Del Primer de Maig de 1890 a la Demostración Sindical de 1960 al Camp Nou

Manifestants del Primer de maig de 1890 sota el monument a Colom

La Ilustración Española y Americana, 8 de maig de 1890

Il·lustració de M. Suñé (AHCB)

El Primer de Maig de 1890

L'1 de maig com a Dia Internacional dels Treballadors va ser establert l'any 1889 per homenatjar els Màrtirs de Chicago: Albert Parsons, George Engel, August Spiez, Adolph Fischer, Michael Schwab i Samuel Fielden, els anarquistes i obrers condemnats a la forca (als dos últims se'ls va commutar la pena per cadena perpètua), detinguts per la manifestació de la vaga de 1886. Van ser acusats de les morts causades per una bomba, però el 1893 es va fer una revisió del procés i se'n va demostrar la innocència: els qui eren a la presó van ser posats en llibertat i els morts, rehabilitats públicament.

La primera celebració del Primer de Maig a l'Estat espanyol es va fer a Barcelona l'any 1890. Setmanes abans de la data, les diverses organitzacions del moviment obrer miraven de posar-se d'acord en quina havia de ser la manera d'actuar per reivindicar uns drets que incloïen la reducció de la jornada laboral a vuit hores, objectiu, però, que no s'aconseguiria fins la vaga de La Canadenca de 1919 (vegeu "Els barris del Raval: vivers de revolucionaris").

A mesura que s’apropava l’1 de maig, les organitzacions no acabaven de posar-se d'acord en la manera d'actuar: una manifestació que servís de primer pas per pressionar el Govern i la Patronal per fer el canvis desitjats o fer directament una vaga general. A falta de cinc dies, paletes, boters, fusters, sabaters, teixidors, marbristes, tipògrafs, forners, una part dels conductors de tramvies i uns quants gremis més convoquen una vaga després d'haver fet arribar les peticions reivindicatives als seus patrons, i seran precisament aquests gremis els que més tard declararan la vaga general. De fet, la darrera setmana d’abril molts d'ells ja s'havien declarat en vaga, amb els obrers de Sant Martí de Provençals i Gràcia al capdavant. El 28 d’abril els partidaris de la manifestació i lliurament de peticions a l’autoritat tanquen l’acord de fer un míting al Teatre Tívoli i tot seguit una manifestació, que acabarà aplegant més de 20.000 persones, que des del teatre passaran per la plaça de Catalunya, la Rambla i Colom, fins a arribar a Governació, al Pla de Palau, encapçalats per una bandera roja i amb consignes que reivindica la jornada de vuit hores. Rebuts pel Governador, que agraeix el bon seny als manifestants, la manifestació es va dissoldre de forma pacífica.

Els manifestants del Primer de Maig de 1890 davant del Teatre Principal,

a la Rambla, després de passar per Capitania i Governació

La Ilustración Española y Americana, 8 de maig de 1890

Il·lustració de Joan Puggarí

Més tard, una manifestació de més de 2.000 obrers partidaris de la vaga general arriba també a Colom i la Guàrdia Civil s'hi enfronta, però reben l'ordre d'aturar les càrregues. Semblava que la vaga general havia triomfat.

El dia 2 de maig al matí segueixen les concentracions d'obrers, però ara tornen les càrregues i es declara l’estat de setge a tot Catalunya, i enmig de les negociacions hi ha detencions i consells de guerra. El 3 de maig, amb el suport de la Guàrdia Civil, els patrons obren les fàbriques, però els treballadors es mantenen en vaga. Malgrat tot, entre el 4 i el 5 els problemes de subsistència conseqüència de no cobrar el jornal i les millores que alguns gremis havien obtingut dels seus patrons va portar bona part dels obrers a desconvocar la vaga, en contra dels líders anarquistes, que creien que les millores eren insuficients, com es comprovaria en les dècades següents.

Per ampliar la informació sobre aquells esdeveniments a Barcelona, vegeu l'article "El Primer de Maig de 1890 i el Camp de les Carolines" de Júlia Costa, a la revista Catxipanda de Tot Història Associació Cultural.

La Demostración Sindical de 1960

La III Demostración Sindical del 1º de Mayo es va fer l'any 1960 al Camp Nou del F. C. Barcelona, però el lloc habitual era l'estadi Santiago Bernabéu, presidida pel Generalísimo. Agrupacions sindicals (el sindicat vertical únic), Educación y Descanso, la Falange Española i els Coros y Danzas de la Sección Femenina, entre d'altres, executaven exercicis gimnàstics i balls tradicionals i folklòrics per celebrar el dia de San José Obrero, després anomenat Día del Trabajo, imitant les posades en escena habituals dels feixismes europeus del segle XX: disciplina i harmonia com a sinònims de cohesió i pàtria.

III Demostración sindical del 1º de Mayo

Barcelona, Camp Nou, 1960

Com que el dilluns només es publicava La hoja del lunes, la crònica de La Vanguardia va aparèixer dimarts 3 de maig de 1960, on se subratllava que "la presencia de Franco suscitó entusiasticas manifestaciones de adhesión en todo el trayecto desde el Palacio de Pedralbes".

Fa quatre dies mal comptats. Miro enrere i se'm fa un buit a l'estómac, com amb les processons de Setmana Santa, o la desfilada de la Guàrdia Mora. Miro endavant... i se'm fa un buit a l'estómac.

Imatges de la III Demostración Sindical de 1960 al Camp Nou

NO-DO

Cliqueu la imatge i podreu veure el reportatge del NO-DO

Els esperpents, de la Guerra Civil a la Transició

Miguel de Unamuno, després de la topada amb Millán-Astray,

a Salamanca, acompanyat del bisbe Pla i Deniel, el 1936

Els esperpents del 36

El 12 d'octubre de 1936, José Millán-Astray y Terreros (1879-1954), fundador de la Legión i digne representant de l'esperpent que tan bé va saber retratar Valle-Inclán (que no va arribar a viure l'alçament militar de 1936 perquè va morir el 5 de gener del mateix any), va cridar la cèlebre frase "¡Muera la inteligencia! ¡Viva la muerte!".

Va ser a la Universitat de Salamanca, amb motiu de la celebració de la "Fiesta de la Raza". El professor Francisco Maldonado, seguint el protocol i les formalitats inicials, i després d'un apassionat discurs de José María Pemán, es va esplaiar violentament contra Catalunya i les "Vascongadas", a les quals va qualificar de "cánceres en el cuerpo de la nación" i va afegir que "el fascismo, que es el sanador de España, sabrá cómo exterminarlas, cortando en la carne viva, como un decidido cirujano libre de falsos sentimentalismos".

