Del Clot a la Font del Qüento i els canons

Una família al Parc del Guinardó, cap a 1920

Fotografia propietat de ©Dariusz Osiak

Quan era petit, a principis dels anys 60, al petit eixample del barri del Clot construït per sobre del carrer de València (antic camí de Sant Sever), més enllà del nucli antic al voltant del mercat i del carrer del Clot, els nens teníem delimitat el nostre territori amb quatre accidents geogràfics i urbans.

Al nord, en sentit Besòs, el nucli de cases i carrers estrets de Can Robacols al Camp de l'Arpa, més enllà del carrer Rogent (antic torrent del Bogatell), un paisatge absolutament rural amb galliners, petits horts i vaqueries, amb carrers sense asfaltar.

Veïnes xerrant a la fresca al carrer de Lluís Rigalt;

al fons, el carrer de Josepa Massanés,

a Can Robacols, cap a 1965

Al sud, en sentit Llobregat, una altra petita zona rural a la qual s'accedia pel passatge d'Anglesola i comunicava els carrers d'Independència i Dos de Maig, amb el "castell" de la fàbrica Damm com a paisatge de fons Era un nucli de casetes baixes que havia rebut el nom de Torre de la Mare de Déu i entre les quals sobresortia l’antiga casa Pons i Subirà construïda el 1867 per aquest indià i periodista de Sant Martí de Provençals, i aleshores habitada per una família amb els fills de la qual jugàvem en l'immens pati d'entrada. També hi va haver una fàbrica que elaborava cola amb ossos d'animals morts.

Vista aèria de la plaça de les Glòries, el 1976, direcció Besòs,

travessada per autopistes i vies de tren. D'esquerra a dreta,

els Encants Vells, la Farinera Sant Jaume,

els tallers de la Renfe

A l'est, al costat mar, deixant de banda el nucli antic del Clot, s'estenia fins a la plaça de les Glòries, el Camp del Sidral, un immens descampat que arribava fins al pont de Marina, amb horts, barraques, barrancs, restes del Rec Comtal i el temut refugi de la Guerra Civil, sota dels Encants Vells; i sobretot les vies del tren i l'estació del Clot, avui convertida en parc.

La Font del Qüento, cap a 1960

A l'oest, mirant cap el Collserola, darrere de l'Hospital de Sant Pau, el torrent d'en Melis, amb el camp de futbol del Martinenc, la piscina, la masia de Can Planas (avui centre cívic), i a l'esquerra del torrent els terrenys i la casa de la família Pla i Armengol, abandonats durant dècades i avui convertits en jardins públics. I més amunt, per sobre de la plaça del Nen de la Rutlla, topem amb el Parc del Guinardó, al Turó de la Rovira, inaugurat el 1910 en terrenys que fins 1897 havien estat dels municipis de Sant Martí de Provençals i Sant Andreu de Palomar. Dins del parc, rajant sempre aigua fresca, la Font del Qüento com a lloc central de trobada de nens, nenes i famílies, a berenar, a jugar i córrer pels laberíntics camins del parc, les canalitzacions d'aigua i les basses, o a enterrar la sardina el Dimecres de Cendra, i que des de la dècada de 1920 fins a primers de la de 1960 va disposar d'un berenador i quiosc de begudes., probablement inaugurat amb el nom de Casa Blanca i propietat d'Àngel Estruch.

Quiosc de la Font del Qüento, cap a 1950

Foto de Nati Castells, del blog

Memòria dels barris

Anunci del berenador de la Casa Blanca de la

Font del Qüento. Programa de Festa Major de 1921.

Cedit per Carlos Ruiz

Parc del Guinardó amunt, els ressons familiars de la Guerra Civil ens empenyia a la canalla per fer el cim del turó i jugar a les restes de les bateries antiaèria, anomenades els Canons, no "els búnquers" com escampen els desinformats. La DECA (Defensa Especial contra Aeronaus) es va encarregar de la defensa activa de la ciutat durant la Guerra Civil amb l’objectiu de refusar o almenys dificultar els atacs de l'aviació italiana. El bombardeig feixista de la ciutat fou el primer cas en la història d’una gran ciutat atacada des de l’aire de manera massiva i aleatòria. El Turó de la Rovira va ser triat com a emplaçament estratègic per a l’artilleria antiaèria, que es va començar a construir el 1937 i va entrar en funcionament el 3 de març de 1938, fins que va ser inutilitzada el 1939, moment en què les restes van passar a ser una joguina en mans de nens.

Nens a la bateria antiaèria de Turó de la Rovira, el 1939

Fons Brangulí. ANC

A banda que la memòria era viva, no era possible defugir la Guerra perquè les restes materials formaven part de la nostra geografia, amb un passat que es remunta al neolític, a les restes d'un jaciment d'un poblat iber, a una necròpolis i mina de ferro romanes i s'hi suma el barri de barraques dels Canons. Aquesta barriada, que acollia unes 100 construccions on habitaven unes 600 persones, va ser el darrer gran nucli de barraques enderrocats durant les obres dels Jocs Olímpics, l'any 1990.

A l'esquerra, el carrer Lavèrnia puja cap a les bateries

antiaèries envoltades del barri dels Canons

Avui, sense canons i sense barraques, aquest espai de memòria històrica i, alhora, mirador privilegiat de la ciutat s'ha convertit en un conjunt museístic, vinculat al Museu d’Història de Barcelona. Durant dècades ha estat un lloc oblidat, marginat. Ara que és un espai tancat, amb uns horaris de visita i normes restrictives, s'ha convertit en un lloc massificat de turistes i curiosos, que hi van a veure postes de sol amb una cervesa i que es pixen sobre les bateries i les restes dels habitatges dels antics veïns i veïnes del barri dels Canons.

I els Savoia-Marchetti S. M.79 i S. M. 81 de l'Aviazione Legionaria italiana, amb base a l'illa de Mallorca han deixat de bombardejar la ciutat, però el via crucis continua.

