El dia dels morts

Castanyes i làpides al carrer Tapineria (1906)

Arxiu Mas. Institut d'Art Hispànic

El culte als morts és segurament la primera manifestació religiosa de la humanitat amb voluntat de transcendir la mort. Els enterraments prehistòrics així ho testimonien quan al costat dels cadàvers hi trobem joies, menjar i estris diversos que han de servir al mort per al viatge al més enllà. Des d'aleshores no hem deixat de recordar els nostres morts preveien el camí que també a nosaltres ens tocarà fer. La Nit de Tots Sants o de les Ànimes, de tradició cristiana i que té l'origen en els lars romans (divinitats domèstiques d'origen etrusc), és el darrer vestigi que ens queda d'aquesta celebració. L'Església va cristianitzar les festes paganes romanes i preromanes al voltant dels morts i les ànimes, consagrant el Panteó de Roma dedicat a Júpiter a la Mare de Déu i als màrtirs, i fent extensiva la celebració, més tard, a tots els sants.

La festa anglosaxona de Halloween, que té el seu origen en l'antiga festa celta de Samhain, ha colonitzat els nostres mercats de carabasses, bruixes i disfresses, però malgrat el rebuig que pateix reflecteix la mateixa festa dels morts de casa nostra després de viatjar d'Europa als Estats Units amb els emigrants irlandesos i tornant al Vell Continent, amb la globalització, convertida en una festa lúdica semblant al Carnaval. Els celtes pensaven que en aquest dia la separació entre el món dels vius i el dels morts s'estrenyia i permetia que els esperits entressin en el món dels mortals. Les disfresses amb que es guarneix la gent servien per adoptar l'aspecte d'un esperit maligne per evitar ser atacat pels esperits autèntics.

Amb tot, són diversos els llocs de Catalunya on les carabasses buides es fan servir com a fanalets introduint-hi espelmes. Sovint oblidem que les tradicions del territori català són diverses i no totes són prou conegudes; a banda que es té tendència a creure que els costums barcelonins són l'arrel de tots els costums quan resulta que és a l'inrevés. Molts costums han arribat a la ciutat procedents de la immigració interior del país. N'és un cas els focs de Sant Joan, procedents del món rural, sobretot de la muntanya.

Totes aquestes celebracions coincideixen amb els dies 31 d'octubre i 1 i 2 de novembre, dates en què, tradicionalment, les festes agrícoles anuncien l'arribada de l'hivern. Rituals amanits amb menjars estacionals com les castanyes, els moniatos, els fruits secs i els dolços fets de massapà (panellets, huesos de santo) o de sucre i xocolata, adornen i omplen de color la taula.

Les castanyes torrades s'associen de ben antic als rituals funeraris, quan la Nit de Tots Sants es resava el rosari per la memòria dels morts. A Barcelona és un costum que trobem, com a esdeveniment públic i popular, cap el segle XVIII. Als carrers de l'Hospital, Boqueria i Call s'hi fa una fira coincidint amb Tots Sants, però la festa ja està documentada d'abans quan es rifaven cistelles de castanyes, panellets i vi dolç. Com que era prohibit fer foc a la via pública, les castanyes es venien crues i es torraven a casa. Però la popularització de les castanyeres és tan gran i s'estenen per tant llocs de la ciutat, que durant la primera meitat del segle XIX les parades de castanyes ja tenien un aspecte similar a les barraquetes de fusta que hem conegut.

El lloc habitual de venda durant el segle XIX abans de l'enderroc de les muralles (1854) era als camins que portaven als cementiris: el Portal de l'Àngel, camí del cementiri de Jesús, que estava situat al mig de l'actual passeig de Gràcia; i al Portal de Don Carles, al camí del cementiri del Poblenou, a l'actual avinguda d'Icària. A la segona meitat del segle XIX, les parades de castanyes es regulen i s'estenen arreu, tot i que se'n controla el nombre. En l'imaginari barceloní les castanyeres són un element imprescindible malgrat el canvi d'hàbits i costums.  Ho és també pel que fa als sentits. L'olor de la tardor a ciutat és de castanyes i moniatos torrats, i molts encara recordem les paperines de castanyes calentes com a recurs per fer passar el fred d'aquelles mans que se'ns omplien de penellons.

