Barcelona, ciudad de ferias y congresos

Fira de Mostres de Barcelona 1944

Una de les gran exposicions que sobre Barcelona s’han fet a la ciutat és, sense cap mena de dubtes, la que entre abril i agost de 1995 es va celebrar al CCCB: “Retrat de Barcelona”, que va ser comissariada per Albert Garcia Espuche i Teresa Navas. Una mostra i una anàlisi exhaustives de la imatge de la ciutat de Barcelona des de les primeres referències de mitjan segle XVI fins a l´actualitat.

Va ser una gran oportunitat de veure Barcelona, amb abundant material gràfic i videogràfic, des dels seus propis ulls: els ulls dels seus promotors (socials i polítics), és a dir, la Barcelona que es ven; però també la Barcelona que entre tots hem construït: en el deixar fer, en la complaença, hi ha molt de complicitat. Mentre Barcelona va ser tancada dins muralles, fins mitjan segle XIX, la imatge de Barcelona era la dels vells secrets amagats intramurs, de manera que, en paraules de Josep Ramoneda, la ciutat “és un rostre que insinua però res no concreta” (1). Però des del moment que Barcelona s’expandeix per l’Eixample, la pròpia burgesia que el construeix i l’habita (amb les reticències pròpies d’aquells burgesos barcelonins, sempre molt tancats en ells mateixos) fa un dibuix de la ciutat que vol. Després, el creixement i la immigració (polígons d'habitatges, barraques...) s’encarreguen de donar-li un rostre més "humà" que, a força d’amagar-lo, potenciarà altres rostres més publicitables.

Tots som artífexs i hereus alhora de la Barcelona de “ferias y congresos”, de la Barcelona "la botiga més gran del món" que avança a cop d’exposicions: la Universal de 1888, la Internacional de 1929, les fires de mostres, de turisme, d’automòbils... de la telefonia mòbil fins l’smart city actual, passant per la ciutat olímpica.

I tot això té un preu. Un preu que es veu perfectament dibuixat en el retrat que hem fet de Barcelona per vendre-la. Retrats diferents segons el poder que l’ha governat, és clar. Però no només: els agents són múltiples i generen imatges del tipus: la que més apreciem de nosaltres mateixos; la que nostra el millor perfil possible; la que vol ser autèntica, mostrant-nos tal com som; la que barreja, astutament, el millor i el pitjor. És a dir, la històrica, la internacional, la mediterrània, la multicultural.

El resultat final, però, és sempre artificiós. Tot és tan reduccionista que cap barceloní s’hi sent identificat i ens resulta estrany qui ve a fer negocis, qui s’empassa tota la ruta del modernisme, qui va amb barret mexicà com qui menja pa amb tomàquet amb sangria. De fet, som nosaltres qui ens sentim estrany enmig de tota aquesta gent que van amb pas decidit a fer el que cal fer, amb la guia a la mà i la samarreta del Barça.

Però malgrat aquesta estranyesa, les complicitats buscades en el retrat de Barcelona ha acabat conformant part del nostra imaginari barceloní: som, malgrat l’esclat modernista, noucentistes; som la ciutat de “ferias y congresos” explotada pel Franquisme; som la ciutat acomplexada que viu eternament dels “millors jocs olímpics; som la ciutat que es ven a les botigues de souvenirs i a les terrasses dels bars.

Amb el seu recorregut històric, “Retrat de Barcelona” ens posava davant dels ulls, a través dels materials seleccionats, el mirall que ens permetia veure’ns amb els ulls del visitant però amb la sensibilitat de l’indígena.

De la mostra de l’any 1995 al CCCB he seleccionat dos vídeos de dues etapes ideològiques diferents del Franquisme: Barcelona y la sardana (1955), de Christian Anwander, i Barcelona, ciudad de ferias y congresos (1970), de José Luis Font, tots dos reportatges realitzats per a NoDo. Aquest darrer ens ve de la mà de l’antropòleg Manuel Delgado, professor d’Antropologia Religiosa en el Departament d’Antropologia Social de la Universitat de Barcelona, i autor del bloc El cor de les aparences, que ha rebut els documents de l’Àngela Martínez, encarregada d’audiovisuals del CCCB.

També de 1970 és la pel·lícula de NoDo, Barcelona, d'Eugenio Pena, un documental turístic que mostra una Barcelona moderna que no fuig dels tòpics  artístics i elitistes associats a l'alta burgesia o a la burgesia emergent, però en cap moment es veu la Barcelona real. 

A aquests tres documentals hi afegim M’agrada Barcelona (2003), vídeo de promoció turística de Barcelona, editat per l'Ajuntament de Barcelona, dirigit per Xavier Manich, i interpretat per Martina Klein. La idea és comprar els dos primers amb el tercer i, si n’hi ha, veure’n les diferències.

Entremig, ens estalviem tota la publicitat olímpica perquè acceptem que l’eufòria demanava, aleshores, cridar als quatre vents com n’érem de bons i quantes coses teníem per oferir al món.

Suposo que els mals de Barcelona no són diferents dels mals de les grans ciutats de la resta del món. La nostra mirada a l’exterior no serveix perquè faríem servir els mateixos tòpics que circulen per a Barcelona: fora de casa tots som turistes.

Barcelona y la sardana (1955)

Barcelona, ciudad de ferias y congresos (1970)

Barcelona (1970)

M'agrada Barcelona (2003)

*

(1) Ramoneda, Josep. “Pròleg”, dins Arcadi Espada, Sergio Vila-San-Juan, Carles Prats, Jaume Fabre, Francesc Fontbona, Teresa Navas, Josep M. Huertas, José Corredor-Matheos, Albert Garcia Espuche, Jordi Castellanos, André Corboz, i Jordi Balló. Retrat de Barcelona. Barcelona CCCB – Ajuntament de Barcelona, 1995 [catàleg de l’exposició].