Processó de Setmana Santa al carrer Lavèrnia

cap als Canons, l'any 1964

Ignasi Marroyo. ANC

Les aurores boreals de Barcelona

Capvespre al capdamunt de la Rambla de Barcelona

Adolfo Zerkowitz (1936-1939)

“A las 9 de la noche, en que se ocultó la Luna, en dicho día 11, empezó a verse en aquel horizonte una aurora boreal extendiéndose desde el noroeste hasta el noreste y pareciendo el cielo bastante sonrosado, pero subiendo poco hacia su cenit.” (1788)

“La aurora boreal del día 14 empezó en el norte-noreste y corrió al oeste. A las 11 subía poco sobre nuestro horizonte y era poco encendida. Después subió y se coloró más. A las 5 de la mañana del día 15, duraba aún y tal vez la de este día era residuo de la anterior. A las 6 de la noche ya era visible.” (14 de novembre de 1789)

Així descrivia el doctor Francesc Salvà a Memorial literario, instructivo y curioso de la Corte de Madrid dues aurores boreals que van ser vistes al cel de Barcelona entre 1788 i 1789. Durant 46 anys, l'il·lustrat Salvà va observar i descriure els fenòmens celestes de la ciutat, entre els quals hi va haver 19 aurores boreals, cosa força estranya en aquestes latituds.

Narcís Vidal i Campderrós també va descriure'n una per encàrrec de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, vista el 22 d'octubre de 1839. Però la darrera aurora boreal del cel de Barcelona, i també a tot Catalunya i el sud d'Europa, es va observar el 25 de gener de 1938, entre les vuit del vespre i les tres de la matinada, en plena Guerra Civil. Així ho descrivia el professor Rodés, director de l'Observatori de l'Ebre, a La Vanguardia en l'edició del dia 27:

“La aurora se presentó en forma de gigantesco abanico, abierto hacia el cielo y de rayos ligeramente convergentes sobre el Polo magnético de la Tierra. El intenso fulgor rosáceo, atravesado por multitudes de bandas de luz más blancas y brillantes, cual si procediesen de potentes reflectores enfocados hacia el cénit, se elevaba hasta unos 30 grados sobre el horizonte, con una anchura asimilar, casi doble a las dos bandas; cambiaba con frecuencia de posición, difuminándose unas, mientras se formaban otras a su lado. Aunque el color predominante fue el rosáceo, hubo también sus matices verdes y blancos.”

L'espectacle va provocar reaccions de tota mena a tot l'Estat, sempre relacionades amb supersticions o amb alguna acció bèl·lica, i per aquesta raó va passar desapercebuda com a fenomen meteorològic. En Jaume Almirall (Barcelona, 1924) ens explica que la va veure des del terrat de casa seva, al carrer Nou de la Rambla (on hi havia l'Eden Concert): un cel rosat que pensaven que era fruit d'un incendi. La Montserrat Bargués, des d'una colònia de refugiats instal·lada a Pedralbes, també va veure el fenomen i ens diu que fins anys després no van saber que era una aurora boreal. La mare d'Olga Ibars li explicava que quan era petita, en plena guerra civil, al poble on vivia (camí de pas cap a França), una nit el cel es va tornar d'un color vermellós estrany, com de foc. Era un cel nocturn mai vist i tothom deia que era la sang dels morts. La mare de la Rosa Garcia Soler sempre explicava a casa que ella havia vist l'aurora boreal de l'any 38, i que molta gent deia que era senyal d'un un mal presagi.

No hem trobat cap fotografia ni de Barcelona de cap altra lloc. La imatge que encapçala aquest apunt és de Barcelona durant els anys de la guerra, feta per Adolfo Zerkowitz. Segurament és només un capvespre. Però si que n'existeix un dibuix fet per Joan Vinyes i Riera des del terrat de casa seva, situada al carrer de Santa Marta de Sant Andreu de Palomar. L'edifici en forma de punxa és l'antiga torre de la casa pairal de mossèn Clapés, enderrocada a finals dels anys seixanta del segle passat. Si voleu llegir-ne tota la història, podeu fer-ho a l'article "L'urora boreal 'andreuenca' de 1938", de Pau Vinyes i Roig, fill de l'autor del dibuix.

Dibuix de l'aurora boreal de 1938 a Sant Andreu de Palomar

Joan Vinyes i Riera / Fons Família Vinyes-Roig

L'aurora boreal de Terje Sorgjerd

El fotògraf noruec Terje Sorgjerd es va passar una setmana en el Parc Nacional d'Øvre Pasvik, a prop de la ciutat noruega de Kirkenes, en els límits de la frontera amb Rússia, sota unes temperatures de -25º C. L'objectiu era fotografiar i seqüenciar una de les aurores boreals més grans dels darrers anys, esdeveniment que es va produir a principis de 2011.

Per aconseguir aquest vídeo, Sorgjerd va haver d'enregistrar 22.000 arxius TIFF de 16 bits i 22mpix, la qual cosa suma 1.300 GB de dades en 1 minut i 55 segons de pel·lícula, muntada en time-lapse, o seqüencia de vídeo accelerada. L'impressionant resultat és el que veieu.

Les misterioses aurores boreals sembla ser que estan produïdes per l'acció de raigs procedents de tempestes solars que es converteixen en tempestes magnètiques quan arriben a l'atmosfera terrestre. Aquesta teoria, relativament recent, ja va ser intuïda pel físic noruec Kristian Birkeland (1867-1927), entre finals del segle XIX i principis del XX, i va arribar a reproduir fenòmens similars en el laboratori.