La natura, després de l’esclat de l’estiu i les darreres collites de la tardor, entra en un temps de mort aparent representada pels canvis naturals, l'escurçament dels dies i l'arribada del fred. La mort de la natura i el recolliment familiar porta inevitablement a recordar els morts. És en aquestes nits que les ànimes del Purgatori tornen entre els vius i aquelles que no són recordades per ningú fan el camí de tornada al Purgatori; i així any rere any. I com que sabem que la mort no deixa de visitar-nos en fem paròdia i riem amb ella.

El dia 2 de novembre és, pròpiament, el Dia de Difunts, que es manté en el calendari litúrgic però ha desaparegut del calendari laboral i civil a mesura que s'ha simplificat i secularitzat. En tot cas, s'ha mantingut la festivitat de l'1 de novembre, dia en què hi ha moviment de vius en el cementiri. S'hi va a treure la pols que la mort escampa. Ara ja no ens relacionem amb la mort com ho fèiem abans. Hi ha aspectes que han desaparegut de les nostres vides. El dol permanent és un d'ells. Vídues, àvies vestides de negre. Només els gitanos conserven intacte la tradició. Però un cop l'any ve de gust anar a veure fotografies d'imatges esvaïdes, petits altars amb llànties d'oli i flors seques i de plàstic, i ànimes de qui ja ningú en recorda el nom.

Dibuix de Cornet a L'Esquella de la Torratxa

2 de novembre de 1900

Un dels costum al voltant de les dates de Tots Sants ha estat durant molts anys escenificar Don Juan Tenorio de José Zorrilla, una tradició que té els seus orígens a mitjans del segle XIX i que escau perquè els morts tenen un paper destacat en la resolució d'aquesta obra. Darrerament s'ha anat perdent malgrat que el Teatre Romea la va recuperar fa uns anys enrere i algun com s'ha programat en el cementiri del Poblenou.

La Calavera Garbancera, de José Guadalupe

Posada, en un diari de 1913

A Mèxic, el dia 2 és el Día de Muertos, festa que es remunta a tradicions prehispàniques, i s'instal·len altars amb flors, dolços, fotografies i records, per honrar els difunts. El personatge central de la celebració és la calaca, un esquelet humà que protagonitza tots els àmbits de la festa i que té en la Catrina la calaca més coneguda.

Sueño de una tarde dominical en la Alameda (1947), de Diego Rivera.

En el centre del quadre es pot veure Rivera nen, Frida Kahlo,

la Catrina i José Guadalupe Posada

Vestida només amb un barret de plomes a la moda francesa de principis del segle XX, la calaca va ser creada per José Guadalupe Posada amb el nom de la Calavera Garbancera. Compromès amb la Revolució mexicana, Posada va voler simbolitzar la misèria i la injustícia del poble mexicà sota el Porfiriato (1876-1910), la dictadura de Porfirio Díaz. Va ser el pintor Diego Rivera qui la va vestir per primer cop i qui la batejà amb el nom de Catrina, que ha fet fortuna.

Més enllà de les castanyes i les carabasses, proposem una activitat diferent. Des de primers d'octubre diverses entitats i botigues mostren els altars funeraris i festius que dediquen a tota mena de personatges de la cultura popular. A la pàgina de FB de la Casa Mèxic-Catalunya hi trobareu diverses propostes i la possibilitat de participar a la desfilada popular de Catrines que es farà a la Rambla dissabte 5 de novembre, a les 12 del migdia.

Explosió litúrgica i festa popular. Imagineria religiosa al costat de personatges populars; exuberància, sensualisme i, igual que en els rituals cristians, menjar: dolços i massapans. Pur sincretisme, però allunyat del sincretisme catòlic que perviu amagat en el culte als sants, a les ànimes i a les fantasmagories, que són restes paganes del folklore religiós.

D'altra banda, el Museu Etnològic i de les Cultures del Món mostra, de l'1 al 6 de novembre, a la seu del carrer Montcada, l'Altar pels absents, un memorial per les víctimes de la violència a Mèxic comissariada per Poncho Martínez y Roxana Vargas, i amb la col·laboració del col·lectiu de ciutadanes i ciutadans mexicans que viuen a Barcelona, que anirà acompanyat d'activitats familiars i per a adults que ens acostaran a aquesta peculiar manera d'afrontar la mort.

