Baixant de la font del Gat

Baixant de la font del Gat

A la plaça de Sant Agustí Vell, dita antigament del Pont d’en Campderà, per on passava el Rec Comtal, i després plaça dels Arcs de l’Antic Convent de Sant Agustí, la intervenció sobre l’edifici que fa xamfrà amb Tantarantana i Carders, va suposar la misteriosa desaparició de la font de Sant Agustí, d’origen gòtic, que ocupava tota la cantonada; va ser desmuntada peça a peça durant les obres (1996) amb l'objectiu de tornar-la muntar en el mateix lloc un cop acabades, però això no va passar mai, i se’n desconeix el parador. L’actual n’és una reproducció.

La font gòtica de Sant Agustí, l’any 1957, desapareguda 

a dècada de 1990. Francesc Ribera Colomer. AFB

Se la coneixia com la font del Gat perquè l'aigua rajava d’un cap de gat de pedra i permetia distingir-la de la font de ferro forjat del centre de la plaça. La tradició popular atribueix la localització de la font de la cançó Baixant de la font del Gat de la “Marieta de l’ull viu” a dues fonts: la dels Jardins Laribal de Montjuïc i la de la plaça de Sant Agustí Vell, com afirma una placa col·locada al capdamunt de la font. La memòria popular del barri assegura que la font del Gat de Montjuïc és del 1928; en canvi, la de Sant Agustí és anterior. Pel que fa als protagonistes de la cançó, es diu que la Marieta va néixer al carrer del Portal Nou, que mai va sortir del barri i que el soldat era de la caserna militar de Sant Agustí.

La font del Gat de Montjuïc

La font de Montjuïc no és de 1928, és clar. Segons una tradició poc consistent, va ser descoberta l’any 1855 per un gat. Però com veurem, existeix de molt més antic. Com ens explica Julio-Carlos García Castrillón, que gestiona l’arxiu de la família Bacardí, la primera menció de l'existència de la font del Gat apareix en unes escriptures d'Antoni Nadal de Casanovas, adroguer i comerciant enriquit. El document, de data 8 de març de 1776, deixa testimoni de la compra en pública subhasta dels terrenys de l’antic convent de Santa Madrona, aleshores en ruïnes, dins dels quals hi ha la font del gat. A la premsa, es menciona per primer cop al Diario de Barcelona l’any 1805, en un breu per avisar de la pèrdua d’un objecte tot tornant de la font de Montjuïc cap el portal de Santa Madrona i que es gratificarà a qui el torni al propietari.

La font del Gat l’any 1892 quan encara estava en un entorn

rural, dibuixada pel gravador i pintor barceloní

Alexandre Cardunets Cazorla (1871-1944). AHCB

Al tombant dels segles XIX-XX, la font encara és en un entorn rural, com podem veure en el dibuix de Cardunets, però l’entorn comença a convertir-se en lloc de trobada de la societat política i gastronòmica la Colla de l’Arròs, fundada el 1854; concretament on el 1919 es construirà la Casa Balaguer substituïda el 1973 pel Museu Etnològic i de Cultures del Món.

Serà durant la primera dècada del XX que tant a la font del Gat com la resta de fonts de Montjuïc es popularitzaran les fontades, les excursions a la muntanya per menjar i anar-hi a passar el dia. De fet, no era res nou. Antigament, l'aigua sortia entre les pedres “con chorrear cantarino y glugluteante", com descrivia Luis Baile Lisón l’any 1940 a Montjuich de Antaño. Des del segle X hi ha notícies de fonts a Montjuïc i des del XIV es feien aplecs a les fonts veïnes a les ermites com Sant Julià, Sant Ferriol, San Bertran o Santa Madrona; a finals del segle XVI i inicis del XVII, el rector de Vallfogona parla de la font dels Tarongers (probablement la font Trobada), al torrent del mateix nom, també conegut com torrent dels Jueus perquè també feia de camí que pujava fins el cementiri jueu, que ocupava els terrenys de la Societat de Tir al Colomí (1906) i les antigues Atraccions de Montjuïc (1966-1998; avui jardins Joan Brossa). Una bona part del cementiri encara conserva sepultures i làpides (la majoria de les recuperades són al Museu d'Història de la Ciutat) i espera de fa anys ser monumentalitzat i dignificat. 

La font Trobada, també coneguda com de la Magnèsia, era popular el segle XVIII pel seu contingut en sals d’aquest mineral. Era situada al final d'un caminet costerut del torrent dels Tarongers, entre la part alta del carrer Roser i del carrer Nou. L’any 1778, el Baró de Maldà en feia esment al Calaix de sastre:

“Cosa de poch temps hà se hà descubert una Font, á la que nomenan Trobada al peu de la montaya de Montjuich, que fá proba als que hán begut de la dita aigua, facilitant-los l'orina i purgació del ventrell. Yo no la hé probada per no tenirla menester.”

La font rajava en un pati que també s'utilitzava com a pista de ball, i on el 1817 es va inaugurar un quiosc de refrescos. Aquesta va ser l’evolució de gairebé totes les fonts de Montjuïc, convertides en llocs de trobada lúdica i festiva. Algunes, però, van adquirir mala fama, tant per les baralles com per les trobades sexuals. L’Esquella de la Torratxa en feia broma dient que per allà hi havia passat sis generacions veient “el cargol que treu banya” i fent créixer la població de Barcelona  (vegeu Les fonts de Montjuïc)..

Tornant a la font del Gat, l’any 1908, l'Ajuntament de Barcelona compra la finca a l’advocat i periodista Josep Laribal, per convertir-la en un dels primers jardins públics de la ciutat i s’obren al públic el dia de la revetlla de Sant Joan de 1910. Dins d’aquests jardins, però en els terrenys que acabarien sent l’Escola del Bosc (1914) i la Fundació Miró, hi havia també la font de Laribal o del Parc de Baix. I entremig de totes dues hi va haver la font d’en Pessetes, que rebia aquest nom perquè es deia que l’any 1848 s’hi va trobar una olla plena de monedes d’or, la qual cosa va atraure gent que hi anava a buscar fortuna i en van quedar uns versos populars: “Busca en la font d’en Pessetes / el que mai no has de trobar: / un home que amb les mans fredes / s’hagi sabut escalfar.”

La font del Gat l’any 1914. Frederic Ballell. AFB

L’èxit serà immediat i l’any 1914 L’Esquella de la Torratxa es fa ressò de la bondat de la font del Gat i del servei que s’hi ofereix, com es pot veure a la fotografia de Frederic Ballell, també de 1914:

“Desde que una noia i un soldat l’immortalitzaren és aquesta font la reina de les fonts de la ciutat, i, comparat al séu renom, no és res el de la font de Canaletes, ni el de la del «Lleó», «Canari», «del Carbó», «Mogueral», «del Mico», i, per acabar d’una vegada, cap absolutament. Tenim la mes absoluta certesa de que cap llegidor barceloní ha deixat de recrear-se amb la seva aigua, siga barrejant-la amb eixarop u orxata, siga bevent-la pura, després d’un glop d’aiguardent o de mastegar anissos; pero, com que molt bé podría succeir que algú de pagés, o de vila forana, entres en tentacions d’arribar-s’hi, després de llegir lo molt i bo que d’ella s’ha d’esplicar, començarem acompanyant-li com si ell fos la Marieta i nosaltres el soldat.”

