Caps de Lluís XVI i Maria Antonieta, en cera i cabell natural,
fetes a partir dels caps tallats a la guillotina
El 12 de juliol de 1789, dos dies abans de la presa de la Bastilla, una multitud envaeix els carrers de París. Com en un seguici fúnebre, els revoltats marxen brandant banderes negres i els caps de Necker, el ministre de Finances destituït, i del duc d'Orleans, tots dos oposats a la política absolutista de Lluís XVI. Els caps han estat robats del gabinet de figures de cera del doctor Curtius al Boulevard du Temple. Curtius és metge i escultor de figures de cera i anatòmiques. Però els caps no són obra seva, sinó de Marie Grosholtz, que pocs anys més tard serà coneguda com Madame Tussaud, creadora del museu de cera més important del món, la seu principal del qual és de visita obligada a Londres. Poc després d'haver estat executada a la guillotina Maria Antonieta (2 de novembre de 1755 - 16 d’octubre de 1793), la reproducció del seu cap, feta del natural amb cera quan encara sagnava, era exhibida en el museu de Madame Tussaud.
Madame Tussaud, esculpida en cera per Curtius
Foto: Getty Images
Les escenes del poble revoltat brandant els caps i les exhibicions en el museu tenen un alt valor representatiu. Avui, els museus de cera són galeries de personalitats del passat, tot i que no hi falten personatges populars moderns. Abans, però, feien la funció de la fotografia: imatges fixes d'una realitat canviant que obligava a una frenètica tasca d'elaboració i actualització de les escenes a mida que es produïen els esdeveniments.
Gent fent cua per entrar al museu de Madame Tussaud
de Londres, cap el 1930
Foto: Getty Images
Des de finals del segle XVIII, els museus de cera s’estenen arreu del món. Sovint són barraques de fira que acompanyen els personatges en cera d'altres atraccions com panorames, llanternes màgiques, ombres xineses, fantasmagories, fenòmens humans i una càmera dels horrors amb aparells de tortura, escenes d’execucions i figures anatòmiques amb patologies venèries i els efectes de les drogues i l’alcohol. Des de principis del segle XIX fins al primer terç del XX, per Barcelona van desfilar desenes d’espectacles d’aquesta mena, que s‘instal·laven a la plaça de Catalunya, la Rambla i els carrer adjacents, i al Paral·lel, rovell de l’ou de l’oci popular.
Barraca del Museu Roca, a principis del segle XX
Museu de les Arts Escèniques
La vida de Madame Tussaud és una història singular, i us l’explico en el número de juliol de 2017 de la revista Historia de National Geographic, acompanyada de la ressenya del llibre Fantasmagoría. Magia, terror, mito y ciencia (La Felguera Editores), de Ramón Mayrata, que vam presentar el passat 28 de juny a la Llibreria Calders acompanyats de l’autor i del mag Sergi Buka. I en el número de setembre-octubre de 2018 del National Geographic History Magazine dels Estats Units hi trobareu la versió anglesa "Madame Tussauds: The house that wax built".
Amb la Il·lustració i el creixement comercial de les gran ciutats europees naixia una burgesia amb unes ànsies de coneixement i curiositat que excedia el seu àmbit vital. Madame Tussaud, envoltada de personatges com Philidor i Robertson –i com ho faria Barnum als Estats Units– trasbalsaven el món de l’espectacle amb figures de cera, llanternes màgiques i fantasmagories, compartint escenaris amb mags i il·lusionistes que s’anomenaven físics recreatius i feien màgia espectral, com Joaquim Partagàs –El Rei de la Màgia– en el Salón Mágico de la Rambla de Barcelona, en un segle, el dels prodigis, que començava a abandonar les penombres dels llums de gas amb l'aparició de l'electricitat, i que culminaria amb la victòria absoluta del cinema.
Museus de cera i fantasmagories a banda, us animo a comprar aquest número d'agost de 2017 de la revista Historia de National Geographic, un exemplar que compleix les expectatives de lectura amena i relaxada d’un sufocant estiu.
O si ho preferiu, podeu llegir el número de setembre-octubre de 2018 del National Geographic History Magazine dels Estats Units hi trobareu la versió anglesa "Madame Tussauds: The house that wax built".
L'any 1953 es va estrenar una de tantes versions de Los crímenes del Museo de Cera, amb el valor afegit de ser en tres dimensions, tècnica que, de tota manera, va trigar molt en tornar-se a fer servir, jo no hi vaig anar però una veïna ens la va explicar i sovint em feien més por les coses explicades, quan era petita, que no pas 'vistes i patides'.
ResponEliminaSuposo, Júlia, que som més sensibles al relat que a la visió de la "realitat". La veu de qui narra ens condueix i la ment construeix a allò que més s'assembla als territoris de les nostres pors.
EliminaEls museus de cera han evolucionat cap a temples del kitsch! Els turistes fent-se fotos amb les figures de personalitats històriques del passat com polítics, o, sobre tot, amb estrelles del cinema i de la música, de vegades amb un semblat un pèl remot... donarien per varis volums de foto-llibres molt del gust de Martin Parr!
ResponEliminaDels misteris i les pors, hem passat a l'esperpent total! I m'encanta també, tot i que no m'hi trobaran pas en un d'aquests museus, però haig de reconèixer que ric molt veient aquestes fotos dels altres!
El que sí faré és baixar al quiosc a pel National Geographic! I aquest proper cap de setmana, seguint una teva recomanació pendent, passaré per Girona per veure l'exposició Llums del Museu del Cinema!
Tens raó, Toronto, són temples del kitsch i de l'esperpent. Malgrat tot, el Tussaud de Londres conserva bona part de la col·lecció antiga i paga la pena veure els decapitats de la Revolució francesa, que no desvetllaré com van ser esculpits per no fer spoiler de l'article. Encara no he vist l'exposició de les Llums del Museu de Girona, però aviat caurà. I si has d'anar a Madrid, no et perdis l'exposició del Museo Nacional de Antropologia, que recupera el material de 'Filipinas en el parque del Retiro, en 1887'. O el Gabinet de curiositats del Museu de Terrassa, a Vallparadís.
EliminaHola, felicitats pel blog, m'encanta. Volia preguntar si el museu de curiositats està en el museo de la ciència i tècnica o és un altre diferent?
EliminaShinta, era una exposició temporal que es va fer a la Cartoixa de Vallparadís, a Terrassa.
EliminaEm donan por ¡¡¡¡
ResponEliminaSalut
No m'estranya, Miquel! De fet, ja era aquesta la intenció quan es van crear les cambres dels horrors a banda de la part més didàctica sabent que hi ha gent a qui atrau aquest aspecte. A d'altres, com tu, els provoca rebuig. Jo no m'hi quedaria a dormir!
EliminaFelicidades, Enric. Pues será una lectura muy aleccionadora y entretenida. Nunca he visitado un museo de cera, me producen un poco de repelús las figuras de cera. Creo que intentaré vencer ese rechazo y cualquier día visito uno de los que citas y recomiendas a Toronto.
ResponEliminaGracias, Amaltea. En el caso de los museos de cera, la atracción por lo desagradable forma parte del juego; pero claro, hay que vencer la aprensión inicial.
EliminaLas propuestas que le hago a Toronto no son museos de cera. La del Museo Nacional de Antropología de Madrid es una exposición con material de lo que podríamos llamar un zoo humano de indígenas filipinos que estuvo expuesto en el Retiro en 1887. Y la exposición del Museu de Terrassa pienso que te gustará porque es una colección particular como la de los antiguos gabinetes de curiosidades del siglo XIX.