Barcelona en postguerra, 1939-1945

Heinrich Himmler en el Poble Espanyol

(23 d'octubre de 1940)

Pérez de Rozas - AFB

El 26 de gener de 2014 va fer 75 anys que les tropes franquistes van entrar a Barcelona a les acaballes de la Guerra Civil. Madrid cauria el 28 de març de 1939. Després vindrien València, Alacant, Múrcia i Almeria, i l’1 d’abril es donaria per acabada la guerra.

Barcelona era “alliberada”. Es indubtable que es va tractar d’una derrota, d’una ocupació, però la divisió que va acompanyar tota la guerra entre els insurrectes i la legalitat republicana no va ser només una qüestió de fronteres i fronts. La divisió era també dins la població, i ja fos per cansament, per por o per raons ideològiques, les tropes nacionals van ser rebudes i aclamades per una part dels ciutadans. Ja sabem de quin costat estan les oligarquies, però quan baixem a peu de carrer les raons que porten la gent a decantar-se cap a un bàndol o un altre no sempre responen a la raó.

És important tenir clares les llums i les ombres de tota situació social i política perquè allò que ens ha de sorprendre no són les aparences. Una gran part de la població alemanya van posar Hitler al poder democràticament i li van donar suport durant tota la guerra mundial acceptant el que es coïa en els forns dels camps de concentració. Franco va governar prop de quaranta anys gràcies a tot tipus de suports.

Per commemorar aquella ocupació del 26 de gener al 30 de juny de 2014 el castell de Montjuïc va acollir l’exposició Barcelona en postguerra (1939-1945), amb l’objectiu de mostrar la Barcelona de la immediata postguerra, des de la caiguda de la ciutat fins al final de l’alcaldia de Miquel Mateu Pla, que coincideix amb la fi de la Segona Guerra Mundial.

Fins a finals de 2013 i gener de 2014, quatre exposicions més van mostrar diversos aspectes de la Barcelona oficial de la postguerra, la que es va construir des del nou poder establert, la de l’Administració, i de quina manera el canvi polític, social i cultural es va veure reflectit en les manifestacions ciutadanes i en el carrer. A partir de materials propis de l’Arxiu Municipal de Barcelona (fotografies, gràfics, documents, premsa de l’època, etc.), es va mostrar la vida a la ciutat durant aquells anys i la voluntat dels ocupants de destruir la Barcelona que representava la República.

Difícilment, però, es podrà mostrar la realitat més personal. La que va enfrontar amics, veïns i fins i tot parents en una lluita cruel que enfrontava els delators, aquells que la por o les creences els duia a acusar altres ciutadans, i els desafectes al règim, que veien indefensos com la injustícia se’n duia vides o marcava per sempre famílies senceres. Molts recordem encara com ens feien callar o abaixar la veu per por que algú ens sentís i ens delatés.

I quan mirem les fotos o observem els documents exposats hi ha alguna cosa més que el record que ens regira l’estómac. És la constatació que tot allò va ser donat per bo després de la mort de Franco. Aquell “atado y bien atado” que el dictador va expressar de cara al futur és més cert que no pas ens pensem. Tothom va sortir impune amb la Transició, i aquell mirar cap a un altre costat per no demanar responsabilitats polítiques i criminals ens porta als discursos que avui continuen vius entre la classe política; però, el que és més dolorós, entre la ciutadania, que com nens petits a qui mai se’ls ha explicat quina diferència hi ha entre el bé i el mal, accepten fins i tot el càstig en la pròpia pell.

Seria bo que ja que s’ha fet l’esforç de treure la pols als documents exhibits en aquestes quatre exposicions, és fes el mateix esforç didàctic per explicar que el que estem veient no és una festa de disfresses, sinó tan real com la dictadura econòmica que estem vivim i la destrucció de l’estat del benestar i del futur. Com aquell futur que els bons republicans van somiar fins que el 26 de gener de 1939 ens van despertar a la realitat.

