El Nadal comença la vigília de Sant Nicolau

El Bisbetó de 1953. Foto extreta del llibre

L'Escolania de Montserrat (1955),

de Dom Ambròs M Caralt

Sant Nicolau, el Bisbetó i Krampus

Durant el segle XIX i principi del XX, el 8 de desembre, la Puríssima, també havia format part de l’inici del cicle nadalenc. Instaurada com a festa el 1390 pel Consell de Cent, coincidia amb la de celebració de la fira de torrons i neules de la plaça de Sant Jaume.

Curiosament, pels volts de la Puríssima era també la data en què es començava a donar de menjar el Tió i se’l tapava amb una manta perquè no passes fred. El Tió és un ritual pagà d'origen rural relacionant amb l'abundància, que arriba a ciutat amb les primeres migracions vingudes de l'interior de Catalunya. Es representa amb un tronc vell, que ben alimentat augura el renaixement de la natura després de l'estació hivernal, i que és simbolitzat pels fruits secs i llaminadures que el Tió “caga” a cops de bastó. A pagès, un cop passat el Nadal, el Tió es cremava i les cendres servien per protegir la llar dels llamps, les cuques i altres perills.

Cartell de la festa de Sinterklaas (1950)

Continuant amb les coincidències de dates i rituals pagans al voltant d’aquesta data, entre el 5 i el 6 de desembre se celebra Sant Nicolau, un sant cristià del segle IV, probablement llegendari, molt estès al nord i centre d’Europa. El personatge recull atributs pagans diversos i existeixen moltes hipòtesis sobre el seu origen i evolució; amb tot, acabarà sent en símbol del Nadal a principi del segle XIX, convertit en el Santa Claus nord-americà quan la figura de Sinterklaas, el sant Nicolau dels Països Baixos, va ser adoptada a principis del segle XIX per la  burgesia de Nova York en record dels orígens de la ciutat com a colònia neerlandesa (Nova Amsterdam), amb l'objectiu de crear una tradició festiva per Nadal pròpia de la ciutat.

Litografia de Bouisset (1898)

Figaro Illustré

Més tard, a mitjan del mateix segle XIX, es converteix en Pare Noel després de fondre’s amb el Bonhomme Noël, un personatge francès d’origen medieval, que representa l’any que es consumeix i que busca l’escalf davant el foc de les llars i al qual se li ofereixen presents perquè es recuperi. Serà l’evolució del comerç burgès i urbà, amb els seus aparadors i reclams, el que transformarà els costums convertint el Pare Noel en qui ofereix regals als nens a la vora del mateix foc i dins d’un mitjó: primer, llaminadures, i després, les joguines dels aparadors.

No tot són llaminadures

En les mateixes dates que Sant Nicolau, els països alpins celebren Krampus, un personatge també d’origen precristià que apareix en forma de dimoni la nit del 5 al 6 de desembre i recorre els carrers durant dues setmanes, uns cops sol i d’altres al costat de Sant Nicolau, fent sonar campanes i cadenes oxidades per espantar amb la seva presència els nens que s’han portat malament mentre Sant Nicolau premia els bons.

I encara una altra tradició d'origen medieval (s. X) que consisteix a escollir i dotar de la màxima autoritat un escolanet el dia de Sant Nicolau. En el context de les festes d'hivern sorgien dignitats o autoritats efímeres, que en les esglésies catedrals o monacals donen lloc a l'elecció del Bisbetó, l'Episcopellum o Episcopus puerorum o scholarium, l'Abatellum o Abbas parvulorum, designat per la cúria juvenil. El "regnat" d'aquest personatge infantil durava fins al vespre del 27 de desembre i s'emparentava amb el dia dels Innocents.

El Bisbetó de Montserrat, l'any 1927 (AFB)

Aquesta festa s’inscriu en el conjunt de celebracions prenadalenques que es caracteritzen per l’intercanvi de papers i es poden emparentar amb les saturnals romanes i les festes dels folls, en què es permetia la inversió dels rols (com al Carnaval). Prohibida per l'Església pels excessos que comportava, encara avui, i des de l’Edat Mitjana, el 6 de desembre l’Escolania de Montserrat celebra la festa del Bisbetó, en un format molt menys transgressor. El dia de Santa Cecilia un escolà de primer curs és triat bisbetó i per Sant Nicolau se'n fa la proclamació. La cerimònia d’investidura és de gran solemnitat, i el Pare Abat li atorga la representació de la màxima autoritat i li imposa les insígnies pròpies del càrrec. Durant tot el dia el Bisbetó fa de bisbe: vesteix una mitra, un pectoral, un anell i un bàcul i presideix totes les celebracions que es realitzen amb els familiars dels escolans.

Totes aquestes coincidències en les dates estan relacionades tant amb la celebració del Nadal com en les tradicions paganes al voltant del solstici d’hivern mentre regia el calendari julià. A aquestes tradicions hi hem d’afegir les saturnals romanes, que ja hem esmentat abans; una festa carnavalesca que coincideix amb el començament de l'hivern i la fi de les feines agrícoles, i el culte a Mitra, el déu solar persa adoptat pels romans, el naixement del qual se celebrava també el 25 de desembre. Queda ben clar perquè es tria aquesta data per celebrar el Nadal: eliminar el rastre de les tradicions paganes que la gent continuava celebrant malgrat la imposició del cristianisme com a religió oficial (vegeu El cicle de Nadal i una nadala). 

Sant Esteve: canelons i una nadala

El 26 de desembre, per Sant Esteve, protomàrtir de l'Església catòlica, ens asseurem a taula per menjar canelons. L'anomenat segon dia de Nadal, celebrat als territoris de parla catalana però també en d'altres països centreeuropeus, permet compartir les festes amb la resta de família que no va poder ser a taula el dia de Nadal. La tradició ve d'antic. Diuen que del segle IX, quan els comtats catalans, lligats a l'imperi carolingi, depenien eclesiàsticament de Narbona i no pas de Toledo com la resta de cristians de comtats i regnes de la península. Els clans familiars eren extensos i per retrobar-se per celebrar el Nadal s'havien de desplaçar de lluny, cosa que obligava que la tornada s'allargués al dia següent i es va acabar establint com a festiu. D'aquí vindria el refrany "Per Nadal, cada ovella al seu corral; per Sant Esteve, cadascú a casa seva". Per què dedicar-li el dia a Sant Esteve? Perquè diuen que les relíquies del protomàrtir, que va morir apedregat al voltant de l'any 35, van ser traslladades a Jerusalem un 26 de desembre de 415.

Aquest costum del segon dia de festa per afavorir la mobilitat familiar sembla que també és darrere dels dilluns de Pasqua (Florida i Granada), que se celebren aquí i a altres indrets d'Europa però no a la resta de l'Estat. Però com que no hi ha certesa d'aquestes explicacions llegendàries, introduiré una altra explicació possible.

