Manifestants del Primer de maig de 1890 sota el monument a Colom
La Ilustración Española y Americana, 8 de maig de 1890
Il·lustració de M. Suñé (AHCB)
El Primer de Maig de 1890
L'1 de maig com a Dia Internacional dels Treballadors va ser establert l'any 1889 per homenatjar els Màrtirs de Chicago: Albert Parsons, George Engel, August Spiez, Adolph Fischer, Michael Schwab i Samuel Fielden, els anarquistes i obrers condemnats a la forca (als dos últims se'ls va commutar la pena per cadena perpètua), detinguts per la manifestació de la vaga de 1886. Van ser acusats de les morts causades per una bomba, però el 1893 es va fer una revisió del procés i se'n va demostrar la innocència: els qui eren a la presó van ser posats en llibertat i els morts, rehabilitats públicament.
La primera celebració del Primer de Maig a l'Estat espanyol es va fer a Barcelona l'any 1890. Setmanes abans de la data, les diverses organitzacions del moviment obrer miraven de posar-se d'acord en quina havia de ser la manera d'actuar per reivindicar uns drets que incloïen la reducció de la jornada laboral a vuit hores, objectiu, però, que no s'aconseguiria fins la vaga de La Canadenca de 1919 (vegeu "Els barris del Raval: vivers de revolucionaris").
A mesura que s’apropava l’1 de maig, les organitzacions no acabaven de posar-se d'acord en la manera d'actuar: una manifestació que servís de primer pas per pressionar el Govern i la Patronal per fer el canvis desitjats o fer directament una vaga general. A falta de cinc dies, paletes, boters, fusters, sabaters, teixidors, marbristes, tipògrafs, forners, una part dels conductors de tramvies i uns quants gremis més convoquen una vaga després d'haver fet arribar les peticions reivindicatives als seus patrons, i seran precisament aquests gremis els que més tard declararan la vaga general. De fet, la darrera setmana d’abril molts d'ells ja s'havien declarat en vaga, amb els obrers de Sant Martí de Provençals i Gràcia al capdavant. El 28 d’abril els partidaris de la manifestació i lliurament de peticions a l’autoritat tanquen l’acord de fer un míting al Teatre Tívoli i tot seguit una manifestació, que acabarà aplegant més de 20.000 persones, que des del teatre passaran per la plaça de Catalunya, la Rambla i Colom, fins a arribar a Governació, al Pla de Palau, encapçalats per una bandera roja i amb consignes que reivindica la jornada de vuit hores. Rebuts pel Governador, que agraeix el bon seny als manifestants, la manifestació es va dissoldre de forma pacífica.
Els manifestants del Primer de Maig de 1890 davant del Teatre Principal,
a la Rambla, després de passar per Capitania i Governació
La Ilustración Española y Americana, 8 de maig de 1890
Il·lustració de Joan Puggarí
Més tard, una manifestació de més de 2.000 obrers partidaris de la vaga general arriba també a Colom i la Guàrdia Civil s'hi enfronta, però reben l'ordre d'aturar les càrregues. Semblava que la vaga general havia triomfat.
El dia 2 de maig al matí segueixen les concentracions d'obrers, però ara tornen les càrregues i es declara l’estat de setge a tot Catalunya, i enmig de les negociacions hi ha detencions i consells de guerra. El 3 de maig, amb el suport de la Guàrdia Civil, els patrons obren les fàbriques, però els treballadors es mantenen en vaga. Malgrat tot, entre el 4 i el 5 els problemes de subsistència conseqüència de no cobrar el jornal i les millores que alguns gremis havien obtingut dels seus patrons va portar bona part dels obrers a desconvocar la vaga, en contra dels líders anarquistes, que creien que les millores eren insuficients, com es comprovaria en les dècades següents.
Per ampliar la informació sobre aquells esdeveniments a Barcelona, vegeu l'article "El Primer de Maig de 1890 i el Camp de les Carolines" de Júlia Costa, a la revista Catxipanda de Tot Història Associació Cultural.