Barcelona era Franco 1939-1975

Especial NoDo (1975), Diputació de Barcelona
i Manuel Tarín-Iglesia (té defectes de so)

És possible una dominació que no compti amb la complicitat del dominat?  El documental, preparat amb motiu de la mort del dictador, mostra imatges d'algunes de les visites de Franco a la ciutat de Barcelona. Aquestes mostres d'adhesión inquebrantable i entusiasme popular són la prova, ens explica l'antropòleg Manuel Delgado, que el regim franquista no era sols una dictadura despòtica que va imposar-se per la força al llarg de 40 anys, sinó que va gaudir del recolzament d'una part qui sap si majoritària de la societat, també la catalana. Prova, un cop més, de com n'és d'impossible una tirania absoluta exercida sobre un poble sense el consens i la complicitat dels dominats. Aquesta era la diferència, segons Weber, entre poder i dominació. El poder és la capacitat de manar; la dominació, la capacitat de resultar obeït.

D'aquelles exposicions, ja en fa quatre anys, però si no les vau poder veure, encara tenim l'ocasió de tornar-hi virtualment. A continuació trobareu els textos del contingut de cadascuna de les exposicions i els enllaços perquè veiem les fotografies exhibides aleshores amb els enllaços al material fotogràfic. Malauradament, aquest és un exercici que cal fer sovint per no oblidar que les ombres del present són fruit dels fantasmes del passat.

Una crònica fotogràfica

L'Arxiu Fotogràfic de Barcelona ha presentat l'exposició Una crònica fotogràfica, una selecció de 116 fotografies del fons municipal de l'Arxiu, obra bàsicament del fotògraf Pérez de Rozas. Les imatges mostren diversos aspectes de la nova realitat un cop acabada la guerra, en una Barcelona que pel seu simbolisme era el primer gran repte que afrontava el nou règim per a la construcció d’una Espanya tallada sota el mateix patró: la “nació” catòlica i autàrquica que havia d’esborrar tots els vestigis de la legalitat republicana, laica i democràtica, reduint tota diferència cultural a la condició de folklore d’arrel purament hispànic i catalanista. És per aquesta raó que enmig de manifestacions polítiques feixistes i religioses s’hi intercalen festes populars on els gegants i les sardanes es barregen amb els braços alçats i el “Cara al sol”. I com ja hem dit abans, les manifestacions populars dibuixen un panorama de clarobscurs i paradoxes que, a voltes, dilueixen la imposició i la repressió, que apareixen guarnides amb tota la parafernàlia del simbolisme nacionalcatòlic, acompanyat de creus gamades i estendards feixistes de Hitler i Mussolini, els aliats de Franco.

La cultura oficial de la Barcelona franquista

L'exposició La cultura oficial de la Barcelona franquista explica, mitjançant una selecció de documents del fons de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, alguns dels aspectes més importants de la política cultural que va posar en marxa el primer Ajuntament franquista de la ciutat, el principal objectiu de la qual era la depuració de tot rastre catalanista i republicà.

La Ponència de Cultura, presidida per Tomàs Carreras Artau, va proscriure les manifestacions vinculades a la creació d'una identitat cultural nacional per centrar-se en la construcció d'una nova imatge de la ciutat, compatible amb la Unidad de España, primera i gran fita imperial del nou regim. Però tot plegat es va fer aprofitant el valor històric de Barcelona, com es pot veure en els tres àmbits en què s’organitza l’exposició.

El primer, L'organització cultural i la depuració històrica, il·lustra la importància concedida al patrimoni històric, que va ser posat sota la direcció d'Agustí Duran i Sanpere. Tot i que és visible una certa continuïtat amb la política patrimonial de la Generalitat republicana, calia subratllar la secular arrel espanyola de tot el relacionat amb la cultura.

El segon àmbit, La projecció nacional i internacional de la ciutat, ens mostra les iniciatives propiciades des de l'Ajuntament per convertir Barcelona en un referent significatiu dins de l'Estat: si alguna cosa van tenir els primers alcaldes, amb Miquel Mateu al cap, va ser projecció internacional: el protagonisme de la ciutat i del seu alcalde són dues coses que van aparellades i que il·lustren la voluntat de servei a l’Estat.

Finalment, en el tercer àmbit, La represa de la vida cultural oficial, ens mostra els contrastos entre el luxe dels vencedors i la misèria que durant la postguerra van arrossegar les classes desafavorides. Un contrast que es fa evident en la manera com es recupera la vida social (la Diagonal es convertirà ràpidament en el refugi aristocràtic de l’oci barceloní –vegeu l’apunt 1943 De la Diagonal al Paral·lel (1943)– i en frontera natural de la ciutat) i es fa ben evident la connivència entre el poder polític i l'econòmic.

