dilluns, 13 de febrer de 2012

Nochebuena republicana


Ens hem tornat tan esclaus de la imatge que ens hem oblidat del so. No em refereixo a la música, sinó a la veu. La gent continua escoltant la ràdio però, què en queda d'aquella veu que ho envaïa tot? Busquem imatges estàtiques i imatges en moviment però, i la veu? La recorda algú? I d'abans que s'enregistrés la imatge, què en queda de la veu dels espectacles radiats, dels serials? I el teatre enregistrat directament en disc en els escenaris? Algú visita les fonoteques? Hem oblidat que existeixen? O les fonoteques s'han oblidat de nosaltres. Amb la desaparició del vinil i dels antics discs de pissarra, una bona part de la música i dels enregistraments de veu en general han deixat de ser comercial i es perdrà en els arxius sonors.

Durant el primer terç del segle XX, i sobretot amb l'aparició de la ràdio, a més de música s'enregistraven escenes dramàtiques i còmiques, i fins i tot obres de teatre. L'arxiu que podeu escoltar a continuació, Nochebuena republicana, és una gravació de 1931, de l'escriptor i autor teatral de sainets i revista, Manuel Fernández Palomero (?-1949), interpretat per l'actor còmic Francisco Gallego Galleguito. Va ser enregistrat per Parlophon Electric, a Barcelona, el mateix any de la proclamació de la II República.

La narració escenifica un pessebre durant el primer Nadal democràtic "per la gràcia de Déu i d'Alcalá Zamora" on, en clau d'humor i no poca ironia, les figures han estat substituïdes per polítics, escriptors i personatges populars de l'època.

El Nadal ja ha passat, però l'escena enregistrada és digna del Carnestoltes que comença aquesta setmana.

13 comentaris :

  1. De ben segur que aquesta cultura de la imatge en la que vivim distorsiona la percepció de les coses, però la ràdio (l'àudio), que segueix tenint el seu espai en la nostra vida, com la lletra, també pateixen la seva, de distorsió, en part encomnanada per la tele; escoltar segons quines emisores fa gairebé la sensació de veure la tele. I llegir-ne segons quines, igualment.
    Vull dir; ¿Quan escoltàvem, escoltàvem o sentiem talment ara mirem més que veiem? Que m'explico gaire malament?

    Per casa dels avis materns hi corrien els discs d'en Capri, de l'època en que encara escoltàvem, i que la parentela seguia amb delit. Fins aquí no m'he de tapar la cara de vergonya; Capri era un estàndard de l'humor català; et podia agradar més o menys, o no agradar-te gens, però no feia vergonya. El pare, però, i aquí sí em començo a tapar, tenia la seva col·lecció de cintes d'en (xxxxt) Paco Martínez Soria... 8-/

    ResponElimina
  2. carai, mai ho hauria dit que haguessin fet una obra de teatre d'una nit de nadal republicana!

    ResponElimina
  3. Impagable documento sonoro amigo mio. Recibían todos, hasta el apuntador.
    Y llama la atención que ya en aquellos días les llamaban fariseos a los vascos. ¿Los tendrían calados?
    Saludos!

    ResponElimina
  4. Pombolita, a ver si rescato más material para alegrarnos un poco nás la vida.

    ResponElimina
  5. Lior, suposo que amb la ràdio feiem també el que dius. Hi havia coses que només les sentíem i d'altres que hi posàvem tots els sentits.

    No hi ha cap raó per sentir vergonya amb Capri. Penso que ha estat un dels personatges més genials del món de l'entreteniment a Catalunya. Ell va aportar una vessant surrealista a aquest esperit català a vegades massa encotillat i ben pensant.

    Amb el Paco Martínez Soria cal fer un exercici previ de situar-se a lloc. És un humor que ens agafa una mica fora de context. Però això és com tot: si saps posar-te en la pell d'aquells personatges hi ha la possibilitat de gaudir-ho. Comparat amb Esteso i Pajares, el Martínez Soria era un geni.

    ResponElimina
  6. Aris, la de coses que es van fer però no ens han arribat. Hi ha molt material sonor de la primera meitat del segle XX agafant pols a les fonoteques.

    ResponElimina
  7. Lorenzo, en la fonotecas y en los antiguos discos hay autènticas joyas.

    Los vascos? Calados, por supuesto! Tres guerras carlistas dan para mucho.

    ResponElimina
  8. Et felicito, Enric, per treure coses del calaix, fer-les renàixer i compartir-les.

    És molt important perquè si no fos així, s'oblidarien.

    Moltes gràcies per fer-nos memòria.

    ResponElimina
  9. Miquel, gràcies a tu, i a tots, per passar per aquí i donar-li sentit al bloc.

    ResponElimina
  10. Amb relació a l´oblidada figura de Paco Gallego "Galleguito" el passat 8 de març es va passar un disc seu de 78 rpm,dificil de trobar,amb un record pels antics burots "Fielato" dins el programa "Recordant el passat" a Mataró Ràdio(es pot escoltar per IVOOX)aixi com "La marxa de l´Exèrcit
    Popular",gravació de 1.937,
    El dissaptes a les sis de la tarda Ràdio l´Hospitalet emet aquest programa
    Josep Pons

    ResponElimina
  11. Mataró Ràdio, gràcies per la notícia. Ara m'ho escolto, a veure si ho puc enllaçar.

    ResponElimina
  12. Josep Pons, ja us he escoltat a tu i a la Maria Antònia. Un programa molt entretingut.

    Val la pena escoltar-lo sencer, però si algú vol sentir la cançó de Galleguito, és a partir del minut 42:

    http://www.ivoox.com/2012-03-08-recordant-passat-audios-mp3_rf_1095811_1.html

    Ja que us tinc a mà, jo sóc 50% mataroní. Els meus avis materns eren de Mataró, i encara hi tinc família. Potser recordeu els Cabré de la joieria del carrer Barcelona... Doncs som cosins.

    Una abraçada i felicitats pel programa.

    ResponElimina