Entre el 1916 i el 1918 Jean Claude Nicolas Forestier amb Nicolau M. Rubió i Tudurí com a ajudant, es fa càrrec de la urbanització jardí de Laribal, que acabarà en solitari Rubió i Tudurí. Es va renovar l'espai de la font del Gat i es va col·locar com a sortidor el cap d'un gat esculpit en pedra. Quan l’any 1925, Puig i Cadafalch (encarregat de la urbanització de la muntanya per a l'Exposició Internacional de 1929) construeix un restaurant davant mateix de la font, la portalada d’accés al recinte de la font i el restaurant és coronada per un plafó ovalat amb dos gats negres simètrics i l’any 1884 inscrit, que no se sap a què fa referència.

D’altra banda, de la font de Sant Agustí i el nom popular de font del Gat res se’n pot dir més enllà del que explica la tradició oral dels veïns. Ni tan sols Amades en parla.

Història de la cançó

Pel que fa a la cançó, la història de la “Marieta de l’ull viu” és una tonada popular antiga de tradició oral que és esmentada per primer cop com a tal al Cançoner musical popular català (1918) de Rossend Serra i Pagès, però el primer cop que trobem un fragment escrit de la cançó és l’any 1898, al setmanari satíric L’Olla, però en un context que no té res a veure ni amb la cançó ni amb la font.

Partitura de la versió popular de Baixant de la font del Gat

La primera mostra de dur la Marieta més enllà de la cançó popular és de l'any 1910, quan el director barceloní Ricardo de Baños va fer una comèdia de cinema mut amb el mateix títol de la cançó.

Al setmanari El poble català d'agost de 1912 es publica la primera estrofa amb una variant: “Tornant de la font del gat / una noia, una noia. / Tornant de la font del gat / una noia y un soldat.” Podria semblar que el “baixant” de Montjuïc és un afegit posterior, però a l’Arxiu Municipal de Lloret de Mar es conserva la partitura de 1907 “Tornant de la font del Gat”, que es descriu com a cor humorístic de Jaume Gelabert o Gilabert o Gilbert i Rinch o Rusch.

Les variacions en les lletres de les cançons i la poesia popular són una característica de la transmissió oral que permet adaptar el contingut a les circumstàncies del lloc on s’adopta la cançó. Això ens porta a la possibilitat que la cançó pugui fer referència tant a la font del Gat de Montjuïc o a qualsevol altra. El lloc és intercanviable per un altre. Els qui són importants són els protagonistes i la relació que estableixen, sigui eròtica, romàntica o dramàtica. La Marieta i el soldat són dos personatges arquetípics que compleixen la seva funció dramàtica; com el del mariner que deixa un amor en cada port i el drama romàntic de la noia que veu partir l’enamorat mentre es queda sola, es lleva la vida o es veu abocada a la prostitució.

Serà a la dècada de 1920, però, que es popularitzarà quan es faci servir a la lletra d’un cuplet, en una obra de teatre, una sardana i, de nou, cinema. El cuplet La Marieta de l'ull viu, amb lletra del dramaturg Faust Casals i música de l’olotina Càndida Pérez (1893-1989), que incloïa també la tonada popular va ser estrenat cap al mes de novembre de 1920, interpretada per la cupletista menorquina Pilar Alonso (1897-1980) al teatre Eldorado de la plaça de Catalunya.

Lletra del cuplet La Marieta de l'ull viu, del dramaturg Faust Casals

i música de Càndida Pérez, publicada El llibre del cuplet català.

Barcelona: Editorial Bonavia, 1929

La cançó original, com molt bé ens recorda Pere Cowley, té un contingut eròtic que era habitual en el repertori musical popular dels segles XVIII-XIX que no s’escapava als oients de l’època i que el cuplet, gènere que jugava amb el doble sentit de les lletres, es va encarregar de recuperar. No només les trobades de noies i soldats eren habituals a les fonts de Montjuïc on s’hi feia ball, sinó que les figues de moro i el clavell tenen una lectura sexual evident que amb els anys s’ha anat perdent fins convertir-se en una cançó infantil.

L’any 1922, el dramaturg i director de cinema nascut a Lleida Amichatis (Josep Amich i Bert, 1888-1965) i l’escriptor de sainets i dramaturg barceloní Gastó A. Màntua (Gastó Alonso i Manaut (1878-1947) escrivien Baixant de la font del gat o la Marieta de l'ull viu, una tragicomèdia d’èxit notable que va ser estrenada el 15 d’abril de 1922 al Gran Teatre Espanyol per la companyia de Josep Santpere. El mateix Amichatis va adaptar-la al cinema i va dirigir-la l’any 1927, amb els mateixos actors de la companyia de Santpere que la van popularitzar als escenaris.

Més tard, l’any 1926, basant-se en la cançó popular i amb text del lletrista Antoni Vives, el compositor barceloní Enric Morera (1865-1942), autor de La Santa Espina, amb lletra d’Àngel Guimerà (1845-1924), en va compondre una popular sardana estrenada al Palau de la Música Catalana.

Existeix un manuscrit d’una partitura probablement anterior de Miquel Picazo Ronda, autor també de la sardana Rosalia, però del qual no es té cap dada més enllà dels manuscrits de les dues sardanes.

Epíleg

Montjuïc ha guanyat la partida. La versió més coneguda de la cançó ha acabat sent l’original, despullada de la picardia eròtica de la lletra. Entre mig d’una i l’altra hi ha el camí en què neix l’oci popular i de masses; el pas dels versos d’ambient rural i preindustrial a l’esclat del Paral·lel barceloní que neix a finals del XIX i principis del XX, que posa sobre els escenaris els drames individuals o col·lectius que la veu de la cupletista o el gest de l’actriu i l’actor porten a la catarsi del públic, a l’alliberació de les emocions primàries, a la rialla.

Les Venus dels museus anatòmics

 

La Venus anatòmica del Museu de la Història

de la Medicina de Catalunya

© Aleix Pons

L'any 2021, coincidint amb la publicació de Barcelona Freak Show: història de les barraques de fira i els espectacles ambulants, del segle XVIII al 1939, publicat per Viena Edicions i l'Ajuntament de Barcelona, la Societat Catalana d'Història de la Ciència i la Tècnica posava en marxa "Cròniques de ciència" un projecte de comunicació per explicar històries de ciència a través de càpsules audiovisuals breus, que tenen com a protagonista un objecte, un espai, una pràctica, uns actors, uns públics o un concepte científic. Precisament, la gran majoria dels espectacles que protagonitzen Barcelona Freak Show estan relacionats amb la ciència o la prenen com a excusa per exhibir davant d'un públic profà allò que l'ètica i la moral (i també la llei) no haurien permès en unes altres circumstàncies.

