Un migdia al Portal de Sant Antoni

Portal de Sant Antoni i carrer de Sant Antoni Abat (1869)

Font: Arxiu Provincial de l'Escola Pia de Catalunya

En aquella hora al Portal [de Sant Antoni] hi havia molt moviment. Les dones que venien davant de les portes del mercat corrien d’ací i d’allà empaitades pels municipals. Davant de l’orinador hi havia tot de carretons plens de fruita, i els crits dels venedors feien gran confusió. Allí unes gitanes venien puntes, mitges i altres peces de punt; ara passava un tramvia, suara un carro carregat de bigues de ferro que a cada sotrac feia un terratrèmol estrident; els dels gelats cridaven: “Qui refresca!”; tot d’una se sentí la trompeta del nunci; més enllà s’arma un gros esvalot perquè els del llaç escorredor volien agafar un gos i no podien: els uns se’n reien i les dones els maleïen.

Vista interior del Portal de Sant Antoni des del carrer de Sant Antoni Abat, el 1827

Adolphe Hedwige Alphonse Delamare (MNAC)

Un home tocà una campaneta a dalt d’una taula plena d’eines de dentista, cridant l’atenció amb un crani que tenia a les mans; el que menjava estopa encesa d’alt d’un tablado, cridant així l’atenció per vendre una pasta que curava els ulls de poll i un líquid que les monedes falses les feia tornar bones, s’enfadava perquè li fugia la gent, i cridava, bracejava, gesticulava, i ningú l’entenia, i vinga fer ganyotes com si desafiés el seu contrincant.

Arrencaqueixals ambulant, d'Isidre Nonell (1909)

MNAC

Prop dels Escolapis un home amb ulleres negres venia la història d’una fera malvada que es menjava homes, dones i criatures.

Recitador d'auques i romanços. Aquests personatges eren cecs

o ho feien veure, com el d'ulleres fosques de Vallmitjana

Font: Nuevo Mundo, 1910)

Eren les dotze del migdia, i la quitxalla sortia d’estudi, corrent i cridant, ajudant a engruixir els grupos, els uns i els altres empaitant-se per entre carros i tramvies, atolondrant als vianants. Per moments el tràfec creixia, les tavernes s’omplien de gent, i, aprofitant l’ombra dels arbres, els obrers menjaven. El sol batia de ple, fent rebrillar les taules del gran mercat. Com si la força fes bullir la terra, eixia una polsina xardorosa que harmonisava la diversitat de colors que d’arreu brollaven. Com era un dia d’encants, hi havia major bullici; però en aquell moment, per motiu de l’hora, restava tot una mica calmós.

El carrer de Sant Antoni Abat, el 1890

Fernando Rus (AFB)

Portal endins pel carrer de Sant Antoni Abat (que havia estat part de la Via Augusta que duia a Tarraco), mentre les dones i els comerciants jueus traginen pel mercat, els gitanos es reuneixen en nombrosos grups. Xerren, guarneixen negocis per guanyar alguna andola amb un paio despistat, esquilen gossos... A tocar, el convent de Sant Antoni compta les hores abans no il·lumini les ànimes i el carrer com mai ho ha fet, quan cremi l'any que ve durant la Setmana Tràgica.

Litografia vuitcentista dels Tres Tombs

Ramon Puiggarí. Fons Joan Amades

L'advocació a Sant Antoni Abat (17 de gener), patró dels gremis dels carreters i dels cotxers, dels traginers i llogaters de mules, que es venerava en aquest convent és l'origen de la festa dels Tres Tombs.

Una versió de l'origen d'aquesta tradició suposa que els tres tombs eren les voltes que feien fer els genets a la muntura sobre les potes del darrere com a prova de destresa, davant del capellà encarregat de beneir l’animal. D'altres creuen que les tres voltes es feien al voltant d’una creu propera al lloc de la benedicció, probablement davant del convent i del portal. Una altra versió substitueix la creu per l’illa de cases on estava el convent. Fins els anys 30 del segle XIX, segons Joan Amades, a Barcelona s’encarregaven de la desfilada les confraries dels mulaters, els traginers de ribera i dels bastaixos de capçana, que eren els gremis que monopolitzaven el transport de mercaderies de la ciutat.

El mercat de la plaça del Pedró, el 1869

Dibuix de Soler i Rovirosa

Abans d'arribar a la plaça del Pedró, on hi va haver el mercat abans que s'enderroquessin les muralles, el barri s'estreny i es fa fosc pels carrers que baixen fins al carrer de la Cera. A casa seva, en algun dels edificis atapeïts que tapen el cel, una remeiera gitana hi té una cambra on exerceix el seu ofici.

Enmig de l’esquifit, fosc i brut compartiment, hi tenia una taula de fusta relluenta dels cantells de tant refregar-hi els braços. Per les parets, amb trossos de paper retallats d’estampes o cromos, representava les ànimes del purgatori que, aturmentades per les flamarades del foc, s’encomanaven a la Verge del Carme que els deslliurés d’aquell sofriment. En un gran tros de paper hi tenia pintat un ninot que era un dimoni amb la cua recargolada, i en un altre un cap de mort. En un prestatge hi tenia ampolletes i paquets de drogues que eren les potingues de fer seguir estimant i fer estimar, com també hi tenia un llibre quals cobertes de pergamí eren greixoses i brutes.
Hi havia en aquest llibre receptes i oracions de curar, i el significat de les cartes; en fi, era una riquesa de màgia negra, però degenerada.
Lo que més estrany feia és que la gitana no sabia pas de llegir i tenia aquestes apuntacions amb lletra tan estranya que era molt difícil poder entendre. També hi tenia jocs de cartes, les quals de tan brutes feien fàstic de tocar.

I en algun lloc del Portal segur que s'hi amaga el llibre màgic de la remeiera gitana, que en Vallmitjana deia que era de màgia negra. A saber si algun dels incendiaris de la Setmana Tràgica que van cremar el convent de Sant Antoni enlairava els maleficis de la Rabo, que per aquest malnom diabòlic se la coneixia. O potser va ser responsable del foc purificador del 36, que va acabar definitivament amb el convent, les restes del qual van ser una matalasseria, durant molts anys, i després una discoteca.

*

Els textos citats en cursiva pertanyen a Sota Montjuïc, de Juli Vallmitjana, escrit l'any 1908 (Tarragona: Arola Editors - Edicions de 1984, 2004, p. 90, 92 i 131-132).

El text d'aquest apunt, i molts d'altres sobre la història de la ciutat,
el podeu trobar en el meu llibre Barcelona, ciutat de vestigis

Ajuntament de Barcelona, 2017)