Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March

dilluns, 30 de juliol del 2012

Per què corro (corria)?

L'estadi de Montjuïc el 1963, amb pista de cendra
Joana Biarnés. Arxiu Municipal de Terrassa


Una hipòtesi

Al carrer, quan érem nens, sempre corríem. Pels descampats, per aquelles fractures que els barris, els antics municipis del Pla de Barcelona, conservaven encara com antigues fronteres després que la retícula de l’Eixample els atrapés com una teranyina. Corríem carrer amunt i carrer avall, fent voltes a la mançana, pujant i baixant les escales de les cases, per amagar-nos als terrats. No teníem gaire oportunitats de veure atletisme ni en directe ni a la televisió: l'esport, més enllà del futbol, era (és) residual i a les escoles només fèiem taules de gimnàstica. Sí que eren cita obligada els crossos d'hivern i el mític Mariano Haro, que representava la bandera esportiva d'aquella Espanya endarrerida de figures aïllades, com Manolo Santana o Ángel Nieto, que competien com lluitava Agustina d'Aragó. No oblidaré mai (sobretot pel que tenien d'aire fresc) aquelles matinals del diumenge compartides entre les curses camp a través i la pilota basca; o les tardes del dissabte amb el rugbi: una debilitat personal que va més enllà de l'esport.

Els jocs olímpics eren una altra cita ineludible. Sempre ha estat atractiu aquest aire ecumènic que desplega el colorit mosaic de països que hi participen. L'esport és una forma endolcida del combat i els jocs volen exemplificar aquesta voluntat no bèl·lica. A la canalla ens havien arribat els ressons dels Jocs de Tòquio, de 1964, sobretot perquè Abebe Bikila va guanyar la marató calçat i no a peu nu com ho va fer a Roma. Però van ser els de Mèxic de 1968 els que, a través de la tele, ens van deixar els primers noms mítics: Bob Beamon, fent 8,90 en el salt de longitud; Fosbury, que revolucionava l'alçada saltant d'esquena al llistó; Haynes, el primer atleta a baixar de 10" en els 100 m.ll.; Keino, Gammoudi... i el Black Power, representat pels atletes nord-americans Tommie Smith i John Carlos (primer i tercer en els 200 m.ll.; Peter Norman, l'australià que va fer segon, els va fer costat), que amb un guant negre al puny protestaven pels drets civils dels afroamericans.

Tot plegat, però, era marginal. Ni els nens fèiem atletisme quan corríem al carrer, ni l’atletisme era una cosa que formes part de les nostres vides. L’atletisme era dels atletes, personatges sorgits d’un Olimp que desconeixíem.


Ovett amb la samarreta de l'URSS, el 1977


No va ser fins a finals dels 70 que l'atletisme va prendre una dimensió que mai havia intuït fins aleshores. Un duel em va marcar per sempre: Steve Ovett contra Sebastian Coe. Però no era un duel només atlètic. En aquella època tots estàvem ficats en política i l'enfrontament entre aquest dos grans atletes era alguna cosa més que esport (si és que l’esport és només esport, cosa realment discutible): representava la lluita de classes. M'emocionava veure el vell Ovett lluint la seva samarreta vermella gastada i plena de forats, una samarreta soviètica, enfrontant-se a la pulcra imatge de sir Sebastian Coe. Dos britànics, dos atletes, dues maneres d’entendre la vida.


Cobert de fusta i canyes d'una taverna en una
barraca situada rere l'estadi de Montjuïc
Foto: Pepe Encinas


Amb un amic vam començar a anar al vell i decadent estadi de Montjuïc per córrer a la pista de cendra. L'estadi es queia a trossos i vestidors i dutxes eren de postguerra. Corríem, però de fet el que volíem era amarar-nos de l'esperit: estar entre aquelles ruïnoses pedres ja ens feia sentir bé. Tenia alguna cosa de ruïnes romanes pintades per un pintor romàntic. Aquella cendra estava impregnada de memòria. I si sorties a córrer per la muntanya ho feies entre barraques i per camins que dibuixaven un passat mític: el camí de la Serp, de la Llengua de la Serp, de l'Animeta, de l'Esparver, del Molí... I acabaves fent un entrepà a Casa Valero o al Noche y Día.