A la primera «crònica de ciència», el doctor Alfons Zarzoso, professor d'Història de la Ciència, ens explica l'origen de les Venus anatòmiques i especialment la Venus del Museu de la Història de la Medicina de Catalunya. Unes peces artístiques que suggereixen, mitjançant una estètica seductora, un viatge a la representació del cos nu de la dona i la construcció de la masculinitat, a través dels gabinets d'anatomia de les universitats, de col·leccions anatomies humanes itinerants i les fires, i les mirades controlades i descontrolades de públics formats per homes. Del segle XVIII a l’actualitat, les Venus anatòmiques i la resta de peces que acompanyen les col·leccions són partícips de la construcció de la mirada androcèntrica contemporània sobre el cos de la dona.

Barcelona va ser escenari prolífic de Venus anatòmiques que van formar part de les gairebé quaranta col·leccions que es van exhibir a la ciutat entre la dècada de 1820 i 1938. De l'evolució, el contingut i on es van mostrar aquestes col·leccions en parlem a Barcelona Freak Show. I si no us hem acabat de seduir, us deixem amb el vídeo profusament il·lustrat i el relat d'Alfons Zarzoso, a qui hem d'agrair el seu mestratge i que ens permetés compartir les primeres passes dins d'aquest fascinant món, en què ciència i espectacle es donen necessàriament la mà.

Barcelona 1926

Plànol de Barcelona (1926)

Institut Cartogràfic de Catalunya

El fragment de pel·lícula que veureu a continuació va ser filmat des d'un tramvia i forma part del documental Gent i paisatge de Catalunya de l'operador i director manresà Josep Gaspar i Serra (Manresa, 1892 - Barcelona, 12 de gener de 1970). És de 1926, precisament l'any en què un tramvia de la línia 30 atropellava Gaudí, el 7 de juny, a la Gran Via prop de la plaça de Tetuan. Com a conseqüència d'aquest accident, l'arquitecte moriria tres dies després a l'hospital de la Santa Creu.

En la realització d’aquest document, coordinat pel periodista Paco Madrid, Gaspar va comptar amb la col·laboració literària dels escriptors Josep Maria de Sagarra i Alexandre Plana. El recorregut que segueix la pel·lícula és molt similar (Rambla, passeig de Gràcia, carrer Gran de Gràcia) al que va filmar Ricardo de Baños l'any 1909 a Barcelona en tramvia, però com es pot comprovar el paisatge barceloní ha canviat força. Som als anys 20. Barcelona ha prosperat molt durant aquestes dècades, malgrat la dictadura de Primo de Rivera, i s'ha convertit, durant la Gran Guerra, en una ciutat cosmopolita. Els mitjans de transport ja no són majoritàriament els carros i les bicicletes de principis de segle, i els cotxes de motor comencen a imposar-se.

Josep Gaspar va formar part del grup conegut com "els tres reis màgics" juntament amb els fotògrafs Sagarra i Torrents, i com a fotògraf va ser un dels pioners de la fotografia aèria catalana i va ser el fotògraf oficial de l'aeròdrom Canudas entre 1920 i 1933.

La seva carrera, però, va estar sempre lligada al món de cinema, raó per la qual també és considerat com un dels capdavanters de la cinematografia catalana. Com a operador i posteriorment director de fotografia va produir una extensa filmografia: va plasmar els esdeveniments de la Setmana Tràgica a Els successos de Barcelona (1909). El documental Gent i paisatge de Catalunya va servir per donar a conèixer diferents paisatges naturals de la Costa Brava, imatges de la societat barcelonina i llocs com l'Hotel Colon de la plaça de Catalunya o l'Ateneu Barcelonès, i personalitats importants de la vida cultural catalana del moment.

Del Primer de Maig de 1890 a la Demostración Sindical de 1960 al Camp Nou

Manifestants del Primer de maig de 1890 sota el monument a Colom

La Ilustración Española y Americana, 8 de maig de 1890

Il·lustració de M. Suñé (AHCB)

El Primer de Maig de 1890

L'1 de maig com a Dia Internacional dels Treballadors va ser establert l'any 1889 per homenatjar els Màrtirs de Chicago: Albert Parsons, George Engel, August Spiez, Adolph Fischer, Michael Schwab i Samuel Fielden, els anarquistes i obrers condemnats a la forca (als dos últims se'ls va commutar la pena per cadena perpètua), detinguts per la manifestació de la vaga de 1886. Van ser acusats de les morts causades per una bomba, però el 1893 es va fer una revisió del procés i se'n va demostrar la innocència: els qui eren a la presó van ser posats en llibertat i els morts, rehabilitats públicament.

La primera celebració del Primer de Maig a l'Estat espanyol es va fer a Barcelona l'any 1890. Setmanes abans de la data, les diverses organitzacions del moviment obrer miraven de posar-se d'acord en quina havia de ser la manera d'actuar per reivindicar uns drets que incloïen la reducció de la jornada laboral a vuit hores, objectiu, però, que no s'aconseguiria fins la vaga de La Canadenca de 1919 (vegeu "Els barris del Raval: vivers de revolucionaris").

A mesura que s’apropava l’1 de maig, les organitzacions no acabaven de posar-se d'acord en la manera d'actuar: una manifestació que servís de primer pas per pressionar el Govern i la Patronal per fer el canvis desitjats o fer directament una vaga general. A falta de cinc dies, paletes, boters, fusters, sabaters, teixidors, marbristes, tipògrafs, forners, una part dels conductors de tramvies i uns quants gremis més convoquen una vaga després d'haver fet arribar les peticions reivindicatives als seus patrons, i seran precisament aquests gremis els que més tard declararan la vaga general. De fet, la darrera setmana d’abril molts d'ells ja s'havien declarat en vaga, amb els obrers de Sant Martí de Provençals i Gràcia al capdavant. El 28 d’abril els partidaris de la manifestació i lliurament de peticions a l’autoritat tanquen l’acord de fer un míting al Teatre Tívoli i tot seguit una manifestació, que acabarà aplegant més de 20.000 persones, que des del teatre passaran per la plaça de Catalunya, la Rambla i Colom, fins a arribar a Governació, al Pla de Palau, encapçalats per una bandera roja i amb consignes que reivindica la jornada de vuit hores. Rebuts pel Governador, que agraeix el bon seny als manifestants, la manifestació es va dissoldre de forma pacífica.

