Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dimarts, 30 d’octubre del 2012

El dia dels morts

Castanyes i làpides al carrer Tapineria (1906)
Arxiu Mas. Institut d'Art Hispànic


El culte als morts és segurament la primera manifestació religiosa de la humanitat amb voluntat de transcendir la mort. Els enterraments prehistòrics així ho testimonien quan al costat dels cadàvers hi trobem joies, menjar i estris diversos que han de servir al mort per al viatge al més enllà. Des d'aleshores no hem deixat de recordar els nostres morts preveien el camí que també a nosaltres ens tocarà fer. La Nit de Tots Sants o de les Ànimes, de tradició cristiana i que té l'origen en els lars romans (divinitats domèstiques d'origen etrusc), és el darrer vestigi que ens queda d'aquesta celebració. L'Església va cristianitzar les festes paganes romanes i preromanes al voltant dels morts i les ànimes, consagrant el Panteó de Roma dedicat a Júpiter a la Mare de Déu i als màrtirs, i fent extensiva la celebració, més tard, a tots els sants.




La festa anglosaxona de Halloween, que té el seu origen en l'antiga festa celta de Samhain, ha colonitzat els nostres mercats de carabasses, bruixes i disfresses, però malgrat el rebuig que pateix reflecteix la mateixa festa dels morts de casa nostra després de viatjar d'Europa als Estats Units amb els emigrants irlandesos i tornant al Vell Continent, amb la globalització, convertida en una festa lúdica semblant al Carnaval. Els celtes pensaven que en aquest dia la separació entre el món dels vius i el dels morts s'estrenyia i permetia que els esperits entressin en el món dels mortals. Les disfresses amb que es guarneix la gent servien per adoptar l'aspecte d'un esperit maligne per evitar ser atacat pels esperits autèntics.

Amb tot, són diversos els llocs de Catalunya on les carabasses buides es fan servir com a fanalets introduint-hi espelmes. Sovint oblidem que les tradicions del territori català són diverses i no totes són prou conegudes; a banda que es té tendència a creure que els costums barcelonins són l'arrel de tots els costums quan resulta que és a l'inrevés. Molts costums han arribat a la ciutat procedents de la immigració interior del país. N'és un cas els focs de Sant Joan, procedents del món rural, sobretot de la muntanya.

Totes aquestes celebracions coincideixen amb els dies 31 d'octubre i 1 i 2 de novembre, dates en què, tradicionalment, les festes agrícoles anuncien l'arribada de l'hivern. Rituals amanits amb menjars estacionals com les castanyes, els moniatos, els fruits secs i els dolços fets de massapà (panellets, huesos de santo) o de sucre i xocolata, adornen i omplen de color la taula.

Les castanyes torrades s'associen de ben antic als rituals funeraris, quan la Nit de Tots Sants es resava el rosari per la memòria dels morts. A Barcelona és un costum que trobem, com a esdeveniment públic i popular, cap el segle XVIII. Als carrers de l'Hospital, Boqueria i Call s'hi fa una fira coincidint amb Tots Sants, però la festa ja està documentada d'abans quan es rifaven cistelles de castanyes, panellets i vi dolç. Com que era prohibit fer foc a la via pública, les castanyes es venien crues i es torraven a casa. Però la popularització de les castanyeres és tan gran i s'estenen per tant llocs de la ciutat, que durant la primera meitat del segle XIX les parades de castanyes ja tenien un aspecte similar a les barraquetes de fusta que hem conegut.

El lloc habitual de venda durant el segle XIX abans de l'enderroc de les muralles (1854) era als camins que portaven als cementiris: el Portal de l'Àngel, camí del cementiri de Jesús, que estava situat al mig de l'actual passeig de Gràcia; i al Portal de Don Carles, al camí del cementiri del Poblenou, a l'actual avinguda d'Icària. A la segona meitat del segle XIX, les parades de castanyes es regulen i s'estenen arreu, tot i que se'n controla el nombre. En l'imaginari barceloní les castanyeres són un element imprescindible malgrat el canvi d'hàbits i costums.  Ho és també pel que fa als sentits. L'olor de la tardor a ciutat és de castanyes i moniatos torrats, i molts encara recordem les paperines de castanyes calentes com a recurs per fer passar el fred d'aquelles mans que se'ns omplien de penellons.

