Amb la trampa de l’accés a la informació, de creure que ho tenim tot a l’abast amb un clic, hem perdut una certa capacitat de sorpresa. El món ha deixat de ser estrany per convertir-se en un aparador. El circ de la vida ha deixat de ser aquella pista on la raresa era mostrada com un fenomen curiós. Ja no passegem pels escenaris individus de cultures tribals ni paguem per veure fenòmens de fira. La recreació d’escenes històriques o quotidianes amb autòmats i figures de cera han quedat obsoletes davant de les noves formes de representació del cinema, la televisió o la realitat augmentada. Per aquesta raó han passat a ser objectes de museu i els titelles sobreviuen entre un públic majoritàriament infantil. La curiositat, avui, se satisfà anant a una agència de viatges.
La diferència entre autòmats, titelles i figures de cera és prou evident. Els primers són ginys mecànics; els titelles són moguts amb fils, pals o dits; i les figures de cera... no es mouen, la qual cosa no invalida la seva funció representativa. Malgrat l’absència de l’alè vital, la vitalitat els ve donada per la tridimensionalitat i allò que representen: els antics museus de cera escenificaven fets reals i servien de crònica social i política. Malgrat aquestes diferències, tots pretenen el mateix crear il·lusió de realitat.
Els titelles són ninots animats amb valor simbòlic. La psicoanàlisi els considera un element ritual, un ídol que representa la mala consciència, el malestar o els impulsos subconscients reprimits per la moral, als quals se’ls permeten transgressions que no se li permetrien a un ésser humà. Els titelles representen la llibertat d’expressió i la crítica política i social a través de la sàtira i la ironia. En aquest sentit, compliria una funció similar a la de l’art, que tindria en el surrealisme la forma més audaç de l’alliberament, convertint el propi ésser humà en un autòmat creador.
Un dels espectacles que causaven més expectació a les fires i a les barraques itinerants eren els autòmats i els ninots de ventríloc, que compartien protagonisme amb la màgia, el circ, els endevins i els monstres de fira: dones barbudes, siamesos, dones serp, nans, gegants i homes elefant que presentaven malformacions diverses. La representació de l’alteritat; la representació d’un món ocult, d’una dimensió diferent de la vida.
Els autòmats han acompanyat l'ésser humà des de temps remots i constitueix una forma d’expressió que s'ha desenvolupat en diferents àmbits de la societat: des del significat mític que posseeix en algunes religions fins a manifestacions de valor artístic, passant per diverses formes d’entreteniment. Totes les civilitzacions comparteixen l'art de dotar de vida objectes, generalment amb formes antropomorfes, en cerimònies rituals, i moltes cultures expliquen l'origen de la humanitat a partir de figuretes modelades per un ésser diví. Judaisme i cristianisme comparteixen, per exemple, l’origen mític de l’ésser humà a partir d’una figura de fang, Adam i Eva. En la mitologia nòrdica, Odín crea el primer home (Ask) i la primera dona (Embla) a partir de dos troncs. El Gòlem de la càbala jueva també és una figura de fang a la qual es dóna vida escrivint en el seu front la paraula emet, que en hebreu vol dir “vida”.
L’origen tant dels autòmats com dels titelles cal anar-los a buscar a Orient. Des del 2000 aec fins el segle XVII, a la Xina i el Japó es desenvolupen diverses tècniques de representació: titelles de pal, de fils, de dit, ombres, figures negres i autòmats. Durant l’expansió de l’islam, els àrabs van fer de pont entre Orient i Occident, i en el segle XIII trobarem documentats a Europa els primers autòmats i titelles. Però serà durant el Renaixement que aquest artefactes se sofisticaran de la mà dels grans artistes del període i sota el mecenatge dels reis i la noblesa, que decoraven els seus salons amb enginys de tota mena. Els rellotges, privats i públics, amb els seus sofisticats mecanismes teatrals per donar les hores, o les carasses de moros de les esglésies, que durant el cicle nadalenc escopien caramels per la boca, en són hereus.
Durant el Barroc, autòmats i titelles es van trobar en els corrals de comèdies en l’anomenada “màquina reial”, on els recursos escenogràfics i mecànics convertien l’escenari en un gran autòmat, un imago mundi, un univers tancat on feien vida els titelles, i que va ressorgir temporalment a principis del segle XX amb Valle-Inclán, García Lorca, Benavente, Unamuno o Alberti. La història és llarga fins arribar als nostres dies i no ens hi detindrem, malgrat que ens sap greu deixar Frankenstein pel camí. Com dèiem, els titelles han sobreviscut com a espectacle familiar, mentre els autòmats se sofisticaven buscant dotar-los de vida en forma de jugadors d’escacs, endevins i robots diversos, fins a convertir-se en una joguina que alhora ha estat substituïda per les computadores.
