El timbaler del Bruc, la Guerra del Francès i 'Los trabajos de Barcelona'

Reflexions familiars

A casa dels avis hi havia el costum de fer referència a fets històrics per subratllar qüestions quotidianes. La Guerra del Francès, els carlins, la Guerra de Cuba, el Desastre d’Annual (on el beréber Abd el-Krim va derrotar les tropes espanyoles i després va ser president de la República del Rif durant els seus tres anys d’existència, i redimia els moros que tanta mala premsa tenien per culpa de la guàrdia mora de Franco, que feia tremolar l’àvia Pilar cada cop que s'esmentava) i la Guerra Civil (aquesta en veu baixa perquè les parets tenien orelles) servien per fer-me entendre que la realitat present estava enllaçada irremissiblement amb el passat. La constatació més lúgubre va ser quan per enterrar l’avi March es va haver de treure de la tomba, perquè hi feia nosa, un parent que havia fet de soldat a la Guerra de Cuba. Ossos i uniforme feien companyia a una minyona de la família a qui l'avi havia agafat afecte i que va morir jove.

De la Guerra del Francès, l’àvia Pilar en deia: “Si el timbaler del Bruc enlloc del timbal s’hagués tocat una altra cosa, ara seríem francesos”. Jo no sabia aleshores que això volia dir que nosaltres “estàvem” del costat dels liberals afrancesats i de la Il·lustració, però el temps ens acaba ensenyant aquestes i altres coses que, sense haver-les viscut, formen part del bagatge cultural familiar.

Mentre m’imaginava la provocadora imatge del timbaler fent el gest agafant-se l’entrecuix, l’avi March, sempre en el seu balancí, pensava –sempre en silenci– que els timbals havien començat a sonar al segle XIV quan van començar a ensorrar-se les pedres del Call. O potser pensava en la minyona: la vida no sempre és heroica.


Un epitafi al Timbaler del Bruc

Com explica l'historiador Marc Pons (a), un 6 d'abril de l'any 1809, moria a Santpedor (Bages) Isidre Lluçà i Casanovas, que seria conegut com el Timbaler del Bruc. La seva llegenda neix a partir de la Primera Batalla del Bruc. El 6 de juny del 1808, el cos de l'exèrcit francès acantonat a Catalunya –dirigit pel general Duhesme– havia sortit de Barcelona amb la missió d'aixafar les revoltes locals de Manresa i d'Igualada. Al Bruc van topar amb un cos de la part de l'exèrcit espanyol que no acceptava la renúncia de Ferran VII a favor de Josep Bonaparte –proclamat rei d'Espanya aquell mateix dia–, i amb diverses companyies del sometent català de Manresa, d'Igualada i de Tàrrega, articulades pels sectors sociològics i ideològics més tradicionalistes de la Catalunya rural i agrària.

La historiografia contemporània ha provat l'existència del Timbaler com un personatge integrant de la Confraria dels Dolors de Santpedor. En canvi hi ha una divisió de criteris respecte al paper que va jugar en el desenvolupament d'aquella batalla. Mentre que una part s'inclina per situar-lo com un simple timbaler situat a l'avantguarda de les companyies de sometents, una altra ha portat a terme diversos estudis per demostrar el seu paper decisiu considerant que l'orografia de la muntanya de Montserrat va actuar com una caixa de ressonància. En qualsevol dels casos el que sí que està provat és que no era un minyó. En el moment de la batalla tenia 17 anys, i en aquella època es considerava que una persona d'aquesta edat ja era un adult, preparat per emancipar-se i formar una família.

I el que també està provat és que el Timbaler del Bruc, i per extensió els sometents catalans, no es van rebel·lar moguts per la fidelitat a la idea d'Espanya. Els sometents es van rebel·lar contra la ideologia revolucionària i anticlerical de l'administració napoleònica. I contra la burgesia mercantil urbana –profrancesa– que havia sotmès el camp català als interessos del sector industrial. Rebel·lions que es repetirien en el decurs del segle XIX. En la invasió dels Cent Mil Fills de Sant Lluís (1823) per derrocar el govern liberal espanyol, lluitant al costat del Borbó francès. I en el decurs de les guerres civils carlines que van enfrontar liberals i tradicionalistes, lluitant al costat del pretendent Carles Maria Isidre –aliat de la Santa Seu– contra la Reina legítima d'Espanya.

Billinsgate at Bayonne or The Imperial Dinner!, Londres, 10 juliol 1808

Aiguafort il·luminat. Paper vitel·la. Rudolf Ackermann (editor) [1]

 
Trabajos de Barcelona, un diari de la Guerra del Francès

Trabajos de Barcelona [2] és un manuscrit inèdit en quatre volums enquadernats en pergamí, que relata en forma de diari i en primera persona el dia a dia de la Guerra del Francès a la ciutat de Barcelona. El seu autor és anònim. Al llom del primer volum, però, hi figura el nom Magarola, que tant podria ser l’autor com algun dels propietaris que van adquirir el manuscrit amb posterioritat. Aquesta obra va ser cedida temporalment pel seu propietari per ser exposada en el Gabinet d’Arts Gràfiques de Palau Antiguitats en el context de l’exposició "1812. Constitució, conflictes, propaganda". Durant el temps que el manuscrit va ser exposat va ser a l’abast de qualsevol especialista que el volgués estudiar. A continuació en reproduïm el pròleg i la primera pàgina.

