El dia dels morts

Castanyes i làpides al carrer Tapineria (1906)

Arxiu Mas. Institut d'Art Hispànic

El culte als morts és segurament la primera manifestació religiosa de la humanitat amb voluntat de transcendir la mort. Els enterraments prehistòrics així ho testimonien quan al costat dels cadàvers hi trobem joies, menjar i estris diversos que han de servir al mort per al viatge al més enllà. Des d'aleshores no hem deixat de recordar els nostres morts preveien el camí que també a nosaltres ens tocarà fer. La Nit de Tots Sants o de les Ànimes, de tradició cristiana i que té l'origen en els lars romans (divinitats domèstiques d'origen etrusc), és el darrer vestigi que ens queda d'aquesta celebració. L'Església va cristianitzar les festes paganes romanes i preromanes al voltant dels morts i les ànimes, consagrant el Panteó de Roma dedicat a Júpiter a la Mare de Déu i als màrtirs, i fent extensiva la celebració, més tard, a tots els sants.

La festa anglosaxona de Halloween, que té el seu origen en l'antiga festa celta de Samhain, ha colonitzat els nostres mercats de carabasses, bruixes i disfresses, però malgrat el rebuig que pateix reflecteix la mateixa festa dels morts de casa nostra després de viatjar d'Europa als Estats Units amb els emigrants irlandesos i tornant al Vell Continent, amb la globalització, convertida en una festa lúdica semblant al Carnaval. Els celtes pensaven que en aquest dia la separació entre el món dels vius i el dels morts s'estrenyia i permetia que els esperits entressin en el món dels mortals. Les disfresses amb que es guarneix la gent servien per adoptar l'aspecte d'un esperit maligne per evitar ser atacat pels esperits autèntics.

Amb tot, són diversos els llocs de Catalunya on les carabasses buides es fan servir com a fanalets introduint-hi espelmes. Sovint oblidem que les tradicions del territori català són diverses i no totes són prou conegudes; a banda que es té tendència a creure que els costums barcelonins són l'arrel de tots els costums quan resulta que és a l'inrevés. Molts costums han arribat a la ciutat procedents de la immigració interior del país. N'és un cas els focs de Sant Joan, procedents del món rural, sobretot de la muntanya.

Totes aquestes celebracions coincideixen amb els dies 31 d'octubre i 1 i 2 de novembre, dates en què, tradicionalment, les festes agrícoles anuncien l'arribada de l'hivern. Rituals amanits amb menjars estacionals com les castanyes, els moniatos, els fruits secs i els dolços fets de massapà (panellets, huesos de santo) o de sucre i xocolata, adornen i omplen de color la taula.

Les castanyes torrades s'associen de ben antic als rituals funeraris, quan la Nit de Tots Sants es resava el rosari per la memòria dels morts. A Barcelona és un costum que trobem, com a esdeveniment públic i popular, cap el segle XVIII. Als carrers de l'Hospital, Boqueria i Call s'hi fa una fira coincidint amb Tots Sants, però la festa ja està documentada d'abans quan es rifaven cistelles de castanyes, panellets i vi dolç. Com que era prohibit fer foc a la via pública, les castanyes es venien crues i es torraven a casa. Però la popularització de les castanyeres és tan gran i s'estenen per tant llocs de la ciutat, que durant la primera meitat del segle XIX les parades de castanyes ja tenien un aspecte similar a les barraquetes de fusta que hem conegut.

El lloc habitual de venda durant el segle XIX abans de l'enderroc de les muralles (1854) era als camins que portaven als cementiris: el Portal de l'Àngel, camí del cementiri de Jesús, que estava situat al mig de l'actual passeig de Gràcia; i al Portal de Don Carles, al camí del cementiri del Poblenou, a l'actual avinguda d'Icària. A la segona meitat del segle XIX, les parades de castanyes es regulen i s'estenen arreu, tot i que se'n controla el nombre. En l'imaginari barceloní les castanyeres són un element imprescindible malgrat el canvi d'hàbits i costums.  Ho és també pel que fa als sentits. L'olor de la tardor a ciutat és de castanyes i moniatos torrats, i molts encara recordem les paperines de castanyes calentes com a recurs per fer passar el fred d'aquelles mans que se'ns omplien de penellons.