Els manifestants del Primer de Maig de 1890 davant del Teatre Principal,

a la Rambla, després de passar per Capitania i Governació

La Ilustración Española y Americana, 8 de maig de 1890

Il·lustració de Joan Puggarí

Més tard, una manifestació de més de 2.000 obrers partidaris de la vaga general arriba també a Colom i la Guàrdia Civil s'hi enfronta, però reben l'ordre d'aturar les càrregues. Semblava que la vaga general havia triomfat.

El dia 2 de maig al matí segueixen les concentracions d'obrers, però ara tornen les càrregues i es declara l’estat de setge a tot Catalunya, i enmig de les negociacions hi ha detencions i consells de guerra. El 3 de maig, amb el suport de la Guàrdia Civil, els patrons obren les fàbriques, però els treballadors es mantenen en vaga. Malgrat tot, entre el 4 i el 5 els problemes de subsistència conseqüència de no cobrar el jornal i les millores que alguns gremis havien obtingut dels seus patrons va portar bona part dels obrers a desconvocar la vaga, en contra dels líders anarquistes, que creien que les millores eren insuficients, com es comprovaria en les dècades següents.

Per ampliar la informació sobre aquells esdeveniments a Barcelona, vegeu l'article "El Primer de Maig de 1890 i el Camp de les Carolines" de Júlia Costa, a la revista Catxipanda de Tot Història Associació Cultural.

La Demostración Sindical de 1960

La III Demostración Sindical del 1º de Mayo es va fer l'any 1960 al Camp Nou del F. C. Barcelona, però el lloc habitual era l'estadi Santiago Bernabéu, presidida pel Generalísimo. Agrupacions sindicals (el sindicat vertical únic), Educación y Descanso, la Falange Española i els Coros y Danzas de la Sección Femenina, entre d'altres, executaven exercicis gimnàstics i balls tradicionals i folklòrics per celebrar el dia de San José Obrero, després anomenat Día del Trabajo, imitant les posades en escena habituals dels feixismes europeus del segle XX: disciplina i harmonia com a sinònims de cohesió i pàtria.

III Demostración sindical del 1º de Mayo

Barcelona, Camp Nou, 1960

Com que el dilluns només es publicava La hoja del lunes, la crònica de La Vanguardia va aparèixer dimarts 3 de maig de 1960, on se subratllava que "la presencia de Franco suscitó entusiasticas manifestaciones de adhesión en todo el trayecto desde el Palacio de Pedralbes".

Fa quatre dies mal comptats. Miro enrere i se'm fa un buit a l'estómac, com amb les processons de Setmana Santa, o la desfilada de la Guàrdia Mora. Miro endavant... i se'm fa un buit a l'estómac.

Imatges de la III Demostración Sindical de 1960 al Camp Nou

NO-DO

Cliqueu la imatge i podreu veure el reportatge del NO-DO

Cap a la República en tramvia

14 d'abril de 1931, proclamació de la II República

Font: Bundesarchive

La fotografia que encapçala l'apunt, d'autor desconegut i conservada en el Bundesarchive du el títol: "Republikanische Studenten und Arbeiter durchfahren auf einer mit den Farben der Republik geschmückten Strassenbahn die Hauptstadt Madrid" (Estudiants republicans i treballadors de la conducció en un tramvia de la capital madrilenya decorat amb els colors de la República). És curiosa la confusió de la senyera amb els colors de la República. El títol es manté per criteris arxivístics, però se'ls ha fet notar l'error i han afegit la correcció: és a Barcelona i el tramvia pertany a la línia 22, "Atarazanas-Plaza Cataluña-Bonanova", que circulava des de les 5:31 del matí fins l'1:37 de la matinada, tot i que aquell dia la festa deuria acabar al sortir el sol.

El 12 d'abril de 1931, les forces d'esquerres guanyaven les eleccions municipals i forçaven l'abolició de la monarquia i l'adveniment de la República, que seria proclamada el 14 d'abril. En aquell moment circulaven per Barcelona 58 línies urbanes de tramvia. A la guia adjunta podeu veure tots els recorreguts i fer un passeig imaginari per aquella Barcelona que vivia un esclat d'alegria. Com es pot comprovar, encara no s'han canviat els noms d'alguns carrers: Alfons XIII (Diagonal) encara no és l'avinguda del 14 d'abril i el passeig de Sant Joan encara no és el passeig de la República.

Dues unitats del Tramvia Blau a l'estació

del funicular del Tibidabo

Fons Narcís Cuyàs. ICGC

A les 58 línies urbanes hi cal afegir dues línies més. Una, la línia "Tranvía de la Avenida del Tibidabo", el que ara coneixem com a Tramvia Blau, que des de l'inici de l'avinguda du fins a la plaça de l'estació inferior del funicular. Inaugurat el 29 d'octubre de 1901 (1.276 metres) amb el funicular (1.152 metres), el primer d'aquest estil que es construïa a l'Estat espanyol, es posava en marxa oficialment el Parc d'Atraccions, tot i que no seria fins a 1905 que s'hi vam començar a instal·lar atraccions. Aquell mateix 1905, el tramvia va allargar la línia fins a Vallvidrera, però els anys 30 va tornar a l'extensió actual.

[En el moment d'escriure aquests apunt, el Tramvia Blau és fora de servei per obres en la línia.]

Tramvia circulant per la carretera

de la Rabassada, el 1912

Roisin. ICGC

L'altra, "Tranvías de montaña, S. A.", era la línia de la carretera de la Rabassada, que de l'avinguda de la República Argentina amb Craywinckel, on hi havia la que va ser la primera parada estable de tramvia,  duia fins el Casino de la Rabassada.

El recorregut de la línia de

la Rabassada, el 1911

Durant els anys 30, el robatoris (hi passava molt burgès que anava a deixar al Casino el que havia suat l'obrer) es van convertir en una de les atraccions de la carretera. Tot i l'augment de vigilància a la zona, no es va poder evitar que la carretera i el bosc de la Rabassada fossin l’escenari de nombrosos robatoris, assalts i tirotejos. Una brigada de policia muntada s’encarregava de patrullar pel bosc, que en aquells moments era ja propietat de l’Ajuntament de Barcelona. Fins i tot un grup paramilitar de Sant Cugat, el Sometent Armat de la Rabassada, vigilava la zona pels interessos dels seus senyors. L'Esquella de la Torratxa en feia conya de la mà del dibuixant Soka (Francesc Fontanals):

L'Esquella de la Torratxa, març de 1932

Més tard, amb la radicalització de les forces d’esquerra i de dreta, en permanent estat de guerra, durant el Bienni Negre (1933-1935), amb un Govern que tenia com a única arma política la repressió, ja fos mitjançant el pistolerisme carlista o l’acció policial, la Rabassada es va convertir en el lloc predilecte per fer-hi tot tipus de costellades que, segons els temps, van tenir un significat polític o un altre. Però bé, m'estic anant del tema. Només volia celebrar el 94è aniversari de la proclamació de la II República tot esperant que arribi la III, que tarda a arribar. Deu venir en tramvia.

