Flamenc morisc (1884), de Joaquín Araújo
Real Academia de Bellas Artes
El flamenc i el poble romaní
El flamenc, com en la resta d'expressions culturals dels pobles de la Mediterrània, ha viatjat d'una riba a una altra en un mar que, en lloc de separar, les ha unit com si fos un immens pont. Aquesta fusió que el flamenc ha fet amb altres músiques –com ho ha fet Maria del Mar Bonet amb la música catalana viatjant a les cultures del Magrib o Rosa Zaragoza amb els sons sefardites i les cançons de noces dels jueus catalans– és el camí de tornada als orígens. On hauríem d'anar a buscar les arrels del flamenc sinó entre els moriscos? La música lírica d'al-Àndalus està documentada fins al segle XVI i se'n perd la pista fins el XVIII, moment en què reapareix a mans dels gitanos. Aquest buit coincideix amb l'expulsió dels moriscos i els músics i titellaires andalusins (principis del segle XVII; veure La veu dels moriscos) i les dues grans persecucions contra els gitanos: la primera, durant el regnat de Felip II, quan el 1539 els gitanos són enviats a galeres; i la Gran Batuda de 1749, promoguda pel marquès de l'Ensenada i signada per Ferran VI el 30 de juliol, i que tenia la voluntat d'exterminar el poble romaní, amb qui el poder s’hi havia sentit sempre molt incòmode perquè els gitanos han estat tradicionalment reticents a abandonar els seus costums ancestrals, socials i religiosos
Procedents probablement del Panjab, la primera migració podria haver-se produït durant el segle X, però els primers testimonis fiables de l’arribada a Europa són dels segles XIV-XV. Com que pertanyen a una cultura àgrafa, no han deixat cap testimoni escrit conegut del seu origen, raó per la qual ells mateixos van acabar construint un relat llegendari i s'atribuïen una procedència llegendària que els feia descendents de mags caldeus o d’una tribu d'Israel perduda a l'Egipte faraònic, i hereus de regnes i títols imaginaris que els van conferir una aurèola mítica.
L’arribada de gitanos a Barcelona amb la intenció d'assentar-s'hi es produeix durant el segle XVIII fugint de la Gran Batuda, i ho faran al Portal de Sant Antoni, on trobaran la possibilitat d'exercir activitats comercial i quedar-s'hi fins avui perfectament integrats a la cultura catalana. El romanó o caló és la llengua dels rom o gitanos, nom que prové del mot castellà egiptano, a causa de la falsa creença que els primers membres d'aquesta ètnia, que van penetrar a Europa a l'acabament de l'edat mitjana, procedien d'Egipte. La mateixa confusió es va produir a la llengua anglesa, en la qual el terme gypsy prové del mot egyptian. Fragmentada en diversos dialectes i molt minoritzada, el romanó pertany a la branca indoària de les llengües indoiranianes, emparentada amb el sànscrit.
La llengua catalana té alguns préstecs lingüístics procedents del caló, com per exemple: halar (amb hac aspirada), xaval, guipar, dinyar, filar (veure-hi), pispar, calés, cangueli, paio o cruspir.
Segons Blas Infante, alguns d'aquells moriscos tornaren a la Península i es refugiaren a les muntanyes barrejats amb els gitanos amb la intenció de regularitzar la seva situació i viure camuflats treballant com a agricultors. D'aquí podria venir una dels possibles orígens de la paraula "flamenc", de l'àrab felah-mengu, "camperol fugitiu", que durant el segle XIX s'aplicarà també als gitanos.
Malgrat que sovint en perdem el rastre que ens porta fins avui, en els orígens tots ens hi acabem trobant i la música sovint hi fa de fil conductor. El flamenc, més enllà de la banalització que se n'ha fet després de la Guerra Civil, atorgant-li una etiqueta de "música espanyola" que no li correspon com a valor absolut, és la pervivència de les veus del passat; un passat que es torna atàvic quan escoltem cante jondo.
Sara la Negra
El 24 de maig se celebra Sara la Negra (en llengua romaní, Sara e Kali), personatge llegendari que, segons la tradició gitana, va acompanyar Maria Magdalena en el també llegendari viatge a la Provença, acompanyada de Maria Salomé i Maria Jacobé. Des de mitjan segle XV es fa la processó de les Maries (Salomé i Jacobé) a l'església fortificada de la població occitana de Lei Santas (segles IX-XII; construïda prop de la desembocadura del Petit Roine), a la cripta de la qual hi ha la figura de Sara.