Aquesta imatgeria carnavalesca representada per zombis, freddykuegers i bruixes que tempten la carn ens ve de nou, importada dels Estats Units i de la cultura cinematogràfica, i l'exuberància mexicana hi afegeix un tot surrealista. Les nostres lúgubres castanyeres estan sent substituïdes, sobretot en el cas de les noies, per vestimentes eròtiques, i el recolliment per l'expansió festiva acompanyada de begudes més alcohòliques que no pas el moscatell o el vi ranci.

Betty Grable, c. 1932

Les úniques excentricitats que ens permetíem en el passat eren les visites nocturnes als cementiris a la recerca d'una mica d'emoció. De petits havíem assaltat terra sagrada, ens havíem ficat en velles criptes i havíem obert alguna làpida sense demanar permís a qui buscava descans sota terra. És la mateixa por a la mort el que fa que ens enfrontem a ella intentant negar l'inevitable i el no res. Potser si el món dels morts fos com a Mèxic ens beuríem el licor de l'eternitat. Feu un cop d'ull, sinó, a aquest curt d'animació:



[+]


Tanatos, Des de la meva riba, de Sícoris

Paral·lel 1894-1939: el Broadway barceloní

Des del 21 de maig al 14 d’octubre de 2016, es pot veure en el vestíbul del Teatre Estudi de l’Institut del Teatre l'exposició "Paral·lel. Una nova societat de l'espectacle en el primer terç del segle XX". Comissariada per l'historiador Enric Gallén, ha estat realitzada pel Museu de l'Arts Escèniques (MAE) amb la col·laboració del CCCB i amb imatges del MAE, Biblioteca de Catalunya, MNAC, Arxiu Nacional de Catalunya, CCCB i MCBA.

Entre la segona meitat del segle XIX i la Gran Guerra (1914-1918) en les grans ciutats europees es va crear i desenvolupar una societat de l’espectacle que anunciava la cultura de masses que s'havia de desenvolupar durant el segle XX. Nous espais i noves formes artístiques de diversió, l'oci popular, en definitiva, s'afegien a les formes tradicionals burgeses: els cafès concerts i cantants, els cabarets, els espectacles de varietats amb música, dansa i farsa, el circ permanent i ambulant, la màgia, les barraques de fira, els espectacles esportius i el cinema. Es buscava la complicitat del públic amb productes artístics i espectacles que pretenien entretenir-lo o sorprendre’l. Barcelona no en va ser una excepció.

A finals del segle XIX, Barcelona disposava ja de locals a cavall del café-cantant i el modern music-hall, com el Palace de Fleurs, al carrer d’Escudellers, o l’Edèn Concert, al carrer Nou de la Rambla. Però aviat el Paral·lel es va convertir en el centre de confluència de la nova societat de l’espectacle, que va estar inicialment constituïda per la classe obrera producte de la revolució industrial, la menestralia i la petita burgesia.

La transformació de Barcelona amb l’enderrocament de les muralles, l'any 1854, i el nou pla urbanístic de Cerdà van modificar la ciutat i transforma un Raval (Barri Xino, Districte V) que poques dècades abans estava ocupat per horts i institucions hospitalàries i religioses, i que amb l'arribada de la indústria s'havia convertit en el pulmó fabril de la ciutat i habitatge del proletariat. El Raval s'obria cap a la nova avinguda anomenada popularment Paral·lel. És en aquest nou espai que neix de l'enderroc on aquella nova classe obrera hi instal·la els seus espais d'oci al voltant dels primers teatres que ocupen l'avinguda: Teatro Circo Español, Arnau, Apolo, Pabellón Soriano i molts d'altres, que veuran com tavernes, barraques de fira i atraccions efímeres de tota mena omplen l'avinguda, i a les quals aviat s'hi afegirà el cinema. Els empresaris veuran l'oportunitat que ofereix aquell gran espai i aviat el Paral·lel es consolidarà com a centre de l'espectacle i les arts escèniques, no només popular sinó que atraurà totes les classes socials, atretes també per un ambient més lliure i canalla. Serà amb l'esclat de la Gran Guerra, amb l'arribada d'artistes i refugiats que fugen dels països en conflicte, que Barcelona farà el gran salt endavant per convertir-se en una ciutat cosmopolita que atraurà el millor i el pitjor de la cultura de masses i d'una burgesia que ha fet diners fàcils i està assedegada de noves experiències.

