Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March

dilluns, 14 d’agost de 2017

Ahorro del hogar



A principis de l'any 1959, tot just set anys després de la desaparició de les cartilles de racionament, l'empresa Compañía Española de Propaganda Comercial posava en marxa les llibretes de l'Ahorro del hogar a Barcelona i València. El primer anunci a la premsa el feia Almacenes Tívoli, del número 17 del carrer de Casp, l'1 de març de 1959, i el darrer dia hàbil per fer-ne ús va ser el 14 d'agost de 1981.






Els comerços adherits incentivaven els seus clients regalant-los cupons per un valor que estava en funció de la despesa realitzada: per cada pesseta gastada la botiga obsequiava amb un cupó de tipus "P", que podien ser cupons de 5 i 10 quan la despesa era equivalent o superior. La llibreta tenia 32 pàgines, cada pàgina admetia 20 cupons, i per completar-la calia enganxar-n'hi 640 de tipus "P" o els equivalents de 5 i 10. També hi havia el cupons del Trebol i els dels magatzems Capitol i, més tard, els de l'Spar.


Botiga Ahorro del hogar del carrer Sepúlveda


Cada llibreta tenia inicialment un valor de 18 pessetes (que va variar amb els anys) i es podien bescanviar pel valor dels productes de la llar que s'oferien a les botigues del carrer de Muntaner, 13, i Sepúlveda, 156-158. Aquestes botigues eren de venda al públic; això vol dir que s'hi podia comprar i pagar amb diners, fer servir els cupons com a compra quan preu i valor coincidien, o fer-los servir de descompte i abonar la diferència a caixa. De fet, més que un incentiu d'estalvi animaven a consumir, com ho fan les compres a terminis, que permeten gastar allò que no tens o que supera el valor de la necessitat.

Quan entraves en aquells botigues plenes de petits electrodomèstics, dels primers estris de plàstic i d'acer inoxidable, de plats i gots de duralex ("El acero del vidrio", cantava la falca publicitària); palaus de la modernitat en color d'aquelles dècades que abandonaven la grisa postguerra i l'autarquia, on acabaves comprant més que no tenies pensat. Moltes llars encara tenien cuina econòmica i nevera de gel, mentre el safareig, on la canalla ens banyàvem, començava a ser substituït per les rentadores Bru i se somiava amb un Turmix i una cuina com la de la Doris Day.

Sembla mentida com una cosa tan poc transcendent acaba deixant un record tan clar en la memòria. Els cupons són com un fil del qual, si estires, hi acaben sortint més records. La imatge casolana enganxant cupons amb la ràdio sonant de fons ens remet a altres escenes que tenen un aire neorealista de pel·lícula en blanc i negre; amb mares, àvies i canalla al voltant d'una taula pelant faves i pèsols, tallant mongeta tendra o triant llenties i cigrons per separar-ne les pedres (i algun cuc); l'escena fa olor de braser i lleixiu, de col i patata bullida, i té ritme de bolero.




Més informació a Barcelofília.

35 comentaris :

  1. Coses que tenia del tot oblidades ara gràcies a tu és fan presents. A casa en teniem unes quantes de llibretes "Ahorro del Hogar" M'hi entretenia força enganxant els cupons, calia vigilar que les pàgines no
    s'enganxessin entre elles. Posteriorment va aparèixer una cosa semblant "Cupones el Trébol" eren de color verd.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Marcel. Sembla mentida com una cosa tan poc transcendent acaba deixant un record tan clar en la memòria. A més, és com un fil del que si estires hi acaben sortint més records. Sí. Hi havia el cupons del Trebol, i també els dels magatzems Capitol i, més tard, els de l'Spar.