Ah, sí, m'he enredat amb la Rabassadaa perquè volia ensenyar-vos un dibuix de Kalders (sí, en Pere Calders), que L'Esquella de la Torratxa publicava el 1937. No perdem mai l'humor, siusplau, perquè acabarem perdent també la paciència.

El gabinet Salvador, el meteorit de Barcelona i altres meravelles

Al mig, el flascó que conté les restes

del meteorit Barcelona (1704)

Foto: J. M. de Llobet

[5 de març de 2025. Provisional]

Durant aquests darrers dies el carrer de la Fusteria omple les pàgines dels diaris i dels telenotícies, com passa sempre que les obres urbanes de la ciutat deixen al descobert restes arqueològiques. Aquesta vegada, però, les pedres aporten alguna sorpresa més enllà de la seva antiguitat. Abans de continuar, però, cal fer un aclariment. El nom del carrer de la Fusteria no ens parla del que avui entenem per fusta i fuster, sinó que fa referència a la localització de les drassanes velles de Barcelona: dels vaixells en deien fustes i els fusters eren els mestres d'aixa. Fins que no es va acabar l'enderroc de la Muralla de Mar, la cala que hi havia al baluard de davant d'aquest carrer era coneguda com "platja de les barques".

Les obres que s'estan fent en el paviment d'aquest tram de carrer que va sobreviure a l'obertura de la Via Laietana (1909) al costat de l'edifici de Correus han deixat al descobert una illa de cases original del segle XIV amb les restes de cinc edificis medievals. Una d'aquestes cases, segons afirmen prudentment els arqueòlegs a l'espera de comprovar-ho, podria ser el lloc que va albergar el primer museu públic de la ciutat i de l'estat.

Aquest primer "museu" de què parlen les notícies és el Gabinet Salvador, una col·lecció científica i naturalista, a l'estil de les cambres de meravelles, composta, entre d'altres elements, d'un herbari amb milers d'exemplars vegetals, minerals, mol·luscs, fòssils, animals dissecats, vestigis arqueològics, peces d'antiquari i llibres que la família Salvador tenia a la farmàcia del carrer Ample amb Fusteria. Després d'anys desapareguda, aquesta col·lecció que neix durant la Il·lustració, avui es conserva a l'Institut Botànic de Barcelona.

També s'hi conserven dos fragments del Meteorit de Barcelona, de 50 i 34 grams de pes respectivament, que va caure a Terrassa el 25 de desembre de 1704 i que és un dels set meteorits conservats més antics.

Dibuix del meteorit

fet per Josep Bolló

La caiguda del meteorit va ser recollida per Josep Bolló a la Miscel·lània Científica amb un dibuix i va descriure el fenomen de la següent manera:

"Signe Magnut aparuit in Cel Señal del Cel que ab grandissim estruendo aparegué als 25 de desembre, dia de Nadal, del añy 1705 a las 5 horas de la tarda. Fou cosa molt orrorosa axí per trobarse lo Emisferi ben clar y ceré com per lo gran rimbombo y resplandor que feu. Y segons havem observat se pot dir que era presagi de las miseries y calamitats que ha patit i pateix tot lo Regne de España y mes en particular lo Principat de Cathalunya."

Quan diu 1705 no és un error; és data segons el còmput de l'Any de la Nativitat, en què el dia de Nadal és el primer dia de l'any següent. Les "calamitats" a les quals fa referència és la Guerra de Successió. En el seu moment, els austriacistes van pensar que es tractava d'un signe diví a favor de l'arxiduc Carles i contra les pretensions borbòniques. Però com molt bé sabem, el meteorit només ens va dur desgràcies.

Enric H. March

Cabinet de curiosités, Domenico Remps, 1690

Museo dell'Opificio delle Pietre Dure, Florència

Les cambres de meravelles

Les cambres de meravelles o gabinets de curiositats van aparèixer entre els segles XVI i XVIII. Eren col·leccions particulars de membres de la noblesa i de l’alta burgesia, que sorgeixen impulsades per la curiositat que despertaven les novetats naturals, biològiques i antropològiques, i els objectes rars i exòtics descoberts durant les exploracions de les regions conquerides pels imperis europeus. Aquest interès no tenia només un afany col·leccionista, sinó que la manera com els objectes es disposaven a les cambres tenia la voluntat de classificar el coneixement i el món.

Malgrat la desaparició dels gabinets de curiositats i la creació dels museus d’Història Natural, les iniciatives particulars no es van aturar. Al voltant de l’interès creixent per la ciència i amb la col·laboració d’una burgesia nascuda de la revolució industrial, les exposicions universal es van convertir en el gran aparador de tota novetat, i la ciència va estar ben present com ja n’hem parlat algun altre cop al voltant de les figures de Francesc Darder, naturalista responsable de la creació del parc zoològic i del museu que du el seu nom, i de Lluís Soler, el taxidermista de la plaça Reial.

Cambra de meravelles

Portada del Fasiculus Rariorum (1616),

de Basilius Besler

Londres (1851) i París (1855) són considerades les dues primeres exposicions universals, i ambdues ciutats capitalitzaran durant molt de temps el progrés i l’exhibició del que en aquell moment era la modernitat. El comerç, la indústria i la ciència eren els protagonistes d’un món que s’expandia més enllà dels interessos nacionals i que permetia atraure milions de persones, que havien de pagar una entrada per accedir als recintes. Les exposicions eren una atracció i un espectacle que transcendia els interessos d’organitzadors i expositors per convertir-se en una fórmula que permetia a les ciutats en el seu conjunt transformar-se en un gran escenari.

Barcelona no va ser aliena a aquestes transformacions i també va entrar en aquella modernitat durant el període que va transcórrer entre les exposicions de 1888 i 1929, i que va tenir el seu punt àlgid durant la República, fins que la guerra i la dictadura van estroncar el camí que la ciència i la cultura havien endegat.

Salvadoriana

Salvadoriana, que va començar com a exposició temporal del Jardí Botànic de Barcelona a Montjuïc durant dos anys, del 20 de maig de 2014 fins l’abril de 2016, ara és una exposició permanent que mostra el gabinet d’Història Natural de la família Salvador (1626-1855), gràcies a l’Institut Botànic de Barcelona (IBB) i el Museu de Ciències Naturals de Barcelona (MCNB).

La col·lecció Salvador de curiositats naturals té força similituds amb les cambres de meravelles. Els Salvador, família d’apotecaris i naturalistes instal·lada a la ciutat, la va iniciar durant el segle XVII i la va mantenir a la farmàcia que tenia al carrer Ample de Barcelona cantonada amb Fusteria, davant de la plaça de Sant Sebastià (avui ocupada per l’edifici de Correus). En aquest emplaçament va estar activa fins que el 1855 va tancar les portes després de la mort del darrer dels Salvador naturalistes, Josep Salvador i Soler (1804-1855).