Birkeland en el seu laboratori

Moviment facciós: Barcelona, 19 i 20 de juliol de 1936

Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya

Més d'un cop haureu vist mapes que reprodueixen els fets del 19 de juliol de 1936 a Barcelona, amb l'exèrcit insurrecte intentant fer-se amb el control de la ciutat i les forces lleials a la Generalitat i la República i el moviment popular enfrontant-s'hi i vencent-lo. Avui tenim l'ocasió de veure el plànol original de 1936, editat pel Sindicat de Professions Liberals de la CNT el 1937, on es mostren els moviments de les tropes que recolzaven el cop d'estat que havia esclatat el dia 17 a Melilla i el Protectorat Espanyol al Marroc, i que s'estenia entre els dies 18 i 19 per tot l'Estat, i la rèplica republicana i popular, que van controlar la revolta a les casernes del Bruc, Girona, Sant Andreu, Lepant, Numància, Drassanes, Docks, Comandància Militar i les places de Catalunya i Universitat.

En verd s'indiquen les casernes colpistes i els moviments que realitzen per la ciutat per tal d'ocupar-la. En vermell veiem els moviments de les milícies populars de la CNT, però també Guàrdies d'Assalt, Mossos d'Esquadra, Guàrdia Civil i militars lleials a la República, per controlar els sediciosos, i els llocs on es van establir les barricades per contenir-los, com la barricada de la Bretxa de Sant Pau, entre el Molino i la Ronda, que va evitar la connexió dels soldats que venien de la caserna de Numància (avinguda de Roma amb Tarragona) i la de les Drassanes, que no caurien, totes dues, fins a les 10h del dia 20.

Barricada de la Bretxa de Sant Pau i el Paral·lel, davant del Molino

Brangulí, fotògrafs. Arxiu Nacional de Catalunya

El moviment de tropes feixistes més importants es va produir des de la caserna del Bruc (a les 3:50h de la matinada) i la de Sant Andreu (que es rendeix el dia 20 a les 10h del matí), que va permetre la distribució d'efectius per la Diagonal i el Camí de Dalt de Sant Andreu (Concepció Arenal) - Camí d'Horta (Freser) a través dels carrers del Dos de Maig i Mallorca, i el descens cap a les places de la Universitat (on es rendien a les 14:30h) i de Catalunya (que es rendeix a les 16h) pels carrers Urgell i Girona, i pel passeig de Gràcia.

El guàrdia d'assalt Mariano Vitini dispara des de una barricada de cavalls morts del carrer

de la Diputació amb Roger de Llúria. La imatge és una reconstrucció dels fets poc

després que passessin en el mateix lloc i amb els mateixos protagonistes

Agustí Centelles. Archivos del Estado. Ministerio de Cultura

Les casernes de Girona, al carrer de Lepant, i la Comandància General, del passeig de Colom, es rendien al vespre del mateix dia 19; mentre la caserna dels Docks de l'avinguda d'Icària resistia fins al migdia del dia 20, moment en què es donava per controlat el moviment sediciós a la ciutat.


Els milicians gitanos: una història poc coneguda

En la contenció de les tropes rebels a la plaça d'Espanya hi va participar un contingent de milicians del qual la historiografia poc o gens n'ha parlat: els gitanos de Sants i Hostafrancs, una de les barriades obreres per excel·lència de Barcelona. Armats amb escopetes de cacera, velles pistoles i navalles, van ser els primers a mobilitzar-se per tallar l'accés de les tropes alçades contra la República. Ho explica Helios Gómez, el pintor i poeta gitano, nascut a Sevilla el 1905 i mort a Barcelona el 1956, membre fundador i primer president del Sindicat de Dibuixants Professionals de Catalunya, creat el 1936 a Barcelona. En una entrevista publicada a la revista Crónica de Madrid, del 18 d'octubre de 1936, Helios parla del paper dels gitanos en la defensa de la República. La primera metralladora presa als facciosos va ser a mans d'Helios Gómez, en el carrer de Casp, i al front d'Aragó va organitzar un esquadró de cavalleria amb gitanos.

L'Aliança Obrera

Helios Gómez

Acabada la guerra, després de passar pels camps de concentració de França i Algèria, Helios Gómez torna a Espanya per lluitar en la clandestinitat, però és fet pres i tancat a la Model durant vuit anys. A la presó va continuar escrivint, però de la seva estada a la Model en va quedar una obra pictòrica, la Capella Gitana (1950), a la cel·la 1 del primer pis de la quarta galeria, que acabaria sent un oratori. Però el fresc va ser tapat amb una capa de calç i pintura l'any 1998, i avui encara és en estudi el projecte per recuperar-la.

El refugi de Can Robacols i el mapa del tresor

El mes d'agost de 2014, el Pere Plana Panyart ens descrivia en el seu blog els temps en què, de petit, jugava en un refugi de Can Robacols, en el barri del Camp de l'Arpa del Clot, al qual s'hi podia accedir des de dins de la casa del seu oncle José en el carrer del Pistó. La porta gran donava a un pati al bell mig del qual s’obria la misteriosa porta del refugi, protegida per una volta de formigó (o de maó massís). El Pere no va poder-hi baixar mai perquè li deien que era "molt perillós". El refugi de Cal José havia acollit durant els bombardeigs de la guerra una bona part de la població del Camp de l'Arpa, però aleshores era un lloc on el tiet baixava, deixant-lo fora amb un pam de nas, i tornava a pujar amb una ampolla de vi o xampany a cada mà: el feia servir de bodega. Entrant al pati, a mà dreta hi havia la "barraqueta" (així en deia l'oncle), on vivia la família, i a mà esquerra, una cotxera on s'aixoplugava la Gambeta, un tricicle motoritzat i carrossat amb el qual feia transport de mercaderies.

Localització sobre un fragment d'un plànol de 1933 del refugi 173,

al carrer Ripollès, i el 279, al carrer Besalú, a Can Robacols,

probablement units sota el carrer del Pistó,

segons les referències actuals

Imatge aèria de Can Robacols. Les cases de mà esquerra són del carrer Mataplana;

el cul-de-sac de baix és el final del carrer Josepa Massanés; a la part superior,

el carrer que travessa és Pistó, i el tros més ample, continuació de

Mataplana, és el carrer de Ripollés

Del barri de Can Robacols ja no en queda gairebé res: un tram del carrer del Pistó i algunes cases que ens recorden l'antiga configuració d'un barri d'aspecte rural, d'on han desaparegut els carrers de Mataplana, Infante, Lluís Rigalt i totes les raconades i patis del carrer de Josepa Massanés (1811-1887), escriptora tarragonina que va viure a la casa que els avis paterns tenien a Can Robacols. Aquell espai avui és la plaça que du el nom de la barriada.