      Elimina
  2. Ahhhhhhhhhhhhhhhhhh...qué sabor pegar los sellos con la lengua. Quedaba pastosa, sucia y pegajosa, pero su sabor dulzón era inigualable.
    A la entrada, o salida (como se prefiera), había la encargada de romper las cartillas, que solía hacerlo con la mano y tirarlas a una papelera gigante que tenía a sus pies después de revisarlas hoja por hoja y pasarles un sello tintado para que se vieran que estaban utilizados.
    En alguna ocasión, si mi madre la sabía despistar porque no encontraba la media docena de vasos que decía querer, me agachaba y hacia acopio de las que podía coger, para después en casa ( a todo le llamamos casa), en Can Valero Petit, recortábamos lo que pudiera darse por válido y no estaba sellado por la mano de aquella señora que pienso, se conocía el paño de todos y cada uno de los que íbamos.
    salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha, ha...! Tot passava per la boca, Miquel! A l'escola ens menjàvem la goma Milán d'esborrar i la cola que deixàvem assecar als dits per després arrancar-la amb les dents. La cola dels cupons et deixava la llengua de drap!
      De nanos tots érem uns rapinyaires. Recordo que al Clot li preníem les tires de la cortina al del colmado perquè eren fetes de ganxos i anaven de conya per disparar amb les ballestes de fusta que fabricàvem nosaltres mateixos.

      Elimina
  3. Jo, com que era de poble (del Priorat) no vaig arribar a conèixer aquests cupons. Però sí que m'heu portat a la memòria el fet que, quan érem petits, per incentivar l'estalvi, a la Caixa d'Estalvis de la Diputació de Tarragona, quan anàvem a fer un ingrés (una o dues pessetes...) ena donaven un "cromo" que enganxàvem a un àlbum regalat prèviament per l'entitat.
    I, això de prendre-li les tires de cortines de ferro als botiguers, també ho fèiem els bordegassos: "ganxets", en dèiem. I com s'emprenyaven els de la botiga!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els bordegassos del meu carrer ens deien vailets. Joanet, jo havia fet el mateix a través de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Barcelona (Caixa de Barcelona), en una campanya d'estalvi escolar. L'àlbum era de Trajes guerreros antiguos. Et deixo l'enllaç a la portada de l'àlbum.

      http://1.bp.blogspot.com/_2GQvuEKpbb4/THalX81J1gI/AAAAAAAAcPg/n_A5t_Zni88/s1600/FOTOS+107.jpg

      Elimina
  4. "mares, àvies i canalla al voltant d'una taula pelant faves i pèsols, tallant mongeta tendra o triant llenties i cigrons per separar-ne les pedres (i algun cuc); l'escena fa olor de braser i lleixiu, de col i patata bullida, i té ritme de bolero"

    Millor no ho podries definir, Enric; és la primera imatge que m´ha vingut al cap quan he vist els cupons.

    ResponElimina
  5. Aquests cupons eren els mes coneguts, jo vivia aleshores al voltant dels encants nous, al Clot, i allà t'en donaven a cada botiga. També hi havien uns altres de color verd, Trebol, si no recordo malament.

    ResponElimina
  6. Sí Ricard... recordes bé !!
    encara que aquests van ser més tardans!!..."simples records".

    ResponElimina
  7. Recordo quan era petit, acompanyar la meva mare al carrer Sepúlveda a bescanviar la llibreta de cupons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo ho trobava tan divertit com anar a veure joguines, Josep.

      Elimina
    2. Primer només hi havia la botiga de Muntaner. Després van obrir a Sepúlveda.

      Elimina
    3. Gràcies per la informació.

      Elimina
  8. Jo també els recordo, aquests altres cupons que has dit de l'Spar, un dels primers autoserveis o potser el primer que va arribar.

    I també els de l'Ahorro Escolar. En el cas dels meus germans i jo, a través de l'Escuela Miguel de Cervantes Saavedra, de la Caixa "dels marquesos" o "d'oros", al Clot (Mallorca entre Navas i Biscaia, avui Escola Octavio Paz).

    Pel que fa al so de fons, la ràdio, i tant!, però tinc més record de veus: Elena Francis, Montserrat Fortuny, ràdionovel·les, ràdioteatre i especialment la de Maria Matilde Almendros. I també les músiques, com les sintonies dels programes, el que ara en diem 'jingles' i les cançons sol·licitades a De España para los españoles.

    Gràcies!