Segurament ignorat per la majoria de barcelonins, del record dels Salvador Barcelona només en guardava testimoni a través del nomenclàtor. El carrer dels Salvador, situat al Raval, prop del portal de Sant Antoni, fa honor a la família en un lloc no gens gratuït perquè va ser en aquest indret on aquests apotecaris tenien el jardí que els subministraven les plantes necessàries per a molt dels remeis que elaboraven en la seva oficina.

El jardí botànic dels Salvador estava situat entre la muralla i el

Portal de Sant Antoni (40) per sota del carrer de Sant Antoni Abat (39)

Fragment d'un plànol de 1806 (ICGC)

El gabinet, que compta amb una biblioteca de 1.346 volums, un herbari general de més de 4.000 exemplars, peces naturals i nombrosa documentació epistolar, va caure en l'oblit perdut en una masia del Penedès fins que el botànic Pius Font i Quer, llavors director de l'Institut Botànic de Barcelona, el va adquirir l'any 1937 i el va guardar en la institució que dirigia. L'any 1940 l'Ajuntament de Barcelona se’l va fer seu i l’ha mantingut fins a l'actualitat a l'Institut Botànic on, fins ara ha estat amagat del públic.

El Gabinet Salvador és una de les col·leccions naturals i científiques més importants d’Europa i una de les poques que ha arribat gairebé íntegres fins als nostres dies. La majoria van desaparèixer al ser integrades en els grans museus nacionals que es van començar a construir durant el segle XIX, com és el cas del Museu Martorell a Barcelona, inaugurat el 25 de setembre de 1882 en el mateix edifici del Parc de la Ciutadella de Barcelona que ocupa avui; o bé van acabar disperses pel pas del temps i la història. Creat amb finalitats professionals com a part de la feina que els Salvador desenvolupaven, el gabinet està considerat el primer museu obert al públic que va tenir Barcelona i és un tresor del patrimoni científic de la ciutat.

Reproducció del gabinet Salvador

Institut Botànic de Barcelona

Foto: Josep Maria Llobet

Salvadoriana ens posa en el camí de la recuperació d’aquell llegat com una manera més d’escriure el relat de Barcelona, de la seva història i la de tots els barcelonins. I ho fa des d’un lloc, el Jardí Botànic, allunyat aparentment del centre de la ciutat. Però això no és cert: Barcelona comença a tenir sentit vista des de Montjuïc; vista des de Laie, la Barcelona ibera que des de les alçades potser va somiar conquerir el pla i el mar.

El Prodigi

Mentre el gabinet de ciències naturals de la família Salvador renaixia en el Jardí Botànic de Montjuïc, la sala d'exposicions Artur Ramon del carrer de la Palla, 23 (ara a Bailèn, 19), ens va sorprendre durant la tardor de 2015 amb una actualització d'aquelles cambres de meravelles. El Prodigi, que és el nom de la mostra, recuperava el vell significat de la paraula –un fet que no es pot explicar per les lleis de la natura– i posava en diàleg peces antigues i obres modernes que permetien actualitzar el concepte de "meravella" buscant el límit entre la ciència i l'art.

Al costat d'un cocodril del Nil i del famós goril·la mascle que havia estat exhibit en el Museu Pedagògic de Ciències Naturals del taxidermista Lluís Soler, a la plaça Reial, s'hi podia veure el rellotge autòmat Els funambulistes, de Jean Eugène Robert-Houdin (1805-1871), considerat el pare de la màgia moderna i de qui Harry Houdini en va prendre el nom en honor seu;  amb gravats de Piranesi combinats amb peces de Fortuny, Dalí, Brossa, Miró, Ponç, amb obres contemporànies dels artistes Pablo Milicua (comissari de l'exposició amb Artur Ramon), Yolanda Tabanera, Carlos Pazos, Evru (abans conegut com a Zush) i Marcel·lí Antúnez (fundador de la Fura del Baus), que juguen amb la transgressió de la natura i les formes.

Caps arrencats (1993)

Marcel·lí Antúnez

El goril·la

Segurament molts recordareu el goril·la del taxidermista de la plaça Reial. Anàvem a la botiga de Lluís Soler amb l'esperit de qui visita una cambra de meravelles: conèixer els misteris del món, amb l'esperança de trobar una mòmia, sang de drac, banya d'unicorn o alguna sirena de Fiji com aquelles deformitats que s'havien exhibit a les barraques de monstres de fira. Però les rareses no anaven mai més enllà d'alguna bèstia de dos caps i sortíem de la botiga amb un mineral per a la col·lecció, i la visió de l'imponent goril·la, és clar.

Aquest gran simi mascle adquirit al Camerun l'any 1910 i portava originalment un indígena dissecat agafat sota el braç, que va ser retirat per no ferir sensibilitats. El mascle va ser adquirit l'any 1994 i va marxar de la ciutat per servir de decoració en una exposició. Havia estat acompanyat d'una femella, que va acabar al Japó, i una cria que es va acabar trencant.

El goril·la mascle amb un indígena sota el braç

Museu Pedagògic de Ciències Naturals

El que són les coses, abans que el goril·la arribés al carrer de la Palla em va ser ofert per comprar-lo (a un preu relativament assequible, i en tinc el certificat d'autenticitat) o per fer d'intermediari davant la impossibilitat del propietari de trobar un comprador més adequat, com hauria estat el Museu de Ciències Naturals. Però ningú l'ha volgut, com ja va passar amb el museu anatòmic de Francesc Roca, que va volar a Bèlgica. No negaré que m'hauria fet gràcia tenir-lo de company en el meu despatx, però aquestes bèsties són un niu de pols.

Enric H. March

Santa Anna: capellans, verdulaires, cecs, meuques i una creu de terme

L'església de Santa Anna i la creu de terme

L'església de Santa Anna va ser un antic monestir vinculat a l'orde del Sant Sepulcre de Jerusalem, del qual se'n conserva el claustre i la sala capitular. L'església va ser iniciada a mitjan segle XII i va anar adquirint l’aspecte actual durant els tres segles següents, ja en ple període gòtic. Conserva l'estructura romànica original, amb planta de creu i absis quadrat, coberts al segle XIII amb volta de canó apuntada. La porta gòtica és del 1300. Durant el segle XIV es va allargar la nau, coberta amb volta gòtica de creueria, i al segle següent es va construir el cimbori, refet en obra vista després de la Guerra Civil.

Ruïnes de l'església del Sant Sepulcre (1862), de Ramon Martí Alsina

Museu Nacional d'Art de Catalunya, Barcelona

Al segle XIX es conservava encara l’edifici del monestir, conegut com el noviciat i situat uns metres més alt que l’església i al mateix nivell de la plaça de Catalunya. Original del segle XIV, estava en molt mal estat (com es pot veure en la pintura de Martí Alsina) quan va ser derruït a la dècada de 1860 aprofitant l’enderroc de les muralles, que va començar l’any 1854.