Els jueus de la diàspora, és a dir, aquells que es van estendre pel món expulsats d'Israel després de la destrucció del segon Temple, l'any 70 de l'era comuna, també van establir el costum d'allargar un dia les festivitats importants perquè –en uns temps en què no hi havia calendaris oficials i la Lluna obligava a comptatges peculiars, com passa amb la data mòbil de Setmana Santa– mai hi hagués el dubte de quan era la festa, tenint en compte, a més, la dispersió de les famílies jueves i la dificultat de la comunicació. Fos quin fos l'origen d'aquest segon dia festiu, el que sí és certa és la coincidència entre el costum jueu i el cristià en uns territoris on la cultura jueva ha estat determinant. Ho veiem, també, en l'origen jueu de les celebracions cristianes, com ja vam veure a l'article "El cicle de Nadal".

Pel que fa a costums gastronòmics, aquelles primícies agrícoles i ramaderes que s'oferien a les divinitats a la fi de les collites ja no tenen déus a qui ser ofertes ni altars on sacrificar-les, amb la qual cosa, asseguts a la taula, ens mengem les ofrenes: no debades els cristians s'han guanyat la fe a través de l'estómac menjant Déu transsubstanciat. Si algunes cultures antigues tenien el costum de menjar el cor del guerrer vençut per obtenir-ne el seu valor, l'eucaristia, ritual de teofàgia, permet adquirir la fe que la raó és incapaç de pair.

Com sol passar amb altres tradicions, culinàries o no, la ingesta de canelons per Sant Esteve, com l'escudella per Nadal, és un costum relativament recent (no apareixen en cap receptari català fins a principi del segle XX). Van ser introduïts durant la primera meitat del segle XIX pels cuiners d'origen italià que cuinaven per a les famílies de l'alta burgesia de Barcelona, amb tant d'èxit que el costum es va estendre i avui és inimaginable una taula sense aquest plat el 26 de desembre. L'escriptor i gastrònom Néstor Lujan afirma a Vint segles de cuina a Barcelona (1993) que els primers canelons servits en un establiment públic són de 1830, a la Fonda del Beco del Racó del barri de la Catedral, uns diuen que al carrer dels Capellans; d'altres, en el número 5 del carrer dels Boters, en cas que sigui la mateixa fonda de Ca l'Antonet. La fonda la va obrir l'italià Giovanni Antoni Ardizzi, l'any 1815. Els italians eren qui regentaven les cases de menjars en aquells temps i se'ls coneixia amb el nom de "becos", d'aquí el nom dels establiments.

La fonda del Beco del Racó, al carrer dels Capellans, el 1857

Dibuix de Lluís Rigalt (MUHBA)

Segons el crític gastronòmic Jaume Fàbrega (doctor en Filosofia i Lletres), abans que els canelons no es popularitzessin, a moltes llars era costum menjar arròs a la cassola per Sant Esteve. Les receptes més típiques eren l’arròs de la catedral o l’arròs de colls-i-punys, que servien per aprofitar les restes del dinar de Nadal. Tots dos plats són fets amb menuts de pollastre (colls, puntes d’ala, pedrers i crestes) acompanyats de verdures; un arròs que, d'altra banda, continua vigent a la cuina barcelonina. El refranyer català ho confirma: L’endemà de Nadal, arròs catedral. En canvi, Fàbrega posa en dubte que els canelons siguin cuina de reaprofitament. Potser no ho eren com a norma, però sí que ho són el dia de Sant Esteve, festa que per a moltes generacions començava al matí amb tota la família col·laborant a trinxar la carn i estendre la pasta bullida sobre un llençol de cotó o de fil, a punt de ser farcida.

En els primers temps, els canelons eren una recepta molt complicada de fer a casa perquè la pasta calia fer-la a mà. Però aquesta dificultat va acabar el 1911, quan l’empresari Ramon Flo, propietari de la marca de pasta El Pavo, va comercialitzar-ne les primeres pastes seques per ser bullides.

En un joc de virtuosisme culinari, i recuperant el símil religiós, els canelons permeten guarnir la taula amb les restes de les menges de Nadal sense que els comensals se sentin menystinguts, farcint-los amb la carn d'olla i el rostit sobrers, trinxats i transsubstanciats, si bé és cert que a bona part de les llars es fa un rostit específic per farcir els canelons (el popular Carmencita o la buena cocinera, publicat a Barcelona el 1911 en recull la recepta) i se solen preparar dies abans de la diada.


Carol of the Drum, la nadala de Sant Esteve

Podem imaginar-nos els camins de Betlem, dos mil anys enrere, transitats per pagesos i pastors oferint els seus presents comestibles al nounat. Però algú s'imagina què tenen en comú cantants tan diversos com Neil Diamond, Whitney Houston, Johnny Cash, Ringo Starr, Bob Seger, John Denver, Bonnie M, Ray Conniff, Cranberries, The Supremes, Stevie Wonder, Bob Dylan, Jessica Simpson o la Família Trapp?

Coberta del disc original interpretat per

The Trapp Family Singers (1955)

Doncs tenen en comú haver cantat Carol of the Drum, també coneguda com The Little Drummer Boy, cançó que Katherine K. Davis va adaptar d'una cançó popular txeca, l'any 1941, i que va ser enregistrada per primer cop el 1955 per la The Trapp Family Singers, la famosa família Trapp protagonista de la pel·lícula Sonrisas y lágrimas (1965).

 Partitura original de 1941

Wellesley College Music Library

Qui hagi fet l'esforç de traduir-la de l'anglès ja se n'haurà adonat que estic parlant d'una nadala que molta gent associa a la veu de Raphael i als anys del franquisme: El tamborilero. Però la realitat i l'origen de la nadala són ben lluny d'aquest record, com hem pogut comprovar.

N'he fet una selecció de les diferents versions que he anat trobant. Algunes per la seva qualitat; d'altres, per la seva peculiaritat. N'existeixen algunes versions catalanes, les enregistrades per la Coral de Cambra del Gran Teatre del Liceu (1966-1968) i un disc d'Els de la Torre (1967) amb quatre nadales, entre elles El petit timbaler, però no he trobat cap vídeo d'aquestes velles versions i n'enllaço la de 2013 de Víctor Riera Gispert. Us deixo alguns vincles i penjo els dos millors vídeos.

Al Bano i Romina Power. Il piccolo tamburino (1987)
Nana Mouskouri. L'enfant au tambour (1965)
Plácido Domingo i Josep Carreras. Carol of the Drum (1999)
Marlene Dietrich. Der Trommelmann (1964)
Ray Charles. The Little Drummer Boy (1985)
The Jackson Five. The Little Drummer Boy (1979)

El 1965 Vince Guaraldi, l'autor de les bandes sonores de les pel·lícules de Charlie Brown, va fer una curiosa adaptació a ritme de jazz per a l'àlbum A Charlie Brown Christmas, amb el títol de My little Drum.

El 1982, Joan Jett & The Blackhearts gravaven una versió punk rock amb el títol Little Drummer Boy, el mateix any que aconseguia l'èxit amb una cançó que tots recordareu: I Love Rock & Roll. No us deixeu enganyar pels primers minuts tradicionals de la nadala; escolteu-la fins el final.