Trabajos de Barcelona (1808-1814)

L’única referència bibliogràfica que permet relacionar un Magarola amb aquest manuscrit és a El pensament i l'activitat literària del setzens català, de Mireia Campabadal, en una nota a peu de pàgina [3] que esmenta Benet de Magarola i Castellví com a autor d'un manuscrit datat entre 1808 i 1814, que són precisament els anys que abasten els Trabajos de Barcelona.

Benet de Magarola (Barcelona, 1768-Canovelles, Vallès Oriental, 1823) era fill de l'oïdor de l'audiència de Catalunya Miquel Joan de Magarola i de Clariana. Va ser catedràtic de filosofia a Cervera i el 1793 va ingressar a l'Acadèmia de Bones Lletres, de la qual fou secretari. Segons la nota, dels seus escrits només en restà el manuscrit esmentat, del qual no se'n dóna cap títol, que sí figura en el llom dels quatre volums. Aquest dietari ─sempre seguint la nota─ va ser utilitzat per Ramon Ferrer (Barcelona, 1777-Barcelona, 1821, també conegut com Raymundo o Raimon) per a la redacció de la seva Barcelona cautiva (1815-1821) [4], també en forma de diari, en sis volums, on narra l’ocupació napoleònica des d’un punt de vista antifrancès. Aquest eclesiàstic i historiador va deixar inèdites, també, dues obres sobre Barcelona: Efemérides barcelonesas i Barcelona antigua y moderna.

Comentant els peculiars paral·lelismes entre el manuscrit atribuït a Magarola i la Barcelona cautiva de Ferrer amb el company i historiador Galderich de & Piscolabis Librorum, coincidim a creure en la possibilitat que el manuscrit de Magarola sigui obra del propi Ramon Ferrer i redacció prèvia a Barcelona cautiva. Antoni Moliner, en el seu estudi La Guerra del Francès a Catalunya segons el diari de Raimon Ferrer [5], no esmenta en cap moment que Ferrer fes servir un manuscrit de Magarola per redactar la seva obra. I pensem que, d'haver estat així, Magarola n'hauria estat al cas i alguna mena de reacció hi hauria hagut. És del tot necessari fer-ne un estudi crític dels dos diaris per treure'n l'entrellat.

En tot cas, tenim tres obres inèdites, el manuscrit i els dos llibres de Ferrer, que són, sens dubte, de gran interès per conèixer la situació política d'aquells anys tan interessants en què semblava que, d'una vegada, la vida d'aquest país es redreçava i entrava en la modernitat, i també per conèixer de manera directa els costums de la ciutat a Barcelona. Hi ha molta feina a fer.


L'exposició

Palau Antiguitats no és una galeria com les altres. Les seves exposicions temàtiques són una oportunitat de viatjar al voltant d’un motiu històric o artístic concret; estan ben documentades i aporten sempre el material suficient perquè la visita resulti didàctica, amb l’avantatge que es poden adquirir les obres exposades. Bereshit ja en va parlar quan es va fer l’exposició "La España negra: grabados de Goya a Solana".

En aquest cas, el motiu de l’exposició, com quedava clar en el títol "1812. Constitució, conflictes, propaganda", era el bicentenari de la primera constitució espanyola, redactada per les Corts de Cadis el 1812, i ens permet a través de més de 150 peces recordar un dels moments clau de la història d’Espanya i de Catalunya.

L’exposició reunia obres completament inèdites, mai mostrades al públic i de gran interès històric, documental i artístic. Introduïda per exemplars de vàries de les primeres edicions de la primera constitució espanyola, la mostra s’entenia com una reflexió que va més enllà del text legislatiu, i pretenia il·lustrar ─a través de nombrosos gravats i dibuixos─ el conflicte de la Guerra del Francès (1808-1814) i les seves conseqüències.

Mereixien especial atenció dos dibuixos: el primer, atribuït a Bonaventura Planella, on es representen les sessions de les Corts Generals a l’illa de San Fernando a Cadis, i un segon, no menys rar, de Salvador Mayol, amb l’afusellament d’un espia francès els primers dies de l’ocupació francesa de Catalunya. Conformaven l’exposició les sèries d’estampes al voltant dels esdeveniments que tingueren lloc a Madrid; o les estampes que va dur a terme Josep Coromina sobre les heroïcitats dels catalans contra els francesos; els gravats de l’extraordinària sèrie de Las Ruinas de Zaragoza de Gálvez y Brambila. Un lloc preeminent l’ocupava la figura de Francisco de Goya que, a través de la sèrie de Los Desastres de la Guerra, denunciava com ningú els abusos i els tràgics esdeveniments de l’ocupació i els seus infames efectes. L’exposició dedicava un apartat al gravat satíric, i donava cabuda a nombroses estampes angleses, franceses i espanyoles ─amb rares i inèdites sàtires a Napoleó incloses─ , i es feia palès l’entrecreuament propagandístic entre les tres nacions, com es pot comprovar en les il·lustracions satíriques com la que encapçala aquest apunt.