El carrer de Josepa Massanés (abans Sol), cap a 1965,

a la barriada de Can Robacols (AFB)

El Pere no recordava on se situaria actualment el refugi i el vam ajudar a localitzar-lo i el vam identificar com el refugi antiaeri 279, del qual es coneix l’existència pel llistat de refugis antiaeris del 16 de juliol de 1938 publicat a l’Atles dels Refugis de la Guerra Civil espanyola a Barcelona, editat per l’Ajuntament de Barcelona i CLABSA, i pels treballs de la historiadora Judit Pujadó (1). En no tenir més documentació de l’estructura defensiva, ja sigui de l’època o fruit d’intervencions posterior, no en podíem aportar més informació.

La casualitat va voler que el refugi de Can Robacols fos localitzat unes setmanes després durant unes obres del subsòl del carrer del Ripollès, en l'emplaçament que es pot veure en el plànol d'aquest apunt. I com es pot comprovar a les fotografies de més avall que vam fer amb els companys del Taller d'Història del Clot-Camp de l'Arpa, després de les escales d'entrada la resta del túnel està emplenat de terra i fa suposar que es troba en bones condicions. A la paret dreta es conserven les brides de la barana i els aïllants ceràmics de la xarxa elèctrica. Es tracta, però, del refugi número 173.

Dimecres 17 de desembre del mateix any es va fer la primera inspecció oficial, que va permetre comprovar que està força ben conservat, amb bancs d'obra, però sense latrines. A l'espera de les comprovacions oportunes, es preveu que s'estengui per sota de les restes que es conserven del carrer Pistó, inclòs el passatge a tocar de Coll i Vehí, com ens recordava el Pere: això voldria dir que els refugis 279 i 173 podrien estar units.

Sabem que el refugi es conservarà i serà cobert de moment amb una tapa provisional abatible perquè en un futur sigui possible visitar-lo. A causa de las filtracions és ple de fang a la part de l´entrada. De moment no es possible entrar-hi  ja que cal fer servir ampolles d'oxigen perquè l'aire és molt viciat i l´alarma salta constantment.

Jugar en els refugis era una activitat força comuna entre els nens de la postguerra, i va durar fins als anys 60, moment en què els pocs que quedaven accessibles van ser tapats per evitar perills. Els nens del meu carrer al Clot jugàvem en el que hi havia entre els horts i els patis del passatge d'Anglesola (avui desaparegut amb l'excepció d'un petit cul-de-sac), que anava des del carrer Independència fins al del Dos de Maig.

Si els records de Pere Plana i els nostres són suficients per narrar l'ús que els refugis van tenir després de la guerra, i que ens permet compartir experiències semblants lluny del terror que els nostres avis i pares van haver de viure quan l'aviació italiana bombardejava Barcelona, un nou relat ens permet remuntar-nos a 1937, que és l'any en què es van començar a construir els refugis.

 
En Raimon Pavia, nét de Can Riera, que era com anomenaven la casa i la botiga de teixits dels seus avis, en el xamfrà de Ripollès, 15 (abans 1 bis, com apareix en aquest plànol), amb Muntanya 82, comparteix amb nosaltres aquesta història que a ell li havia explicat la mare, Mercè Segura Riera (el Clot, 1928).

Deia l'avi del Raimon, Raimond Segura Bergadà (1902-1981), que amb altres veïns va col·laborar a construir el refugi, però que n'hi havia un que hi treballava molt menys que els altres, i els veïns n’estaven tips. Un dia se’ls va ocórrer amagar un missatge i enterrar-lo, i fer per manera que se’l trobés ell. El va trobar, efectivament, i hi deia que a una certa distància hi havia un tresor amagat. El veí no ho va dir a ningú, i a partir d’aquell moment anava sovint a cavar-hi, especialment quan els altres no hi eren. Al final li van acabar dient la veritat, fotent-se’n i a més avergonyint-lo per haver-se guardat el “secret” només per a ell.

Totes les parets amaguen secrets, morts i amors il·lícits. En èpoques amables i en èpoques de crisi. Fer-les parlar pot remoure alguna mala consciència i mai ens separen del tot d'oïdes malintencionades. Per això de petits ens feien callar quan es deia en veu alta allò que no s'havia de dir. Les parets ens preserven i alhora, aïllant-nos, ens identifiquen.

Fotos cedides per l'Ajuntament de Barcelona

El 9 juny de 1937, i després de 10 mesos de conflicte bèl·lic, el president Lluís Companys va constituir per decret la Junta de Defensa Passiva de Catalunya (JDPC, DOGC 13-VI). A Barcelona, el Servei de Defensa Passiva Antiaèria depenent de l'Ajuntament, en primer lloc, i la Junta de Defensa Passiva de la Generalitat, posteriorment, van portar a terme un projecte per salvaguardar els edificis emblemàtics i subvencionaren al voltant d'un centenar de refugis. La resta, quasi 1.300, es van començar a excavar per iniciativa civil, tant pel que fa a l'organització com al finançament, configurant un autèntic moviment social sense precedents. El 16 de juliol de 1938 la JLDPB va confeccionar un atles, organitzat per districtes, amb la ubicació i el número d'identificació d'un total de 1293 refugis antiaeris. No es té garantia de l'existència ni estat de conservació de tots aquests refugis, ja que la llista de la Junta on només una relació de petició de permisos per a construcció o adaptació d'espais preexistents per a la seva defensa. Encara avui, les obres a la ciutat destapen refugis no documentats, com és el cas recent del descobert a la Torre de la Sagrera del carrer de Berenguer de Palou 52-62.