Els bars Casa Valero i Noche y Día, la dècada de 1965


En cap moment se'ns va passar pel cap competir: l'atletisme era per als atletes, i si no tenies un cert nivell no podies plantejar-te la competició. Però tot es va conjurar perquè aquell ànim que ens empenyia a córrer sense cap ànim competitiu s'acabés transformant en un moviment que ens va dur a uns quant iniciats a envair l'asfalt, els parcs i la muntanya, mentre apareixien les primeres curses populars.

Córrer es va convertir en un fet habitual, un hàbit que acompanyava la resta d'activitats. I vaig començar a competir. No em plantejava per què corria: era una activitat més que compartia amb d'altra gent: uns anaven a missa, d'altres rentaven el cotxe en un descampat, jo corria. Evidentment, l'activitat esportiva comportava un benefici físic, però el càlcul i la millora no formaven part de la racionalització existencial.

No va ser fins l'any 1985 que no em vaig plantejar de veritat per què corria. Va ser en el cros Antoni Amorós, a Santa Coloma de Gramenet. Fins aleshores jo només havia corregut curses urbanes en línia, en recorreguts d'una sola volta, que permeten dissimular les mancances dins del grup. Però en un cros es fan voltes a un circuit, i si no corres prou, et doblen. I aquí hi va haver el punt d'inflexió. A la darrera volta, José Manuel Abascal, bronze en 1500 m.ll. en els jocs olímpics de Los Angeles 1984, em doblava. I no em doblava un atleta qualsevol, em doblava un atleta que era capaç de disputar la victòria a Ovett, Coe i Cram.

Amb això en vaig tenir prou. No volia que em tornessin a doblar en un cros. Ara sabia per què corria. Corria perquè perseguia un lloc en el món. Esforçant-se el mateix, cadascú arriba on arriba, això ho tenia clar. Mai correria tant com els atletes professionals, però em deixaria dur per la seva estela i la meva cursa valdria el que valia el meu esforç: aquest era el meu capital. Faria que el circuit girés per a mi igual que per a ells.

La necessitat de saber em va dur a estudiar per ser monitor de d'atletisme. L'aparició del triatló mitjan anys 80 em va empènyer a provar noves emocions. Amb les categories per edats vaig trobar el meu nínxol ecològic i van arribar els èxits. Però la dedicació a l'esport de competició ha entrat sempre en conflicte amb l'activitat intel·lectual: no és gens difícil compaginar esport i activitat professional, però si ho és amb les activitats creatives i literàries perquè totes dues demanen un alt grau de concentració i entrega personal.

He fet més d’un miler de competicions. He sentit la sang a la gola i el dolor a les cames i als braços. Corria per agafar aquella samarreta vermella. La samarreta d’Ovett. I mentre vas, vius. Més enllà d'una arribada n'hi ha una altra, i mentre no arriba el final, ets etern.


Un conte

Les cames van lleugeres. Sobre el cap, la línia del cel (Urà); sota els peus, la línia de la terra (Gea). Dues línies rectes. A l'infinit (ho deia Tales) cel i terra es trobaran: Urà i Gea. I de la unió dels dos déus, naixerà un tità: Cronos. Les cames van lleugeres, però mai prou lleugeres. Cronos acabarà devorant els seus fills.


Un epíleg

A la samarreta vermella d'Ovett hi ha una falç, com la que Cronos va fer servir per tallar els testicles al seu pare. I dels testicles d'Urà i l'escuma del mar, va néixer Afrodita.

dimarts, 24 de juliol del 2012

Origen i conseqüències de la Setmana Tràgica

Embarcament de tropes cap a Melilla en
el port de Barcelona, el 1909
Frederic Ballell. AFB


El conflicte de la Setmana Tràgica s'origina l'11 de juliol de 1909 amb un moviment antimilitarista a Barcelona en protesta per l’embarcament de reclutes i reservistes catalans cap a la guerra del Marroc i per la negativa a reprendre l'aventura colonial marroquina, promoguda pels interessos miners al Rif. El 9 de juliol de 1909 una operació de policia per protegir el ferrocarril miner prop de Melilla va encendre el conflicte bèl·lic, i el ministre de la Guerra del govern de Maura, general Linares, va decidir trametre a l'Àfrica un cos expedicionari de més de 40.000 homes, reservistes majoritàriament casats i amb fills, i potser com a "mesura punitiva"– reclutats en bona part a Catalunya. Aquests fets, sentits per la ciutat com una provocació, s'esdevenien en unes circumstàncies socials de feblesa organitzativa del moviment obrer, enduriment patronal, descontentament creixent de la petita burgesia i crisi de l'aparell d'un estat anacrònic i oligàrquic.