Millán-Astray

Foto: Alonso

Miguel de Unamuno, que presidia la mesa, es va alçar lentament i va dir: "Estáis esperando mis palabras. Me conocéis bien, y sabéis que soy incapaz de permanecer en silencio. A veces, quedarse callado equivale a mentir, porque el silencio puede ser interpretado como aquiescencia. Quiero hacer algunos comentarios al discurso -por llamarlo de algún modo- del profesor Maldonado, que se encuentra entre nosotros. Dejaré de lado la ofensa personal que supone su repentina explosión contra vascos y catalanes. Yo mismo, como sabéis, nací en Bilbao. El obispo [assenyalant el bisbe de Salamanca, Enric Pla i Deniel, adherit a la causa feixista], lo quiera o no lo quiera, es catalán, nacido en Barcelona. Pero ahora acabo de oír el necrófilo e insensato grito “¡Viva la muerte!” y yo, que he pasado mi vida componiendo paradojas que excitaban la ira de algunos que no las comprendían he de deciros, como experto en la materia, que esta ridícula paradoja me parece repelente. El general Millán-Astray es un inválido. No es preciso que digamos esto con un tono más bajo. Es un inválido de guerra. También lo fue Cervantes. Pero desgraciadamente en España hay actualmente demasiados mutilados. Y, si Dios no nos ayuda, pronto habrá muchísimos más. Me atormenta el pensar que el general Millán-Astray pudiera dictar las normas de la psicología de la masa. Un mutilado que carezca de la grandeza espiritual de Cervantes es de esperar que encuentre un terrible alivio viendo cómo se multiplican los mutilados a su alrededor."

Malgrat que al llarg dels anys hi ha hagut veus dissidents sobre el que va passar aquell 12 d'octubre i quines van ser les paraules que els protagonistes van fer públiques durant l'acte de la Universitat de Salamanca (per exemple, José María Pemán en un article publicat a la pàgina 3 del diari madrileny ABC el 26 de novembre de 1964; o la que explicava la filla de Millán-Astray, Peregrina, al diari El Mundo el dia 22 de setembre de 2016), l'enfrontament reflecteix fidelment el caràcter dels personatges i la continuïtat que els menyspreu per la intel·ligència que ha viscut i viu aquest país. Deia Antonio Machado que a Espanya "De diez cabezas, nueve embisten y una piensa".

La Torna d'Els Joglars (1977)

Foto: Jordi Pascual

Els esperpents de la Transició

L'any 1977 s'estrenava l'obra teatral La torna d'Els Juglars, prohibida després de les estrenes als teatres Argensola de Barbastre (Osca, 7 de novembre) i Bartrina de Reus (estrenada el 30 de novembre i prohibida després de la funció del 2 de desembre), i el consegüent consell de guerra contra alguns dels components de la companyia. Els fets van provocar un moviment popular sense precedents a Catalunya i Espanya per la llibertat d'expressió.

La Torna d’Els Joglars (1977)

Foto: Pau Barceló. CDiMAE

La torna coincideix, en el temps, amb l'estrena de El puente, una pel·lícula espanyola de 1977, dirigida per Juan Antonio Bardem, amb guió de Javier Palmero, Daniel Sueiro i el mateix Bardem.

Juan (interpretat per un Alfredo Landa en plena transició com a actor) és un mecànic de cotxes que treballa en un taller de Madrid. Amb la seva parella planeja anar-se'n de vacances aprofitant un pont festiu, però el viatge no es du a terme perquè ella el deixa plantat. Després d'una trobada casual amb dues turistes estrangeres, decideix anar-se'n amb la moto a Torremolinos, una de les poblacions de la costa mediterrània amb turisme massiu i estrangeres amb biquini. Al llarg del trajecte, però, viurà un seguit d'aventures que mostren els canvis socials de l'Espanya del postfranquisme.

En una d'elles va a parar a la localitat de Tembleque (Toledo), on una companyia de teatre interpreta una paròdia de la Transició espanyola, amb els veïns fent d'actors.

Aquest divertit esperpent, que podeu veure en el vídeo adjunt, qüestiona un canvi polític que només va ser una maniobra que va permetre que les estructures polítiques i administratives de la dictadura es mantinguessin en l'aparell de l'Estat i en el sistema econòmic.

Tant La torna com El puente ens mostren no només les eines repressives de l'Estat, sinó la vigència d'aquesta repressió. Si a La torna els personatges que interpretaven la Guardia Civil portaven màscares i en El puente s'interpretava una mascarada, avui la caiguda de les caretes permeten veure la cara del monstre.

De 1959 és el poema "Noche triste de octubre. 1959" de Jaime Gil de Biedma (1929-1990), el poeta barceloní que la crítica adscriu a l'anomenada Escola de Barcelona, on va tenir de companys de viatge Alfonso Costafreda, José Agustín Goytisolo, Josep Maria Castellet i Gabriel Ferrater. El poema, tot i ser de les acaballes de la primera postguerra, tramet, amb Barcelona com a escenari, una grisor de plom que no ha desaparegut.

Noche triste de octubre. 1959

Definitivamente parece confirmarse que este invierno
que viene, será duro.
Adelantaron
las lluvias, y el Gobierno,
reunido en consejo de ministros,
no se sabe si estudia a estas horas
el subsidio de paro
o el derecho al despido,
o si sencillamente, aislado en un océano,
se limita a esperar que la tormenta pase
y llegue el día, el día en que, por fin,
las cosas dejen de venir mal dadas.

En la noche de octubre,
mientras leo entre líneas el periódico,
me he parado a escuchar el latido
del silencio en mi cuarto, las conversaciones
de los vecinos acostándose,
todos esos rumores
que recobran de pronto una vida
y un significado propio, misterioso.

Y he pensado en los miles de seres humanos,
hombres y mujeres que en este mismo instante,
con el primer escalofrío,
han vuelto a preguntarse por sus preocupaciones,
por su fatiga anticipada,
por su ansiedad para este invierno,
mientras que afuera llueve.

Por todo el litoral de Cataluña llueve
con verdadera crueldad, con humo y nubes bajas,
ennegreciendo muros,
goteando fábricas, filtrándose
en los talleres mal iluminados.
Y el agua arrastra hacia la mar semillas
incipientes, mezcladas en el barro,
árboles, zapatos cojos, utensilios
abandonados y revuelto todo
con las primeras Letras protestadas.

Barcelona, ciudad de ferias y congresos

Fira de Mostres de Barcelona 1944

Una de les gran exposicions que sobre Barcelona s’han fet a la ciutat és, sense cap mena de dubtes, la que entre abril i agost de 1995 es va celebrar al CCCB: “Retrat de Barcelona”, que va ser comissariada per Albert Garcia Espuche i Teresa Navas. Una mostra i una anàlisi exhaustives de la imatge de la ciutat de Barcelona des de les primeres referències de mitjan segle XVI fins a l´actualitat.

Va ser una gran oportunitat de veure Barcelona, amb abundant material gràfic i videogràfic, des dels seus propis ulls: els ulls dels seus promotors (socials i polítics), és a dir, la Barcelona que es ven; però també la Barcelona que entre tots hem construït: en el deixar fer, en la complaença, hi ha molt de complicitat. Mentre Barcelona va ser tancada dins muralles, fins mitjan segle XIX, la imatge de Barcelona era la dels vells secrets amagats intramurs, de manera que, en paraules de Josep Ramoneda, la ciutat “és un rostre que insinua però res no concreta” (1). Però des del moment que Barcelona s’expandeix per l’Eixample, la pròpia burgesia que el construeix i l’habita (amb les reticències pròpies d’aquells burgesos barcelonins, sempre molt tancats en ells mateixos) fa un dibuix de la ciutat que vol. Després, el creixement i la immigració (polígons d'habitatges, barraques...) s’encarreguen de donar-li un rostre més "humà" que, a força d’amagar-lo, potenciarà altres rostres més publicitables.