*

Nota: 

(1) Alguns dels llibres de Judit Pujadó en què es parla dels refugis antiaeris:

El llegat subterrani: els refugis antiaeris de la Guerra Civil. Barcelona: Ara llibres, 2008.

Oblits de rereguarda: els refugis antiaeris a Barcelona. Barcelona: L'Abadia de Montserrat; 1998.
Contra l'oblit: els refugis antiaeris poble a poble. Barcelona: L'Abadia de Montserrat; 2006.

*

[+]

La notícia a La Vanguardia, on la periodista Meritxell Pauné ens cita com a font d'informació.

El secret de Can Robacols al descobert, Escola Dovella.

L'aviació italiana al Tibidabo (1939)

Restes de l'explosió del suposat camió de trilita

davant del Coliseum per les bombes italianes,

el 17 de març de 1938

A l'estimat amic Àngel Duarte.

El seu pare, maquinista de ferrocarrils,

va ser assassinat per les bombes feixistes que

van ser llençades el 18 de març de 1938 al barri d'Icària

16 de març de 1938. Passaven vuit minuts de les 10 de la nit. Els Savoia-Marchetti S. M.79 i S. M. 81 de l’aviació feixista italiana sobrevolen el cel de Barcelona carregats amb bombes experimentals de poca penetració però gran força expansiva. Són el Comando Aviazione Legionaria delle Baleari, amb base a Mallorca. Mussolini, que tenia plena autonomia en l’ús de les bases aèries italianes, ataca Barcelona pel seu compte sense rebre cap instrucció de l’exèrcit rebel espanyol. Seran tres dies de bombardeigs, setze incursions aèries, 44 tones de bombes, prop de mil morts i 2.000 ferits. Va ser el primer bombardeig de saturació de la història amb l’objectiu d’aterrir la població civil i minvar la seva capacitat de resistència i de suport a la rereguarda. El resultat, una massacre gratuïta com la que la Legió Cóndor nazi va provocar sobre Gernika.

Del bombardeig de la Gran Via amb Balmes, del 18 de març, sempre s'ha dit que el causant de la gran explosió i la mortaldat va ser l'esclat d'un camió de trilita, però Jesús Llòria desmunta aquesta tesis de la mà del testimoni d'Oriol Domènech i Llavall, testimoni dels fets que porta tota la vida intentant demostrar que van ser Franco i Queipo de Llano els van falsejar la notícia per traslladar la responsabilitat de la massacre a l'exèrcit republicà. Cliqueu l'enllaç de l'article "Desmuntant la falòrnia sobre la massacre a Barcelona del 18 de març de 1938", Llòria, publicat per Vibrant. Associació Cultural, per llegir-ne tots els detalls.

Un any i set mesos més tard, el 25 d’octubre de 1939, amb la guerra ja acabada, l’Instituto Luce projectava Spagna. Barcellona, un documental propagandístic similar al NODO espanyol (el Giornale Luce, B1607), que s’emetia obligatòriament a tots els cinemes italians durant el període feixista (1).

Com si fos una broma macabra, el documental mostra una vista aèria de Barcelona com la dels Savoia-Marchetti bombardejant la ciutat uns mesos abans, fins que descobrim que les imatges estan enregistrades des de l’avió de les atraccions del Tibidabo mentre la veu del locutor ens il·lustra, com si res no hagués passat:

"Panorami di Barcellona visti dall'aeroplano del parco dei divertimenti aperto sul Tibidado, la collina di circa 600 metri che domina la metropoli catalana, e dove svetta la chiesa gotica dedicata al Sacro Cuore, che nel periodo della rivoluzione fu trasformata dai rossi in un deposito di munizioni."

[Panorama de Barcelona vista des de l'avió del parc d'atraccions del Tibidabo, construït sobre un turó d'uns 600 metres, que domina la metròpoli catalana i la imponent església gòtica dedicada al Sagrat Cor, que en el període de la revolució va ser transformada pels rojos en un dipòsit de munició]

I és clar, la vida segueix. Els morts s’enterren; les il·lusions, també. I els autos de xoc del documental (com el de la il·lustració de sota aquest paràgraf) corren alegres per la pista mentre als peus del Tibidabo Barcelona intenta recuperar la normalitat: al restaurant California, obert el 17 de juny de 1939 i que el 1947 passaria a dir-se Copacabana, referències exòtiques de l’alta burgesia, hi ressonaven l’orquestra i l’alegria del ball. L’avinguda Diagonal s’omplia de luxoses terrasses mentre Barcelona encara fumejava i la part baixa del Raval, el barri Xino, el barri dels pobres, es despertava en ruïnes. Diagonal i Paral·lel, fronteres de la vida.

 

Targeta amb sis passis per als autos de xoc del Tibidabo,

com els que surten en el documental
Col·lecció particular Enric H. March

*

Nota i agraïment:

(1) Aquest documental ha arribat a Bereshit gràcies a Sara Antoniazzi, lectora veneciana d’aquest blog, a qui li agraeixo l'aportació i l'interès, que enriqueixen el contingut d'aquests escrits, el coneixement de la història de Barcelona i la voluntat de comunicació amb els lectors.

Barcelona en postguerra, 1939-1945

Heinrich Himmler en el Poble Espanyol

(23 d'octubre de 1940)

Pérez de Rozas - AFB

El 26 de gener de 2014 va fer 75 anys que les tropes franquistes van entrar a Barcelona a les acaballes de la Guerra Civil. Madrid cauria el 28 de març de 1939. Després vindrien València, Alacant, Múrcia i Almeria, i l’1 d’abril es donaria per acabada la guerra.

Barcelona era “alliberada”. Es indubtable que es va tractar d’una derrota, d’una ocupació, però la divisió que va acompanyar tota la guerra entre els insurrectes i la legalitat republicana no va ser només una qüestió de fronteres i fronts. La divisió era també dins la població, i ja fos per cansament, per por o per raons ideològiques, les tropes nacionals van ser rebudes i aclamades per una part dels ciutadans. Ja sabem de quin costat estan les oligarquies, però quan baixem a peu de carrer les raons que porten la gent a decantar-se cap a un bàndol o un altre no sempre responen a la raó.