Entre el 26 de juliol i el 2 d'agost de 1909, una revolta popular ocupa Barcelona amb més de 250 barricades, atacs contra la burgesia i crema de convents (en pocs casos esglésies), poders íntimament lligats a la repressió. Les dones hi van tenir un paper molt actiu, no només perquè els afectava el reclutament dels homes (les classes benestants podien pagar-ne l'exempció), sinó perquè les institucions religioses feien competència deslleial a les fàbriques fent servir nenes i recluses com a mà d'obra, cosa que feia minvar els sous de les dones treballadores.


La fotografia pretén representar la crema de convents
durant la Setmana Tràgica, però la imatge va ser
manipulada afegint-hi fum per dramatitzar
encara més la situació


Vençuda la resistència popular, l'escola laica va ser acusada d'incitadora a l'odi polític i religiós, i Ferrer i Guàrdia va ser convertit en el cap de turc del conflicte, que va generar una repressió que va afectar les escoles i els moviments laics i obrers, i va portar a centenars de processos militars.

Fa un temps vam publicar a Bereshit Nochebuena republicana, una gravació de 1931 de l'escriptor i autor teatral de sainets i revista Manuel Fernández Palomero  (?-1949), interpretat per l'actor còmic Francisco Gallego, Galleguito. Vam aprofitar per evidenciar que bona part dels enregistraments sonors d'obres teatrals i de programes de ràdio estaven totalment oblidats en les fonoteques; i encara gràcies que existeixen les gravacions, malgrat que poca gent ho sàpiga o les consulti.

Avui les notícies corren a la velocitat de la llum d'una punta a l'altra del planeta; ens arriben en tots els formats: orals, escrits o imatges, i sovint en directe mentre s'estan produint els fets. A finals del segle XIX i a principis del XX, l'actualitat es portava al públic popular a través de representacions. S'exposaven diorames, quadres escènics amb figures de cera que representaven esdeveniments històrics o s'escenificaven en els teatres per acostar els fets al públic amb el màxim realisme, més que no pas aportava la fotografia, la ràdio o el cinema, que en aquells anys començaven la seva singladura entre les masses expectants. De fet, res nou: els joglars i els romanços ja complien aquesta funció relatora i de guardians de la memòria.

Moltes d'aquestes representacions teatrals s'enregistraven en discos o, en el seu defecte, es feia una gravació d'estudi utilitzant la fórmula de les radionovel·les o del teatre radiat.


Sessió del procés a Francesc Ferrer i Guàrdia a la Presó
Model de Barcelona, el 9 d'octubre de 1909
Col·lecció Merletti / IEFC


La paròdia política de Nochebuena republicana ens va fer somriure, però les gravacions que porto avui no són per riure. Totes dues històries tenen com a protagonista Francesc Ferrer i Guàrdia i estan, evidentment, dramatitzades segons els gustos d'una part del públic de l'època, i escoltades ara i aquí potser tenen un aire còmic en la posada en escena que no es pretenia. Acusat d'haver fomentat la revolta de la Setmana Tràgica de Barcelona el 1909, Ferrer i Guardia, polític i pedagog creador de l'Escola Moderna, va morir afusellat el 13 d'octubre de 1909 al fossat de Santa Amàlia del castell de Montjuïc, i aquests són els fets que es narren. Tant el procés, ple d'irregularitats, com l'execució van rebre el rebuig de la premsa i els polítics d'Europa i els Estats Units.




Els dos enregistraments esmentats tenen el mateix títol: Sentencia y ejecución de Francisco Ferrer y Guàrdia. La primera, representada en el Teatro Apolo de Madrid el desembre de 1909, pocs dies després de l'assassinat de Ferrer i Guàrdia, va seguida de Delirios anarquista. El guió i direcció són de l'escriptor i recitador argentí Eugenio G. López, i està interpretada pel mateix Eugenio G. López, per Juan Rovira i la Sra. Bandalisa, i va ser enregistrat per RCA Victor (1911).




