Dominica ante carnes tollendas

Festa pagana, prèvia a la Quaresma, el Carnestoltes o Carnaval enllaça amb les celebracions dionisíaques gregues (en honor del déu Dionís) i romanes (en honor de Bacus); és a dir, les bacanals. El nom de "Carnestoltes" prové del llatí carnes tollendas, "treure la carn", del "Domenica ante carnes tollendas" que dóna títol a aquest apunt, i que significa "el diumenge anterior a treure la carn": el període de la Quaresma, en què és prohibit menjar carn per precepte religiós. "Carnaval" té un significat similar; prové de l'italià carnevale, que a la vegada s'origina de la forma antiga carnelevare, "treure la carn". A l'article "Carnaval republicà" hi trobareu més informació.

En la vella societat rural medieval, fèrriament estructurada per la religió i l’Església, el temps de Carnaval oferia mascarades i un lapse de permissivitat que contrarestava la repressió dels instints i la severa formalitat moral i litúrgica de l’Església i de l’Estat. Era un temps de transgressió que permetia creuar fronteres socials i morals. Era lúdic, sens dubte, però balsàmic i alliberador: el temps laboral estava marcat pels cicles agraris (ho ha estat fins el segle XIX), i l’oci, com l’entenem avui, era gairebé inexistent. Ara, guanyat aquest suposat espai temporal personal, el Carnaval ha perdut el seu poder transgressor. No hi ha pandemònium; és una excusa festiva més en què es comparteixen actituds i tòpics en forma de disfressa.

Per a qui està instal·lat a la frontera disfressar-se resulta incòmode; és, de fet, una manera d’exposar-se, de sentir-se nu. La disfressa més que ocultar-te evidencia qui o què ets.

Viure a la frontera implica una certa amoralitat, la mascarada permanent que permet passar a un costat o l’altre de la línia que separa les convencions socials de la transgressió sense ser vist. Però no em refereixo a la frontera de la legalitat, sinó a la porta d’entrada a l’alteritat. A tots ens sona el tòpic “hi ha altres mons, però són dins d’aquest”. A aquests altres mons, em refereixo. Les drogues, els rituals màgics, la literatura, l’art, el teatre han estat i són portes (unes més amables que d’altres) a l’alteritat en el sentit de viure altres vides, altres experiències, que dins de la societat serien inadmissibles.

La moral ens lliga als costums socials (el mot “moral” ve del llatí mos, moris, “costum”) i l’Estat i la religió legislen sobre ella i apliquen càstigs que van de la vida terrena a més enllà de la mort. La realitat personal, però, només viu subjecte a l’experiència i delimitada, amb dosis més o menys grans de neurosi, per les creences i el pecat, sempre i quan no topi amb les lleis dels homes. Entrem aquí en el terreny de l'ètica com a raonament crític sobre la moralitat de les accions.

Assumint aquests conceptes de moral i d’ètica, el Carnaval no té sentit perquè se suposa que la reivindicació social i política l’han substituït. I, en tot cas, la reivindicació no busca la transgressió, sinó el canvi permanent. Quant a la transgressió individual...

La transgressió individual es mostra no al carrer, no en una disfressa, sinó en forma d’art o de violència. O senzillament no es manifesta. L’espai guanyat a la llibertat és (aparentment) tan gran que les fronteres només poden ser mentals i no transcendeixen la societat si no és en forma d’art (la neurosi intel·lectual) o de violència (la neurosi atàvica), violència aquesta que pot ser canalitzada (sense conflicte ètic) o no canalitzada (amb conflicte ètic i, en alguns casos, en forma de sociopatia).

Existeix una alteritat, una forma de vida que no casa amb els costums acceptats. Les inclinacions sexuals serien l’exemple més evident d’alteritat. L’homosexualitat ha deixat de pertànyer (en bona part) a l’alteritat un cop a guanyat la llibertat d’expressió. El sadomasoquisme i el fetitxisme també s’han alliberat de la reclusió. Però hi ha encara pràctiques sexuals que necessiten de cercles tancats per a ser satisfetes, com el de la prostitució; o que queden recloses en la intimitat dels practicants. L’incest consensuat entre adults (potser el darrer tabú) i certes formes de violència també consensuada (violència canalitzada, allunyada del sadomasoquisme fetitxista d’aparador) són dos exemples paradigmàtics.

La violència no canalitzada, aquella que quan es manifesta produeix horror (el maltractament físic i psicològic, la violència de gènere, les atrocitats en temps de guerra o conflicte) formen part també de l’alteritat. Hi ha una violència perpetuada perquè hi ha un codis morals que la permeten. Qui tira una cabra des d’un campanar per celebrar la festa major (i no descartaria les corrides de toros) o mata la seva dona per celebrar el seu domini atàvic dins l’espècie, viu en un món amb normes de conducta. El mal està instaurat en un món tancat on no han arribat les lleis dels homes, on només impera l’instint de supervivència i la llei del més fort. Si volem, li podem dir malaltia; però compte perquè la violència està instaurada allà on hi ha algun tipus de competitivitat, ja sigui per vèncer en el camp de batallà, per guanyar-se el cel o per fer-se un lloc a la carretera.

Ens hem allunyat del Carnaval. Segurament era inevitable: només és una paròdia de la vida, un joc de miralls. L’autèntica transgressió és política (com a substitutiu de la moral) i ètica (el raonament com a forma de convicció de què i qui som). L’autèntica transgressió és, doncs, l’ús de la intel·ligència.

Qui hagi arribat fins aquí s’estarà preguntant (o potser no) quin sentit té la il·lustració que encapçala aquest apunt i que no té a veure directament amb el Carnaval. Alguns hi veuran un nen disfressat d’indi amb el seu trofeu a la mà, el pèl púbic de la mare (també "disfressada") en lloc de la tradicional cabellera, en una imatge molt carnal (i freudiana) que s'adiu amb les altres carns que la Quaresma també prohibeix. Potser és anar més enllà en la interpretació d’aquesta "tendra" escena familiar, en què un dels dos protagonistes no representa el paper que la moral li atribueix: Què hi feia, la mare, jugant a indis amb el fill, sense calces i talons d'agulla? És el que fa està instal·lat a la frontera.