Com comenta un dels nostres lectors, els gitanos inicien la participació en la processó de les Santes el 1927, de la mà de l'hisendat ramader felibre (occità) Folco de Baroncelli (impulsor amb Frederic Mistral de la llengua i la cultura occitanes), que volia promocionar turísticament la Camarga. En aquell moment, tots els gitanos de la Provença i el Llenguadoc són catalans, que subministraven cavalleries a Folco, i són ells els qui organitzen la processó, fins avui. És la família catalana Baptiste la que porta sempre la imatge de Sara. La primera data documentada de la processó provençal gitana de les Santes és 1852.
Les estàtues de les Maries són submergides al mar fins mig cos (la immersió ritual recorda l'arribada de les santes a la platja) i els pelegrins s'agenollen dins del mar. La figura de Sara s'incorpora més tard a la llegenda medieval (comença a trobar-se en escrits a partir de 1521) i acaba compartint ritual amb les Maries.
Alguns antropòlegs han vist similituds entre el culte de Sara e Kali i algunes processons de l'Índia, lloc de procedència del poble romaní, dedicades a la deessa Durga, també anomenada Kali, on s'immergeix a l'aigua l'estàtua de la deessa.
Segons Blas Infante, alguns d'aquells moriscos tornaren a la Península i es refugiaren a les muntanyes barrejats amb els gitanos amb la intenció de regularitzar la seva situació i viure camuflats treballant com a agricultors. D'aquí podria venir una dels possibles orígens de la paraula "flamenc", de l'àrab felah-mengu, "camperol fugitiu", que durant el segle XIX s'aplicarà també als gitanos.
Serenata morisca (1890)
Joaquim Sorolla Bastida
Museo Sorolla de Madrid
Malgrat que sovint en perdem el rastre que ens porta fins avui, en els orígens tots ens hi acabem trobant i la música sovint hi fa de fil conductor. El flamenc, més enllà de la banalització que se n'ha fet després de la Guerra Civil, atorgant-li una etiqueta de "música espanyola" que no li correspon com a valor absolut, és la pervivència de les veus del passat; un passat que es torna atàvic quan escoltem cante jondo.
Sara la Negra (Sara e Kali), santa llegendària del segle I venerada pel poble
gitano, que suposadament va acompanyar Maria Magdalena
i Josep d'Arimatea en la fugida a França
Sara la Negra
El 24 de maig se celebra Sara la Negra (en llengua romaní, Sara e Kali), personatge llegendari que, segons la tradició gitana, va acompanyar Maria Magdalena en el també llegendari viatge a la Provença, acompanyada de Maria Salomé i Maria Jacobé. Des de mitjan segle XV es fa la processó de les Maries (Salomé i Jacobé) a l'església fortificada de la població occitana de Lei Santas (segles IX-XII; construïda prop de la desembocadura del Petit Roine), a la cripta de la qual hi ha la figura de Sara.
Com comenta un dels nostres lectors, els gitanos inicien la participació en la processó de les Santes el 1927, de la mà de l'hisendat ramader felibre (occità) Folco de Baroncelli (impulsor amb Frederic Mistral de la llengua i la cultura occitanes), que volia promocionar turísticament la Camarga. En aquell moment, tots els gitanos de la Provença i el Llenguadoc són catalans, que subministraven cavalleries a Folco, i són ells els qui organitzen la processó, fins avui. És la família catalana Baptiste la que porta sempre la imatge de Sara. La primera data documentada de la processó provençal gitana de les Santes és 1852.
Les estàtues de les Maries són submergides al mar fins mig cos (la immersió ritual recorda l'arribada de les santes a la platja) i els pelegrins s'agenollen dins del mar. La figura de Sara s'incorpora més tard a la llegenda medieval (comença a trobar-se en escrits a partir de 1521) i acaba compartint ritual amb les Maries.
Alguns antropòlegs han vist similituds entre el culte de Sara e Kali i algunes processons de l'Índia, lloc de procedència del poble romaní, dedicades a la deessa Durga, també anomenada Kali, on s'immergeix a l'aigua l'estàtua de la deessa.