La segona gravació és de 1931, i va ser interpretada i enregistrada per Fèlix de Pomés (1893-1969), actor i director de cinema d'origen aristòcrata, que va estudiar medicina i farmàcia però es va llicenciar en dret. Dedicat al periodisme, va col·laborar a El Día Gráfico de Barcelona i a Fígaro de Madrid. Els anys 1918-20 va jugar en els primers equips del F C Barcelona i del C E Espanyol. Més tard va guanyar el campionat de Catalunya d'esgrima i va participar en els Jocs Olímpics de París (1924) i d'Amsterdam (1928). La seva veritable passió va ser la pintura i el dibuix (va exposar a Barcelona i Madrid), però va acabar dedicant-se de ple al cinema a Alemanya, França, Itàlia i els Estats Units. Torna a Catalunya un cop proclamada la República, moment en que participa en pel·lícules de marcat contingut polític i revolucionari, com Aurora de esperanza (1936) d'Antonio Sau. Els darrers anys de la Guerra Civil hi ha un buit en la seva biografia fins que torna la l’any 1941 i reprèn la seva carrera cinematogràfica.




Fàbriques i esglésies cremades

Un segle abans de la Setmana Tràgica població obrera creixia al voltant de les fàbriques situades prop de la plaça del Pes de la Palla, del Pedró i dels carres de Ponent i Tallers, impulsades pel valor i l’aparició de les màquines, amb Ca n'Erasme com a símbol d’honestedat empresarial. Però a finals del segle XIX, aquell niu de fàbriques s’havia estès i es convertia en el gresol decadent d’un territori superpoblat que superava les possibilitats d’uns barris insalubres.


La crema de cadàvers del convent de les Jerònimes (1909),
segons un dibuix de Pau Febrés Yll
Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona


Les fàbriques agonitzaven i sovint eren cremades intencionadament posant en perill els habitatges i la vida dels obrers, cosa que no fa estrany que fos en el Raval on les pistoles i la crema d’esglésies van tenir més èxit i que la Setmana Tràgica comencés a les barricades de Sant Pau del Camp, mentre els cadàvers desenterrats de les monges jerònimes eren passejats pels carrers i abandonats a les barricades com si fossin escombraries.


La gent contempla els morts desenterrats
al convent de les Magdalenes (1909)
Frederic Ballell (AFB)


Aquella primera nit, donant fe que l’església que més il·lumina és la que crema, el foc s’estengué pels convents de la ciutat mentre s’obviava que la veritable revolta havia sorgit contra les lleves catalanes enviades a lluitar a la guerra del Marroc i acabava fent pagar els abusos contra la classe obrera a qui secularment l’havia enganyat i utilitzat: l’Església.


La gent contempla els morts desenterrats
al convent de les Magdalenes (1909)
Frederic Ballell (AFB)



[+]

"Sentencia de Francisco Ferrer Guardia" i "Ejecución de Francisco Ferrer Guardia", E. Lopez, Juan Rovira, Sra Bandalisa, dins Teatro y varietés: Cómicos y género chico, volumen 3. Barcelona: Blue Moon, 2002, Colección Cancionero de Oro [DVD].

dimecres, 18 de juliol del 2012

Rafel Tona: l'artista desconegut

Rafel Tona (1960), per J. Ruyer


Continuant amb la classificació dels pocs papers que van sobreviure l’avi March, m’he topat amb un delicat gravat de 1934 que Rafel Tona va fer per als joiers Fuset & Grau, del carrer de Pelai, 44, de Barcelona.

Ha estat un problema saber qui era Rafel Tona perquè el seu nom no apareix en cap de les obres generals de referència que he consultat. Tona, grafista, pintor i escultor nascut a Barcelona el 24 de juny de l’any 1903, no té una entrada en cap enciclopèdia.

Fill de Baldomer Tona i Xiberta (1864-1937), un advocat republicà federalista, diputat provincial i diputat a les Corts durant la Solidaritat Catalana (primer gran moviment polític unitari catalanista, sorgit l'any 1906 com a resposta als fets del Cu-Cut), va ingressar l’any 1917 a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, on va rebre classes de dibuix, pintura i escultura en el taller de l'escultor Josep Llimona. El 1920 va treballar en el taller de l'escultor Pau Gargallo i va començar a publicar dibuixos en els setmanaris satírics Papitu i L’Esquella de la Torratxa.

