Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dimecres, 29 de desembre del 2010

Opisso, un paisatge sentimental



Unes de les imatges que il·lustren el paisatge de la meva infantesa a casa de l'avi March són els dibuixos del seu amic Opisso. Després de la purga, acabada la Guerra Civil (per perdre-la), els dibuixos de Ricard Opisso (Tarragona, 20 de novembre de 1880 - Barcelona, 21 de maig de 1966) van ser alguns dels objectes preciosos que l'avi va poder salvar. El temps, però, i la mà destructiva d'alguns parents amb pocs escrúpols es van encarregar de fer-los desaparèixer a canvi d'uns diners que no van satisfer més que vicis temporals.




Els dibuixos no són més que una part minsa d'aquells objectes que articulen la memòria i la sensibilitat del record d'una família que va enterrar el seu passat material burgès. Em queda, només, el record immaterial, fruit d'una narració oral contínua que perdura entre uns pocs llibres, quadres, monedes i escrits esgrogueïts salvats del drapaire.




Dibuixant, il·lustrador i caricaturista, membre dels Quatre Gats, contemporani de Pere Romeu, Picasso, Utrillo, Ramon Casas, Santiago Rusiñol, Joaquim Mir o Isidre Nonell, Opisso és el gran cronista gràfic de la societat barcelonina del seu temps, amb aquelles il·lustracions de grans aglomeracions de gent al carrer que formen part del nostre imaginari; imatges estiuenques de parelles i noies a la platja; o dibuixos de temàtica eròtica que signava amb el pseudònim Bigre.


Carnaval al passeig de Gràcia


Dinant a l'Escullera


La seva obra la trobem en bona part de les revistes il·lustrades de la ciutat: LuzPèl & PlomaQuatre GatsJoventutCu-Cut!GarbaL'Esquella de la TorratxaLa Campana de GràciaPatufetViroletLa MainadaPocholoPapituKDTPakituEva El Caloyo; i, és clar, en el TBO aparegut el 1917, i del qual en celebrem el centenari on l'hem conegut les darreres generacions, gràcies a la reedició dels seus dibuixos o a la publicació de l'almanac de 1974 dedicat exclusivament a la seva obra.


Almanac de 1974 dedicat a Opisso


Periòdicament es recupera Opisso i se'n fan exposicions, com la que el 2016 commemorava el cinquanta anys de la seva mort. Però pocs barcelonins saben que a la ciutat hi té una exposició permanent. Més de 250 peces, entre dibuixos, gravats i pintures, propietat de Jordi Clos, responsable també del Museu Egipci, són obertes al públic a la Sala Museu de l'Hotel Astòria del carrer de París, 209. Passant per davant de les vidrieres de l'hotel ningú s'imagina que aquelles portes que s'obren a un petit paradís ocult de l'Eixample.








dijous, 23 de desembre del 2010

Un altre Nadal


El carrer de Petritxol, solitari, amb la primera
il·luminació de Nadal de Barcelona,
l'any 1957. IEFC
Leopoldo Plasencia


Per Nadal, moltes nenes i nens seguiran la tradició de recitar un vers enfilats damunt la cadira del menjador, sota la mirada atenta de la família reunida a la taula –els qui hi són, els qui ja no hi són–, farta de viandes com si s'acabés el món.

La calça curta i els mitjons amb borles fins als genolls queden ben lluny. Més burgesos, més ben alimentats, més descreguts, més lliures –potser gràcies a ell i tants com ell que es van sacrificar per als altres–, deixo uns versos rimats a la vora de la ironia més que no pas de la llar. Si la intel·ligència ens fa tan incrèduls com llestos, pressuposem, a la manera dels textos apòcrifs, dubtes i inquietuds a aquests dos personatges que durant la Nit de Nadal buscaran posada a la vora d'un camí, sota una nit estrellada. I ho fem amb la tornada tradicional "Fum, fum, fum" (segons Amades, original dels segles XVI o XVII), recuperant el probable imperatiu del verb "fúmer".



Sota una nit estrellada

Sota una nit estrellada,
un ase.
Tirant del ruc,
un banyut.
Cap cot, trist i pensatiu,
es diu:
Algú me l’ha fotut.

Fum, fum, fum.
Fum, fum, fum.

Ella, entre sotracs, gràvida,
busca al cel
l’angelet barrut.
Insatisfeta, cada Nadal,
es diu:
Algú me l’ha fotut.

Fum, fum, fum
Fum, fum, fum
E.H.M.

dimecres, 22 de desembre del 2010

El cicle de Nadal i una nadala

Pulgarcito
Almanaque de 1957


L’Advent es desenvolupa durant les quatre setmanes que donen pas al Nadal (vegeu La llum d’Advent, Hanukkà i Nadal), i seguint la periodicitat cíclica de les festivitats religioses, els cristians es disposen a renovar les esperances de la Parusia, la segona vinguda del Messies, i, per tant, del final dels temps i l’arribada del Regne de Déu. Els jueus encara n'esperen la primera arribada, així que caldrà posar-se d’acord sobre quan s’acaba el món.

L’any 350 l'Església va proclamar el 25 de desembre com a data oficial per commemorar el naixement de Jesús (ישוע, 'Ieshuà', en hebreu), fent-la coincidir amb les saturnals romanes (festa carnavalesca atribuïda a Saturn, que coincideix amb el començament de l'hivern i la fi de les feines agrícoles, i que, curiosament, implicava intercanvi de regals entre els amics) i la festa del Sol Invictus, i amb el naixement de Mitra (el déu solar persa adoptat pels romans) i Bacus (déu del vi i la vinya, el teatre, la rauxa, festes, banquets i orgies), per aconseguir, d’aquesta manera, que els pagans abracessin el cristianisme sense abandonar les celebracions en honor de Saturn. De fet, sota les festes religioses cristianes hi trobarem sempre una celebració pagana o l'adaptació d'una de jueva.


La jeunesse de Bacchus (1884), de
William-Adolphe Bouguereau


Rituals

En tot cas, a la Nit de Nadal es continuen celebrant rituals d'origen llegendari i pagà que han estat camuflats sota el paraigües del cristianisme, com el Tió, del qual en parlem a l'article que hem enllaçat més amunt. Entre els col·lectius destaca la Missa del Gall o Matines de Nadal, que s'esdevé a mitjanit i anuncia el naixement de Jesús. El gall fa referència a dos esdeveniments antics. Un de popular diu que un gall va ser el primer a presenciar i anunciar l'arribada al món del nen. L'altre relaciona el gall amb els sacrificis d'aquestes aus al Sol, al qual simbolitza i que enllaça amb les saturnals romanes.

Un altre ritual és el Cant de la Sibil·la, un dels dos drames litúrgics medievals que, amb el Misteri d'Elx, han sobreviscut fins avui. Aquesta representació protagonitzada per la profetessa Sibil·la és un oracle que aprofita el naixement de Jesús per anunciar la fi del món, enllaçant els vaticinis que la sibil·la Eritrea de la Grècia clàssica. El concili de Trento (1545-1563) va eliminar-la de la litúrgia, tot i que a Mallorca i l'Alguer no s'ha deixat de representar mai. A Barcelona se'n va recuperar la representació l'any 1983 a Santa Maria del Mar, i en anys posteriors s'ha recuperat el drama a la Catedral de Barcelona (que conserva el text més antic), a la Mare de Déu de la Bonanova (on és interpretada habitualment per Maria del Mar Bonet), a la Seu Vella de Lleida (2016), a Tarragona i al País Valencià.

