El monestir de Santa Maria de Jonqueres dibuixat per Francesc Soler el 1864
Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona
El monestir
El monestir de Santa Maria de Jonqueres va ser construït l’any 1293 i acollia una congregació de religioses, les Monges Comanadores de Sant Jaume, branca femenina conventual de l'Orde de Sant Jaume de l'Espasa, procedent de Sabadell i Terrassa. Estava tancat per la muralla medieval i el baluard que un cop enderrocat va donar espai a la plaça Nova de Jonqueres (avui Urquinaona), i situat entre la Riera de Sant Joan o Torrent de Jonqueres (ara Via Laietana) i el carrer dels Arcs de Jonqueres (actual carrer Jonqueres).
El monestir de Jonqueres i voltants en un fragment d'un plànol de 1855
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya
Quan es va construir el monestir, al seu voltant només hi havia horts, fabricants de moles de molí (el proper carrer de les Moles ho recorda) i els corrals dels carnissers, situats en aquest indret perquè el Portal de Jonqueres, anomenat també del Cabeçatge, va ser l’entrada del bestiars a la ciutat fins que el cobrament de tributs va ser traslladat, a finals del segle XVI, al Portal de Sant Daniel, dins de l’actual Parc de la Ciutadella. La Riera de Sant Joan menava fins a tocar de la plaça del Mercadal (plaça de l’Àngel), per desviar-se convertida en claveguera cap a l’actual carrer dels Assaonador fins a desguassar al Rec Comtal, amb el descriptiu nom de Merdançar.
L’espai que avui s’obre entre la Via Laietana i Jonqueres, davant d’una entitat bancària, havia estat l’hort del monestir fins que és convertit en plaça de Jonqueres, amb una esvelta palmera al mig procedent de l’hort, que va donar nom a un ball situat en aquest indret: La Palmera.
La màgia
D’aquella illa d’espiritualitat no en queda aparentment res. Però, sense voler ferir susceptibilitats, farem màgia. Allà on va haver el monestir s’hi han alçat dos teatres, el Borràs, que continua en actiu, i el del Rei de la Màgia, que també era museu i ha estat tancat recentment. Potser haurà estat l’atzar, però l’altar ha estat canviat per un escenari i la màgia substitueix els misteris i els miracles. Els actors són uns altres, però tots fan de demiürgs. Construeixen personatges, invoquen un més enllà, creen del no-res, fan volar coloms, fan caure flames de foc sobre nostre, sacrifiquen el seu cos, converteixen l’aigua en vi, invoquen poders divins... i terrenals: ens tempten, ens fan creure el que no és.
Aquest teatre i museu estava regentat pels mateixos propietaris de la botiga El Rei de la Màgia del carrer de la Princesa, 11, establiment històric de la ciutat, fundat l’any 1881 pel mític mag Joaquim Partagàs (1848-1931), que va instal·lar a Barcelona l’únic teatre de l’il·lusionisme de l’Estat espanyol: el Saló Màgic, de la Rambla del Centre, 30.
Enderroc del convent de Jonqueres, el 1869
Lluís Rigalt. AHCB
L’espai que avui s’obre entre la Via Laietana i Jonqueres, davant d’una entitat bancària, havia estat l’hort del monestir fins que és convertit en plaça de Jonqueres, amb una esvelta palmera al mig procedent de l’hort, que va donar nom a un ball situat en aquest indret: La Palmera.
La plaça de Jonqueres amb la palmera de l'antic
hort del monestir, el 1874
Joan Martí. AFB
En els primera anys, l’hort tenia dos referents històrics. Un, el Palau Comtal Menor o de Valldaura, del segle IX, residència, segons la tradició, del comte Guifré el Pilós (865-897) i on al segle XIV es va obrir el carrer Comtal.
Finestra tapiada en un edifici d'origen medieval
del carrer de les Magdalenes, possibles
restes del palau de Valldaura.
Narcís Cuyàs (1908). AFCEC
Quan l’any 1860 les darreres restes van ser enderrocades, s’hi va descobrir un mosaic que representa una cursa de quadrigues que teòricament hauria tingut lloc al Circ Màxim de Roma. Datat en la primera meitat del segle IV, es conserva en el Museu d’Arqueologia de Catalunya i probablement va formar part d’una luxosa domus de Barcino. De 1908 és una fotografia de Narcís Cuyàs (Arxiu Fotogràfic del Centre excursionista de Catalunya) amb unes possibles restes del Palau Comtal Menor.
L’altre element era l’aqüeducte romà que des del segle I aC portava aigua d’un lloc proper al riu Besòs fins a Barcino per la porta del carrer del Bisbe, davant de la plaça Nova, on la reconstrucció de dos arcs projectats per l’arquitecte Adolf Florensa l’any 1958 ens indiquen el lloc exacte per on travessava les muralles. Dins la Casa de l’Ardiaca es poden veure els dos braços de l’aqüeducte i les restes de les dues muralles romanes. Segons la reconstrucció hipotètica, i com ho recordava l’antic carrer dels Arcs de Jonqueres, l’aqüeducte hauria de passar entre els actuals carrers d’Ortigosa i Sant Pere més Alt per anar a buscar l’interior de les illes de cases del carrer de les Magdalenes, en dues finques del qual es conserven quatre pilars de la conducció. Podeu seguir-ne el traçat aquí.