Després d’una primera estada a París (1923), on segueix un curs de pintura a l'Académie Charpentier, entra en contacte amb els mestres del cubisme (Picasso, Braque...) i se sent atret per l’art de l’Àfrica negra i precolombí, que en aquells anys estaven de moda a la capital francesa.

Torna a Barcelona influït per aquell bullir artístic de París, i serà entre 1925 i 1928 (fugint de la dictadura de Primo de Rivera) que en companyia del seu amic, el pintor Alfred Figueras, (artista també a redescobrir, de qui se'n va fer una exposició en el Museu Comarcal de Manresa el 2012, Alfred Figueras: entre l'exili i el retorn 1925-1930, i a la néta del qual agraïm els seus comentaris a aquest apunt) decideixen traslladar-se a l’Alger, on van fundar l'acadèmia Art per ensenyar pintura, escultura i dibuix, i estar en contacte amb l’art “primitiu” africà. De retorn a París (1928-1932), i sense deixar de pintar, Tona divideix el seu temps entre el disseny de teixits i la creació de decorats de cinema per als estudis Joinville, on col·laborarà en les pel·lícules Marius (1931), d’Alexander Korda i Marcel Pagnol, i L‘òpera dels quatre rals (1931), del director expressionista austríac George Wilhem Pabst.

Després de la proclamació de la Segona República Tona decideix tornar a Barcelona empès per l’eufòria artística i social que la llibertat i el nou procés polític comportaven. Va obrir una agència de publicitat a Barcelona, però l’esclat de la Guerra Civil el 1936 i la pèrdua de la guerra va tallar d’arrel tots el projectes polítics, socials i culturals, i ens va sumir en una nit que va durar quaranta anys. Tona, republicà i d’esquerres (era militant del PSUC), va col·laborar com a dibuixant amb el Comissariat de Propaganda, amb uns cartells que es caracteritzen per un grafisme de línies i formes simples a les quals dona un gran dinamisme mitjançant el trencament dels plans.




Cartells de la Guerra Civil,
de Rafel Tona (1936)
Biblioteca Digital Hispánica


Acabada la guerra, Tona s’exilia a França (1939-1940), però l’arribada del nazis el fan decidir a tornar a Algèria. Decidit a participar directament en la lluita contra el feixisme, entre 1940 i 1944 es posa al servei de la Resistència i contribueix a l'organització de desembarcament dels Aliats. L’any 1942, amb el pintor Louis Bernasconi, crea els Salons de la Resistència del nord d'Àfrica, amb l’objectiu de recaptar fons per al moviment. Col·labora en el diari Combat i en les campanyes de propaganda gràfica dels Aliats amb cartells i fulletons.

Després de la Segona Guerra Mundial Tona reprèn la seva activitat com a pintor i exposa a Algèria, Marroc, Tunísia i París. Però és entre 1948 i 1960 que es produeix el reconeixement definitiu del seu art quan rep el Premi de la Crítica (1950) i el Premi del Saló de la França d'Ultramar (1952), i les seves pintures passen a formar part de la col·lecció del Museu de Belles Arts de l'Alger.


Alger (1969), Rafel Tona


L’any 1960, amb una Algèria en ple procés de descolonització (la guerra d’independència es va allargar entre 1954 i 1962), Rafael Tona es va traslladar definitivament a París. Havia perdut l’esperança de tornar a una Catalunya immersa en una dictadura que encara havia de durar anys. Havia deixat de ser ciutadà del seu país mentre la França que l’acollia li permetia viure del seu art i les seves obres eren adquirides pel Museu de Belles Arts de Tolosa de Llenguadoc (1965) i el Fons Nacional d'Art Contemporani (1980).

Tona moria a París el 12 de febrer de 1987 mentre a Catalunya i Espanya res se’n sabia d’aquest artista fins que no es van començar a classificar-se els cartells de la Guerra Civil i algú es va preguntar qui era Rafel Tona: aquest apunt s’ha hagut de fer amb bibliografia francesa.  Des del 2020, gràcies a aquest article, ja té una entrada a la Viquipèdia en català i a l'Enciclopèdia Catalana.