Del petit timbaler se n'han fet més de 200 versions, però és en aquests darrers anys que estan proliferant els cantants que l'afegeixen al seu repertori. Deixo per al final els dos vídeos de dues versions. La de Bing Crosby i David Bowie, que fan una deliciosa dramatització de The Little Drummer Boy i Peace on Earth cantades al mateix temps:

I la de Grace Jones, absolutament kitsch. La gravació pertany al show de Pee-wee's Playhouse (no us perdeu la pàgina web, perquè és per sucar-hi pa!), un programa que el còmic Paul Reubens tenia a la CBS, els anys 80, i que va merèixer un premi Emmy.

Santa Llúcia i les fires de desembre

El dia 13 de desembre les llucietes es muden. Corren alegres en grups pels carrers vestides amb la millor roba. Abrics gruixuts i barrets. Fa fred i el somriure es glaça als llavis. Van cap el Parc de la Ciutadella, on hi fan festa perquè avui és el dia de la seva patrona. Als pobles també hi fan festa. Després de missa canten pels carrers goigs i cançons, i recullen diners per obres de caritat. Una d’elles va guarnida amb una corona de flors i es fa passar per santa Llúcia acompanyada de les “cardenales”. Són modistes i costureres. L’ofici de cosir s’ha anat perdent i la força dels gremis medievals que van fer gran el comerç barceloní s’ha anat diluint; però sembla que ara reviu el comerç menestral davant la dictadura industrial. Però ja no fan festa. Potser caldrà posar fil a l’agulla.

Grup de noies al parc de la Ciutadella durant la festa de

les modistes del dia de Santa Llúcia, l'any 1933

Carlos Pérez de Rozas (AFB)

Per què Santa Llúcia?

Segons les llegendes populars, Llúcia, que es venera a la capella i el carrer que duen el seu nom al costat de la catedral, des del segle XIII, va ser una màrtir de Siracusa (la Saragossa medieval de Sicília), durant les persecucions de l'emperador Dioclecià, el 304. El seu promès, un ciutadà pagà, la va denunciar i va ser torturada per no voler renegar de la seva fe cristiana: li van extreure els ulls (tot i que segons la llegenda va continuar veient-hi) i finalment va ser decapitada per tossuda, una característica compartida per tots els màrtirs cristians dels primers temps. La iconografia artística de la santa la representa amb els ulls en una safata de plata. Aquesta relació amb els ulls va ser el motiu que se la veneri com a patrona de les modistes i els oficis relacionats amb la vista: electricistes, xofers, esmoladors, dissenyadors gràfics i escriptors: des de 1951, la Nit de Santa Llúcia és la festa de les lletres catalanes i la data en què es lliuren els premis Sant Jordi de Novel·la i Carles Riba de poesia.

Però on encara la santa mostra el seu ascendent popular és a la Fira de Santa Llúcia de pessebres i ornamentació nadalenca, que, des de 1786, i any rere any, se celebra a l’avinguda de la Catedral i a la plaça Nova, pels volts del 13 de desembre, diada de Santa Llúcia. La tria d’aquesta data per a la fira no és gratuïta, tot i que amb l’actual calendari se n’ha perdut la referència. En el calendari julià, l’anterior al gregorià que fem servir avui, instaurat l’any 1582 en els regnes hispànics, la data de celebració de la santa coincidia aproximadament amb els solstici d’hivern meteorològic perquè s’havia anat acumulant un error d’un dia cada 128 anys.

Segur que recordeu el refrany que diu “Per Santa Llúcia, un pas de puça; per Nadal, un pas de pardal”. Vol dir que per Santa Llúcia començava a allargar-se el dia, quan, en realitat, encara s’escurça. Joan Amades ens ho explica al Calendari de refranys (1933):

“Mentre s’aplicà l’antic calendari julià, es va acumular un desfasament progressiu respecte del cicle solar, que feia que al segle XVI els solsticis i equinoccis esdevinguessin 10 dies abans del que correspondria. El 1582 es va dur a terme la reforma gregoriana. El papa Gregori XIII, institueix el calendari gregorià, que determina que aquell any s’eliminin 10 dies: del 4 d’octubre es va passar directament al 15, la qual cosa va servir per ressituar els equinoccis i els solsticis a partir d’aquell any, i mantenir-ho per la redistribució dels anys de traspàs.”

Joan Arimany (2) ens ho deixa una mica més clar: els folkloristes del segle XIX pensaven que Santa Llúcia se celebrava el 23 de desembre i que amb la reforma gregoriana del calendari va passar a celebrar-se el 13 de desembre. Però sempre havia estat el 13 de desembre, malgrat que abans de la reforma del calendari de 1582 meteorològicament s’esqueia després de l’equinocci d’hivern.

Santa Llúcia és, doncs, la data tradicional d’inici de les festes nadalenques. Els interessos comercials, però, han avançat la data de la fira al penúltim cap de setmana de novembre i les parades són obertes fins la nit del 23 de desembre.

Capella de Santa Llúcia, al carrer del mateix nom

Fons Cuyàs

Només Santa Llúcia?

Durant el segle XIX i principi del XX, el 8 de desembre, la Puríssima, també havia format part de l’inici del cicle nadalenc. Instaurada com a festa el 1390 pel Consell de Cent, coincidia amb la de celebració de la fira de torrons i neules de la plaça de Sant Jaume.

Curiosament, pels volts de la Puríssima era també la data en què es començava a donar de menjar el Tió i se’l tapava amb una manta perquè no passes fred. El Tió és un ritual pagà d'origen rural relacionant amb l'abundància, que arriba a ciutat amb les primeres migracions vingudes de l'interior de Catalunya. Es representa amb un tronc vell, que ben alimentat augura el renaixement de la natura després de l'estació hivernal, i que és simbolitzat pels fruits secs i llaminadures que el Tió “caga” a cops de bastó. A pagès, un cop passat el Nadal, el Tió es cremava i les cendres servien per protegir la llar dels llamps, les cuques i altres perills.

Continuant amb les coincidències de dates i rituals pagans al voltant d’aquesta data, entre el 5 i el 6 de desembre se celebra Sant Nicolau, un sant cristià del segle IV, probablement llegendari, molt estès al nord i centre d’Europa. El personatge recull atributs pagans diversos i existeixen moltes hipòtesis sobre el seu origen i evolució; amb tot, acabarà sent en símbol del Nadal a principi del segle XIX, convertit en el Santa Claus nord-americà; i, a mitjan d’aquest mateix segle, en Pare Noel després de fondre’s amb el Bonhomme Noël, un personatge francès d’origen medieval, que representa l’any que es consumeix i que busca l’escalf davant el foc de les llars i al qual se li ofereixen presents perquè es recuperi. Serà l’evolució del comerç burgès i urbà, amb els seus aparadors i reclams, el que transformarà els costums convertint el Pare Noel en qui ofereix regals als nens a la vora del mateix foc i dins d’un mitjó: primer, llaminadures, i després, les joguines dels aparadors.

En les mateixes dates que Sant Nicolau, els països alpins celebren Krampus, un personatge també d’origen precristià que apareix en forma de dimoni la nit del 5 al 6 de desembre i recorre els carrers durant dues setmanes, uns cops sol i d’altres al costat de Sant Nicolau, fent sonar campanes i cadenes oxidades per espantar amb la seva presència els nens que s’han portat malament mentre Sant Nicolau premia els bons.