A Bagà i Sant Julià de Cerdanyola (Berguedà) se celebra la Fia-Faia, una festa d'arrels precristianes, que consisteix en la crema d'unes torxes, les faies, el capvespre de la Nit de Nadal. S'encén una foguera a la muntanya, al lloc on es pon el sol, i des d'allà el foc és transportat a la població per un grup de fallaires que, en arribar, reparteixen el foc a la resta de fallaires. Originalment, el ritual servia per aturar l'escurçament del dia i des de mitjan segle XIV es va cristianitzar relacionant-lo amb el naixement de Jesús: "Fia-faia, que nostro senyor ha nascut a la paia".


El naixement de Jesús

No se sap en quina data va néixer Jesús. El còmput del calendari és erroni. Els evangelis diuen que Jesús va néixer en temps d’August, durant el regnat d’Herodes el Gran. Això fa que la data tradicional en què es compta l’any 1 de l’era comuna s’hagi d’avançar entre 4 i 6 anys. Un monjo escita de començament del segle VI ec va calcular que Jesús havia nascut l’any 753 de la fundació de Roma, i aquesta és la data que s’ha imposat per iniciar el compte. Ara hauríem de ser en un any entre 2026 i 2028.

Les poques dades que proporcionen els evangelis situarien l’esdeveniment cap a la primavera perquè es relata que els pastors dormien al ras i a la llum de les estrelles. Com que a la primavera no era possible situar la Nativitat perquè ja s’hi celebrava la Quaresma i la Pasqua (que coincideix amb Pésah –la Pasqua jueva– i l’equinocci de primavera), es va triar el solstici d’hivern (que coincideix amb la Hanukkà jueva i la festivitat pagana del culte al Sol), fent una analogia entre els dies que s’allarguen i la idea de Jesucrist com a llum del món. La Hanukkà, la festa de les llums, comença el dia 25 del mes de Kislev (en el 2022 comença al capvespre del 18 de desembre i va acaba el 2 de Tevet, 26 de desembre), en què s'encenen les vuit espelmes de la hanukkià, una cada dia, per celebrar la recuperació i purificació del Temple de Jerusalem l'any 164 aec.

Els cristians ortodoxes celebren el Nadal també el dia 25 de desembre, però del calendari julià, que coincideix amb el 7 de gener del calendari gregorià (aprovat el 1582), establert pel papa Gregori XIII, i que els russos no van adoptar fins la revolució de 1917.

Pel que fa al lloc de naixement, la crítica textual dels Evangelis posa en dubte les creences establertes. Mateu (Mt 1,18-2,23) i Lluc (Lc 2,1-21), que difereixen entre ells en la narració, situen el naixement de Jesús a Betlem (Judea), mentre que Marc (Mc 1, 9) ho fa a Natzaret (l’existència d’aquesta localitat de Galilea és dubtosa; l’epítet “natzarè” aplicat a Jesús podria no procedir d’un gentilici). Si se’l fa néixer a Betlem és perquè cal que es compleixi la profecia anunciada per Isaïes (Is 7,14), que afirma que el messies jueu ha de ser descendent de la casa de David, rei que va néixer precisament a Betlem. Jesús és el rei legítim d’Israel en oposició a Herodes, rei il·legítim. No oblidem que ens movem amb paràmetres hebreus i israelites, i que Jesús és jueu: el cristianisme no neix fins mitjan segle I ec.


 Fugida a Egipte, Giotto (1305-1306)


Les altres dates del cicle de Nadal

El 28 se celebra el dia dels Sants Innocents, recordant la matança de nens que Herodes va ordenar per tal de poder matar també Jesús, a qui anomenaven rei dels jueus, pensant que venia a usurpar-li el poder. Ho relata Mateu (Mt 2, 1-16), però des del punt de vista històric no n'hi ha cap dada. No ho menciona ni tan sols Josep Flavi, historiador jueu, principal font de la història jueva de l’època. Que en aquesta data se celebri també una festa en què es fan bromes i es pengen llufes està relacionat amb les saturnals romanes, i ha estat cristianitzada prenent com a excusa els suposats enganys que les famílies jueves van haver de fer per amagar els fills de la massacre.

El dia de Cap d’Any, l’1 de gener en el calendari gregorià, amaga darrere la tradició antiga, pagana i religiosa, de celebrar l’arribada d’un nou any, un fet que també va lligat als esdeveniments que giren al voltant de la celebració del naixement de Jesús. Com a fill de bona família jueva, observadora dels ritus jueus, Jesús va ser circumcidat el vuitè dia del seu naixement. Així, doncs, l’1 de gener se celebra la Circumcisió de Jesús, com explica Lluc (Lc 2, 21). I com no podia ser de cap altra manera, el prepuci de Jesús (com ho són els seus bolquers no rieu!–, com els que es veneraven a la Seu Vella de Lleida: Lo Sant Drap) és una relíquia venerada i va ser objecte de culte fins 1983 a Calaca, Itàlia.

El 6 de gener va ser designat com el de l’Epifania: la presentació de Jesús al món coincidint amb la visita dels Reis d'Orient (la denominació "reis mags" no és correcte en la tradició popular catalana). Els evangelis no diuen quants van ser aquests reis, només s’anomenen els tres regals, i diverses tradicions molt posteriors als textos bíblics, parlen de 3, 4 i, fins i tot, 12 mags (probablement, astrònoms caldeus: enlloc es diu que fossin reis).


 Reis d'Orient, Sant'Apollinare Nuovo (Ràvena, s. VI)


El pessebre

La representació artística popular de tots aquests esdeveniments es concreta en el pessebre. La primera representació data del segle II ec, quan a les catacumbes romanes de Priscil·la es representava a Maria sostenint en braços el nen Jesús, davant d'Isaïes (el profeta que hem vist abans i que anuncia, a l'Antic Testament, el naixement del Messies). Els pessebres més antics que es coneixen daten del segle III, al monestir alemany de Füsen, i en un fragment de sarcòfag romà de l’any 343, on ja apareixen pastors, la mula i el bou. Es va trobar el 1877 a les catacumbes de Sant Sebastià (Roma). La primera representació catalana apareix a començaments del segle IV a la catedral de Barcelona. També hi ha representacions cristianes amb escenes del naixement, en forma de relleus, als sarcòfags romans del segle VI, amb els Reis, alguns animals i pastors, esculpits a la pedra. A finals del segle XIII els personatges adquireixen autonomia pròpia i passen a formar quadres dins dels temples. Va ser l'any 1223 que Sant Francesc d'Assís va fer una representació del naixement al voltant d'una menjadora d'animals –un estable semblant a aquell en què segons el cristianisme va néixer Jesús–, considerada per molts l'origen del pessebre.

En el seu moment va ser notícia la beneiteria de Benet XVI (perdó per l'acudit fàcil) afirmant que a la cova o a l'estable on Maria infantà no hi havia ni bou ni mula perquè res en diuen els evangelis. Quina novetat! La major part de la mitologia al voltant de la vida de Jesús no surt als evangelis. La reconstrucció dels detalls del naixement i de la seva infantesa fins que comença la vida pública després de ser batejat per Joan el Baptista és extret dels evangelis apòcrifs, és a dir, aquells escrits que no van entrar en el cànon, tancat en el segle V ec (vegeu La Bíblia, el llibre inacabat).