És important tenir clares les llums i les ombres de tota situació social i política perquè allò que ens ha de sorprendre no són les aparences. Una gran part de la població alemanya van posar Hitler al poder democràticament i li van donar suport durant tota la guerra mundial acceptant el que es coïa en els forns dels camps de concentració. Franco va governar prop de quaranta anys gràcies a tot tipus de suports.

Per commemorar aquella ocupació del 26 de gener al 30 de juny de 2014 el castell de Montjuïc va acollir l’exposició Barcelona en postguerra (1939-1945), amb l’objectiu de mostrar la Barcelona de la immediata postguerra, des de la caiguda de la ciutat fins al final de l’alcaldia de Miquel Mateu Pla, que coincideix amb la fi de la Segona Guerra Mundial.

Fins a finals de 2013 i gener de 2014, quatre exposicions més van mostrar diversos aspectes de la Barcelona oficial de la postguerra, la que es va construir des del nou poder establert, la de l’Administració, i de quina manera el canvi polític, social i cultural es va veure reflectit en les manifestacions ciutadanes i en el carrer. A partir de materials propis de l’Arxiu Municipal de Barcelona (fotografies, gràfics, documents, premsa de l’època, etc.), es va mostrar la vida a la ciutat durant aquells anys i la voluntat dels ocupants de destruir la Barcelona que representava la República.

Difícilment, però, es podrà mostrar la realitat més personal. La que va enfrontar amics, veïns i fins i tot parents en una lluita cruel que enfrontava els delators, aquells que la por o les creences els duia a acusar altres ciutadans, i els desafectes al règim, que veien indefensos com la injustícia se’n duia vides o marcava per sempre famílies senceres. Molts recordem encara com ens feien callar o abaixar la veu per por que algú ens sentís i ens delatés.

I quan mirem les fotos o observem els documents exposats hi ha alguna cosa més que el record que ens regira l’estómac. És la constatació que tot allò va ser donat per bo després de la mort de Franco. Aquell “atado y bien atado” que el dictador va expressar de cara al futur és més cert que no pas ens pensem. Tothom va sortir impune amb la Transició, i aquell mirar cap a un altre costat per no demanar responsabilitats polítiques i criminals ens porta als discursos que avui continuen vius entre la classe política; però, el que és més dolorós, entre la ciutadania, que com nens petits a qui mai se’ls ha explicat quina diferència hi ha entre el bé i el mal, accepten fins i tot el càstig en la pròpia pell.

Seria bo que ja que s’ha fet l’esforç de treure la pols als documents exhibits en aquestes quatre exposicions, és fes el mateix esforç didàctic per explicar que el que estem veient no és una festa de disfresses, sinó tan real com la dictadura econòmica que estem vivim i la destrucció de l’estat del benestar i del futur. Com aquell futur que els bons republicans van somiar fins que el 26 de gener de 1939 ens van despertar a la realitat.

Barcelona era Franco 1939-1975

Especial NoDo (1975), Diputació de Barcelona
i Manuel Tarín-Iglesia (té defectes de so)

És possible una dominació que no compti amb la complicitat del dominat?  El documental, preparat amb motiu de la mort del dictador, mostra imatges d'algunes de les visites de Franco a la ciutat de Barcelona. Aquestes mostres d'adhesión inquebrantable i entusiasme popular són la prova, ens explica l'antropòleg Manuel Delgado, que el regim franquista no era sols una dictadura despòtica que va imposar-se per la força al llarg de 40 anys, sinó que va gaudir del recolzament d'una part qui sap si majoritària de la societat, també la catalana. Prova, un cop més, de com n'és d'impossible una tirania absoluta exercida sobre un poble sense el consens i la complicitat dels dominats. Aquesta era la diferència, segons Weber, entre poder i dominació. El poder és la capacitat de manar; la dominació, la capacitat de resultar obeït.

D'aquelles exposicions, ja en fa quatre anys, però si no les vau poder veure, encara tenim l'ocasió de tornar-hi virtualment. A continuació trobareu els textos del contingut de cadascuna de les exposicions i els enllaços perquè veiem les fotografies exhibides aleshores amb els enllaços al material fotogràfic. Malauradament, aquest és un exercici que cal fer sovint per no oblidar que les ombres del present són fruit dels fantasmes del passat.

Una crònica fotogràfica

L'Arxiu Fotogràfic de Barcelona ha presentat l'exposició Una crònica fotogràfica, una selecció de 116 fotografies del fons municipal de l'Arxiu, obra bàsicament del fotògraf Pérez de Rozas. Les imatges mostren diversos aspectes de la nova realitat un cop acabada la guerra, en una Barcelona que pel seu simbolisme era el primer gran repte que afrontava el nou règim per a la construcció d’una Espanya tallada sota el mateix patró: la “nació” catòlica i autàrquica que havia d’esborrar tots els vestigis de la legalitat republicana, laica i democràtica, reduint tota diferència cultural a la condició de folklore d’arrel purament hispànic i catalanista. És per aquesta raó que enmig de manifestacions polítiques feixistes i religioses s’hi intercalen festes populars on els gegants i les sardanes es barregen amb els braços alçats i el “Cara al sol”. I com ja hem dit abans, les manifestacions populars dibuixen un panorama de clarobscurs i paradoxes que, a voltes, dilueixen la imposició i la repressió, que apareixen guarnides amb tota la parafernàlia del simbolisme nacionalcatòlic, acompanyat de creus gamades i estendards feixistes de Hitler i Mussolini, els aliats de Franco.

La cultura oficial de la Barcelona franquista

L'exposició La cultura oficial de la Barcelona franquista explica, mitjançant una selecció de documents del fons de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, alguns dels aspectes més importants de la política cultural que va posar en marxa el primer Ajuntament franquista de la ciutat, el principal objectiu de la qual era la depuració de tot rastre catalanista i republicà.

