlcul que determina els moments en què els cicles lunar i solar poden coincidir).

En el món cristià, la festivitat s'inicia amb el Diumenge de Rams (el diumenge anterior al de Pasqua), que recorda l'entrada de Jesús a Jerusalem amb els seus deixebles, a l'inici del Péssah jueu (no oblidem que, com a jueus, era aquesta festa la que celebraven Jesús i els deixebles), festa que se celebra amb la benedicció de palmes i palmons i rams de llorer, elements típics que s'utilitzaven durant la Pasqua a Israel. El dia de la Pasqua de Resurrecció (diumenge de Setmana Santa) és tradició que el padrí o la padrina regali al seu fillol una mona de Pasqua que tradicionalment es menja a l'endemà, el Dilluns de Pasqua, darrer dia del cicle pasqual cristià.

La mona de Pasqua té un origen incert. El nom podria provenir de munus, que significa "regal" en grec, o de l'àrab munna, que significa "provisió de la boca", regal que els moriscs feien als seus senyors. Per altra banda, en el diccionari GazophylacivumCatalano-Latinum, de Joan Lacavallería (Barcelona 1696), mona té una definició purament zoològica, mentre que l’Enciclopèdia només en dóna una definició descriptiva. En canvi, el Diccionario de la Lengua Española, en l'edició de 1783, diu que a Catalunya, València i Múrcia és una coca o rosca que es cou al forn i s'adorna amb ous durs amb closca, que es menja per Pasqua Florida, i que en altres parts de la península Ibèrica rep el nom d'hornazo.

L'elaboració de la mona parteix, doncs, d'un pastís molt senzill, un tortell o un pa de pessic, que arriba a la sofisticació moderna de les mones catalanes de forma tardana, segurament del segle XVIII, i probablement per influència francesa. Els ous de Pasqua (Easter) són tradicionals a tota Europa com a símbol de resurrecció primaveral, i en molts casos van acompanyats de la també tradicional figura de la llebre, símbol de fertilitat.