Tots som artífexs i hereus alhora de la Barcelona de “ferias y congresos”, de la Barcelona "la botiga més gran del món" que avança a cop d’exposicions: la Universal de 1888, la Internacional de 1929, les fires de mostres, de turisme, d’automòbils... de la telefonia mòbil fins l’smart city actual, passant per la ciutat olímpica.

I tot això té un preu. Un preu que es veu perfectament dibuixat en el retrat que hem fet de Barcelona per vendre-la. Retrats diferents segons el poder que l’ha governat, és clar. Però no només: els agents són múltiples i generen imatges del tipus: la que més apreciem de nosaltres mateixos; la que nostra el millor perfil possible; la que vol ser autèntica, mostrant-nos tal com som; la que barreja, astutament, el millor i el pitjor. És a dir, la històrica, la internacional, la mediterrània, la multicultural.

El resultat final, però, és sempre artificiós. Tot és tan reduccionista que cap barceloní s’hi sent identificat i ens resulta estrany qui ve a fer negocis, qui s’empassa tota la ruta del modernisme, qui va amb barret mexicà com qui menja pa amb tomàquet amb sangria. De fet, som nosaltres qui ens sentim estrany enmig de tota aquesta gent que van amb pas decidit a fer el que cal fer, amb la guia a la mà i la samarreta del Barça.

Però malgrat aquesta estranyesa, les complicitats buscades en el retrat de Barcelona ha acabat conformant part del nostra imaginari barceloní: som, malgrat l’esclat modernista, noucentistes; som la ciutat de “ferias y congresos” explotada pel Franquisme; som la ciutat acomplexada que viu eternament dels “millors jocs olímpics; som la ciutat que es ven a les botigues de souvenirs i a les terrasses dels bars.

Amb el seu recorregut històric, “Retrat de Barcelona” ens posava davant dels ulls, a través dels materials seleccionats, el mirall que ens permetia veure’ns amb els ulls del visitant però amb la sensibilitat de l’indígena.

De la mostra de l’any 1995 al CCCB he seleccionat dos vídeos de dues etapes ideològiques diferents del Franquisme: Barcelona y la sardana (1955), de Christian Anwander, i Barcelona, ciudad de ferias y congresos (1970), de José Luis Font, tots dos reportatges realitzats per a NoDo. Aquest darrer ens ve de la mà de l’antropòleg Manuel Delgado, professor d’Antropologia Religiosa en el Departament d’Antropologia Social de la Universitat de Barcelona, i autor del bloc El cor de les aparences, que ha rebut els documents de l’Àngela Martínez, encarregada d’audiovisuals del CCCB.

També de 1970 és la pel·lícula de NoDo, Barcelona, d'Eugenio Pena, un documental turístic que mostra una Barcelona moderna que no fuig dels tòpics  artístics i elitistes associats a l'alta burgesia o a la burgesia emergent, però en cap moment es veu la Barcelona real. 

A aquests tres documentals hi afegim M’agrada Barcelona (2003), vídeo de promoció turística de Barcelona, editat per l'Ajuntament de Barcelona, dirigit per Xavier Manich, i interpretat per Martina Klein. La idea és comprar els dos primers amb el tercer i, si n’hi ha, veure’n les diferències.

Entremig, ens estalviem tota la publicitat olímpica perquè acceptem que l’eufòria demanava, aleshores, cridar als quatre vents com n’érem de bons i quantes coses teníem per oferir al món.

Suposo que els mals de Barcelona no són diferents dels mals de les grans ciutats de la resta del món. La nostra mirada a l’exterior no serveix perquè faríem servir els mateixos tòpics que circulen per a Barcelona: fora de casa tots som turistes.

Barcelona y la sardana (1955)

Barcelona, ciudad de ferias y congresos (1970)

Barcelona (1970)

M'agrada Barcelona (2003)

*

(1) Ramoneda, Josep. “Pròleg”, dins Arcadi Espada, Sergio Vila-San-Juan, Carles Prats, Jaume Fabre, Francesc Fontbona, Teresa Navas, Josep M. Huertas, José Corredor-Matheos, Albert Garcia Espuche, Jordi Castellanos, André Corboz, i Jordi Balló. Retrat de Barcelona. Barcelona CCCB – Ajuntament de Barcelona, 1995 [catàleg de l’exposició].

Castilla

Primera edición de Campos de Castilla (1912),

de Antonio Machado

...pedir al rey nuestro señor tenga por bien se hagan arcas de tesoro en las Comunidades en que se guarden las rentas destos reynos para defendellos e acrecentarlos e desenpeñarlos, que no es razón Su Cesárea Majestad gaste las rentas destos reynos en las de otros señoríos que tiene...

Archivo General de Simancas,
Estado, leg. 16, fol. 416

Por esas extrañas coincidencias por las que nos lleva la historia (a veces erróneamente, como la de creer que Cervantes y Shakespeare murieron el 23 de abril de 1616 cuando en realidad el primero lo hizo el 22 y el segundo el 3 de mayo, una vez sincronizados los calendarios gregoriano y juliano vigentes en sus respectivos reinos), en 23 de abril sí que se corresponden las celebraciones del santo patrón de Cataluña, Sant Jordi –fiesta que el talante profano reserva hoy a los libros y a las rosas–, y la fecha en que Castilla y Aragón celebran su Día Nacional.

Buscando más azarosas coincidencias, tanto Castilla como Cataluña celebran esta efemérides con una derrota. Los catalanes, ante Felipe V (1714); los castellanos, ante Carlos I (1521). En la revuelta de las Comunidades de Castilla, los nobles castellanos y las capas populares, capitaneadas por Padilla, Bravo y Maldonado (una de esas series de nombres que nos aprendíamos de corrido cuando en la escuela se hacía uso de la memoria); héroes que sucumbieron en Villalar (hoy de los Comuneros) a las tropas imperiales de aquel Carlos I de España y V de Alemania, hijo de la loca Juana y emperador del Sacro Imperio Romano Germánico; aquel rey contra quien se lamentaban los pasquines que proclamaban:

“Tú, tierra de Castilla, muy desgraciada y maldita eres al sufrir que un tan noble reino como eres, sea gobernado por quienes no te tienen amor”.

La historia, que es caprichosa, ha querido que aquella causa fuera lucha por la libertad y sus héroes mártires del absolutismo. Desde Juan Martín Díez, El Empecinado (que en 1821 promocionó el III Centenario de la batalla de Villalar) y la interpretación romántica y liberal finisecular, hasta la musicalización del romance Los Comuneros (1972), escrito por el poeta leonés Luis López Álvarez, que el grupo segoviano Nuevo Mester de Juglaría realizó durante aquella Transición en la que vendimos nuestra alma al diablo, la causa comunera se ha convertido en sinónimo de los valores que luchan contra el poder que el nacionalcatolicismo instauró con su visión de la España imperial, de yugos y flechas, de flechas y pelayos, que, sin solución de continuidad, tomaba carrerilla desde Viriato, el “invicto caudillo lusitano” que ya alimentaba las raíces del solar patrio.

En todo caso, la celebración de esa derrota (y en este país las derrotas las llevamos a cuestas siempre los mismos) es la excusa perfecta para pagar una deuda que un servidor y este blog tienen pendiente desde hace unos años.

