Moviment facciós: Barcelona, 19 i 20 de juliol de 1936

Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya

Més d'un cop haureu vist mapes que reprodueixen els fets del 19 de juliol de 1936 a Barcelona, amb l'exèrcit insurrecte intentant fer-se amb el control de la ciutat i les forces lleials a la Generalitat i la República i el moviment popular enfrontant-s'hi i vencent-lo. Avui tenim l'ocasió de veure el plànol original de 1936, editat pel Sindicat de Professions Liberals de la CNT el 1937, on es mostren els moviments de les tropes que recolzaven el cop d'estat que havia esclatat el dia 17 a Melilla i el Protectorat Espanyol al Marroc, i que s'estenia entre els dies 18 i 19 per tot l'Estat, i la rèplica republicana i popular, que van controlar la revolta a les casernes del Bruc, Girona, Sant Andreu, Lepant, Numància, Drassanes, Docks, Comandància Militar i les places de Catalunya i Universitat.

En verd s'indiquen les casernes colpistes i els moviments que realitzen per la ciutat per tal d'ocupar-la. En vermell veiem els moviments de les milícies populars de la CNT, però també Guàrdies d'Assalt, Mossos d'Esquadra, Guàrdia Civil i militars lleials a la República, per controlar els sediciosos, i els llocs on es van establir les barricades per contenir-los, com la barricada de la Bretxa de Sant Pau, entre el Molino i la Ronda, que va evitar la connexió dels soldats que venien de la caserna de Numància (avinguda de Roma amb Tarragona) i la de les Drassanes, que no caurien, totes dues, fins a les 10h del dia 20.

Barricada de la Bretxa de Sant Pau i el Paral·lel, davant del Molino

Brangulí, fotògrafs. Arxiu Nacional de Catalunya

El moviment de tropes feixistes més importants es va produir des de la caserna del Bruc (a les 3:50h de la matinada) i la de Sant Andreu (que es rendeix el dia 20 a les 10h del matí), que va permetre la distribució d'efectius per la Diagonal i el Camí de Dalt de Sant Andreu (Concepció Arenal) - Camí d'Horta (Freser) a través dels carrers del Dos de Maig i Mallorca, i el descens cap a les places de la Universitat (on es rendien a les 14:30h) i de Catalunya (que es rendeix a les 16h) pels carrers Urgell i Girona, i pel passeig de Gràcia.

El guàrdia d'assalt Mariano Vitini dispara des de una barricada de cavalls morts del carrer

de la Diputació amb Roger de Llúria. La imatge és una reconstrucció dels fets poc

després que passessin en el mateix lloc i amb els mateixos protagonistes

Agustí Centelles. Archivos del Estado. Ministerio de Cultura

Les casernes de Girona, al carrer de Lepant, i la Comandància General, del passeig de Colom, es rendien al vespre del mateix dia 19; mentre la caserna dels Docks de l'avinguda d'Icària resistia fins al migdia del dia 20, moment en què es donava per controlat el moviment sediciós a la ciutat.


Els milicians gitanos: una història poc coneguda

En la contenció de les tropes rebels a la plaça d'Espanya hi va participar un contingent de milicians del qual la historiografia poc o gens n'ha parlat: els gitanos de Sants i Hostafrancs, una de les barriades obreres per excel·lència de Barcelona. Armats amb escopetes de cacera, velles pistoles i navalles, van ser els primers a mobilitzar-se per tallar l'accés de les tropes alçades contra la República. Ho explica Helios Gómez, el pintor i poeta gitano, nascut a Sevilla el 1905 i mort a Barcelona el 1956, membre fundador i primer president del Sindicat de Dibuixants Professionals de Catalunya, creat el 1936 a Barcelona. En una entrevista publicada a la revista Crónica de Madrid, del 18 d'octubre de 1936, Helios parla del paper dels gitanos en la defensa de la República. La primera metralladora presa als facciosos va ser a mans d'Helios Gómez, en el carrer de Casp, i al front d'Aragó va organitzar un esquadró de cavalleria amb gitanos.

L'Aliança Obrera

Helios Gómez

Acabada la guerra, després de passar pels camps de concentració de França i Algèria, Helios Gómez torna a Espanya per lluitar en la clandestinitat, però és fet pres i tancat a la Model durant vuit anys. A la presó va continuar escrivint, però de la seva estada a la Model en va quedar una obra pictòrica, la Capella Gitana (1950), a la cel·la 1 del primer pis de la quarta galeria, que acabaria sent un oratori. Però el fresc va ser tapat amb una capa de calç i pintura l'any 1998, i avui encara és en estudi el projecte per recuperar-la.