La representació del naixement és de base popular, raó per la qual els pessebres són plens d'anacronismes, d'elements que no es corresponen amb els temps que descriu l'escena i que s'han anat afegint i adaptant a les circumstàncies de cada època. Un pessebre és, per definició, heterodox, i té en el caganer la seva figura més emblemàtica a Catalunya i el País Valencià. El caganer comença a aparèixer a finals del segle XVII, i és probable que les seves deposicions simbolitzin la fertilitat de la terra i per extensió la prosperitat. També segueixen aquesta tradició escatològica a les Illes Canàries, Múrcia i Portugal.


 Jesús i Maria davant Isaïes
catacumbes de Priscil·la (s. II ec)


Tot i que s'ha anat perdent perquè la gent té molta pressa, hi ha una data per desfer el pessebre i que tanca el cicle de Nadal: el 2 de febrer, dia de la Candelera (ofrena i benedicció de candeles de cera), en què se celebra, com prescrivia la religió jueva, la Presentació de Jesús al Temple de Jerusalem i la Purificació de Maria, 40 dies després de Nadal, quarantena que és també una tradició d’origen jueu, i que ha perdurat fins avui com a període durant el qual se suggeria a les dones no mantenir relacions sexuals ni quedar-se prenyades per obra i gràcia de cap esperit, sant o no


The Twelve Days of Christmas


Els dotze dies de Nadal

L’any 567 el Concili de Tours va proclamar com a festius els dotze dies que van des de Nadal a la Nit de Reis: Els dotze dies de Nadal.

The Twelve Days of Christmas és una nadala molt popular en els països de parla anglesa, i que s’ha estès arreu del món. És una cançó acumulativa que enumera dotze regals que una persona diu que va rebre del seu amant durant els dotze dies consecutius que van de Nadal a la Nit de Reis. Després de l'anunci d'un nou regal, la llista precedent es repeteix a la inversa. Tot i que la melodia ja era coneguda en el segle XVI als països escandinaus, la trobem per primer cop com a joc memorístic a l’obra Mirth without Mischief (Divertir-se sense fer bestieses), un recull de jocs d’infants, de finals del segle XVIII.

Tot i que no hi ha constància d’aquest fet, hi ha qui ha volgut veure en els regals descrits a la cançó referències simbòliques a elements de la fe catòlica, en una època en què estava prohibit l’ensenyament del Catecisme a l'Anglaterra protestant. I per a qui no tingui present la cançó, en deixo un vídeo, interpretat per John Denver i The Muppets, i la lletra completa, com a senyal de bona voluntat: els descreguts també tenim ànima... quan ens disfressem de nens!


dimarts, 21 de desembre del 2010

L'infern o la vida en un còmic

 El jardí de les delícies [fragment de l'Infern]
El Bosco (Museo del Padro)

No recordo uns anys tan intensos en l'edició de novel·les il·lustrades com aquests darrers. Tinc la sensació -potser m'equivoco- que s'ha fet un pas endavant en la manera de narrar en el món del còmic. D'una banda, els guions tenen una qualitat literària molt alta i els relats estan a l'alçada de la bona literatura. D'una altra, el dibuix, sense perdre la seva essència, ha guanyat en expressivitat gràcies a un traç que, tot i ser divers i diferent en cada autor, beu tant de l'impressionisme com de l'expressionisme.

Després de força temps allunyat del món del còmic, l'any passat vaig recuperar-ne el gust de la lectura quan vaig descobrir una joia: El gato del rabino, de Joann Sfar, editat per Norma. És una sèrie (se n'han publicat cinc), la qual cosa afegeix a l'exel·lència de l'obra l'expectació, gairebé infantil, esperant la publicació del següent número, tan intensa com ho era en l'època de El Capitán Trueno o de El Jabato, el TBO, els tebeos de Bruguera o els de la Marvel; o més recentment, amb Asterix, Iznogoud o Aquiles Talon.

Però d'aquest còmic ja en parlaré un altre dia. Ara que ja som a Nadal, volia comentar quatre històries il·lustrades que, per raons diverses i amb un tractament molt diferent, ens transporten a l'infern, interior o exterior, dels seus protagonistes. Regaleu-vos-los aquestes festes per compensar l'excés de llum del Nadal.

Kafka. Robert Crumb i David Zane Mairowitz. Barcelona: La Cúpula, 2010

Segurament, seria molt difícil trobar un joc de personalitats tan curiós en una edició editorial com el de Crumb i Kafka. Un Crumb catòlic, sarcàstic i lasciu recreant la vida i l'obra d'un Kafka jueu, paranoic i reprimit. Obsessions i fantasies en mans de dues personalitats oposades. Un infern, el de Kafka, que en el dibuix (en blanc i negre) i la interpretació de Crumb assoleix a vegades aires delirants. La visió delirant de l'infern íntim de Kafka és la visió lisèrgica d'un Crumb menys contracultural, però més cínic i mordaç.



NonNonBa. Shigeru Mizuki. Bilbao: Astiberri, 2010

Un relat autobiogràfic d'un dels mestres del manga, i una mirada entre crítica i costumista de la societat rural japonesa de la primera meitat del segle XX. Infantesa, adolescència i les primeres passes cap el món adult, on l'infern encara és prou amable. Les pors, les incerteses, els complexes, els fantasmes de la ment són representats amb yokais, éssers sobrenaturals d'origen medieval, que interfereixen en la vida dels humans i en les seves relacions. Com la vella NonNonBa li diu a Shige, és un error pensar que no existeix allò que no podem veure.



Stitches. Una infancia muda. David Small. Barcelona: Mondadori, 2010

Una altra història autobiogràfica. Un altre infern; el que ha de viure un nen a casa seva, amb els experiments clínics d'un pare sever i estricte; amb una mare amargada que gairebé no es comunica amb ell; amb un germà que viu ignorant el que passa al seu voltant. Una infantesa infeliç, hostil, silenciosa excepte quan el seu germà toca la bateria o la seva mare dóna cops de porta. Un nen que renuncia a parlar i troba en el dibuix, i en les malalties que pateix contínuament, l'única manera d'expressar-se. I si dir-se Small ja era una ironia, el destí macabre li tenia reservada una tragèdia. El dibuix, aquarel·la en blanc i negre, és magnífic.



Auschwitz. Pascal Croci. Barcelona: Norma Editorial, 2005 [3a ed. 2009]

En plena guerra de Iugoslàvia (1991), el matrimoni Cessia i Kazic, supervivents de l'extermini nazi, recorden el temps que van passar amb la seva filla Ann al camp de concentració d'Auschwitz-Bikernau. L'infern dels inferns, el de la solució final. Mancats de memòria, ara l'horror es desenvolupa en una Iugoslàvia que es descompon entre sang, extermini i foses comunes. Si bé durant la Segona Guerra Mundial els croats es posaven del costat dels alemanys, mentre els serbis estaven a la resistència, ara són els serbis els que no tenen cap pietat.  Recordant aquells dies en què el matrimoni va viure en lagers separats, Kazic descobrirà a través del relat de la seva dona que no coneixia tot l'horror.

Aquest és el primer còmic realista que es fa sobre la Shoah; un relat que s'inspira en testimonis supervivents, sense desenvolupar tesis històriques. Dibuix en blanc i negre, estilitzat, però potser més clàssic comparat amb els anterior còmics.



