Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March

dijous, 16 de desembre de 2010

Veus d'uns altres mons

Flamenc morisc
Fragment d'un gravat del segle XIX


El flamenc i el poble romaní

El flamenc, com en la resta d'expressions culturals dels pobles de la Mediterrània, ha viatjat d'una riba a una altra en un mar que, en lloc de separar, les ha unit com si fos un immens pont. Aquesta fusió que el flamenc ha fet amb altres músiques –com ho ha fet Maria del Mar Bonet amb la música catalana viatjant a les cultures del Magrib o Rosa Zaragoza amb els sons sefardites i les cançons de noces dels jueus catalans– és el camí de tornada als orígens. On hauríem d'anar a buscar les arrels del flamenc sinó entre els moriscos? La música lírica d'al-Àndalus està documentada fins al segle XVI i se'n perd la pista fins el XVIII, moment en què reapareix a mans dels gitanos. Aquest buit coincideix amb l'expulsió dels moriscos i els músics i titellaires andalusins (principis del segle XVII; veure La veu dels moriscos) i les dues grans persecucions contra els gitanos: la primera, durant el regnat de Felip II, quan el 1539 els gitanos són enviats a galeres; i la Gran Batuda de 1749, signada per Ferran VI i que tenia la voluntat d'exterminar el poble romaní, amb qui el poder s’hi havia sentit sempre molt incòmode perquè els gitanos han estat tradicionalment reticents a abandonar els seus costums ancestrals, socials i religiosos

Procedents probablement del Panjab, la primera migració podria haver-se produït durant el segle X, però els primers testimonis fiables de l’arribada a Europa són dels segles XIV-XV. Com que pertanyen a una cultura àgrafa, no han deixat cap testimoni escrit conegut del seu origen, raó per la qual ells mateixos van acabar construint un relat llegendari i s'atribuïen una procedència llegendària que els feia descendents de mags caldeus o d’una tribu d'Israel perduda a l'Egipte faraònic, i hereus de regnes i títols imaginaris que els van conferir una aurèola mítica.

L’arribada de gitanos a Barcelona amb la intenció d'assentar-s'hi es produeix durant el segle XVIII fugint de la Gran Batuda, i ho faran al Portal de Sant Antoni, on trobaran la possibilitat d'exercir activitats comercial i quedar-s'hi fins avui perfectament integrats a la cultura catalana. El romanó o caló és la llengua dels rom o gitanos, nom que prové del mot castellà egiptano, a causa de la falsa creença que els primers membres d'aquesta ètnia, que van penetrar a Europa a l'acabament de l'edat mitjana, procedien d'Egipte. La mateixa confusió es va produir a la llengua anglesa, en la qual el terme gypsy prové del mot egyptian. Fragmentada en diversos dialectes i molt minoritzada, el romanó pertany a la branca indoària de les llengües indoiranianes, emparentada amb el sànscrit.

La llengua catalana té alguns préstecs lingüístics procedents del caló, com per exemple: halar (amb hac aspirada), xaval, guipar, dinyar, filar (veure-hi), pispar, calés, cangueli, paio o cruspir.

Segons Blas Infante, alguns d'aquells moriscos tornaren a la Península i es refugiaren a les muntanyes barrejats amb els gitanos amb la intenció de regularitzar la seva situació i viure camuflats treballant com a agricultors. D'aquí podria venir una dels possibles orígens de la paraula "flamenc", de l'àrab felah-mengu, "camperol fugitiu", que durant el segle XIX s'aplicarà també als gitanos.


Serenata morisca (1890)
Joaquim Sorolla Bastida
Museo Sorolla de Madrid


Malgrat que sovint en perdem el rastre que ens porta fins avui, en els orígens tots ens hi acabem trobant i la música sovint hi fa de fil conductor. El flamenc, més enllà de la banalització que se n'ha fet després de la Guerra Civil, atorgant-li una etiqueta de "música espanyola" que no li correspon com a valor absolut, és la pervivència de les veus del passat; un passat que es torna atàvic quan escoltem cante jondo.


Sara la Negra (Sara e Kali), santa llegendària del segle I venerada pel poble
gitano, que suposadament va acompanyar Maria Magdalena
i Josep d'Arimatea en la figida a França


Sara la Negra

El 24 de maig se celebra Sara la Negra (en llengua romaní, Sara e Kali), personatge llegendari que, segons la tradició gitana, va acompanyar Maria Magdalena en el també llegendari viatge a la Provença, acompanyada de Maria Salomé i Maria Jacobé. Des de mitjan segle XV es fa la processó de les Maries (Salomé i Jacobé) a l'església fortificada de la població occitana de Lei Santas (segles IX-XII; construïda prop de la desembocadura del Petit Roine), a la cripta de la qual hi ha la figura de Sara.

Com comenta un dels nostres lectors, els gitanos inicien la participació en la processó de les Santes el 1927, de la mà de l'hisendat ramader felibre (oocità) Folco de Baroncelli (impulsor amb Frederic Mistral de la llengua i la cultura occitanes), que volia promocionar turísticament la Camarga. En aquell moment, tots els gitanos de la Provença i el Llenguadoc són catalans, que subministraven cavalleries a Folco, i són ells els qui organitzen la processó, fins avui. És la família catalana Baptiste la que porta sempre la imatge de Sara. La primera data documentada de la processó provençal gitana de les Santes és 1852.