La guerra ens va arrabassar un altre artista. La guerra ens va arrabassar els vius i els morts. A continuació podeu veure algunes de les obres de Tona i en podreu veure d'altres a al web Rafel Tona.


Banyistes (1928)


Parella en un sofà (1928)



[+]

Angeli, L. E. "Tona" [en línia a Cercle Algerianiste], a L'Algérianiste: Bulletin d'Idées et d'Information, núm 81, març 1998.

Cartells de la col·lecció Fornàs [en línia. Barcelona: Parlament de Catalunya, 2006 [PDF].

Perucha Eguren, Eukene. "Conclusions", a Art, mémoire et exil [bloc], 16 de febrer de 2010.

Rafel Tona. Pàgina web amb la biografia, l'obra i exposicions.

dissabte, 14 de juliol del 2012

El Cine Popular del Clot-Camp de l'Arpa



La postal que encapçala aquest apunt és una de les més de 1000 que Àngel Toldrà Viazo (Barcelona, 1867-1956), que signava A.T.V., va fer amb Barcelona com escenari (1905-1930). No era fotògraf. Tenia una botiga de calcomanies i cromos i va saber captar l’interès i el negoci que les postals podien representar. Ja en parlarem un altre dia.

Aquesta pertany a la sèrie dedicada als edificis religiosos cremats durant la Setmana Tràgica (25 de juliol i el 2 d'agost de 1909). Com a imatge no té més interès que ser testimoni d’aquells esdeveniments, concretament l’incendi que va patir el convent, i avui també escola, de les Escolàpies del Clot-Camp de l’Arpa. Les instal·lacions, que ocupen l’espai entre els carrers Rogent-Joan de Peguera-Eterna Memòria i Coll i Vehí, no tenen un especial valor arquitectònic. Com a molt, pot tenir interès pels habitants del barri, que poden veure, però poc, quin aspecte tenia aquell indret l’any 1909.

La nostra vista i el nostre cervell són selectius. Tenim una gran capacitat mental per percebre tot allò que passa al nostre voltant, però inconscientment seleccionem només allò que considerem rellevant. Veien només allò que, d’una manera o una altra, està relacionat amb els nostres centres d’interès. A tots ens ha passat que en el moment que un element, una idea o un concepte passen a formar part del nostre coneixement al nostre voltant s’il·luminen objectes i detalls que fins aleshores havien passat desapercebuts.

Aquest és el cas. No hi ha gaire a mirar, però a la dreta de la postal es veu un rètol: “Cine Popular”. I què té d’interessant aquest cinema? Doncs que no està catalogat. No apareix en el llibre Els cinemes de Barcelona, de Joan Munsó Cabús (Ajuntament de Barceloa – Proa, 1995); tampoc a Els anys daurats del cinema clàssic a Barcelona (1906-1923), de Palmira González López (Publicacions de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona – Edicions 62, 1987); i no és mencionat a la tesi El cinema i la constitució d’un públic popular a Barcelona. El cas del Paral·lel, de Luisa Suárez Carmona (Universitat de Girona, 2011). Totes elles obres de referència, que només recullen el Cine Popular del carrer de la Cera 51.


Fragment de la postal, amb el rètol
del Cine Popular


Amb posterioritat a aquesta troballa, l'amic i company Ramon Vilalta en va trobar una altra imatge a l'arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya. L'autor és Josep Torent i Garrigoles. La fotografia, però, està mal datada: hi consta l'any 1908, cosa del tot impossible perquè els estralls són de la Setmana Tràgica; i no hi consta la localització, que ara sí coneixem.


Vidre gelatina i plata, negatiu blanc i negre, quadrat 4,5 x 10,7 cm estereoscòpic
Josep Torent i Garrigoles. Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya


Buscant per hemeroteques, a la de La Vanguardia, que recull tot allò que a Barcelona hi ha i hi ha hagut, no surt a la cartellera. Només hem trobat una referència i no ha estat precisament per la seva funció com a cinema, sinó per una convocatòria electoral de la Lliga Regionalista. El 10 de desembre de 1909, La Veu de Catalunya (núm. 3807) publicava la següent nota:


Al Camp de l’Arpa
També serà avuy, divendres, a les deu
de la nit, el meeting d’aquesta barriada.
El local és el Cine Popular del carrer
de Sant Matíes.


