Plànol de Barcelona (1926)
Institut Cartogràfic de Catalunya
El fragment de pel·lícula que veureu a continuació va ser filmat des d'un tramvia i forma part del documental Gent i paisatge de Catalunya de l'operador i director manresà Josep Gaspar i Serra (Manresa, 1892 - Barcelona, 12 de gener de 1970). És de 1926, precisament l'any en què un tramvia de la línia 30 atropellava Gaudí, el 7 de juny, a la Gran Via prop de la plaça de Tetuan. Com a conseqüència d'aquest accident, l'arquitecte moriria tres dies després a l'hospital de la Santa Creu.
En la realització d’aquest document, coordinat pel periodista Paco Madrid, Gaspar va comptar amb la col·laboració literària dels escriptors Josep Maria de Sagarra i Alexandre Plana. El recorregut que segueix la pel·lícula és molt similar (Rambla, passeig de Gràcia, carrer Gran de Gràcia) al que va filmar Ricardo de Baños l'any 1909 a Barcelona en tramvia, però com es pot comprovar el paisatge barceloní ha canviat força. Som als anys 20. Barcelona ha prosperat molt durant aquestes dècades, malgrat la dictadura de Primo de Rivera, i s'ha convertit, durant la Gran Guerra, en una ciutat cosmopolita. Els mitjans de transport ja no són majoritàriament els carros i les bicicletes de principis de segle, i els cotxes de motor comencen a imposar-se.
Josep Gaspar va formar part del grup conegut com "els tres reis màgics" juntament amb els fotògrafs Sagarra i Torrents, i com a fotògraf va ser un dels pioners de la fotografia aèria catalana i va ser el fotògraf oficial de l'aeròdrom Canudas entre 1920 i 1933.
La seva carrera, però, va estar sempre lligada al món de cinema, raó per la qual també és considerat com un dels capdavanters de la cinematografia catalana. Com a operador i posteriorment director de fotografia va produir una extensa filmografia: va plasmar els esdeveniments de la Setmana Tràgica a Els successos de Barcelona (1909). El documental Gent i paisatge de Catalunya va servir per donar a conèixer diferents paisatges naturals de la Costa Brava, imatges de la societat barcelonina i llocs com l'Hotel Colon de la plaça de Catalunya o l'Ateneu Barcelonès, i personalitats importants de la vida cultural catalana del moment.
Fantàstic!
ResponEliminaGràcies, Sícoris!
EliminaA la Rambla hi ha tants vianants com ara, encara que transiten per diferents motius segurament. Ara per turisme i abans possiblement, molts, no tinguessin cotxe. Pot ser això Enric?
ResponEliminaAquesta és una de les raons, Glòria. L'altra, que la Rambla era un dels eixos principals, amb el Born, de l'activitat econòmica de Barcelona al voltant dels mercats. Però a més, al Raval encara hi havia activitat industrial i, per tant, molts obrers. El Pla de la Boqueria, per exemple, ha estat de sempre un punt de trobada ciutadà i laboral (els camàlics tenien aquí el seu punt de reunió i contractació). Si hi sumem que era l´únic enllaç amb el port (feia poc que s'havia obert la Via Laietana), el moviment a la Rambla era continu. Ara, els barcelonins en general, la Rambla només la travessen per anar d'un costat a l'altre.
EliminaGracias per deixat nos compartí aquet gran reportaje
EliminaEmocionant, m he imaginat els meus avis de joves caminant pels carrers de aquella Barcelona. Gràcies.
ResponEliminaCert. És emocionant. Aquesta mena d'imatges tenen el poder de transportar-nos al passat com si el visquéssim. Moltes gràcies a tu!
EliminaNascut l'any 1927, prop de Canaletes. Quan anàvem a Tiana, a casa de l'avi, fèiem el trajecte fins a l'estació de França a peu. Carrer de la Canuda, Portal de l'Àngel, carrer dels Arcs plaça Nova, la Reforma, carrer de l'Argenteria, sta. Maria del Mar, pla de Palau, marquès d'Argentera i Estació de França. Vull dir que en aquell temps, la gent, caminàvem i els carrers sempre eren plens de gent.
EliminaBen cert, Quim. A vegades no hi pensem i hi ha qui s'estranya de veure tanta gent al carrer. No només en els que tu dius, sinó també quan jo era petit. Anàvem a peu arreu. Jo vivia al Clot i els meus avis a Calàbria amb avinguda de Roma, i sempre hi anàvem i en tornàvem caminant.
EliminaVeig que les terrasses ja ocupaven les aceres en aquell temps, res és nou.
ResponEliminaI tant, Oriol! I molt més que ara. La del cafè Espanyol del Paral·lel, per exemple, era la més gran d'Europa.
EliminaFantàstic, com sempre. gràcies.
ResponEliminaDe res. Gràcies a tu!
Elimina