Durant tres dècades, els escenaris del Paral·lel veuran passar totes les expressions escèniques, producte de l'evolució del món de l'espectacle i dels gustos dels espectadors i les diferents classes socials. L’exposició proposa un recorregut pels 7 gèneres presents en aquests nous locals teatrals de l’avinguda del Paral·lel durant el primer terç del segle XX: el circ, la pantomima, el vodevil, el drama social, la revista, la sarsuela i el teatre realista, amb els esdeveniments més destacats i els
seus protagonistes.

La mostra és una bona manera de fer visible el gran fons documental i material del Museu de les Arts Escèniques i de l'Institut del teatre (que encara espera un lloc d'exhibició permanent mentre lluitem perquè el Teatre Arnau l'aculli), i un complement i un record d'El Paral·lel, 1894-1939. Barcelona i l´espectacle de la modernitat, l'exposició que el CCCB ens va oferir l'any 2012-2013 i de la qual en teniu a continuació la crònica de fa tres anys i mig.

El Paral·lel, 1894-1939. Barcelona i l'espectacle de la modernitat (CCCB)

Durant la inauguració de la magnífica exposició sobre el Paral·lel entre 1894 i 1939 del CCCB, constatàvem com de clar quedava que més enllà de la mirada nostàlgica cap el passat –que hem explorat darrerament a través de les exposicions fotogràfiques (1)– i de qualsevol anàlisi sociològica, l’avinguda del Paral·lel, des de finals del segle XIX, va ser el pol d’atracció de tota l’oferta d’oci de Barcelona i focus d'una cultura popular perduda, silenciada. El creixement de les ciutats i l’aparició d’espectacles per entretenir les masses van evolucionar paral·lelament. Barcelona, que havia incrementat la seva població amb l’evolució de la indústria i l’atracció de nova mà d’obra, i que assumia la població dels pobles del pla agregats l’any 1897, no va ser un cas aïllat.

El Paral·lel –nom popular de l’original Marquès del Duero, i que durant la República es va dir Francesc Layret–, situat a la perifèria de la ciutat, allà on hi hagueren les muralles que tancaven el Raval, oferia espai sobretot a les masses proletàries, lluny dels locals burgesos situats a l’altre extrem de la ciutat, allà on creixia l’Eixample. La urbanització de la nova Barcelona va provocar que les barraques de fira i els espectacles populars que tradicionalment s’instal·laven a la plaça Catalunya ho fessin ara al Paral·lel. D’aquests espectacles el Teatro Circo Español va ser el primer a obrir les seves portes, l’any 1892, molt a prop del carrer Conde del Asalto (ara Nou de la Rambla), entre els carrer de les Tàpies i Abat Safont. Més tard, el circ va ser habilitat com a teatre. Amb aquest primer local, enderrocat el 1895, s’hi van instal·lar les primeres atraccions ambulants i barraques de fira.

A dalt, el Paral·lel. Frederic Ballell. AFB

A baix, el Salón Venus, el Trianon i

el Pabellón Soriano

El Paral·lel, projectat ja per Cerdà, iniciava la seva singladura com espai d’oci barceloní. Ho afavoria, a més, la industria que va créixer entre la ciutat i Montjuïc i la proximitat del port, però, sobretot, les profundes reformes urbanístiques que Barcelona va endegar entre l’Exposició Universal de 1888 i la Internacional de 1929. Teatres, balls, circ, pantomimes, varietés, espectacles òptics, la màgia, l’exhibició de fenòmens, figures de cera, espectacles esportius, globus captius, cafès que inundaven les voreres amb les seves terrasses, barraques de fira (estables i itinerants), parcs d’atraccions, i el cinema que naixia per aquelles dates i acabava de donar la gran embranzida a l’avinguda.