Aquesta focalització sobre la il·lustració dels conflictes i de la guerra és especialment rellevant perquè a l'augment de l'interès per la premsa escrita (el Diari de Barcelona naixia el 1792) com a mitjà de difusió de les notícies entre els ciutadans s'hi afegia la imatge en forma de dibuixos, estampes i gravats com a manera d'il·lustrar els esdeveniments i, en certa manera, donar-los caràcter realista i de versemblança. La imatge era, alhora, una arma de lluita política i social que aviat va trobar en la sàtira la seva expressió més corrosiva [6]. Segurament, aquesta importància creixen de la il·lustració com a transmissora d'informació va accelerar l'aparició de la fotografia.

Afusellament. Un Espia qº se passo por las Armas a 27 de Dbre 1808,

Salvador Mayol. Dibuix a tinta sèpia a ploma. Paper verjurat [7]

Acte de les Corts Generals i Extraordinàries celebrades al Teatro Real

de la Isla de León (San Fernando, Cadis) el 24 de setembre de 1810,

Bonaventura Planella (atribuït). Dibuix a tinta a ploma
i aiguada blanca. Paper verjurat [8]

Se'n va editar un catàleg amb una selecció de les peces més notables, algunes de les quals, com ja hem dit, només es podien veure a l'exposició, i hi van col·laborar Miquel Roca i Junyent, un dels ponents de la Constitució del 1978, en el pròleg, i Francesc Fontbona, membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, pel text.

*

Notes

[+] Piscolabis Librorum: Visca La Pepa! (1812), dos-cents anys de la Constitució de Cadis (1 i 2).

[a] Marc Pons, "Mor el Timbaler del Bruc, fals mite de la Catalunya espanyola", ElNacional.Cat

[1] L’escena, situada a Bayona el maig de 1808, ridiculitza la falta d’unitat de la família reial espanyola. Billinsgate és un conegut mercat de peix anglès. A l’esquerra, la reina Maria Lluïsa esbronca el seu fill Ferran VII. Al centre hi veiem Manuel Godoy i darrera la taula hi destaca Carles IV amb camisa de dormir i tocant el violí. Napoleó, a la dreta, mira de posar ordre sense èxit, tot exclamant que enviarà la família sencera a la presó.

[2] Trabajos de Barcelona (1808/1810-1813/1814). 4 volums en vuitè, manuscrit, i enquadernació en pergamí original. Hi ha un salt cronològic i no hi ha anotacions dels anys 1811 i 1812 perquè aquest volum és a la Biblioteca de Catalunya (ms. 960).

1r vol.: Any 1808, del 13 de febrer al 31 de desembre. 2 f. + 2 f. de pròleg + A(9) +B(10)/ V(10), 189 f. + 2 f.
2n vol.: Any 1809. Sense núm. 1 f. + 163 f. + 1 f.
3r vol.: Any 1810. Sense núm. 3 fulls + 207 f. + 3 f.
4t vol.: Anys 1813 i 1814 (fins al 28 de maig). Sense núm. 1 f. + 70 f. + 1 f. 20’5 cm.

[3] Campabadal i Bertran, Mireia. El pensament i l'activitat literària del setzens català (Barcelona: Publicacions i edicions de la Universitat de Barcelona, 2004, volum I: Ideologia il·lustrada i renovació cultural, p. 191, nota  259).

[4] El títol complet del dietari de Ferrer és: Barcelona cautiva, ó sea, Diario exacto de lo ocurrido en la misma ciudad mientras la oprimieron los franceses, esto es, desde el 13 de febrero de 1808, hasta el 28 de mayo de 1814. Barcelona, en la oficina de Antonio Brusi. año 1815-1821. 

[5] Moliner i Prada, Antoni. La Guerra del Francès a Catalunya segons el diari de Raimon Ferrer. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. Serveis de Publicació, 2010. 364 p., il. + 1 disc òptic (CD-ROM) [previsualització en línia].

[6] Corrales Burjalés, Laura. "El poder de la imagen durante la Guerra de la Independencia: El caso de Cataluña" [en línia]. Hispania Nova, Revista de Historia Contemporánea, núm. 9 (separata), 2009.

[7] Salvador Mayol, abans de marxar cap a Mallorca, deixa testimoni de l’afusellament d’un espia francès durant els primers moments de la Guerra del Francès.
Regular estat de conservació amb un empelt en forma de pera invertida de paper diferent i dibuix no autògraf.

[8] Interessant testimoni gràfic que mostra la sala d’actes del Teatre de Comèdies de l’Isla de León amb els protagonistes i pares redactors de la Constitució. A la dreta destaca el tron reial buit i un retrat simbòlic del monarca sota pal·li.
Marca d’humitat que cobreix més de la meitat del dibuix. A les parts no tacades l’aiguada blanca ha virat.