Inferns

Són tantes les definicions que s'han fet d'infern que ens acabem desorientant i no sabent quin és el camí que s'ha de prendre per anar-hi, o no el sabem reconèixer si ja ens hi trobem, així que m'arriscaré a fer-ne una. L'infern és el punt de trobada entre la neurosi i la barbàrie. No hi ha infern sense els dos conceptes. Podem il·lustrar-ho amb dues famoses cites. La neurosi, amb T. S. Eliot:

"Què és l'infern? L'infern és un mateix. L'infern és un de sol; les altres figures són simples projeccions. No hi ha res de què escapar ni cap lloc on escapar. Sempre estem sols." (The cocktail party, 1949)

Però la neurosi no ve mai sola. No és possible sense la mirada de l'altre, sense el violent judici de l'altre, convertit sempre en barbàrie perquè la destrucció d'un sol ésser humà és la destrucció de la humanitat. Ens falta, doncs, citant l'obra de Sartre, una afirmació que ha fet fortuna:

"L'infern són els altres." (Huis clos, 1945)

L'infern és una tragèdia, que ens ve imposada des de fora però que crema dins nostre. Estem fets de pecats, judicis i penitències. Som carn, ossos i moral. Allà, més enllà encara, hi ha un déu (o dos, o tres...) que redimeix. Jo em quedaré per aquí, més a prop, redimint-me amb l'art i la literatura... encara que em costi l'infern.

dissabte, 18 de desembre del 2010

Memorial democràtic



Llegia aquesta tarda a la web de BCNCultura.cat un article sobre l'exposició Hitler i els alemanys. Comunitat i crim, que des del mes d'octubre fins el 6 de febrer es fa al Museu d'història d'Alemanya. Com que aquesta web parla d'esdeveniments culturals que es fan a la ciutat, he fet un salt a la cadira pensant que es feia a Barcelona. Però no. No entenc massa bé la intenció de la notícia. En tot cas, és igual. És una magnifica exposició i venen ganes d'agafar l'avió cap a Berlín: feu un cop d'ull.

No puc imaginar-me com es deu sentir un alemany passejant per l'exposició. No és només una mirada cap enrere, a la història, sinó una visita a l'infern col·lectiu alemany. No sé si les generacions joves han superat el sentiment de culpa i són capaços de mirar la imatge de Hitler com si fos una pàgina d'un llibre de text. Fa tanta basarda pensar que només sigui una pàgina del passat, com que el sentiment de culpa perduri. En tot cas, l'exposició busca precisament que no hi hagi oblit, tot i que no sé quin és el grau de banalització que hi pot haver en l'exposició neta i ordenada del material i les idees que van vestir la barbàrie nazi. Només penso en veu alta. Sé com n'és d'important mantenir viva la memòria perquè el mal no torni a manifestar-se. Però, al llarg del temps, la memòria sempre ha buscat el recurs del relat, no de l'exposició. I el relat té molt de simbòlic. El conte de la Caputxeta no és "una nena és devorada per un llop, que coneix travessant un bosc, quan es dirigia a casa de la seva àvia". Mirant la vitrina dels uniformes dels diferents cossos de l'exèrcit alemany, qualsevol descervellat podria pensar "què guapo estaria amb un uniforme com aquest!" Fins i tot, mirant una fotografia de jueus alliberats d'un cap de concentració, la primera imatge que pot venir al cap és la de "quanta misèria!" En un museu, en una exposició, com es construeix la imatge del mal? I com es construeix un relat que, segurament, acabarà implicant el visitant? No ho sé. Sempre he estat a l'altra costat.

I tot plegat m'ha fet pensar que no hi ha a tot l'Estat res semblant, que posi noms i cognoms a la dictadura franquista. Potser és fruit de pertànyer a un poble que des del final de l'Edat Mitjana només ha conegut breus temporades de llibertat i que va ser lobotomitzat i castrat després de la Guerra Civil.

Ha calgut que passessin més de trenta anys des de la mort de Franco abans no es fes una llei de la Memòria Històrica, que dónes empara legal a remoure i treure a la superfície els crims del Franquisme. I tot i així, no està resultant fàcil. Mirem, si no, el Valle de los Caídos.



Algunes coses s'estan fet. Hi ha el Memorial Democràtic (Barcelona), els Espais de la Batalla de l'Ebre (Corbera d'Ebre, Pinell de Brai, Miravet, Gandesa, Villalba dels Arcs i la Fatarella), el Museu Memorial de l'Exili (la Junquera) i, puntualment, algun espai històric recuperat o algun centre d'interpretació, com els itineraris de la Guerra Civil a Vallbona de les Monges. S'ha fet, també, un Mapa de fosses i repressió i un Cens de la simbologia franquista a Catalunya. Podeu trobar més dades a Xarxa d'Espais de Memòria de Catalunya.


Estàvem fa unes ratlles amb l'exposició de Hitler. Quan he acabat l'article, he sentit la necessitat imperiosa de fer-me un bany de memòria, i com que estic acostumat al relat i a la veu, que em recorden qui sóc, qui som, he sortit a buscar el fred, a fer un cafè i he fet camí cap el Memorial Democràtic, on hi ha l'exposició Símbols de Franco. És poca cosa, però ens parla de com l'aparell repressor va envair l'espai públic de símbols que posessin límit a la llibertat a les façanes de les cases, a les escoles, a les plaques dels carres, a les entrades dels pobles: propaganda, iconografia, plaques de vivendes, monuments, grafits, retolació de carrers... Els càlculs donen més de 3.000 símbols envaint aquest espai públic, sense cap explicació que els contextualitzi. Ho dic perquè no tinc massa clar que s'hagi de fer desaparèixer aquesta simbologia. En tot cas, sí que s'hauria de contextualitzar.

 La creu de Bot

Però la pregunta és, a què és degut que aquests símbols perdurin encara avui? M'ha sorprès veure a l'entrada de l'exposició la creu amb el lema de "Caídos por Dios y por España" que fins aquest 2010 lluïa a la façana de l'església de Bot. En aquest poble de la Terra Alta hi he corregut diverses vegades les curses pedestres de Sant Blai, amunt i avall pel carrer de Caseres amb les parets encara amb imatges de Franco i José Antonio i l'inefable "Una, Grande y Libre". I allà deuen ser encara.

José Antonio Primo de Rivera, a Bot

dijous, 16 de desembre del 2010

Veus d'uns altres mons

Flamenc morisc (1884), de Joaquín Araújo
Real Academia de Bellas Artes


El flamenc i el poble romaní

El flamenc, com en la resta d'expressions culturals dels pobles de la Mediterrània, ha viatjat d'una riba a una altra en un mar que, en lloc de separar, les ha unit com si fos un immens pont. Aquesta fusió que el flamenc ha fet amb altres músiques –com ho ha fet Maria del Mar Bonet amb la música catalana viatjant a les cultures del Magrib o Rosa Zaragoza amb els sons sefardites i les cançons de noces dels jueus catalans– és el camí de tornada als orígens. On hauríem d'anar a buscar les arrels del flamenc sinó entre els moriscos? La música lírica d'al-Àndalus està documentada fins al segle XVI i se'n perd la pista fins el XVIII, moment en què reapareix a mans dels gitanos. Aquest buit coincideix amb l'expulsió dels moriscos i els músics i titellaires andalusins (principis del segle XVII; veure La veu dels moriscos) i les dues grans persecucions contra els gitanos: la primera, durant el regnat de Felip II, quan el 1539 els gitanos són enviats a galeres; i la Gran Batuda de 1749, promoguda pel marquès de l'Ensenada i signada per Ferran VI el 30 de juliol, i que tenia la voluntat d'exterminar el poble romaní, amb qui el poder s’hi havia sentit sempre molt incòmode perquè els gitanos han estat tradicionalment reticents a abandonar els seus costums ancestrals, socials i religiosos

Procedents probablement del Panjab, la primera migració podria haver-se produït durant el segle X, però els primers testimonis fiables de l’arribada a Europa són dels segles XIV-XV. Com que pertanyen a una cultura àgrafa, no han deixat cap testimoni escrit conegut del seu origen, raó per la qual ells mateixos van acabar construint un relat llegendari i s'atribuïen una procedència llegendària que els feia descendents de mags caldeus o d’una tribu d'Israel perduda a l'Egipte faraònic, i hereus de regnes i títols imaginaris que els van conferir una aurèola mítica.