Cafè d’estiu, Opisso (Sense data)

© MNAC

L’època d’esplendor del Paral·lel va arribar fins la Guerra Civil (1936-1939). És en aquest punt que s'atura l'exposició amb la qual aquesta tardor i el proper hivern (del 26 d’octubre fins al 24 de febrer de 2013) el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) ens convida a recuperar el Paral·lel que nosaltres no hem conegut, El Paral·lel, 1894-1939. Barcelona i l'espectacle de la modernitat, que ha estat comissariada pel periodista i director teatral Xavier Albertí i el professor de teatre Eduard Molner. Però amb l'exposició descobrirem que no només no l'hem conegut per una qüestió d'edat, sinó que allò que en sabem no és res comparat amb el que el Paral·lel va ser, com podrem comprovar. De fet, l'exposició tanca el seu recorregut preguntant-se el perquè d'aquesta anomalia històrica, que té la resposta en l'ocultació sistemàtica que la Dictadura va fer d'una cultura (la dels espectacles de masses) i d'una idiosincràsia (l'esperit obert, liberal i pecaminós: la modernitat de què ens parla el subtítol) que topava amb l'estricta moral que el règim va imposar sobre la població. No és que no en sabéssim res, sinó que la història de Barcelona s'oculta i s'oblida sistemàticament i reneix, amb sorpresa, periòdicament.

La mostra posa èmfasi, sobretot, en el caràcter popular d’aquest espai urbà, de característiques molt similars al Montmartre de París o al Broadway de Nova York. Però a diferència d’aquests llocs, del Parel·lel se’n subratlla l’hegemonia popular, tant per part del públic com dels artistes, i que des del principi es va imposar en el contingut i el format dels espectacles; una expressió cultural que es considera genuïna perquè reflecteix el conflicte social i polític que caracteritzava la Barcelona de la primera meitat del segle XX (2). El caràcter fronterer d'aquesta avinguda va propiciar l'encontre dels espectacles clàssics associats al circ, la màgia, les barraques de fira i l'exhibició de les més variades expressions humanes amb manifestacions culturals diverses que troben en el Paral·lel els seu lloc natural d'expansió: el cuplet, el vodevil, la sarsuela, el mim i també, evidentment, el cinema, que passarà de ser part dels altres espectacles a tenir entitat pròpia.

Amb l'arribada de Raquel Meller al Paral·lel, però, es produirà un canvi: la burgesia travessarà la frontera natural de la ciutat i arribarà més enllà del Raval, dels baixos fons que freqüentaven els protagonistes de Vida privada de Sagarra.

L'any 1939 posa fi a l'exposició perquè en aquesta data, un cop acabada la Guerra Civil, els teatres i la resta d'espectacles van haver de tancar. El que va venir després poc té a veure amb aquell passat esplendorós del Paral·lel, però li poder fer un cop d'ull a El Paral·lel: del circ al burlesque.

El CCCB ha editat un catàleg molt ben il·lustrat amb una part del material gràfic que es mostra. Però l'exposició és molt més que això. Llibres, revistes, cartells, postals, pintures, fotografies, música, instruments musicals, documentals, cinema i d'altre material multimèdia, com la magnífica fotografia panoràmica de l'entrada, queda fora del recull del llibre. Quan es tanqui la mostra l'any que ve, l'antic Paral·lel tornarà als llimbs. Caldria preservar la memòria i posar-la permanentment a l'abast de tots els barcelonins, fent-la créixer, si és possible, i recuperant, també, la memòria de la postguerra, que continua viva però corre el perill de desaparèixer.

Una manera seria recuperar el Teatre Arnau, que porta tancat i abandonat des de 2004. És de propietat municipal i caldria preservar-ne l’arquitectura perquè és l’únic edifici que conserva l'estil dels antics teatres. Seria el lloc ideal per instal·lar-hi un museu de l'espectacle, un centre d'interpretació del Paral·lel i activar-lo com a escenari que recuperés els espectacles que li van donar vida, com en part ho ha intentat fer la Sala Apolo amb l'espectacle Taboo, com veurem després. De moment, Salvem el teatre Arnau!

Catàleg de l'exposició

[Bibliografia]

Badenas, Miquel. El Paral·lel, història d'un mite. Lleida: Pagès Editors, 1998. Col·lecció Guimet, 26.

Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. El Paral·lel, 1894-1939. Barcelona i l´espectacle de la modernitat [catàleg de l'exposició]. Barcelona: CCCB, 2012.

Cunill, Josep. Les alegres nits del Paral·lel [bloc].

Cunill, Josep. Gran Teatro Español (1892-1935). Història del primer teatre del Paral·lel. Madrid: Fundación Imprimatur, 2011.