Por razones que en este caso la razón sí entiende, Bereshit es seguido por blogueros de esa Castilla que en Villalar de los Comuneros (pero también en los frentes de Madrid y del Ebro en tiempos más recientes) perdieron la posibilidad de construir una España más justa en la que Campos de Castilla (por poner sólo un ejemplo de profunda reflexión: "Castilla miserable, ayer dominadora, / envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora.") sustituyera la cruz y la espada. Don Quijote, en su locura, sabía que no eran molinos.

Es posible que algunos no sean proclives a las celebraciones; o que lo comunero les suene a añejo. Tanto da: tomémoslo como una metáfora. Esta es una ocasión como cualquier otra, y hacia vosotros va mi gratitud, no por leer esta humilde bitácora, sino por romper fronteras y tópicos lingüísticos y por redimir con vuestra voz un sufrimiento que desde la periferia a veces se ignora cuando el tópico convierte en erial esa Meseta donde resuenan los versos de Teresa de Ávila y de Juan de la Cruz, ecos de jarchas y lamentos de conversos y pícaros, entre muros de castillos y conventos, entre aperos de labriegos, entre encinares y un ciprés, “flecha de fe, saeta de esperanza”.

Y al día siguiente, tras la derrota comunera, el Doctor Cornejo, el Licenciado Garci Fernández y el Licenciado Salmerón sentenciaban:

“En Villalar á veinte é cuatro dias del mes de Abril de mil é quinientos é veinte é un años, el señor alcalde Cornejo, por ante mi, Luis Madera, escribano, recibió juramento en forma debida de derecho de Juan de Padilla, el cual fué preguntado si ha seido capitán de las Comunidades, é si ha estado en Torre de Lobaton peleando con los gobernadores de estos reinos contra el servicio de SS. MM., dijo que es verdad que ha seido capitán de la gente de Toledo, é que ha estado en Torre de Lobaton con las gentes de las comunidades, é que ha peleado contra el condestable é almirante de Castilla, gobernadores de estos reinos, é que fué á prender á los del Consejo é alcaldes de sus Magestades. Lo mismo confesaron Juan Bravo é Francisco Maldonado haber seido capitanes de la gente de Segovia é Salamanca. Este dicho dia los señores alcaldes Cornejo é Salmerón é Alcalá dijeron que declaraban é declararon á Juan de Padilla, é Juan Bravo, é á Francisco Maldonado por culpantes en haber seido traidores de la corona Real, de estos reinos, y en penas de su maleficio dijeron: que los condenaban é condenaron á pena de muerte natural, é á confiscación de sus bienes é oficios para la cámara de sus Magestades, como á traidores”

Archivo de Simancas, Comunidades de Castilla, núm. 6

Mil quinientos veintiuno,

en abril para más señas,

en Villalar ajustician

quienes justician pidieran.

¡Malditos sean aquellos

que firmaron la sentencia!

¡Malditos todos aquellos

los que ajusticiar quisieran

al que luchó por el pueblo

y perdió tan justa guerra!

Desde entonces ya Castilla

no se ha vuelto a levantar,

en manos de rey bastardo

o de regente falaz,

siempre añorando una junta

o esperando un capitán.

Quién sabe si las cigüeñas

han de volver por San Blas,

si las heladas de marzo

los brotes se han de llevar,

si las llamas comuneras

otra vez crepitarán.

Cuanto más vieja la yesca

más fácil se prenderá,

cuanto más vieja la yesca

y más duro el pedernal,

si los pinares ardieron,

aún nos queda el encinar.

“Canto de esperanza”, Los comuneros (1972),

de Luis López Álvarez

La divisió territorial de Catalunya i l'enquesta comarcal de 1931

Mapa comarcal: resultat enquesta als ajuntaments (1931)

Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya

En alta resolució, cliqueu aquí

Què és el país? Poca cosa més que el tros que pots recórrer amb l’arada de sol a sol, assegurant-te que al vespre tornaràs a ser a casa a dormir. El mot pagès ve del llatí pagensis, “qui viu en el camp”; el mateix terme llatí d’on prové el francès pays, d’on passarà al català després de superar significats com “territori rural”, després “comarca”, d’on pren el sentit de “la nostra terra” com a àmbit social (“vila”, “comarca”; els italians fan servir paese per referir-se a “poble”), fins acabar significant un territori més vast que aplega no només els que planten alls i cebes sinó als que preguen a Déu en una mateixa llengua per demanar una bona collita.

Per al pagès o per al vilatà el món s’ha ordenat sempre ben aviat: el mercat, el metge i l’amo marquen les fronteres del seu món. El senyor i la seva versió kafkiana, l’administració, necessita eines de control més sensibles, més complexes, perquè ha de recaptar impostos i les fronteres s’acaben convertint en una entelèquia que amb l’ajut d’idees i banderes sobrepassen els interessos dels súbdits o converteixen aquestes idees en l’eix central d’aquests interessos.

L’any 1931 es va voler acabar amb el desori històric de la divisió territorial de Catalunya, que des del Decret de Nova Planta (1716, perduda la Guerra de Successió) havia passat per mans pròpies i alienes (amb conversió de parròquies en municipis) desdibuixant un mapa que, posats a reclamar-lo com a sobirà, em pregunto quines són les fronteres que caldria establir i si Grècia, per posar l’exemple més llunyà, estaria disposada a cedir-nos els comtats d'Atenes i Neopàtria conquerits  pels almogàvers.

Com que corrien aires nous duts per l’adveniment de la República, es van voler fer bé les coses i es va proposar un qüestionari que havien de respondre els ciutadans de tots els ajuntament catalans: A quina comarca penseu que pertany el vostre poble? A quin indret aneu principalment a mercat? Aneu també a algun altre mercat?

Eren tres preguntes bàsiques que pretenien establir la divisió administrativa de Catalunya en unes comarques que apleguessin de forma racional el sentiment de pertinença a una comunitat i la mobilitat lligada a l’economia. El resultat va servir per establir el mapa comarcal de 38 comarques i nou regions, que s’atribueix a Pau Vila tot i que es va aprovar (1936) sense tenir en compte el seu criteri (1). Però veient el mapa que il·lustra aquest apunt (amplieu-lo i gaudiu de la festa), em pregunto com s’ho van fer per cohesionar el desgavell identitari que en va resultar.

Quan baixem al detall, el sentiment de pertinença a una comunitat es complica, i les relacions personals (algunes llegendàries) i els tòpics etnogràfics superen les realitats geogràfiques i el sentit comú. El sociòlegs i l’antropòleg gaudirien amb aquest joc, i la història potser explicaria (amb raons semblants a les que malmeten el veïnatge de Terrassa i Sabadell, però que els uneix com a vallesans) per què l’Hospitalet de Llobregat no se sent lligat a Barcelona i en canvi Tiana sí.

El que ve a continuació és un resum de la divisió territorial de Catalunya al llarg de la història. Els curiosos, els viciosos o els que tenen canalla que va a escola poden continuar llegint. La resta que s’entretinguin amb el mapa.

Atles català (1375), de Cresques Abraham

Divisió històrica de (lo que se viene llamando) Catalunya

Catalunya, que com qualsevol país ha patit la mobilitat de les seves fronteres (totes elles sincrònicament històriques), ha dividit el seu territori segons el senyor o l’amo de torn.

D’allò que podríem entendre com a “Catalunya” durant l’època romana se’n va dir conventus iuridicus Tarraconensis, dividit en 42 civitates, divisions administratives semiautònomes, amb capital a Tarraco.