La ciutat després de la desfeta

L'exposició La ciutat després de la desfeta ens apropa, mitjançant la documentació conservada en els fons de l'Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, al mandat de Miquel Mateu, amic personal de Franco, membre del seu Estat Major i nomenat alcalde el dia següent a l’ocupació de Barcelona. Durant la seva alcaldia va seguir les consignes del règim posant en marxa les tasques de depuració de funcionaris i el desmantellament de les estructures de govern republicanes. El servei a la “nueva España” queda reflectida en les tres part en què es divideix l’exposició.

La primera, La nova organització municipal, mostra la composició de la corporació municipal, l’organització administrativa i la política seguida sobre la plantilla municipal.

La segona, La reconstrucció de la ciutat, documenta les tasques de reconstrucció de la ciutat, devastada després de la guerra, i la continuació dels projectes urbanístics planificats per l'administració republicana. Alhora, visualitza els mecanismes amb els quals el nou règim s'apropia de l'espai públic de la ciutat.

Finalment, La gestió de la vida quotidiana explica les condicions de vida dels habitants de la ciutat en els aspectes més bàsics, com el proveïment, la sanitat, la beneficència, els transports, l'ensenyament, i posa de manifest el contrast existent entre vencedors i vençuts.

Viure a les Corts en el primer franquisme

Per veure com es va assimilar a nivell popular i com incidia en el dia a dia dels ciutadans el discurs franquista de la nova Barcelona cal baixar a peu de carrer. En aquest cas, s’ha posat la lupa a les Corts per mostrar les transformacions bàsiques que va experimentar aquest barri. L’exposició Viure a les Corts en el primer franquisme, que es pot veure a l’Arxiu Municipal dels Districte de les Corts, reviu els anys de la postguerra des d'una òptica més popular i ciutadana.

L'exposició ha contribuït a desenterrar molta documentació, conservada als arxius de la ciutat, que fins ara encara no s'havia fet pública, com és el cas dels expedients de la repressió contra els funcionaris de l'Ajuntament republicà, processos molt dolorosos, en què s'havia arribat a condemnar funcionaris perquè havien col·laborat amb activitats que difonien la cultura catalana.

En els diversos plafons s'explica com la particular configuració del barri permetia la concentració de la majoria d'edificis militars de la ciutat, la quotidianitat de la vida dels veïns i es recorda que la presó de dones de les Corts va ser l'espai de reclusió femenina més important de Catalunya durant el primer franquisme.

*

Adoració del Crist de Lepanto (abril 1944)

Pérez de Rozas - AFB

Celebració en el Col·legi Alemany (abril 1939)

Pérez de Rozas - AFB

Festa de la Confirmació a la plaça Sant Jaume

(16 de juny de 1939)

Autor desconegut - AFB

Comunió de 20.000 homes (juny 1944)

Pérez de Rozas - AFB

Confecció d'abrics de la Sección Femenina

(novembre 1941)

Pérez de Rozas - AFB

Desfilada presidida per Franco (gener 1942)

Pérez de Rozas - AFB

Desfilada d'una unitat ciclista de l'exèrcit

Pérez de Rozas - AFB

Jurament de la Sección Femenina de la Falange

(octubre 1943)

Pérez de Rozas - AFB

El general Franco visita Barcelona

(27 de gener de 1942)

Pérez de Rozas - AFB

Festa de la Mercè a la presó Model

(setembre 1941)

Pérez de Rozas - AFB

Festes de la Victòria en el Poble Espanyol

(21 de maig de 1939)

Pérez de Rozas - AFB

Celebració del Día de los Caídos en el Tívoli

(14 de març de 1943)

Pérez de Rozas - AFB

Sortida de voluntaris de la División Azul

(5 de juliol de 1941)

Pérez de Rozas - AFB

Visita del comte Ciano al Palau de la Generalitat

(11 de juliol de 1939)

Autor desconegut - AFB

Setmana Santa

(6 d'abril de 1939)

Autor desconegut - AFB