La natura, després de l’esclat de l’estiu i les darreres collites de la tardor, entra en un temps de mort aparent representada pels canvis naturals, l'escurçament dels dies i l'arribada del fred. La mort de la natura i el recolliment familiar porta inevitablement a recordar els morts. És en aquestes nits que les ànimes del Purgatori tornen entre els vius i aquelles que no són recordades per ningú fan el camí de tornada al Purgatori; i així any rere any. I com que sabem que la mort no deixa de visitar-nos en fem paròdia i riem amb ella.

El dia 2 de novembre és, pròpiament, el Dia de Difunts, que es manté en el calendari litúrgic però ha desaparegut del calendari laboral i civil a mesura que s'ha simplificat i secularitzat. En tot cas, s'ha mantingut la festivitat de l'1 de novembre, dia en què hi ha moviment de vius en el cementiri. S'hi va a treure la pols que la mort escampa. Ara ja no ens relacionem amb la mort com ho fèiem abans. Hi ha aspectes que han desaparegut de les nostres vides. El dol permanent és un d'ells. Vídues, àvies vestides de negre. Només els gitanos conserven intacte la tradició. Però un cop l'any ve de gust anar a veure fotografies d'imatges esvaïdes, petits altars amb llànties d'oli i flors seques i de plàstic, i ànimes de qui ja ningú en recorda el nom.

Dibuix de Cornet a L'Esquella de la Torratxa

2 de novembre de 1900

Un dels costum al voltant de les dates de Tots Sants ha estat durant molts anys escenificar Don Juan Tenorio de José Zorrilla, una tradició que té els seus orígens a mitjans del segle XIX i que escau perquè els morts tenen un paper destacat en la resolució d'aquesta obra. Darrerament s'ha anat perdent malgrat que el Teatre Romea la va recuperar fa uns anys enrere i algun com s'ha programat en el cementiri del Poblenou.

La Calavera Garbancera, de José Guadalupe

Posada, en un diari de 1913

A Mèxic, el dia 2 és el Día de Muertos, festa que es remunta a tradicions prehispàniques, i s'instal·len altars amb flors, dolços, fotografies i records, per honrar els difunts. El personatge central de la celebració és la calaca, un esquelet humà que protagonitza tots els àmbits de la festa i que té en la Catrina la calaca més coneguda.

Sueño de una tarde dominical en la Alameda (1947), de Diego Rivera.

En el centre del quadre es pot veure Rivera nen, Frida Kahlo,

la Catrina i José Guadalupe Posada

Vestida només amb un barret de plomes a la moda francesa de principis del segle XX, la calaca va ser creada per José Guadalupe Posada amb el nom de la Calavera Garbancera. Compromès amb la Revolució mexicana, Posada va voler simbolitzar la misèria i la injustícia del poble mexicà sota el Porfiriato (1876-1910), la dictadura de Porfirio Díaz. Va ser el pintor Diego Rivera qui la va vestir per primer cop i qui la batejà amb el nom de Catrina, que ha fet fortuna.

Més enllà de les castanyes i les carabasses, proposem una activitat diferent. Des de primers d'octubre diverses entitats i botigues mostren els altars funeraris i festius que dediquen a tota mena de personatges de la cultura popular. A la pàgina de FB de la Casa Mèxic-Catalunya hi trobareu diverses propostes i la possibilitat de participar a la desfilada popular de Catrines que es farà a la Rambla dissabte 2 de novembre, a les 12 del migdia.

Explosió litúrgica i festa popular. Imaginaria religiosa al costat de personatges populars; exuberància, sensualisme i, igual que en els rituals cristians, menjar: dolços i massapans. Pur sincretisme, però allunyat del sincretisme catòlic que perviu amagat en el culte als sants, a les ànimes i a les fantasmagories, que són restes paganes del folklore religiós.

