A principis de l'any 1959, tot just set anys després de la desaparició de les cartilles de racionament, l'empresa Compañía Española de Propaganda Comercial posava en marxa les llibretes de l'Ahorro del hogar a Barcelona i València. El primer anunci a la premsa el feia Almacenes Tívoli, del número 17 del carrer de Casp, l'1 de març de 1959, i el darrer dia hàbil per fer-ne ús va ser el 14 d'agost de 1981.
Els comerços adherits incentivaven els seus clients regalant-los cupons per un valor que estava en funció de la despesa realitzada: per cada pesseta gastada la botiga obsequiava amb un cupó de tipus "P", que podien ser cupons de 5 i 10 quan la despesa era equivalent o superior. La llibreta tenia 32 pàgines, cada pàgina admetia 20 cupons, i per completar-la calia enganxar-n'hi 640 de tipus "P" o els equivalents de 5 i 10.
Botiga Ahorro del hogar del carrer Sepúlveda
Cada llibreta tenia inicialment un valor de 18 pessetes (que va variar amb els anys) i es podien bescanviar pel valor dels productes de la llar que s'oferien a les botigues del carrer de Muntaner, 13, i Sepúlveda, 156-158. Aquestes botigues eren de venda al públic; això vol dir que s'hi podia comprar i pagar amb diners, fer servir els cupons com a compra quan preu i valor coincidien, o fer-los servir de descompte i abonar la diferència a caixa. De fet, més que un incentiu d'estalvi animaven a consumir, com ho fan les compres a terminis, que permeten gastar allò que no tens o que supera el valor de la necessitat.
Quan entraves en aquells botigues plenes de petits electrodomèstics, dels primers estris de plàstic i d'acer inoxidable, de plats i gots de duralex ("El acero del vidrio", cantava la falca publicitària); palaus de la modernitat en color d'aquelles dècades que abandonaven la grisa postguerra i l'autarquia, on acabaves comprant més que no tenies pensat. Moltes llars encara tenien cuina econòmica i nevera de gel, mentre el safareig, on la canalla ens banyàvem, començava a ser substituït per les rentadores Bru i se somiava amb un Turmix i una cuina com la de la Doris Day.
La imatge casolana enganxant cupons amb la ràdio sonant de fons ens remet a altres escenes que són un record d'aire neorealista de pel·lícula en blanc i negre; amb mares, àvies i canalla al voltant d'una taula pelant faves i pèsols, tallant mongeta tendra o triant llenties i cigrons per separar-ne les pedres (i algun cuc); l'escena fa olor de braser i lleixiu, de col i patata bullida, i té ritme de bolero.
Més informació a Barcelofília.