Els visigots van crear divisions eclesiàstiques amb més autoritat que l'administració civil i que a grans trets coincidia amb l'organització territorial romana. Com anècdota direm que Ataülf va instal·lar la capital del regne visigot a Barcelona, on vingué a viure amb aquella Gal·la Placídia –germana de l’emperador romà d’Occident, Honori, a la qual va segrestar durant el saqueig de Roma (410)–, i que va donar nom a la plaça de les atraccions Caspolino. La capitalitat només va durar uns mesos de l’any 415, fins que Ataülf va ser assassinat pels seus per ser massa tou amb els romans, i van anar a Toledo.

Amb la invasió àrab, el territori català es va dividir en deu valiats. Però a banda dels de Tortosa i Lleida, que van perdurar fins el segle XII, la resta no van subsistir més enllà del 801, any en què l’exèrcit carolingi de Lluís el Pietós (fill de Carlemany) va alliberar Barcelona i la va convertir en capital del Comtat de Barcelona, un més d’aquells comtats de la Marca Hispànica que feia de tap en els Pirineus per evitar que els musulmans envaïssin terra franca. La cosa va resultar prou bé perquè aquí no en vam tornar a saber res més fins que la Guàrdia Mora del general Franco va entrar per la Diagonal el 26 de gener de 1939.

A partir de la Marca Hispànica el territori es va anar configurant en diversos comtats (Empúries, Rosselló, Barcelona, Girona, Besalú, Cerdanya i Urgell), i el de Barcelona va acabar consolidant una supremacia que dura fins avui. D’aquells comtats neix la Catalunya que, amb límits variables segons conquestes, derrotes i casoris, assumim com a casa comuna de tots els que van decidir construir la torre i l’hortet en aquesta terra, i on els veguers exercien la delegació del poder comtal i reial. En la primera divisió coneguda, del 1304, s'esmenten divuit vegueries: Ripoll, Camprodon, Camarasa, Pallars, la Reial (Sant Pau de Seguries), Berga, Manresa, Osona, Besalú, Girona, Barcelona-Vallés, Vilafranca, Tarragona, Montblanc, Cervera, Lleida, Tàrrega i Tortosa.

Durant tota l’Edat Mitjana fins el Decret de Nova Planta que ens converteix en terra d’altres, Catalunya és un territori la divisió del qual escapa a l’objectiu d’aquest apunt. A cavall d’aquells peixos que lluïen les barres catalanes a les escates, els dominis es van estendre fins la riba oriental de la Mediterrània.

Sota la fèrula borbònica la cosa es complica. Sabem que el Principat va passar a ser una província dividida en dotze corregiments i un districte: Barcelona, Cervera, Girona, Lleida, Manresa, Mataró, Puigcerdà, Talarn, Tarragona, Tortosa, Vic i Vilafranca del Penedès, més el districte de la Vall d'Aran. La nova divisió es va adaptar a les vegueries suprimint-ne les d'Agramunt, Balaguer, Tàrrega, Camprodon i Montblanc. Les vegueries i sotsvegueries suprimides es van convertir en alcaldies majors. Els corregiments cercaven un equilibri demogràfic més adaptat a la geografia i a la governació militar. La vegueria de Barcelona va quedar fraccionada pel corregiment de Mataró, amb alcaldia major a Granollers, i part del Penedès va passar al corregiment de Tarragona.

El 1810, arran dels decrets de Napoleó Bonaparte que preparaven l'annexió a França de territoris espanyols, el governador general de Catalunya, el mariscal Augereau, modificava els corregiments deixant-ne quatre, prefigurant les quatre províncies que no tardarien a arribar:

Corregiment de Barcelona, amb sots-corregidors a Manresa i Vic.

Corregiment de Girona, amb sots-corregidors a Figueres i Olot.

Corregiment de Reus, que no va arribar a estructurar-se.

Corregiment de la Seu d'Urgell, que no va arribar a estructurar-se.

El 17 d'abril del 1810 Josep I Bonaparte, com a resposta a les pretensions annexionistes, modificava el mapa i establia quatre prefectures: Llobregat (Barcelona), Ter (Girona), Cinca i Segre (Lleida) i Ebre (Tarragona). En aquesta divisió s'incorporava la Franja de Ponent i, pel sud, bona part dels Ports i del Baix Maestrat, però no va arribar a ser efectiva. Entre 1810 i 1812 Catalunya va tornar a ser un estat independent que feia de tap entre l'Imperi francès i la Corona espanyola.

El 1812 Catalunya s'integra en el Primer Imperi francès de Napoleó Bonaparte i els corregiments passen a ser departaments francesos:

Departament de les Boques de l'Ebre, amb seu a Lleida.

Departament de Montserrat, amb seu a Barcelona

Departament del Segre, amb seu a Puigcerdà. Incorpora Andorra i perd la Vall d'Aran (passa a l'Alta Garona).

Departament del Ter, amb seu a Girona

A més del departament dels Pirineus Orientals creat el 1790.

Paral·lelament, les Corts de Cadis aprovaven en un primera proposta la província de Catalunya. El 1813, en una nova proposta, es dividia en tres províncies: dues litorals amb capitals a Barcelona i Tarragona, separades pel riu Llobregat, i una d'interior amb capital a la Seu d'Urgell.

Amb el retorn de Ferran VII el 1814, es va tornar a l'organització administrativa de l'Antic Règim (una província dividida en corregiments). Durant el Trienni Liberal, provocat pel motí de Rafael del Riego, va ser aprovada, el 1822, una nova divisió provincial anul·lada de nou el 1823. Consistia en les províncies de Catalunya (capital a Barcelona), Girona, Lleida i Tarragona.

Finalment, per Decret del 30 de novembre de 1833, s'aprovaven les quatre províncies actuals a proposta del ministre Javier de Burgos i per encàrrec de la regent Maria Cristina.

La falta d'un cens fiable i la pretensió d'adaptar l'organització episcopal a la civil va provocar algunes distorsions com la partició de la Cerdanya i del Penedès, o la inclusió de l'Alt Maresme a Barcelona.

Aquest va ser el panorama fins que l’any 1931 es va crear la Ponència d'Estudi de la Divisió Territorial de Catalunya a iniciativa del conseller de Cultura, Ventura Gassol, i més tard depenent de la Conselleria de Governació. Estava integrada per Antoni Bergós, Pere Blasi, Antoni Esteve, Manuel Galés, Josep Iglésies, Antoni Rovira i Virgili, Miquel Santaló, Felip Solé i Olivé i Pau Vila. La Presidència de la Ponència era assumida pel Conseller, la Vicepresidència, per Pau Vila, i la Secretaria, per Josep Iglésies.

Com que corrien aires nous duts per l’adveniment de la República, es van voler fer bé les coses i es va adreçar un qüestionari que havien de respondre els ciutadans de tots els ajuntament catalans: A quina comarca penseu que pertany el vostre poble? A quin indret aneu principalment a mercat? Aneu també a algun altre mercat?

Eren tres preguntes bàsiques que pretenien establir la divisió administrativa de Catalunya en unes comarques que apleguessin de forma racional el sentiment de pertinença a una comunitat i la mobilitat lligada a l’economia. El resultat va servir per establir el mapa comarcal de 38 comarques i nou regions, que s’atribueix a Pau Vila tot i que es va aprovar (1936) sense tenir en compte el seu criteri (1).