Màgia en el monestir de Jonqueres

El monestir de Santa Maria de Jonqueres dibuixat per Francesc Soler el 1864

Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

El monestir

El monestir de Santa Maria de Jonqueres va ser construït l’any 1293 i acollia una congregació de religioses, les Monges Comanadores de Sant Jaume, branca femenina conventual de l'Orde de Sant Jaume de l'Espasa, procedent de Sabadell i Terrassa. Estava tancat per la muralla medieval i el baluard que un cop enderrocat va donar espai a la plaça Nova de Jonqueres (avui Urquinaona), i situat entre la Riera de Sant Joan o Torrent de Jonqueres (ara Via Laietana) i el carrer dels Arcs de Jonqueres (actual carrer Jonqueres).

El monestir de Jonqueres i voltants en un fragment d'un plànol de 1855

Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya

Quan es va construir el monestir, al seu voltant només hi havia horts, fabricants de moles de molí (el proper carrer de les Moles ho recorda) i els corrals dels carnissers, situats en aquest indret perquè el Portal de Jonqueres, anomenat també del Cabeçatge, va ser l’entrada del bestiars a la ciutat fins que el cobrament de tributs va ser traslladat, a finals del segle XVI, al Portal de Sant Daniel, dins de l’actual Parc de la Ciutadella. La Riera de Sant Joan menava fins a tocar de la plaça del Mercadal (plaça de l’Àngel), per desviar-se convertida en claveguera cap a l’actual carrer dels Assaonador fins a desguassar al Rec Comtal, amb el descriptiu nom de Merdançar.

Enderroc del convent de Jonqueres, el 1869

Lluís Rigalt. AHCB

L’espai que avui s’obre entre la Via Laietana i Jonqueres, davant d’una entitat bancària, havia estat l’hort del monestir fins que és convertit en plaça de Jonqueres, amb una esvelta palmera al mig procedent de l’hort, que va donar nom a un ball situat en aquest indret: La Palmera.

La plaça de Jonqueres amb la palmera de l'antic

hort del monestir, el 1874

Joan Martí. AFB

En els primera anys, l’hort tenia dos referents històrics. Un, el Palau Comtal Menor o de Valldaura, del segle IX, residència, segons la tradició, del comte Guifré el Pilós (865-897) i on al segle XIV es va obrir el carrer Comtal.

Finestra tapiada en un edifici d'origen medieval

del carrer de les Magdalenes, possibles

restes del palau de Valldaura.

Narcís Cuyàs (1908). AFCEC

Quan l’any 1860 les darreres restes van ser enderrocades, s’hi va descobrir un mosaic que representa una cursa de quadrigues que teòricament hauria tingut lloc al Circ Màxim de Roma. Datat en la primera meitat del segle IV, es conserva en el Museu d’Arqueologia de Catalunya i probablement va formar part d’una luxosa domus de Barcino. De 1908 és una fotografia de Narcís Cuyàs (Arxiu Fotogràfic del Centre excursionista de Catalunya) amb unes possibles restes del Palau Comtal Menor.

El mosaic del circ romà trobat en el Palau Comtal Menor

L’altre element era l’aqüeducte romà que des del segle I aC portava aigua d’un lloc proper al riu Besòs fins a Barcino per la porta del carrer del Bisbe, davant de la plaça Nova, on la reconstrucció de dos arcs projectats per l’arquitecte Adolf Florensa l’any 1958 ens indiquen el lloc exacte per on travessava les muralles. Dins la Casa de l’Ardiaca es poden veure els dos braços de l’aqüeducte i les restes de les dues muralles romanes. Segons la reconstrucció hipotètica, i com ho recordava l’antic carrer dels Arcs de Jonqueres, l’aqüeducte hauria de passar entre els actuals carrers d’Ortigosa i Sant Pere més Alt per anar a buscar l’interior de les illes de cases del carrer de les Magdalenes, en dues finques del qual es conserven quatre pilars de la conducció. Podeu seguir-ne el traçat aquí.

Vista aèria de part de la plaça de Jonqueres. A la dreta, el carrer de

Bilbao (primer tram construït de la Via Laietana). A l'esquerra,

el carrer dels Arcs de Jonqueres. Al fons, l'antiga Riera

de Sant Joan oberta per a la futura Via Laietana

Frederic Ballell, 1913. Arxiu Fotgràfic de Barcelona

La congregació es va dissoldre el 1810 i l'edifici es va convertir en hospital militar i mitjan segle XIX es va transformar en correccional per passar a ser, uns anys més tard, caserna militar. El 1867 passa a ser església parroquial dedicada a la Concepció i Assumpció de la Mare de Déu, però el 1869 es enderrocat per raons urbanístiques.

El monestir de Santa Maria de Jonqueres quan era caserna i després hospital militar, vist
des de la plaça de Jonqueres (a la dreta el carrer de Jonqueres)

Arxiu Gavín del Monestir de les Avellanes

El temple i el claustre van ser traslladats a l'Eixample, l’any 1871, a l’actual església de la Concepció del carrer d’Aragó, i se li va afegir al conjunt el campanar procedent de l'església de Sant Miquel que havia estat derruïda el 1869 a l’actual plaça de Sant Miquel, darrere de l’Ajuntament.