I encara una altra tradició d'origen medieval (s. X) que consisteix a escollir i dotar de la màxima autoritat un escolanet el dia de Sant Nicolau. En el context de les festes d'hivern sorgien dignitats o autoritats efímeres, que en les esglésies catedrals o monacals donen lloc a l'elecció del Bisbetó, l'Episcopellum o Episcopus puerorum o scholarium, l'Abatellum o Abbas parvulorum, designat per la cúria juvenil. El "regnat" d'aquest personatge infantil durava fins al vespre del 27 de desembre i s'emparentava amb el dia dels Innocents.

El Bisbetó de Montserrat, l'any 1927 (AFB)

Aquesta festa s’inscriu en el conjunt de celebracions prenadalenques que es caracteritzen per l’intercanvi de papers i es poden emparentar amb les saturnals romanes i les festes dels folls, en què es permetia la inversió dels rols (com al Carnaval). Prohibida per l'Església pels excessos que comportava, encara avui, i des de l’Edat Mitjana, el 6 de desembre l’Escolania de Montserrat celebra la festa del Bisbetó, en un format molt menys transgressor. El dia de Santa Cecilia un escolà de primer curs és triat bisbetó i per Sant Nicolau se'n fa la proclamació. La cerimònia d’investidura és de gran solemnitat, i el Pare Abat li atorga la representació de la màxima autoritat i li imposa les insígnies pròpies del càrrec. Durant tot el dia el Bisbetó fa de bisbe: vesteix una mitra, un pectoral, un anell i un bàcul i presideix totes les celebracions que es realitzen amb els familiars dels escolans.

Totes aquestes coincidències en les dates estan relacionades tant amb la celebració del Nadal com en les tradicions paganes al voltant del solstici d’hivern mentre regia el calendari julià. A aquestes tradicions hi hem d’afegir les saturnals romanes, que ja hem esmentat abans; una festa carnavalesca que coincideix amb el començament de l'hivern i la fi de les feines agrícoles, i el culte a Mitra, el déu solar persa adoptat pels romans, el naixement del qual se celebrava també el 25 de desembre. Queda ben clar perquè es tria aquesta data per celebrar el Nadal: eliminar el rastre de les tradicions paganes que la gent continuava celebrant malgrat la imposició del cristianisme (vegeu El cicle de Nadal i una nadala).

Parada de pessebres a la catedral, l'any 1935

Josep Maria Sagarra (ANC)

Origen del pessebre

Deixant l’origen del cicle de Nadal i tornant al pessebre, però sense voler-nos estendre en un tema que té grans especialistes, la representació del pessebre (on tant el naixement com el verd que el guarneix anuncien la regeneració de la natura) està molt arrelada a Catalunya i als antics territoris de la Corona d’Aragó, com per exemple a Nàpols, on s'exposen centenars de pessebres, alguns d'ells centenaris. Més enllà de la iconografia dels llocs de culte (on pretenia explicar amb imatges la vida de Jesús a una població analfabeta) i del pessebre vivent de Francesc d’Assís (la Nit de Nadal de 1223, a Greccio, Úmbria, avui al Laci italià), que representa el naixement en un estable al voltant d’una menjadora d’animals, l’origen del pessebre com a escenografia en l’espai de la llar és del segle XVI, com a reacció a la reforma protestant. A Catalunya, tot i que hi ha referències d’un pessebre d’influència franciscana, el 1300, les primers dades de pessebres familiars són de finals del XVI.

A principis del segle XIX apareixen els primers pessebres amb moviment, amb titelles i ombres xineses, que es representen en els mateixos teatrets familiars (teatre d’alcova) on s’interpreten els sainets que acabaran donant origen al teatre català. Algunes fonts expliquen que, durant el segle XIX, a la fira de figures de pessebre hi havia venedors de ninots de cartró, que es movien estirant-los d’un cordill i que probablement estaven relacionats amb aquests titelles. Els venedors els feien moure a la parada i la canalla s’hi aturava embadalida.

Pel que fa als pessebres vivents, n’hi ha constància durant la segona meitat del XIX, tot i que no serà fins la dècada de 1950 que es representen com a espectacle familiar tal i com els coneixem avui. El primer és de 1956, a Engordany (Andorra), i el segueixen el de Castell d’Aro (1959) i Corbera de Llobregat (1962), entre molts d’altres, que segueixen el relat d’Els Pastorets o l’adveniment de l’Infant Jesús (1916), de Folch i Torres, un dels textos més famós i representats.

El costum de fer pessebres a la llar es va estendre ràpidament i va passar de les famílies benestants a les classes populars, fins a convertir-se en un espectacle que transcendeix durant els segles XIX i XX la intimitat d’esglésies i llars: era habitual anunciar a la premsa la presentació pública de pessebres en cases particulars i exposicions, com encara es fa ara. No és estrany, doncs, que l’any 1786 trobem esmentada la fira de Santa Llúcia per primera vegada al Calaix de sastre, el dietari que Rafael Amat i de Cortada (1746-1819), el baró de Maldà, va escriure des de l'any 1769 fins a la seva mort:

“Dia 13 de desembre, Santa Llúcia, Verge i Màrtir. Hi hagué festa dins de la Catedral, en la capella i altar a on s'hi venera, a un costat, la imatge de bulto de Santa Llúcia (lo qual altar i capella és dels mestres de cases), amb alguna relíquia; i fora els claustres en la capella i altar de Santa Llúcia; amb fira al davant en son carrer, de moltes casetes de pessebre, cabretes, palàcios del Rei Herodes, figures de barro i cartó primoroses, d'imatges de sants i pastors, bous i mules i altres bèsties que portenh prou empentes de gent en tal carrer, dintre de la capella de Santa Llúcia, claustros, capella i altar de la Puríssima Concepció, a on s'hi canten oficis celebrats per Srs. Canonges en estos dies de la novena, dintre de la Seu per oir missa la gent i encomanar-se a la gloriosa Santa per a que los conservi la vista i la claretat.”

La fira de Santa Llúcia, el 1945, a les escales i el Pla de la Seu

Arxiu de La Vanguardia

Les fires de pessebres

Recollint aquest testimoni, 1786 també és la data que dóna Joan Amades a El pessebre (1946) (1). Tenint en compte que el baró de Maldà escrivia el seu dietari des de 1769, no sembla probable que ja hi hagués fira anteriorment perquè n’hauria parlat; tot i així, no podem descartar que figures i casetes es venguessin a les fires de joguines, i el suro i la molsa es trobessin a les fires d’herbes.

Però la Fira de Santa Llúcia no ha estat sempre com la coneixem. Avui ocupa només l’avinguda de la Catedral, però fins al tombant dels segles XX-XXI també ocupava les escales del Pla de la Seu, anys abans els carrers al voltant de la Catedral, fins a principi de la dècada de 1950 els carrers del “barri perdut”, i fins l’esclat de la Guerra Civil les places i carrers del barri de la Catedral, allò que avui du el malnom de barri Gòtic.