L’arribada de gitanos a Barcelona amb la intenció d'assentar-s'hi es produeix durant el segle XVIII fugint de la Gran Batuda, i ho faran al Portal de Sant Antoni, on trobaran la possibilitat d'exercir activitats comercial i quedar-s'hi fins avui perfectament integrats a la cultura catalana. El romanó o caló és la llengua dels rom o gitanos, nom que prové del mot castellà egiptano, a causa de la falsa creença que els primers membres d'aquesta ètnia, que van penetrar a Europa a l'acabament de l'edat mitjana, procedien d'Egipte. La mateixa confusió es va produir a la llengua anglesa, en la qual el terme gypsy prové del mot egyptian. Fragmentada en diversos dialectes i molt minoritzada, el romanó pertany a la branca indoària de les llengües indoiranianes, emparentada amb el sànscrit.

La llengua catalana té alguns préstecs lingüístics procedents del caló, com per exemple: halar (amb hac aspirada), xaval, guipar, dinyar, filar (veure-hi), pispar, calés, cangueli, paio o cruspir.

Segons Blas Infante, alguns d'aquells moriscos tornaren a la Península i es refugiaren a les muntanyes barrejats amb els gitanos amb la intenció de regularitzar la seva situació i viure camuflats treballant com a agricultors. D'aquí podria venir una dels possibles orígens de la paraula "flamenc", de l'àrab felah-mengu, "camperol fugitiu", que durant el segle XIX s'aplicarà també als gitanos.


Serenata morisca (1890)
Joaquim Sorolla Bastida
Museo Sorolla de Madrid


Malgrat que sovint en perdem el rastre que ens porta fins avui, en els orígens tots ens hi acabem trobant i la música sovint hi fa de fil conductor. El flamenc, més enllà de la banalització que se n'ha fet després de la Guerra Civil, atorgant-li una etiqueta de "música espanyola" que no li correspon com a valor absolut, és la pervivència de les veus del passat; un passat que es torna atàvic quan escoltem cante jondo.


Sara la Negra (Sara e Kali), santa llegendària del segle I venerada pel poble
gitano, que suposadament va acompanyar Maria Magdalena
i Josep d'Arimatea en la fugida a França


Sara la Negra

El 24 de maig se celebra Sara la Negra (en llengua romaní, Sara e Kali), personatge llegendari que, segons la tradició gitana, va acompanyar Maria Magdalena en el també llegendari viatge a la Provença, acompanyada de Maria Salomé i Maria Jacobé. Des de mitjan segle XV es fa la processó de les Maries (Salomé i Jacobé) a l'església fortificada de la població occitana de Lei Santas (segles IX-XII; construïda prop de la desembocadura del Petit Roine), a la cripta de la qual hi ha la figura de Sara.

Com comenta un dels nostres lectors, els gitanos inicien la participació en la processó de les Santes el 1927, de la mà de l'hisendat ramader felibre (occità) Folco de Baroncelli (impulsor amb Frederic Mistral de la llengua i la cultura occitanes), que volia promocionar turísticament la Camarga. En aquell moment, tots els gitanos de la Provença i el Llenguadoc són catalans, que subministraven cavalleries a Folco, i són ells els qui organitzen la processó, fins avui. És la família catalana Baptiste la que porta sempre la imatge de Sara. La primera data documentada de la processó provençal gitana de les Santes és 1852.

Les estàtues de les Maries són submergides al mar fins mig cos (la immersió ritual recorda l'arribada de les santes a la platja) i els pelegrins s'agenollen dins del mar. La figura de Sara s'incorpora més tard a la llegenda medieval (comença a trobar-se en escrits a partir de 1521) i acaba compartint ritual amb les Maries.

Alguns antropòlegs han vist similituds entre el culte de Sara e Kali i algunes processons de l'Índia, lloc de procedència del poble romaní, dedicades a la deessa Durga, també anomenada Kali, on s'immergeix a l'aigua l'estàtua de la deessa.

dilluns, 13 de desembre del 2010

Atletisme, dòping i memòria


La realitat empírica és la intersecció d'un nombre infinit de percepcions subjectives que tenen com a denominador comú l'acceptació d'unes lleis consensuades per un nombre finit de subjectes. Això permet l'existència de realitats diferents depenent de quines siguin les lleis a què donem valor: les lleis de la física, les lleis divines, les lleis parlamentàries o la llei de la selva, per posar uns exemples.

Però la realitat, aquella que maneguem dia a dia, necessita d'un suport prou sòlid com perquè no s'esborri del nostre coneixement: la memòria. Sense memòria correm el perill de deixar-nos atrapar pel primer demagog que ens vulgui vendre la veritat absoluta o un petit paradís terrenal o celestial.

Com que de memòria tots anem fluixos, vam inventar un recurs que abans requeria del temps i la paciència d'un jubilat i que, ara, gràcies a Internet, és a l'abast de tothom que vulgui no creure el primer titular periodístic o no vulgui acceptar qualsevol afirmació sense contrastar-la: les hemeroteques.

El nostre estimat esport, l'atletisme, només surt a la superfície quan enxampen algun pobre desgraciat punxant-se a la infermeria de qualsevol estadi municipal. Pobre esport de ionquis! Pàries de l'esport! Ídols caiguts! Oi?

No seré jo qui defensi o ataqui els atletes dopats. Qui em coneix m'haurà sentit més d'un cop afirmar que tots els esportistes es dopen. I em reafirmo en aquesta opinió. Tot allò que es fa voluntàriament amb la intenció d'obtenir una millora en el rendiment físic és dòping: un plàtan o EPO. La diferència entre la legalitat o no d'aquestes accions està en els paràmetres que es fan servir per catalogar un suplement com a legal o il·legal. I com tots sabem, aquests paràmetres han anat canviat al llarg de la història de l'esport i... de la medicina. És el cas, per exemple, de la cafeïna: ahir, un suplement prohibit, i avui, una simple llaminadura.

I com que tenim mala memòria, com deia, us deixo una troballa d'hemeroteca: "Los atletas españoles reciben ayuda médica para mejorar sus resultados", article aparegut al diari El País el 14 de febrer de 1985, i signat per Juan Mora. Els protagonistes d'aquest deliciós entremès són Eufemiano Fuentes i la Federació Espanyola d'Atletisme. Pasen y vean!

dimecres, 1 de desembre del 2010

Max Aub: lúdic i exiliat


L'editorial granadina Cuadernos del Vigía reedita Juego de cartas, de Max Aub (París, 1903-Mèxic, 1972). Un artifici literari en forma de baralla de cartes, cadascuna de les quals té l'anvers dibuixat pel famós pintor cubista i company de Picasso, Jusep Torres Campalans, i al revers hi ha una sèrie de cartes (és a dir, d'epístoles) a diferents destinataris, cada una amb un argument secret que gira al voltant d'un personatge anomenat Máximo Ballesteros. Els dos personatges són, en realitat, heterònims de l'escriptor valencià. Del pintor, Aub en va escriure una novel·la, Jusep Torres Campalans (1958), on s'hi incloïa la biografia i les obres de l'artista, i que s’inclou en una sèrie més extensa de textos i autors apòcrifs. Tanta va ser la credibilitat de les dades d’aquesta obra que els crítics de l'època van pensar que realment existia l’artista i les seves pintures. Pur esperit lúdic, que no el va abandonar mai.