Les estàtues de les Maries són submergides al mar fins mig cos (la immersió ritual recorda l'arribada de les santes a la platja) i els pelegrins s'agenollen dins del mar. La figura de Sara s'incorpora més tard a la llegenda medieval (comença a trobar-se en escrits a partir de 1521) i acaba compartint ritual amb les Maries.

Alguns antropòlegs han vist similituds entre el culte de Sara e Kali i algunes processons de l'Índia, lloc de procedència del poble romaní, dedicades a la deessa Durga, també anomenada Kali, on s'immergeix a l'aigua l'estàtua de la deessa.

12 comentaris :

  1. El flamenc m'agrada molt, com també la rumba i, sobretot, la copla. És curiós com les lletres d'aquelles cançons de la Piquer, Imperio Argentina, Juanita Reina o Lola Flores ens han quedat gravades a foc.
    Hi ha una cosa, però, que em fa ràbia: al flamenc se li ha donat el lloc que li correspon dins el món de la música, però amb la copla encara queden vestigis d'un cert menyspreu perquè encara se la relaciona amb el franquisme. I és cert que el Règim en va fer una utilització interessada, però també s'ha de saber que alguns artistes com Miguel de Molina van ser represaliats i que unes quantes cançons es van haver de modificar a conveniència del nou imperatiu moral, com és el cas d'"Ojos verdes".
    Continuaria escrivint sobre el tema, però m'aturo ja. Només dir-te que m'ha encantat l'article i que, novament, et felicito.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha tantes coses que caldria posar en el seu lloc, Sícoris...! Els interessos, la ignorància i els interessos econòmics marquen qualsevol tendència. I com que la cultura és tan minoritària els tòpics es converteixen en axiomes. Com ja hem comentat altres vegades, som uns afortunats; per l'experiència acumulada i pels beneïts déus que un bon dia en vam insuflar l'alè de la curiositat.

      Elimina
  2. Excelente, Enric, por ser un fiel reflejo de una época que a veces es difícil de explicar a quienes no la vivieron, y muy interesante también el comentario de Sícoris. He tocado el tema en alguna ocasión en lo que se refiere al paso Cine Mudo-Cine Sonoro y a la importancia capital de Lee de Forest, cuyo proceso era muy superior (las primeras puebas en sistema Phonofilm fueron en 1920)al de "El cantor de Jazz", en sistema Vitaphone. En cuanto a Conchita Piquer es un recuerdo imborrable de mi niñez. Yo no soporto el Flamenco y sólo me gusta de la Copla, la época de los 40s con Piquer por encima de todas, aunque Juanita Reina, Imperio Argentina o Gloria Alcaraz eran muy buenas. Lola Flores me resultó insportable de niño, de adulto y hasta la hora actual en la figura de sus patéticas hijas. Y la Pantoja, de Tercera División comparada con la Piquer. Conservo los discos en 78 rpm que compraron mis padres y recuerdo que hace unos pocos años me pusé a escucharlos y tuve que dejarlo. Eran demasiados recuerdos. Y sí, Enric, en esa época la Radio fue absolutamente fundamental. Por cierto, el Diario Hablado de Radio Nacional podía ser divertidísimo desde el punto de vista de unos niños que pensaban por su cuenta, no comulgaban con ruedas de molino y le veían el plumero a ciertos tipos nada más abrían la boca. A mí, con ocho o nueve años, se me saltaban las lágrimas de la risa cuando escuchaba los discursos de de Girón de Velasco. Más tarde comprendí que no era para tomárselo a risa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Temo el día, Eugenio, en que desaparezca la última generación de la radio, los últimos que somos capaces de transmitir unas emociones que se convertirán en recuerdo rancio. Si ahora es difícil de explicar, en el futuro será imposible.

      El "Diario hablado", igual que los consultorios, tenían para mí el mismo tratamiento que el teatro radiado o las radionovelas: material de ficción; a pesar de conocer perfectamente el contexto social y político.

      No me llega todo el flamenco, como es natural, porque hay una parte de la sensibilidad que se tiene si se ha mamado. Pero hay algo en el cante jondo, por ejemplo que me pone los pelos de punta; que arranca de la tierra y me sube al estómago sin que lo pueda racionalizar. Me pasa lo mismo con la música tradicional balcánica i zíngara, el klezmer judío, las tarantelas napolitanas, las rimas mozárabes...

      Elimina
  3. Este apunte es un despertar de emociones y conocimientos. Lo que no abré escuchado por la radio, primero de galena y despues de lamparas,,,,,y por el gramófono "La voz de tu amo"de la vecina Gracies Enric !! os acordais dels cantor Tino Rossi ??

    ResponElimina
    Respostes
    1. Encantat de despertar emocions, Jaume. De Tino Rossi només recordo versions clàssiques com "Ave Maria" o "Bésame mucho".

      Elimina
  4. Els gitanos inicien la participació en la processó de les Santes el 1927, de la mà de l'hisendat ramader felibre Folco de Baronceli, que volia promocionar turísticament la Camarga. En aquell moment, tots els gitanos de la Provença i el Llenguadoc són catalans, que subministraven cavalleries a Folco, i són ells els que organitzen la processó, fins avui. És la catalaníssima família Baptiste la que porta sempre la imatge de Sara. La primera data documentada de la processó provençal de les Santes és 1852 (cito de memòria).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies pel comentari i la informació. L'he afegida a l'article. Si vols que hi surti el teu nom, només m'ho has de dir.

      Elimina
  5. Molt interesant com sempre. Gràcies Enrich !!!!

    ResponElimina