Mapa comarcal de Catalunya (1936)

L’any 1987 es va reinstaurar el mapa comarcal aprovat el 27 d'agost de 1936, deixant oberta la possibilitat de modificacions a petició dels municipis, de tal manera que el 1988 es van reconèixer tres noves comarques: el Pla d'Urgell, el Pla de l'Estany i l'Alta Ribagorça. El 2001, l'informe Roca, que no s’ha fet efectiu, proposava la creació de sis noves comarques: l'Alta Segarra (Calaf), el Baix Llobregat Nord (Martorell), el Moianès (Moià), el Segre Mitjà (Ponts), la Selva Marítima (Blanes) i la Vall de Camprodon (Camprodon). D'aquestes sis, el 2015 ha estat aprovada la del Moianès (amb municipis del Bages, Osona i el Vallès Oriental), i s'ha afegit al mapa la del Lluçanès (amb municipis del Berguedà, Osona i Bages), que serà la que fa el número 43. A la cua d'aquesta "secessió" comarcal s'hi ha apuntat també el Baix Montseny, que aplegaria municipis del Vallès Oriental i la Selva; i el Montserratí, amb capital a Martorell i municipis del Baix Llobregat, Anoia, Alt Penedès i Vallès Occidental.

Bé, i per ser estrictes la Vall d'Aran no és una comarca, sinó una entitat territorial singular administrada pel Consell General d'Aran, amb una cultura i una llengua pròpies, l'aranès, una variant gascona de l'occità.

*

Nota:

(1) Podeu consultar l’estudi de Jesús Burgueño, “Projecte de Llei presentat per la Ponència de la Divisió Territorial al Govern de la Generalitat de Catalunya (1934)” [en línia], dins Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 67-68, 2009, p. 327/335 < http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000108/00000051.pdf>

Paradisos artificials

El 4 d'octubre de 1957 la Unió Soviètica posava en òrbita al voltant de la Terra el primer enginy de fabricació humana, l'Spútnik, que en rus vol dir "satèl·lit". Començava, en plena Guerra Freda, la cursa espacial, la competició que van establir els Estats Units i la Unió Soviètica per a l'exploració de l'espai.

Els nord-americans van rebre aquest llançament com una amenaça a la seva superioritat militar i dels sistemes de comunicacions i van accelerar el seu programa espacial. El 3 de novembre de 1957 la Unió Soviètica llançava un segon satèl·lit, l'Spútnik 2, amb el primer ésser viu a bord, la gossa Laika, que va morir entre cinc i set hores després del llançament. La causa no va ser revelada fins el 2002, i es creu que va ser, probablement, una combinació de l'estrès sofert i del sobreescalfament ocasionat, suposadament, per un desperfecte del sistema de control tèrmic de la nau.

La gossa Laika durant els preparatius del llançament de l'Spútnik 2

El 6 de desembre, la Naval Research Laboratory (NRL) americana fracassava en l'intent de posar en òrbita el Vanguard TV3 mentre la televisió ho retransmetia i s'enfonsava l'orgull dels nord-americans. El 31 de gener de 1958, però, l'Army Ballistic Missile Agency (ABMA), l'agència espacial anterior a la creació de la NASA, va llançar amb èxit l'Explorer 1, al qual van seguir, el 17 de març, el Vanguard 1, que és el satèl·lit artificial més antic encara en òrbita, ja que els Sputnik 1 i 2, i Explorer 1, van ser desorbitats.

Valentina Tereixkova

El final oficial de la cursa espacial va tenir lloc el 17 de juliol de 1975 amb la trobada a l'espai de les tripulacions de les naus Apollo i Soiuz. Pel camí, la Unió Soviètica s'avançava un cop més als americans amb el primer viatge espacial amb humans quan el 12 d'abril de 1961 la nau Vostok 1 duia el cosmonauta soviètic Iuri Gagarin a fer una òrbita al voltant de la Terra, i el 16 de juny de 1963, Valentina Tereixkova (6 de març de 1937), a bord de la Vostok 6, es convertia en la primera dona a l'espai. Però el cop d'efecte dels Estat Units arribaria quan el 20 de juliol de 1969 l'Apollo 11 va ser l'encarregat de dur Neil Armstrong i Buzz Aldrin a la Lluna.

L'Spútnik obria les portes a la dècada de 1960, i mentre a l'espai soviètics i americans jugaven a veure qui la tenia més gran, a la Terra una nova joventut ressorgia de les cendres de la Segona Guerra Mundial i de les seqüeles de Corea i Vietnam: Woodstock, Illa de Wight, París, Berkeley, Praga i Mèxic acollien revoltes algunes d'elles amb respostes sagnants per part dels estats. Beats, hippies, música, droga, revolució, platges de sorra blanca, platges sota les llambordes i paradisos artificials es presentaven com a alternatives a la societat de consum explorant altres "universos". La NASA se sumava a la festa, com anuncia el cartell. I la Unió Soviètica els responia amb els seus herois socialistes. Dues estètiques per a una dècada que es venia com a optimista mentre els dos grans enemics s'enfrontaven en el pati del veí.

Glòria al poble soviètic, pioners de l'espai!

Vida de Jesús, l'any litúrgic i l'art

Palestina: gráfico de la vida de Jesús y año litúrgico

Barcelona: I. G. Seix Barral Hnos. S.A., 1943
(En alta resolució a l'ICGC)

Qui em coneix una mica i qui té per costum passar per aquest bloc ja sap que no desaprofito l’ocasió de parlar dels cicles festius del calendari posant en relació els aspectes religiosos amb els orígens agrícoles i pagans que s’amaguen sota les celebracions cristianes i jueves, que són les que ens toquen més directament per història i per formació.

L’interès literari i antropològic de la religió és personal, però l’empremta que la Bíblia i la formació religiosa ha deixat en la societat és col·lectiva. Tant si som descreguts, com un servidor, com si no, no som aliens a la religió. La llengua, sense anar més lluny, és plena d’expressions que en fan referència: ens rentem les mans, quan ens desentenem d’alguna cosa; si ens posem malalts, no estem gaire catòlics; la processó va per dins, quan dissimulem el malestar; si fem tard, arribem a misses dites; si no ens aparellem, ens quedem per vestir sants... Mengem pets de monja, ens encomanem als sants, blasfemem, blasmem i continuem atribuint els pecats capitals als jueus i als infidels. La llista és tan llarga com atapeïts són el cel, el purgatori i l’infern.

La literatura i l’art no s’entenen sense la mitologia, les creences i els símbols que arrosseguem des de la nit dels temps. De la mateixa manera que sent educats sota l’estricta observança de la instrucció catòlica generacions de ciutadans han crescut entre la ignorància i el tòpic –fills de la l’absència d’esperit crític–, la manca absoluta de coneixement religiós, com un aspecte més de la història des del pensament i de la humanitat, deixa orfes les generacions futures perquè trenquen amb el fil, amb el relat que ens lliga al camí i al viatge que ens du fins on som i que ens fa com som.