El carrer de Sant Maties era el nom antic de l’actual Coll i Vehí del barri del Camp de l'Arpa. De fet, segons el Nomenclàtor de Barcelona, el nom era, a principis del segle XX carrer de Sant Miquel i Sant Maties. Sobre el cinema no en sabem res més, com passa amb molts cinemes de barri, però esteu convidats a col·laborar-hi aportant-hi més dades.

dimarts, 10 de juliol del 2012

Roda el món i torna en BON

BON en el local de l'Avinguda de la Llum


En els darrers anys he anat recuperant el poc material gràfic heretat de l’avi March; les restes després d'haver estat esporgat el seu patrimoni un cop acabada la guerra, que s'ha ampliat amb el que he anat acumulant amb el temps, imbuït d’una síndrome de Diògenes que m’ha dut a col·leccionar i guardar joguines, cromos, cartells, auques, publicitat i il·lustracions diverses. Com que la vida no ens proporciona l’espai suficient per exhibir allò que hauria de poder ser gaudit per tothom, les relíquies dormen en prestatges, carpetes i calaixos esperant que algú se’n recordi d’elles, no només pel valor que algunes puguin tenir, sinó perquè vivim en una cultura que conjuga a parts igual la memòria i els objectes. Ara que l’espai virtual ens promet l’infinit tenim la possibilitat de rescatar alguns d’aquests objectes.


Romà Bonet Sintes, BON, treballant al
seu estudi, la dècada de 1960


Fa un temps parlàvem de la desapareguda Avinguda de la Llum, un dels lloc emblemàtics de Barcelona, de la seva decadència i del record que en tenim. Em vaig guardar per avui el record d’un dels locals més entranyables: el taller d’en Romà Bonet Sintes (Barcelona, 23 de setembre de 1886-28 de setembre de 1967), pintor, il·lustrador i escultor, molt conegut sobretot com a caricaturista. El gran BON.

El 2012, a 50 anys de la seva mort, la Galeria Sícoris de Barcelona (carrer de París, 160) va presentar una exposició de la seva obra, amb cartells, caricatures, aquarel·les i tintes. La podeu repassar a l'enllaç anterior.




L’avi March tenia alguns dibuixos d’en BON, com la targeta "Roda el món i torna en BON" que il·lustra aquestes ratlles i que anuncia el lloc on se'l podia trobar durant les Festes de la Mercè de l'any 1932. Els dibuixos de BON, igual que va passar amb els Opisso, van desaparèixer. Però guardo a la memòria el record d’aquell curiós local subterrani que simulava el carro amb que Bonet Sintes va viatjar per tota la Península (1929-1936) fent caricatures i “conferències mudes”: divertits i instructius espectacles on il·lustrava qualsevol tema amb els seus dibuixos davant del públic que “escoltava” atent com es feia amb els joglars. Aquest carro es va fer famós durant l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929 quan BON el va instal·lar a l’entrada del Poble Espanyol de Montjuïc.


El galerista Miquel Sauret amb l'euga Pepa i el carro d'en BON,
davant del Poble Espanyol de Montjuïc, el 1929


Abans de començar a fer-se popular amb el seu carro, Bonet Sintes ja havia exercit una llarga trajectòria com a dibuixant. Abans dels catorze anys ja publicava els seus dibuixos i aviat la seva firma va començar a envair totes les publicacions del primer terç del segle XX: Papitu, L’esquella de la Torratxa, El Gall, La Rialla, Rialles, Follets, Metralla, En Patufet, L'Escolanet, La Campana de Gracia, Cu-Cut (segona época), La Piula, Teatralia, Satiricón; i durant deu anys (1920-1929) els seus cartells van il·lustrar llibres, revistes i esdeveniments de tot l’Estat.


Josephine Baker sobre l'euga Pepa d'en BON
durant la visita a Barcelona, l'any 1930
Foto: Gabriel Casas i Galobardes
Arxiu Nacional de Catalunya


Tot i així, abans de l’Exposició del 29 BON era un artista que ja havia triomfat internacionalment: va rebre la medalla d’or de l’Exposition Universelle des Arts Decoratives de París (1925) i als Estats Units, entre 1927 i 1929, va exposar i va publicar en diaris i revistes com Herald Tribune, Times, Evening Post, Cosmopolitan o Vanity Fair.


