"Por una sonrisa, un cielo"

El doctor Duchenne amb un pacient

El metge francès Guillaume Benjamin Amand Duchenne (17 de setembre de 1806 - 15 de setembre de 1875) és un dels pioners de la neurologia i de la fotografia mèdica. No va ser el primer a relacionar fotografia i medicina -se li va avançar Léon Foucault, amb uns daguerreotips de corpuscles de sang humana, el 1844), però si que va ser el primer que va aplicar la fotografia a l'activitat mèdica pròpiament dita, en una època en què es considerava que la fotografia no podia reflectir els aspectes d'interès de la medicina i de la ciència en general, i es preferia el dibuix o la pintura com a suport científic perquè permetia posar èmfasi en els detalls rellevants.

Després d'estudiar medicina a París, el 1833 va començar a experimentar fent servir l'electricitat per a usos clínics i terapèutics, utilitzant com a conills de laboratori pescadors del seu poble natal. Es va especialitzar, però, en l'estudi de la relació entre la psicologia i els músculs. Hi ha una distròfia muscular que du el seu nom. Va ser, també, el primer a fer biòpsies i va desenvolupar l'instrumental per fer-les.

Però Duchenne ens interessa no com a metge sinó pel peculiar pont que va establir entre la medicina i l'art mitjançant la fotografia, disciplina que no sempre va ser ben vista pels metges, els quals, dècades després d'haver-se estès la fotografia, continuaven fent servir les aquarel·les per definir les imatges de les patologies. Ens interessen les seves fotografies, com es pot comprovar per la col·lecció que acompanya aquest apunt.

Aquarel·les de representacions anatomopatològiques que

presenta una dilatació ventricular en el cervell.

Col·lecció del doctor Àngel Ferrer i Cagigal

Museu d'Història de la Medicina de Catalunya

En el llibre Mécanisme de la physionomie humaine, ou Analyse électro-physiologique de l'expression des passions applicable à la pratique des arts plastiques (1862) ens explica els seus experiments amb l'electricitat i la neurofisiologia (ell parla de la neurofisiologia de l'emoció) i inclou una referència a la utilitat de les seves fotografies en les representacions del rostre humà. El model fotogràfic de les imatges tenia paralitzats els músculs facials: totes les expressions que veiem a les fotografies són el producte de les estimulacions elèctriques.

Duchenne va idear un estimulador elèctric que aplica a la pell i als músculs subjacents, estimulant-los mitjançant una petita descàrrega elèctrica, sense dolor. D'aquesta manera va ser capaç de catalogar tots els músculs del rostre humà. Però no es va quedar aquí.

L'estudi de la fisiologia muscular va durar vint anys, la missió de tota una vida. I entre les moltes coses que va descobrir n'hi ha una que té un valor especial perquè en fem un ús popular: la diferència entre un somriure sincer i un de fals. Ara ho veurem. Duchenne va descobrir que estimulant elèctricament els músculs de la cara d'un individu no podia aconseguir un somriure convincent. Què faltava? Va fer un experiment molt senzill. Després d'aplicar-li els elèctrodes als músculs de la cara, li va fer una broma que va activar els músculs que faltaven.

El múscul de l'atenció (esquerra) i contracció

de les celles a causa de la llum

brillant (dreta), c. 1854-1856

National Gallery of Art

Washington, DC

Quan ens avorreix una situació però hem de somriure per cortesia, o quan volem enganyar a algú fent-los creure que ens diverteix una situació o, senzillament, que som feliços, activem els músculs que estan al voltant de la boca. Però quan el nostre somriure és sincer i natural també es posen en funcionament els que envolten els ulls i les celles. Somriure amb els ulls no és només una metàfora.

D'alguna manera, em sap greu haver desvetllat què hi ha darrere d'aquestes imatges tan espectaculars. Potser l'explicació trenca part de la màgia i de l'estranyesa que s'amaga en les fotografies, en el cinema i en els espectacles i les fires que alimentaven aquella primera cultura de masses de la segona meitat del segle XIX i principis del XX, que omplia d'oci el primer espai guanyat a la setmana laboral de set dies, i que veia en la deformitat i en la monstruositat, en el contrast, la reafirmació de la seva identitat, de la normalitat.

En tot cas, si llegint l'apunt les fotografies han perdut morbositat, han guanyat allò que buscava Duchenne més enllà de la ciència: l'art.