A l’altre extrem de la manca de coneixem hi trobem el pensament únic, la llengua imperial o la religió vertadera que la nova llei d’educació pretén imposar als nostres escolars (i que estic convençut que està feta sota la creença d'estar fent el que és correcte perquè qui la fa i la defensa ha estat educat sota aquest pensament únic). I dic “nostres” no només referint-me als catalans, que se senten ferits pel menyspreu al que forma part de la seva cultura, sinó també a la resta de ciutadans de l’estat. En el fons, els catalans són uns privilegiats perquè són conscients del que poden perdre, i deixar-ho de tenir o no continua sent una opció. Som aquí malgrat tot. Però als hereus del regne de Castella se’ls ha negat sistemàticament el coneixement de la realitat dels seus veïns. Cal fer les pregàries per als que no tenen tant o més que per als qui se senten amenaçats de perdre res.

Tot aquest llarg excurs només volia justificar, si cal, el mapa que encapçala aquest apunt. Editat per Seix y Barral l’any 1943, decorava les parets de les escoles de la nostra infantesa. Sobre les terres de l’Israel històric sota dominació romana es fa un relat historiat de la vida pública de Jesús, des del seu naixement fins a la seva aparició pública a l’edat de 30 anys.

Aquesta trajectòria és la que marca des del punt de vista teològic, però sobretot popular, l’Any litúrgic, cicle que celebra el relat evangèlic i que es distribueix en les festivitats i cicles d’Advent, Nadal, Quaresma i Pasqua (el cicle segueix l’estructura de les festivitats jueves i en podeu veure una aproximació a El cicle de Nadal i una nadala) entre els quals s’intercala el que s’anomena Temps Ordinari, que és aquell en què no se celebra cap aspecte rellevant de la vida de Jesús. No es tracta de dates exactes, sinó d’una sacralització del curs anual de les estacions de l'any i una composició cíclica perquè en un període de temps s’hi pugui encabir el relat salvífic cristià.

De la Diagonal al Paral·lel (1943)

Voltants de la plaça Calvo Sotelo (Francesc Macià), el 1950

Francesc Fontanals

Les ciutats tenen fronteres externes i internes. Les externes són les divisions administratives que separen una població, un municipi, d’un altre. Les internes són les subtils divisions urbanístiques que diferencien grups socials diversos.

El Paral·lel s’ha definit sovint com espai de frontera, tant per la seva situació geogràfica, més enllà del Raval, al límit de la Barcelona que s’atura a la falda de Montjuïc, com per les seves característiques socials d’espai urbà on es manifesta el que som i el que volem ser, tant a nivell cultural com polític. Aquesta és una de les línies que explotava l’exposició El Paral·lel, 1894-1939. Barcelona i l’espectacle de la modernitat en el CCCB, una exposició que parlava de l’espectacle i dels artistes, de la marginació, de la immigració, de l’oci, de la transgressió, de la vida al carrer, de l’urbanisme i d’una ciutat en constant mutació.

Aquesta exposició s’aturava l’any 1939, l’any en què acaba la Guerra Civil, l’any de la derrota, del tancament de tots els teatres i del final d’un model social que afectarà aquest carrer i a tota la ciutat i la seva gent. A partir d’aquí el Paral·lel s’haurà de reinventar mentre a la gent no li queda més remei que sobreviure.

Mentre això passa, i si acceptem que l’urbanisme és una manifestació política (com afirmava Oriol Bohigas) el nou estat de coses –amb una nova classe social i política al darrere: els guanyadors– genera un nova frontera dins de la ciutat. La burgesia i l’aristocràcia barcelonines primer van abandonar els palaus de la Barcelona de dins les muralles per conquerir l’Eixample, i ara, immediatament guanyada la guerra, la burgesia col·laboracionista traçava una línia Maginot a la Diagonal –que passa a anomenar-se avinguda del Generalísimo– des del transformat monument a la República, a l’alçada del passeig de Gràcia, fins al monument als caiguts i l’avinguda de la Victoria (actualment de Pedralbes), amb la línia General Godet (ara Pau Casals), plaça Calvo Sotelo (Francesc Macià) i el primer tram d’Infanta Carlota Joaquima (ara Tarradelles), on estava el monument a José Antonio Primo de Rivera, que li feia d’eix. Una mica més lluny, allà on la Diagonal perd el seu nom, aïllat del món i de la realitat, s'alçaven les instal·lacions del Reial Club de Polo de Barcelona.

L'entrada del California

El 17 de juny de 1939, quan Barcelona encara fumejava i la runa era pertot, a la zona de ponent de la Diagonal, per on les tropes franquistes van entrar a la ciutat per ocupar-la, el 26 de gener, i on encara ressonaven les cavalleries de la Guàrdia Mora, es construïa el California, un restaurant amb orquestra i ball, situat a la Diagonal amb l'avinguda de Pedralbes (Facultat de Dret), que el 1947 passaria a dir-se Copacabana, noms que fan referència a les icàries de l’alta burgesia. L’avinguda s’omplia de luxoses terrasses. De 1940 era La Rosaleda, “la más alta expresión de la elegancia y calidad de la vida social de nuestra cosmopolita ciudad” (Diagonal amb avinguda de Sarrià), i El Cortijo (Diagonal amb Beethoven).

Interior de La Rosaleda, l'any 1945

Foto: M. Mateo

A la plaça Calvo Sotelo, també el 1940, s’inaugurava el Bar Mery, que era freqüentat pels joves adinerats de la zona i compartia vorera amb el cine Rialto (1941), amb el restaurant-cabaret Lamoga (1946) i el Sándor (1944), dos dels establiments més selectes de la postguerra i una de las grans terrasses de Barcelona. I dins del Turó Park, el Monterrey (1942).

Plaça Calvo Sotelo, l'any 1947

Cantonada amb Villarroel hi havia el restaurant Finisterre (1943), un dels millors de Barcelona, i una mica més avall, cantonada amb Tuset, el bar Bagatela (1940), selecte i classista, que els anys 80 es va convertir en el José Luis, que va continuar mantenint el mateix aire aristocràtic com el del carrer de Serrano del barri de Salamanca de Madrid. Avui és el Tapas24 d'en Carles Abellán.

La terrassa del Sandor, l'any 1955

Mentre l’alta burgesia es divertia en els seus feus –la zona nacional– i es pagava els luxes amb els guanys de la victòria, l’Estat s’encarregava de procurar diversió i doctrina a les classes baixes, que no podien ser deixades de la mà de Déu per la seva tendència natural a la insurrecció. I és així que, malgrat que el 1939 (Año de la Victoria) es feien les festes de Gràcia presidides per les banderes d'Espanya, la Falange i el Movimiento, l’any 1943, al Paral·lel se celebrava la Fiesta Mayor y Feria del Paralelo de Barcelona.

Festa i fira del Paral·lel (1943), de Femenía
Arxiu Enric H. March

Com es pot veure en el plànol del programa de les festes, dibuixat per Femenía (1), els espectacles i les atraccions van ocupar tot el Paral·lel i els carrers adjacents, els teatres: Cómico, Olympia, Victoria, Nuevo, Apolo i Español; i locals d’espectacles que es trobaven en actiu: El Molino, el cabaret Casablanca, el music-hall Ra-Ta-Plan, el cafè-concert Sevilla i la Nueva Criolla, nom amb què es conegué el Barcelona de Noche després de la guerra fins que va tornar a recuperar el nom original en l'època daurada dels 70; els cinemes: Talía, Condal, Hora, Arnau, Monumental i Diana; els balls: Amaya ("El Palacio de la Música Moderna", que va introduir el swing, el boogie, la rumba i la música dels gitanos veïns del Portal de Sant Antoni fusionada amb el jazz), Rialto, Apolo i la Escuela de Arte; frontons: Barcelona i Nuevo Mundo; les Atraccions Apolo i la fira que es va muntar a la ronda de Sant Pau, en l’espai que havia ocupat la presó d’Amàlia enderrocada l’any 1936 (avui plaça de Folch i Torres i l’Institut Milà i Fontanals), davant de l'Olympia i lloc on habitualment els circs i muntaven les seves carpes.