Caricatura de Pau Casals


Però com va passar amb tota la cultura d’aquest país, BON va tenir la desgràcia de viure la Guerra Civil i perdre-la. Fidel a la República, Bonet va romandre a Barcelona col·laborant com a dibuixant en actiu en el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, amb la missió especial de realitzar les seves conferències mudes en els refugis de guerra, les escoles i altres centres on hi hagués nens i nenes a qui alegrar amb el seu personal humor. Va pertànyer també al Sindicat d'Artistes, on tingué la missió de col·laborar en la realització de propaganda de guerra.

El 1937 van saquejar i destruir el seu carro, i amb ell gran quantitat de les seves obres. Els seus amics van iniciar la campanya "Pro Nou Carro" amb una subscripció popular encapçalada pel director del Comissariat de Propaganda, Jaume Miravitlles. Però el nou carro ja no es va poder construir mai, la guerra es va perdre i amb ella moltes il·lusions.


El carro d'en BON, ara convertit en camió 


L’any 1940 es va instal·lar en un dels locals de l’Avinguda de la Llum, acabada d’inaugurar. Malgrat que va viure els millors anys d’aquell món subterrani, el subsòl de Barcelona va ser el seu exili. BON no va  deixar de treballar, esperant temps millors. En el seu estudi dibuixa i espera el client que vol ser immortalitzat amb una caricatura. Allà rep els pocs amics que la guerra i la repressió li han deixat vius. I ell viu del seu art. Les publicacions humorístiques i catalanes anteriors a la Guerra Civil han estat censurades. I entre caricatura i caricatura, entre ex-libris i algun encàrrec per a firmes comercials, en les seves estones d'oci, crea i recrea els seus mons de fantasia, de color i llibertat. Reprèn l'art de l'escultura que havia iniciat dècades enrere. Assaja noves tècniques i modalitats. Dibuixos de tècnica mixta: pintures al tremp, aiguades, carbonet, tinta xinesa, llapis pastel, sanguina i pintura a l'oli. D’aquella postguerra brolla el BON més brillant, que veurà la llum en algunes exposicions esporàdiques a Catalunya i el País Basc.

D’aquesta darrera època són uns dels dibuixos que personalment trobo més exquisits: la sèrie de dotze làmines que l’any 1953 va editar amb el nom d’El pare pedaç, amb què il·lustro el final d’aquest apunt, que volent ser alegre deixa el mal gust de boca de les coses bones perdudes. Així s’expressa José Francés, crític d’art i novel·lista, en el pròleg a l’edició d’El pare pedaç:
"Y cuando pudo temerse que en los nidos de antaño no hubiese hogaño pájaros nuevos, he aquí las piadas y el batir de alas nacientes en torno de BON, el bueno, con sus cabellos cenicientos y sus canas, melancolías donde no se encenizan las brasas del optimismo dichosamente incurable.

He aquí el testimonio: las láminas de
El pare pedaç. Dramático derecho tenía a lugubrizar su arte, a crear sátiras ácidas, sombríos reproches gráficos en que devolviera a la vida lo que la vida madrastra le fue dando con demasiada crueldad. Todas y cada una de estas doce láminas con sabor y color jubilosamente populares, son en verdad una bella muestra de un recio temperamento, logrado en lo más cabal de su condición primigenia. Nada en ellas puede recusar el pedante aristarco ni el enfatuado colega.

Y, además, aquí está íntegro el hombre que gana su vida y la de sus hijos, con el sudor de su mano, la inteligencia de su cerebro y la alegría de su corazón
".








Algunes il·lustracions d'El pare pedaç


Enllaços d'interès

Artigas, Jordi. "Romà Bonet "Bon", el caricaturista rodamón", La memòria dels dibuixants [lloc web; publicat originalment a la revista El Còmic, núm. 35 i 36 de 2006].

Il·lustracions de BON a Galeria d'Imatges.

Leo. BON, Artista del Siglo XX [lloc web]

rsm. "BON (ROMÀ BONET SINTES, Barcelona 1886-1967)", Ninots tebeos i dibuixos [blog].