La congregació es va dissoldre el 1810 i l'edifici es va convertir en hospital militar i mitjan segle XIX es va transformar en correccional per passar a ser, uns anys més tard, caserna militar. El 1867 passa a ser església parroquial dedicada a la Concepció i Assumpció de la Mare de Déu, però el 1869 es enderrocat per raons urbanístiques.
El temple i el claustre van ser traslladats a l'Eixample, l’any 1871, a l’actual església de la Concepció del carrer d’Aragó, i se li va afegir al conjunt el campanar procedent de l'església de Sant Miquel que havia estat derruïda el 1869 a l’actual plaça de Sant Miquel, darrere de l’Ajuntament.
El mosaic del circ romà trobat en el Palau Comtal Menor
L’altre element era l’aqüeducte romà que des del segle I aC portava aigua d’un lloc proper al riu Besòs fins a Barcino per la porta del carrer del Bisbe, davant de la plaça Nova, on la reconstrucció de dos arcs projectats per l’arquitecte Adolf Florensa l’any 1958 ens indiquen el lloc exacte per on travessava les muralles. Dins la Casa de l’Ardiaca es poden veure els dos braços de l’aqüeducte i les restes de les dues muralles romanes. Segons la reconstrucció hipotètica, i com ho recordava l’antic carrer dels Arcs de Jonqueres, l’aqüeducte hauria de passar entre els actuals carrers d’Ortigosa i Sant Pere més Alt per anar a buscar l’interior de les illes de cases del carrer de les Magdalenes, en dues finques del qual es conserven quatre pilars de la conducció. Podeu seguir-ne el traçat aquí.
Vista aèria de part de la plaça de Jonqueres. A la dreta, el carrer de
Bilbao (primer tram construït de la Via Laietana). A l'esquerra,
el carrer dels Arcs de Jonqueres. Al fons, l'antiga Riera
de Sant Joan oberta per a la futura Via Laietana
Frederic Ballell, 1913. Arxiu Fotgràfic de Barcelona
La congregació es va dissoldre el 1810 i l'edifici es va convertir en hospital militar i mitjan segle XIX es va transformar en correccional per passar a ser, uns anys més tard, caserna militar. El 1867 passa a ser església parroquial dedicada a la Concepció i Assumpció de la Mare de Déu, però el 1869 es enderrocat per raons urbanístiques.
El monestir de Santa Maria de Jonqueres quan era caserna i després hospital militar, vist
des de la plaça de Jonqueres (a la dreta el carrer de Jonqueres)
des de la plaça de Jonqueres (a la dreta el carrer de Jonqueres)
Arxiu Gavín del Monestir de les Avellanes
El temple i el claustre van ser traslladats a l'Eixample, l’any 1871, a l’actual església de la Concepció del carrer d’Aragó, i se li va afegir al conjunt el campanar procedent de l'església de Sant Miquel que havia estat derruïda el 1869 a l’actual plaça de Sant Miquel, darrere de l’Ajuntament.
Claustre de Santa Maria de Jonqueres
Dibuix de Josep Mosterin (c. 1830-1860)
D’aquella illa d’espiritualitat no en queda aparentment res. Però, sense voler ferir susceptibilitats, farem màgia. Allà on va haver el monestir s’hi han alçat dos teatres, el Borràs, que continua en actiu, i el del Rei de la Màgia, que també era museu i ha estat tancat recentment. Potser haurà estat l’atzar, però l’altar ha estat canviat per un escenari i la màgia substitueix els misteris i els miracles. Els actors són uns altres, però tots fan de demiürgs. Construeixen personatges, invoquen un més enllà, creen del no-res, fan volar coloms, fan caure flames de foc sobre nostre, sacrifiquen el seu cos, converteixen l’aigua en vi, invoquen poders divins... i terrenals: ens tempten, ens fan creure el que no és.
Això és tot? Déu ha abandonat el temple i ens ha deixat en mans de pagans, endevins i mags? No. Déu habita el principal just a sobre del Teatre del Rei de la Màgia i paret per paret amb el Teatre Borràs, a l’Oratori de la Santa Faç.
La Santa Faç de Jesús o Verònica, com és coneguda popularment, és un vel de lli, venerat com a relíquia, que va servir, segons la tradició, per eixugar la cara sagnant de Jesús durant el Via Crucis. Venerada a Roma des del segle VIII, Bonifaci VIII la va traslladar al Vaticà el 1297. Posteriorment va passar a designar la dona que va eixugar la faç de Jesús mentre carregava la creu camí del Gòlgota: Verònica. L’etimologia del non prové del llatí vera, “verdadera”, i del grec llatinitzat εικόνα, “imatge”. És una akheiropoieta (en grec medieval, ἀχειροποίητα), és a dir, una icona feta sense les mans, creada miraculosament sense la intervenció humana. En aquest sentit, doncs, el terme també és aplicable a altres relíquies com el Sant Sudari de Torí, que reflecteix el cos sencer de Jesús, i el Sant Sudari d'Oviedo, que només en reprodueix el cap; teles totes elles que els creients suposen que haurien embolcallat el cadàver de Jesús durant l'enterrament. Per art de màgia (i de fe), el rostre i el cos de Jesús impresos sobre un material sensible.