La fira de Santa Llúcia al carrer de la Corríbia,

davant les escales de la Catedral, l'any 1912

Explica Amades que, durant el segle XIX es feia fira de pessebres en tres dates: per la Puríssima, a les places de Sant Jaume i Nova; per Santa Llúcia, a la plaça de la Catedral, els carrers del voltant i la plaça del Rei; i per Sant Tomàs (21 de desembre), a les places del Pi, de Sant Josep Oriol i del Born. En aquestes fires es venien figures, casetes i altres elements característics del pessebre, com ara ponts, fonts, molins, pous o pallers, que li donen a aquesta representació un típic caràcter teatral. El pessebre és de base popular, raó per la qual és ple d'anacronismes, d'elements que no es corresponen amb els temps que descriu l'escenificació i que s'han anat afegint i adaptant a les circumstàncies de cada època. Un pessebre és, per definició, heterodox, i té en el caganer la seva figura més emblemàtica a Catalunya i el País Valencià. Aquesta figura tan típica apareix a finals del segle XVII, i és probable que les seves deposicions simbolitzin la fertilitat de la terra i per extensió la prosperitat. També segueixen aquesta tradició escatològica a les Illes Canàries, Múrcia i Portugal.

Fira de la Puríssima a la plaça Nova 

Fira de la Puríssima a la plaça de Sant Jaume, el 1910

Frederic Ballell (AFB)

Pel que fa als elements propis per a la construcció del paisatge, com suro, molsa, murtra i herbam divers es venien a la fira situada a les escales de la Seu, on els graons permetien exposar un material que no necessitava la protecció d’una parada o caseta de fusta. Els nostres avis distingien perfectament ambdues fires: la de pessebres i la de l'herbei, que quedaven perfectament separades pels carrers de la Corríbia i del Bou de la Plaça Nova, malmesos amb els bombardeigs de la Guerra Civil i desapareguts amb els enderrocs de principi de la dècada de 1950 per obrir l’avinguda de la Catedral, que va acabar posant en contacte la Catedral amb la plaça Nova fins a confondre’s. De les altres fires, la postguerra només en va deixar el record en blanc i negre de les fotografies.

Fira de Santa Llúcia a la plaça del Rei, els anys 20

Josep Brangulí (ANC)

La Fira de Santa Llúcia ha canviat molt si es compara amb les que es feien abans. Aquestes fotos ens ho mostren: al principi, els venedors d'herbei (branques d'avet, molsa, grèvol) s'instal·laven a l'aire lliure, a les escales de pla de la Seu, aprofitant els graons per exhibir la mercaderia; els firaires muntaven les parades amb una estructura de fustes, amb taulons fent de prestatges i cobertes amb una vela impermeabilitzada amb oli de llinosa, i quan es feia fosc s’il·luminaven amb llums de petroli o acetilè.

Fira de Santa Llúcia al carrer de la Pietat,

rere la catedral, l'any 1928

Arxiu Mas

Als anys de la dècada de 1960 encara s'hi podia veure algun llum de petroli i de gas entre bombetes de 25 watts, que convertien les paradetes dels carrers dels Comtes, Pietat, Bisbe, Montjuïc del Bisbe i Santa Llúcia, foscos i estrets, en casetes d'un pessebre urbà, oníric i laberíntic que fascinaven la canalla que, com era costum, anaven a passejar per la fira, amb penellons a les mans, que amb una mica de sort s'escalfaven amb una paperina de castanyes calentes; o si la sort anava acompanyada d'una mica de diners, el passeig podia acabar en una granja del carrer Petritxol amb una bona tassa de xocolata desfeta ben calenta.

Fira d'aviram a la Rambla de Catalunya, a principis del segle XX

I per Sant Tomàs...

Per Sant Tomàs, el 21 de desembre, i fins el 24 al vespre, hi havia també les fires d'aviram i bestiar de la Rambla de Catalunya, dels passeigs de Sant Joan i de la Indústria (avui, Picasso) i del carrer de Pujades, on la darrera parada, al costat esquerre de l’entrada del passeig dels Til·lers, va desaparèixer l’any 1996 perquè ja no els sortia a compte mantenir-la perquè molt poca gent mantenia el costum de comprar l’aviram viu.

Fira d'aviram al passeig de la Indústria (avui, Picasso), el 1909

Frederic Ballell (AFB)

La de joguines era la darrera de les fires i, per descomptat, la que atreia més a la canalla. Les primeres fires del XIX eren modestes, tant per les paradetes com per la mena de joguines que s’hi podien trobar: nines de drap, fireta, ninots de fang, soldats de plom, rutlles... Es feien sobretot a l’estiu, a les places i racons propers a les parròquies que celebraven la diada del sant: Sant Joan, Sant Pere, Sant Jaume, Santa Anna... Però la primera que s’instal·la com a fira de Reis ho fa al carrer del Carme. Després vindria la que coneixem: la Fira de Sant Tomàs i de Reis. Originària de 1877, s’instal·lava les vigílies del dia de Reis al passeig de Colom i a la Gran Via, on la burgesia començava a ocupar l’Eixample, i on encara hi és avui.

La fira comença pels volts de Sant Tomàs i resta oberta fins el mateix dia de Reis per si algun despistat necessita compra un regal de darrera hora abans de visitar la família. Avui les parades de joguines han perdut el pes que havien tingut anys enrere perquè les grans magatzems han segrestat la iniciativa ciutadana i els vells costums, i perquè l'oferta d'artesanies diverses s'han imposat amb el temps. Però unes quantes generacions encara recordem les parades de fusta de color verd i l'estesa de joguines, entre les quals sobresortia d'una manera especial la fireta i les llaminadures que reproduïen queviures, monedes gibrelletes amb caca de massapà i cigarretes de xocolata, que els nous costums han fet desaparèixer del mercat. Una cosa no ha canviat amb els anys: l'olor de xurros i xocolata desfeta, que és l'olor de la infantesa.

Romanç de Santa Llúcia

Perquè avui és Santa Llúcia,

dia de l’any gloriós,

pels volts de la Plaça Nova

rondava amb la meva amor.

Anem tots dos a la fira,

amiga, anem-hi de jorn,

que una mica de muntanya

alegri nostra tristor.

Comprarem grapats de molsa

i una enramada d’arboç

i una blanca molinera

i una ovella i un pastor.

Ho posarem, al migdia,

dins el nostre menjador,

i abans de seure a la taula

ens ho mirarem tots dos:

que una mica de muntanya

ens faci el menjar més dolç.

Perquè avui és Santa Llúcia,

dia de l’any gloriós,

tals paraules m’acudien

quan he vist la meva amor.

Josep Maria de Sagarra

Desembre de 1915

*

Notes

(1) En el pròleg del llibre hi consta l’any 1935 com a data de publicació per justificar l’edició en català, prohibida l’any 1946 quan es publica el llibre. Vegeu "El pessebre (1946) de Joan Amades, una edició clandestina?", a Piscolabis librorum.

(2) Joan Arimany, Dulia [web], 2015.