Aquesta imatgeria carnavalesca representada per zombis, freddykuegers i bruixes que tempten la carn ens ve de nou, importada dels Estats Units i de la cultura cinematogràfica, i l'exuberància mexicana hi afegeix un tot surrealista. Les nostres lúgubres castanyeres estan sent substituïdes, sobretot en el cas de les noies, per vestimentes eròtiques, i el recolliment per l'expansió festiva acompanyada de begudes més alcohòliques que no pas el moscatell o el vi bo.

Betty Grable, c. 1932

Les úniques excentricitats que ens permetíem en el passat eren les visites nocturnes als cementiris a la recerca d'una mica d'emoció. De petits havíem assaltat terra sagrada, ens havíem ficat en velles criptes i havíem obert alguna làpida sense demanar permís a qui buscava descans sota terra. És la mateixa por a la mort el que fa que ens enfrontem a ella intentant negar l'inevitable i el no res. Potser si el món dels morts fos com a Mèxic ens beuríem el licor de l'eternitat. Feu un cop d'ull, sinó, al curt d'animació de mes amunt.


[+]


Tanatos, Des de la meva riba, de Sícoris

Sucot, la festa de les cabanyelles

Litografia d'una sucà en forma de teatret (1910)

Yeshiva University Museum

חג סוכות שמח

Hag sukkot sameakh

Bona festa de Sucot

Sukkot alegre i anyos mejorados

Una sucà és una cabana construïda amb un mínim de tres parets, coberta per un sostre de canyes i palmes prou densa perquè faci ombra de dia però que de nit permeti veure les estrelles. Sucot (plural femení de sucà) és la Festa de les Cabanyelles. Se celebra durant una setmana a partir del dia 15 al 22 de Tixrí, després del Yom Kippur, dia del perdó i l'expiació. Durant aquests dies la sucà és considerada la llar familiar i ha d'estar condicionada per fer-hi vida. Aquest 2024 la celebració comença al capvespre del dia 16 d'octubre i acaba el 23.

La festa religiosa jueva celebra l'èxode del poble hebreu des d'Egipte fins a la terra promesa, a Canaan, recordant els quaranta anys que van haver de viure en tendes al desert. Diu el Levític 23, 39-43 (1):

"El dia quinze del mes setè, quan haureu recollit els fruits de la terra, celebrareu una setmana de festa en honor del Senyor. El primer i el vuitè dia seran dies de repòs. El primer dia fareu unes enramades amb fruits d'arbres bonics, amb palmes, amb brancatge d'arbres frondosos i de salzes dels torrents: celebreu la festa amb alegria, durant una setmana, a la presència del Senyor, el vostre D"u. De generació en generació celebreu cada any aquesta festa de set dies dedicada al Senyor. Observeu perpètuament aquesta llei per totes les generacions. Celebreu la festa el mes setè: durant set dies heu de viure en cabanes. Vosaltres, els nascuts a Israel, viureu en cabanes, perquè els vostres descendents sàpiguen que vaig fer viure en cabanes els israelites quan els vaig fer sortir d'Egipte. Jo sóc el Senyor, el vostre D"u."

Els elements descrits per a les enramades reben el nom de "quatre espècies": l'etrog (אתרוג), un cítric conegut com a poncem o naronja; lulav (לולב), una branca verda de palmera datilera; hadàs (הדס), branques de murtra amb fulles; i l'aravà (ערבה), branques de salze amb fulles.

Però com a gairebé totes les festes religioses, darrere s'hi amaga una festa agrària: les collites de tardor. Un dia d'acció de gràcies, abans no arribi el fred, per demanar que la resta de l'any sigui fecund i abundant.

Das Laubhüttenfest (El Tabernacle; 1869)

Moritz Daniel Oppenheim

També en l'entorn cristià són habituals aquestes celebracions de tardor, sense data fixa, però que giren al voltant de les festes patronals, com la de sant Miquel, de caire més expansiu, o com la de la nit de Tots Sants, que és una festa de recolliment familiar.