.jpg)
Expliquen a la Pía Unión de la Santa Faz –una congregació de dones devotes de la relíquia, amb seu al carrer de Llúria, 4–, que el propietari del principal del número 15 del carrer de Jonqueres era un devot de la Santa Faç. Un dia va decidir muntar a casa seva un oratori i va fer portar des de Roma una rèplica de l'original de la relíquia que es conserva a la Basílica de Sant Pere. De la Verònica se’n conserven quatre relíquies: a Roma, a la Catedral de Jaén, a la Basílica del Sacré Coeur de París i al Monestir de la Santa Faç d'Alacant. Aquesta multiplicitat es justifica argumentant que el llenç va ser doblegat després de fet servir, la qual cosa va permetre la quàdruple impressió.
Amb els anys, aquell home va acabar aplegant al seu oratori milers de fidels que compartien la seva veneració, i en morir va encarregar-ne la gestió a aquella congregació femenina. La capella –que té horaris de visita per pregar– ocupa el que antigament era el menjador de l’habitatge que, com hem dit, està situat sobre l'antic Teatre del Rei de la Màgia. Decorat amb les estacions que representen el camí que Jesús va fer amb la creu cap al Calvari, l'altar està presidit per la rèplica de la Santa Faç.
Nota:
Segons les darreres notícies que m'han fet arribar, sembla que l'oratori és tancat. Per tant, sense museu i teatre del Rei de la màgia (ara convertit en Sala Arts Teatre) i sense oratori de la Santa Faç, només ens queden els dos teatres com a element d'aquesta trilogia màgica del solar l'antic monestir de Jonqueres.
La Santa Faç de Jesús o Verònica, com és coneguda popularment, és un vel de lli, venerat com a relíquia, que va servir, segons la tradició, per eixugar la cara sagnant de Jesús durant el Via Crucis. Venerada a Roma des del segle VIII, Bonifaci VIII la va traslladar al Vaticà el 1297. Posteriorment va passar a designar la dona que va eixugar la faç de Jesús mentre carregava la creu camí del Gòlgota: Verònica. L’etimologia del non prové del llatí vera, “verdadera”, i del grec llatinitzat εικόνα, “imatge”. És una akheiropoieta (en grec medieval, ἀχειροποίητα), és a dir, una icona feta sense les mans, creada miraculosament sense la intervenció humana. En aquest sentit, doncs, el terme també és aplicable a altres relíquies com el Sant Sudari de Torí, que reflecteix el cos sencer de Jesús, i el Sant Sudari d'Oviedo, que només en reprodueix el cap; teles totes elles que els creients suposen que haurien embolcallat el cadàver de Jesús durant l'enterrament. Per art de màgia (i de fe), el rostre i el cos de Jesús impresos sobre un material sensible.
.jpg)
Santa Faç pintada pel Greco entre 1586-1595
Museo del Prado
Expliquen a la Pía Unión de la Santa Faz –una congregació de dones devotes de la relíquia, amb seu al carrer de Llúria, 4–, que el propietari del principal del número 15 del carrer de Jonqueres era un devot de la Santa Faç. Un dia va decidir muntar a casa seva un oratori i va fer portar des de Roma una rèplica de l'original de la relíquia que es conserva a la Basílica de Sant Pere. De la Verònica se’n conserven quatre relíquies: a Roma, a la Catedral de Jaén, a la Basílica del Sacré Coeur de París i al Monestir de la Santa Faç d'Alacant. Aquesta multiplicitat es justifica argumentant que el llenç va ser doblegat després de fet servir, la qual cosa va permetre la quàdruple impressió.
Altar de l'Oratori de la Santa Faç
Foto: Xavi Soro (Crónicas de Thot)
Amb els anys, aquell home va acabar aplegant al seu oratori milers de fidels que compartien la seva veneració, i en morir va encarregar-ne la gestió a aquella congregació femenina. La capella –que té horaris de visita per pregar– ocupa el que antigament era el menjador de l’habitatge que, com hem dit, està situat sobre l'antic Teatre del Rei de la Màgia. Decorat amb les estacions que representen el camí que Jesús va fer amb la creu cap al Calvari, l'altar està presidit per la rèplica de la Santa Faç.
*
Nota:
Segons les darreres notícies que m'han fet arribar, sembla que l'oratori és tancat. Per tant, sense museu i teatre del Rei de la màgia (ara convertit en Sala Arts Teatre) i sense oratori de la Santa Faç, només ens queden els dos teatres com a element d'aquesta trilogia màgica del solar l'antic monestir de Jonqueres.
*
Aquesta història del Monestir de Jonqueres i molts altres relats de la història de Barcelona els podeu trobar en el llibre Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat (Viena Edicions, 2018), de venda a totes les llibreries