La Demostración Sindical de 1960
La III Demostración Sindical del 1º de Mayo es va fer l'any 1960 al Camp Nou del F. C. Barcelona, però el lloc habitual era l'estadi Santiago Bernabéu, presidida pel Generalísimo. Agrupacions sindicals (el sindicat vertical únic), Educación y Descanso, la Falange Española i els Coros y Danzas de la Sección Femenina, entre d'altres, executaven exercicis gimnàstics i balls tradicionals i folklòrics per celebrar el dia de San José Obrero, després anomenat Día del Trabajo, imitant les posades en escena habituals dels feixismes europeus del segle XX: disciplina i harmonia com a sinònims de cohesió i pàtria.
III Demostración sindical del 1º de Mayo
Barcelona, Camp Nou, 1960
Com que el dilluns només es publicava La hoja del lunes, la crònica de La Vanguardia va aparèixer dimarts 3 de maig de 1960, on se subratllava que "la presencia de Franco suscitó entusiasticas manifestaciones de adhesión en todo el trayecto desde el Palacio de Pedralbes".
Fa quatre dies mal comptats. Miro enrere i se'm fa un buit a l'estómac, com amb les processons de Setmana Santa, o la desfilada de la Guàrdia Mora. Miro endavant... i se'm fa un buit a l'estómac.
Imatges de la III Demostración Sindical de 1960 al Camp Nou
NO-DO
Cliqueu la imatge i podreu veure el reportatge del NO-DO
Fa esgarrifar... sí, quatre dies mal comptats. Ja comencem a comptar la nostra vida d'aquesta manera, a l'engròs. Avui he vist horroritzat que hem estrenat el conquè mes de l'any. Em sento com un avionet de paper acabat de llençar...
ResponEliminaLluís, molt bona aquesta imatge de de l'avionet de paper: quanta fragilitat!
EliminaEl pas del temps és cada cop més amorf. La mirada al passat s'encongeix malgrat que cada cop és més lluny; perdo la noció del temps més proper: els dies, les setmanes, els mesos cada cop són més curts... i no sé si el futur és urgent o senzillament no existeix.
Es curiós com van adoptar una festa comunista i li varen donar la volta...com el sindicat vertical
ResponEliminaAris, li van donar la volta i ens van ben revolcar pel fang!
Eliminam'ha fet gràcia això de la fiesta cristiana del trabajo i quines pintes els del cos diplomàtic, Dios! com devien ser els de la Seat si els de la Renfe eren tan perfectes...
ResponEliminakalamar, la dialèctica que es fa servir és diabòlica. Quin mal a fet tot plegat. Encara ara es nota.
EliminaEnric, no donis idees al sinistre binomi Fernández Diaz – Felip Puig que en la meva bola de vidre veig un 1 de maig entre festes de balls «regionals» i el sindicat dels mossos d’esquadra com a únic sindicat present.
ResponEliminaSalut!
Missatger, jo no ho veig gens improbable. Si encara funciona el Día de las Fuerzas Armadas i les desfilades...
EliminaCoros y Danzas... gran expressió però que continua sent actual amb algunes organitzacions d'actes però amb un toc de "modernitat". El que espanta és el fons!
ResponEliminaTens raó, Galderich. Però espantar és poc: a mi encara se'm fa un nus a l'estómac.
EliminaL'he tornat a mirar i remirar, com cal en el teu blog. Hem de reconèixer que els comunistes en sabien més que els feixistes:
Eliminahttps://www.youtube.com/watch?v=r9xbVr8qq5A
Val la pena veure'l fins al final ja que l'expressió i la gestualitat és brutal!
Això és rebre un cap d'estat i la resta són punyetes! Quines coreografies! Quins colors! El Conducator riu, segurament amb els baixos humits.
EliminaTot plegat era una parafernàlia sense límits. Presidia l'acte Su Excelencia el Jefe del Estado, vestit de militar amb la senyora dels collarets a la vora, mentre don Santiago, -que al capdavall era l'amfitrió- dormitava unes cadires més enllà. El "carnicerito de Málaga" amb el seu bigotet esquifit propi del Tercer Reich tampoc hi faltava en els seus gloriosos anys d'alcalde la de la Villa y Corte. Recordo que els ultims anys del franquisme l'akelarre feixista aquest ja anava de baixa i a algún "espavilat aperturista" se li va ocòrrer que les noietes dansaires dels Coros y Danzas ensenyessin cuixa "a tocateja" traspassant la línea roja de la permissivitat. L'escàndol al diaris més fatxes no es va fer esperar i fou d'allò més sonat, mentre que altres rotatius parlaven d'una "modernización y puesta al día del acto patriótico de exaltación del trabajo".