    ResponElimina
    Respostes
    1. De l'Ahorro Escolar, Raimon, recordo la llibreta de la caixa d'estalvis del carrer del Clot. Per cada imposició et donaven uns segells per omplir l'àlbum "Trajes guerreros antiguos". Encara el tinc a casa. Sens dubte, la banda sonora radiofònica és molt àmplia i inclou els personatges i programes que esmentes. Tots ells, i més, han anat sortint a Bereshit. En recuperaré uns quants per omplir aquest mes d'agost.

      Elimina
    2. Moltes gràcies per compartir-ho. Era una cosa que la tenia completament oblidada.

      Elimina
    3. Moltes gràcies, Imma! M'alegro molt d'haver col·laborat a reviure aquests records.

      Elimina
  9. Això m'ha fet recordar una altra activitat a base de paper i tisores que també practicava durant la mateixa època gent més acomodada. Tinc la visió, a hora baixa, d'un senyor amb un plec de fulls amb diverses bandes horitzontals de segells numerats (cupons) estesos sobre la taula del menjador dels quals retallava els corresponents a la data del dia per anar-los a cobrar al banc, Hisenda o alguna empresa oficial. Crec que en deien "obligacions".

    ResponElimina
    Respostes
    1. De les obligacions, ens tenia coneixement però no ho vaig veure mai a casa. Suposo que eren els beneficis de diners invertits en crèdits.

      Elimina
    2. Les obligacions d'una empresa eren el mateix que les accions amb la diferència que els rèdits eren fixes, mentre que a les accions el rèdit depèn del resultats de l'empresa i poden arribar a ser nuls.

      Elimina
    3. Gràcies per l'aclariment!

      Elimina
  10. Bons records del pasat, era com enganxar cromos en un album mes

    ResponElimina
    Respostes
    1. Exacte. Era com els cromos, amb la diferència que en acabar acompanyaves la mare a la botiga. Era com un premi addicional, mentre que en acabar un àlbum es produïa una mena de buit existencial.

      Elimina
  11. Crec q tb hi había el cupons del trébol, q la libreta era d color verd

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, també hi havia els cupons del Trebol i els dels magatzems Capitol.

      Elimina
  12. Gràcies pel record Enric, és un plaer llegir-te. Encara recordo les tardes enganxant els cupons, reunits al voltant de la taula amb faldons per no passar fred i sobretot el sabor de la goma a la boca. Desprès amb cura per evitar que les pàgines s'enganxessin anar amb les llibretes a veure coses que no comprenia: estris de plàstic, plats i gots de duralex (que si no en tenies semblaves el pobre de l'escala), i la meva mare dient que mai més tornaria, havia gastat més que sense les llibretes.
    Moltes gràcies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. De res. Gràcies a tu, Rabasco. Aquest era un dels parany de l'Ahorro del Hogar, que un cop allà era fàcil acabar comprant més coses que no pas bescanviaves amb els cupons. També recordo aquesta sensació que descrius. A les botigues hi havia estris que no havíem vist mai, i el plàstic i el duralex eren tota una novetat.

      Elimina
  13. Jo encara tinc (i faig servir) les culleres i forquilles que la meva mare em va regalar (fa 51 anys) amb aquets cupons!

    ResponElimina
    Respostes
    1. A casa encara mengem amb els mateixos plats de duralex. Abans els estris de la llar es feien per a tota la vida.

      Elimina
  14. I LES TARDES DEL DIUMENGE A ....doctrina...ON PER L'ASISTENCIA TAMBÉ ET DONAVEN UNS PUNTS I PODIES BESCAMBIAR PER ESTRIS PER A LA ESCOLA, COM A LLAPIS,LLIBRETA,GOMA,COLORS I MÉS COSES. GRÀCIES PER AFAVORIR ELS RECORS

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pel comentari, Joaquima. Jo de la doctrina me'n vaig escapar.

      Elimina
  15. Gràcies Enric i a tothom que heu afagit els comentaris, per despertar un vell i molt bell record. La imatge que descrius al voltant de la taula m'ha sobtat, de tan real que s'ha m'ha fet mentre llegia el text.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Rosa! Les escenes viscudes a vegades se'ns presenten amb un realisme que posa els pèls de punta!

      Elimina