Amb l’aprovació del bisbe Urquinaona, l'any 1887 es va començar a construir l'església nova al fons del carrer de Rivadeneyra i al costat de la vella, on ara hi ha una entitat bancària. Va ser inaugurada el 1914 sense acabar, però va ser enderrocada el 1938 després de quedar afectada per la Guerra Civil i sense que mai es construís l’imponent cimbori de 75 metres que havia estat projectat.

Aquarel·la  del projecte (1927) de la nova seu del Banco de Vizcaya,

amb l'església nova de Santa Anna tal com havia de ser

Santa Anna està situada en l'illa delimitada per la plaça Catalunya, el Portal de l'Àngel, el carrer de Santa Anna i la Rambla, i té accés pel carrer de Rivadeneyra i per una volta que del carrer de Santa Anna porta a la placeta de Ramon Amadeu, presidida per la façana, l’entrada al claustre i una estranya creu de terme, que és la raó d’aquest apunt.

El monestir va ser construït fora de les muralles romanes i abans que es bastissin les del segle XIII, en un fondal entre la riera que baixava per la Rambla, la riera del Pi (primer Portal dels Orbs i avui Portal de l’Àngel), el graó barceloní (un talús que deixa la plaça Catalunya uns metres per sobre del terreny inferior i raó per la qual cal baixar uns esglaons per accedir a la placeta), i un antic camí medieval que ha acabat sent el carrer de Santa Anna i que tenia continuïtat cap a Tallers després de sortir pel Portal de Santa Anna.

Al voltant de Santa Anna s’hi va anar bastint un burg, un dels ravals que van créixer fora de les muralles romanes a partir del segle XI, com va passar amb els barris de la Bòria, de la Vilanova dels Arcs o de Santa Maria del Pi.

Plaça del convent de Santa Anna; al fons, la porta

d'accés des del carrer de Santa Anna

Lluís Rigalt (c. 1850). AHCB

La placeta, que aleshores no quedava tancada i on el segle XVII hi havia molins de vent, s’havia dit de Santa Anna quan el tram final del carrer del Portal de l’Àngel, tocant a la font gòtica, va deixar de ser considerada una plaça. Abans, però, havia estat la placeta del Safareig, nom que prenia de la bassa alimentada per una sínia dels horts del monestir (que encara es poden veure en el quarteró de Garriga i Roca, i que quedarien al mig del carrer de Rivadeneyra). El límit cap a la Rambla era el carrer de na Salabardenya, que baixava des de la plaça de Catalunya i va desaparèixer quan el 1926 es va construir el cinema Capitol. Era un carreró sense sortida tancat amb una reixa, vestigi del pas de ronda de la muralla de la Rambla, on es guardaven les taules i els estris del mercat de fruita que es feia a la placeta, on havia hagut unes carnisseries que despatxaven en barraques de fusta. Tenia la mateixa funció dels altres carrerons de què vam esmentar tot parlant dels mercats d’origen medieval. A l’altra extrem de l’illa, a la banda del Portal de l’Àngel, hi va haver un altre carreró, el de Tripó, del qual en queda una resta com vam veure a l’article dels diversos carrers de Barcelona que van dur aquest nom.

Planta de l’església de Santa Anna al carrer del mateix nom. Assenyala els portals de l’Àngel

i de Sant Sever, la plaça de Santa Anna (avui, avinguda del Portal de l'Àngel

 i els carrers dels Orbs i Vertrellans i els horts del Rei, la Reina

i la Sínia, i la muralla medieval (AHCB)

En el plànol es poden identificar l'església, el claustre, la placeta,

el monestir enderrocat, els horts, el safareig, la sínia i el carrer

de na Salabardenya, amb un requadre vermell

Quarterons (1856-1862) de Garriga i Roca

Arxiu Històric de Barcelona

L’actual carrer de Santa Anna s’anomenava carrer Major. Pel fet de ser el barri més extrem, a finals de l’Edat Mitjana s’hi van establir alguns prostíbuls i les barraques dels orbs (cecs) que van donar nom al portal, on s’hi van instal·lar perquè era l’entrada principal de mercaderies a la ciutat des del Pla de Barcelona i el darrer portal a tancar de nit, la qual cosa afavoria la presència de captaires i d'esguerrats. A partir de 1466 el Portal dels Orbs passa a dir-se de l’Àngel per l’Àngel que la llegenda diu que se li va aparèixer a Vicenç Ferrer quan va visitar Barcelona l’any 1419. L’estàtua d’un Àngel custodi va adornar el portal fins que va ser traslladat primer a Santa Anna i després a Hostafrancs, on va ser destruït durant la Guerra Civil.

Una antiga dita diu que tots els coixos van a Santa Anna. Fa referència a una antiga devoció a sant Daniel de Barcelona, un màrtir llegendari (probablement un desdoblament de sant Daniel de Pàdua, com santa Eulàlia de Barcelona ho és de santa Eulàlia de Mèrida) les relíquies del qual eren venerades a Santa Anna dins d'un sarcòfag del segle XIV, desaparegut durant la Guerra Civil. El dia 3 de gener, els devots havien de pregar fent una volta cada dia a les muralles durant nou dies seguits. Com que la novena era molt feixuga, alguns fidels ho encarregaven als coixos del portal a canvi d'almoina.

"Barcelona es molt ditxosa,

y per vos mes respectada

logránt vostra ossa Sagrada

en Santa Anna gloriosa"

La llegenda que parla de Daniel de Barcelona explica que va ser detingut per cristià i que com a càstig va ser lligat a la cua d'un cavall, que l'arrossegà fins a la mort. El recorregut del cavall va anar de la font de la plaça de Santa Anna, al final del Portal de l'Àngel, fins al carrer de Santa Anna, on va morir. Com es pot veure, el relat és del tot impossible perquè les persecucions cristianes només les podem situar en temps de domini romà o sarraí, moments en què aquest recorregut hauria estat impossible perquè cap d'aquests carrers ni la font ni l'església existien encara.

Santa Anna, el 1827, vista des de la muralla medieval

Adolphe Hedwige Alphonse Delamare (AHCB)

La placeta de Ramon Amadeu, a banda de ser un dels racons més encisadors de la ciutat, té una curiositat: l’estranya creu de terme que hem esmentat més a munt. Si hi pensem, no té cap sentit que hi sigui perquè l’indret mai ha estat terme ni frontera. I certament res té a veure ni amb Santa Anna ni amb Barcelona. És la creu de terme d'Almatret (Segrià), feta l’any 1608 en estil gòtic. Durant la Guerra Civil l'escultor Apel·les Fenosa la va retirar de la població lleidatana perquè no fos malmesa i la va dipositar al monestir de Sant Cugat. Acabada la guerra, va ser instal·la a la placeta de Ramon Amadeu, on va romandre fins que el 2005 va ser retornada al seu emplaçament original. La que contemplem avui hi és des de 2005, i no només no té res a veure amb Barcelona sinó que és una rèplica de la d’Almatret.