 
Tot i que normalment se situa Max Aub entre els components de la Generació del 27, sempre ha estat un escriptor difícil de catalogar. Primer, pel seu origen i els problemes d'identitat que el van acompanyar. Fill d'alemany i de jueva francesa, va arribar a València amb 12 anys, on aprengué català i castellà, i va acabar adoptant aquesta llengua com a forma d'expressió literària. Com deia el mateix Aub, un és d'allà on estudiar el batxillerat. Després vingué la Guerra Civil, l'internament al camp de concentració de Vernet, i més tard va ser deportat a Algèria, d’on s'exilià a Mèxic. I com tants escriptors, castellans i catalans (exposició Literatures de l'exili. Retorn a Catalunya), que van viure exiliats, el seu reconeixement dins de la història de la literatura ha estat difícil. Molta de la seva obra està encara per editar, i per reeditar la que va publicar a l'exili.

 
I al voltant d’aquest silenci i d’aquesta ignorància, i ara sense l'esperit lúdic que esmentava abans, cal recordar El laberinto mágico, una sèrie de sis novel·les que giren al voltant de la Guerra Civil i que haurien de ser de lectura obligatòria: Campo cerrado (1943), Campo de sangre (1945), Campo abierto (1951), Campo del Moro (1963), Campo francés (1965) i Campo de los almendros (1967). No estan els temps per ignorar la nostra memòria històrica.

Encara hi ha molt material inèdit de Max Aub. En aquest sentit, l’Editorial Cuadernos del Vigía i la Fundació Max Aub està posant fil a l’agulla perquè, el més aviat possible, es puguin rescatar els manuscrits que estan en possessió de la Fundació.

Woody Allen... 75 anys

Woody Allen (Nova York, 1 de desembre de 1935)

Happy birthday, Woody... and thank you very much


dissabte, 27 de novembre del 2010

Vázquez Montalbán des de la memòria



Manuel Vázquez Montalbán desde la memoria, així es titula el llibre que acaba d'aparèixer i que recull estudis de diferents autors, que tenen el seu origen en el congrés que es va celebrar el 2005 a la Universitat de Berna. Recull una sèrie d'assajos sobre la seva obra, la novel·lística, però també la que en podríem dir perifèrica; aquella que, com a periodista, va excavar en el seu pensament històric i polític i en la cultura de masses. Aquesta va ser una de les seves múltiples virtuts, la de saber analitzar la realitat a partir dels aspectes més "vulgars" de la societat: la gastronomia, el futbol, la cançó popular... I també recull treballs sobre la seva relació amb altres escriptors, com Juan Marsé.

Per a molts de nosaltres la relació amb Vázquez Montalbán va més enllà de qüestions professionals i de vivències com a lector. Ens hi uneix una relació emocional que no podem expressar del tot, però que segurament compartim bona part de la gent de la meva generació, tant els que apreciem la seva obra com els que ens sentim sentimentalment units a la seva persona i al seu pensament. Una relació que gairebé només som capaço de tenir amb ell i només amb ell. Podem sentir, per exemple, una gran admiració per l'obra de Juan Marsé i pel seu món literari, però no hi ha el lligam afectiu que es té amb Vázquez Montalbán. És una mica el que em passa amb Joan Manel Serrat. Amb aquest exemple potser s'entén millor què vull dir. Vázquez Montalbán i Serrat són com els germans grans; tenen (tenien) l'edat per ser-ho. Tots dos són un mirall que ens retorna aquella admiració que sentim per aquelles persones que marquen el teu camí i que donen forma als teus sentiments i a la manera com els vius i els analitzes.

Maruja Torres, Eduardo Mendoza, Vázquez Montalbán i Juan Marsé.
Casa Leopoldo, maig 1997 (foto: Artur Lleó)

Vázquez Montalbán va tenir la gran habilitat de convertir el món dels mortals, de la massa, amb les seves alegries i les seves misèries, en objecte d'anàlisi sense desmerèixer les eines que ens dóna la filosofia, la història i l'anàlisi política -i si va fer sociologia o psicoanàlisi o va fer sense convertir-nos en conill d'Índies-, transformant aquesta vulgaritat en una educació sentimental. I en un escenari, Barcelona, que encara ens ho fa més proper. Un cop més, la memòria com a eina i cultiu d'allò que acabem sent i que és indestriable del nostre ésser. Com Serrat, artesà i artífex amb la paraula que acaba donant nom al bateg irracional de l'ànima. Tots dos amb un llenguatge nou i personal que, tot i així, com no pot ser d'una altra manera, beuen tant de la tradició com de l'avantguarda.

Manuel Vázquez Montalbán desde la memoria: Ensayos sobre su obra.
Lopez de Abiada, José Manuel; López Bernasocchi, Augusta, i Oehrli, Michèle (eds.).
Madrid: Editorial Verbum, 2010.

dimecres, 24 de novembre del 2010

Espanya negra: Goya, Solana, Buñuel

Los disciplinantes, Gutierrez-Solana (ca. 1932)


La Sala Palau Antiguitats va presentar, el 2010, l'exposició La España negra: grabados de Goya a Solana, una magnífica mostra d'aiguaforts de Goya, Fortuny, Ricardo Baroja, Iturrino, Eugenio Lucas, Ignacio Zuloaga i José Gutiérrez Solana. Més de 60 gravats dels segles XIX i XX, que tenien com a fil conductor l'endarreriment secular de la societat espanyola durant aquell període; un país, que tot i els esforços regeneracionistes, va estar ancorat en el fanatisme, la misèria i la ignorància durant dècades. Com acostuma Palau Antiguitats, vam tenir l'ocasió de veure plegades obres que no trobarem exposades ni en museus ni col·leccions públiques, i que en aquest cas va permetre veure en conjunt el tractament que diversos autors van fet sobre aquella Espanya filla de la Santa Inquisició i enemiga de tot allò que s'apartés de l'ortodòxia. Aquella Espanya de la puresa de sang, que al llarg dels segles es va treure de sobre jueus, moriscos, humanistes, protestants i il·lustrats.

Malgrat el pas del temps i els canvis socials, els ressons d'aquella Espanya obscurantista i tancada, mai han deixat d'estar presents i moltes mostres del comportament social i polític del país són una conseqüència d'aquell passat del qual tots en guardem alguna referència a la nostra memòria. Fills d'aquella Espanya que retrata Machado a "Mañana efímero", de Campos de Castilla:


Esa España inferior que ora y bosteza,
vieja y tahúr, zaragatera y triste;
esa España inferior que ora y embiste,
cuando se digna usar la cabeza


Un país que se sumeix endefectiblement en la ruïna econòmica i cultural després de les expulsions i del malbaratament dels recursos colonials, sobretot un cop sobrepassat el Renaixement i l'època daurada del Barroc. Un segle d'Or il·luminat per Lope de Vega, Quevedo, Lope, Calderón o, a Amèrica, Juana Inés de la Cruz o Juan Ruiz de Alarcón; però que no s'entendria sense la influència, sovint llegida entre línies, dels escriptors conversos d'origen jueu, que aportaven, conscientment o inconscientment, una mirada crítica (social) o una especial concepció espiritual (mística) dins el panorama cultural: Rojas, Góngora, Teresa d'Àvila, Juan de la Cruz, fray Luis de León, Cervantes, Mateo Alemán, Baltasar Gracián, Luis Vives´o Alfonso Valdès, d'origen jueu, protestant i erasmista, i el probable autor del Lazarillo de Tormes, precursora de la novel·la picaresca, una de les joies de la literatura castellana.