Claustre de Santa Maria de Jonqueres

Dibuix de Josep Mosterin (c. 1830-1860)

La màgia

D’aquella illa d’espiritualitat no en queda aparentment res. Però, sense voler ferir susceptibilitats, farem màgia. Allà on va haver el monestir s’hi han alçat dos teatres, el Borràs, que continua en actiu, i el del Rei de la Màgia, que també era museu i ha estat tancat recentment. Potser haurà estat l’atzar, però l’altar ha estat canviat per un escenari i la màgia substitueix els misteris i els miracles. Els actors són uns altres, però tots fan de demiürgs. Construeixen personatges, invoquen un més enllà, creen del no-res, fan volar coloms, fan caure flames de foc sobre nostre, sacrifiquen el seu cos, converteixen l’aigua en vi, invoquen poders divins... i terrenals: ens tempten, ens fan creure el que no és.

Aquest teatre i museu estava regentat pels mateixos propietaris de la botiga El Rei de la Màgia del carrer de la Princesa, 11, establiment històric de la ciutat, fundat l’any 1881 pel mític mag Joaquim Partagàs (1848-1931), que va instal·lar a Barcelona l’únic teatre de l’il·lusionisme de l’Estat espanyol: el Saló Màgic, de la Rambla del Centre, 30.

Això és tot? Déu ha abandonat el temple i ens ha deixat en mans de pagans, endevins i mags? No. Déu habita el principal just a sobre del Teatre del Rei de la Màgia i paret per paret amb el Teatre Borràs, a l’Oratori de la Santa Faç.

La Santa Faç de Jesús o Verònica, com és coneguda popularment, és un vel de lli, venerat com a relíquia, que va servir, segons la tradició, per eixugar la cara sagnant de Jesús durant el Via Crucis. Venerada a Roma des del segle VIII, Bonifaci VIII la va traslladar al Vaticà el 1297. Posteriorment va passar a designar la dona que va eixugar la faç de Jesús mentre carregava la creu camí del Gòlgota: Verònica. L’etimologia del non prové del llatí vera, “verdadera”, i del grec llatinitzat εικόνα, “imatge”. És una akheiropoieta (en grec medieval, ἀχειροποίητα), és a dir, una icona feta sense les mans, creada miraculosament sense la intervenció humana. En aquest sentit, doncs, el terme també és aplicable a altres relíquies com el Sant Sudari de Torí, que reflecteix el cos sencer de Jesús, i el Sant Sudari d'Oviedo, que només en reprodueix el cap; teles totes elles que els creients suposen que haurien embolcallat el cadàver de Jesús durant l'enterrament. Per art de màgia (i de fe), el rostre i el cos de Jesús impresos sobre un material sensible.

Santa Faç pintada pel Greco entre 1586-1595

Museo del Prado

Expliquen a la Pía Unión de la Santa Faz –una congregació de dones devotes de la relíquia, amb seu al carrer de Llúria, 4–, que el propietari del principal del número 15 del carrer de Jonqueres era un devot de la Santa Faç. Un dia va decidir muntar a casa seva un oratori i va fer portar des de Roma una rèplica de l'original de la relíquia que es conserva a la Basílica de Sant Pere. De la Verònica se’n conserven quatre relíquies: a Roma, a la Catedral de Jaén, a la Basílica del Sacré Coeur de París i al Monestir de la Santa Faç d'Alacant. Aquesta multiplicitat es justifica argumentant que el llenç va ser doblegat després de fet servir, la qual cosa va permetre la quàdruple impressió.

Altar de l'Oratori de la Santa Faç

Foto: Xavi Soro (Crónicas de Thot)

Amb els anys, aquell home va acabar aplegant al seu oratori milers de fidels que compartien la seva veneració, i en morir va encarregar-ne la gestió a aquella congregació femenina. La capella –que té horaris de visita per pregar– ocupa el que antigament era el menjador de l’habitatge que, com hem dit, està situat sobre l'antic Teatre del Rei de la Màgia. Decorat amb les estacions que representen el camí que Jesús va fer amb la creu cap al Calvari, l'altar està presidit per la rèplica de la Santa Faç.

*

Nota:

Segons les darreres notícies que m'han fet arribar, sembla que l'oratori és tancat. Per tant, sense museu i teatre del Rei de la màgia (ara convertit en Sala Arts Teatre) i sense oratori de la Santa Faç, només ens queden els dos teatres com a element d'aquesta trilogia màgica del solar l'antic monestir de Jonqueres.

*

Aquesta història del Monestir de Jonqueres i molts altres relats de la història de Barcelona els podeu trobar en el llibre Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat (Viena Edicions, 2018), de venda a totes les llibreries