La Ponència de Cultura, presidida per Tomàs Carreras Artau, va proscriure les manifestacions vinculades a la creació d'una identitat cultural nacional per centrar-se en la construcció d'una nova imatge de la ciutat, compatible amb la Unidad de España, primera i gran fita imperial del nou regim. Però tot plegat es va fer aprofitant el valor històric de Barcelona, com es pot veure en els tres àmbits en què s’organitza l’exposició.

El primer, L'organització cultural i la depuració històrica, il·lustra la importància concedida al patrimoni històric, que va ser posat sota la direcció d'Agustí Duran i Sanpere. Tot i que és visible una certa continuïtat amb la política patrimonial de la Generalitat republicana, calia subratllar la secular arrel espanyola de tot el relacionat amb la cultura.

El segon àmbit, La projecció nacional i internacional de la ciutat, ens mostra les iniciatives propiciades des de l'Ajuntament per convertir Barcelona en un referent significatiu dins de l'Estat: si alguna cosa van tenir els primers alcaldes, amb Miquel Mateu al cap, va ser projecció internacional: el protagonisme de la ciutat i del seu alcalde són dues coses que van aparellades i que il·lustren la voluntat de servei a l’Estat.

Finalment, en el tercer àmbit, La represa de la vida cultural oficial, ens mostra els contrastos entre el luxe dels vencedors i la misèria que durant la postguerra van arrossegar les classes desafavorides. Un contrast que es fa evident en la manera com es recupera la vida social (la Diagonal es convertirà ràpidament en el refugi aristocràtic de l’oci barceloní –vegeu l’apunt 1943 De la Diagonal al Paral·lel (1943)– i en frontera natural de la ciutat) i es fa ben evident la connivència entre el poder polític i l'econòmic.

La ciutat després de la desfeta

L'exposició La ciutat després de la desfeta ens apropa, mitjançant la documentació conservada en els fons de l'Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, al mandat de Miquel Mateu, amic personal de Franco, membre del seu Estat Major i nomenat alcalde el dia següent a l’ocupació de Barcelona. Durant la seva alcaldia va seguir les consignes del règim posant en marxa les tasques de depuració de funcionaris i el desmantellament de les estructures de govern republicanes. El servei a la “nueva España” queda reflectida en les tres part en què es divideix l’exposició.

La primera, La nova organització municipal, mostra la composició de la corporació municipal, l’organització administrativa i la política seguida sobre la plantilla municipal.

La segona, La reconstrucció de la ciutat, documenta les tasques de reconstrucció de la ciutat, devastada després de la guerra, i la continuació dels projectes urbanístics planificats per l'administració republicana. Alhora, visualitza els mecanismes amb els quals el nou règim s'apropia de l'espai públic de la ciutat.

Finalment, La gestió de la vida quotidiana explica les condicions de vida dels habitants de la ciutat en els aspectes més bàsics, com el proveïment, la sanitat, la beneficència, els transports, l'ensenyament, i posa de manifest el contrast existent entre vencedors i vençuts.

Viure a les Corts en el primer franquisme

Per veure com es va assimilar a nivell popular i com incidia en el dia a dia dels ciutadans el discurs franquista de la nova Barcelona cal baixar a peu de carrer. En aquest cas, s’ha posat la lupa a les Corts per mostrar les transformacions bàsiques que va experimentar aquest barri. L’exposició Viure a les Corts en el primer franquisme, que es pot veure a l’Arxiu Municipal dels Districte de les Corts, reviu els anys de la postguerra des d'una òptica més popular i ciutadana.

L'exposició ha contribuït a desenterrar molta documentació, conservada als arxius de la ciutat, que fins ara encara no s'havia fet pública, com és el cas dels expedients de la repressió contra els funcionaris de l'Ajuntament republicà, processos molt dolorosos, en què s'havia arribat a condemnar funcionaris perquè havien col·laborat amb activitats que difonien la cultura catalana.

En els diversos plafons s'explica com la particular configuració del barri permetia la concentració de la majoria d'edificis militars de la ciutat, la quotidianitat de la vida dels veïns i es recorda que la presó de dones de les Corts va ser l'espai de reclusió femenina més important de Catalunya durant el primer franquisme.

*

Adoració del Crist de Lepanto (abril 1944)

Pérez de Rozas - AFB

Celebració en el Col·legi Alemany (abril 1939)

Pérez de Rozas - AFB

Festa de la Confirmació a la plaça Sant Jaume

(16 de juny de 1939)

Autor desconegut - AFB

Comunió de 20.000 homes (juny 1944)

Pérez de Rozas - AFB

Confecció d'abrics de la Sección Femenina

(novembre 1941)

Pérez de Rozas - AFB

Desfilada presidida per Franco (gener 1942)

Pérez de Rozas - AFB

Desfilada d'una unitat ciclista de l'exèrcit

Pérez de Rozas - AFB

Jurament de la Sección Femenina de la Falange

(octubre 1943)

Pérez de Rozas - AFB

El general Franco visita Barcelona

(27 de gener de 1942)

Pérez de Rozas - AFB

Festa de la Mercè a la presó Model

(setembre 1941)

Pérez de Rozas - AFB

Festes de la Victòria en el Poble Espanyol

(21 de maig de 1939)

Pérez de Rozas - AFB

Celebració del Día de los Caídos en el Tívoli

(14 de març de 1943)

Pérez de Rozas - AFB

Sortida de voluntaris de la División Azul

(5 de juliol de 1941)

Pérez de Rozas - AFB

Visita del comte Ciano al Palau de la Generalitat

(11 de juliol de 1939)

Autor desconegut - AFB

Setmana Santa

(6 d'abril de 1939)

Autor desconegut - AFB

Rafel Tona: l'artista desconegut

Rafel Tona (1960), per J. Ruyer

Continuant amb la classificació dels pocs papers que van sobreviure l’avi March, m’he topat amb un delicat gravat de 1934 que Rafel Tona va fer per als joiers Fuset & Grau, del carrer de Pelai, 44, de Barcelona.