Una societat que centra la seva essència i la seva existència en el concepte d'honor i en la puresa de sang del "castellano viejo" com a garantia de pertinença sense màcula ni rastre de sang jueva, i que posa com a límits de l'univers, material i mental, les parets de la sagristia, que portarà cap a la decadència cultural i la misèria moral, representada pel Sant Ofici, més sant que la santa raó.


Tu que no puedes (1799)
Francisco de Goya


El segle XIX, des dels pressupòsits il·lustrats fins arribar al naturalisme i el realisme, proporcionarà una mirada crítica, però també satírica i irònica, de la mà dels seus artistes i dels seus escriptors, que es van dedicar a retratar aquella Espanya inculta, grotesca i miserable, com es va poder veure a l'exposició de Palau Antiguetats. 17 gravats corresponien a les quatre sèries que va fer Goya: Caprichos, Desastres de la guerra, Tauromaquia i Disparates. Però calia posar la mirada i l'atenció en les tres peces de José Gutiérrez Solana (Madrid, 28 de febrer de 1886 - 24 de juny de 1945): La beata, Mujeres de la vida i La perra del artista. Obres d'un pintor que veu de la tradició goyesca, però també de l'expressionisme. És potser un dels més importants i més poc coneguts del públic, degut a la contundència amb què Goya s'ha acabat imposant en l'imaginari pictòric.


La beata, Gutiérrez-Solana

Mujeres de la vida, Solana


Però Gutiérrez-Solana no només és un gran pintor, sinó que sobresurt també com a escriptor –vessant aquesta encara menys coneguda– per la seva capacitat descriptiva i l'anàlisi que fa de la societat en els seus relats. Val la pena recuperar-lo o descobrir-lo llegint, per exemple, La España negra, en la reedició que Trapiello va fer el 2000.




Per acabar aquesta línia temporal i cronològica sobre l'Espanya negra, el segle XX ens va portar una de les mirades i de les veus més importants del cinema espanyol i mundial: Luis Buñuel (Calanda, 22 de febrer de 1900 - Ciutat de Mèxic, 29 de juliol de 1983). Moltes de les seves obres ens porten en clau simbòlica a aquella Espanya que perviu en el món rural i en l'aristocràcia. En aquest cas, és clar, ens interessa Las Hurdes, tierra sin pan (1932), filmada després de les surrealistes Un chien andalou (1929) i L'âge d'or (1930), i punt d'inflexió en les seves pel·lícules posteriors.

Las Hurdes és una comarca del nord de la província de Cáceres, a la frontera amb Salamanca, i per la seva situació potser l'indret més remot i aïllat de d'Espanya. Van ser etnògraf francesos, entre 1890 i 1910, els primers que van estudiar i denunciar la crua realitat de la població de la regió i la descrivien com a un lloc on regnaven la misèria i les malalties endèmiques provocades per les relacions sexuals endogàmiques.


El rei Alfonso XIII visita  Las Hurdes, el juny de 1922
© José Demaría Vázquez, 'Campúa' (Arxiu familiar)


El "descobriment" de Las Hurdes va provocar la reacció de l'Estat i el rei Alfons XIII hi va fer una primera visita, el 1913, acompanyat de Miguel de Unamuno; posteriorment, l'octubre de 1921, una Reial Ordre del Ministeri de l'Interior nomenava una comissió científica, encarregada d'estudiar les causes de la degeneració de la població hurdanesa, i el rei hi tornà, el juny de 1922, aquest cop acompanyat del doctor Gregorio Marañón, que va promoure la creació d'una Comissió Sanitària.


Fotograma de Las Hurdes


Tot i així, no va servir de gaire i deu anys, durant la Segona República, Luis Buñuel, amb el suport econòmic del seu amic l'intel·lectual anarquista Ramón Acín, hi va fer la pel·lícula amb què denunciava l'oblit. Però Buñuel no hi va anar amb les mans buides. El director aragonés va conèixer la realitat de Las Hurdes a través del llibre, il·lustrat, Las Jurdes: étude de géographie humaine (Burdeus, 1927) de l'hispanista francès catòlic Maurice Legendre. La pel·lícula de Buñuel, que també es declara "de geografia humana", està en bona part inspirat en aquest llibre.


Fotograma de Las Hurdes


A l'estrena al Palacio de la Prensa de Madrid, el 1932, hi va anar Marañón, que va sortir indignat del cinema perquè les imatges li van semblar extremadament desagradables i la protesta es va fer extensiva al Govern de la Segona República, que va decidir prohibir-la en considerar denigrant per al país. Cinc anys més tard, es va estrenar a França on, també als pocs dies, es va retirar a instàncies del Govern francès i de la premsa.


Fotograma de Las Hurdes


Tanta reacció contra una pel·lícula que reflecteix i denunciava l'abandonament i la misèria va acabar creant controvèrsia al voltant de la realitat de les imatges, acusant Buñuel d'haver manipulat la realitat i d'haver convertit els habitants en actors al servei dels interessos del director. És cert que hi ha escenes que són una ficció i que es podrien entendre com a part de l'imaginari surrealista de Buñuel, com és el cas de la caiguda de la cabra, de l'ase, que en realitat no és mort, i que ja apareix a Un chien andalou, o l'escena de la caixa de morts amb la nena, transportada per les aigües del riu. Però la raó d'aquesta manipulació va ser el poc temps de què Buñuel disposava per filmar i la voluntat de voler reproduir algunes de les escenes que tenia al cap i que venien del llibre de Legendre.


Fotograma de Las Hurdes


Tot i que sí que hi ha detalls surrealistes, com els que hem esmentat, Las Hurdes no és una pel·lícula surrealista i sí que el podem acceptar com un documental realista: tota aproximació mental, fotogràfica o fílmica sempre té alguna cosa de subjectiu perquè reflecteix el que ensenya i ignora el que amaga; però la realitat existia. El que sí inicia l'obra de Buñuel és la tendència cap a la crítica social que veurem en les pel·lícules de ficció posteriors, i si escoltem atentament hi sabrem veure, també, un bon grau d'ironia i cinisme. Us l'oferim sencera.




I per acompanyar la pel·lícula de Luis Buñuel, res millor que Las Hurdes. País de Leyenda, que ens mostra el viatge que el rei Alfons XIII va fer a la comarca extremenya el mes de junio de 1922, i que marca la descoberta "oficial" d'una zona d'Espanya ancorada a l'Edat Mitjana, en una edició preparada per la Consejería de Cultura de la Junta de Extremadura.




[+]

L'Espanya Negra, una visió gravada en la memòria, & piscolabis librorum.

dissabte, 20 de novembre del 2010

Josep Maria Castellet: panegíric i epitafi

Josep Maria Cas­te­llet, per Jordi Gar­cía
Anagrama


Panegíric 

Escrivia aquest apunt quan Josep Maria Castellet (Barcelona, 15 de desembre de 1926 - 9 de gener de 2014) va rebre el Premi Nacional de les Lletres, que se li va concedir l'any 2010. Poques vegades un premi ha rebut un aplaudiment tan unànime com aquest. Editors, escriptors, lectors, crítics, especialistes, tots tenim un deute immens amb aquest home que és un referent tant en la literatura catalana com en la castellana. Ara hi torno hores després de la seva mort.