Barcelona: Carnaval republicà

F. Puigdengoles (1932)

F. Tubau (1933)

Lluís Garcia Falgàs (1921,

reutilitzat el 1934)

Joan Oliva (1935)

Sense autor (1936)

El Carnaval és una celebració mòbil que pertany al calendari lunar, que se situa set setmanes després de la primera lluna plena després del solstici d’hivern. S’emmarca, però, dins un cicle agrari i litúrgic que precedeix la Quaresma. Per situar-lo en el calendari solar hem de buscar la primera lluna plena posterior a l’equinocci de primavera. El diumenge següent és Diumenge de Pasqua i el diumenge de la setmana anterior és Diumenge de Rams. A partir d’aquest últim comptem quaranta dies enrere i obtenim el Dimecres de Cendra, el primer dia de Quaresma i últim de Carnaval o dia de l’Enterrament del Carnestoltes. El dijous anterior, Dijous Gras, és l’inici tradicional de la setmana de Carnaval.

La primera referència documental de la celebració del Carnaval a Barcelona data de 1333. Es tracta d’una disposició del Consell de Cent que prohibeix el llançament de taronges i l’ús de màscares en determinats àmbits. A mitjan segle XVI la cultura carnavalesca popular comença a ser combatuda per les autoritats. Els segles XVII i XVIII és el període de la substitució de la festa popular per la festa civil en el moment en què es consolida el concepte de ciutadania, i serà durant aquest període que la festa adquireix part de les característiques que té avui, i que s’articula al voltant d’uns esdeveniments concrets. L’Arribo del Rei Carnestoltes, els balls de màscares o els saraus, la Rua del Dissabte de Carnaval i l’Enterrament del Carnestoltes o de la sardina el Dimecres de Cendra, que és un seguici fúnebre i satíric que es concentra al voltant d’un berenar just en el moment de començar la Quaresma.

Durant la primera meitat del segle XIX, els balls de disfresses o de màscares van ser la principal activitat carnavalesca en la ciutat. Aquest gust per la disfressa és alimentat per la burgesia de les grans capitals europees i reflecteix el refinament dels costums, sobretot de la burgesia tèxtil, que en treu benefici. Però les classes popular també organitzen els seus saraus i balls de patacada i proliferarà una literatura satírica pròpia d’aquell temps, promoguda per un espardenyer del Born, Sebastià Junyent, i els bans del Carnaval de la Societat del Born. Però la consolidació del Carnaval barceloní no s’entendria sense tenir en compte les dinàmiques del conflicte social que marquen tot el segle XIX i les primeres dècades del segle XX. L’adveniment de la Segona República va modificar aquest panorama, però se’n van mantenir les estructures de crítica social, fins que l’inici de la Guerra Civil ens va portar una altra mena de mascarada que va acabar amb les celebracions i el Carnaval, que seria prohibit com a manifestació pública per la Dictadura (malgrat que algunes entitats el celebraven, tenia un caràcter gairebé privat: escoles, mercats...) i no seria recuperat fins el 19 de febrer de 1977, tot i que serà prohibit un altre cop l'any següent a Barcelona per Govern Civil davant el temor d'un "aumento de riesgo contra personas y bienes", tot i que l'any anterior les celebracions populars no van manifestar cap aldarull.

El tret de sortida oficial del carnaval barceloní no es produiria fins el dissabte 16 de febrer de 1980, amb el conegut cartell de Joan Brossa (qui si no!) com a estendard que iniciava una nova etapa que, acabats els primers anys més reivindicatius, ens acabarà deixant una festa participativa de llibertat aigualida on la transgressió és més estètica que ètica. El Carnaval ha acabat sent un motiu més de festa que ja no subverteix els valors socials.

Joan Brossa (1980)

[+]

Dominica ante carnes tollendas

La llum del solstici d'hivern: Hanukkà, Nadal i l'arbre

Arbre de Nadal de Can Jorba

Foto: Francesc Català-Roca (1970)

Barcelona ha encès els llums de Nadal. Caminem pels dies més curts de l'any i la llum és un dels elements característics d'aquestes festes que celebren el final i el començament del cicle agrícola anual que marca tradicionalment el calendari. Arriba el solstici d'hivern. La vida es reclou al voltant de la llar, a l'escalfor del foc i el bestiar, com en un pessebre. La gent es reuneix en el silenci de la nit. El vi ja ha fermentat i servirà per celebrar que els dies s'allarguen i que el nou cicle comença. Any nou, vida vella.

Les festes religioses al voltant del solstici d'hivern se superposen sobre festivitats paganes molt més antigues i s'anuncien dies abans amb un ritual.

Calendari d'Advent alemany

L'Advent cristià, les quatre setmanes que donen pas al Nadal, recull la tradició de la llum, tot esperant el naixement de Jesús (nativitatis domini), amb una corona d'Advent amb motius vegetals i quatre espelmes, cada una de les quals s'encén el diumenge corresponent abans del dia 25. També són tradicionals els calendaris d'Advent (tot i que el primer conegut és de 1851: quan parlem de "tradició" en el medi urbà poques vegades ens podem remuntar més enllà del segle XIX i del romanticisme). Aquest calendaris, d'origen centreeuropeu,  són de formes diverses, però tots ells contenen 24 elements que cal moure, canviar, retallar... Poden ser finestres, estampes, espelmes o figures, i en alguns casos contenen una llaminadura per a la canalla.

Hanukkà. George Pickow (ca. 1955)

Getty Images

Igual que la Hanukkà jueva, la festa de les llums que comença el dia 25 del mes de Kislev. Es fa servir un calendari lunisolar i en el 2024 es correspon amb al capvespre del 25 de desembre, fins al 2 de Tevet, enguany el 2 de gener de 2025. El ritual segueix l'encesa de les vuit espelmes de la hanukkià, una cada dia, per celebrar la recuperació i purificació del Temple de Jerusalem l'any 164 aec (abans de l'era comuna), que de fa uns anys torna a celebrar-se pels carrers dels vells calls de Barcelona, Girona i altres poblacions catalanes més de cinc-cents anys després de la infame expulsió.

L'arbre de Nadal, l'arbre de l'Univers de la mitologia nòrdica (Yggdrasil), és el símbol de la fertilitat i celebra el naixement de Frey, el déu del Sol, que tot ho il·lumina. El costum germànic d'il·luminar l'arbre amb espelmes es va estendre a mitjan segle XIX, i a Barcelona hi va arribar a principis del segle XX a les llars burgeses i el 1905 ja trobem avets de grans dimensions a l'espai públic, com el de la Central Catalana d'Electricitat del carrer de Vilanova, fins arribar al popular arbre de Can Jorba (1965-1988) o al de la plaça de Sant Jaume.

El Portal de l'Àngel i Can Jorba il·luminats, l'any 1980

Tot i que ens deu semblar un costum ben llunyà, la il·luminació dels carrers a Barcelona no va arribar fins 1957 i el primer carrer il·luminat va ser el de Petritxol. Els puristes es posaran les mans al cap quan sàpiguen que aquesta moda la van dur a la ciutat, com ens explica Xavier Theros, els mariners americans de la Sisena Flota. Un any més tard, es van posar llums també a la Rambla, la Via Laietana i el carrer de Pelai.