Per intentar recuperar aquella màgia l’Arts Santa Mònica va presentar el 2015-2016 l’exposició “Figures del desdoblament: titelles, màquines i fils”, una idea d'Anna Valls (Museu de les Arts Escèniques) i Toni Rimbau, que està dedicada, precisament, a l’alteritat a través del teatre de titelles, visual i d’objectes. El titella com a figura que representa anhels, lluites i realitats interiors de l’ésser humà, entès en sentit molt ampli: des de la seva representació de perfil realista elaborada amb fusta fins als desafiaments conceptuals dels robots de materials sintètics.
Del catàleg de l'exposició se'n'va fer càrrec l'editorial Comanegra, amb una magnífica edició, imprescindible per a tots els amants del món de la representació humana a través de titelles i autòmats. El llibre, a més de reflectir el contingut de la mostra, presenta set articles que aprofundeixen en la dimensió filosòfica, antropològica i vivencial de les figures animades i els titelles, sota el mestratge dels seus autors: Cesc Martínez, Albert Lladó, Maryse Badiou, Manuel Delgado, Pere Capellà-Simó, Roberto Fratini i Víctor Molina.
La mostra va ocupar els dos pisos de l’Arts Santa Mònica. A la primera planta hi havia «Les 7 portes de l’alteritat», un recorregut temàtic per set espais que formen un itinerari amb la idea del desdoblament figuratiu. Al segon pis, «El rebost del titella», un desplegament dels diversos àmbits, tècniques i especificitats del teatre de titelles. Bona part de les peces que s’exposen provenen de creadors en actiu, artistes individuals, companyies i associacions. Com a patrimoni viu que són els titelles, una altra gran part de les peces ve de museus, molt especialment del MAE de l’Institut del Teatre i del TOPIC de Tolosa (Guipúscoa).
Deixant de banda el Marionetàrium de la Companyia de Marionetes d'Herta Frankel i Museu d'Autòmats, tots dos al Tibidabo, i el Teatro de Autómatas que Gustavo Cañas va restaurar l’any 1992 i que continua en actiu (va ser a Barcelona durant el Fòrum de les Cultures del 2004), l’últim espectacle d’autòmats va ser el de Francesc Roca, que també va ser el darrer a passejar com a espectacle un museu anatòmic. Des de Bereshit hem reconstruït la història d’aquest museu i d’altres que es van instal·lar a Barcelona entre 1849 i 1938. Aprofitant l’exposició de l’Arts Santa Mònica vam presentar la primera biografia de Francesc Roca, com a mag, ventríloc, titellaire i empresari, editada i publicada per Unima (Unión Internacional de Marionetas) per al número 8 de la revista Fantoche, on compartim sumari amb els titelles de Pepe Otal, els autòmats de Narbón i el Teatre de Titelles de Marc Chagall. Tot un luxe i un honor.
La diferència entre autòmats, titelles i figures de cera és prou evident. Els primers són ginys mecànics; els titelles són moguts amb fils, pals o dits; i les figures de cera... no es mouen, la qual cosa no invalida la seva funció representativa. Malgrat l’absència de l’alè vital, la vitalitat els ve donada per la tridimensionalitat i allò que representen: els antics museus de cera escenificaven fets reals i servien de crònica social i política. Malgrat aquestes diferències, tots pretenen el mateix crear il·lusió de realitat.
Els titelles són ninots animats amb valor simbòlic. La psicoanàlisi els considera un element ritual, un ídol que representa la mala consciència, el malestar o els impulsos subconscients reprimits per la moral, als quals se’ls permeten transgressions que no se li permetrien a un ésser humà. Els titelles representen la llibertat d’expressió i la crítica política i social a través de la sàtira i la ironia. En aquest sentit, compliria una funció similar a la de l’art, que tindria en el surrealisme la forma més audaç de l’alliberament, convertint el propi ésser humà en un autòmat creador.
Un dels espectacles que causaven més expectació a les fires i a les barraques itinerants eren els autòmats i els ninots de ventríloc, que compartien protagonisme amb la màgia, el circ, els endevins i els monstres de fira: dones barbudes, siamesos, dones serp, nans, gegants i homes elefant que presentaven malformacions diverses. La representació de l’alteritat; la representació d’un món ocult, d’una dimensió diferent de la vida.
Autòmat de la Monyos del Museu
d'Autòmats del Tibidabo
Gotyna (2006)
Els autòmats han acompanyat l'ésser humà des de temps remots i constitueix una forma d’expressió que s'ha desenvolupat en diferents àmbits de la societat: des del significat mític que posseeix en algunes religions fins a manifestacions de valor artístic, passant per diverses formes d’entreteniment. Totes les civilitzacions comparteixen l'art de dotar de vida objectes, generalment amb formes antropomorfes, en cerimònies rituals, i moltes cultures expliquen l'origen de la humanitat a partir de figuretes modelades per un ésser diví. Judaisme i cristianisme comparteixen, per exemple, l’origen mític de l’ésser humà a partir d’una figura de fang, Adam i Eva. En la mitologia nòrdica, Odín crea el primer home (Ask) i la primera dona (Embla) a partir de dos troncs. El Gòlem de la càbala jueva també és una figura de fang a la qual es dóna vida escrivint en el seu front la paraula emet, que en hebreu vol dir “vida”.