La natura, després de l’esclat de l’estiu i les darreres collites de la tardor, entra en un temps de mort aparent representada pels canvis naturals, l'escurçament dels dies i l'arribada del fred. La mort de la natura i el recolliment familiar porta inevitablement a recordar els morts. És en aquestes nits que les ànimes del Purgatori tornen entre els vius i aquelles que no són recordades per ningú fan el camí de tornada al Purgatori; i així any rere any. I com que sabem que la mort no deixa de visitar-nos en fem paròdia i riem amb ella.




El dia 2 de novembre és, pròpiament, el Dia de Difunts, que es manté en el calendari litúrgic però ha desaparegut del calendari laboral i civil a mesura que s'ha simplificat i secularitzat. En tot cas, s'ha mantingut la festivitat de l'1 de novembre, dia en què hi ha moviment de vius en el cementiri. S'hi va a treure la pols que la mort escampa. Ara ja no ens relacionem amb la mort com ho fèiem abans. Hi ha aspectes que han desaparegut de les nostres vides. El dol permanent és un d'ells. Vídues, àvies vestides de negre. Només els gitanos conserven intacte la tradició. Però un cop l'any ve de gust anar a veure fotografies d'imatges esvaïdes, petits altars amb llànties d'oli i flors seques i de plàstic, i ànimes de qui ja ningú en recorda el nom.


Dibuix de Cornet a L'Esquella de la Torratxa
2 de novembre de 1900


Un dels costum al voltant de les dates de Tots Sants ha estat durant molts anys escenificar Don Juan Tenorio de José Zorrilla, una tradició que té els seus orígens a mitjans del segle XIX i que escau perquè els morts tenen un paper destacat en la resolució d'aquesta obra. Darrerament s'ha anat perdent malgrat que el Teatre Romea la va recuperar fa uns anys enrere i algun com s'ha programat en el cementiri del Poblenou.


La Calavera Garbancera, de José Guadalupe
Posada, en un diari de 1913


A Mèxic, el dia 2 és el Día de Muertos, festa que es remunta a tradicions prehispàniques, i s'instal·len altars amb flors, dolços, fotografies i records, per honrar els difunts. El personatge central de la celebració és la calaca, un esquelet humà que protagonitza tots els àmbits de la festa i que té en la Catrina la calaca més coneguda.


Sueño de una tarde dominical en la Alameda (1947), de Diego Rivera.
En el centre del quadre es pot veure Rivera nen, Frida Kahlo,
la Catrina i José Guadalupe Posada


Vestida només amb un barret de plomes a la moda francesa de principis del segle XX, la calaca va ser creada per José Guadalupe Posada amb el nom de la Calavera Garbancera. Compromès amb la Revolució mexicana, Posada va voler simbolitzar la misèria i la injustícia del poble mexicà sota el Porfiriato (1876-1910), la dictadura de Porfirio Díaz. Va ser el pintor Diego Rivera qui la va vestir per primer cop i qui la batejà amb el nom de Catrina, que ha fet fortuna.

Més enllà de les castanyes i les carabasses, proposem una activitat diferent. Des de primers d'octubre diverses entitats i botigues mostren els altars funeraris i festius que dediquen a tota mena de personatges de la cultura popular. A la pàgina de FB de la Casa Mèxic-Catalunya hi trobareu diverses propostes i la possibilitat de participar a la desfilada popular de Catrines que es farà a la Rambla dissabte 5 de novembre, a les 12 del migdia.




Explosió litúrgica i festa popular. Imagineria religiosa al costat de personatges populars; exuberància, sensualisme i, igual que en els rituals cristians, menjar: dolços i massapans. Pur sincretisme, però allunyat del sincretisme catòlic que perviu amagat en el culte als sants, a les ànimes i a les fantasmagories, que són restes paganes del folklore religiós.