El carrer de Petritxol amb la il·luminació

de Nadal de l'any 1957

IEFC. Col·lecció Plasència

La tradició pirinenca catalana, aragonesa, occitana i andorrana del Tió de Nadal té un origen mitològic ancestral també relacionat amb la vegetació i la fertilitat (renaixement de la natura), i segueix un calendari similar al d'Advent. En ser una festa rural traspassada a l'àmbit urbà a primers del segle XX, s'ha perdut gairebé arreu el costum de cremar-lo després de Nadal i aprofitar-ne les cendres com a talismà per protegir la llar i remei per guarir malalties. El tió és un tros de soca o branca gruixuda (que pot ser substituït per un simple tros de fusta) que es col·loca en algun racó de la llar amb una manta perquè no tingui fred i se l'alimenta diàriament fins que a la Nit de Nadal se'l fa cagar llaminadures, figues seques o torrons a cops de bastó, normalment al ritme d'una nadala.

Tió de Nadal vora la llar de foc d'una masia

Lluïsa Vidal i Puig, Feminal, núm. 9

29 de desembre de 1907 (BNE)

Costums semblants al tió de Nadal també se celebren a altres lloc del món, amb noms tots ells que fan referència a un tron d'arbre autòcton: el tizón o cepo de Nadal d'origen celta, a Galícia, nord de Portugal i Astúries; el gabon-zuzia, gabon-subila, gabon zuria o porrondoko d'Euskadi; Christklotz, a Alemanya; el ceppo di Natale, als Alps italians; la Festa del Ceppo, a la Toscana; el Bûche Noël, a França i Valònia, d'on va passar al Quebec i al Líban cristià; el badnjak de Sèrvia; el budnik de Bulgària; o el tule logo britànic.

Farem un esforç i mirarem més enllà dels llums dels aparadors, de la fressa, del brogit de la gent pels carrers. Buscarem la pau idíl·lica de la infantesa, el silenci dels llums de l'arbre en la foscor de la sala, l'escalf i l'olor del braser crepitant, el compàs del rellotge de paret; buscarem la ingenuïtat i el regal sota l'arbre o sota el llit. Ensumarem l'olor de molsa, d'eucaliptus, d'encens, de fred. Ens perdrem en el silenci d'algun claustre, pels pessebres i els diorames de l'església de Betlem, per les notes d'una antiga nadala, pels estrets carrers del Call, entre les pedres de la vella sinagoga del carrer Marlet. O entre la geografia sentimental de les pàgines d'un tebeo, perquè fins i tot els records més lluminosos s'il·luminen amb tristes bombetes de 25 watts.

[+]

Santa Llúcia i les fires de desembre

El cicle de Nadal i una nadala

Vida de Jesús, l'any litúrgic i l'art

Palestina: gráfico de la vida de Jesús y año litúrgico

Barcelona: I. G. Seix Barral Hnos. S.A., 1943
(En alta resolució a l'ICGC)

Qui em coneix una mica i qui té per costum passar per aquest bloc ja sap que no desaprofito l’ocasió de parlar dels cicles festius del calendari posant en relació els aspectes religiosos amb els orígens agrícoles i pagans que s’amaguen sota les celebracions cristianes i jueves, que són les que ens toquen més directament per història i per formació.

L’interès literari i antropològic de la religió és personal, però l’empremta que la Bíblia i la formació religiosa ha deixat en la societat és col·lectiva. Tant si som descreguts, com un servidor, com si no, no som aliens a la religió. La llengua, sense anar més lluny, és plena d’expressions que en fan referència: ens rentem les mans, quan ens desentenem d’alguna cosa; si ens posem malalts, no estem gaire catòlics; la processó va per dins, quan dissimulem el malestar; si fem tard, arribem a misses dites; si no ens aparellem, ens quedem per vestir sants... Mengem pets de monja, ens encomanem als sants, blasfemem, blasmem i continuem atribuint els pecats capitals als jueus i als infidels. La llista és tan llarga com atapeïts són el cel, el purgatori i l’infern.

La literatura i l’art no s’entenen sense la mitologia, les creences i els símbols que arrosseguem des de la nit dels temps. De la mateixa manera que sent educats sota l’estricta observança de la instrucció catòlica generacions de ciutadans han crescut entre la ignorància i el tòpic –fills de la l’absència d’esperit crític–, la manca absoluta de coneixement religiós, com un aspecte més de la història des del pensament i de la humanitat, deixa orfes les generacions futures perquè trenquen amb el fil, amb el relat que ens lliga al camí i al viatge que ens du fins on som i que ens fa com som.

A l’altre extrem de la manca de coneixem hi trobem el pensament únic, la llengua imperial o la religió vertadera que la nova llei d’educació pretén imposar als nostres escolars (i que estic convençut que està feta sota la creença d'estar fent el que és correcte perquè qui la fa i la defensa ha estat educat sota aquest pensament únic). I dic “nostres” no només referint-me als catalans, que se senten ferits pel menyspreu al que forma part de la seva cultura, sinó també a la resta de ciutadans de l’estat. En el fons, els catalans són uns privilegiats perquè són conscients del que poden perdre, i deixar-ho de tenir o no continua sent una opció. Som aquí malgrat tot. Però als hereus del regne de Castella se’ls ha negat sistemàticament el coneixement de la realitat dels seus veïns. Cal fer les pregàries per als que no tenen tant o més que per als qui se senten amenaçats de perdre res.

Tot aquest llarg excurs només volia justificar, si cal, el mapa que encapçala aquest apunt. Editat per Seix y Barral l’any 1943, decorava les parets de les escoles de la nostra infantesa. Sobre les terres de l’Israel històric sota dominació romana es fa un relat historiat de la vida pública de Jesús, des del seu naixement fins a la seva aparició pública a l’edat de 30 anys.

Aquesta trajectòria és la que marca des del punt de vista teològic, però sobretot popular, l’Any litúrgic, cicle que celebra el relat evangèlic i que es distribueix en les festivitats i cicles d’Advent, Nadal, Quaresma i Pasqua (el cicle segueix l’estructura de les festivitats jueves i en podeu veure una aproximació a El cicle de Nadal i una nadala) entre els quals s’intercala el que s’anomena Temps Ordinari, que és aquell en què no se celebra cap aspecte rellevant de la vida de Jesús. No es tracta de dates exactes, sinó d’una sacralització del curs anual de les estacions de l'any i una composició cíclica perquè en un període de temps s’hi pugui encabir el relat salvífic cristià.

Dominica ante carnes tollendas

Festa pagana, prèvia a la Quaresma, el Carnestoltes o Carnaval enllaça amb les celebracions dionisíaques gregues (en honor del déu Dionís) i romanes (en honor de Bacus); és a dir, les bacanals. El nom de "Carnestoltes" prové del llatí carnes tollendas, "treure la carn", del "Domenica ante carnes tollendas" que dóna títol a aquest apunt, i que significa "el diumenge anterior a treure la carn": el període de la Quaresma, en què és prohibit menjar carn per precepte religiós. "Carnaval" té un significat similar; prové de l'italià carnevale, que a la vegada s'origina de la forma antiga carnelevare, "treure la carn". A l'article "Carnaval republicà" hi trobareu més informació.