Ha estat un problema saber qui era Rafel Tona perquè el seu nom no apareix en cap de les obres generals de referència que he consultat. Tona, grafista, pintor i escultor nascut a Barcelona el 24 de juny de l’any 1903, no té una entrada en cap enciclopèdia.

Fill de Baldomer Tona i Xiberta (1864-1937), un advocat republicà federalista, diputat provincial i diputat a les Corts durant la Solidaritat Catalana (primer gran moviment polític unitari catalanista, sorgit l'any 1906 com a resposta als fets del Cu-Cut), va ingressar l’any 1917 a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, on va rebre classes de dibuix, pintura i escultura en el taller de l'escultor Josep Llimona. El 1920 va treballar en el taller de l'escultor Pau Gargallo i va començar a publicar dibuixos en els setmanaris satírics Papitu i L’Esquella de la Torratxa.

Després d’una primera estada a París (1923), on segueix un curs de pintura a l'Académie Charpentier, entra en contacte amb els mestres del cubisme (Picasso, Braque...) i se sent atret per l’art de l’Àfrica negra i precolombí, que en aquells anys estaven de moda a la capital francesa.

Torna a Barcelona influït per aquell bullir artístic de París, i serà entre 1925 i 1928 (fugint de la dictadura de Primo de Rivera) que en companyia del seu amic, el pintor Alfred Figueras, (artista també a redescobrir, de qui se'n va fer una exposició en el Museu Comarcal de Manresa el 2012, Alfred Figueras: entre l'exili i el retorn 1925-1930, i a la néta del qual agraïm els seus comentaris a aquest apunt) decideixen traslladar-se a l’Alger, on van fundar l'acadèmia Art per ensenyar pintura, escultura i dibuix, i estar en contacte amb l’art “primitiu” africà. De retorn a París (1928-1932), i sense deixar de pintar, Tona divideix el seu temps entre el disseny de teixits i la creació de decorats de cinema per als estudis Joinville, on col·laborarà en les pel·lícules Marius (1931), d’Alexander Korda i Marcel Pagnol, i L‘òpera dels quatre rals (1931), del director expressionista austríac George Wilhem Pabst.

Després de la proclamació de la Segona República Tona decideix tornar a Barcelona empès per l’eufòria artística i social que la llibertat i el nou procés polític comportaven. Va obrir una agència de publicitat a Barcelona, però l’esclat de la Guerra Civil el 1936 i la pèrdua de la guerra va tallar d’arrel tots el projectes polítics, socials i culturals, i ens va sumir en una nit que va durar quaranta anys. Tona, republicà i d’esquerres (era militant del PSUC), va col·laborar com a dibuixant amb el Comissariat de Propaganda, amb uns cartells que es caracteritzen per un grafisme de línies i formes simples a les quals dona un gran dinamisme mitjançant el trencament dels plans.

Cartells de la Guerra Civil,

de Rafel Tona (1936)

Biblioteca Digital Hispánica

Acabada la guerra, Tona s’exilia a França (1939-1940), però l’arribada del nazis el fan decidir a tornar a Algèria. Decidit a participar directament en la lluita contra el feixisme, entre 1940 i 1944 es posa al servei de la Resistència i contribueix a l'organització de desembarcament dels Aliats. L’any 1942, amb el pintor Louis Bernasconi, crea els Salons de la Resistència del nord d'Àfrica, amb l’objectiu de recaptar fons per al moviment. Col·labora en el diari Combat i en les campanyes de propaganda gràfica dels Aliats amb cartells i fulletons.

Després de la Segona Guerra Mundial Tona reprèn la seva activitat com a pintor i exposa a Algèria, Marroc, Tunísia i París. Però és entre 1948 i 1960 que es produeix el reconeixement definitiu del seu art quan rep el Premi de la Crítica (1950) i el Premi del Saló de la França d'Ultramar (1952), i les seves pintures passen a formar part de la col·lecció del Museu de Belles Arts de l'Alger.

Alger (1969), Rafel Tona

L’any 1960, amb una Algèria en ple procés de descolonització (la guerra d’independència es va allargar entre 1954 i 1962), Rafael Tona es va traslladar definitivament a París. Havia perdut l’esperança de tornar a una Catalunya immersa en una dictadura que encara havia de durar anys. Havia deixat de ser ciutadà del seu país mentre la França que l’acollia li permetia viure del seu art i les seves obres eren adquirides pel Museu de Belles Arts de Tolosa de Llenguadoc (1965) i el Fons Nacional d'Art Contemporani (1980).

Tona moria a París el 12 de febrer de 1987 mentre a Catalunya i Espanya res se’n sabia d’aquest artista fins que no es van començar a classificar-se els cartells de la Guerra Civil i algú es va preguntar qui era Rafel Tona: aquest apunt s’ha hagut de fer amb bibliografia francesa.  Des del 2020, gràcies a aquest article, ja té una entrada a la Viquipèdia en català i a l'Enciclopèdia Catalana.

La guerra ens va arrabassar un altre artista. La guerra ens va arrabassar els vius i els morts. A continuació podeu veure algunes de les obres de Tona i en podreu veure d'altres a al web Rafel Tona.

Banyistes (1928)

Arcadja

Parella en un sofà (1928)

Arcadja

[+]

Angeli, L. E. "Tona" [en línia a Cercle Algerianiste], a L'Algérianiste: Bulletin d'Idées et d'Information, núm 81, març 1998.

Cartells de la col·lecció Fornàs [en línia. Barcelona: Parlament de Catalunya, 2006 [PDF].

Perucha Eguren, Eukene. "Conclusions", a Art, mémoire et exil [bloc], 16 de febrer de 2010.

Rafel Tona. Pàgina web amb la biografia, l'obra i exposicions.