Fa bonic i ja estem acostumats a veure-la. Esperem que els amants de les impostures i de buscar falsedats on no toca no en facin cap campanya de desprestigi ni n’escriguin una tesi. Que serveixi aquesta creu per les tres que hi va haver en el camí del Raval de Jesús, actual passeig de Gràcia.

La creu de terme original, a la plaça Major d'Almatret

Foto: Enric Brunet, per a Panoramio

*

Aquest història i moltes altres sobre la ciutat la podeu trobar al llibre

Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat (Viena Edicions, 2018)

Del Clot a la Font del Qüento i els canons

Una família al Parc del Guinardó, cap a 1920

Fotografia propietat de ©Dariusz Osiak

Quan era petit, a principis dels anys 60, al petit eixample del barri del Clot construït per sobre del carrer de València (antic camí de Sant Sever), més enllà del nucli antic al voltant del mercat i del carrer del Clot, els nens teníem delimitat el nostre territori amb quatre accidents geogràfics i urbans.

Al nord, en sentit Besòs, el nucli de cases i carrers estrets de Can Robacols al Camp de l'Arpa, més enllà del carrer Rogent (antic torrent del Bogatell), un paisatge absolutament rural amb galliners, petits horts i vaqueries, amb carrers sense asfaltar.

Veïnes xerrant a la fresca al carrer de Lluís Rigalt;

al fons, el carrer de Josepa Massanés,

a Can Robacols, cap a 1965

Al sud, en sentit Llobregat, una altra petita zona rural a la qual s'accedia pel passatge d'Anglesola i comunicava els carrers d'Independència i Dos de Maig, amb el "castell" de la fàbrica Damm com a paisatge de fons Era un nucli de casetes baixes que havia rebut el nom de Torre de la Mare de Déu i entre les quals sobresortia l’antiga casa Pons i Subirà construïda el 1867 per aquest indià i periodista de Sant Martí de Provençals, i aleshores habitada per una família amb els fills de la qual jugàvem en l'immens pati d'entrada. També hi va haver una fàbrica que elaborava cola amb ossos d'animals morts.

Vista aèria de la plaça de les Glòries, el 1976, direcció Besòs,

travessada per autopistes i vies de tren. D'esquerra a dreta,

els Encants Vells, la Farinera Sant Jaume,

els tallers de la Renfe

A l'est, al costat mar, deixant de banda el nucli antic del Clot, s'estenia fins a la plaça de les Glòries, el Camp del Sidral, un immens descampat que arribava fins al pont de Marina, amb horts, barraques, barrancs, restes del Rec Comtal i el temut refugi de la Guerra Civil, sota dels Encants Vells; i sobretot les vies del tren i l'estació del Clot, avui convertida en parc.

La Font del Qüento, cap a 1960

A l'oest, mirant cap el Collserola, darrere de l'Hospital de Sant Pau, el torrent d'en Melis, amb el camp de futbol del Martinenc, la piscina, la masia de Can Planas (avui centre cívic), i a l'esquerra del torrent els terrenys i la casa de la família Pla i Armengol, abandonats durant dècades i avui convertits en jardins públics. I més amunt, per sobre de la plaça del Nen de la Rutlla, topem amb el Parc del Guinardó, al Turó de la Rovira, inaugurat el 1910 en terrenys que fins 1897 havien estat dels municipis de Sant Martí de Provençals i Sant Andreu de Palomar. Dins del parc, rajant sempre aigua fresca, la Font del Qüento com a lloc central de trobada de nens, nenes i famílies, a berenar, a jugar i córrer pels laberíntics camins del parc, les canalitzacions d'aigua i les basses, o a enterrar la sardina el Dimecres de Cendra, i que des de la dècada de 1920 fins a primers de la de 1960 va disposar d'un berenador i quiosc de begudes., probablement inaugurat amb el nom de Casa Blanca i propietat d'Àngel Estruch.

Quiosc de la Font del Qüento, cap a 1950

Foto de Nati Castells, del blog

Memòria dels barris

Anunci del berenador de la Casa Blanca de la

Font del Qüento. Programa de Festa Major de 1921.

Cedit per Carlos Ruiz

Parc del Guinardó amunt, els ressons familiars de la Guerra Civil ens empenyia a la canalla per fer el cim del turó i jugar a les restes de les bateries antiaèria, anomenades els Canons, no "els búnquers" com escampen els desinformats. La DECA (Defensa Especial contra Aeronaus) es va encarregar de la defensa activa de la ciutat durant la Guerra Civil amb l’objectiu de refusar o almenys dificultar els atacs de l'aviació italiana. El bombardeig feixista de la ciutat fou el primer cas en la història d’una gran ciutat atacada des de l’aire de manera massiva i aleatòria. El Turó de la Rovira va ser triat com a emplaçament estratègic per a l’artilleria antiaèria, que es va començar a construir el 1937 i va entrar en funcionament el 3 de març de 1938, fins que va ser inutilitzada el 1939, moment en què les restes van passar a ser una joguina en mans de nens.

Nens a la bateria antiaèria de Turó de la Rovira, el 1939

Fons Brangulí. ANC

A banda que la memòria era viva, no era possible defugir la Guerra perquè les restes materials formaven part de la nostra geografia, amb un passat que es remunta al neolític, a les restes d'un jaciment d'un poblat iber, a una necròpolis i mina de ferro romanes i s'hi suma el barri de barraques dels Canons. Aquesta barriada, que acollia unes 100 construccions on habitaven unes 600 persones, va ser el darrer gran nucli de barraques enderrocats durant les obres dels Jocs Olímpics, l'any 1990.

A l'esquerra, el carrer Lavèrnia puja cap a les bateries

antiaèries envoltades del barri dels Canons

Avui, sense canons i sense barraques, aquest espai de memòria històrica i, alhora, mirador privilegiat de la ciutat s'ha convertit en un conjunt museístic, vinculat al Museu d’Història de Barcelona. Durant dècades ha estat un lloc oblidat, marginat. Ara que és un espai tancat, amb uns horaris de visita i normes restrictives, s'ha convertit en un lloc massificat de turistes i curiosos, que hi van a veure postes de sol amb una cervesa i que es pixen sobre les bateries i les restes dels habitatges dels antics veïns i veïnes del barri dels Canons.

I els Savoia-Marchetti S. M.79 i S. M. 81 de l'Aviazione Legionaria italiana, amb base a l'illa de Mallorca han deixat de bombardejar la ciutat, però el via crucis continua.

Processó de Setmana Santa al carrer Lavèrnia

cap als Canons, l'any 1964

Ignasi Marroyo. ANC