L’origen tant dels autòmats com dels titelles cal anar-los a buscar a Orient. Des del 2000 aec fins el segle XVII, a la Xina i el Japó es desenvolupen diverses tècniques de representació: titelles de pal, de fils, de dit, ombres, figures negres i autòmats. Durant l’expansió de l’islam, els àrabs van fer de pont entre Orient i Occident, i en el segle XIII trobarem documentats a Europa els primers autòmats i titelles. Però serà durant el Renaixement que aquest artefactes se sofisticaran de la mà dels grans artistes del període i sota el mecenatge dels reis i la noblesa, que decoraven els seus salons amb enginys de tota mena. Els rellotges, privats i públics, amb els seus sofisticats mecanismes teatrals per donar les hores, o les carasses de moros de les esglésies, que durant el cicle nadalenc escopien caramels per la boca, en són hereus.
Durant el Barroc, autòmats i titelles es van trobar en els corrals de comèdies en l’anomenada “màquina reial”, on els recursos escenogràfics i mecànics convertien l’escenari en un gran autòmat, un imago mundi, un univers tancat on feien vida els titelles, i que va ressorgir temporalment a principis del segle XX amb Valle-Inclán, García Lorca, Benavente, Unamuno o Alberti. La història és llarga fins arribar als nostres dies i no ens hi detindrem, malgrat que ens sap greu deixar Frankenstein pel camí. Com dèiem, els titelles han sobreviscut com a espectacle familiar, mentre els autòmats se sofisticaven buscant dotar-los de vida en forma de jugadors d’escacs, endevins i robots diversos, fins a convertir-se en una joguina que alhora ha estat substituïda per les computadores.
Per intentar recuperar aquella màgia l’Arts Santa Mònica va presentar el 2015-2016 l’exposició “Figures del desdoblament: titelles, màquines i fils”, una idea d'Anna Valls (Museu de les Arts Escèniques) i Toni Rimbau, que està dedicada, precisament, a l’alteritat a través del teatre de titelles, visual i d’objectes. El titella com a figura que representa anhels, lluites i realitats interiors de l’ésser humà, entès en sentit molt ampli: des de la seva representació de perfil realista elaborada amb fusta fins als desafiaments conceptuals dels robots de materials sintètics.
Catàleg de l'exposició, Comanegra, 2015
Del catàleg de l'exposició se'n'va fer càrrec l'editorial Comanegra, amb una magnífica edició, imprescindible per a tots els amants del món de la representació humana a través de titelles i autòmats. El llibre, a més de reflectir el contingut de la mostra, presenta set articles que aprofundeixen en la dimensió filosòfica, antropològica i vivencial de les figures animades i els titelles, sota el mestratge dels seus autors: Cesc Martínez, Albert Lladó, Maryse Badiou, Manuel Delgado, Pere Capellà-Simó, Roberto Fratini i Víctor Molina.
La mostra va ocupar els dos pisos de l’Arts Santa Mònica. A la primera planta hi havia «Les 7 portes de l’alteritat», un recorregut temàtic per set espais que formen un itinerari amb la idea del desdoblament figuratiu. Al segon pis, «El rebost del titella», un desplegament dels diversos àmbits, tècniques i especificitats del teatre de titelles. Bona part de les peces que s’exposen provenen de creadors en actiu, artistes individuals, companyies i associacions. Com a patrimoni viu que són els titelles, una altra gran part de les peces ve de museus, molt especialment del MAE de l’Institut del Teatre i del TOPIC de Tolosa (Guipúscoa).
Fantoche 8
Deixant de banda el Marionetàrium de la Companyia de Marionetes d'Herta Frankel i Museu d'Autòmats, tots dos al Tibidabo, i el Teatro de Autómatas que Gustavo Cañas va restaurar l’any 1992 i que continua en actiu (va ser a Barcelona durant el Fòrum de les Cultures del 2004), l’últim espectacle d’autòmats va ser el de Francesc Roca, que també va ser el darrer a passejar com a espectacle un museu anatòmic. Des de Bereshit hem reconstruït la història d’aquest museu i d’altres que es van instal·lar a Barcelona entre 1849 i 1938. Aprofitant l’exposició de l’Arts Santa Mònica vam presentar la primera biografia de Francesc Roca, com a mag, ventríloc, titellaire i empresari, editada i publicada per Unima (Unión Internacional de Marionetas) per al número 8 de la revista Fantoche, on compartim sumari amb els titelles de Pepe Otal, els autòmats de Narbón i el Teatre de Titelles de Marc Chagall. Tot un luxe i un honor.