La sucà de la família Kalbermann a

Mannheim (Alemanya), l'any 1935

Dempeus a l'esquerra, Marta

Rosenfeld Kalbermann

Font: USHMM

Sucot a Barcelona

Per Sucot és tradició convidar amics, amigues i familiars a gaudir de la festa, ja que les cabanes també simbolitzen la força i la unió que proporciona l’hospitalitat. Per aquesta raó, a banda de les celebracions familiars, a Barcelona hi haurà dos espais on poder gaudir públicament del Sucot: a la plaça de Garriga i Bachs, a Ciutat Vella, i a la plaça del Carme del barri del Camp de la Creu, a les Corts. Hi trobareu informació en aquest enllaç.

Sucà a la placeta del Pi, el 2018

Les cabañuelas, un sistema de predicció del temps

Buscant rastres de la celebració jueva en el folklore hispà, es coneix amb el nom de cabañuelas una forma de predicció meteorològica popular a llarg termini. Una de les explicacions de l'origen d'aquesta tradició es troba en què durant la festa de Sucot es feien prediccions de pluja, segurament un costum heretat com a pervivència en el desert. L'antropòloga Pilar Moreno Rodríguez (2) afirma que per metonímia el lloc on es feien les prediccions (la cabana jueva, dit també en castellà cabañuela) va acabar donant nom a la cerimònia.

Les cabañuelas, que encara perviuen en algunes poblacions, són tradicionals del sud d'Espanya: Andalusia (on, en un poblet d'Almeria, el nostre amic Xavi B. va conèixer les dues últimes persones que utilitzaven aquest mètode i ens n'ha explicat detalls), la Manxa, Múrcia, Canàries i en alguns llocs de la Meseta castellana, com a Madridejos (Toledo). Al nord d'Espanya s'utilitza un sistema similar anomenat témporas, i sistemes similars són coneguts en alguns països centreamericans, a Mèxic i Colòmbia.

Per predir els fenòmens atmosfèrics, l'expert (pagès o pastor) interpreta indicadors com les formes dels núvols, la direcció i la intensitat del vent, les característiques del Sol, la Lluna, els estels, la boira, la rosada, l'arc de Sant Martí o la calamarsa. També es fa servir el comportament dels animals, com l'aparició de formigues alades, certs moviments de les orelles dels rucs o el cant fora d'hores del gall. En les persones s'interpreten senyals prou coneguts arreu com picors a la pell on hi ha antigues ferides o dolors a les articulacions. I senyals de l'entorn domèstic com les humitats i el cruiximent de la fusta (bigues, mobles). En alguns llocs, també reben el nom de cabañuela alguns estris i instal·lacions rudimentaris que serveixen d'indicador, com és el cas de Canàries (vegeu la il·lustració).

La interpretació d'aquest senyals està relacionada amb l'observació i l'estadística, en un context dominat pels cicles naturals i agraris, que acaben sistematitzats (normalment) a partir de l'observació dels primers 24 dies d'agost de cada any, que permeten pronosticar quin serà el temps que farà durant els propers dotze mesos. Els primers dotze dies d'agost pronostiquen la primera quinzena de cada mes en ordre numèric ascendent (1 = agost, 2 = setembre...) i els segons dotze dies pronostiquen les segones quinzenes en ordre numèric descendent (13 = juliol, 14 = juny...).

Aquest mètode de pronòstic meteorològic no té, evidentment, cap base científica ni es pot sistematitzar perquè els fenòmens climàtics tenen un comportament difícil de predir a mesos vista. La sistematització popular no apareix fins que es publiquen els primers calendaris (com el Calendari dels pagesos o el Zaragozano). Fins aleshores, la memòria i l'observació a llarg i curt termini permetia (i permet) a pagesos i ramaders ajustar en cada moment unes prediccions fetes grosso modo, però sempre tenint en compte que els indicadors cíclics (les migracions animals són els més clars) tenen una alta fiabilitat.

*

Notes:


(1) Bíblia Catalana Interconfessional.

(2) Pilar Moreno Rodríguez, "La predicción metereológica, costumbre y creencia en Madridejos (Toledo)", en III Jornadas de Etnología de Castilla-La Mancha [Guadalajara, 1985. Actas]. Junta de Comunidades de Castilla-La Mancha, Servicio de Publicaciones, 1987.