Llurba, Rossend. Història del Paral·lel. Memòries d’un home del carrer. Edició d'Albert Arribas i pròlegs de Xavier Albertí i Enric H. March. Barcelona:  Editorial Comanegra, 2017.

Ramon, Antoni; Aloy, Guillem; Olaizola, Ekain. El teatre Arnau al Paral·lel. Estudi històric. Barcelona: Observatori de Teatre en Risc. Universitat Politècnica de Catalunya / Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, 2010.

Rossell, Benet. Paral·lel, Paral·lel [bloc]. Conté una exhaustiva bibliografia.

Suárez Carmona, Luisa. El cinema i la constitució d’un públic popular a Barcelona. El Cas del Paral·lel [tesi]. Girona: Universitat de Girona, 2011.

Las manos mágicas

Quan busquem en els records dels primers anys de la televisió (a Barcelona es va començar a emetre de forma regular a partir de febrer de 1959) sempre ens vénen a la memòria les sèries nord-americanes, els dibuixos animats, o com a molt a espais de producció pròpia com Novela, Estudio 1, Escala Hi-Fi, Historias para no dormir, Cesta y puntos, Galas del Sábado, Reina por un día, i tants d’altres, que si ens han deixat empremta ha estat –deixant de banda la seva qualitat o no– per la novetat del mitjà i perquè la programació era molt curta.

Les emissions diàries començaven al migdia i es tancava la programació a mitja tarda; la programació de vespre s’iniciava a les sis amb Antena infantil, que incloïa Los Chiripitifláuticos i dibuixos animats, seguia amb la novel·la i el Telediario, que donava pas a la programació de nit, que no acabava mai més tard de quarts d’una i que es tancava amb el sermó d'un capellà i l'himne espanyol. Fins l’aparició de l’UHF, el 1966, només hi havia un canal (VHF), i qualsevol cosa que es programés deixava algun record en les nostres ments. Durant molts anys, per exemple, només s'emetien tres pel·lícules durant la setmana: Sesión de tarde (dissabte a la tarda), Sesión de noche (dissabte a la nit) i Cine Club (UHF).

No sempre es podia ajustar la programació al ritme continu d’emissió i no hi havia prou publicitat com per omplir els buits que es produïen entre un programa i un altre. Una part del problema es va solucionar amb les locutores de continuïtat (Isabel Bauza, Marisa Medina, Irene Mir, Marisol González, Marisa Abad...) que recitaven la programació que es podria veure en la següent franja horària. Però quan això no era suficient, o quan hi havia talls entre els centres emissor i receptors (força freqüents als anys 60), es produïa màgia. Féssim el que féssim, estàvem alerta per si la veu en off de continuïtat anunciava “Les ofrecemos unos minutos de...”, que podien ser musicals, però sobretot de dibuixos animats o de cinema còmic. Tot un extra que ens omplia d’alegria. I parlant de màgia, hi havia un petit espai, que no arribava als quatre minuts, que es feia servir per solucionar aquests problemes de continuïtat, i se’n feien un o dos segons les necessitats: Las manos mágicas. D’origen nord-americà, Trick and Treat with The Magic Hands (1956) es componia de 130 episodis filmats en 16 mm, i es van començar a emetre l'any 1967 per al públic de parla hispana. Sobre un fons negre, unes mans, les del mag Leo Behnke, executaven un truc de màgia mentre una veu en off (George Mather en la versió original) explicava amb detall els passos a seguir.

Leo Behnke

Les imatges i la veu, com passava amb la majoria de sèries televisives antigues, i com passava amb la ràdio, han quedat gravades en la memòria juntament amb la sintonia i la lletra del programa, traduïda al castellà neutre dels primers anys de la televisió. El vídeo que adjunto (com els tres programes sencers del final de l'apunt) produiran un clic en la vostra ment, que us transportarà, com per art de màgia, cinquanta anys enrere, sobretot quan escolteu la lletra de la cançó d'obertura, que deia:

Las manos mágicas le dirán la forma de aprender bonitos trucos que de magia son... El resto depende de usted

[Boles extres]

Trick and Treat with the Magic Hands_1
Trick and Treat with the Magic Hands_2
Trick and Treat with the Magic Hands_3