D'altra banda, el Museu Etnològic i de les Cultures del Món mostra, de l'1 al 6 de novembre, a la seu del carrer Montcada, l'Altar pels absents, un memorial per les víctimes de la violència a Mèxic comissariada per Poncho Martínez y Roxana Vargas, i amb la col·laboració del col·lectiu de ciutadanes i ciutadans mexicans que viuen a Barcelona, que anirà acompanyat d'activitats familiars i per a adults que ens acostaran a aquesta peculiar manera d'afrontar la mort.




Aquesta imatgeria carnavalesca representada per zombis, freddykuegers i bruixes que tempten la carn ens ve de nou, importada dels Estats Units i de la cultura cinematogràfica, i l'exuberància mexicana hi afegeix un tot surrealista. Les nostres lúgubres castanyeres estan sent substituïdes, sobretot en el cas de les noies, per vestimentes eròtiques, i el recolliment per l'expansió festiva acompanyada de begudes més alcohòliques que no pas el moscatell o el vi ranci.


Betty Grable, c. 1932


Les úniques excentricitats que ens permetíem en el passat eren les visites nocturnes als cementiris a la recerca d'una mica d'emoció. De petits havíem assaltat terra sagrada, ens havíem ficat en velles criptes i havíem obert alguna làpida sense demanar permís a qui buscava descans sota terra. És la mateixa por a la mort el que fa que ens enfrontem a ella intentant negar l'inevitable i el no res. Potser si el món dels morts fos com a Mèxic ens beuríem el licor de l'eternitat. Feu un cop d'ull, sinó, a aquest curt d'animació:



[+]


Tanatos, Des de la meva riba, de Sícoris

dijous, 25 d’octubre del 2012

Arthur Radebaugh: un visionari

Bohn Magazine


L’any 1958, el nord-americà Arthur Radebaugh (maig de 1906 - 17 de gener de 1974), dissenyador industrial, il·lustrador (molt proper a l’art déco) i especialista en la tècnica de l’aerògraf, va començar a publicar en el Chicago Tribune una tira dominical amb una història il·lustrada en què especulava com seria la tecnologia urbana i domèstica d’aquell futur optimista que, acabada la Segona Guerra Mundial, va començar a il·luminar les esperances dels nord-americans i que ràpidament es va estendre per Europa i forma part de l’imaginari de la ciència-ficció.




La secció, anomenada Closer Than We Think! (Més a prop que no ens pensem!) es va editar fins l’any 1963. Però de totes les il·lustracions d’aquesta sèrie una crida especialment l’atenció.




L'edició del diumenge 23 de març 1958 publicava el dibuix d’una sala d’estar amb una televisió gegant que va de paret a paret. Un matrimoni i el seu fill estan pendents de la pantalla. Podríem pensar que estan veient la final de la Super Bowl o de les sèries mundials de beisbol, la desfilada del Dia de Sant Patrici o Sonrisas y lágrimas. Però com que la idea que es vol trametre és que es tindran a l’abast les programacions d’altres països, com passa ara amb la televisió per satèl·lit, s’ha triat un programa estranger, que en aquest cas és ni més ni menys que una corrida de toros. El text diu:

Demà tothom podrà veure a la televisió corrides de toros d’Espanya, documentals de l’exploració d'Àfrica i reportatges de vacances a Tahití en una pantalla gegant, de paret a paret, si així ho desitja.

Les pantalles tindran poca fondària i estaran fetes de petits cristalls electroluminescents, una tecnologia electrònica completament nova, que reemplaçarà la pantalla de fòsfor i el gros tub amb canó d'electrons d'avui.

Segons E. W. Engström, un alt executiu industrial, “el circuit compacte d’aquest sistema es podrà integrar en el marc al voltant de la pantalla, i el selector de canals i els controls d'ajust d'imatge estaran dins d'una petita caixa de comandament”.