ResponEliminaEls règims dictatorials sempre organitzen parafernàlies com aquesta, oi Miquel? Es tracta d'aconseguir la catarsi de les masses, per això funcionen tan bé els grans espectacles esportius.
EliminaTots aquests personatges han acabat els seus dies sense ser jutjats; alguns encara cuegen...
Recordo les noies aquestes que esmentes, vestides si no m'equivoco amb uns pantalons shorts.
Deu ser que el temps i l'espai són entelèquies, i només és real el maleït buit a l'estómac.
ResponEliminaOstres, una visió absolutament tràgica, Sícoris! Un món que no arribarà a ser mai nostre.
EliminaSan José Obrero, he, he, recordo el veïnat de l'escala davant de la tele emocionadíssim pel fet que es va ballar la Santa Espina, es va adaptar una festa comunista i els comunistes van santificar una festa treballadora fins a extremes terribles, només cal llegir el llibre que ressenyo avui, el cas és que els poders tot ho fagociten.
ResponEliminano només els règims dictatorials, tots fan piràmides i olimpíades, tothom vol fer la seva
ResponEliminaTens raó, Júlia. Tota manifestació és una comunió i una processó de fe.
Elimina"La III Demostración Sindical del 1º de Mayo es va fer l'any 1960 en el Camp Nou del F. C. Barcelona..." Jo hi era. Tenia 12 anys i ens hi varen fer anar, a tots els alumnes del col·legi. Per cert, de catarsi ben poca: un solemne avorriment!
ResponEliminaPapitu, no sé si alegrar-me de tenir un testimoni de primera mà. Als 12 anys, ja m'imagino que la catarsi era poc probable a no ser que haguessis estat ensinistrat. A mi més que avorriment, que també, em produïa desassossec existencial.
EliminaUfffff, encara em recordo d'aquestes coses, encara que hi ha coses que millor deixar oblidades.
ResponEliminaJavier, jo no estaria segur que no puguin tornar. Han començat amb la religió a les escoles i qualsevol dia torna la Formación del Espíritu Nacional.
EliminaConfirmo que Franco va estar a Barcelona el 2 de Maig de 1960, una de les poques vegades que va venir. Un servidor feia la mili i no ens van deixar sortir de la caserna del Bruch. Se suposava que era per si de cas.
ResponEliminaNo havia vist el teu comentari fins avui, Miquel, vigília del Primer de Maig. Segur que no vau sortir per si de cas. Mai se sap. Però mai va passar res.
EliminaA Espanya no hi ha hagut "procès de Nüremberg". Europa es pregunta a on està la extrema dreta espanyola. Amb Franco no va morir el franquisme. Està aquí, adaptat, disfressat. No ha marxat.
ResponEliminaCert, Santiago. Mai s'ha fet net. I l'extrema dreta està camuflada dins del PP.
EliminaCada vegada quew veig aquest NODO i les tables de gimnàstica em fot un buit al estomac i penso que fa anys que va pasar i es fa poc. Com ens va enganyar aquest Franco i que encara dura ara 2019. Estem devant de la herencia del Francisco quins temps. Esperem aviat La Republica io un lloc millor per viure.
ResponEliminaPer això hi hem d'insistir, pepemaria. De tot plegat fa ben poc i hi ha massa fantasmes d'aquest passat.
EliminaHola, molt bon dia a tothom. Un xic tard per fer comentaris sobre aquest excel·lent post, però és que, al marge de tots els aspectes polítics que es vulguin considerar, el què em distreu avui, i a la vista de les fotos exposades, és aquest muntatge que es veu al voltant d'una gran pista, que no pas d'un camp de futbol, com sembla que considera en el comentari o ressenya que llegim ¿?... i pregunto, no és un velòdrom ciclista el què clarament s'aprecia en tot el perímetre ?? 🚴🚴 Com molts sabeu, en infinitat d'ocasions, és donen referències correctes, però que no porten la vestimenta apropiada... serà aquest, un cas ?? SALUT !!!
ResponElimina