Arxiu Enric H. March

Les festes i la fira van durar des del 22 de juliol fins el 12 d’agost, i per si algú s’havia oblidat de les bombes, el primer dia i el de Sant Jaume (¡Santiago y cierra España!) es van llevar amb toc de diana i foc de morter, i els 22 dies de festa es van tancar amb focs artificials i traques valencianes. Es van celebrar jocs infantils, proves esportives, curses de cambrers, concursos de bellesa, de pentinats, de charlatanes, de bandes civils i militars, totes elles sota els auspicis d’Educación i Descanso, organització sindical dedicada a promoure tot tipus d’activitats artístiques, culturals i esportives entre els obrers, que s’enquadraven en grups d’empresa, i que culminava en la Demostración Sindical del 1º de Mayo, que se celebrava a l’estadi de futbol Santiago Bernabeu.

Les proves esportives i culturals dedicades al jovent estaven organitzades pel Frente de Juventudes, secció juvenil de la Falange Española Tradicionalista y de las JONS, i que tenia com a missió “el encuadramiento y adoctrinamiento político de los jóvenes españoles según los principios del Movimiento Nacional”, esperit que torna a ressonar en aquests darrers temps.

El Teatre Talia, l'any 1928

Foto: Gaspar-Sagarra

Es van fer funcions de cinema, teatre, cuplet, sarsuela, revista i de balls i rondalles regionals, una festa del “chotis y el mantón de Manila”, i el dia 27 de juliol es va fer una “extraordinaria función homenaje al eminente actor don Enrique Borrás”. Es van escollir la Reina del Paral·lel i les dames d’honor, i el diumenge 8 d’agost es va celebrar la “gloriosa exaltación de la Fiesta del Domingo en honor de las modistillas, dependientas de comercio. [...] Más de cien organillos amenizarán la Fiesta. [...] Interesante concurso del vestido económico, del zapato ‘topolino’ y descacharrante concurso del hombre más feo del Paralelo y otro concurso del más gordo de Barcelona".

Sens dubte, la gent volia recuperar la normalitat, però la festa no podia amagar el patiment, els plors pels morts, pels represaliats, la misèria, la gana... Quan es van apagar els llums:

[...] Y con la resaca a cuestas / vuelve el pobre a su pobreza, / vuelve el rico a su riqueza / y el señor cura a sus misas. / Se despertó el bien y el mal / la zorra pobre al portal / la zorra rica al rosal / y el avaro a las divisas. / Se acabó, / que el sol nos dice que llegó el final. / Por una noche se olvidó / que cada uno es cada cual [...] (2)

I lluny del Paral·lel, única avinguda que no s'encreua amb la Diagonal, les pèrgoles fan olor de roses, sonen les orquestres i les rialles:

[...] y más allá continuaba el mundo / con senderos de grava y cenadores / rústicos, decorado de hortensias pomposas, / todo ligeramente egoísta y caduco [...] (3)

En l'edició que NO-DO va projectar el 16 d'agost de 1943 (NOT N 33 A) s'hi pot veure un reportatge de la festa major, imatges dels carrers, de la gent, de les atraccions, dels locals i de la cavalcada. El podeu veure clicant l'enllaç de la Filmoteca Española.

*

Notes:

(1) Ángel Femenía Aubert (?), aquarel·lista, il·lustrador i guionista, conegut també com a AFA, actiu entre 1919 i 1943.

(2) Fragment de “Fiesta", de Joan Manuel Serrat.

(3) Fragment d’”Infancia y confesiones”, Jaime Gil de Biedma, Por vivir aquí.

El corrido antimonàrquic de Guty Cárdenas

La proclamació de la República el 14 d’abril de 1931 va traspassar les fronteres espanyoles. En un món políticament dividit, en què es consolidaven dictadures com les de Hitler, Mussolini, Portugal o la de l’Imperi japonès, la victòria de les esquerres i la caiguda de la monarquia espanyola van ser celebrades popularment en molts indrets del planeta. Aquest entusiasme va ser una de les raons que va motivar que quan es va produir l’alçament de Franco l’exèrcit republicà es nodrís dels voluntaris estrangers que van lluitar amb les Brigades Internacional contra el feixisme.

A Mèxic, que havia viscut la derrota de la revolució d’Emiliano Zapata i de Pancho Villa, encara faltaven tres anys perquè Lázaro Cárdenas, el propulsor de la reforma agrària i el president que va acollir els exiliats catalans i espanyols, arribés al poder, però l’entusiasme va ser recollit sobretot per artistes mexicans, com Diego Rivera, que més tard aclamaria l’arribada de Trotski a Mèxic gràcies a la intercisió d’Andreu Nin.

Però més enllà de grans noms com Diego Rivera, Frida Kahlo, José Clemente Orozco o David Alfaro Siqueiros, un jove i popular cantant i compositor, Guty Cárdenas (Augusto Alejandro Cárdenas Pinelo; Mérida, Mèxic, 1905 - Ciutat de Mèxic, 1932) va posar lletra i música a la caiguda de la monarquia i a l’adveniment de la República.

Guty Cárdenas, que de jove havia estat atleta, es va forma musicalment en l’anomenada trova yucateca entre sons mestissos, aquells ritmes que provinents de l’àrea caribenya van acabar envaint i animant les grans sales de festes nord-americanes. L’any 1928 comença una gira a Nova York que el durà a col·laborar amb grans orquestres de ritmes llatins i, sobretot, de jazz, després de ser contractat per la discogràfica Columbia Records.

La proclamació de la República l’enxampa a Nova York. Pocs dies després, el mateix mes d’abril, amb la col·laboració del músic colombià Jorge Áñez va compondre el corrido “La república en España”, que va ser enregistrat per Columbia. Una cançó, un document que tenen molt de crònica periodística i que val la pena escoltar perquè hi ha fets que no caduquen.

Malgrat que aquí Guty Cárdenas és un perfecte desconegut, a Mèxic conserva la fama que li va proporcionar el seu treball i una mort prematura als (fatídics) 27 anys. Corria el 5 d’abril de 1932; feia poc que havia tornat dels Estats Units després de casar-se amb Ann Patrick, una nord-americana d’origen irlandès. Estava en la cantina Salón Bach quan, enmig d’una baralla espontània, es produeix una balacera i Ángel Peláez Villa, un comerciant espanyol, dispara i mata Guty Cárdenas. L’assassí és detingut i jutjat però va aconseguir ser alliberat quan va esclatar la Guerra Civil espanyola, moment en què marxa de Mèxic cap a Espanya per lluitar al costat de l’exèrcit feixista de Franco. Com va apuntar l’escriptor, periodista, locutor i publicista socialista mexicà Ricardo López Méndez, el Vate, Cárdenas va ser víctima del seu recolzament a la República espanyola. Però d’això no se’n recorda ningú.

[+]

Podeu llegir alguna cosa més sobre el ressò de Guty Cárdenas a Catalunya i sobre la República a La panxa del bou, de Júlia Costa.