No hi ha un espai dins la construcció literària i cultural de la postguerra espanyola que no estigui tocada per la mà de Castellet. La influència i el mecenatge que exercí sobre l’anomenada Escola de Barcelona (Riera, Carme. La Escuela de Barcelona: Barral, Gil de Biedma, Goytisolo: el núcleo poético de la generación de los 50. Barcelona: Anagrama, 1988), on per afinitat hi podem inscriure Gabriel Ferrater, que escrivia en català (potser el millor escriptor català després de la Guerra, víctima d’un excés d’intel·ligència), i que conformen el nucli poètic de la Generació dels 50: José Manuel Caballero Bonald, Rafael Sánchez Ferlosio, Ángel González, Ignacio Aldecoa, Antonio Gamoneda, Carmen Martín Gaite, Juan Marsé, José Ángel Valente, Claudio Rodríguez, Ana María Matute, Francisco Brines, entre d’altres.


Gil de Biedma, José Agustín Goytisolo,
Carlos Barral, Josep Maria Castellet


Com assessor literari de Seix Barral va viure el boom de la literatura hispanoamericana. En el seu llarg viatge entre autors i manuscrits va arribar a la direcció literària d’Edicions 62. I com a teòric, ja des dels seus articles a la revista Laie, o a L’hora del lector (1957), i tots els seus treballs posteriors, ha demostrat una capacitat especial per analitzar i per saber on era l’excel·lència.


Gabriel Ferrater


Pocs com ell van saber veure ben aviat, en les primeres dècades després de la Guerra Civil, com n'era d'anòmala la literatura catalana. Mentre la literatura castellana vivia una eclosió i una cohesió espectacular, la catalana navegava sense nord, sense cap model clar, fragmentada entre l’exili exterior i l’interior. Una literatura catalana que davant de la impossibilitat d’articular-se públicament degut a les prohibicions i la censura acaba enrocant-se en la recuperació de la llengua i de les institucions perdudes. I dic enrocar perquè d’aquella lluita, aleshores necessària, n’ha quedat una constant rància que gira més al voltant d’aspectes victimistes que en la consciència que una literatura es fa escrivint i que una cultura es desenvolupa vivint amb naturalitat en lloc de queixar-se. Els seus estudis sobre l’obra de Pla, Espriu o Rodoreda són un intent reeixit de col·locar la literatura catalana en el lloc que li corresponia, després del panorama desolador que va quedar a partir de 1939.

De la clarividència de Castellet, i després de la publicació de Veinte años de poesía española (1962), manifest de l’anomenada aleshores poesia social, va sorgir Ocho siglos de poesía catalana (Alianza, 1969), publicada conjuntament amb Joaquim Molas. Aquesta obra no va ser només una carta de presentació de la literatura catalana a la resta d’Espanya, sinó que va ser l’inici d’un pont que unia Barcelona i Madrid (ara el pont és en ruïnes i les aigües baixen tèrboles i llimoses) i que, de pas, obria camins cap a la literatura que es feia fora de les nostres fronteres.

Sense abandonar mai la seva capacitat visionària, el 1970 publicava a Barcelona Nueve novísimos poetas españoles, on antologava els poetes de la generació posterior a la dels 50: Manuel Vázquez Montalbán, Antonio Martínez Sarrión y José María Álvarez (els sènior) i Félix de Azúa, Pere Gimferrer, Vicente Molina Foix, Guillermo Carnero, Ana María Moix i Leopoldo María Panero (La coqueluche). Poetes tots ells que trencaven amb la tradició immediata (amb alguna excepció, com la influència de Gil de Biedma), i que sense abandonar influències culturalistes jugaven amb elements de la contracultura i del pop. Castellet no s’equivocava amb aquesta selecció perquè ha quedat ben clar la importància que tots ells han tingut en la literatura espanyola, i algun d’ells en la catalana.




Als aspectes creatius que he mencionat fins ara caldria afegir la que denota l’aspecte més personal de Castellet: la dels seus llibres de memòries. Per un costat, perquè ens permet gaudir de la seva escriptura més personal. Ens permet descobrir la seva magnífica prosa, clara, exacta i profunda. I d’un altre, perquè de la seva memòria és possible reconstruir el testimoni d’una època i d’un grup de gent tan gran en nombre com en valor i qualitat. Textos i llibres com “Memòries poc formals d’un editor literari” (dins Edicions 62. Vint-i-cinc anys, 1962-1987 [1987]), Els escenaris de la memòria (1988), Seductors, il·lustrats i visionaris (2009) o Memòries confidencials d'un editor (2012) són memòria i són Literatura.

Més enllà de qüestions acadèmiques i professionals, Castellet s’erigeix, en la vida de molts de nosaltres en far. No saps ben bé com, hi ha persones que apareixen a la teva vida (com en el seu moment Vázquez Montalbán) i a més d’aportar-te coneixement i/o plaer intel·lectual es converteixen en una llum que il·lumina les vores del camí. Hi ha dos plaers. Un, el que proporcionen les coses i les persones per elles mateixes en el moment que entren a formar part de la teva vida, en el moment que s’estableix aquell lligam personal que et permet compartir algun tipus de coneixement. L’altre, el que proporcionen els camins, principals o secundaris, que uneixen el coneixement amb la xarxa intricada que anomenem saber o cultura.


Epitafi

Durant el batxillerat i COU, Castellet apareix sobtadament a l’institut de la mà d’un professor de Literatura Espanyola, Ignacio Prat (Saragossa, 1947 – Barcelona, 16 de gener de 1982), que ens va ensenyar a llegir la literatura amb uns altres ulls.


Ignacio Prat


Prat, poeta aragonès i especialista en poesia modernista, ens va ensenyar a entendre la literatura a través de dos poetes lluminosos: Machado i Juan Ramón Jiménez. I quan ens va tenir captivats, es va treure de la butxaca del seu gavany rebregat un exemplar de Nueve novísimos. Aquell professor, brillant, d’aspecte malaltís, només dotze anys més gran que nosaltres, i que moriria als 35 anys, va tenir la gosadia de portar-nos pels camins secundaris de la literatura acadèmica. Per explicar els Novísimos calia fer unes quantes voltes per entrar en paisatges poc visitats per nosaltres, lectors innocents.


Antonio Machado i Juan Ramón Jiménez


Castellet apareixia aleshores per primer cop i, atrapat per les ganes de conèixer, Castellet ha anat apareixent irremissiblement al llarg de la vida fins que aquell adolescent que feia batxillerat va acabar fent filologia.

No hi ha hagut oportunitat de parlar amb ell... Mentida, en vaig tenir una en la boda d’un amic: era oncle de la núvia, però no vaig gosar poder. Feia respecte, tot i que en aquell moment es dissimulava amb bones dosis de displicència i arrogància. Va passar una oportunitat, si és que hi ha cap necessitat d’establir contacte personal amb les persones que s'admiren. Però, ironies de la vida, des de fa vint anys ens hem anat creuant pel carrer. L’empresa familiar és al costat de casa. Ja està bé així. Compartíem una passió; compartíem el carrer, el món.




[+]

Jaume Subirana, "País de Castellets", a F l u x
Notícia de la seva mort a El País, amb un fragment d'entrevista
Jordi Amat, "Capità Castellet" (Núvol, 10-I-14)
Teresa Muñoz Lloret, "Josep M. Castellet, l'escepticisme combatiu" (L'Avenç, 300, març 2005)
Juan Cruz, "Autoretrato del editor bien educado" (El País, 4-VIII-12)
"La vida es un sinsentido", entrevista de Víctor Amela (La Vanguardia, 18-I-08)
Tina Vallès, "Castellet en versaletes"
Bernat Puigtobella, "L'últim director literari" (Núvol, 12-I-14)