En la vella societat rural medieval, fèrriament estructurada per la religió i l’Església, el temps de Carnaval oferia mascarades i un lapse de permissivitat que contrarestava la repressió dels instints i la severa formalitat moral i litúrgica de l’Església i de l’Estat. Era un temps de transgressió que permetia creuar fronteres socials i morals. Era lúdic, sens dubte, però balsàmic i alliberador: el temps laboral estava marcat pels cicles agraris (ho ha estat fins el segle XIX), i l’oci, com l’entenem avui, era gairebé inexistent. Ara, guanyat aquest suposat espai temporal personal, el Carnaval ha perdut el seu poder transgressor. No hi ha pandemònium; és una excusa festiva més en què es comparteixen actituds i tòpics en forma de disfressa.

Per a qui està instal·lat a la frontera disfressar-se resulta incòmode; és, de fet, una manera d’exposar-se, de sentir-se nu. La disfressa més que ocultar-te evidencia qui o què ets.

Viure a la frontera implica una certa amoralitat, la mascarada permanent que permet passar a un costat o l’altre de la línia que separa les convencions socials de la transgressió sense ser vist. Però no em refereixo a la frontera de la legalitat, sinó a la porta d’entrada a l’alteritat. A tots ens sona el tòpic “hi ha altres mons, però són dins d’aquest”. A aquests altres mons, em refereixo. Les drogues, els rituals màgics, la literatura, l’art, el teatre han estat i són portes (unes més amables que d’altres) a l’alteritat en el sentit de viure altres vides, altres experiències, que dins de la societat serien inadmissibles.

La moral ens lliga als costums socials (el mot “moral” ve del llatí mos, moris, “costum”) i l’Estat i la religió legislen sobre ella i apliquen càstigs que van de la vida terrena a més enllà de la mort. La realitat personal, però, només viu subjecte a l’experiència i delimitada, amb dosis més o menys grans de neurosi, per les creences i el pecat, sempre i quan no topi amb les lleis dels homes. Entrem aquí en el terreny de l'ètica com a raonament crític sobre la moralitat de les accions.

Assumint aquests conceptes de moral i d’ètica, el Carnaval no té sentit perquè se suposa que la reivindicació social i política l’han substituït. I, en tot cas, la reivindicació no busca la transgressió, sinó el canvi permanent. Quant a la transgressió individual...

La transgressió individual es mostra no al carrer, no en una disfressa, sinó en forma d’art o de violència. O senzillament no es manifesta. L’espai guanyat a la llibertat és (aparentment) tan gran que les fronteres només poden ser mentals i no transcendeixen la societat si no és en forma d’art (la neurosi intel·lectual) o de violència (la neurosi atàvica), violència aquesta que pot ser canalitzada (sense conflicte ètic) o no canalitzada (amb conflicte ètic i, en alguns casos, en forma de sociopatia).

Existeix una alteritat, una forma de vida que no casa amb els costums acceptats. Les inclinacions sexuals serien l’exemple més evident d’alteritat. L’homosexualitat ha deixat de pertànyer (en bona part) a l’alteritat un cop a guanyat la llibertat d’expressió. El sadomasoquisme i el fetitxisme també s’han alliberat de la reclusió. Però hi ha encara pràctiques sexuals que necessiten de cercles tancats per a ser satisfetes, com el de la prostitució; o que queden recloses en la intimitat dels practicants. L’incest consensuat entre adults (potser el darrer tabú) i certes formes de violència també consensuada (violència canalitzada, allunyada del sadomasoquisme fetitxista d’aparador) són dos exemples paradigmàtics.

La violència no canalitzada, aquella que quan es manifesta produeix horror (el maltractament físic i psicològic, la violència de gènere, les atrocitats en temps de guerra o conflicte) formen part també de l’alteritat. Hi ha una violència perpetuada perquè hi ha un codis morals que la permeten. Qui tira una cabra des d’un campanar per celebrar la festa major (i no descartaria les corrides de toros) o mata la seva dona per celebrar el seu domini atàvic dins l’espècie, viu en un món amb normes de conducta. El mal està instaurat en un món tancat on no han arribat les lleis dels homes, on només impera l’instint de supervivència i la llei del més fort. Si volem, li podem dir malaltia; però compte perquè la violència està instaurada allà on hi ha algun tipus de competitivitat, ja sigui per vèncer en el camp de batallà, per guanyar-se el cel o per fer-se un lloc a la carretera.

Ens hem allunyat del Carnaval. Segurament era inevitable: només és una paròdia de la vida, un joc de miralls. L’autèntica transgressió és política (com a substitutiu de la moral) i ètica (el raonament com a forma de convicció de què i qui som). L’autèntica transgressió és, doncs, l’ús de la intel·ligència.

Qui hagi arribat fins aquí s’estarà preguntant (o potser no) quin sentit té la il·lustració que encapçala aquest apunt i que no té a veure directament amb el Carnaval. Alguns hi veuran un nen disfressat d’indi amb el seu trofeu a la mà, el pèl púbic de la mare (també "disfressada") en lloc de la tradicional cabellera, en una imatge molt carnal (i freudiana) que s'adiu amb les altres carns que la Quaresma també prohibeix. Potser és anar més enllà en la interpretació d’aquesta "tendra" escena familiar, en què un dels dos protagonistes no representa el paper que la moral li atribueix: Què hi feia, la mare, jugant a indis amb el fill, sense calces i talons d'agulla? És el que fa està instal·lat a la frontera.

Nit de Nadal republicana

Ens hem tornat tan esclaus de la imatge que ens hem oblidat del so. No em refereixo a la música, sinó a la veu. La gent continua escoltant la ràdio però, què en queda d'aquella veu que ho envaïa tot? Busquem imatges estàtiques i imatges en moviment però, i la veu? La recorda algú? I d'abans que s'enregistrés la imatge, què en queda de la veu dels espectacles radiats, dels serials? I el teatre enregistrat directament en disc en els escenaris? Algú visita les fonoteques? Hem oblidat que existeixen? O les fonoteques s'han oblidat de nosaltres. Amb la desaparició del vinil i dels antics discs de pissarra, una bona part de la música i dels enregistraments de veu en general han deixat de ser comercial i es perdrà en els arxius sonors.

Durant el primer terç del segle XX, i sobretot amb l'aparició de la ràdio, a més de música s'enregistraven escenes dramàtiques i còmiques, i fins i tot obres de teatre. L'arxiu que podeu escoltar a continuació, Nochebuena republicana, és una gravació de 1931, de l'escriptor i autor teatral de sainets i revista, Manuel Fernández Palomero (?-1949), interpretat per l'actor còmic Francisco Gallego Galleguito. Va ser enregistrat per Parlophon Electric, a Barcelona, el mateix any de la proclamació de la II República.

La narració escenifica un pessebre durant el primer Nadal democràtic "per la gràcia de Déu i d'Alcalá Zamora" on, en clau d'humor i no poca ironia, les figures han estat substituïdes per polítics, escriptors i personatges populars de l'època.

Més que de Nadal, l'escena enregistrada és digna del Carnestoltes.