Tot un visionari pel que fa a la tecnologia; però no podia imaginar-se que no l’encertava gens amb la programació. S’entén que l’exotisme, propi dels pobles llunyans, era allò que calia oferir a la gent amb ganes de coneixement. Però no sabia que la implantació del turisme de masses i les agències de viatges guanyarien els satèl·lits i que el coneixement seria substituït per l’experiència. Sorprèn que triés les corrides de toros com a espectacle. Potser sí que la mirada de Hemingway havia marcat el públic americà. O potser... És clar! No és un espectacle esportiu, sinó un espectacle antropològic, un documental amb els costums dels acollidors polinesis, de la misteriosa Àfrica i de la primitiva Espanya. Aquella Espanya poblada d'spaniards, que a finals del segle XIX i principis del XX eren tipificats com a raça, posada al mateix nivell que un esquimal o un sioux i perfectament diferenciada de la població blanca europea, i que eren retratats amb vestit de torero.


[+]

Il·lustracions, cartells i disseny gràfic d’Arthur Radebaugh (Google)



dissabte, 20 d’octubre del 2012

Las manos mágicas



Quan busquem en els records dels primers anys de la televisió (a Barcelona es va començar a emetre de forma regular a partir de febrer de 1959) sempre ens vénen a la memòria les sèries nord-americanes, els dibuixos animats, o com a molt a espais de producció pròpia com Novela, Estudio 1, Escala Hi-Fi, Historias para no dormir, Cesta y puntos, Galas del Sábado, Reina por un día, i tants d’altres, que si ens han deixat empremta ha estat –deixant de banda la seva qualitat o no– per la novetat del mitjà i perquè la programació era molt curta.

Les emissions diàries començaven al migdia i es tancava la programació a mitja tarda; la programació de vespre s’iniciava a les sis amb Antena infantil, que incloïa Los Chiripitifláuticos i dibuixos animats, seguia amb la novel·la i el Telediario, que donava pas a la programació de nit, que no acabava mai més tard de quarts d’una i que es tancava amb el sermó d'un capellà i l'himne espanyol. Fins l’aparició de l’UHF, el 1966, només hi havia un canal (VHF), i qualsevol cosa que es programés deixava algun record en les nostres ments. Durant molts anys, per exemple, només s'emetien tres pel·lícules durant la setmana: Sesión de tarde (dissabte a la tarda), Sesión de noche (dissabte a la nit) i Cine Club (UHF).

No sempre es podia ajustar la programació al ritme continu d’emissió i no hi havia prou publicitat com per omplir els buits que es produïen entre un programa i un altre. Una part del problema es va solucionar amb les locutores de continuïtat (Isabel Bauza, Marisa Medina, Irene Mir, Marisol González, Marisa Abad...) que recitaven la programació que es podria veure en la següent franja horària. Però quan això no era suficient, o quan hi havia talls entre els centres emissor i receptors (força freqüents als anys 60), es produïa màgia. Féssim el que féssim, estàvem alerta per si la veu en off de continuïtat anunciava “Les ofrecemos unos minutos de...”, que podien ser musicals, però sobretot de dibuixos animats o de cinema còmic. Tot un extra que ens omplia d’alegria. I parlant de màgia, hi havia un petit espai, que no arribava als quatre minuts, que es feia servir per solucionar aquests problemes de continuïtat, i se’n feien un o dos segons les necessitats: Las manos mágicas. D’origen nord-americà, Trick and Treat with The Magic Hands (1956) es componia de 130 episodis filmats en 16 mm, i es van començar a emetre l'any 1967 per al públic de parla hispana. Sobre un fons negre, unes mans, les del mag Leo Behnke, executaven un truc de màgia mentre una veu en off (George Mather en la versió original) explicava amb detall els passos a seguir.


Leo Behnke


Les imatges i la veu, com passava amb la majoria de sèries televisives antigues, i com passava amb la ràdio, han quedat gravades en la memòria juntament amb la sintonia i la lletra del programa, traduïda al castellà neutre dels primers anys de la televisió. El vídeo que adjunto (com els tres programes sencers del final de l'apunt) produiran un clic en la vostra ment, que us transportarà, com per art de màgia, cinquanta anys enrere, sobretot quan escolteu la lletra de la cançó d'obertura, que deia:

Las manos mágicas le dirán la forma de aprender bonitos trucos que de magia son... El resto depende de usted



[Boles extres]

Trick and Treat with the Magic Hands_1
Trick and Treat with the Magic Hands_2
Trick and Treat with the Magic Hands_3